1991: RECUPERACIÓ DE LA FESTA DE SANT VICENT

TRENTA-CINC ANYS DESPRÉS

Trenta-cinc anys després d'aquella darrera volta, la colla de Dansaires va pensar que es podia recuperar la festa. Recuperar-la sí, però, com? Per una banda ho consideràvem una cosa molt entranyable, però, per l'altra, estava tan desfassada ... ! No obstant això, ens feia il.lusió fer alguna cosa el dia de sant Vicent, encara que només hagués sigut eixir a ballar.
Com més ho parlàvem, més ens animàvem a fer una cosa una mica distingida, però no sabíem per on agafar-ho. Eixir a ballar no tenia massa lliga, era poca cosa, però voler fer tot allò que s'hi feia abans era tindre massa pretensions, i ni tan sols sabíem ben bé que es feia aquell dia. No us creieu que no vam estar hores de xarreta, ja que se'ns feien les tantes de la matinada cada nit que teníem reunió. Poquet a poquet vam anar fixant unes idees que composarien l'esquema bàsic del programa de treball i, recolzant-nos en aqueixes idees vam començar a organitzar les coses: allò que nosaltres faríem només seria un record de la festa, un pàl.lid reflex i, a l'ensems, un estímul perquè tots plegats treballàssem per la seua recuperació.
No es podia recuperar de cop una cosa que havia estat tants anys abandonada. Era millor començar modestament i, cada any, anar introduint coses noves a la festa -noves, però que es feien antigament- per a finalment, una vegada els calijons l'hauríem abraçada com una cosa ben nostra, acabar de consolidar-la i afermar-la en l'esperit de tots, perquè no es tornara a perdre.
Si hi va haver alguna cosa que ens frenés, va ser la por a la indiferència de la gent, a la seua passivitat enfront de la festa. Cal pensar que la majoria no havia viscut mai aquesta diada, i, potser, se la mirarien com una cosa estranya, i més encara en un temps en què la forma de pensar ha canviat i les distraccions en són unes altres.
Bé, finalment es va decidir de fer la festa una mica al nostre aire, alterant-la i fent els canvis o adaptacions que nosaltres vam creure oportuns: vam reduir la seua durada a mitja tarda - quan antigament se celebrava sant Vicent durant tres dies-; no hi hauria majorals, senzillament perquè nosaltres com a organitzadors i participants en féiem el paper, tant de majorals com d'empleats; no es diria la lloa ni es ballaria a continuació durant la processó, perquè no hi hauria ni missa ni processó; el lloc de celebració seria la plaça Nova, perquè és més plana per a ballar, hi ha més lloc i és més cèntrica per a atraure públic; la lloa es diria des d'un balcó, perquè és més senzill i econòmic que fer-se amb un cavall; i, per acabar d'arredonir la festa, s'introduiria un element innovador, les coquetes de sant Vicent, bé, diem que es innovador però amb certes reserves, doncs si bé abans no duien aquest nom -perquè simplement eren primetes- ni es venien als assistents, els participants de la festa sí que en menjaven a cals majorals. Amb tot, la cosa que potser va trencar més amb l'antic costum va ser la data de celebració. Enguany, el dia de sant Vicent era festa local, però ja saben què passa sempre aquest dia, i és per aixó que es va acordar de fer la festa el dia abans, que era diumenge.
Una vegada ja sabíem el que faríem, vam començar a moure'ns. Vam estar assajant els balls fins a l'últim moment. Vam encomanar-li a J. Manuel Borràs la composició de la lloa. Vam visitar els forns vàries vegades per a veure de quina forma quedarien millor les coquetes. Vam comprar moscatell per a acompanyar-les. Vam fer cartells de la festa. Vam comprar llistetes. Vam demanar-li permís a J. J. de la Figuera per a utilitzar el seu balcó. Vam parlar amb l'alcalde per a poder interrompre el trànsit a la plaça Nova. El PSOE de Càlig ens va deixar els altaveus. Vam convidar a la festa el president de la Comissió de Festes, a tots els membres del consistori municipal i el rector de la parròquia. Vam amanir les senyeres, les tanques i els senyals de trànsit que s'havien de posar a la plaça -ens ho va deixar l'Ajuntament-. Vam anar a buscar fulles de garrofer, que juntament amb la senyera i una llista blanca -que composen la Senyera major de la vila- serien el símbol de la festa. I vam fer, finalment, mil coses més, de manera que el dia abans ja estava tot a punt.
A l'endemà, de matí, només caldria posar les senyeres, les tanques, i au! Però, de vegades no comptem amb el destí, i és allò que ha de ser...

DIUMENGE DE SANT VICENT

A mitjant matí del dia de la festa, ens arribava la notícia que Francisco Anglés -al cel sia-, tabaleter de la colla, havia tingut un atac de cor. Ens va caure el món damunt. La seua filla, dansaire també, des de l'hospital ens va animar a seguir endavant amb la festa, tot i que la moral ja ens anava pel terra.
Els moments de nervis i angúnies ens van acompanyar durant la resta del dia. I, ara que es volia tirar la festa endavant, a qui trobaríem que volguessa tocar el tabalet? ¡Si en voleu una de bona, a voltar el poble per ací i per allà per a trobar un tabaleter, quan faltaven només quatre hores per a començar la celebració de la festa! Amb tot, encara vam tindre sort, perquè Miguel Antolí ens trauria el carro.
A les tres de la tarda acabàvem de penjar les senyeres als balcons de la plaça i de muntar la paradeta de les coquetes, de provar el micròfon i els altaveus, i de posar els avisos als cotxes estacionats a la plaça perquè els retirassen a l'hora assenyalada.
Vam anar a dinar i a vestir-nos. A les quatre ens vam aplegar al casal municipal per a fer l'últim assaig i a veure si el nou tabaleter s'agafava prompte a la música dels clarinets i al nostre pas.
Quan des de la plaça ens van fer arribar l'avís que estava ja tot llest i cada u al seu lloc, vam eixir per començar la cercavila: davant hi anava la Senyera major de la vila i els penons, amb les quatre barres i l'escut calijó, a continuació seguien els músics i el recitador de la lloa i, darrere els dansants, que anaven marcant el pas de la dansa sobre la marxa. La cercavila va seguir l'itinerari que s'acostuma a fer, però a l'inrevés: eixida del casal, carrer de Sant Roc -en passar pel cantó de Sant Vicent, ens vam girar tots i vam dansar davant la imatge del sant-, carrer de Marimon, carrer dels Magistrals, carrer de Sant Josep, plaça Vella, carrer de la Mare de Déu del Socors -vam passar per la part alta de la plaça Nova per evitar el públic que ens esperava amb espectació-, carrer de la Raval, carrer de la Baixada a Santa Bàrbara, carrer de Santa Bàrbara, carrer de la Santa Creu, carrer de Sant Roc i pel carrer de la Raval avant per a entrar dansant a la plaça Nova, on ens vam obrir desplegant-nos per tota la plaça.
Immediatament, es va fer la presentació de la festa i, acabada la presentació, vam ballar un tros de la dansa. En acabar de fer el dibuix que coneixem amb el nom de "la creu", va començar la recitació de la lloa la "relació", que deien abans-, la qual havia estat dividida en tres parts: la part de la introducció, la que conta la vida del sant i la que fa les crítiques. Entre part i part vam ballar un tros de dansa, en què es van fer dibuixos diferents cada vegada. Acabada la lloa pròpiament dita, es va fer, seguint la tradició, la pregària a la Mare de Déu del Socors, per a finalitzar amb les jotes, una ballada pels dansaires menuts i l'altra pels grans. En acabar es va formar una altra vegada tot el seguici de penons, músics i dansaires i vam eixir de la plaça tal i com havíem entrat, donant així per finalitzada -després de trenta-cinc anys de no celebrar-se- aquesta primera nova festa de sant Vicent.

CLOENDA

Ara, comptat i debatut, pareix de poca solta tot alló que vam fer, una insignificància, però no es poden comptar les hores que es van perdre i, encara menys, els maldecaps que es van passar. Amb tot, el balanç que n'hem tret ha sigut positiu, ha valgut la pena. Creiem que aquesta rememoració de la festa de sant Vicent va agradar. Només calia mirar les cares il·lusionades de les persones majors, sobretot, o de curiositat i complaença de la resta d'assistents, per a comprendre que no tot ens hi havia anat d'esquena aquell dia. L'any que ve, si Déu vol, esperem tornar a reviure aquesta festa que va estar tan fortament arrelada a la nostra vila en altres temps, i confiem que no es tornarà a perdre.
Ja per acabar, només queda fer palés el sentiment de gratitud que té la Colla de Dansaires envers els abanderats, els músics, els forns de pa -que ens van regalar les coquetes-, l'ajuntament i a tots els qui d'una manera o d'un altra van ajudar a la realització de la diada de sant Vicent, i dedicar ben especialment un record al nostre primer tabaleter, i, en algunes ocasions, també mestre.

Roderic Querol, és de la Colla de Dansaires