dimarts, 16 d’octubre de 2007

Revista nº 61.- Octubre - Novembre - Desembre 2004

SUMARI

Clica l'enllaç de l'article que vols llegir

Editorial
Costumari
Entrevista: "Serafín Omedes, trenta-set anys de moliner", per A.Q.A.
Entrevista: "entrevista a l'alcalde de Càlig, Manuel Anglès, sobre l'abocador", per S.A.Q
Opinió: "La història de la Casa del senyoret de Pastor queda aturada", per Mª Àngels de la Figuera i Bengochea
Opinió: "Constitució i comunicat de la nova executiva de l'Agrupació del PSPV-PSOE", per Juan Anglès
Opinió: "Nadal global", per Felip Gumbau Morera
Opinió: "Dubtes al voltant de l'abocador", per S.A.Q.
Història: "Full de realitzacions del quinqueni 1924-1929", Impremta Soto, Benicarló
Poesia: "El mundo se ha vuelto loco", per Remedios Anglés Anglés
Associacions: "El racó de la mestressa de casa", per M.A.M.
Notícies: "Reobertura del bar d'Arayo", per A.Q.A.
Notícies: "Un nou jardí per al poble", per A.Q.A.
Notícies: "Paralització de les obres del restaurant del Socors", per A.Q.A.
Notícies: "L'Ajuntament afrontarà la despesa de la vacuna antipneumococcica", per M.A.A.
Notícies: Nova exposició del betlem de J. Manuel
Notícies: "El gasoducte de Gas Natural arribarà a Càlig", per S.A.Q.
Notícies: "Novetats a la festa escolar de Santa Caterina", per M.A.A.
Sessions plenàries de l'Ajuntament
Esports: "Campionat de futbol 2004-2005", per Llorenç Antolí Gascó

EDITORIAL

Quina ha de ser la postura dels calijons sobre això de caçar a la barraca (al parany)? La controvèrsia d’opinions és actualitat des de fa temps i, d’una manera òbvia, abans que arribe el mes d’octubre, perquè, voto a Déu! el parany fa que parlar. No esmentarem ací ni els organismes, detractors o afavoridors d’aquesta art de caça, els quals han desplegat tota una sèrie de clàusules que la priven o que la defensen. I ambdós amb arguments sovint convincents. Tot depèn dels ulls que els miren, induïts de vegades per interessos. Per quins interessos? Qui o quins se’n beneficien d’aquesta polèmica?

El que és un fet és que Càlig ha estat –i creiem que continua sent-ho– un poble de caçadors que ha emprat modalitats ben diverses per caçar. Si més no, i tan sols per a la caça d’ocells hi ha la barraca, el bassiol o filat, el filat de vol, els cepets, l’encesa... i si bé l’animal de ploma més cercat de la cacera tradicional és el tord –treta la caça específica de la perdiu o de la guatla–, també n’hi d’altres: el tord barbeguer, la merla, la griva, la cadernera, el barba-roig, la rossarda, el gafarró, el pinsà, el culroig, el capellanet, el verderol...

Tot i que no ho fa de manera detallada, la carta de població de 1234 ja se’n fa ressò: «...i també retenim, entre els homes i pobladors que hi enviareu, les mesures per al comerç i les caceres. D’aquesta manera, és a dir, que tots els qui haguessen i tinguessen gossos i fures, ens han de donar un parell de conills amb pell i la quarta part dels porcs senglars, cabres, cérvols i cabirols, i nosaltres i els nostres successors farem per a vosaltres i per als vostres successors haver, tenir, posseir i completar per sempre l’abans dita donació...».

Si bé disposem de records personals o de vivències d’altri, i de tot un lligam de paraules sobre la caça que qualsevol calijó farà anar sens parar –i, per descomptat, en més d’una ocasió de manera desmesurada– encara que aquelles vivències no aniran més enllà de la quarta o cinquena generació, és veritat també que tenim pocs escrits que ens en parlen. I com és clar que no reproduirem ací cap llista de textos editats, sí que tanquem, emperò, aquest editorial amb uns versos extrets d’una poesia titulada El capellà del meu poblet, mossèn Agustín, escrita per Federico Castellano, el qual la trasllada al primer terç del segle XX:

«I és que, en el mes d’octubre

quan dels tords és la passada,

tot llaurador en la missa

que es deia a la matinada,

la seua gàbia portava

perquè al bassiol es casava.

De la missa al camp anava

i com és molt natural,

quan l’aurora clarejava

el pardal de cada gàbia

a piular ja començava

i els atres feien comparsa».

COSTUMARI

REMEIS CASOLANS (I)

Viure comporta tenir, entre moltes altres coses, problemes de salut que dificulten el que una persona es trobe bé. Són molèsties lleus o greus a les quals la ciència mèdica ofereix, en molts dels casos, solucions raonades. Tanmateix, davant d’això, la tradició orienta cap a solucions més d’anar per casa; o dit d’una altra manera, aprofita allò que la natura més pròxima li ofereix i ho orienta a trobar un remei immediat basat en l’experiència feta a saber per altri. Aquests coneixements s’ha anat transmetent al llarg del temps i n’han estat moltes les persones que han servat al rebost de la memòria diversos remeis per afrontar algunes malalties.

En aquest apartat del costumari hi hem introduït aquells remeis casolans que han arribat a oïdes nostres. No hi són tots, malauradament. Això no obstant, sí que representen una mostra més de la riquesa de què gaudeix el nostre poble, fornida amb petits detalls del saber popular que les generacions pretèrites ens han transmès per fer-ne ús, si és el cas.

1. Remei per a la dolor

Hem d’agafar una botella que es puga tancar i l’omplirem amb espígol (Lavandula latifolia) i esperit. Després desarem la barreja i, abans de fer-ne ús, deixarem que passen uns dies perquè l’esperit s’impregne molt bé de la substància que desprèn l’espígol. Quan ens vinga la dolor, abocarem una mica d’aquest líquid sobre la part adolorida i la fregarem a contrapèl.

També n’hi ha qui a la barreja d’esperit i espígol hi afegeix romer (Rosmarinus officinalis) i timó mascle (Teucrium polium L. subsp. capitatum), i la deixa a sol i serena ans d’alçar-la al lloc acostumat.

ENTREVISTES

SERAFÍN OMEDES, TRENTA-SET ANYS DE MOLINER

Entre els molts oficis que es desenvolupen al nostre poble, hi ha el de moliner, que avui, per circumstàncies ben conegudes, a Càlig tan sols el trobem a la cooperativa del camp. Tanmateix, la collita d’olives i la posterior motlura ha afavorit que, des de sempre, al nostre poble hi hagen hagut molins d’oli. De restes en queden, i no poques. La més enlairada és potser la torreta dels Bayarri, que servia de contrafort al pes de la lliura.

Ara, però, la nostra mirada ens porta cap a una persona que, per les coses de la vida, ha fet de moliner durant trenta-set anys i, per tant, coneix molt bé aquest ofici, més encara perquè ha viscut els diversos canvis, sempre a millor, que s’han anat produint en la transformació dels molins, des d’aquells que anaven amb giny fins als d’avui, que funcionen amb ordinador.

Serafín Omedes Beltrán va nàixer a Càlig, al carrer del Socors, el 6 d’abril de 1923. L’any 1949 es va casar amb Emilia Quixal Esbrí (04.10.1926 / 06.07.2000) i té dues filles, Josefina i Leocadia. En casar-se, se’n va anar a viure a casa dels seus sogres, al carrer de la Parra, els quals tenien el molí que regentaven ben a prop, al carrer de la Santa Creu. Amb el temps, el molí el va heretar la seua dona, encara que de fet qui el portava era ell, i la gent del poble el coneixia amb el nom de molí de Quixal.

Serafín ens ha contat a casa seua una petita part de la seua vida com a moliner i ens ha permès retrobar-nos amb paraules precioses que, per raó del canvi produït en les formes de vida, han quedat arraconades de la parla diària.

No cal dir que en tota conversa sempre hi resten preguntes a fer i històries per contar, però també és ben cert que recollint bocins de l’experiència que ens aporta cada individu conformem la gran història del nostre poble; i és així que, entre els diversos treballs que ha exercit Serafín per poder defensar-se en la vida, hem triat just el de moliner perquè, com també ho podrien fer els molts altres moliners que hi ha hagut a la població, ens ajuda a entendre una mica millor quina ha estat la manera de viure de bona part de la nostra gent.

Quan vau començar amb l’ofici?

Després de casat. Em vaig casar l’any 1949, i mon sogre, Batiste Quixal Beltran, tenia el molí al carrer de la Santa Creu i, com que la meua dona era filla única, a l’any següent de casar-me vaig anar a ajudar a mon sogre al molí i ja no vaig parar fins que el vaig tancar l’any 1987, perquè jo estava jubilat i els meus gendres no van voler seguir amb l’ofici, així que el vaig donar de baixa.

Quant de temps, durant l’any, teníeu obert el molí?

La motlura començava al novembre o al desembre, i el tenia obert dos o tres mesos, depenia de la collita. Hi havia anys que es collien més barcelles d’olives que uns altres, i això condicionava el temps de treball al molí.

Així, doncs, el molí era de son sogre?

Mon sogre el va comprar a una família que els deien dels Gipons. Llavors era de giny i mon sogre el va modificar i el va fer de premsa. Més tard, el va canviar i el va fer hidràulic. Quan vaig entrar jo a treballar el vaig rectificar tot i vaig canviar el molí per complet, que és com està ara perquè no he tocat res, i el feia anar amb llum. Tenia dos motors, un de dos cavalls i mig i un altre de tres.

Com funciona un molí d’oli, explicat d’una manera senzilla?

S’agafen les olives, es posen a un cabàs i es tiren dins de la gronsa, que va en companyia de la mola. S’engega, i la mola comença a voltar, i les olives li van caent davant. La mola passa per damunt de les olives, les xafa i, amb uns ferros (que es diuen els tallants) que duu darrere, arrossega la pasta i la tira per a fora, a la batedora. La batedora remou la pasta i, un cop acabada de moldre la parada que portava un individu, perquè la motlura es feia de manera individual, s’obri la batedora, i la pasta que hi ha, que està calenta, es posa al cofí. I quan ja està tota la parada distribuïda en cofins es col·loquen davall la premsa i es premen. Llavors comença a rajar l’oli.

Després de traure l’oli, es despara i es tira la sansa a un munt, que quan n’hi havia prou la portava a la fàbrica de Vinaròs o a la de Benicarló.

Com mesuraven les olives?

Una mesura d’olives equivalia, aproximadament, a 1 kg; una barcella eren vuit mesures; i un decalitre, deu mesures (uns 10 kg, dalt o baix). Tanmateix, si les olives eren tendres el decalitre podia fer 12 o 12,5 kg, mentre que si eren seques en feia uns 10.

Abans la gent tenia el costum d’escampar les olives als terrats, als perxes... a qualsevol lloc de la casa, perquè s’assequeren ans de portar-les al molí, i si no estaven seques no les molien. Però ara, la gent s’ha acostumat a moldre-les només collides de l’arbre i l’oli és més bo.

En portaven moltes d’olives?

La gent solia portar una o més parades a moldre (una parada d’olives equivalia a 40 o 50 dobles; un doble és igual a un decalitre, per tant una parada era 400 o 500 kg d’olives; això no obstant, no totes les parades eren iguals, ja que depenia de la capacitat de la premsa que hi havia al molí), i l’oli que eixia se l’enduien a casa, per regla general, en cànters de llanda d’una roba (un quartó -‘cortó’- són 2,5 l, i quatre quartons una roba d’oli -10 l).

Rajaven?

No anaven totes igual. De cada decalitre podien rajar dos o tres litres d’oli. També en podia rajar mitja roba, però això era una flor.

Com coneixien el grau que tenia l’oli?

Es mesurava amb sosa i alcohol. En un tubet que tenia posava primer 10 grams d’oli i els traslladava a una botelleta. A continuació, posava 8 o 10 grams d’alcohol al tubet, el netejava i el buidava també a la botelleta. Després, afegia grams de sosa, i segons la quantitat de grams de sosa que posava es coneixia el grau, perquè si en posar 4 grams l’oli es feia roig, això volia dir que tenia 4 graus, si es feia roig quan en posava 7, llavors volia dir que tenia 7 graus. I així anava posant grams de sosa fins que l’oli canviava de color. Com més sosa més graus.

L’oli en feia molt de grau o en feia poc?

En feia de valent, però se l’emportaven encara que fera 10 graus. El normal era de 4 en amunt perquè es molia amb oliva seca. Avui fa menys grau perquè es mol amb oliva verda i no agafa cap vici, ni aigua, ni florit.

Abans ens heu comentat que vau transformar el molí i el vau adequar a l’època. Tanmateix en un temps més reculat la gent anava a moldre amb el matxo.

Jo, de fadrí, encara he anat al molí a moldre amb el matxo, al molí que deien del Canonge. Portaves el matxo de casa, l’enganxaves a la mola i anava voltant, mentrestant anaves tirant les olives. Cada u molia les d’ell. Però d’això ja fa molts anys. Després va vindre el molí hidràulic.

Quins molins d’aquesta classe, dels de giny, recordeu que hi havia al poble?

El molí del Canonge, que estava al carrer de les Fàbriques -on té ara Gumbau la casa-, que després va ser de José el de Milieta i molia garrofes; aquí davant, al carrer de la Santa Creu, n’hi havia un altre, el molí de Pepe el Cerverí; al carrer de Marimon, al mateix racó que fa com un carreró, estava el molí del Sinyoret; pujant el carrer de les Fàbriques, al mateix cantó del Canyeret, i que avui està assolat, el molí de Don Julio; al carrer de l’Hospital n’hi havia dos, perquè tenia dos moles, que es deia de la Sinyora Glòria, que es va casar a Vinaròs i regentava la tabacalera; al carrer de la Puríssima estava el molí de Bayarri; i al carrer de Santa Magdalena, hi havia un altre molí, darrere de la casa de Carmen Mercé, i que s’entrava per aquest carrer.

No devien pagar molt de la motlura si s’ho feien ells, oi?

És clar que pagaven. N’hi havia qui deixava la sansa i prou. El qui portava el matxo era l’amo de les olives i molia, però el moliner era un home que treballava tot el dia, i la faena del moliner era parar, desparar, prémer la premsa i tindre compte del molí. Allí feies el que el moliner volia, i tu simplement eres un ajudant. Eren molins de giny i de premsa.

Quina és la diferència entre un molí de giny i un de premsa?

Els de premsa tenien un caragol i s’anaven voltant uns volants que enrotllava la cadena i premia. El de giny estava format per quatre bigues ben bones posades llargues i travessades per caragols que premien, i també hi havia una pedra molt grossa que es deia la lliura. Quan voltaven, alçaven la lliura enlaire, que feia de contrapès, perquè en baixar ragera l’oli. Hi posaven una fusta travessera, que es deia l’espadella. Quan alçaven la lliura, col·locaven los cofins amb la pasta; i tal com baixava anava rajant l’oli, fins que la lliura tocava en terra.

L’any 1950, quan vau començar de moliner, n’hi havia de molins de giny o de premsa?

Ja eren hidràulics. Els molins que hi havia al poble eren el de Sans, al carrer de les Fàbriques; el d’Arturet, al carrer de Benicarló; el de Pepito Tadeo, al carrer de l’Hospital; el nostre; i el de la cooperativa, que estava al mateix lloc que està avui.

Si la motlura durava dos o tres mesos a què us dedicàveu la resta del temps?

Ans de ser moliner em dedicava al transport amb el carro de mon pare. Transportava vi, sansa, garrofes, calç... tot allò pel què et buscaven. Vaig anar fins a Morella, Castelló de la Plana, Tortosa... i pobles del voltant.

Què es feia amb la sansa?

La posaven en unes calderes, la coïen, i, a vapor, treien oli i, després, la torraven dins d’uns capses molt grans de ferro que posaven al forn i feien carbonissa.

Així que éreu moliner i transportista.

I llaurador. Portava les terres de mon sogre, que en tenia moltes. També m’he dedicat a la compra de garrofes, ametles... i, després d’acabada la guerra civil, vaig ajudar mon tio Lluís Beltran, que era corresponsal del Banc Espanyol de Crèdit i del Banc de València, a cobrar lletres a Càlig i, amb bicicleta, anava a cobrar-les a Cervera. Llavors a Càlig no n’hi havia cap de banc.

Així que també heu sigut llaurador.

Només de moliner no es podia viure. Únicament hi havia faena dos o tres mesos i havies de treballar també la terra, plegar les garrofes i les olives, collir el raïm. Nosaltres collíem 10 o 12 bótes de mil litres de vi cada una, que trepitjàvem a casa. I al temps de la verema també obria el molí perquè venia gent a posar a la premsa, en uns cofins especials, la brisa perquè s’escorreguera el vi que quedava.

A més, a la casa que tenia al carrer del Rei, ja que jo sempre he viscut aquí al carrer de la Parra, tenia tres animals: un burro, una mula i un matxo; i cinc carros: per anar a llaurar, per a portar pedra, per a les garrofes, un carro de torn i un altre per al fem.

Tanmateix, a banda del treball, una de les vostres millors aficions ha estat la de músic.

Tota la vida vaig tocar el clarinet. Vaig entrar a la banda als 14 anys i vaig estar fins que es va desfer, l’any 1980. Vaig aprendre amb un home que li deien don Eduardo Segarra, que era d’Alcalà de Xivert, i que va estar de mestre aquí al poble ans de la guerra, encara que se’n va anar durant un temps, hi va tornar després, un cop acabada la guerra. Ell ens va ensenyar música i feia de director, encara que el primer director que vam tindre va ser un home molt vell que li deien el tio Isidro, i quan es va retirar va entrar de director don Eduardo.

Jo no vaig parar de tocar a la banda, des dels 14 anys que vaig entrar, només que un any, el 1953, perquè va morir mon pare el dia 2 d’agost i les festes van començar el dia 9.

Hi havia molts components a la banda?

Aleshores, quan jo vaig entrar, al poble només hi havia una banda formada per 25 o 30 músics que es deia Santa Cecília. Tot eren homes vells, de joves només n’érem quatre, l’Hostaleret, els dos fills de Vicent de Marcoreu (José i Vicentet) i jo.

Durant el temps que vau estar a la Banda de Música Santa Cecília, vau a anar a tocar a altres pobles?

Venien a buscar-nos i anàvem a tocar. A Andorra (Terol) vam anar uns quants anys a festes, i a Alcanyís un parell d’anys. També vam anar a Tortosa, Escatrón, Vilanova i la Geltrú, Cunit, l’Aldea, l’Hostal dels Alls, Sant Jaume d’Enveja, Benicarló, Vinaròs, València, Cervera, Borriana, Sant Jordi... A Càlig només tocàvem a festes, i de concerts, que ara hi ha costum, no en fèiem.

Tocàveu músiques populars a la festa de Sant Vicent?

Més que res tocàvem pasdobles i música de xaranga, però no a la festa de Sant Vicent. Qui tocava molt bé la dansa i la jota era el tio Gregori (Gargori ‘el de les Gabietes’). I encara que era curt de solfa, era molt valent, i en això de la dansa era l’amo. Tocava amb el clarinet i no amb la gaita, com es fa ara. Qui sí tocava la gaita era el tio Castell que, per cert, jo ja no el vaig conèixer. Al tio Gregori sempre l’acompanyava amb la caixa el tio Peret.

N’hi ha hagut molts de directors a aquesta banda de música?

Després de don Eduardo en vam tindre molts. Jo mateix ho vaig ser. També va ser Valentí, un que li deien de Cirila, un altre que li deien Epifanio, Albiol... Tots érem músics que, a voltes, fèiem de directors, portàvem el compàs perquè la solfa estava tota escrita.

A.Q.A.

ENTREVISTA A L’ALCALDE DE CÀLIG, MANUEL ANGLÈS, SOBRE L’ABOCADOR

Càlig, haurà de suportar l’abocador de la Bassa?

Ara mateix no ho sé. Si això depengués de nosaltres, no.

Hi ha hagut molt d’enrenou sobre aquest assumpte. Quines accions ha pres el govern que presidiu?

Al mes de febrer, quan ningú no deia res, ens vam oposar a la ubicació de l’abocador i, al mes de març, vam votar en contra en la reunió del Consorci. Hem contractat un advocat especialista en medi ambient i cercat un hidrogeòleg que va demostrar que l’informe de la Universitat Jaume I no era correcte, i per això vam informar la Universitat de les errades que havien comès. També hem fet moltes reunions amb responsables del PSPV de la comarca, amb la finalitat de donar-los a conèixer el perill que se’n pot desprendre de la ubicació de l’abocador en aquest lloc, i hem traslladat la nostra preocupació i les nostres inquietuds al responsable de Medi Ambient de València perquè les fes saber a Madrid. I, sobretot, tenim la suficient paciència per a no contestar mai a certes persones que, amb una postura difícil d’entendre, han tractat, amb veritats a mitges i bastants mentides, buscar el nostre descrèdit.

Per què la població se’n va haver d’assabentar a través de l’Associació Cultural Crema Catalana i no del govern municipal?

Nosaltres teníem previst dins de la Primavera Cultural fer una conferència sobre aquest tema. Tanmateix, un dimarts, Crema Catalana va sol·licitar el Centre per fer, en divendres, una taula redona. És clar que no ens hi podíem negar. A partir d’aquesta reunió va sorgir la plataforma, i la cosa va anar avant.

Com valoreu l’actitud de Crema Catalana de prendre la iniciativa en aquest assumpte?

Bé. Sempre és d’agrair la seua postura.

Els dos partits que conformen el govern municipal, estan units davant d’aquest conflicte?

Al Ple de febrer, el PP va votar negativament la nostra moció en contra de l’abocador. Ara anem tots a una en l’oposició a l’abocador.

Com viviu aquesta situació, com a alcalde?

Amb preocupació, tant pel que pot representar com per la postura de certes persones.

Us heu sentit pressionat?

No entenc per qui.

S’han ressentit les relacions entre l’Ajuntament de Càlig i el de Cervera? De fet, Cervera rebrà, si es fa l’abocador, una important ajuda econòmica que segurament no compartirà amb Càlig, tot i ser aquest darrer el poble afectat.

Pel que fa al primer punt, les relacions no s’han ressentit. Quant al segon, no ens importen els diners, el que volem és que no es faça l’abocador a la partida de la Bassa, i ho hem demostrat -com t’he dit abans- amb moltes actuacions.

Us han demostrat els membres de la Plataforma No a l’Abocador de la Bassa que són alguna cosa més que una ‘colla d’amics’?

A vegades penso, què hagueren dit els membres de la Plataforma (si és que ho dius per això) si en comptes de qualificar-los de ‘colla d’amics’ (que no considero cap deshonra) els haguera qualificat de ‘colla de caçadors’, com diuen molts pel poble. De totes maneres, que em dispensen si creuen que tractar-los d’amics és menysprear-los. Aquesta no és la meua intenció.

Com és la relació amb aquesta associació?

Tot el fluïda que permeten les novetats que hi ha.

Penseu que fan una bona tasca? I què en destacaríeu.

Crec que fan un bon treball. Destacaria, sobretot, l’esperit de sacrifici que han demostrat en informar-se, i després informar el poble.

Es comenta que, com a resultat d’aquesta polèmica, s’ha obert un import debat intern en el sí dels socialistes calijons. Què hi ha de cert en això?

Som un partit on es parla de tot i no creem en el pensament únic. Aquest cas, com també ha passat altres vegades, ha portat molt de debat, però tot en la mateixa direcció: ningú no vol l’abocador.

Us sentiu recolzat pel vostre partit?

És clar que sí.

El PSPV-Càlig s’ha hagut d’enfrontar amb el secretari comarcal a causa de l’abocador?

El secretari general de la comarca, Adolf Sanmartín, és al mateix temps regidor de Cervera i, per tant, també ha de defensar els legítims interessos del seu poble. Això no obstant, l’hem tingut a la nostra disposició quan l’hem necessitat, però és clar que està entre l’espasa i la paret.

S.A.Q.

OPINIÓ

LA HISTÒRIA DE LA CASA DEL SENYORET DE PASTOR QUEDA ATURADA

La idea d’escriure sobre la història de les cases benestants de Càlig, i que pensava finalitzar amb la del Senyoret de Pastor, va sorgir quan em vaig comprar la casa situada al carrer de Sant Josep, 8, de Càlig, i que tothom la coneix amb aquest nom. En aquesta casa em vaig trobar moltes escriptures i documents antics d’un gran valor històric –almenys per a mi–, i vaig pensar que, gràcies a aquestes troballes, podia reconstruir una petita part de la historia del nostre estimat poble.

Llavors encara vivia el meu pare, i va ser justament ell qui em va donar la idea i els ànims suficients per portar a terme els articles, més o menys llargs, sobre la història de les cases benestants del poble que, de mica en mica, he anat publicant a la revista Vila de Càlig. També em va aconsellar que ho fes, perquè així seguiria amb la tradició familiar i continuaria els treballs d’història del poble, ja que gaudia de molt de temps lliure i de llargues vacances al llarg de l’any.

La història sobre les cases benestants de Càlig la vaig escriure amb molta il·lusió, constància i plaer. Durant les vacances i festes que tinc al llarg de l’any, vaig sempre a Càlig i no paro de fer tota mena d’activitats, a fi d’escriure i de donar a conèixer a la gent una petita part de la història del nostre poble, a més de rehabilitar la casa del Senyoret de Pastor per poder deixar-la igual o almenys molt semblant a com estava en els segles passats.

Remenant les escriptures i tota mena de documents antics que trobava, vaig fer una llista amb els noms que apareixien escrits amb més freqüència. I és així com van sortir els treballs sobre les cases benestants de Càlig. Durant el temps de vacances em dedicava a comentar i a consultar amb la gent més vella del poble, també a les persones que encara viuen i que pertanyen a aquestes cases benestants, les quals em donaven tota mena d’informació oral, que jo recollia escrita en apunts.

També alguns noms i cognoms de les persones que apareixien en aquestes cases benestants així com l’origen d’aquestes els vaig poder trobar i, per tant ampliar, gràcies al llibre Diccionario heráldico y genealogico de apellidos españoles y americanos. Alberto y Arturo García Carrafa. Imprenta comercial Salmantina, 1929.

Vull deixar constància escrita pel que fa a una de les rectificacions que se’m van fer a la revista Vila de Càlig: al tom XXXIII, pàgines 9 i 10, del Diccionario esmentat abans, hi ha escrit el cognom ‘Ugarte’ referit a diverses persones d’una mateixa família, i no ‘Huarte’.

El que devia passar és que la consonant ‘h’ (dita també consonant muda, ja que el seu so no es pronuncia oralment, però sí que s’escriu) el devien haver escrit al començament del cognom abans esmentat per uns altres autors anteriors als d’aquest Diccionario, per la qual cosa es pot deduir que les dues formes d’escriure aquest cognom són acceptables.

El solar catalan, valenciano y balear. Arturo y Alberto García Carrafa.

Nobiliario de los reinos y señoríos de España. Francisco Piferrer. Madrid, 1855.

Trobes de Mosén Jaume Febrer. València 1796.

Enciclopedia heráldica y genealógica de apellidos españoles. Salamanca, 1929.

Arxiu particular de l’autora.

Tots aquest llibres els he consultat a la Biblioteca de Catalunya, sobretot a l’hora d’esbrinar l’origen dels cognoms de les persones que han aparegut a les cases benestants, així com els diferents llocs on van emigrar i les diverses branques que van formar com a resultat d’aquestes emigracions.

Tota aquesta documentació i informació escrita recollida me l’emportava a Barcelona, i allí em passava moltes hores asseguda davant de l’ordinador fent una llista de les persones i dels fets més importants de cada casa benestant. Un cop escrit l’article, el portava als hereus més pròxims i els donava un temps perquè el revisaren, el completaren o bé rectificaren les errades que podrien haver-hi. Quan me’l tornaven, el portava directament a casa del director de la revista Vila de Càlig, amb les fotos corresponents, perquè es publicara.

A totes les persones que m’han ajudat a reconstruir la història de les seues famílies, així com dels seus avantpassats, els dono el meu agraïment i la meua amistat per sempre, ja que gràcies a la seua bona col·laboració i a la seua informació he pogut reconstruir una petita part de la història de Càlig, i també de la seua gent i dels seus fets més importants. A més a més, algunes d’aquestes persones m’han deixat fer fotos de l’interior d’algunes d’aquestes cases benestants.

Abans que s’acabara la publicació de les cases benestants de Càlig, vaig començar a escriure la història de la casa del Senyoret de Pastor, seguint el mateix sistema que havia fet abans amb les cases benestants.

Però en presentar l’escrit a les persones més pròximes a aquesta casa senyorial, a fi que em fessen l’última revisió, vaig trobar-me amb la trista i desagradable sorpresa que no volien col·laborar de cap de les maneres en la revisió del meu article a fi de poder-lo publicar, amb tota la fiabilitat possible, a la revista Vila de Càlig, a més que ja tinc unes 20 fotos d’algunes de les sales restaurades d’aquesta casa i que pensava publicar-les juntament amb l’article. I després diuen que estimen Càlig, que són i se senten calijons, però no ho demostren pas, ja que en el moment d’ajudar a recuperar una petita part de la historia de tot un poble, en el qual han nascut, no volen col·laborar ni tampoc participar en la revisió d’unes persones i d’uns fets que van formar part de la vida i de la història de Càlig en els segles passats. Han de pensar i recordar que estic fent i continuant el que més li agradava fer al meu estimat pare, que era reconstruir, a través de petits articles, tota la història del gran i bon poble calijó.

Sembla mentida que, començat el segle XXI, encara hi haja persones amb una mentalitat tancada que no vulguen col·laborar en la recuperació de la història del nostre poble. Però Càlig seguirà endavant, i aquesta petita part de la història de Càlig es pot aturar durant un temps curt o bé durant molts anys. El que sí que és ben cert és que les persones som limitades i no vivim sempre, ni tampoc som eternes, sinó que hem de pensar que algun dia deixarem d’existir i ens morirem. En canvi, la historia de Càlig seguirà endavant perquè també hi haurà unes altres bones persones que continuaran escrivint aquesta historia interrompuda del poble, i descriuran uns personatges i uns fets que actualment han quedat aturats. Jo, per la meua part, els donaré tota mena de facilitats i els desitjaré que ho facen sense impediments.

La història no s’inventa, sinó que es recorda. Per tant, el que solament he intentat i he desitjat fer és recuperar i recordar la vida d’alguns calijons que la gent va conèixer i dels quals tenim algunes referències dels seus fets més importants. Tot això és un deure, un repte i una obligació cultural que ens hem imposat alguns bons calijons a fi de donar a conèixer i de transmetre tot un llegat històric, tant a les actuals generacions calijones com a les que vindran en un futur.

Penseu, calijons i calijones, que els únics éssers que no es poden equivocar mai en aquesta vida són Déu i la Mare de Déu del Socors, que sempre us han i m’han ajudat en totes les dificultats de la vida, també són ells els qui en tot moment, o a la llarga, sempre demostren qui té la raó. També són els únics que poden impartir la veritable justícia en aquest món, donant a cadascú en aquesta vida el que es mereix.

Amb això vull dir i demostrar que tots els éssers humans i materials (llibres i tota mena de publicacions fetes per les persones), així com altres avanços actuals pel que fa a la tecnologia (ordinador, Internet...), tots aquests elements humans i materials es poden equivocar al llarg de la vida, però el que vertaderament importa és saber rectificar o no (això depèn de la mentalitat i de les creences particulars de cadascú) en el moment adequat, just i oportú.

Ma. Àngels de la Figuera i Bengochea

CONSTITUCIÓ I COMUNICAT DE LA NOVA EXECUTIVA DE L’AGRUPACIÓ LOCAL DEL PSPV

El dijous, 18 de novembre, l’Agrupació Local del PSPV-PSOE de Càlig va convocar l’Assemblea General, on l’únic punt de l’ordre del dia va ser l’elecció de la nova Executiva Local.

Durant l’Assemblea, que va transcórrer amb normalitat, es va votar la candidatura a Secretaria General, la qual es va aprovar per unanimitat. Tot seguit, es va votar l’Executiva presentada per aquesta candidatura, que va quedar constituïda pels membres següents:

President Vicente Sanz Borrás

Secretari general Juan Anglés Taus

Vicesecretari general Vicente Sanz Borrás

Organització José Pomada Carbó

Política municipal José Simó Batiste

Administració Ernestina Borrás Bayarri

Participació i moviments socials Ros Mary Batiste Borrás

Acció electoral Diego Simó Sorlí

Serveis públics J. Manuel Borrás Calduch

Els components d’aquesta Executiva agraeixen la confiança que se’ls hi ha dipositat i aprofiten l’avinentesa per posar-se a disposició dels militants i simpatitzants del PSPV-PSOE, i també de qualssevol altres persones particulars, per a atendre qualsevol dubte, problema o suggeriment que hi vulguen presentar. Així mateix, resten oberts a la col·laboració amb les diverses associacions polítiques, culturals i socials.

Comunicat de l’Executiva Local del PSPV-PSOE

La nova Executiva Local del PSPV-PSOE, un cop acabada la primera reunió, fa públic el comunicat següent:

Rebuig frontal a la instal·lació de la planta de residus a la partida de la Bassa, ja que considerem, després d’estudiats tots els informes que consten en poder nostre, que el lloc on es vol ubicar la planta és el pitjor de tots els possibles pel que fa a la impermeabilitat del sòl, el qual no compleix cap de les característiques que són necessàries per a aquesta finalitat (manca total d’argiles i sòl rocós totalment clavillat, amb el consegüent perill de contaminació com a resultat de la fugida de lixiviats cap a les aigües subterrànies).

La zona on es vol ubicar és d’una gran riquesa agrícola, amb grans extensions de cítrics i d’hortalisses, i també una cruïlla molt important d’aigües subterrànies, amb un nombre elevat de pous al seu voltant que contenen grans cabals d’aigua que proveeixen el reg d’aquesta agricultura i l’aigua potable de Càlig, Benicarló i Peníscola. Amb tot això que hem assenyalat, instem aquests municipis perquè prenguen les mesures adequades encaminades a la defensa dels seus interessos, tant econòmics com, el més importat de tots: la defensa de la salut dels seus ciutadans.

Cal recordar que aquesta ubicació no es troba contemplada dins de les set zones numerades, cada una d’aquestes, per les seues millors característiques, que la Generalitat va contemplar en els estudis d’idoneïtat. La primera zona correspon a la partida de les Argiles, que com a resultat de l’oposició feta per l’Ajuntament de Cervera es va desviar a la zona esmentada en comptes de passar a la segona zona, d’acord amb l’ordre establit.

Els socialistes de Càlig no podem acceptar la responsabilitat dels problemes que aquesta decisió puga ocasionar en el present o en el futur per a la salut dels nostres fills, per la

qual cosa demanem des d’ací i a qui corresponga (Consorci, Ajuntament de Cervera, empresa, Generalitat, responsables polítics, etc.) que esmenen aquest abús i que reconsideren, per tot el que hem exposat, la decisió sobre aquesta ubicació, als quals els fem responsables dels danys que hi puguen haver.

Juan Anglés és secretari general de l’Agrupació Local del PSPV-PSOE

NADAL GLOBAL

La sarrompa ha tornat a fer la volta i ara li toca al Nadal, que torna més puntual que un calendari de paret. I, si a l'estiu diuen que sense bous no hi ha festa, a l'hivern bé podem dir que no hi ha Nadal sense fred. La gelor, que enguany s'ha encantat una mica, no ha faltat tampoc a la festa. I és que el clima –i la metereologia en general– és una de les poques coses que s'agarren fort a la baldufa i, ja pot fer vent o nevar, que no l'amolla ni a la de tres. En canvi, les coses humanes fan de més mal agarrar: ara en tens unes i, al cap d'unes quantes giragonses, unes altres de més noves de seguida fan fora les d'abans sense mirar ni cara ni ulls. Encara que en pobles menuts com el nostre les coses tenen més aguant, entre volta i volta, com qui no vol la cosa, tot acaba agarrant-se al progrés més tard o més d'hora. I de tant de girar la sarrompa al final acabes marejat; per això, com quan et roda el cap t'has d'assentar, és bo que de tant en tant ens aturem una mica i observem des de la memòria les voltes de Nadal –que no de campana– que portem fetes.

Si comparem el Nadal d'altres voltes al d'ara, fa l'efecte que veem Nadals diferents. Una de les coses que més garra ha perdut en tota esta giramenta és la religió –l'origen de la festa–, i tot per causa de l'embranzida de la cultura laica, per dir-ho d'alguna manera. La causa d'eixe canvi és ben senzilla de veure: el déu de la nostra societat ha deixat de ser Déu i ha passat a ser la butxaca –si és que no ho ha sigut sempre, realment–, això que en diuen el capitalisme. En conseqüència, ja no es fa creus ningú de la decisió de no anar a la missa de Nadal o del gall, de no muntar el betlem o de no anar a cantar nadales casa per casa.

Eixe procés de laïcització ja fa temps que va en dansa i avui en dia el tenim quasi que assumit. Per contra, hi ha un altre canvi important en procés de creixement que estem començant a notar en l'actualitat: es tracta de l'eixamplament del capitalisme, això que en diuen la globalització, que consisteix en la unió internacional d'empreses per a l'augment del capital per mitjà de l'excés de producció i el foment del consum. L'objectiu és el mateix que hem vist adés: augmentar el capital és com dir omplir la butxaca; però els mitjans són diferents i els efectes, indiscutibles.

Per una banda, la producció en massa i l'impuls per comprar han fet que en els països desenvolupats passem d'anar justets i estalviar a anar sobrats i gastar, això que en diuen l'estat del benestar. Ben diferent és l'aspecte que tenien les taules per Nadal i l'aspecte que tenen ara, tant per la quantitat com per la qualitat del ranxo: pocs eren els qui podien permetre's una bona olla de carn, mentres que avui els menjars de Nadal no són menjars sense picadeta, entremés, mariscada, canelons, pastes, cava i no sé què m'has dit més. El mateix desequilibri hi ha entre els ‘alloguers’ d'abans, on la varietat estava en la forma (guitarretes i corets) més que no en el contingut (massapà), i les caixes de Nadal d'ara, que porten des de pernil o espatleta a xoriços, ‘tarrons’, bombons, vi, cava, etc., sense passar per alt la paga dels iaios –per als qui en tenen. I, si entrem en l'apartat dels regals, no hi ha ni punt de comparació entre la joguina que et portaven els Reis, com podia ser una pilota de plàstic o una nina de cartó, i les més de tres joguines que porten primer el Pare Noel i més avant els Reis, com pot arribar a ser un videojoc. I no cal dir el canvi de valors que provoca eixe panorama: de beneir el menjar a tirar-ne les sobres, per un costat, i d'agrair un joguet que dura tot l'any a quedar-se insatisfet per uns joguets que no acaben fent profit, per l'altre, la diferència és abismal. I pareixerà una poca lliga, però, tombant i girant, tot això comporta un efecte que tan de prop ens toca: si a la producció en massa li segueixen uns residus en massa, caldrà disposar, sens dubte, d'un abocador en massa; en efecte, el de la Bassa té previst abraçar 49 pobles. Això no hauria de ser roín si no fóra perquè fan prevaldre l'interés polític per damunt del medi ambient i de la nostra salut; i això ja no són figues d'un altre paner.

Per l'altra banda, si la globalització és la unió d'empreses, es produeix aquell fenomen que, com l'oratge, no cau mai de la sarrompa ni a barrades: i és que el peix gran es menja el menut. No és casualitat que alguns calijons que treballaven a la vila per a ells hagen plegat per a anar per altri, com tampoc ho és que els que s'insereixen al món laboral acaben en empreses grans. Si ens fixem en el sector alimentari, a l'hora de comprar el menjar de Nadal la majoria de nosaltres segur que hem omplit un carret i no un cistell –l'economia va sobre rodes. Mentres que fa uns quants anys tothom es proveïa del mercat, les botigues i els particulars sense eixir de la vila, avui quasi tots ens adrecem a això que en diuen supermercats, com ara Mercadona o Carrefour, perquè, com bé diuen, hi ha de tot –evidentment: és un mercat global. I com que eixes empreses grans s'instal·len en nuclis grans de població, els calijons, si volem girar al costat de la prosperitat, ens hem vist obligats de fa uns anys a adquirir mitjans de transport, des de la moto fins al cotxe. I això fa que l'ambient d'ara siga ben diferent al del Nadal d'unes voltes arrere: de sentir, entre alguna nadala solta, el pas d'un carro amb el matxo o d'una bici a sentir la remor d'una moto o d'un cotxe, entre algun xumba-xumba, la cosa canvia i bona cosa.

La conseqüència d'eixe sistema fa que s'establisca una classe nova de relació, que es caracteritza per la desvinculació familiar i veïnal en favor del lligam empresarial. Això és fàcil d'entendre si guaiteu el canvi de relació que hi ha hagut en els ‘alloguers’: mentres que abans eren els parents, sobretot els iaios, els que ‘allogaven’, avui en dia són les empreses mateixes les que et fan la caixa de Nadal. D'eixa manera, la força del capital permet que alguna multinacional s'invente una tradició, com és el Pare Noel, que no té cap més finalitat que incitar al consum; ací a Càlig el coneixen els més jovenets per l'escola.

Si tirem avant, veem que el progrés de la tecnologia i la puixança de les fàbriques i els servicis (sectors secundari i terciari) en detriment del treball al camp (sector primari) han portat una altra transformació. Déiem al principi que no hi ha Nadal sense fred; i bé: la manera de trobar l'escalfor també ha canviat bastant. Molt diferent és l'estampa i l'olor de Càlig per Nadal de fa uns quants anys a ara: d'encendre la llar –i a voltes algun fumeral– i carregar la casa i els carrers de fum de llenya, hem passat a la comoditat d'encendre l'estufa o la calefacció. El canvi és evident, però no només a primera vista: en el fons, fixeu-vos que també hem acabat passant d'un abastiment d'energia autosuficient –i, en part, també d'aliments– a pagar a una empresa gran les despeses de llum i gas i, en el millor cas, la instal·lació i el manteniment de calefacció generalitzada.

Finalment, la comunicació també ha patit l'efecte de les giravoltes, i és que avui tenim la possibilitat d'informar-nos d'esdeveniments que passen a qualsevol punta del món tant per la tele i la premsa com per l'Internet. I si la comunicació, que s'ha fet més global, demana que ens entenguem, això ha afectat també el mitjà que serveix per a entendre'ns, la llengua. Com ja han pogut comprovar alguns jóvens calijons, per a sortir de l'estat és quasi imprescindible defensar-se en anglés, i és que així ho demana la cultura imperant i la unificació d'estats que anomenen Unió Europea. Eixe procés, però, a nosaltres no ens ve de nou, perquè en este estat mateix, sense anar més lluny, avui en dia no som ningú fora –ni quasi dins– de l'àmbit de la nostra llengua si no parlem en castellà. I és que, en realitat, resulta que el valencià és una llengua de tercera fila, el castellà és de segona i l'anglés és de primera categoria. D'eixa manera, és normal que la idea de pluralitat que ens volen vendre en este país ens acabe entrant a la mollera; i no us ho prengueu de conya, perquè això ja està afectant el nom del Nadal, i és que, per la tendència naixent a fer el Nadal més plural, a voltes sentim dir Nadals en comptes de Nadal. Déu no ho vulga, però crec que el representant del Sant Govern hauria d'estirar les orelles a aquell qui diga Nadals, perquè, si Nadal vol dir 'naixement' i la festa commemora el naixement de Jesucrist, de Nadal només n'hi ha un, perquè de Jesucrist només n'ha nascut un, i no més.

De Nadal només n'hi ha un, sí, però, tal com ho veem, tanta diferència hi ha entre el Nadal d'altres voltes al d'ara que, entre tantes voltes, diràs que hi hagen Nadals diferents –i no per culpa del cava. De tota manera, siga el Nadal que siga, la qüestió que fa girar la sarrompa segueix sent la mateixa de sempre: la recerca del benestar. I en qualsevol Nadal, a Càlig o allà on siga, hi han avantatges i inconvenients, i seguiran existint, malgrat el progrés. En fi, no cal pegar-li més voltes: espero que este escrit servisca, més que siga mínimament i a la llarga, per al bé comú. Això i avant, veïns: que hàgeu passat bon Nadal i que este any 2005 siga millor que el passat i pitjor que el de l'any que ve.

Felip Gumbau Morera

DUBTES AL VOLTANT DE L’ABOCADOR

Càlig està sent víctima d’una mena de passivitat consistorial -PSPV-PSOE versus PP, o al contrari- pel que fa a la ubicació de l’abocador que, si bé està dins del terme municipal de Cervera del Maestrat, afecta només cultius calijons i es troba ben prop de la població. Les conseqüències que provoca a la salut ambiental i a la nostra pròpia van més enllà del que puguem imaginar.

Hi ha un seguit de dubtes que estan sense resoldre i que ens tenen capficats a molts calijons. Dubtes que tenen resposta. Tanmateix, si sabem la resposta no la podem comprovar -i així no es pot publicar als diaris, perquè no agrada i sempre es rep com un insult- o bé són dubtes més o menys raonables, però que al cap i a la fi ho continuen sent.

Heus ací algunes preguntes que em faig com a ciutadana:

En plenes celebracions al voltant de la festa de la Mare de Déu del Socors, l’alcalde deia a uns veïns que se sospitava que dins de poc s’aprovaria l’avantprojecte sobre l’abocador a la partida de la Bassa. No entenc massa que no es comunique –ni com a mínim a la Plataforma- i es tracte de mobilitzar la ciutadania o crear consciència davant d’aquesta problemàtica. Què diu l’avantprojecte perquè s’aprove si els informes geològics de la Universitat Jaume I (UJI) han estat posats en dubte? Com és que de sobte l’alcalde s’assabenta de les coses que impliquen el poble respecte de l’abocador? Per què no es va comunicar aquest fet de manera formal a la Plataforma? Em diuen que, a hores d’ara, l’avantprojecte es troba a la Comissió Territorial de la Diputació -és de suposar que el nostre representant V. Sanz se n’haurà assabentat- i que aviat estarà al tauler d’informació pública de l’Ajuntament de Cervera del Maestrat. Si és així, podrem presentar al·legacions. Esperem saber-ho, ja que l’Ajuntament de Cervera està obligat a donar-ne la difusió que pertoca. Exhortem la població perquè consulte diàriament el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana.

S’estan duent a terme prospeccions a les Coves de Vinromà? Si tant clar està que la Bassa és el lloc idoni, per què es fan noves anàlisis?

L’empresa Teconma va encarregar un estudi geològic a la UJI que, naturalment, els va ser favorable a l’emplaçament de l’abocador a la Bassa. L’Ajuntament de Càlig, com a resultat de la pressió popular, i veient que la Plataforma era quelcom més que ‘un grup d’amics’, va contractar un gabinet d’advocats que van demanar un informe geològic. Aquest estudi geològic, realitzat per un hidrogeòleg, rebatia molts dels arguments aportats per la UJI. D’això se’n va parlar a Càlig a la reunió convocada per la Plataforma el 17 de juliol.

L’Ajuntament es va comprometre llavors a remetre, als diferents organismes públics implicats, una còpia de l’estudi que discrepava del realitzat per la UJI. S’ha remès? Quina ha sigut la resposta dels organismes? Per què, malgrat rebre aquest informe, la Diputació de Castelló continua endavant amb el tema i vol aprovar l’avantprojecte? A la reunió, l’alcalde, Manel Anglès, va dir que sabia, per un contacte que tenia a la UJI, que el rector, Francisco Toledo, estava disgustat amb aquest afer i que volia emetre un comunicat en què desvinculava la UJI de tot aquest enrenou. Què hi ha de cert en això? Hem pogut saber que la UJI tenia pensat, no oficialment, posar un dia -amb hora inclosa- per parlar sobre això amb la premsa. La convocatòria, de manera oficial, mai s’ha rebut a les redaccions. Comportarà el rector F. Toledo que s’utilitze el nom de la UJI per al benefici d’uns quants –amb dret a rebre ajuts i subvencions- o per crear polèmica? Carlos Fabra, president de la Diputació, sembla ser que apadrina un dels científics que van elaborar el primer informe, és per aquest fet que la UJI perdrà les formes i/o la dignitat? Una universitat hauria de ser un centre d’ensenyament i de divulgació seriosos. En aquest cas, això últim s’ha de demostrar?

Per què, malgrat haver estat informats tots els grups polítics i haver-los demanat ajuda, representació i assessorament -a més d’escoltar el poble de Càlig i la Plataforma-, només Esquerra Unida, a través de la diputada nacional Isaura Navarro, s’ha interessat de manera activa i seriosa per aquesta qüestió?

Perquè pensem -i és així perquè tenim arguments que ens han obert els ulls- que la decisió sobre l’abocador està molt vinculada a la reelecció de l’executiva comarcal del PSPV-PSOE, amb A. Sanmartín al capdavant.

S’han ressentit les relacions internes al PSPV-PSOE des que això de l’abocador va endavant? Tindran els socialistes calijons els arguments i la valentia per enfrontar-se al seu secretari general que també és tinent d’alcalde de Cervera i diputat encarregat de Medi Ambient a les Corts Valencianes?

S.A.Q.

HISTÒRIA

FULL DE REALITZACIONS DEL QUINQUENNI 1924-1929

Ha estat una sort l’arribada a les nostres mans d’un full imprès a dues cares a una impremta de Benicarló, a través del qual un regidor anònim exposa, un cop efectuat el canvi de govern municipal, el desig d’administrar amb rectitud els fons del municipi, alhora que recrimina les despeses, a criteri seu gens encertades, dutes a cap pel consistori anterior, que abraça els anys 1924 a 1929.

Però anem per pams.

Obres hidràuliques: sèquia des del Povot al Pou de la Figuera; construcció del dipòsit del Pou Nou o de les Aixetes; desviament de les aigües de pluja al Canyeret; conservació de basses i aljubs;

Obres a edificis: obres a les escoles; al quarter de la Guàrdia Civil; al cementiri; reformes a l’escorxador

Vies públiques: reparació de carrers; compra de tres cases per obrir nous carrers (Sant Josep, Socors i Sant Roc);

Compres: bàscula; màquina d’escriure; caixa de cabals; làpida dedicada al general Primo de Rivera; enciclopèdia Espasa; litografia del general Primo de Rivera; litografia del general Martínez Anido i de la reina Victoria.

Camins: compra de terrenys i construcció del camí entre la bassa de Sant Roc i la bassa Roja; eixamplament del camí d eles Tres Eres;

Festes : Sant Llorenç i Socors; festa del soldat de 1927

Donatiu: ciutat universitària, despeses de sosteniment de la delegació governativa i del Tribunal titular de xiquets, subscripció monument a la reina Maria Cristina; aguinaldo del soldat;

Homenatges: banquet al marqués de Benicarló, homenatge al marquès d’Estella i al general Martínez Anido

Altres: lliçons de solfeig a educand de la banda

Imp. Soto-Benicarló.

POESIA

EL MUNDO SE HA VUELTO LOCO

Con cierta incomprensión

miro el mundo sin comprender,

viendo sin solución

ver la gente enloquecer.

El mundo se vuelve loco,

no puede ser otra cosa,

barbaridades por todos los lados

dejando mal sabor de boca.

Con llantos de inocentes

cosas terribles que pasan,

ya no se puede estar tranquilo

ni al trabajo ni en casa.

Horribles imágenes por la tele,

el corazón se encoge en un puño.

Yo imagino sin querer

un futuro muy oscuro.

Me compadezco del mundo entero

con este presente tan fatal,

y si no se arreglan las cosas

de este mundo infernal.

Rogamos a Dios que se arreglen

porque el mundo va a estallar.

Es una gran pesadilla

que no podemos soportar.

Remedios Anglés Anglés

ASSOCIACIONS

EL RACÓ DE LA MESTRESSA DE CASA

Hola, amics i conciutadans! Sóc una de les integrants de l’Associació de Mestresses de Casa, i a partir d’ara, si Déu vol, hi seré amb vosaltres per a informar-vos de les nostres activitats.

El primer que faré serà presentar la nostra associació, per si hi ha algun despistat que...

Som unes quantes dones –260, aproximadament–, i algun home, que tenim una característica comuna: som mestresses de casa, així i amb paraula majúscula, i per cert molt orgulloses de ser-ho. I estem orgulloses perquè ¿hi ha cap carrera o professió més completa que la nostra? Nosaltres hem de ser administratives, infermeres, cuineres, modistes, professores, enginyeres, electricistes, economistes, amants i, de vegades, advocades. Qui, en alguna ocasió, no ha hagut de fer equilibris econòmics en arribar a fi de mes, reparar una aixeta, una pera de llum, un endoll, confeccionar un vestit de festa o una disfressa, o intercedir a favor dels fills davant d’un pare furibund per culpa d’alguna malifeta? I tenim unes inquietuds semblants: administrar la nostra llar al millor possible, netejar-la, ornamentar-la, tenir-ne cura, etc., i que siga per a la nostra família un lloc de pau, de joia i de felicitat. A més a més, ens agrada augmentar la nostra cultura, aprendre coses noves i... per què no? també passar-nos-ho bé.

Fa anys, uns vint més o menys, ens vam reunir un grup de dones i va sorgir la idea de formar una associació. «A mi m’agradaria fer boixets» –va dir una. «Jo te’n puc ensenyar» –va dir una altra. «A mi, doncs, m’agradaria saber què és això del colesterol bo o roín», i va venir un metge de Vinaròs i ens ho va explicar. I amb l’assessorament de l’Associació de Mestresses de Casa de Castelló de la Plana, vam fundar l’associació.

Tanmateix, pertànyer a una associació d’àmbit estatal suposava pagar una quota del tant per cent, assistir a reunions a Castelló de la Plana i, fins i tot, anar a Madrid. I això no ens era gens pràctic. Així, doncs, vam decidir independitzar-nos. Unes amigues de Vinaròs, que ja ho havien fet, ens van assessorar i, amb l’ajuda d’una advocada, vam confeccionar els nostres propis estatuts; per cert, es troben a la disposició de qualsevol associada que estiga interessada a llegir-los. I així va ser que el 9 de desembre de 1999 va sorgir l’associació tal i com la coneixem actualment.

A la primera reunió es va votar la Junta Directiva. La persona que va obtenir més vots va ser nomenada presidenta i, a continuació, totes les altres components fins a completar la Junta Directiva: vicepresidenta, secretària, vicesecretària, tresorera, vicetresorera i quatre vocals.

Des d’aquest dia hem procurat complaure a totes: es fan cursos, classes, rifes, xarrades i conferències, sortides al camp i excursions, festes amb dinar o sopar i ball, etc., i esperem que tot haja estat del gust de la majoria. Si no ha estat així, des d’ací demanem disculpes, en nom de la Junta, a les persones afectades.

A la primavera proppassada hi van haver eleccions, i ja anem per la segona Junta Directiva.

I ara, una vegada feta la presentació, explicaré, al més breu possible, el desenvolupament de les nostres activitats al llarg del darrer curs:

Octubre 2003. Comença el curs amb activitats com són puntes de boixets, brodats amb cintes de seda i punt de creu, treballs de ganxet i classes de ball de societat (bailes de salón).

Novembre. Comencen classes de dibuix i pintura.

L’Ajuntament ens demana col·laboració al programa de la Tardor Cultural i es confeccionen 35 plats típics exquisits de la gastronomia del poble a càrrec de les associades, que van tenir un gran èxit. Els vam servir amb cura i vam procurar que els provaren la majoria de les persones que hi van assistir.

Propera l’arribada del Nadal, vam sortir un dia al camp per recollir plantes verdes i seques amb les quals es confeccionen centres de taula encisadors i paneres nadalenques.

Vam celebrar Santa Caterina.

Desembre. Vam anar a Vinaròs a una xarrada d’Infodona.

La Generalitat valenciana va convocar un concurs de literatura, orientat a les dones de la nostra comunitat, aficionades a l’escriptura, perquè donaren llibertat a la seua imaginació. Va ser el IV Concurso Literario Las Mujeres Cuentan. Una de les sòcies hi va presentar una narració.

Celebrem el Nadal i fem l’arbre i el betlem.

Gener 2004. La sòcia de més edat celebra el seu aniversari: 83 anys.

Febrer. Celebrem la festa de Santa Àgueda amb missa, dinar, sorteig de regals i ball.

Comencen a impartir-se classes de gimnàstica per a les sòcies que vulguen mantenir-se en forma.

El dia de Carnaval ens disfressem i fem la volta al poble. Ens divertim molt amb les ocurrències d’algunes i les disfresses de les altres.

Març. Conferència sobre els maltractaments físics i psíquics a la dona amb motiu del Dia Internacional de la Dona.

La narració presentada al concurs literari va ser seleccionada i s’edita juntament amb uns altres 20 relats presentats per unes altres dones. La Generalitat ens remet un exemplar del llibre amb motiu del Dia Internacional de la Dona.

El dia assenyalat col·laborem amb l’Ajuntament en una manifestació amb motiu dels atemptats de l’11-M.

Abril. Celebrem la VII Trobada de Mestresses de Casa del Baix Maestrat, i al nostre poble arriben vora 430 dones provinents d’arreu del Maestrat. Al matí, després de rebre-les, se celebra una missa solemne, es balla la jota i la dansa típiques i se’ls ensenya el poble. Tot seguit, visitem una petita mostra dels treballs fets al llarg del curs i, finalment, dinem totes juntes al Centre de Cultura. I, després d’una rifa de molts regals, s’amenitza la tarda amb un bon ball i es fa el sorteig corresponent per saber a quin poble es farà la festa l’any que ve. La població guanyadora és la Salzedella.

També col·laborem en la festa de Sant Vicent amb la donació d’un pernil perquè el rifen.

Durant aquest mes assistim a tres concentracions de puntaires fetes a les localitats de Santa Magdalena de Polpís, Amposta i Alcanar.

Maig. Peregrinació a la Font de la Salut de Traiguera amb dinar i rifa.

Assistència a unes altres concentracions de puntaires a Alcalà de Xivert, la Galera, Traiguera, la Sénia, Deltebre i les Coves de Vinromà.

Juny. Trobada de puntaires a Benicarló.

Xarrada sobre benestar físic i relaxació, a càrrec de la quiromassatgista local Bea Mínguez.

Juliol. Viatge a Barcelona, Montserrat, la Vila Olímpica i voltants del Fòrum i visita al Palau de la Música.

Al Socors es fa una paella gegant per a totes les associades que vulguen i puguen assistir per a commemorar el final de curs.

Agost. Proclamació de la nostra segona dama de festes i acomiadament de l’anterior.

Durant les festes patronals se celebra, una tarda, la III Demostració Local de Treballs i Manualitats i l’exposició dels treballs fets al llarg del curs.

Setembre. III Trobada de Puntaires de Càlig, amb la participació de 260 artesanes vingudes des de diversos punts de la nostra geografia, trobada aquesta que queda molt bé, es rifen diferents objectes i s’obsequia a les participants amb un detall i un berenar lleuger.

I una vegada resumides les nostres activitats i amb la confiança que us haja interessat aquest tros de lectura, m’acomiado fins a més avant.

M.A.M.

NOTÍCIES

REOBERTURA DEL BAR D’ARAYO

L’11 d’octubre, J. Manuel Arayo Febrer va obrir de nou les portes del bar als seus clients després d’haver tancat el local un cop acabades les festes d’agost, a fi de fer obres i adequar-lo a les necessitats més actuals; i, encara que ha mantingut l’estructura del local, l’ha distribuït en bar i en restaurant, a fi d’atendre millor els clients

J.M. Arayo va obrir el bar al març de 1963, al mateix solar on hi havia hagut temps enrere el trinquet i que, posteriorment, havia passat a ser-ne propietari Joaquín Conesa, el qual el va deixar en herència al seu gendre, J.M. Arayo, que gràcies a això hi va poder construir el bar. Quan el bar d’Arayo es va obrir, al poble hi havia dos bars més: el Bar de Pedro, conegut com el de la Mamà, i el Bar de Testets.

En paraules de J.M. Arayo, aquest ofici, per a ell «no ha sigut mai un sacrifici sinó un ‘hobby’, i és que sempre he tingut bons clients». El fet que l’ha dut a la renovació del local és «que feia més de quaranta anys de la construcció i s’havia quedat antiquat, i com que el meu fill vol continuar aquest ofici, ens hem decidit a fer-ne la remodelació».

A.Q.A.

UN NOU JARDÍ PER AL POBLE

La falca de terreny que hi ha entre el passeig d’en Blai Osanz i el camí vell de Vinaròs, on estava l’era de Bayarri -després de Vicent Quixal-, l’Ajuntament de Càlig l’està condicionant per convertir-la en un nou jardí per a la població.

En aquest espai, donat al poble pels hereus de Vicent Quixal, hi ha previst d’anivellar el terreny i plantar arbres que facen ombra. El disseny d’aquesta illa verda consisteix a col·locar 70 m de tanca metàl·lica de protecció, fer fora la vorera que dóna al passeig per així evitar perills innecessaris i construir un contrafort de terra amb vegetació, tot això a la part de dalt; i, a la part que dóna al camí vell, es construirà un mur rematat amb una barana de ferro. També hi ha previst destinar una parcel·la petita, senyalitzada adequadament, perquè els gossos facen les seues necessitats.

Les obres d’aquest nou jardí, per a les quals la Diputació de Castelló aporta 6 mil euros provinents del Pla d’Accessos 2004, es preveu que estaran acabades cap a finals del mes de gener.

A.Q.A.

PARALITZACIÓ DE LES OBRES DEL RESTAURANT DEL SOCORS

A hores d’ara, les obres de construcció del restaurant situat al paratge de l’ermita del Socors, del qual únicament hi ha construïda l’estructura, es troben paralitzades com a resultat de la manca de pressupost destinat de manera directa a la represa d’aquesta construcció. Això no obstant, la previsió és que les obres comencen novament abans que finalitze l’any 2005 i que aquest mateix any puguen estar acabades, ja que, d’acord amb el Pla Operatiu Local (POL), la Diputació de Castelló hi destinarà 78 mil euros, l’Ajuntament n’aportarà 12 mil i el PRODER-2 (Programa Operatiu de Desenvolupament i Diversificació Econòmica de Zones Rurals) 10 mil.

A.Q.A.

L’AJUNTAMENT AFRONTARÀ LA DESPESA DE LA VACUNA ANTIPNEUMOCÒCCICA

L’Ajuntament de Càlig pagarà la vacuna antipneumocòccica conjugada heptavalent, administrada en quatre dosis a xiquets sans menors d’un any, ja que protegeix de la meningitis i d’alguns tipus de pneumònies. Aquesta vacuna està recomanada, des de l’any 1999, contra el pneumococ, i el calendari americà de pediatria la inclou des del 2001.

Atesa, doncs, la conveniència d’aquesta vacuna, que afavorirà una certa tranquil·litat als pares davant de possibles malalties d’aquesta mena, i pel fet que el calendari valencià de vacunacions no la inclou, l’Ajuntament de Càlig ha decidit pagar íntegrament la vacunació que té un preu actual per cada vacuna de 78 euros.

M.A.A.

NOVA EXPOSICIÓ DEL BETLEM DE J. MANUEL

J. Manuel Borràs ha obert un any més al públic, a l’antiga seu de la Cambra Agrària Local, l’exposició del betlem, realitzat a través de diorames, la qual romandrà oberta els caps de setmana entre el dia 25 de desembre i el darrer diumenge de gener.

Dels 10 diorames exposats en aquesta edició, quatre són nous, cinc ja estaven exposats el Nadal passat i un està fet per l’associació de Pessebristes de Sabadell, que té un bona entesa amb l’associació que hi ha al Baix Maestrat, de la qual J.M. Borràs és el president.

Entre al quantitat i diversitat de figures que configuren les escenes del betlem, destaquem el naixement que són obra de i treballades per a aquesta exposició.

EL GASODUCTE DE GAS NATURAL ARRIBARÀ A CÀLIG

La conducció de gas natural des de Tarragona fins als pobles que basen la seua economia en la indústria del taulellet -com és el cas de l’Alcora (Alcalatén)-, passarà per la Jana i, des d’aquí, enllaçarà, a curt termini, cap als pobles costaners, com són Benicarló i Vinaròs.

La canalització per a la conducció de gas natural està prevista que passe pel terme de Càlig i afectarà diversos polígons, especialment el 2 i el 3.

En el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana (DOGV), la Conselleria d’Infraestructures i Transport, va publicar, el dia 4 de novembre de 2004, la informació pública del projecte d’autorització administrativa presentat per Gas Natural SDG, SA.

El text de sotmetiment a informació pública d’aquest projecte, en allò que pertoca, diu, literalment:

«Peticionari: Gas Natural SDG, SA. NIF: A08015497. Amb seu social al carrer de Joan d’Àustria, núm. 39-47. 08005 Barcelona.

Objecte de la petició: autorització administrativa, reconeixement d’utilitat pública i aprovació de l’execució del projecte d’instal·lacions gasoducte de gas natural a Càlig, al terme municipal de Càlig, així com de l’estudi d’impacte ambiental.

Característiques de les instal·lacions:

· Tipus de gas: gas natural en canalització soterrada.

· Gasoducte en APA, format per 3.287 metres de tub d’acer de 6” de diàmetre, 8 metres de 3” de diàmetre i 8 metres de 2” de diàmetre.

· Armari de regulació i mesurament APA/MPA de 1.000 Nm3/h.

· El gasoducte té el seu origen entre els vèrtexs V-123 i V-124 del gasoducte de gas natural la Jana-Vinaròs-Benicarló.

Àrea d’autorització: l’autorització afecta el terme municipal de Càlig.

Pressupost: quatre-cents noranta-sis mil sis-cents vint-i-set euros i vint-i-vuit cèntims (496.627,28 euros)».

El DOGV publica la relació concreta i individualitzada de béns i drets afectats per aquest projecte.

S.A.Q.

NOVETATS A LA FESTA ESCOLAR DE SANTA CATERINA

El Col·legi Públic Felicinda Collell va celebrar, com ho fa anualment, la festa de Santa Caterina i Sant Nicolau, però aquest any amb novetats respecte d’edicions anteriors.

La novetat més sobresortint va ser que la festa és va fer íntegrament a l’ermita de la MD del Socors en lloc del poble, com havia estat tradicionalment. Una altra novetat és que va tindre lloc únicament al matí, i no matí i tarda.

A dos quarts de deu, xiquets i professors van eixir des de l’escola amb les peanyes de sant Nicolau i santa Caterina cap a l’ermita. En arribar-hi, el mossèn, en comptes de la tradicional celebració de la missa, va resar unes pregàries i els xiquets, entonats, van cantar unes quantes cançons. Tot seguit i a la plaça, reeestructurada fa poc, hi va haver jocs i esbarjo. Tampoc no hi va faltar la prima, donada per l’AMPA del col·legi.

Tanmateix, i com és habitual quan canvien alguns costums, hi van haver opinions diverses sobre aquest nou desenvolupament de la festa. Això no obstant, caldrà esperar a l’any que ve per saber si aquesta nova experiència ha estat positiva, ja que si se segueix el mateix esquema voldrà dir que ha estat acceptada.

El dia 6 de desembre, organitzada per la Regidoria de Cultura, es va celebrar la festa de Sant Nicolau, adreçada, sobretot, als xiquets i xiquetes del poble. La festa va consistir en una actuació del grup Teatre de l’Home Dibuixat, que va agradar molt als més menuts, i el repartiment de la prima i d’una barreta de xocolate. Aquesta festa va ser tot un èxit i està previst de tornar-la a fer l’any que ve.

M.A.A.

SESSIONS PLENÀRIES

SESSIÓ ORDINÀRIA del 14 de setembre de 2004

1. S’aprova l’acta de la sessió anterior.

2. S’aprova la relació de factures i rebuts núm. 8/04, per un import de 62.705,02 euros.

3. S’aprova el padró de contribuents subjectes al pagament del preu públic del subministrament d’aigua potable a domicili, que correspon al segon trimestre de 2004.

4. S’aprova, per unanimitat, l’expedient núm. 3/04, de suplements de crèdit, amb la quantitat de 43.800,00 euros, que procedeixen d’ingressos que hi ha hagut.

5. S’aprova, per majoria, la creació de l’ordenança fiscal reguladora de l’impost sobre l’increment del valor dels terrenys, i també la modificació de les tarifes de les ordenances fiscals que corresponen als impostos de béns immobles de naturalesa urbana i rústica, l’impost sobre construccions i obres, l’impost de circulació de vehicles, les taxes del cementeri, de les escombraries, del clavegueram, de les entrades de vehicles per damunt de les voreres, del subministrament d’aigua, de la utilització privativa del domini públic, de la utilització privativa del domini públic amb elements constructius tancats, de les terrasses, dels miradors, etc. i de la utilització de les instal·lacions del poliesportiu municipal.

6. S’aprova, per unanimitat, la modificació puntual núm. 1/04 de les normes subsidiàries de planejament vigents.

7. Es deixa damunt la taula el certificat núm. 1, que correspon a l’obra de «Reparació del camp de futbol».

8. S’informa favorablement de l’expedient tramitat a instàncies de Mario Alexander Walterscheid, per a la instal·lació de l’activitat de restaurant a l’immoble situat a la parcel·la B-1 de la urbanització la Rasa (c. Tortosa, 1).

9. S’acorda concedir a Leonor Bayarri Benedito, José Ma. Blasco Cuartero i José Taus Fontanet l’autorització per a la instal·lació de gual permanent als immobles que hi ha al c. Santa Magdalena, 13, av. Constitució, 21, i av. Constitució, 20.

S’autoritza a Juan Bautista Arayo Conesa la instal·lació de taules i cadires a l’av. Constitució, s/n.

10. Diverses preguntes sobre la recollida d’animals morts, les vies públiques i l’abocador de residus.

SESSIÓ ORDINÀRIA del 4 d’octubre de 2004

1. S’aprova l’acta de la sessió anterior.

2. S’aprova la relació de factures i rebuts núm. 9/04, per un import de 29.497,06 euros.

3. Es concedeixen les llicències d’obres següents:

A Benjamín Solsona Dellá, per a la reforma de la planta baixa i l’elevació de dues plantes per a habitatge, a l’immoble que hi ha al c. Joan J. de la Figuera, 8. Exp. 76/04.

A Miguel Cruz Maeso, per a l’ampliació, reforma i reparació d’un habitatge unifamiliar entre parets mitgeres amb magatzem, a l’immoble que hi ha a la ronda de Marimon, 7. Exp. 75/04.

A Manuel García Azaustre, per a la construcció d’un habitatge unifamiliar aïllat, a l’immoble situat al polígon 5, parcel·la 84. Exp. 52/04.

A Gaspar Brau Climent, per a l’obertura d’una sèquia per a canonada d’aigua, al polígon 15, parcel·la 170. Exp. 49/04.

A Francisca Grau Monroig, per a la construcció d’un magatzem i un habitatge a l’immoble que hi ha al pg. En Blai Osanz, s/n. Exp. 77/04.

A Juan de Fuentes Pedra, per a la reforma de dos habitatges entre parets mitgeres per a convertir-lo en un, als immobles que hi ha al c. Santa Magdalena, 7 i 9. Exp. 74/04.

3. S’acorda aprovar l’estudi elaborat justificatiu dels costos d’explotació i manteniment de les instal·lacions públiques d’evacuació, tractament i depuració de les aigües residuals d’aquest municipi.

4. S’acorda proposar com a festes locals per al 2005, pel caràcter tradicional que emparen, els dies 4 d’abril, Sant Vicent, i 6 de setembre, Mare de Déu del Socors.

5. S’aprova el certificat núm. 1 i únic, que correspon a l’obra de «Reparació del camp de futbol», per un import de 77.549,33 euros.

6. S’aprova la moció del Grup del PSOE, que declara la caça de tords amb visc com a sistema tradicional.

7. S’acorda sol·licitar a la Conselleria d’Economia, Hisenda i Ocupació una subvenció per sufragar les despeses de la contractació de tres persones per un període de sis mesos.

8. S’acorda procedir a la contractació dels serveis de l’arquitecte Joaquín Peñarroya Gimeno, a l’empara del que disposa el conveni subscrit entre la Diputació de Castelló i el Col·legi d’Arquitectes.

9. S’acorda assolar les obres fetes per Olegario Saura Anglés, Siegfried Zehetner, José Querol Bueno, Mercelle Julliene Janssens, Tafalla Febrer i la mercantil Provelqui, SL, per la Comissió d’Infraccions Urbanístiques, i incoar expedients sancionadors contra els esmentats adés.

10. Diverses preguntes sobre les vies públiques, el Centre de Cultura i les festes patronals.

SESSIÓ ORDINÀRIA del 8 de novembre de 2004

1. S’aprova l’acta de la sessió anterior.

2. S’aprova la relació de factures i rebuts núm. 10/04, per un import de 18.845,91 euros.

3. Es concedeixen les llicències d’obres següents:

A Frühn Hansgeorg, per a la construcció d’un habitatge unifamiliar aïllat a l’immoble situat al polígon 10, parcel·les 158 i 159. Exp. 64/04.

A Manja Haack, per a l’acabament del xalet situat al polígon 10, parcel·la 118. Exp. 88/04.

A Amsac Promo, SL, per a l’enderrocament de barandats i forjats a l’immoble que hi ha al c. la Costa, 1. Exp. 87/04.

4. S’acorda, per unanimitat, requerir els propietaris dels béns objecte d’expropiació forçosa, per l’execució de l’obra de «Millores de l’estació depuradora d’aigües residuals», perquè presenten el full d’apreciació en el termini de 20 dies, comptador des de l’endemà de la notificació de l’acord i hi adduïsquen les al·legacions que estimen pertinents.

5. S’acorda, per unanimitat, vist l’informe d’Intervenció i Comissió d’Hisenda, la proposta de modificació de crèdits en el pressupost ordinari de 2004.

6. Diverses preguntes sobre la Tardor Cultural, les despeses de festes i el PGOU.

SESSIÓ ORDINÀRIA del 9 de desembre de 2004

1. S’aprova l’acta de la sessió anterior.

2. S’aprova la relació de factures i rebuts núm. 11/04, per un import de 5.008,60 euros.

3. Es concedeixen les llicències d’obres següents:

A Fernando Gómez Gómez, per a l’enderrocament de l’edifici que hi ha al c. MD del Socors, 4. Exp. 92/04.

A la mercantil American Callin, SL, per a la construcció de sis habitatges a l’immoble que hi ha al c. la Costa, 1. Exp. 90/04.

4. S’aprova el padró de contribuents subjectes al pagament del preu públic del subministrament d’aigua potable a domicili, que correspon al tercer trimestre de 2004.

5. S’aprova, per majoria, la moció del Grup del PSOE, que diu que la Diputació cerque una fórmula per a compensar els costos ocasionats per les noves obres i que aquests no repercutisquen, siguen els que siguen, en l’usuari del servei.

6. S’acorda procedir a la devolució de la fiança dipositada per la mercantil Construcciones Orcaen 1997, SL, com a garantia de l’execució de les obres de «Restauració d’un habitatge rural al paratge del Socors».

7. S’aprova, per majoria, sol·licitar una subvenció a la Conselleria d’Agricultura, Pesca i Alimentació per a la realització de les obres d’«Asfaltat del camí del Covilar».

8. S’acorda autoritzar, a Peter Ringer, la connexió a la xarxa general de proveïment d’aigua, per a l’immoble situat al polígon 2, parcel·les 320 i 322.

9. Diverses preguntes sobre l’abocament d’escombraries, els aparcaments, el PGOU, l’edifici de la Torre i la vacunació.

ESPORTS

CAMPIONAT DE FUTBOL 2004/2005

3a jornada - 3 d’octubre de 2004

Tírig 0 - Càlig 0

Segons la classificació de la tercera jornada, el Tírig ocupava la darrera posició de la taula, però això no vol dir que tot puga canviar. El camp de la Valltorta, de Tírig, era de terra i estava en mal estat per a la pràctica del futbol. Amb aquest handicap, el Càlig va dur tot el pes del partit i va xutar fins a vint-i-dues vegades contra la porteria del Tírig. La pilota no va voler entrar en cap dels nombrosos llançaments a porta. El Càlig CF va jugar prou bé, però al final l’empat a zero gols es va donar com a bo. Destaquem d’aquest partit tot l’equip, pel bon treball realitzat.

4a jornada - 9 d’octubre de 2004

Càlig 3 - Morella 3

Gols d’Hugo, Quico (de penal) i Sánchez

Al contrari del partit anterior, en aquesta ocasió visitava el camp municipal de Càlig el líder virtual, el Morella. L’equip dels Ports es va avançar al marcador al minut 22, mentre que al minut 45 Hugo aconseguia empatar el partit. A la segona part, Quico Anglés va remuntar el gol inicial dels morellans, de penal, però novament es va anivellar el marcador amb el 2-2. Semblava que el gol de Sánchez (3-2) seria definitiu per a la victòria del nostre equip, però quan passaven cinc minuts del temps reglamentat els de Morella van establir el definitiu 3-3. Cal destacar d’aquest matx tres jugadors: Dani Serra, Hugo i Sánchez.

5a jornada - 17 d’octubre de 2004

Vinaròs B 1 - Càlig 2

Gols de Cristian i Quico

El Càlig CF es va desplaçar fins a Vinaròs per a jugar contra el filial de l’equip llagostinenc. Els dos equips van jugar amb moltes indecisions durant la primera mitja hora, fins que Cristian va fer el primer gol. Amb el 0-1 va arribar el temps de descans. A la segona part, el Càlig va baixar un poc el ritme del joc, cosa que va aprofitar el Vinaròs B per arribar a l’àrea calijona. L’empat del Vinaròs es va aconseguir de penal, un poc dubtós. Després del gol de l’empat, els calijons es va espavilar i, a la mitja hora de joc de la segona part, un còrner llançat per Alin va ser aprofitat per Quico Anglés, que amb el cap va fer l’1-2 definitiu. El nostre equip va saber aguantar la pilota i el resultat. Com a destacats del partit anotem Víctor Anglés, Dani Serra, Quico i Cristian.

6a jornada - 24 d’octubre de 2004

Càlig 3 - Cinctorres 0

Gols de Quico (2) i Jonathan

El Cinctorres va arribar a Càlig com a sisè classificat. El nostre equip va jugar bé, tot i la baixa a última hora, a causa d’una lesió, del defensa Saura. Al minut 28, Quico va fer el primer gol de penal, gràcies a una bona jugada de Serret, que va driblar tres contraris abans de ser objecte del penal esmentat. Quan faltaven tres minuts per arribar al temps de descans, Quico va elaborar una bona jugada de contracop que ell mateix va finalitzar amb el 2-0. Ja a la segona part, el Cinctorres va sortir al terreny de joc disposat a reduir el desavantatge al marcador, però per contra aquests es van trobar amb el tercer gol del Càlig. Pablo va centrar la pilota i Jonathan la va tocar suficientment tant com per aconseguir que l’esfèric entrés a la porteria visitant. D’aquesta manera els cinctorrans es van fer enrere i el Càlig va dominar fins al final. Destaquem ara Serret i Quico.

7a jornada - 31 d’octubre de 2004

Albocàsser 2 - Càlig 1

Gol d’Oleg

Aquest diumenge el nostre equip es va desplaçar fins al camp de la Planeta, d’Albocàsser, on va sortir al terreny de joc decidit a endur-se els tres punts en joc. Nota d’aquesta força és el gol d’Oleg al minut 10 del partit, després d’una centrada d’Alin. Just quan faltava un minut per arribar a la mitja part, una bona jugada de l’Albocàsser va acabar amb l’assenyalament d’un penal a favor dels locals, perquè Alexis va tocar la pilota amb la mà dins de la pròpia àrea. Aquesta jugada va suposar l’expulsió directa del veterà defensa calijó. Amb el penal va arribar l’empat a un gol. Durant tota la segona part, el Càlig CF va defensar el resultat com va poder, amb només deu jugadors, cosa que va ser aprofitada pels bocassins per a fer el 2-1 en un remat amb el cap al minut 20. El nostre equip no es va descompondre i encara va tenir fins a quatre ocasions de gol en una mateixa jugada per tal d’empatar, però la pilota no va voler entrar a la porteria. Aquesta va ser la primera derrota després de set jornades. Van destacar entre els altres jugadors Víctor Anglés i Óscar Borrás Niño.

8a jornada - 7 de novembre de 2004

Càlig 1 - Penya Valencianista de Benicarló 0

Gol de Dani Serra

Aquest era el primer any de la fundació de l’equip de la Penya Valencianista de Benicarló, així que es va viure un derbi comarcal contra l’equip dirigit per un exentrenador del Càlig CF, Ramon Gasulla. Els calijons van començar jugant a l’atac i prompte es van trobar amb la consecució d’un gol, que no va comptar perquè l’àrbitre no el va donar com a vàlid. Al minut 23 es va assenyalar un penal, que va suposar l’expulsió d’un defensa benicarlando. El penal el va llançar Dani Serra i va aconseguir així el gol que donava els tres punts al nostre conjunt. A la represa, el Càlig CF va seguir arribant amb perill davant de l’àrea forastera, però el porter visitant va fer bones intervencions. Arribat el minut 70, l’àrbitre va expulsar un altre jugador de la Penya Valencianista de Benicarló, cosa que no va afectar perquè els visitants juguessen millor que els calijons, tot i comptar amb dos jugadors menys. D’aquest partit destaquem Dani Serra, Héctor Machordom i Jonathan.

9a jornada - 14 de novembre de 2004

Sant Rafel del Maestrat 1 - Càlig 1

Gol d’Hugo

Fins a aquesta novena jornada, el Sant Rafel era el penúltim classificat. La pilota es va jugar sobretot al centre del camp, cosa que va impedir que es poguessen veure ocasions clares de gol. Amb tot, l’1-0 va arribar a favor del Sant Rafel gràcies a un penal transformat abans dels descans. A la segona part, el Càlig CF va sortir del vestidor disposat a decantar la balança al seu favor. Nota d’açò va ser el gol bonic que va aconseguir Hugo en el llançament d’una falta directa, al minut 18 de la represa. Fins a l’acabament del partit, el més ressenyable són les expulsions de dos jugadors, un per cada equip. El marcador no es va moure i el repartiment de punts va equivaler al resultat d’1-1. Destaquem en aquest cas Hugo, Saura, Quico i Pablo.

10a jornada - 21 de novembre de 2004

Càlig 3 - Vilafranca 2

Gols de Dani Serra, Quico i Hugo

En aquesta desena jornada, el Càlig CF mesurava les forces contra un equip cridat a estar a la part alta de la classificació al final de la lliga. La igualtat va ser la tònica dominant al llarg de tot el partit, mentre que van ser els vilafranquins els qui es van avançar al marcador. Dani Serra va aconseguir empatar a un gol abans de la mitja part, amb un fort xut des de fora de l’àrea que va botar davant del porter i va entrar arran del pal esquerre de la porteria visitant.

Iniciats els segons quaranta-cinc minuts, el Vilafranca es va avançar de nou al marcador (1-2). Al minut 75 Pablo toca la pilota cap a Quico i aquest últim empata per segona vegada (2-2). La sort va estar al costat del nostre equip, perquè en el temps de descompte afegit per l’àrbitre Hugo va rematar amb el cap una centrada des de la banda dreta de l’atac per a establir el 3-2 final. Cal destacar el bon treball de Dani Serra, Quico, Hugo, Jonathan i Alexis, aquest últim en la funció de jugador més veterà de l’equip i de capità.

11a jornada - 28 de novembre de 2004

Canet lo Roig 2 - Càlig 2

Gols de Quico i Pablo

El Càlig CF mesurava les forces contra un equip inferior en qualitat. Ho feia per a mirar de mantenir la tercera posició a la classificació. Els primers compassos del matx van ser poc esclaridors de qui s’enduria la victòria al final, i més quan s’arribava al temps de descans amb l’empat inicial. El Càlig va rebre un raig d’aigua freda quan tan sols es duia jugat un minut de la segona part, amb el primer gol dels canetans. Però els jugadors dirigits per Joaqui Rubio no es van descompondre i tres minuts després van aconseguir empatar el partit a un gol. Poc va durar l’alegria dels canetans, que s’havien avançat al marcador, perquè quatre minuts després de l’empat Pablo aconsegueix un nou gol amb el cap, que deixa un 1-2 al resultat provisional. Moments després, el defensa calijó Serret va salvar en dues ocasions diferents que la pilota entrés a la porteria calijona; però aquest no va poder fer res quan al minut 38, en una jugada embolicada dins de l’àrea xicoteta calijona, que va entrar a la porteria davant del dubte de tots els jugadors, mentre l’àrbitre concedia el gol sense pensar-s’ho. Empat a dos i repartiment de punts al final. Destaquem d’aquesta jornada Sánchez, Quico, Pablo, Óscar Borràs Niño i Dani Serra.

12a jornada - 12 de desembre de 2004

Càlig 1 - Benassal 2

Gol de Quico

Els primers compassos del partit van ser de clar domini del Càlig CF, fins el punt que al minut 13 va arribar un gol de l’equip local que l’àrbitre va anul·lar de manera inexplicable. Cinc minuts després va ser el Benassal qui va anotar el primer gol del partit 0-1. En aquesta primera part molt moguda i amb intercanvis de jugades a una i altra porteria no va ser fins el minut 30 quan Quico va aconseguir establir l’empat a un gol. S’arribava així al temps de descans amb l’1-1, però encara s’hagués pogut veure algun gol més si l’àrbitre hagués assenyalat un clar penal a favor dels calijons. L’àrbitre es va convertir en el protagonista a la segona part, en assenyalar un penal favorable al Benassal quan Víctor Anglés no va tocar el davanter visitant. El penal va suposar la consecució de l’1-2, que seria definitiu, perquè el Càlig CF, tot i intentar-ho, no va aconseguir marcar. Aquesta va ser la primera derrota del campionat a casa.

13a jornada - 19 de desembre de 2004

Culla 2 - Càlig 3

Gols de Jonathan, Pablo i Serret

La tretzena jornada del campionat va emparellar el penúltim classificat, el Culla, amb el nostre equip, que arribava a la comarca de l’Alt Maestrat com a cinquè classificat. Tot i la diferència de punts de la taula de classificació i de qualitat tècnica dels dos conjunts, el resultat era molt advers als interessos dels calijons quan es duien jugats vint-i-sis minuts. Al minut 20, el Culla encetava la taula golejadora amb l’1-0, i només sis minuts després, al minut 26, arribava el 2-0. Açò posava molt difícils les coses al Càlig CF, però els jugadors es van saber recompondre del dur cop a la segona part. Al minut 4 de la represa, Jonathan va retallar la diferència de gols, amb el 2-1. L’empat a dos arribava gràcies a un gol del romanès Pablo, cosa que donava moral als jugadors dirigits per Joaqui Rubio. I quan encara faltaven dotze minuts per la final del matx es va materialitzar la remuntada, quasi impensable, del Càlig CF en aquest partit. Un xut fort de Serret des de la línia del centre del camp va servir, amb l’ajut del vent que bufava amb ràfegues fortes, perquè la pilota entrés a la porteria local sense que el porter pogués fer res per aturar-la. Resultat de 2-3 amb què el Càlig va sumar tres punts que gairebé donava per perduts. Destaquem d’aquest partit Víctor Anglés, a la porteria, Sánchez, al centre del camp, i Serret en el treball defensiu.

Llorenç Antolí Gascó