dimarts, 10 de juliol de 2007

FESTES MAJORS 1996

Mantenidor: Manuel Hernández Planes
Va nàixer a Daimús el 13 de setembre de 1939
Metge d'Atenció Primària

Distingides autoritats. Reina de les festes i dames d'honor, tant de les majors com de les infantils. Junta de les Festes i a tots els calijons.
Estic molt agraït per haver pensat en mi per a aquest acte que em fa evocar el temps passat amb vosaltres. Molt volgudes reines i dames d'honor d'aquest any 1996. Us mire i m'adone que sou d'allò més boniques. D'aqueix somriure tan meravellós que teniu i d'aqueixa alegria que transmeteu a tots els calijons, jo voldria que aqueixa bellesa que teniu, i que és molta, encara fora major en bellesa interior i en grandesa de cor perquè el vostre regnat siga inoblidable i profitós, que, per on passeu, la gent diga aquí està el futur i l'esperança del nostre poble. Jo estic segur que el vostre regnat serà el millor ambaixador que tindrà Càlig en molt de temps perquè vosaltres no reparareu en sacrificis perquè això siga així, cosa que us desitge de tot cor.
A les majors estic segur que, quan éreu menudes, us he vist en la meua consulta més d'una vegada. Hi ha que vore com passa el temps! Com passen els anys! Com passa la vida! Tot això m'ha recordat temps viscut amb vosaltres, d'una època meravellosa per a mi que recorde amb molta tendresa. Jo espere que també vosaltres ho recordeu un poquetet.
Quan vaig vindre a aquest poble em vaig proposar a mi mateix ser el metge de tots els calijons, tant dels rics com dels pobres, dels d'esquerres com dels de dretes, de la pujà com de l'avallà. Vaig posar la pràctica dels principis que m'ensenyaren a la meua Facultat de Medicina: curar si podia, aliviar si no podia curar i consolar si no podia fer ni una cosa ni l'altra amb tot el carinyo que podia donar. Si ho vaig aconseguir em donaria per molt satisfet.
Jo porte Càlig en el cor. Penseu que he estat a quasi tota l'evolució i el progrés d'aquest tan volgut poble. Quan vaig arribar ací, el que vosaltres dieu encara alcantarillat, ni hi havia aigua potable a les cases, i els carrers eren de terra. De sobte el poble va canviar d'una forma fantàstica. Càlig tenia un aire distint, començava a somriure i fins i tot vosaltres teníeu una cara més alegre. Estant jo ací es va fer la primera perforació per a buscar aigua, i es va trobar (si mal no recorde( al costat d'un camí. Així, la futura riquesa i prosperitat de Càlig es va passar.
Recorde també el primer alcalde, José Cuartero, que posaven molts entrebancs respecte a la seua malaltia, veeu el que ja veeu, es va portar molt bé amb mi. Després entrà d'alcalde Julián, pare de dos companys meus, al qual va seguir Pepe Forner, molt amic i millor persona. També recorde el primer alcalde de la Democràcia, Agustín Mercé, perquè guarde un bon record, li estic molt agraït a ell i al seu equip perquè em varen ajudar molt, i encara guarde en un lloc preferent de ma casa l'escut de Càlig que ell un bon dia em va regalar.
Continue recordant quan tenia la consulta al quarter de la Guàrdia Civil, que, per cert, estava prou malament, i, a les vores de les dotze, María i Consuelo que em portaven un cafè. Estic molt agraït a elles pel que varen fer, pel bé que varen fer amb mi. Recorde els passejos que feia fins al Socors a l'hivern, en ple dia, i a l'estiu, prop de la boqueta nit. Era una delicia de passeig. Quin temps més meravellós!
Tinc al meu cor un regal que em va fer una dona molt pobreta. Em va regalar dos duros de plata enrotllats en cotofluix i dins d'una caixeta que ella tenia guardada de quan era jove, i ja tinc pensat el seu destí: una per al meu fill i, l'altra, per a la meua filla.
Pense moltes vegades en els esglais que passava quan, a festes, feien els bous de carrer. Me'n recorde, com si fora ara, d'una cornada que el bou li va pegar a Emilio Cuartero en una aixella (si mal no recorde( i gràcies a Déu que no va ser res, quina sort va tindre. Era una cornada per a haver-lo mort.
Calijons, us heu parat a pensar el do que té el vostre poble per a la vostra gent. Els forasters se senten com a sa casa i, quan tenen l'ocasió, tornen a Càlig. Els calijons que viuen fora tenen ànsia per tornar i els que us han conegut, com jo, no us oblidem.
Vosaltres us preguntareu: si tan a gust estava i tant ens volia, per què se'n va anar d'aquest poble? No penseu que no vaig tindre pesar, perquè tant la meua dona com jo ho vam sentir molt. Me'n vaig anar obligat per les circumstàncies. Mira que ma mare tenia molts problemes de salut i els meus sogres també, de fet el meu sogre ja ha faltat. Qui no fa això per la seua família encara que li dolga?
També m'agradaria que la riquesa cultural que vaig viure a Càlig seguira igual, o que en tot cas haguera augmentat. Els molt jóvens estaven estudiant o havien acabat les seues carreres com a metges, farmacèutics, advocats, professors d'EGB, llicenciats en ciències exactes, químics, filòsofs i filòlegs que posaven ben alt el pavelló de Càlig, i dic aquí que tinc l'honor de dir, per allà on exercicia: som de Càlig. I tinc en el meu present, en la meua memòria, i així va passar any i mig de recent casat, la dona i els sogres, sense cap amic. Ací va nàixer el meu fill, que va passar els primers mesos de la seua vida. Vosaltres ens ajudàveu molt, cosa de la qual n'estic molt agraït.
Som molt feliços recordant aquells temps passats amb vosaltres, de fet repassem de quan en quan les fotos que tenim de Càlig i el nostre esforç sol tindre nostàlgia, i donem gràcies per haver respirat un temps el vostre aire, per haver escoltat a tanta bona gent, per haver mirat amb els nostres ulls aquesta terra tan bonica que tenim sempre present.
I ans d'acabar permeteu-me que evoque els molts amics que tinc aquí i que no anomene personalment perquè podria oblidar-me'n d'alguns, cosa que em sabria molt malament. Ara que, vull anomenar de manera especial la família de Joaquinet i d'Encarna, no sols perquè estiga invitat a sa casa sinó per altres coses que per a mi són molt més importants.
Recorde a les mongetes del convent, que són sacrificades, abnegades, boníssimes i s'ho mereixen tot. Ajudeu-les, doneu-los suport sempre, no us n'oblideu.
Jo voldria que Déu us concedira unes gràcies: en primer lloc, que us done molta salut per a continuar treballant amb molta fe, per a fer un poble millor i molt pròsper en tots els àmbits; en segon lloc, que la joventut de Càlig que continuen tenint amor als estudis, a la família i als esports, perquè així puguen trobar el seu lloc en la vida; i, en tercer lloc, desitjaria que les vostres famílies siguen sempre d'amor, de pau i d'unió, perquè al cap i a la fi aqueixes coses són les que porten la felicitat a les persones. M'acomiade de vosaltres dient: què tindrà Càlig, gent que no ens coneixen i ens volen tant? Calijons sou meravellosos. Un abraç ben fort per als presents i per als absents.