diumenge, 8 de juliol de 2007

FESTES MAJORS 1992

Mantenidor: Joan de la Figuera Bengochea
Va nàixer a Càlig el 30 de desembre de 1946
Informàtic de banca

Bona nit! Bona nit a tots!
Bona nit, reina de les festes! Bona nit, dames! Bona nit, autoritats! Bona nit, calijons!
En primer lloc, avisar-vos que és la primera vegada que parlo en públic, almenys davant d'un públic tan nombrós. I, en segon lloc, una bona notícia que us donaré: seré curtet, seré breu.
Sabia que us agradaria.
I, en tercer lloc, us tinc de dir que jo no sóc orador. D'això, ja us n'adonareu dintre de cinc minuts, però farem el possible perquè s'entenga tot el que penso dir-vos aquí en uns deu o quinze fulls. No en són tants, eh! No en són tants!
Moltes vegades, en sortir d'escoltar un discurs, he sentit que deia la gent: "xa, qui bé parla". I també he sentit que a continuació afegien: "parla molt bé, això sí, no li he entès res". Jo intentaré fer el contrari, que en acabar pogueu dir: "home, parla normalet però li ho hem entès quasi tot".
Tots els que estem aquí som diferents. Diferents físicament: n'hi ha d'alts, de baixos, de grossos i de prims. Som diferents, també, en costums, en idees. Ara bé, ens semblem sobretot en una cosa, tots estem units per una mateixa cosa, per l'estima al nostre poble. Som calijons.
El nostre poble no l'estimem perquè siga el més bonic, que no ho és, perquè n'hi ha de més bonics; ni el més ric, que no ho és; ni el més ben situat. L'estimem perquè en mirar les seues pedres, en mirar les seues cases, en mirar els seus carrers, en parlar amb la seua gent, sentim una sensació que no sentim quan estem a llocs més rics, més bonics o millor situats.
Jo a aqueixa sensació li donaria un nom, el nom (per a mi( seria les raïls, les raïls amb què tots els calijons estem units al nostre poble. Hi ha molts tipus de raïls. Les raïls poden ser perquè has nascut en aquest poble, perquè has viscut la teua infància en aquest poble, perquè t'has casat, perquè treballes en aquest poble... tot tipus de raïl. Però jo en destacaré tres sobretot: primer, que jo estic unit a aquest poble perquè he nascut en ell; segon, estic unit a aquest poble perquè de petit vaig jugar i em vaig criar en ell; i tercer, estic unit a aquest poble (que és una cosa molt important, per a mi de les coses més importants( per la llengua que parlem els calijons: el calijó o el valencià, com li vulgueu dir.
Jo vaig nàixer a la plaça Nova, a casa dels meus pares. Abans es naixia a casa. Vaig nàixer (del que m'han contat( a una habitació que, quan es va fer la casa, el morter no el van fer amb aigua perquè fins fa molts pocs anys, aquí a Càlig, hi havia una falta d'aigua enorme, sinó que el morter el van fer amb vi perquè en aquella època, a Càlig, hi havia molt de vi, i molt bo per cert. Per tant, havent nascut en una habitació amb les parets fetes d'aquesta manera no és estrany que jo haja sortit una miqueta marxoset.
La segona raïl va ser, també, la meua infància. També vaig començar a viure en aqueixa plaça. Els meus amics van ser, doncs, els xiquets de les cases del costat: Manuel lo Barberet, autoritat aquí a Càlig, Vicent de Timblet, autoritat a Benicarló, Monget, Pataquet. Vaig començar a conèixer coses, doncs, veient com els carros plens de verema feien cua a la bàscula que hi havia aquí al poble, veient com Pepe el Ferrer ferrava matxos (molta gent no sap del que estic parlant, però molta gent sí( veient com Mateu el Fuster, carreter, feia carros, com l'arribada del cotxe de línia a les quatre i el de les cinc tot era una novetat, era una gran novetat perquè era de les poques connexions que teníem amb els pobles, amb la gent del costat.
I em vaig formar físicament practicant esports, en aquest poble es practicava molt d'esport abans, ara suposo que també, però seran diferents. Abans es practicaven esports, per exemple l'atletisme. Jugàvem a indios. Els indis eren els de la pujà o els de l'avallà, i com que els de la plaça Nova estàvem al mig, doncs, no obstant això, sempre ens barallàvem els uns contra els altres, com la famosa batalla que mataven indis. Vam començar a agafar rapidesa. Fondo també, arrossegant lo rastre de sant Joan, corrent davant o detràs dels bous. A vegades, corríem (això sempre, en companyia dels meus amics(, a vegades també corríem davant de l'amo de les cireres o dels albercocs que ens havia agafat in fraganti. Vam practicar la natació. De piscines, moltes: la bassa Roja, la bassa Vella, la bassa del Cabut. Dimensions, olímpiques. Problemes, que no podíem tocar el peu en terra perquè hi havia el perill de tallar-se amb un vidre i, sobretot, perquè, en tocar el peu en terra, tocàvem el farrago, s'embrutava l'aigua de la piscina i s'ha acabat la natació. Bé, l'escalada també la practicàvem. Escalàvem els lledoners del Socors, la palmera datilera del Socors. Vaja, tot tipus d'arbre. Com podeu comprovar, la nostra formació cultural i esportiva, concretament la meua, va ser (jo crec( que la millor que un xiquet pot tindre: córrer, jugar i divertir-se; i això que jo, des de molt menudet, les raïls que des del naixement tenia en aquest poble van sortir tortes i em van preparar per a solucionar moltes dificultats d'un tipus o d'un altre en aquest poble o lluny d'aquest poble.
La tercera raïl (ja estic acabant( per a mi és la més important: el naixement no l'elegeixes, allà on vius la infancia tampoc, però la llengua que parles a vegades no l'elegeixes, però sobretot la llengua (en aquest cas el calijó o el valencià( podem millorar-la. Jo per calijó o valencià em refereixo al valencià que parlen els calijons que viuen aquí, al valencià que parlen els calijons que viuen a la part de València, que tenen paraules, que tenen expressions dels valencians, al calijó que parlem els qui vivim a la part de Catalunya, que té paraules i entonacions algunes més catalanes, al calijó que parlen els qui viuen a França, els qui viuen a Bèlgica. Tot plegat, al calijó que parla tota la gent que viu aquí i que vol aquest poble, siguen americans, canadencs, africans... tot el qui vol parlar la nostra llengua, millor o pitjor, per a mi parla calijó.
Hi ha gent que diu que les llengues minoritàries haurien de desaparèixer. Les cultures minoritàries haurien de desaparèixer. Que hauríem de parlar tots la llengua que parla la majoria, en el nostre cas, per exemple, el castellà. Jo podria dir, bé, d'acord, parlem la llengua que parla la majoria, que desaparega el valencià en benefici del castellà. El castellà el parlen tres-cents milions. És més important, és digne. Totes les llengües són iguals de dignes, encara que només les parlon cent persones. Però el castellà és molt més important que el valencià, el parla molta més gent. Seguim. Que desapareguen les llengües minoritàries. Que desaparega el valencià, que es parlo el castellà. Perfecte. Però, seguim el mateix raonament: que desaparega el castellà perquè l'anglès és més important. Seguim el mateix raonament: que desaparega l'anglès perquè el xinès el parlen més persones. Per aqueix raonament, els calijons hem de parlar xinès.
Per mi és una proposta per a demostrar que totes les llengues, que tots els costums, que per poques persones que les parlon, tenen el dret a conservar-ho.
Decidits a parlar lo calijó, hem de cuidar-lo. No la cuidem, la nostra llengua. A vegades, fins i tot la menyspreem. Moltes vegades, quan hem de parlar davant d'una ocasió important, davant d'un públic, i sabem que tot aquest públic que ens escolta entèn el valencià, parlem el castellà. Alto! I no tinc res contra el castellà, que és la meua segona llengua i el parlo millor i l'escric millor i el llisc millor que el valencià. Fins fa 10 o 15 anys teníem excuses, no teníem llibres, no teníem televisió, no teníem revistes on poder aprendre la nostra llengua. Ara no tenim aqueixa excusa. Tenim tot això, tenim gent preparada, tenim gent al poble (poques, però ja en seran més), tenim gent al poble que escriu el valencià, que intenta aprendre i parlar millor el valencià, que ja llig molt de correguda el valencià. A aquesta gent podem preguntar, podem comprar un diccionari de valencià-castellà castellà-valencià. L'important és tindre il·lusió per millorar lo nostre, que millorem les nostres tradicions, les nostres festes de carrer, els nostres... Millorem. És difícil, costa més. Nosaltres mai parlarem el valencià bé, per molt que l'estudiem, però els que vénen darrere (a les escoles ja l'estan aprenent( i els fills d'aquests xiquets és molt probable que parlon un valencià correcte i se senton orgullosos de la seua llengua i de les seues tradicions. No fa falta que tot el poble estiga d'acord. Quan van començar les paelles al Socors les van començar quatre, i mireu el que és avui. Quan van començar a fer una festa a un carrer, suposo que van començar quatre, i ara, cada any, hi ha més carrers en festa. I és bonic. I aquí passa el mateix. Quatre poden començar a millorar alguna cosa, siga la llengua, siga un carrer, siga el poble, siga el Socors, siga el que siga, el que siga. I tota una multitud, tot un poble, pot acabar-ho. L'important és que una de les nostres raïls, la llengua, estiga sempre en il·lusió per a millorar la il·lusió. I és el més important. Totes les coses que es fan amb il·lusió, amb ganes, si no és a la primera serà a la quarta, però surten bé.
Acabaré dient que una de les coses que podríem millorar és la perla que tenim. La perla, per mi, és el Socors. La podríem millorar. S'ha fet molt. S'ha fet alguna cosa. Però són parxes que tapen una mica els defectes. El Socors és un projecte global. Que participo tot el poble en unes obres que estiguen en consonància amb l'entorn. L'entorn és de pedra. Les obres s'han de fer de pedra. Només així duraran cinc-cents anys. No s'ha de fer de rajola i de coses modernes. La pedra és el que dura. Des d'aquí dalt, aquesta nit que hi ha mig poble reunit, jo llanço la idea, perquè ja fa molts anys que està ja pensada. Jo llanço la proposta perquè, si aquesta nit mateix o demà o aquestes festes, la gent que té autoritat i capacitat per a organitzar-ho, organitzés un grupet, una comissió.
Però tu, a on vius? Perquè sempre estàs aquí. Bé, jo visc a Barcelona, però vinc molt a Càlig. Les raïls meues estan aquí. Cada dia que passa estan mes fortes i més grans, i espero que seguisquen creixent.
Gràcies per tot. Gràcies per escoltar-me.