dimecres, 3 d’octubre del 2007

Revista nº 57.- Octubre - Novembre - Desembre 2003

SUMARI

Clica l'article que vols llegir

EDITORIAL

COSTUMARI

El mostillo (i II)

Pregària a Santa Bàrbara

ENTREVISTA

Una conversa amb Teresa Monroig

OPINIÓ

Càlig té un passat de secà, un present de regadiu i un futur d’esperança

Una mentida o una frase treta de context repetida moltes vegades pot arribar a parèixer veritat

POESIA

En un tranquilo riachuelo

HISTÒRIA

Batalletes del tio Montero

NOTÍCIES

Festa de Tots Sants

Estrena del grup de teatre Corronconco

Obres a l’avinguda d’En Blai Osanz

Avanç en la construcció del restaurant del Socors

La colla l’Empastre va viure un cap d’any diferent

El Pare Noel va visitar el C.P. Felicinda Collell

Degustació de plats de la cuina de tota la vida

SESSIONS PLENÀRIES

Sessió ordinària del 6 d’octubre de 2003

Sessió ordinària del 3 de novembre de 2003

Sessió ordinària de l’1 de desembre de 2003

ESPORTS

José Manuel Pellicer no va poder acabar el rally Dakar

Campionat de futbol 2003/2004

EDITORIAL

Som un poble que creix, almenys en noves construccions i en població de fet, tanmateix aquesta realitat indiscutible avui ¿empenta el creixement dels espais econòmic, social i cultural? ¿Hi ha un enriquiment i una justa distribució de tots tres espais? Si ens limitem únicament a l’àmbit local, al que tenim més a prop, cert és que ens mancaran elements bàsics que haurem d’anar a cercar fora per fer-nos una idea més aproximada i respondre els preguntats.

Cada cop hi ha més persones que no són de Càlig vivint entre nosaltres, formant part del nostre espai social, cultural i econòmic. Aquest fet no és cap novetat aïllada si fem un cop d’ull a la resta del nostre País.

COSTUMARI

El mostillo (i II)

El mostillo ha de bullir fins que les bambolles que s’hi produeixen canvien el so, és a dir, que el suc es redueix a poc més de la meitat. Llavors es trau la caldera del foc i es deixa refredar, com a mínim, durant un dia, i comprovarem que en passar el mànec d’una cullera fent una ratlla les vores tarden a ajuntar-se. Aquesta espessor, però, no trau que siga melós, ja que el mostillo és una confitura que s’aprofita per untar-la damunt d’una llesca de pa, i temps enrere era un berenar deliciós.

El darrer pas és desar-lo en una olla de fang o de vidre ben tapat per poder-lo assaborir quan ens vinga de gust.

Pregària a Santa Bàrbara

Quan rompien les tronades, ben habituals a casa nostra a l’estiu, els calijons devots resaven una pregària a santa Bàrbara perquè els alliberés de ser tocats de llamp.

Quantes vegades n’hem vist caure a la població o al terme, de llamps, i el resultat ha estat algun incendi i més d’un esglai? Davant la por, doncs, a les centelles i als llamps que se’n pogueren esdevindre en una tronada, hom deia la pregària que teniu a continuació seguida del rés d’un parenostre.

Santa Bàrbera va pel camp

reclamant l’Esperit Sant.

L’Esperit Sant reclama a (n’)ella.

Santa Bàrbera és donzella.

ENTREVISTA

Una conversa amb Teresa Monroig

L’any 1998, Teresa Monroig va guanyar el premi d’escriptores Ciutat de Castelló amb un relat que va titular Pa i xocolate, que tracta sobre la infantesa més tendra de dues germanes bessones. Aquest títol el va posar perquè el pa i el xocolate era el berenar que tenien la majoria dels dies. Per poder participar amb aquest relat, l’escriptora va haver de fer un extracte –ja que l’espai per poder participar al certamen literari era, lògicament, limitat– i la resta va acabar sent la nova novel·la que avui coneixem sota el títol de Teresa i Laura, de la qual parlem en la entrevista que teniu més avall.

Ella, Teresa, ens mira amb els seus ulls desperts i tafaners, no exempts de cert crispeig, d’aquell crispeig vertader i pur que surt des de dins i que mai abandona els qui el posseeixen. Conversar amb ella és un plaer i una veritable joia perquè, a través de les seues paraules, recordem el que ens contaven els mestres de Càlig o els nostres propis pares. I és també per a nosaltres un enginy abocat a exercitar la nostra imaginació.

Com descriuries la teua narració literària?

En ‘Teresa i Laura’ la meua intenció és que els lectors vegen a través dels ulls de les protagonistes com era l’espai i la gent de temps passats.

El llibre, que està escrit en tercera persona, constitueix una història en la qual parlen dues xiquetes i, a través dels seus ulls espavilats i alhora innocents, transcorren els esdeveniments.

El podríem qualificar com un llibre costumista amb descripcions de paisatges calijons, ventall d’estampes etnològiques i de reflexions socials, i, per descompotat, és un recull de memòries personals, realistes i sentimentals, vistes des de la innocència de la infantesa i la ironia de l’adult. És un llibre que ens convida a passejar per un Càlig de fa només 40 o 50 anys, però que sembla un Càlig molt més allunyat en el temps, sobretot per als joves d’avui en dia.

He intentat ser, un mica, el testimoni d’una època passada que no tornarà mai més.

Al llibre, hi apareixen personatges carismàtics, com el metge don Julio, Rambla ‘el Sifoner’, Pilar ‘de Manota’, el tio Milio ‘el de la Tartana’, Emilio ‘el Chileno’, ‘Cigarret’, el tio Pepito ‘el Pastor’... personatges que treballen i van de festa a Sant Llorenç, a la fira de Vinaròs, als balls amb orquestra fets a la placeta dels Arbres o a les comunions dels seus fills, uns fills que s’ho passen d’allò més bé jugant a conillets a amagar, a saltar a corda, col·leccionant santets de marededéus i fent ‘altarets’, tenint cura dels cucs de seda, pastant fang , jugant a fer tresors amb vidres de culs de got, enterrant gatets morts o jugant a planto, França i Espanya, a ‘pies quietos’, al roti, a patacons...

També descric alguns espais o indrets, com l’escola de dalt, la bassa Vella, la plaça del Mercat, la placeta dels Arbrets, el pou Martí, el camí del Socors, etc.

He utilitzat un lèxic rural, marcat per la diversitat local i dialectal, paraules, expressions, frases fetes i maneres de dir ben calijones, mots valencians de frontera que crec que enriqueixen la nostra llengua, la que parlem als Països Catalans.

Sempre t’ha agradat recollir impressions que després has traslladat a la tinta?

Sí, des de ben joveneta ja escrivia diaris. Sempre que he fet un viatge m’ha acompanyat el quadern i el bolígraf, i he escrit mentre anava a l’autobús, estant a l’hotel. En algunes ocasions he escrit les meues experiències des d’un hospital, per exemple mentre tenia cura d’un malalt.

Per què Teresa i Laura conta una mica el tema dels títols? No trobes que hagués pogut vendre més De pols i de tolls?

El títol del llibre me’l va suggerir l’editorial. Jo no tenia res decidit i vaig acceptar el seu consell, al cap i a la fi són ells els qui saben, més que no jo, allò que crida l’atenció del lector. El títol que havia pensat era ‘Temps de pols i de tolls’, i de fet segueixo pensant que s’identifica bastant amb el poble d’època que intento contar.

Com és que ets la portaveu de les dues germanes? Ets tu la més inquieta de totes dues?

A les dues ens agrada escriure i llegir. Laura es dedica més al món de la poesia, però també escriu quasi diàriament. Jo vaig tindre la sort de guanyar un premi i aquesta sort és la causa que ha empentat la publicació dels meus llibres.

Els premis sempre t’ajuden i et reafirmen. D’alguna manera hi ha gent que creu en la teua obra, però he de dir que no crec que en els concursos guanyen sempre els millors.

Escriuries igualment si no publicaren les teues obres?

Sempre he escrit i escriuria igualment encara que mai no m’ho publicara ningú. Però he de dir que ha estat per a mi una gran satisfacció trobar-me amb els lectors dels meus llibres i poder enraonar amb ells. He tingut l’oportunitat de parlar amb alumnes de tercer curs d’ESO que l’han llegit com a obligatori i ha estat una experiència molt enriquidora.

Estàs escrivint actualment?

Estic escrivint unes quantes coses alhora, però no em trobo encara satisfeta per publicar-les. M’agrada deixar descansar els meus escrits i tornar-hi després d’un temps. El temps sempre és un bon celler per a tot.

Què és el que més t’ha agradat reflectir al llibre?

La manera de viure d’un poble d’aquells anys. Jo vaig tornar a l’època mentre escrivia Teresa i Laura, i vaig ser molt feliç. Seia davant l’ordinador i em transportava com en un viatge astral. Em venien a la memòria tantes coses!

S’està venent bé Teresa i Laura?

Sí. És el segon més venut de la col·lecció. He de dir que he signat molts llibres.

Com veus ara el Càlig que reflecteixes al llibre?

Molt diferent. Podríem dir que és un altre, però tot està dins de l’evolució de la societat que en els últims anys ha anat amb molta rapidesa, i això és normal. Jo tampoc sóc la xiqueta ni la jove d’aquells anys, sóc també una altra persona. He de dir, però, que crec que els nostres avantpassats van viure èpoques molt més llargues, en la història del poble, de manera semblant. La meua generació ha viscut uns canvis espectaculars, només cal pensar que fins als primers anys de la dècada dels setanta a Càlig no hi havia ni aigua corrent.

Estàs contenta del tractament editorial?

Prefereixo no parlar d’editorials.

Són els pobles de l’interior i la seua gent un brou molt bo per a desenvolupar qualsevol art expressiva?

Pot ser els pobles tenen més cura de la seua essència i intenten mantenir les seues tradicions i el seu tarannà més que no pas les ciutats. Al cap i a la fi, l’essència, que és segons Saint-Exupery allò invisible als ulls, és el que més importa. Jo em considero, i em consideraré sempre, de poble.

Per què fas memòria d’aquell temps, d’aquella època, i no imagines un Càlig de futur? És que t’és més fàcil escriure sobre la memòria que sobre la ficció novel·lada?

El futur no m’interessa, entre altres coses perquè no m’agrada. Desitjaria equivocar-me, però crec que anem cap a una societat cada vegada més competitiva i menys humana (si es pot dir així) que la que ens ha precedit. No desitjo escriure res de futur perquè seria catastrofista. No obstant això, però, crec en les utopies i tinc l’esperança d’equivocar-me.

Amb el llibre a la mà, Teresa ens recomana unes parts que, de ben segur, a ella li van agradar més a l’hora d’escriure o li van portar més records: Crec que podríem triar el tros que va des del primer punt i a part de la pàgina 57 i la 58, per així comparar com era anar al cinema en aquella època (tot un esdeveniment) i allò que passa actualment: vídeos, DVD, multicines... També és interessant comprovar el deteriorament del medi ambient si comparem els matamosques de les pàgines 44 i 45 amb els insecticides, plaguicides i tota mena de productes que deterioren l’aire que respirem... o les gotes fredes que estan tan d’actualitat i no són un fenomen recent, abans ja n’hi havia, com podem comprovar a les pàgines dedicades a la tardor (p. 100 i 104).

Susanna Anglès i Querol

OPINIÓ

Càlig té un passat de secà, un present de regadiu i un futur d’esperança

Si analitzem, a través dels segles, tota la passada història de Càlig i dels calijons que han viscut al poble fins a arribar als nostres dies –ja que solament fa tres anys que hem entrat i vivim al segle XXI–, veurem que ha canviat molt tota la nostra agricultura, els nostres mitjans de vida, la nostra alimentació –que depenia i encara depèn (en la seua major part) dels productes de les nostres terres i dels nostres animals domèstics–, les eines amb què es conreaven i encara es conreen els camps del nostre terme calijó, etc.

Resumint-ho en poques paraules, podríem dir que tota la nostra forma de viure i de cultura actual és ben diferent de la que hem viscut i teníem en els temps passats. En algunes coses, els nostres nivells de vida han anat millorant, la qual cosa ens produeix satisfacció, però, malauradament, en uns altres aspectes de les nostres vides ens estem perjudicant a nosaltres mateixos.

No penso escriure sobre quines coses ens són favorables i quines ens perjudiquen, ja que és ben cert que cada calijó o calijona és molt diferent de l’altre, i el que pot ser bo per a uns pot ser dolent i perjudicial per als altres. L’opinió que cada u puga tenir d’aquestes frases breus les deixo lliurement al gust dels lectors d’aquesta revista.

Ara em limitaré a escriure sobre el passat de Càlig, que parteix, exclusivament, d’una agricultura de secà i d’una economia completament familiar. Cada casa tenia en propietat unes terres que conreaven totes les persones que hi vivien, i hi vivien dels fruits que en recollien, o bé dels guanys que obtenien de la venda dels fruits.

En canvi, avui a Càlig es fa tot el contrari d’abans, ja que l’agricultura calijona actual és majoritàriament de regadiu i l’economia es troba sobre la base del sector serveis (construcció, hotels, fàbriques, etc.). Avui en dia, totes les persones que formen part d’una mateixa família (incloses les dones) solen treballar, fora o dins del poble, en activitats ben diferents.

Això comporta que cada membre familiar tinga uns guanys setmanals i, per tant, que aporte a la família uns beneficis. Però, al mateix temps, també augmenten les despeses, ja que per traslladar-se als seus llocs de treball, que a vegades són fora del poble, cada persona d’aquesta família necessita un mitjà de transport diferent, i això ocasiona: gastar benzina, pagar assegurances i reparacions, etc.

Però tornem a parlar del Càlig de secà, perquè en el llibre de la província de Castelló trobem escrit un text breu que ens parla d’aquesta sequera de Càlig. Està escrit així en castellà: «Al Setiembre de 1879, llueve al fin en esta provincia después de una espantosa sequía. En otros pueblos como Cálig, Alcalá y Cabanes se quedaron sin una gota de agua, teniendo que ir a buscarla a largas distancias».

Aquest text curt ens dóna una idea de la manca d’aigua que hi havia a Càlig i en altres pobles d’aquesta comarca durant el segle XIX, i suposo que als segles anteriors passaria el mateix. Eren els segles de terres de secà i dels conreus també de secà. El garrofer, l’olivera, la vinya i l’ametler eren la producció bàsica i més important de la passada agricultura calijona, són arbres típics de la mediterrània.

La vegetació dels colls i de les muntanyes petites que envolten la nostra vila és de secà i també pròpia de la mediterrània. Aquí creixen la matissa, la romenguera, l’argelaga, el baladre, el margalló, el fonoll, el timonet, el romaní, l’espígol, el coscoll, el carrasquís i la carrasca, a part d’altres varietats d’arbusts i plantes.

Els abancalaments fets amb pedra en sec i construïts des de temps molt antics, formen part del paisatge de secà que hi havia i encara hi ha al terme de Càlig, el qual reflecteix el gran esforç constant del llaurador calijó d’abans per tal d’aprofitar fins l’últim pam de terra i convertir-lo en conreable.

En els temps actuals, i com a resultat de la trobada d’abundant aigua subterrània, aquests paisatges de secà del camp calijó han anat canviant de mica en mica, i s’han transformat en hortes petites i grans dedicades, sobretot, al conreu d’hortalisses, com carxofes, pebrots, bajoques i albergínies.

A les terres on es va trobar o s’ha trobat aigua, també es van arrancar i encara s’estan arrancant molts arbres de secà, i s’hi planten tarongers, mandariners i alguns arbres fruiters, els quals s’han adaptat molt bé en aquelles terres. Es reguen pel sistema d’aspersió, que és molt habitual en aquelles terres de regadiu.

Però el conreu de regadiu comporta unes tècniques i unes eines de treball completament diferents a les de secà, amb això també s’han hagut que renovar els calijons, perquè han hagut de comprar motocultors (tractors petits) a més d’unes altres eines per a poder conrear ells mateixos aquests nous camps de regadiu.

També avui dia com a resultat de la gent emigrada d’arreu del món (sobretot dels països del nord d’Àfrica, de l’est d’Europa i d’Amèrica del Sud), ja que viuen i s’han establert definitivament a Càlig, també ajuden els llauradors dels camps d’allí en els diferents treballs de conreu i a l’hora de recollir els productes de les seues terres, tant de secà com de regadiu.

Fins aquí ja he explicat el passat i el present de la nostra estimada vila. Però, i el futur de Càlig quin serà, com serà i qui viurà? Això és una cosa que ningú no sap, i aquestes preguntes ningú, de moment, les pot contestar.

Els calijons, com som gent profundament religiosa i de tradicions catòliques ben arrelades i fermes, creiem en un Déu, en una Mare de Déu del Socors i en un sant Llorenç amb els quals sabem i sempre hem pogut confiar a més que sempre i en tot moment ens han ajudat davant de qualsevol perill i malaltia. Per tant, el futur de Càlig solament depèn d’aquests tres éssers superiors que hi ha a dalt del cel i que he esmentat abans. Així com dels bons pensaments, cors i sentiments de les properes generacions calijones que hi naixeran, hi viuran i hi moriran. Esperem i desitgem que seguiran els mateixos bons costums i tradicions heretats dels seus avantpassats calijons.

D’aquesta manera, la vila de Càlig seguirà sempre sent un poble pròsper, modern (en el bon sentit de la paraula) on es podrà viure en llibertat (o en llibertinatge) i seguirà sempre endavant i sent capdavantera dels altres pobles del seu voltant. Així continuaran vivint-hi un calijons que seguiran estan molt orgullosos de la seua vila, de la seua història i de la seua cultura transmesa de generació en generació al llarg del temps.

Endavant nadons, xiquets i joves calijons, així com les altres noves generacions calijones que vindran en un futur, no oblideu mai els savis consells ni les antigues i velles experiències dels qui us van precedir, perquè us poden servir d’ajuda en qualsevol moment necessari de la vostra vida.

No menyspreu res del que siga calijó, no feu mal a ningú ni a cap persona calijona, encara que el considereu inferior per la seua educació, cultura, estudis o benestar social. Penseu i recordeu que tots els calijons som iguals davant de la llei de Déu i de la Mare de Déu del Socors, i que ells són els únics que imparteixen la veritable justícia en aquesta vida i en aquest món. Donant a cadascú en aquesta vida el que es mereix, segons els seus fets i les seues accions, ja siguen bones o dolentes.

Penseu sempre que si algun dia marxeu fora de Càlig, més aviat o més tard haureu de tornar i les amistats o els familiars que s’hi quedaran sempre us rebran amb els braços oberts i us ajudaran sempre amb tot allò que us faça falta i en tot moment. Això es una trista i bona experiència que em va passar a mi ja fa uns quants anys i que per sort us la puc explicar, perquè espero que així us servirà d’exemple.

Aquests consells que us estic donant ara me’ls va donar ja fa molts anys una gran persona calijona que va ser el meu pare, també demostraria a tothom que era un bon calijó. Estic parlant d’en Joan Josep de la Figuera i Bertran que sempre em va fer anar per la vida portant el cap ben alt i dient a totes les persones d’arreu del món que havia viscut, era, sóc i seré de Càlig, si Déu i la Mare de Déu del Socors volen i ho permeten durant molts anys.

Maria Àngels de la Figuera i Bengochea

Una mentida o una frase treta de context repetida moltes vegades pot arribar a parèixer veritat

Com tot el poble sap, durant el període preelectoral, la frase que estava en boca de tots, o de quasi bé tots, va ser la següent: «El fill de Juanito el Peixero ha dit que si guanyen ells (el Partit Popular) no deixaran entrar als ‘rojos’ al Centre de Cultura».

Primer vaig pensar que era una mera estratègia electoral molt en la línia socialista enfocada cap al novato del partit de l’oposició –cosa de bastant mal gust–, i no li vaig donar la més mínima importància per a no entrar al seu joc i posar-me al mateix nivell que ells. Després de les eleccions del 25 de maig, tampoc vaig creure que era un bon moment, ja que es podia arribar a pensar que ho deia perquè havíem perdut. Per últim, els lectors d’aquesta revista van poder llegir en un escrit de Felip Gumbau i Morera que el Partit Popular no era alternativa per a governar el poble si una de les coses que farien en guanyar seria no deixar entrar als ‘rojos’ al Centre de Cultura.

Per tot açò, en aquest moment i, donant les gràcies a aquest mitjà per donar-me l’oportunitat d’expressar-me, explicaré quan, on i per què vaig dir la famosa frase; això sí, demanant a tots, sí a tots, sobretot als qui anaven pregonant a boca plena durant el mes de maig esta frase que, després de llegir aquest escrit i saber realment com va ser, vagen ara també explicant-la; més que res per noblesa, encara que personalment dubto que sàpiguen què vol dir aquesta paraula o que estiguen disposats a fer un acte noble. És un acte noble el que una persona demane perdó o reconega que s’ha equivocat, perquè parlar sense tenir l’absoluta certesa del que s’està dient no és de nobles, ja que la noblesa és dir les coses a la cara o en algun lloc on puga defensar-se la persona de qui s’està parlant.

Cada 1 de maig el PSOE de Càlig organitza un dinar per a tots els seus socis i simpatitzants, cosa que em pareix realment bé, i en els últims anys ho fan al Centre de Cultura. Doncs bé, el que va passar va ser així: veníem, pel carrer de la Mare de Déu del Socors, una companya de partit i jo d’una reunió, i, quan eren aproximadament les 00.10 hores del dia 1 de maig de 2003, a l’altura de les escaletes de la plaça de la Diputació, jo li vaig comentar en to de broma: «Si guanyem natros, l’any que ve farem el dinar i el ball el dia 1 de maig al Centre de Cultura, ja que manarem natros i a ells, eixe dia, no els deixarem entrar».

A partir d’ací he hagut d’escoltar tota una sèrie d’insults i de desqualificacions cap a la meua persona; fins i tot va arribar a dir el “senyor” Taus (secretari general del Grup Socialista de Càlig) al seu míting que quin tipus de cultura tenia jo per a ser regidor de cultura (fent gala de les seues dots endevinatòries de les carteres que anàvem a tindre natros en cas de governar).

Jo que sóc una persona a qui no li agrada parlar sense saber amb certesa el significat de les paraules que estic dient –cosa aquesta que més d’un hauria de reflexionar–, li vaig preguntar a la persona que, sense cap mena de dubtes, sap millor el significat de cultura de tot el poble, el meu cosí David Gumbau i Morera (alguns el coneixeran bé perquè ha estat el millor regidor de cultura que ha tingut i que possiblement tindrà el nostre poble, o bé per la vergonyosa manera amb què el van fer fora –no cal dir qui), qui em digué que eren tots els diferents coneixements que tenia una persona, com podrien ser els de la història, les tradicions, la geografia, les llengües, l’educació, saber estar, respectar els altres, escriure sense faltes, informàtica, etc., etc. Realment, per les al·lusions que va fer de mi i els dubtes que tenia “vostè, senyor Taus,” sobre la meua cultura, crec que jo li pego mil voltes.

Com a última reflexió m’agradaria invitar la gent del poble perquè pensara dues coses: la primera és que som al segle XXI i, en l’actualitat, crec que no existeixen ni ‘rojos’ ni ‘blaus’, i que hauríem de desprendre’ns de tots aquests embolics que no condueixen enlloc; i, la segona, lligada en gran mesura a la primera, que els més aficionats al cafè o a les infusions possiblement hauran llegit més d’una vegada la frase d’un autor anònim que apareix a les bossetes del sucre: «Se gobierna con hombres y mujeres, no con ideologías».

Raúl Gumbau Omedes

POESIA

En un tranquilo riachuelo

En un tranquilo riachuelo,

en unas aguas muy calmadas,

con sus aguas cristalinas,

con su runrún de sus aguas.

Es un placer contemplar

aquel río tan tranquilo,

parece un sueño de placer

sólo el cántico del río.

De gloria y tranquilidad

sólo se podía observar,

daba la sensación

de un mundo sin maldad.

Allá, un poco más lejos,

un saltico de espuma hay,

es una piedra saliente

que se quiere revelar.

Chocando contra la roca,

las aguas del tranquilo río

dando un salto de agua,

espuma blanca y un chasquido.

Un poco más allá,

parecía como una barca,

bajaba una hoja amarillenta

que por las aguas flotaba.

En seguida me di cuenta

que encima algo llevaba,

era un saltamontes

como si fuese un marinero la hoja guiaba.

Mis ojos se pierden

en la tranquilidad de las aguas,

cuando se refleja mi silueta

y el vaivén la borraba.

Yo tiré una piedra

en aquellas cristalinas aguas,

y las ondas que produce

interrumpen su calma.

El hermoso riachuelo,

que tanta ilusión me dio,

la naturaleza es muy bonita

y tanto la amo yo.

Remedios Anglés Anglés

HISTÒRIA

Batalletes del tio Montero

Agustí Juan Reverté, conegut com a tio Montero, era d’Alcanar. Va vindre a viure a Càlig abans dels anys 50. Es va casar amb una dona amb la qual va tindre dos fills: Ramon lo Negre i Miguel. Es dedicava a fer calç a un forn que tenia passat el pont de Pàndols a mà dreta, per això també en diuen el pont de Montero. A la vora del forn tenia una caseta on vivia la família fins que es va quedar viudo. Llavors es va ajuntar amb una altra dona, la qual ja portava un fill anomenat Ramon. Amb eixa dona va tindre el darrer fill, Joan. Quan va tornar a quedar viudo, ja de molt gran, es va ajuntar amb Anita (Querola) i va anar a viure a Benicarló, on va morir a finals dels anys 70 o principis dels 80. Era un home pobre i era físicament baixet, una mica xaparrut. Els seus trets més característiques, a vistes dels veïns, eren un ruquet de color clar, una bici amb la qual solia voltar a sovint i un corretjot del qual molts solien fer comparacions quan veien corretges grans: «Reina! Pareix lo corretjot del tio Montero!».

A finals dels anys 50 i principis dels 60 era quan ell solia acudir sempre al cafè d’Emilio (o cafè de Testets), on s’engrescava a contar històries estrafolàries, balandronades, disbarats, que acaparaven l’atenció de tots, xicotets i grans, els quals l’escoltaven embadocats en detriment de la televisió. Era un xou: totes les nits –sobretot en dissabte– n'hi havia sessió i sempre n'hi havien alguns que portaven la contra («Això no pot ser! Xe, quines barbaritats!») i d’altres que sempre estaven a favor.

Les històries que reproduïsc tot seguit són una adaptació personal dels records que em va transmetre amablement Froilan Borràs i Saura, de 55 anys en dia d'avui, en una entrevista enregistrada a ca seua el diumenge 1 de desembre del 2002. De la seua narració he volgut deixar intacte el punt de vista de l'oient i, per tant, el temps en què les batalletes van ser contades. Per un altre costat, considero que, en aquesta qüestió, Froilan és l'informant més adequat per tres condicions: primer, no cal dir-ho, perquè, com molts altres, va ser un testimoni jove i directe de les narracions que amollava el tio Montero al cafè de Testets; segon, perquè, a més de tindre'n bona memòria, és un narrador excel·lent que sap contar les anècdotes amb molta desimboltura i amb molta gràcia; i tercer, perquè ell, com a mestre de l'escola local des de fa anys, és el responsable màxim que aquestes anècdotes gracioses i aparentment intranscendents s'hagen difós entre un bon grapat de generacions –en una de les quals em situo jo mateix–, fins al punt de crear-ne una espècie de llegenda.

Per a acabar aquesta introducció, tinc el deure de justificar la publicació de les batalletes del tio Montero. Per si algú poguera malpensar, la raó que m'ha mogut a publicar-les –per escrit– es troba ben lluny de la voluntat de fer burla i escarni d'un veí de la vila que va ser tan respectable com qualsevol altre. El motiu que m'ha empés a plasmar-les per escrit és el mateix que fa que cada tres mesos aquesta revista entre a centenars de llars calijones: la voluntat d'arreplegar dades de la vida quotidiana del nostre poble i deixar-ne constància gràfica per al coneixement dels nostres descendents, és a dir, per a donar a conèixer una part de la nostra història. I una d'aquestes parts, encara que molt menuda i anecdòtica, la constitueixen aquestes "històries", perquè no es tracta d'unes gràcies conegudes per uns quants en un moment molt puntual, sinó que són ocurrències gracioses i inofensives que, com moltes d'altres, van passar per la boca de tots els pares calijons, han passat per les orelles dels fills i –espero que per mitjà de la meua tasca humil– passaran pels ulls dels néts (pels ulls, més que siga!). Comptat i debatut, la història no són més que batalletes com les del tio Montero i, sens dubte, val la pena conservar-les.

La barraca

En aquells temps, la gent en dissabte solia sortir a pegar una volta allà al tard. I un dels punts de trobada era el cafè d’Emilio Testets. En dissabte..., mare meua! El cafè estava tots els dissabtes ple de gom a gom. I, no cal dir-ho, com més gent hi havia, el tio Montero més s'engrescava. La gent ja no parava de manxar la gaita: conta’ns això, conta’ns allò altre, conta’ns tal cosa. I ell, vinga a contar. I de tots els temes que pogueres tocar, ell sempre en soltava alguna barbaritat.

Sempre hi havia un o altre que burxava:

I vostè..., això de la barraca també ho entenia, vostè? —deia un iaio.

Xa, xa...! A Santa Bàrbara, caçava a un garrofer que li van plegar vuitanta sacs de garrofes.

Xeee! —se n'exclamaven tots.

No m'ho crec! —deia algú.

I seguia amollant:

I, al cap d’uns quants dies, van anar vuit hòmens de repàs i en van omplir un sac cada u.

Xe, sí que devia ser gran! —n'hi havien que li seguien el joc.

Si devia ser gran...? Set estàncies, tenia! —deia ell.

Segons les explicacions que donava, aquell garrofer era tan gran que, per a fer-ne una barraca, calia dividir-lo en set estances. Ja veus tu! Segons enraonava, ell era el que dirigia la caça. La dirigia de fora, des d’un barracó que tenia amanit, i els hòmens que caçaven per a ell anaven per dalt del garrofer. I, quan entraven els tords, ell veia si fa no fa per a on anaven, i de fora començava a ordenar:

Estància número tres! —i, en dir això, els hòmens anaven a reparar els espartons a l’estança. Al cap d'una mica, tornava a donar l'orde— Estància número quatre! —I ja et veies tots aquells hòmens anant d'esme per les estances d'aquella barraca.

I tot eren disbarats així. Perquè ja em diràs a mi com li havien de plegar vuitanta sacs de garrofes a un garrofer –i, damunt, vuit sacs més de repàs! I com n'havien de fer set estances per a caçar!

...

Caçant a la barraca, també li va passar un cas dels bons. Això li va passar allà al prompte que es caçava en magnetòfon. Resulta que, ans d'anar a gitar-se a dormir a la caseta de la vora del garrofer, va engegar el casset. I, quan va vindre bé, allà entre dos clarors, va i es desperta.

Xe! Xe! —va mirar el rellotge— Pos... si ja fa un munt d’hores que ja hauria d'estar aquí fora caçant, que ara ja escomença...

Es veu que ja era el moment d'entrar els tords i ell s’havia adormit. En això que surt en un repent de la caseta, obri la porta de la barraca i no va poder pegar més d'una passa. Només ficar el peu dins, va notar una cosa rara a l’enrecte del genoll. Com que era allà entre dos llums, no s'hi veia molt bé i no va poder comprendre què era allò que tenia entre peus. Però... que no va i comença a palpar!... i diu: «I palpant palpant..., me cagon...! Tot tords!». Tot tords, eren! Vaita! Es veu que hi havia més de mig metre de doblària de tords en aquella barraca. Mira tu si n’agarrava!

La guerra

També ens contava el cas de quan estava a la guerra. Ell va fer la mili a la part de Franco, a la part dels nacionals. I diu que, un d'aquells dies de batalla, ell i uns quants companys estaven dalt d’una muntanya. Des d'allà, esperaven l'atac dels rojos, que anaven pujant muntanya amunt. En això que aquells es van posar a tirar; i ells també van començar a descarregar l'escopeta. I l’home de la metralladora, vinga a tirar per aquí i per allà!

Al cap d'un munt de tirs, ell va veure que a poc a poc anaven matant els seus companys: ara en cau un, ara en cau un altre. I resulta que, quan va tornar a mirar pel voltant, va veure que estava tot a soles en aquell ‘escampatall de sanguitxina’. En això que es va posar a cavil·lar i en va ordir una. S'alça i se'n va de cara a la metralladora, lleva al que havien matat allí i s'assenta ell tot panxo. I agarra l'arma aquella i... tatatatatatatatatatatatata... La metralladora es veu que no va parar en hores i hores, hores i hores; i vinga a matar rojos!

En un punt jurava que els va matar tots. I, baldat com estava de matar tants de rojos, es va deixar caure a la cadira de la metralladora. I diu: «al cap d’un momentet, me posen una mà al muscle i em sento una veu que diu: “Gràcies, Montero! Tu has salvat Espanya!”». Diu: «Me giro... (ah, collons!) i era Franco!». I acabava dient a la manera canareva: «I com a conseqüència d’eixe fet, me va donar un document que deia que, allí a on m’encontrés, demanés lo càrrec que vullgués».

...

Una vegada, Enriquet el del Bar es troba el tio Montero a la plaça Nova mirant al cel i plorant. Se li arrima i li diu:

Xe, Montero: què et passa?

Resulta que el fill gran feia aviació a Madrid.

Ai, què em passa! Ai, què em passa... Estos fills me mataran a disgustos.

Xe! Com és això?

Ara ve el fill Negre, que ve de permís, i no m’ha dit si ve en l’ ‘avion’ o es tirarà en lo ‘paracaïdas’.

La calç

De la calç en contava una de molt bona. Ell, allà a la vora del pont de Pàndols, tenia un forn on es dedicava a fer calç. En això que, en una de tantes, treballant treballant, va posar el cap al forn i, entre aquella fumaguera, –ah, xiquet!– ¿que no comprèn que un tros de paret se li assolava?!

Estant en aquest punt, ell desafiava el personal preguntant com haguérem solucionat aquell mal pas: «A vore, què haguéreu fet, vatros?». I cada u contestava la d’ell: «jo haguera fet tal cosa!», «jo haguera fet tal altra!». I, en això, ell tornava a prendre la paraula tot cert –«No, no, no...»– i tots tancàvem la boca en forrellat per a escoltar de quina única manera possible el tio Montero va poder reparar l'assolamenta. I començava a esbelagar-se en canareu:

Aixina va ser: me vaig posar el ‘trage’ de foc, òbric la porta i entro dins del forn.

Ací tots els oients ens en fèiem creus: «Xe, i com has d'entrar al forn, en tantes flames, sense cremar-te?!». I tot era gràcies al trage de foc.

Aixina vaig poder arreglar la paret. I en això vaig salvar el jornal, perquè, sinós, veigues tu què haguérem fet: s'haguera desmuntat tot i a tornar-ho a fer de nou.

Sí això era veritat o no, no venia al cas. El cas és que el trage de foc del tio Montero va ser molt anomenat.

Les barrinades

No fa molts anys, per a aplanar camins –i per a altres funcions– desfeien el munt de fiters que hi havia amb un sistema de barrinades molt rudimentari. Consistia, primer, en fer un forat a la pedra en qüestió a base de picar amb una barrina i, en acabant, en col·locar un explosiu al forat. Tot seguit, posaven damunt fustes, troncs i més balums per tal que les pedres no s'escamparen massa. I, finalment, encenien la metxa.

Allà al tard no podia tirar barrinades qualsevol; calia una espècie de permís. I es veu que el tio Montero, pel que siga, en tenia. Just ell va ser l'encarregat de tirar la barrinada de davant de la caseta dels llums fins a les escoles. Els fiterots que hi havien allí eren enormes i, com que allavontes no estava asfaltat, per allí sempre es passava molt malament.

Abans d'encendre la metxa, els barrinadors sempre avisaven la gent perquè se n'apartaren, vist que l'operació era bastant aparatosa. I ho feien també amb un mitjà molt rudimentari: a base de bramar. I en això Montero també tenia gràcia; els seus brams eren tan característics que els jóvens d'allavontes encara els recorden ara: «Ieeeeep! Foooooc! Boooomba vaaaaa!». I... bum! Li fotia foc i anava tot al limbo.

El ciclisme

I si li pegaven al tema del ciclisme... Ui! Ell va ser el número u de la bicicleta. Mira si ho era que allí a Alcanar no el coneixen com a Montero, l'anomenaven Caïda. Es veu que tenia alguna relació amb una cursa que diuen que va córrer. Allavontes, ara ja fa un bon grapat d'anys, estava de moda un corredor francès que li deien Jacques Anquetil, que corria amb Bahamontes. El cas és que un dia una de les curses la feien a Alcanar i als corredors els tocava pujar les costes aquelles del Remei. I el tio Montero contava que, «pujant pujant, me va fugir Anquetil, i jo no el podia seguir. Però, ja més avant, giràvem i tornàvem a baixar». Diu: «I vaig arribar detràs d’ell, però se’n va fugir pujant; i jo, detràs!». I en això, segons explicava, van arribar a un punt on estaven arreglant la carretera. Com que l'estaven enquitranant, hi havia molts munts de matxaca a la vora de la carretera. I deia: «I me vaig tirar d’allò més fort, a vore si el podia ascançar». I es veu que, a una revolta, «me llissa la bicicleta...», i ja et veus al tio Montero anant de corronconco. I no és que va caure i au: diu que «vaig aplanar set munts de matxaca!». Alabat siga Déu! Amb raó l'anomenaven Caïda.

...

En aquell temps, les curses eren una festa, i més encara si corria algú del poble. Un dels qui corrien era Ramon, un dels fills del tio Montero. I allí a la plaça ja et veies el pare amb un porró de vi amanit. Així, quan els corredors passaven per la plaça, el fill se n'anava de cara al pare, fotia dos tragos de vi al porró i... bombo! A córrer! I ell, més content que un xirinel.

Quinieles i endevinalles

Això de llegir i d'escriure no era cosa del tio Montero. A penes sabia firmar i a penes sabia llegir els equips de la quiniela. De fet, al cafè sempre buscava a un o altre –sobretot algun jovenel·lo– perquè l’ajudara a omplir la quiniela de la setmana. Ja et veies algú al costat del tio Montero dient:

A vore: Barcelona-Elche.

I ell, en comptes de dir u o dos, sempre tenia el costum d'anomenar l'equip guanyador a la babalà i tot cert:

Barcelona!

Bilbao-Madrid.

Bilbao!

València–Espanyol.

I si li pareixia que el resultat del València-Espanyol havia de ser una equis, deia:

Empatats!

Però, tot i no saber fer la quiniela, hi havia una cosa en què sí que tenia molta gràcia. Una de tantes, quan la gent s'assentava al cafè, com de costum, a fer la partida a la manilla, ell agarrava les cartes i feia endevinalles als del rotgle. I d'allò més bé que les feia. Mira si les sabia fer bé que més d'u i més de dos es quedaven allí amb un pam de mocs.

La serp de Montsià

El cas més famós que ens contava era el de la serp d’allí de Montsià. Ja ens veies tu a tota una colla en rotgle a la vora del tio Montero per a veure quina en portava de cap.

I què li va passar allà a Montsià?

En això que ell s'exclamava fent veure que n'havia passat una de grossa:

Ai!, ai!

I començava a amollar-la.

Resulta que un dia l’alcalde va anar a buscar-lo i li va dir:

Montero: allà dalt a Montsià hi ha una serp que té esglaiada tota la gent –n'hi han que no volen ni sortir de casa. Per això he pensat demanar-te ajuda, perquè això només mos ho pots solucionar tu.

Ell n'estava al cas i va respondre envalentit:

I tant que sí! Ho accepto! —I va afegir una condició— Però s’ha de fer el que jo diré!

Sí, senyor, Montero! Tot lo que tu vullgues —va dir l'alcalde.

S’han de buscar els deu hòmens que jo diré! —ell ja estava pensant en els deu hòmens més valents d’Alcanar.

D’acord! —va concloure el senyor alcalde.

Ja han trobat els deu hòmens, tots ben armats, i es posen a buscar la serp per dalt del coll de Montsià. I volta per aquí, volta per allà. I tu la trobaràs, jo tampoc. No hi havia cap rastre d'aquell animalot.

Xe! Què faré per a trobar-la?

I allà quan ja es volia pondre el sol, quan ja s’acabava el dia, mira per un tallat d’aquells, en un desnivell de terreny, i a l’acte es va fer arrere. «Fffff!», feia sonar ell per tot el cafè; i afegia cridant: «Xeeee! Allí estava la serp!». La descripció d'aquella fera no va ser poc rotunda: «Ocupava un seti com una plaça de bous!». Les admiracions de la gent intentaven estar a l'alçada de l'exageramenta: «Xe! Xe mireu!».

En localitzar aquella serpota, va cridar de seguida els altres hòmens. Només mirar cap avall, a tots se’ls eriçava la pell de veure aquella bèstia allà baix.

Bé: i ara què farem?

Què farem...? En això que li pega a la vista que allí a la vora hi havia una roca gran. Segons ens deia al cafè, «pesava més de cent roves». Ja ho tenia:

Xeics! —va cridar als hòmens— Agarrem aquella roca: la portarem i li la tirarem damunt.

I això és el que van fer. Fan redolar la pedra aquella de qualsevol manera, l’aproximen allí a la vora del timbarro aquell i la tiren de dalt a baix, damunt d'aquella serp enorme. I sense deixar obrir boca, diu: «Ai, xiquet, la serp! Quan li va caure la pedra aquella, ans de morir, va començar a pegar-li cops en la coa». I al tanto, que va de canto: «ans de morir, a coades, la pedra aquella la va fer matxaca!».

*Anècdota d’una reacció davant del relat de Montero:

Esta història Montero la va contar allà al prompte que va vindre al poble. Segons sembla, la va contar per primera vegada a la barberia del Carreter. Es veu que estava esperant el seu torn el tio Flasquet, i aquell home, en sentir esta barbaritat tan gran, va sortir amb els braços oberts allí al mig de la carretera i va començar a cridar:

Hòmens! Dones! Qui vullga sentir barbaritats grosses que vinga!

Felip Gumbau i Morera

NOTÍCIES

Festa de Tots Sants

Com cada any, en arribar l’1 de novembre, se celebra la festivitat de Tots Sants. Enguany va ser dissabte, cosa que va afavorir la visita al cementeri de molts calijons que, per diverses raons, viuen a poblacions ben apartades de Càlig.

El dia abans de la festa, la neteja de les làpides de fossars i nínxols i l’ornamentació amb rams de flors va ser un tràfec constant. El mateix dia de Tots Sants, el cementeri municipal es presentava a la vista dels visitants com un jardí ben acurat que convidava a iniciar la pausada visita a familiars difunts i a la cerca i el record d’amics i gent coneguda que han faltat en els darrers anys.

El cementeri de Càlig, situat a mig camí entre el poble i l’ermita, es va construir l’any 1816, segons la inscripció que hi ha a la porta d’entrada, en un terreny cedit per la família Vallterra. D’uns anys ençà s’hi han construït algunes fileres de nínxols i s’ha enjardinat el recinte, cosa aquesta que ha afavorit la imatge del cementeri.

A.Q.A.

Estrena del grup de teatre Corronconco

El darrer acte de la Tardor Cultural 2003 el va protagonitzar el Grup de Teatre Corronconco, de Càlig, amb la posada a escena, a l’auditori del Centre de Cultura, de l’obra La vida en un hilo. Les dues representacions d’aquesta obra van aplegar força públic que van aplaudir amb interès els actors i les actrius que la representaven.

El GT Corronconco es va formar a començaments de l’any 2003, impulsat per qui és el director d’aquest grup teatral, Ximo Vizcarro Borràs. En paraules de Ximo Vizcarro, la formació d’aquest grup va tenir el seu origen perquè «feia molt de temps que jo aquí a Càlig volia fer alguna coseta, i ho tenia parlat en dos o tres però no ens decidíem mai. Quan vam arribar a ser-ne cinc, és a dir, estàvem Carmen Roig, Carmen Forner, José Pomada, David Gumbau i jo, vam mirar de trobar alguna persona més, i a partir d’ací vam formar el grup». Avui el GT Corronconco el formen quinze persones, això no obstant les portes sempre romanen obertes per acollir noves persones interessades a integrar-se en aquesta activitat cultural.

Per a Ximo Vizcarro, a l’hora de triar l’obra «sempre hi ha d’haver una persona que ha de dir quina és la que cal representar, i encara que tots els que en formem part cerquem obres que ens agraden, al final sóc jo, però, qui distribueix els personatges per començar a assajar: primer llegir l’obra, després interpretar-la i, finalment, muntar-la».

L’estrena d’aquest grup de teatre davant de públic es va fer, tanmateix, a les festes d’agost de 2003, ja que va ser el responsable de fer el pregó de festes mitjançant la representació d’una obra divertida, basada en estampes costumistes calijones, escrita i dirigida per Ximo Vizcarro. Aquesta representació «va ser casual, ja que va vindre el president de la Comissió de Festes i ens va dir si nosaltres volíem fer el pregó. Vam accedir-hi, però havia de ser alguna cosa relacionada amb la interpretació, a la qual cosa el president no ens va posar cap inconvenient».

Actualment el grup està preparant una obra nova que es representarà en arribar les festes setembre, o almenys aquesta n’és la previsió.

Ximo Vizcarro va iniciar l’activitat teatral a Benicarló fa 11 anys, perquè «a mi sempre m’ha agradat el tema de l’espectacle, de fet m’ho passava molt bé quan fèiem els festivals de Ràdio Jove; però aquesta és una zona on hi ha poques possibilitats de fer aquesta mena de coses. Em vaig assabentar que a Benicarló es va muntar un grup de teatre, el Teatre de Guàrdia, i el segon any cercaven actors. Un dia m’hi vaig apuntar i, a partir d’aquell moment, ja no ho he amollat. Actualment estic assajant una obra nova amb aquest grup de Benicarló i, la veritat, no ho vull perdre». I pel que fa a la mena d’obres de teatre «el que no m’agrada és el sainet valencià, que el trobo vulgar, i no és per criticar-lo, sinó simplement perquè és un tipus de teatre que no m’agrada, la resta d’obres, tot i que una pot ser més bonica que una altra, en principi penso que poden estar bé».

La cultura del teatre no professional sempre ha estat ben acollida a Càlig, de fet saltant espais de temps trobem representacions d’obres ben diverses representades per gent del nostre poble que podríem resumir en l’opinió que Ximo Vizcarro té l’obra duta a escena a la Tardor Cultural: «els qui han actuat en aquesta obra són gent que mai no n’havien fet de teatre i, per tant, l’esforç és doblat i la valoració que n’hem de traure és perfecta, tot i tenint sempre en compte que no són professionals».

A.Q.A.

Obres a l’avinguda d’En Blai Osanz

Amb un pressupost que volta els 66 mil euros, sufragats pel PPOS, l’Ajuntament de Càlig ha enllestit l’acabament de l’avinguda d’en Blai Osanz. Aquest projecte que es va iniciar l’any 1995, i que tenia com a finalitat posar les voreres i plantar arbres a tota l’avinguda, es va paralitzar per motius diversos en arribar a l’encreuament del carrer d’Alcanar. Ara, amb l’adjudicació de les obres a l’empresa Jujosa, s’han reiniciat els treballs del darrer tram, que va des del carrer d’Alcanar fins a l’avinguda de la Constitució, i així es donarà per finalitzat aquell projecte.

Cal destacar en aquesta millora la col·locació de llambordes i la plantació de dues magnòlies i una palmera, envoltada amb un banc de pedra, a la raconada que hi ha davant l’entrada a les piscines.

A.Q.A.

Avanç en la construcció del restaurant del Socors

Al mes de novembre es va posar en marxa la segona fase de la construcció del restaurant que hi ha previst al paratge de l’ermita del Socors. Aquestes obres han estat adjudicades a l’empresa Orcaen 1997 i tenen un pressupost que voreja els 84 mil euros, aportats pel Pla Operatiu Local (POL), ço és, diners concedits per la Unió Europea i la Diputació de Castelló.

En aquesta fase de les obres es definirà l’estructura de la nova construcció: s’ampliarà la que hi ha actualment perquè tinga una capacitat per a 150 persones, s’alçaran a l’interior del local pilastres rematades amb arcs i revestides de pedra artificial i es muntarà una nova cuina que serà suficient per a atendre’n les necessitats; a l’exterior de l’edifici es construirà una escalinata per a accedir-hi anant des del camí de la Mina i una depuradora.

Tanmateix, encara hi mancarà almenys una altra fase per deixar enllestit definitivament aquest cafè restaurant i poder així obrir-lo al públic.

A.Q.A.

La colla l’Empastre va viure un cap d’any diferent

Onze dels components de la colla denominada l’Empastre – entre els quals m’incloc– vam fer per segona vegada l’aventura de passar el Cap d’Any allunyats dels llocs a què estem acostumats al llarg de l’any. Així, ja cap al mes de juliol, vam començar a cercar una casa rural diferent a la del Boixar (Tinença de Benifassà), que és on vam passar el Cap d’Any anterior. Al final, la casa rural Mas de Llorenç II, situada a Ares del Maestrat, va comptar amb l’aprovació de tots els components d’aquesta aventura.

Van ser quatre nits i cinc dies d’estada a un lloc separat tres quilòmetres de la carretera més pròxima. Entre les vaques de pastura vam trobar el mas, on disposàvem de tot allò necessari per a no passar gens ni mica de fred. Tots els de la colla ens vam encarregar d’anar a comprar menjar suficient per a passar els cinc dies i fer un bon sopar la nit de Cap d’Any.

Per fer l’estada més amena, vam realitzar excursions a peu –tot i el vent de tramuntana que bufava ben fort­­­– i eixides a Ares del Maestrat, Benassal i Culla, per a conèixer el nostre entorn.

Tot plegat, van ser uns dies de convivència entre joves de diverses edats amb la finalitat de passar un Cap d’Any allunyats de la civilització i al voltant de la natura.

Ricard Gumbau i Morera

El Pare Noel va visitar el C.P. Felicinda Collell

Des de fa uns quants anys el Col·legi Públic Felicinda Collell rep la visita del Pare Noel el dia abans de l’arribada de les vacances de Nadal. Aquest costum ben arrelat a altres llocs s’ha traslladat també a Càlig, fet aquest que fa possible que els infants reben regals amb bastants dies d’antelació a l’arribada dels Reis Mags d’Orient.

El Pare Noel va visitar l’escola el dia 19 de desembre i va repartir caramels entre els escolars més joves de la vila. Les mares i els professors no es van voler perdre l’oportunitat de veure les cares dels infants mentre aquests feien petons a la barba blanca d’aquest singular personatge.

Ricard Gumbau i Morera

Degustació de plats de la cuina de tota la vida

Entre els actes que van conformar la programació de la Tardor Cultural 2003 hi va haver l’Exposició i degustació de plats de la tardor feta a l’altell del Centre de Cultura, a càrrec de l’associació de Mestresses de Casa de la població.

La idea de fer una degustació de plats típics calijons, en paraules de Loreto Agramunt, presidenta de l’associació, «va ser d’Anabel, que ens va dir que la nostra associació podia fer un acte dins de la Tardor Cultural, i que podria ser l’elaboració de plats calijons. Ho vaig dir a les associades i, la veritat, jo no m’esperava que haguera hagut tanta acceptació».

El diumenge a la tarda, del 16 de novembre, després de parades les taules i decorades amb diversos atifells, es van exposar a la vista dels assistents els diferents plats elaborats per distintes associades. «Cada associada que va col·laborar en l’exposició va preparar aquell plat que millor li sortia», segons Loreto Agramunt; d’aquesta manera, i una vegada exposats els plats, els assistents a l’acte, convidats per les paraules de la regidora, Anabel Cuartero, van iniciar la degustació dels menjars servits per les mateixes associades.

A.Q.A.

SESSIONS PLENÀRIES

Sessió ordinària del 6 d’octubre de 2003

1. S’aprova l’acta de la sessió anterior.

2. S’aprova la relació de factures i rebuts núm. 9/03, per un import de 39.086,69 euros.

3. S’acorda concedir les llicències d’obres següents:

A Herbert Corner, per a la construcció d’un habitatge unifamiliar aïllat a l’immoble situat al polígon 15, parcel·la 92. Exp. 55/03.

4. S’acorda procedir a la devolució de la fiança dipositada per Renos, SL, per l’execució de les obres de «Reformes de la pl. Diputació».

5. S’informa favorablement de la sol·licitud de llicència d’obertura de bar cafeteria a la pl. Vella, 11, instada per Teresa Adell Cifre.

6. S’acorda sol·licitar la inclusió de l’obra «Fanals de la zona nord, 2a fase» al Pla d’Accessos 2003 de la Diputació de Castelló.

7. S’acorda modificar les tarifes de les ordenances fiscals de l’impost de béns immobles, urbana, impost de circulació, taxes de cementeri, escombraries, clavegueram., aigua, ocupació d’espai en via pública i guals, amb un augment del 3%.

8. Es concedeix autorització, a Isabel García González, per a la instal·lació de taules i cadires.

9. S’aprova la modificació de crèdits núm. 2/03 al pressupost municipal, vists els informes emesos en sentit favorable.

10. S’aprova, per majoria, la moció del Grup del PSOE, pel que fa al Pla Hidrològic Nacional (PHN), i es rebutja, per majoria, la moció del Grup del PP, pel que fa a la integritat territorial de la Comunitat Valenciana.

11. Diverses preguntes sobre la biblioteca, l’abocament d’escombraries, les festes i els camins.

Sessió ordinària del 3 de novembre de 2003

1. S’aprova l’acta de la sessió anterior.

2. S’aprova la relació de factures i rebuts núm. 10/03, per un import de 16.544,06 euros.

3. S’acorda denegar la llicència d’obres següent:

A Olegario Saura Anglés, per a la construcció d’un magatzem de 28 m2 a l’immoble situat al polígon 16, parcel·la 121. Exp. 61/03.

4. S’aprova el certificat núm. 1 i únic que correspon a l’obra d’«Asfaltat del camí Vell de Sant Jordi a Benicarló», per un import de 80.714,01 euros, de manera íntegra.

5. Es proposen com a festes locals per a l’any 2004, atès el seu caràcter tradicional, els dies 19 d’abril, Sant Vicent, i 6 de setembre, Mare de Déu del Socors.

6. S’adquireixen 250 m2 de la parcel·la núm. 2 del Polígon Industrial la Pedrera, pel preu de 1.663,42 euros, i es destinen a bé patrimonial de propis.

S’acorda cedir l’ús d’aquests terrenys a la Mancomunitat Baix Maestrat, amb la finalitat que s’hi construïsca un magatzem.

7. S’accepta la cessió efectuada per la Mancomunitat Baix Maestrat, de forma gratuïta i pel termini de 30 anys prorrogables, la propietat d’un vehicle tipus pick-up, marca Mitsubishi, model L200 4x4.

8. S’acorda subvencionar els costos de la vacuna contra el pneumococ a tots els infants empadronats a la localitat durant el seu primer any de vida.

9. S’informa favorablement la sol·licitud formulada per Joan Bort Queralt per a la instal·lació de l’activitat d’emmagatzematge i venda a la menuda de productes necessaris per a l’agricultura a l’immoble que hi ha a l’av. Joan Carles I, s/n.

10. Diverses preguntes sobre les vies públiques, les despeses de festes i el PGOU.

Sessió ordinària de l’1 de desembre de 2003

1. S’aprova l’acta de la sessió anterior.

2. S’aprova la relació de factures i rebuts núm. 11/03, per un import de 1.998,20 euros.

3. S’informa favorablement la sol·licitud formulada per la mercantil Decorchapa, SL, per a la instal·lació de l’activitat de fàbrica d’elements auxiliars del moble, a l’immoble situat al Polígon Industrial la Pedrera, s/n.

4. S’aproven els certificats núm. 3 i 4, que corresponen a l’obra de «Restauració d’habitatge rural», pels imports de 8.069,53 euros i 36.434,86 euros, respectivament.

5. S’aprova el plec de condicions economicoadministratives que han de regir el concurs en procediment obert de les obres de «Reparació del camp de futbol».

6. S’aprova el padró de contribuents subjectes al pagament del preu públic del subministrament d’aigua potable a domicili, que correspon al 3r trimestre de 2003.

7. S’acorda delegar en la Diputació de Castelló la realització de la sol·licitud de la compensació definitiva de l’IAE.

8. S’aprova la revisió de preus a la mercantil Sorea, pel servei de subministrament d’aigua a domicili.

9. S’aprova la moció presentada pel PSOE, que fa referència a la millora de la carretera Benicarló-Sant Mateu.

S’aprova, així mateix, la moció presentada pel Grup del PP sobre la publicitat d’ajudes o subvencions provinents de les administracions públiques.

10. S’acorda sol·licitar una subvenció a la Conselleria d’Agricultura, Pesca i Alimentació per a la realització de les obres d’«Asfaltat del camí de les Solanes».

11 S’acorda concedir les llicències d’obres següents:

A Andrés San Abdón Quixal, per a la construcció de quatre habitatges unifamilars a l’immoble que hi ha al c. Castelló, s/n. Exp. 69/03.

A Roger Dominique Caiati, per a la construcció d’un habitatge unifamiliar aïllat, al immoble situat al polígon 6, parcel·les 66, 67, 68 i 69. Exp. 68/03.

12. Diverses preguntes sobre la recollida d’escombraries i les vies públiques.

ESPORTS

José Manuel Pellicer no va poder acabar el rally Dakar

El pilot benicarlando i veí de Càlig, José Manuel Pellicer Cervera, no va poder repetir l’èxit aconseguit l’any passat al rally Dakar, en què participava per primera vegada. Enguany, el pilot de motos hi va anar tot i no tenir el suficient rodatge sobre el desert, necessari per afrontar la prova més dura del món.

Pellicer, nascut el dia 16 de juliol de 1973, ha participat en moltes competicions de curses de motos. Una de les darreres, que li va valer per a preparar la prova africana, va ser el rally de Tunísia, on Pellicer va acabar en un immillorable setè lloc. Al llarg de l’any, el jove pilot ha participat en altres competicions puntuables per al campionat d’Espanya i en curses de menor prestigi, però igualment vàlides per a preparar-se físicament i mentalment.

La mala sort (les pèssimes condicions meteorològiques i el trencament del motor de la moto) va provocar que, a la setena jornada del rally Dakar, José Manuel hagués d’abandonar la cursa abans d’arribar a la meitat de la prova.

Les posicions que Pellicer va ocupar durant les set etapes que va poder disputar van ser importants, si tenim en compte que hi participaven un total de 210 motos. La taula següent mostra el progrés del pilot de la marca Alfer-Burn-Profiltek, que va participar en la classe VR 700 amb el dorsal número 21:

Etapa 1 2 3 4 5 6 7

Classificació 11 21 14 14 21 19 43

L’etapa del dia 7 de gener va suposar un mal tràngol per a molts motociclistes, que es van haver de retirar per diversos motius. Aquesta va ser, doncs, la jornada més dura de les que es recorden dins el rally Dakar, fins i tot la direcció de la cursa va decidir suspendre les dues jornades posteriors a causa de les tempestes de sorra que s’hi van produir al desert saharià. A les males condicions calia sumar la gran distància que havien de recórrer els participants aquell dia, entre Tantan i Atar, d’un total de 345 km, als quals s’havien de sumar 701 km de tram cronometrat. Més de mil quilòmetres en un dia, en què la moto de José Manuel Pellicer va dir: prou, ja no vull seguir!

Amb tot, el jove veí de Càlig es mereix la nota d’excel·lent per la valentia demostrada a l’hora d’afrontar un repte al qual no tots els pilots poden aspirar.

Ricard Gumbau i Morera

Campionat de futbol 2003/2004

1a jornada - 28 de setembre de 2003

Vinaròs B 0 - Càlig 1

Gol de Jonathan

Va començar el campionat de la Segona Regional i el Càlig va viatjar al camp del Servol, de Vinaròs. El partit va ser molt disputat i el Càlig es va imposar per la mínima.

2a jornada - 5 d’octubre de 2003

Càlig 4 - Alcalà B 0

Gols de Quico (2) i Sánchez (2)

El Càlig CF va dominar tot el partit corresponent a la segona jornada de lliga. Va ser el primer partit del campionat jugat al camp municipal de Càlig. Entre els gols marcats, va destacar l’aconseguit per Sánchez gairebé des del mig del camp.

3a jornada - 12 d’octubre de 2003

Platges Torrenostra 2 - Càlig 5

Gols de Quico (2), Niño, Mario i Pablo

Després d’haver aconseguit una golejada contundent contra l’Alcalà B, el Càlig va continuar amb la mateixa línia de bon joc. Açò es va reflectir al marcador, amb una diferència de gols que al final va deixar el resultat de 2-5.

4a jornada - 19 d’octubre de 2003

Càlig - Peníscola

Aquest partit es va ajornar per culpa del mal estat del terreny de joc, que va ser el resultat de la pluja caiguda durant els dies anteriors.

5a jornada - 26 d’octubre de 2003

Benassal 2 - Càlig 1

Gol de Jonathan.

El nostre equip va aconseguir avançar-se al marcador abans del temps de descans. Els de Benassal, però, van poder refer-se i van capgirar el resultat al seu favor. Així es va establir la primera derrota del campionat.

6a jornada - 2 de novembre de 2003

Càlig 2 - La Jana 3

Gols de Carlos López i Mario (de penal)

El Càlig CF guanyava el partit pocs minuts després de l’inici. Tanmateix l’equip de la Jana va poder empatar abans de la mitja part. El gol de l’equip visitant el va aconseguir Òscar Grau, exjugador del Càlig. En començar la segona part, la Jana va tornar a marcar, però això no va fer decaure els calijons. Aquests van empatar el partit, i tot i que pareixia que el marcador quedaria igualat, als minuts finals els janencs van aconseguir derrotar el Càlig.

7a jornada - 9 de novembre de 2003

Canet lo Roig 5 - Càlig 1

Gol de Manu

A Canet lo Roig, el Càlig va jugar un partit que pot destacar com a pèssim, on va caure derrotat per 5-1. Els canetans van desplegar un bon joc i això va suposar un cop baix i la tercera derrota consecutiva.

8a jornada - 16 de novembre de 2003

Càlig 1 - Bell-lloc 1

Gol de Mario (de penal)

El Bell-lloc era el segon classificat a l’hora de jugar el partit corresponent a la vuitena jornada de lliga al camp municipal. El Càlig CF va jugar un bon partit i va aconseguir marcar abans del descans. En la represa, el Bell-lloc va marcar gràcies a l’errada de la defensa i del porter calijons.

9a jornada - 23 de novembre de 2003

Cinctorres 1 - Càlig 2

Gols de Quico i Mario

El camp del Pla de Mig Ull de Cinctorres no era el lloc més propici per aconseguir una victòria, perquè l’estat del terreny de joc, de terra, i el vent fort impedien que es jugués bé a futbol. Malgrat aquestes contrarietats, el Càlig va guanyar els tres punts.

10a jornada - 30 de novembre de 2003

Càlig 2 - La Ribera de Cabanes 1

Gols de Quico i Mario (de penal)

L’equip dirigit per Joaqui guanyava per 1-0 als cinc minuts de joc. A la segona part, l’equip de la Ribera de Cabanes va sortir dels vestidors amb més empenta i força i va anivellar el resultat. A partir d’aquest moment tot van ser inconvenients per a veure un bon espectacle, ja que un fet ben desagradable va marcar els darrers minuts del matx. El porter visitant va rebre l’impacte d’una pedra al cap i va haver de ser substituït. Uns instants després l’àrbitre va assenyalar un penal a favor del Càlig, que va acabar amb el definitiu 2-1.

11a jornada - 7 de desembre de 2003

La Vall d’Alba 2 - Càlig 0

El partit corresponent a l’onzena jornada de lliga va resultar ser molt irregular per part del Càlig CF. El fet més ressenyat va ser que el nostre equip va viatjar a la Vall d’Alba amb només onze jugadors; amb la qual cosa no es va poder efectuar cap canvi, amb el desgast que això suposa per als jugadors que estan menys preparats físicament. Al final, els locals van aconseguir un còmode 2-0.

12a jornada - 14 de desembre de 2003

Càlig 5 - Culla 1

Gols de Quico (3), Jonathan i Pantoni

El Culla va arribar al camp del Càlig com a últim classificat, cosa que demostrava que no era un equip perillós per als interessos del Càlig. El domini va ser aclaparador i el Càlig CF ja vencia per 3-0 al final dels primers quaranta-cinc minuts. La segona part va continuar igual que la primera, però en aquesta el Culla va poder reduir el desavantatge amb un gol de penal. El jugador calijó Quico va aconseguir un hat-trick, que en l’argot futbolístic significa marcar tres gols en un mateix partit.

13a jornada - 21 de desembre de 2003

Albocàsser 3 - Càlig 0

A Albocàsser, el Càlig CF va tornar a mostrar la cara més roïna i va perdre amb claredat contra un equip local que no va demostrar que era millor. Tot i això, els tres gols dels de casa van rubricar una nova derrota que deixava el nostre equip lluny dels primers llocs de la classificació.

Llorenç Antolí i Gascó