diumenge, 1 de juliol del 2007

BASILIO SORLÍ, EL LLOER

Atès que a Càlig la festa dedicada a sant Vicent Ferrer va començar a celebrar-se fa segles (perquè -com tothom sap- les primeres dades que tenim avui són de l'any 1586: "1586 abril. Missa cantada lo dia ques fa la festa del glorios St. Viçent ferrer p. aia de Viçent prunyonosa ... 8 sous."), ens permet això pensar que al llarg d'aquests anys de festa vicentina hi ha hagut una sèrie de persones que han esmerçat una part del seu temps a escriure la relació i unes altres que l'han apresa, sovint de memòria, per a dir-la el dia de la festa, des de dalt d'un matxo o d'un cavall, amb la solemnitat que demanava l'ocasió. Però també hi ha hagut persones que no sols l'han escrita sinó que l'han dita, la relació. Tot plegat i en tants anys de festa, totes les possibilitats que podem imaginar és segur que han estat emprades.
Tanmateix, és cert que de noms de lloers no ens n'han arribat gaires, però va bé fer ara memòria dels que tenim, a més dels que han estat lloers a partir de l'any 1991 (Antoni Lora Jurado, 1991; Pedro Fontanet Marzá, de 1992 a 1994; Albert Querol Llorens, de 1995 fins avui): Francesc Llorens (1901), Ramon Aragó (1907) i Federico Querol (1956). Però, n'hi ha hagut molts més. I, ara, hem tingut la sort de conèixer-ne un altre: Basilio Sorlí Roda.
Pura Marzá Sorlí, que viu al carrer de la Puríssima i neboda de Basilio Sorlí Roda, ens ha contat els records que avui -gràcies al que li deia sa mare- encara conserva del seu tio, i no sols records sinó també fragments de relacions que Basilio composava i que, el dia de la festa, recitava a la plaça Vella:

"Qué es esto, nobles oyentes,
tanta gente aquí parada.
Todos hablan, yo no puedo
entender una palabra.

Ni espero que nadie pueda
aquí entablar conversación,
pues voy a explicarles a ustedes
en mi corta relación.

No puede ser gran cosa
hecha por un labrador.

Es San Vicente Ferrer
patrón de los valencianos,
por eso en todo su reino
grandes fiestas celebramos.

A los vicentes y vicentas
quiero felicitar:
que pasen un feliz día del santo
al lado de sus familias
y si tienen invitados."

Pura Marzá ens diu que "Basilio va morir jove, perquè va deixar aquesta vida quan el seu únic fill, Basilio Sorlí Marzá, encara no havia complit els quatre anys". Ja des de menut, Basilio va mostrar una intel·ligència avançada, segons es desprèn de les paraules que el mestre que l'educava li va dir a sa mare, Francisca Roda: "... si a aquest xiquet li poguera donar carrera!". Pura Marzá ens conta que a Basilio "de xicotet, li van donar un diploma, perquè era d'una intel·ligència molt desperta".
La vida no li va donar l'oportunitat a Basilio de seguir uns estudis, així que va continuar vivint a Càlig i va exercir, que sapiguem, dos oficis, l'un prou habitual a la població: el de llaurador. D'aquest ofici, en tenim conservats uns fragments:

"Como las tierras son pobres,
las tenemos que abonar.
Y nos suben más los gastos
que el fruto que ellas nos dan.

El mal de la filoxera
tienen ya nuestros viñedos,
pronto vamos a quedarnos
sin viña los viñateros.

Mucho ojo labradores
cuando los frutos vendamos,
de casa no han de salir
si al instante no cobramos.

Con un comprador de aceite
sucedió el año pasado,
después de haberlo vendido
aún se espera el cobrarlo."

L'altre ofici que va exercir Basilio, almenys durant algunes temporades, va ser el d'envasador. Gràcies a això va saber que "hi havia dones que, sense que ho sapigueren els seus marits, agafaven de tant en tant una mesura d'olives de la rebuda que guardaven a casa ans de portar-la al molí i li la venien al botiguer, a Sanabdon, quan hi anaven a comprar sabó. Amb els diners que treien es compraven roba i sabates. Quan Basilio li va dir a sa mare que això ho posaria a la relació, ella li va dir que no ho fera, però Basilio va ser cabut i, finalment, ho va escriure." I això és el que va contar:

"Los jóvenes estamos tristes,
no se nos puede ocultar,
porque un real al bolsillo
nunca podemos llevar.

La mujeres también quieren
ellas dinero tener
para comprar vestidos
y lo que han de menester.

Aquí tenéis a Sanabdón,
de aceitunas comprador,
que aceitunas robadas
él compró más de un vagón.

Las llevaban las mujeres
dentro de las canastillas
cuando iban a comprar jabón.

Las madres se desvanecen
de ver lucir a sus hijas.
Las miran de los balcones
hasta perderlas de vista.

Sólo por el presumir
y llevar buenos vestidos
mucho aceite se ha vendido
sin saberlo los maridos.

Se vendieron aceitunas
y el dinero se gastó
en zapatos y vestidos."

Pura Marzá havia sentit contar a sa mare que un dia "va caure un llamp i va entrar dins l'ermita de la Mare de Déu del Socors. Allí estava la senyora Loreto, de la família dels Bayarri, també estava l'àvia del Sinyoret (de J.J. de la Figuera) la senyora Maria, i sa mare de don Julio (segona generació dels metges Marzá) la senyora Rosa. El llamp va passar per davant de l'altar de Sant Miquel i va tallar l'espasa que portava el sant a la mà. A les tres dones, que estaven agenollades fent els seus resos, no els va passar res". Basilio, d'aquesta anècdota, va fer uns versos que relataven el succés i que va afegir a la relació:

"Voy a referir un caso,
más bien dicho un milagro.
Sucedió el día cuatro
del mes de marzo pasado.

Se encontraban tres señoras
dentro de nuestro santo ermitorio.
Se formó una tempestad
de truenos y de relámpagos.

Las señoras, arrodilladas,
gritaban socorro,
Virgen, socorro.

Las señoras arrodilladas
pidiendo vuestra protección.
Muchas piedras allí cayeron,
ninguna daño tocó."

La relació es compon de diverses parts, entre les quals hi ha la lloança al sant, però tal vegada són els relats dels fets que passen a la població el que la gent que s'agrupa al voltant del lloer espera amb més deler. Què dirà el lloer del veí o del conveí? Recordarà aquell succés que va passar al llarg de l'any? Potser explicarà esdeveniments que no m'han arribat? Donarà bons consells sobre això o això altre?... Quants preguntats un hom s'hi pot fer! Basilio recitava fets ocorreguts i que la gent comentava quan anava a treballar al camp o es trobava al carrer. Pura Marzá ens en recorda un: "Basilio era una persona que va fer moltes lloes, era un home de molt de talent i de molt de coneixement. Treia, de seguida, un romanç, com el "Romanç del tio Tutelar". Ma mare em contava que la besàvia de Vicent el de Cardellat era una dona molt rica la qual va morir mentre la seua filla (l'àvia de Vicent) era jove. Basilio va traure aquestes cobles dedicades a l'àvia de Vicent":

"Tres novios me quieren, padre,
y no sé cual es mejor:
un maestro y un gitano
y un pobre labrador.

Al maestro también quiero
y le he puesto mucho amor,
pero más quiero al gitano
que me ha de hacer feliz."

"El gitano, de nom Antón, vivia a la casa de J.J. de la Figuera, el mestre era un avantpassat de la família dels Selma, que tenien en propietat el xalet de vil·la Generosa, i el llaurador era el tio Cardellat.
La casa del Sinyoret la va obrar un capellà, mossèn Timoteo Martorell, que era nascut a Ulldecona, i per a fer el morter en comptes d'utilitzar aigua va fer servir vi. Més endavant, el propietari va ser el gitano, que era molt ric, i que, després de vendre-la al Sinyoret i vendre també les finques que tenia al Cabanil, se'n va anar a viure a València."

I, per descomptat, la relació acaba sempre amb la pregària a la Mare de Déu del Socors. Basilio també en va fer, com a mínim, una:

"Socorro pidió Colón
estando en los altos mares.
Socorro pidió Pelayo
cuando estaba en sus combates.

Quizá en estos momentos
socorro estarán pidiendo
las almas del Purgatorio
padeciendo mil tormentos.

Id a salvarlas, Señora,
de tales padecimientos.

Adiós, Virgen del Socorro,
fuerte Torre de David
dadme gracia en estos momentos
para yo salir de aquí.

A Vos, Virgen soberana
y patrona de este pueblo.
Y tus hijos te llamamos
Virgen Madre del Socorro.

Ahora, para dar fin,
a vuestras plantas postrado,
te pido de corazón
y que tengas en memoria
cuando este mundo dejemos
de llevarnos a la gloria."

Tots aquests fragments de relació Pura Marzá els recorda amb enyor perquè sa mare "els guardava a la memòria com un tresor i, com que no hi havia ràdios ni res, quan anàvem al camp els recitava". També li deia que "a la festa feien una gran coetada" i que, després de fer una volta pels carrers del poble, "tots els majorals anaven a missa". Va passar que un any cercaven un predicador que solemnitzés la missa que es feia dedicada a sant Vicent, i van haver de sortir per trobar-lo fora vila: "mon tio Basilio va aparellar el burret al carro i se'n va anar a Benicarló a buscar el predicador. Aquest li va preguntar a mon tio que de quin tema havia de parlar, i mon tio li va haver d'explicar tot el que passava al poble".
En una altra ocasió "també em va explicar ma mare que encara que el meu avi matern tenia un burro a casa, era la família dels Serruts els qui li deixaven el cavall a mon tio Basilio per a dir la lloa. Per cert, que hi va haver una persona que li va dir a sa mare de Basilio aquestes paraules: "el Serrut t'ha deixat el cavall per al teu fill però la senyora Virgínia ha dit que no li pensa deixar l'estoreta per a posar-la damunt del cavall". La senyora Virgínia sempre deixava una estoreta que era molt maca. La meua àvia en sentir aquelles paraules va tindre un gran disgust i se'n va anar a casa de la senyora Virgínia, perquè eren molt amigues, a contar-li el que li havien dit. Llavors la senyora Virgínia li va dir a la meua àvia: "li dius al tio Vicent el Serrut -perquè eren contraris de partit- que quan ell traurà el cavall baixarà la meua germana i li posarà al cavall l'estoreta"".
Un altre fet que recorda Pura Marzá fa referència al pare de Basilio. Si bé una de les parts de la festa és la utilització de la pólvora, i les notícies que en tenim d'això ens remunten al primer terç segle XVII, en algunes ocasions el mal ús pot portar que passen coses no desitjades. I això li va passar al pare de Basilio, Basilio Sorlí Benedito, que en ple llançament de coets i pólvora "li va entrar pel camal dels pantalons un coet que li va pujar cama amunt i va esclatar. I això va ser la mort d'ell, pobret! Si Sant Vicent va ser a l'abril, el dia 28 de juny ma mare va anar a curar-se de la vista a la Sénia acompanyada de la meua àvia i, en tornar, ans d'arribar a casa del meu avi van sentir el combregar i la meua àvia va exclamar: "ai, que no siga el meu Basilio!". Ell va morir com a conseqüència d'un coet que van tirar el dia de Sant Vicent, perquè en tiraven molts, eh!"
Els qui tenien també un pes important en la festa dedicada a sant Vicent a Càlig eren els majorals, aquests "el dia de Sant Vicent acompanyaven, amb atxes a les mans, el Santíssim Sagrament que visitava els malalts que hi havia al poble per a donar-los el combregar. Els majorals pagaven tota la festa, és a dir, la missa, el predicador, les danses, el menjar...". El costum de dir la relació tenia com a lloc determinat "la plaça Vella, i allí es posava un cabiró plantat tot ornamentat".
A més dels fragments de relació de Basilio que hem escrit més amunt, Pura Marzá també recorda, de sa mare, les paraules que deia el sereno pels carrers de la població per a dir l'hora que era i que hem volgut afegir a aquest treball perquè forma part del món en què va viure el nostre personatge, Basilio el Lloer.
El sereno cantava així:

"Alabado sea Dios, los doce han dado, tralará-lará.
Tu eres gachona mía, tralará-lará.
No duermas con recelo, tralará-lará.
Las doce han dado, tralará-lará.
Así canta el sereno.
Alabado sea Dios, las doce han dado."

"Ma mare em contava que, en aquells anys, el sereno cantava de nit aquesta cobla. Jo me'n recordo de quan cantava això de: "alabado sea Dios, las doce y nublado". Però ma mare em deia que abans el sereno cantava allò."

A.Q.A.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Perquè es va perdre la festa en el seu moment?