Revista nº 53.- Octubre - Novembre - Desembre 2002
SUMARI
EDITORIAL
La vila va recuperant, lentament, alguns dels elements que li han anat donant identitat al llarg de la seua història, els quals, necessaris, es van fer realitat en el seu moment gràcies al treball i a l’esforç de les generacions que van ser protagonistes involuntaris d’aquells fets. Unes altres generacions n’han presenciat la restauració, la millora, l’ampliació o la destrucció. N’hi ha tants d’exemples que la llista seria d’allò més llarga. Tanmateix, no ens podem estar de dir que mentre que les millores o les restauracions d’edificis, d’obres d’art... són expressions d’admiració i de respecte envers els qui els van projectar i els van dur a cap, la destrucció d’aquests, emperò, priva a les generacions futures d’aprofitar i de gaudir del treball esmerçat pels seus avantpassats i, alhora, de ser coneixedors de tot el bagatge cultural que s’hi ha anat produint.
Avui, Càlig es congratula per l’adquisició d’unes campanes noves que llueixen a dalt del campanar, el vesteixen i li donen sentit a aquesta construcció del segle XVII.
El propòsit de les persones que han treballat per dur a cap aquest projecte s’ha complit amb escreix, i això és un motiu de satisfacció no sols pels qui han portat endavant aquest objectiu sinó també per a la resta de la població, que ara gaudeix de nous elements decoratius i integrats a l’entorn, per una banda, i, per l’altra, necessaris per al culte i per a uns altres esdeveniments de caire social.
Però encara queda molt més a fer. Estem quasi convençuts que, d’uns anys ençà, el talant de la majoria dels calijons, pel que fa al coneixement i al respecte per l’entorn cultural i social, ha variat. Cada cop hi ha més persones interessades perquè es conserven, es reparen i es restauren edificis antics i elements identificadors de la vila, perquè hi haja una difusió més ampla de la cultura que es fa a la població, perquè hi haja millores que beneficien la vila i els qui l’habiten, perquè, en definitiva, el nostre poble aconseguisca el lloc que li pertoca en la societat actual.
Com hem dit suara, queda encara molt a fer, molt a conèixer, a recuperar o restaurar. Ara s’han recuperat les campanes de l’església parroquial, i això ho celebrem.
COSTUMARI
Per guanyar una indulgència
Conten que Maria Comes (més coneguda per Maria la de Cometes), que vivia al carrer dels Magistrals, a la casa que hi ha davant per davant del carrer de Sant Antoni, sempre que anava a missa baixava pel carrer Major, i, des del punt on es veu l’ermita de la Mare de Déu del Socors, minvava el seu caminar i iniciava un pas lent alhora que refregava amb el muscle esquerre les parets de la renglera de cases que passava. En ser a la frontera de la casa dita del Carnisseret, s’aturava, s’hi recolzava, guaitava l’ermita i resava tres avemaries, perquè -segons ella- hi havia la tradició al poble que fent aquest rés hom guanyava una indulgència plenària.
El mal de gola (I)
Quan algú té mal de gola per culpa d’un refredat, un remei casolà és aquest:
Agafarem de la llar cendra calenta i la posarem en un paper d’estrassa que siga suficientment gran perquè cobrisca el coll. Tot seguit, enrotllarem el paper que conté la cendra i el col·locarem en un mocador que també enrotllarem. Un cop fet aquesta mena d’embolcall, el nugarem al voltant del coll de la persona afectada procurant que la part calenta li cobrisca tota la gola.
Potser que aquest remei no guarirà el mal de gola, però qui el pateix se’n sentirà alleujat.
ENTREVISTA
LES CAMPANES DE LA PARRÒQUIA
El dia 24 de desembre, durant la Missa del Gall, a poc d’entonar el Glòria a Déu, va començar el volteig de les quatre campanes instal·lades al campanar de la parroquial uns dies abans. L’adquisició d’aquestes campanes ja l’havia anunciada Mn. Salvador Portolès durant la missa celebrada a l’ermita del Socors el dia de fira, el 6 de setembre. Però la nit nadalenca va permetre que no sols a la missa se sentís el repic sinó que, un cop acabada aquesta, les persones que hi van assistir, sortissen al carrer Major a veure el vol que feien i a escoltar durant una llarga estona el so que produïen.
Dies abans de la festa de Nadal, el 5 de desembre, a la tarda, va arribar a Càlig, provinent de Saldaña (Palència, Castella-Lleó), el camió enviat per l’empresa Campanas Quintana (casa de fabricació de campanes fundada l’any 1637) carregat amb les quatre campanes: les tres noves i el Timblet (que és de l’any 1858), aquesta darrera netejada i amb el jou canviat. Només van fer arribar, els transportistes van descarregar les campanes amb un bou mecànic i les van transportar a l’interior del temple, perquè les poguessen veure i admirar les persones que en tinguessen interès.
El dia 8 de desembre, festivitat de la Immaculada Concepció, durant la missa major, Mn. Salvador Portolès, acompanyat de Mn.Vicent Beltran i Mn. Rafael Petit, va beneir les quatre campanes, que estaven situades quasi al final del temple. A la cerimònia de la benedicció, els padrins de cada una d’aquestes van tallar les cintes i hi van fer un toc amb la clau de ferro (manada fer aquesta l’any 1980) que obri la porta gran del temple parroquial.
Els padrins de les campanes van ser: per a la María Lorenza, l’alcalde Manuel Anglès Anglès i Pilar Ros Porcar; per a la María Socorro, Joaquín Borrás Querol i Esther Sorlí Anglés; per a la Mater Salvatoris, Juan Manuel Borrás Monroig i María Esther Gil Morera; i per al Timblet, Jeremías Monroig Monroig i Merche Bengochea Prieto.
Finalment el dia 17 de desembre, amb un temps plujós, van aplegar-se a Càlig els tècnics vinguts de la casa Campanas Quintana per instal·lar les quatre campanes a les obertures del campanar. Van començar pujant, amb l’ajuda d’una grua, el Timblet, que la van fer passar per l’obertura que dóna de la façana, i van continuar amb les altres tres campanes, que les van entrar per l’obertura que mira a la Torre. Un cop col·locades al lloc que els pertocava, i després d’ajustades i provades, els tècnics van marxar.
La persona que ha dut tot el pes del projecte perquè el campanar de l’església parroquial de Càlig tinga campanes ha estat Mn. Salvador Portolès Navarro, rector de la parròquia, el qual ens ha dit les paraules que teniu escrites a continuació.
En quin moment naix la idea de col·locar novament campanes a l’església?
Quan jo vaig vindre de rector a Càlig, el 29 d’octubre de 1973, vaig veure la campana que hi havia, que només en algunes ocasions la voltaven, com era a la festa del Socors, a les festes patronals o bé a unes altres festes que hi ha enmig. Passats alguns anys, aquesta campana es va avariar. Va ser llavors, i d’això farà uns 24 anys, que mossèn J. Bayarri, per commemorar la celebració de les seues noces d’or com a sacerdot va tindre la bona ocurrència de regalar un sagrari al convent i un joc elèctric de campanes a la parròquia, que vam instal·lar a la terrassa del campanar. Però a la primera tronada que hi va haver, i com que no hi havia parallamps, hi va caure un llamp i va fer una malesa. Després les vam col·locar més avall, però no ens en sortíem quan hi havia tronada.
Farà uns sis anys, em vaig assabentar que mossèn C. Sunyer, rector de la Sénia, hi havia posat campanes. Li vaig telefonar i vaig anar a veure-les, perquè jo ja tenia al cap la il·lusió de posar campanes al campanar de Càlig. Quan vaig arribar-hi estava el tècnic que les havia instal·lades, que era de Barcelona. La meua sorpresa va ser que aquestes campanes tenien un gronxament de mig vol, però em van agradar. Llavors vaig parlar amb el tècnic, li vaig comentar les característiques del campanar de Càlig i li vaig preguntar quant podrien valdre. Em va contestar que uns deu milions de pessetes. Ho vaig arxivar.
A l’any següent, vaig saber que a Alcalà de Xivert posaven campanes. I em vaig interessar. En això em va telefonar el representant d’Ermec, que era qui les posava i que també les havia posades a la Sénia, per dir-me que em volia fer una visita. Va vindre, i mentre pujàvem al campanar em va dir que aquí tenim una església que si hagueren fet tot el que diuen que volien fer, els dos campanars i la porta principal, seria la catedral de Tarragona per a un poble com Càlig. Li vaig preguntar quant costaria si em decidia de fer les campanes. Em va respondre que catorze milions. Li vaig dir que en cosa d’any i mig havien pujat de deu a catorze milions, i que si volia que jo posés campanes el que havia de fer en comptes d’apujar quatre milions era abaixar-los, i deixar el preu en sis milions.
Més cap ací comenceu a gestionar-ne l’adquisició.
Jo sabia que a Sant Mateu hi ha una campana d’Hermanos Portilla, de Cajano (Santander, Cantàbria), i que també la hi havia a Xert. Tenia referències d’algunes cases que es dediquen a fer campanes. I em vaig decidir a escriure’ls una carta en què demanava pressupost. Vaig escriure a tres cases: a Hermanos Portilla, a Campanas Quintana i a Vicente Tomás, de València.
El representant de Campanas Quintana va vindre a veure el lloc on havien d’anar les campanes. Mentre pujàvem al campanar parlava a soles: quines escales! quina obra d’art! En ser a dalt, em diu: vaja fortalesa que tenen en aquesta parròquia. Després, se’n va anar a veure la campana menuda, va traure un instrument petit, li va pegar un cop a la campana i va gravar el so. Fet això, em diu que el so se l’enduia a casa i que si volia campanes s’havien de fer prenent com a base la nota que tenia el Timblet. Passats uns mesos va enviar el pressupost a casa Roses, a Castelló de la Plana, que és el representant d’aquesta casa al País Valencià, perquè me’l fes arribar.
Després d’un temps, tenia jo damunt la taula els tres pressupostos. Primer que res vaig mirar les garanties i els mecanismes que incorporaven. Tots tres eren iguals. La diferència estava només en els preus, tret d’Hermanos Portilla que deixava fora l’arranjament del Timblet, campana a la qual se li havia de canviar el jou de ferro per un altre de fusta, ja que aquest jou trencava totes les brides, el motiu d’això era que les cadiretes no arribaven als eixos, és a dir, que el ferrer que les havia col·locat ho havia fet d’una manera rudimentària perquè no va calcular el pes de la campana i aquesta al mateix temps que voltava basculava. La solució que em va donar el representant d’Hermanos Portilla era que la guardés en un museu com a record. No em va agradar gens aquest procedir. A més a més, al pressupost que em va presentar, em demanava de les tres campanes vuit-centes mil pessetes més que Campanas Quintana, i això que aquesta darrera casa incloïa també la reparació del Timblet.
Vicente Tomás pressupostava un milió i mig més que Campanas Quintana.
Això vol dir que us vau decantar definitivament per la casa Campanas Quintana.
Ans de prendre una decisió, però, vaig demanar l’opinió a Juan Manuel Borrás, a Joaquín Borrás i a Jeremías Monroig. Els vaig mostrar els pressupostos perquè se’ls estudiaren, i els vaig dir que jo ja ho havia comunicat a Tortosa i des del bisbat m’havien dit que tingués present les distàncies per a futures revisions, ja que d’aquí a València hi ha una passa, però fins a Palència n’hi ha moltes.
Joaquín Borrás em va dir que primer que res em decidira per la grossa, que costa uns dos milions i mig de pessetes, i per reparar la menuda, i que les altres ja vindrien en pocs anys.
Quin ha estat el cost de les campanes?
39.700 euros més el pujant de la instal·lació que voreja els 1.200 euros.
I aquesta quantitat, com es pagarà?
Inicialment, hi ha 12.000 euros. A més, l’Ajuntament ha sufragat una part d’aquesta despesa, ja que ha pagat la campana grossa, que ha costat 15.211 euros. La resta del deute es va pagant amb les aportacions que fa la gent.
Que el maneig de les campanes siga elèctric, presenta algun problema?
No crec que hi haja cap problema. L’única cosa és que estan programades i això et deixa poc de marge per canviar ràpidament algun senyal o maniobrar amb elles.
Es poden tocar de manera manual?
Sí.
Què fa falta perquè siga així?
Campaners.
I la gent què en diu, de les campanes?
L’altre dia em va dir una persona -i es un sentiment compartit per mi i per altres- que, quan va veure les quatre campanes tan grosses, pensava que quan voltarien ens obririen el cap. Jo li vaig contestar que estàvem acostumats a les electròniques, que han funcionat durant més de vint anys, en què el repic és molt sec mentre que en aquestes és dolç, a més a més, en aquelles sempre toca la grossa mentre que en aquestes toca poques vegades.
Quan les campanes toquen els senyals, quina distribució de tocs fan?
Quan és la vespra del diumenge, voltegen dues campanes: la Maria Socors i la Mater Salvatoris; també voltegen aquestes dues per a cridar a la missa major dels diumenges; per a la missa d’infants, que és la de les dotze del migdia, i si hi ha algun bateig, fa els tocs el Timblet; per a difunts, toquen la Maria Llorença, la Maria Socors i la Mater Salvatoris, el Timblet no toca perquè no té batall electrònic): si és una dona, la Maria Llorença i la Maria Socors toquen alhora dues vegades seguides, i si és un home, toquen tres vegades, després s’hi afig la Mater Salvatoris; per a l’Ave Maria (08.00 h, 13.00 h i 19.00 h), fan el toc quasi que al mateix temps, durant tres vegades seguides, la Maria Socors i la Mater Salvatoris, i després en fa un la Maria Llorença; i per a les festes grosses de precepte (Puríssima, Nadal, Cap d’Any, Reis, Sant Josep, Pasqua, Pentecosta, Sant Llorenç i Socors), voltegen les quatre campanes. També van les campanes al vol durant les processos, tretes les de Setmana Santa.
Què sentiu ara que el campanar tornar a lluir campanes?
La primera cosa és que estic molt content d’haver acomplit aquesta il·lusió que feia anys que m’anava pel cap i, per tant, això m’ompli d’alegria; la segona, és de veure l’acceptació que ha tingut el poble, ben manifestada des dels primers dies que les van portar. Hi va haver una llarga desfilada de gent que venia a veure-les, i molts dels que van vindre van aprofitar per pujar al campanar, cosa que no havien fet mai; i, finalment, vull afegir l’edifici del Socors -s’entén l’ermita i l’hostatgeria-, ja que al juny del 2000, Any Sant, va quedar totalment restaurat, tant pel que fa a l’interior (ermita i hostatgeria) com a l’exterior (teulada, ràfec i façana de l’hostatgeria i façana de l’ermita).
Estic molt content d’haver pogut dur a terme ambdues coses, tot per glòria a Déu, de la Nostra Mare del Socors i satisfacció dels fills de Càlig.
A.Q.A.
OPINIÓ
LA GASETILLA D’ENTRETEMPS
Pesca i medi ambient
— Fins i tot les catàstrofes són injustes: la riquesa d’uns s’esbargeix per damunt del mitjà de subsistència dels altres. El vessament de l’or negre del Prestige a la costa gallega no és tant un desastre mediambiental com un daltabaix economicosocial que ha deixat sense treball a milers de pescadors i peixaters. Els calijons ho hem vist per mitjà de la tele i hem pogut comprovar com al rei l’aplaudien i no l’escridassaven, com Rajoy deia que només hi havia tres taquetes, com ens volien fer creure –aquesta vegada sense èxit– que el cru se solidificaria a les profunditats, com només tiraven ous a Zapatero, com Fraga se n’anava de caça, com Aznar no s’havia vist en un mes, etc. En fi: un desastre.
Política
— Molts calijons van poder veure, durant uns quants dies de novembre, com totes les cadenes de televisió coincidien a reposar unes imatges de l’any 1946 –si fa no fa–, passades admirablement a color –ja veus tu això de la tecnologia, quins avanços!–, en què uns senyors de Madrid –crec que nacionals–, molt pinxos, ells, plantaven una bandera una miqueta més gran de la que hi ha a la Casa de la Vila; crec recordar, si la memòria no em falla, que feia les mides d’un camp de futbol o que era tan gran com el delta...
— Uns sabuts en psiconeurologia social, de no sé a on, han arribat a la conclusió, després d’un estudi fantàstic, que la majoria de calijons –i també cerverins, traiguerins, benicarlandos i més– veuen una guerra de persecució terrorista contra Afganistan..., vull dir contra Iraq, en comptes d’una espoliació petroliera a més no poder.
Exercicis urbanístics
— Per favor: no aneu per la Raval amb cotxe; i si aneu a peu, a l’aguait.
— Sembla ser que, en reacció a la «noticieta breu» número 5 del Vila de Càlig 51, es va disposar –amb una mica de despotat, tot siga dit– de fer uns botets allà al Poble Nou (a la urbanització de la Rasa) d’unes mides tan desmesurades –més que botets eren cadafals– que ens fa pensar que l’objectiu que tenien no era fer reduir la velocitat per a evitar algun accident, sinó fer que el corredor es trencara la crisma i escarmentara i que la resta –la gran majoria– es cagara en la mare que ho va... Això no és! Per sort, avui dia ja no hi són –qui sap si per l’erosió...
— El dia 28 de desembre, molts calijons –per no dir moltíssims o més de cinc mil– es van manifestar davant de les portes de la Casa de la Vila, que demanaven que els fa moltíssima falta un camp de golf, que ja va sent hora.
— Conseyeria de Obras Púbicas de la Yeneralidat Balenziana?
— Hola, sóc la Torre de Càlig. Trucava perquè necessito un exercici urbanístic.
Agricultura i caça
— Hi havia una vegada una reina que s’apel·lava Na Taronja i ambicionava les terres del garrofí Garrofeta, del pinyolat Aulivereta i del gallo Ameleta...
— Els barraquers calijons es mostren indignats per les progressives restriccions a la tradicional cacera amb parany que imposa el Govern, que s’ha adonat que això del visc i dels espartons, enfront de la gran metralla que es guanya amb la venda d’armament i de permisos, produeix pocs beneficis, de manera que han ordit, amb molt poc sentit de l’ecologisme, que prohibint la barraca obtindran més euros: tot és qüestió de multes.
Cultura
— El Faig Pare va poder abastar i sospesar amb els seus braços tan arrelats la setantena d’excursionistes calijons de la Tardor Cultural d’enguany. D’altra banda, els contraatacs de Jordiet van fer pixar de riure a més d’un centenar d’espectadors –a alguns dels quals van sonar com a brofegades de mal gust–, que no eren els que hi havia en la resta d’actes, llevat del magnífic concert de cloenda de l’Agrupació Musical Vila de Càlig, en què el càmera d’una productora va manipular el públic i la banda tot fent-los pixar de riure.
— Sembla que a la vila s’ha constituït un xicotet grup de teatre –de teatre artístic, vull dir– que està assajant una obra. «La gasetilla d’entretemps» els desitja –si se’m permet l’expressió encoratjadora de l’argot teatral– molta merda.
Tecnologia
— Els Mags, quan van passar a monàrquics, van començar a deixar de banda cursileries, com ara allò de guiar-se per mitjà de l’estrella de l’Orient –ja veus tu abans quin endarreriment! Avui en dia, els Reixos –no el Juanca i la Sofi–, per a arribar a Càlig, ja en tenen prou guiant-se per les lluminàries de la urbanització de l’ermita de Sant Sebastià –allí en tenen per a donar i per a vendre, d’«estrellitas del Oriente»– o pel cartell del Majestic –un hotel que és d’ells mateixos, de ses Majestats.
Efemèrides
— Ja fa més de set anys que de ca Pablana a ca Pallarés hi ha un quilòmetre.
— El diumenge 8 de desembre de l’any 1726 de «nuestra era cristiana», el «Rector de la Parroquia» de «Cálig», «D. Salvador Portolés Navarro», va beneir les campanes de l’església. Ho ha descobert un curiós aquest entretemps, arran de les inscripcions que hi ha, en les quals, a més, es veu que hi ha els noms: les dos més grans són Mª Lorenza i Mª Socorro, que a saber a quin sant les degueren apel·lar així (un historiador, fa dos dies, va desemmascarar l’enigma tot aclarint que va ser un lapsus linguae d’aquell capellà, que en realitat aquests noms equivocats feien referència als patrons de la vila, sant Llorenç i la Mare de Déu del Socors, i no a dues dones de Palencia, com fins ara es pensava); la més xicoteta es deia el Timblet, que es veu que era l’única que va sobreviure al saqueig dels francmaçons quan la guerra; i l’altra es veu que s’apel·la Mater Salvatoris, que la saviesa del nostre historiador –que és tan vell que sap llatí– ens ha sabut traduir com a «Mare del Salvador», fent notar la coincidència que hi ha entre el nom del fill de la mare de la campana i el nom del prevere beneïdor. Arran d’això, ha deduït que aquell capellà va aprofitar amb intel·ligència el fet que el seu nom fóra casualment homònim d’un dels qualificatius de Crist per a posar un nom en llatí –la tria no és gratuïta– que es poguera traduir com a «Mare de Salvador», de manera que dedicava la campana a sa mare i a ell mateix amb una subtilesa desproveïda de vanitat, atés que –segons dedueix l’historiador– aquella campana la va pagar ell de la seua butxaca, en la qual s’inclouen la «voluntat» dels batejos i casaments dels més de trenta anys de pastor a la vila –cosa de reconéixer–, dels quals va voler deixar constància costejant i batejant aquesta bonica campana de bronze. L’historiògraf, d’altra banda, ha conclòs amb observació que el Timblet és una campana més antiga, no ja pel color i els relleus diferents que ho evidencien, sinó pel fet que no hi apareix el nom del prevere beneïdor, la qual cosa fa pensar que és d’abans que aquest capellà prengués els hàbits. D’una altra banda, encara, ha apuntat –amb paraules estranyes– que el fet que cada una de les campanes noves estiga gravada i segellada amb el rètol «Bendecida por D. Salvador Portoles Navarro, Parroco de Calig», tot i ser un hàbit d’aquells segles, «no deixa de palesar una debilitat ínfima envers la temptació de la transcendència personalista davant l’avenir», afirmació que aquest historiògraf embolicaire i primmirat ha exemplificat amb la subtilesa lingüística del «siendo alcalde», quan els papers de l’administració de 1726, en l’apartat de pressupostos, demostren no sols que Manuel Anglés era alcalde, sinó que l’Ajuntament –aleshores «il·lustríssim»– va pagar aquella campana. Finalment, aquest historiador escrupolós ha intentat desfer el malentés que rondava per la vila tot dient que no era cert que l’any 1726 el 50% dels calijons parlaren castellà, el 25% català i el 25% restant llatí. En fi: aquesta efemèride mereix de ser celebrada amb les campanes al vol.
Successos
— «El dia 31 de octubre de 2002 unos jóvens calijones de tendencia bandálica van quemar el contenidor de papel de delante de las escoles por puro esbargimiento». Notícia apareguda al diari La sinrasson.
— «An este poble no hi ha res; a Sant Jordi hi ha més coses»: així és com es van justificar els joves causants de la interrupció i consegüent suspensió, per mal comportament, d’una sessió setmanal de cinema en què es passava Moulin Rouge. A la setmana següent es va haver de reposar la pel·lícula.
Societat
— Canal 9 –a punt de viure amb gaubança la privatització– va fer-se ressò durant més de deu segons del pas de la ‘Marxa per l’Ebre’ per Vinaròs i Benicarló; això no estranya tant si aclarim que ho van traure només per a denigrar públicament (!) als que demanen honestament una nova cultura de l’aigua, tot dient sense pèls a la llengua que eren quatre gats.
— Molt per a pocs i poc per a molts: aquesta és la dita que recull la ràbia que se sent quan un veu el cartell d’anuncis que hi ha penjat a la façana del bar Arayo. El tort és triple: d’una banda, s’hi menysprea la llengua que fem anar la majoria –cosa que, desgraciadament, no sorprén ningú, ans al contrari–; d’altra banda, s’hi vilipendia la llengua de la majoria quan, abans que aquesta, es fa servir l’alemany, ja veus tu a quin sant!; i la darrera injustícia es comet quan s’hi plasma abans l’alemany que no la segona llengua de la vila, que és l’àrab. Visca la democràcia!
Enquesta
— El S.O.S. ja ha publicat el resultat de les enquestes d’entretemps d’enguany, que donen compte de les paraules que més es porten entre uns quants adolescents calijons en la temporada de tardor: a més de ‘gitano’ i ‘subnormal’, molt sentides ja a la temporada de primavera, utilitzen vocables com ‘atrapat’, ‘sudaca’ i ‘negratxo’, la qual cosa palesa una tendència creixent a l’ús d’una terminologia no gens discriminadora ni racista.
Passatemps
— «La gasetilla d’entretemps» t’invita a reflexionar amb un joc de lògica de tres oracions que desemboca en una paradoxa; a veure si la trobes!
*La democràcia consisteix en un govern conformat per partits triats pel poble mitjançant el sufragi universal.
*Batasuna és –o era, segons la democràcia– un partit democràtic i conforma –o conformava, segons la democràcia– el govern basc, vist que va ser triat pel poble (200.000 votants) per sufragi universal.
*La democràcia, que consisteix en un govern conformat per partits triats pel poble mitjançant el sufragi universal, il·legalitza en nom de la democràcia –és a dir, considera antidemocràtic– un partit democràtic, que conforma –o conformava, segons la democràcia– el govern basc, atés que va ser triat pel poble (200.000 votants) per sufragi universal.
*Ergo: ?
Felip Gumbau i Morera
LA CASA DEL SENYORET DE PASTOR HA ESTAT TRES DIES DE PORTES OBERTES
Una vegada han passat quatre anys de la compra de la casa del Senyoret de Pastor, de la qual vaig fer escriptura davant notari el dia 27 d’abril de 1998, com a propietària he complit la promesa que vaig fer fa algun temps d’obrir la casa per a mostrar-la a familiars, amics i veïns del poble.
Algunes de les persones que la van visitar ja la coneixien per dins, perquè la meua cosina Pilar Bayarri Cuesta els l’havia ensenyada fa temps. Així i tot, durant la visita que jo vaig programar, van recuperar en la memòria personatges, situacions i fets del passat que havien ocorregut en aquesta casa. Altres la veien per primera vegada i es van sorprendre de la quantitat d’objectes antics que hi ha, molts dels quals els eren desconeguts i, per tant, no sabien la utilització que d’aquests se’n feia. Jo, amb molt de gust, els hi vaig anar explicant tot el que sabia.
La planta baixa de la casa la conformen l’entrada, l’escala (que té la barana de reixeta de fusta), el celler i el garatge, on hi ha exposades un bon grapat d’eines del camp, a més de maquinària agrícola i d’una selecció de productes propis de la terra. També hi ha mesures de capacitat i de pes. He d’afegir que quasi bé totes les portes i els mobles de la casa, incloses les de la planta baixa, han estat decorats amb motllures de fusta adients a cada un d’ells.
Al primer pis hi ha:
a) La sala principal, que conté alguns animals dissecats i diverses fotografies de persones que han viscut a la casa o bé hi han tingut alguna relació. També hi ha el despatx (una taula, sis cadires i dues butaques) de mossèn Joan Bayarri de la Figuera, i el sofà i sis cadires folrades de vellut groc, que fan joc amb les cortines de la sala, que pertanyien a María Pilar Giménez García.
En aquesta sala també hi ha un armari gran de fusta negra amb lluna, una còmoda amb mirall, que fa conjunt amb l’armari, i el llit de María Pilar Giménez que estava a l’alcova. També hi ha una calaixera de paret.
b) La cuina, on hi ha la llar de foc, el llenyer, alguns escalfadors i diversos fogons. També hi ha una bona varietat d’utensilis de cuina i de la llar. Completen aquesta sala uns quadres de natura morta pintats per José Anglés Sans.
c) El menjador és petit, i els mobles que el componen es troben a hores d’ara en restauració.
d) El pentinador de l’àvia, que és el lloc on es pentinava, s’endreçava i es vestia Maria Pilar Giménez abans de rebre les visites. Avui encara hi ha el moble pentinador amb l’espill i la casa de nines (amb un total de vint-i-cinc nines de diverses èpoques). Aquesta sala també s’utilitzava per fer costura, per això hi ha exposats objectes de cosir i de brodar a més de diversos coixins brodats emmarcats i penjats a la paret.
e) La galeria acaba amb tres finestrals que donen al carrer del Pont, els quals estan guarnits amb plantes naturals. A la sala que conforma la galeria hi ha cadires de ferro forjat pintades de color blanc de l’època romàntica, cobertes amb coixins.
f) Dues alcoves. A una alcova hi ha el llit de Maria Pilar Giménez, treballat amb fusta negra, una tauleta de nit i un moble decorat amb rams de flors daurats rematat amb dues lleixes on hi ha col·locades diverses figures d’animals. A l’altra alcova hi ha un llit més petit de fusta natural i amb barrots molt ben treballats, una tauleta de nit i un quadre de la Mare de Déu situat a sobre el capçal del llit. També hi ha una còmoda amb mirall.
g) La sala gran, la qual dóna al carrer de Sant Josep, que és on el mestre Pedro Guzmán feia repàs als estudiants.
Aquests tres dies de portes obertes els vaig escollir jo mateix, i van ser el 28, 29 i 30 d’agost, que van coincidir amb el final de les vacances d’estiu, ja que a primers de setembre m’havia d’incorporar al meu lloc de treball com a professora a l’Escola Pia de Sant Antoni.
Al llarg d’aquests quatre anys de què sóc propietària d’aquesta casa, he hagut de fer tota mena de treballs, que em va ensenyar la meua mare Angelita Bengochea quan encara vivia a la casa situada a la plaça Nova, 12, que han heretat els meus germans. Aquesta casa dels meus pares va ser la primera que vaig començar a restaurar.
Durant molts anys vaig passar les vacances d’estiu a Catí. En aquest poble, la meua mare va continuar ensenyant-me a restaurar i a fer tota mena de treballs a la casa que hi teníem, que era on ella havia nascut. Aquesta casa de la meua mare va ser la segona casa en la qual vaig seguir practicant l’art de la restauració sota la seua direcció.
I com diu la dita, i a la tercera va la vençuda, és així que, per fi, estic restaurant una casa completament meua, la qual està situada al carrer de Sant Josep, 8, més coneguda a Càlig amb el nom del Senyoret de Pastor. Era del meu avantpassat José Ramón de la Figuera Pastor, nascut a Sant Mateu, que es va casar amb María Pilar Giménez, nascuda a Escatrón (Saragossa). Sóc, per tant, la cinquena generació que porta el cognom De la Figuera, i això m’ha empès a comprar la casa i tota l’herència d’aquesta casa senyorial.
Vull agrair, ara i ací, la col·laboració i els consells que m’està donant la meua cosina i anterior propietària Pilar Bayarri Cuesta, la qual m’ajuda a fer possible la restauració d’aquesta casa per tal de deixar-la de la mateixa manera que estava quan va nàixer ella i que va ser el lloc on va viure de xiqueta i de fadrina.
La meua cosina Pilar Bayarri, dos anys després de vendre’m la casa, al mes de novembre de l’any 2000 em va vendre també els mobles més antics que conservava d’aquesta i me’ls hi va portar al mes de desembre. Això ho va fer quan es va comprar un xalet a Peníscola i aquests mobles antics no li hi anaven bé.
Durant l’abril de l’any 2001, a les vacances de Setmana Santa, ma cosina va venir a aquesta casa i, durant tres hores, em va ajudar a col·locar els mobles antics al lloc on havien estat sempre, els quals esdevindran més endavant patrimoni de tota la vila.
Això consta i està escrit al meu testament, signat per un notari de Barcelona el dia 8 de juny de l’any 2000. En l’article 4 exposo la meua darrera voluntat, i està redactat en català així: «Llega al poble de Càlig la casa situada al carrer de Sant Josep, núm. 8, perquè l’Ajuntament la destini com a casa museu de la població, sense que en cap cas l’Ajuntament pugui vendre, llogar ni utilitzar la casa per a altres finalitats que no siguin la de museu. El faculta per prendre per si mateix possessió del llegat».
A fi de construir una plaça més al bell mig de la vila, es va enderrocar, malauradament, el palau de Vallterra. Per aquest motiu aquesta casa del Senyoret de Pastor és l’única casa senyorial que roman actualment a Càlig. Hi ha, també, a la població algunes cases benestants de les quals n’he fet ressò mitjançant diversos articles publicats a la revista Vila de Càlig.
Espero i desitjo poder continuar dedicant uns dies de portes obertes, almenys un cop a l’any, perquè molta gent del poble puga recordar històries del passat, i especialment perquè els més joves aprenguen com i de què vivien i en què treballaven els nostres avantpassats. Tot això ho resumeixo en aquesta frase: intentaré construir la història de Càlig i donar-la a conèixer a totes les generacions actuals i futures, tant si tenen la residència al poble com si no la hi tenen.
Per tant, és doncs un deure que m’he posat a mi mateix envers el poble, el qual consisteix a recuperar bona part de la seua història. I tot això ho estic aconseguint gràcies a les explicacions que em fa la gent gran i, d’una manera molt especial, a través dels escrits que faig i fan alguns bons calijons que estimen el poble de Càlig tant com l’estic estimant actualment jo.
Maria Àngels de la Figuera i Bengochea
POESIA
HOMENAJE AL ÁRBOL DEL OLIVO
En el campo me crié,
en zona rural que estamos,
y con muchos árboles,
frutos, almendros, olivos,
algarrobos y muchos naranjos.
El homenaje al olivo,
árbol muy original,
en el mes de mayo florece
con florecitas blancas,
muy blancas, como el azahar.
Ya caída su flor,
hojas verdes como gran manto
parece que el olivo,
con gran precaución,
su fruto está ocultando.
Cuando el olivo al septiembre
pide agua para el campo,
revive la aceituna
y, como si se dieran vergüenza,
sus cabecitas están sacando.
Se está acercando la cosecha,
el olivo que hermoso está,
ya parece un desmayo,
las ramas están colgando
y las olivas el color van a sacar.
Se hacen las olivas negras y hermosas,
alimento de primera necesidad,
las aceitunas y el aceite que se saca
es muy bueno todo eso para la salud,
para podernos alimentar.
Remedios Anglés Anglés
HISTÒRIA
DOS CREUS DE VORA CAMÍ
El costum de plantar creus a la vora de camins o carreteres que recorden l’infortuni patit per alguna persona, és un fet que avui continua sent ben usual; i no és estrany trobar-nos-les amb algun escrit gravat a la pedra que ens faça coneixedors del nom i cognoms de qui va patir l’accident i de la data en què va ocórrer, tot i que s’ometen els fets que van provocar la desgràcia, ja que aquests romanen solament en la veu i en la memòria dels qui van conviure en el temps en què aquesta va passar i, encara que no sempre, en els descendents més propers.
El treball que ara us presentem pren dues creus velles situades al terme de Càlig: l’una la del camí de Sant Jordi i, l’altra, la del camí d’Ulldecona.
La creu del camí de Sant Jordi
Es trobava situada a pocs metres del punt més elevat del camí de Càlig a Sant Jordi, prop de la granja de J. Sebastià, anant a l’esquerra.
Fa alguns anys, quan es va eixamplar aquest camí i es va enquitranar, no solament es va colgar l’aljub que hi havia vora el camí, situat molt abans d’arribar al coll de Cabanes, sinó que també es va tombar i llançar a la vora de la nova carretera aquesta creu tallada a la pedra, estat que actualment encara conserva.
Les paraules que hi ha escrites en aquesta creu són: «Aquí murió Vicente Borrás. Día 8 de octubre. Año 1795».
El succès que va fer que es col·loqués aquesta creu ens ha arribat de manera oral. El relat(1) diu així: «Venia per aquell camí, a cavall d’un burret, un jove al qual feia poc que l’havien ordenat sacerdot i, a l’endemà o bé al cap d’un parell de dies, estava previst que cantés la seua primera missa. En arribar a aquella costera del camí de Sant Jordi, tal volta perquè l’animal es va espantar, el fet cert és que el jove capellà va caure del burret, amb tanta mala sort que en caure en terra es va desnucar i va morir a l’acte. En record de l’accident ocorregut en aquest lloc hi van plantar la creu».
Passats els anys, aquesta creu va esdevenir un punt acostumat de trobada entre dos sacerdots, segons les paraules del tio Pepet(2): «A la creu del camí de Sant Jordi es trobaven sempre el rector de Càlig i el de Sant Jordi a fer conversa. El rector de Càlig era Mn. Batiste Guimerà, que era nascut a Rossell».
La creu del camí d’Ulldecona
Es troba situada a la vora dreta de l’encreument format pel camí de les Egües i el d’Ulldecona. A la creu hi ha escrites aquestes paraules: «Aquí falleció Joaquín Borrás Roda el día 22 de octubre del año 1878».
L’accident que va ocórrer en aquesta cruïlla de camins el va patir Joaquín quan venia del camp. El fet va ser aquest(3): «Quan Joaquín es dirigia cap al poble assegut a dalt del seu carro, que havia carregat amb la rebuda de la jornada, un poc abans d’arribar a l’encreuament que fan el camí de les Egües i el d’Ulldecona, el matxo, per algun motiu, es va esbarrar, i Joaquín, sense poder dominar l’animal, va caure de dalt del carro i va perterir».
Joaquín Borrás era família de Manuel Taus Roda, aquest darrer marit de Maria Valls Marzà (més coneguda per Maria la de Cistella, que va faltar a darreries de la dècada de 1940).
TAULA DE NOTES
1. Testimoni oral de Carmen Zaragozá Omedes (nascuda l’any 1920).
2. Testimoni oral de José Zaragozá Pedra (nascut l’any 1915), al qual li ho havia contat el seu avi José Pedra Agramunt (el tio Pepet).
3. Testimoni oral d’Álvaro Anglés Taus (nascut l’any 1925).
A.Q.A.
NOTÍCIES
TARDOR CULTURAL 2002
Divendres 25 d’octubre, a les 22.00 h, a la sala de projeccions del Centre de Cultura, conferència sobre Globalització i guerra.
El cerverí Ximo Ferreres, membre del col·lectiu dels Ports, va explicar en què consisteix el creixent fenomen de la globalització, del poder dels països més rics del món i de l’afany que aquests mateixos tenen en enfrontar-se a través de contínues guerres on qui més pateix és la gent treballadora.
El conferenciant es va ajudar d’un vídeo que mostrava les represàlies de la policia contra el dret de manifestació d’un nombrós grup de joves a Gènova.
Dissabte 26 d’octubre, a les 22.30 h, a l’auditori del Centre de Cultura, concert de jazz a càrrec del grup SL Trio, de Benicarló.
Amb versions de les cançons de grups coneguts, com és el cas de Presuntos Implicados, i amb l’ajut de dues guitarres, la veu d’Eva va captivar els presents fins al punt de donar a conèixer un gènere musical nou dins del programa cultural calijó.
Diumenge 27 d’octubre, a les 11.30 h, a l’auditori del Centre de Cultura, espectacle infantil del grup Somnis de Paper, amb el títol Draps.
Un altre dels actes que no poden faltar en les jornades culturals és la dedicació al públic infantil. Un seguit d’historietes relacionades, amb disfresses, colors, llum i so, van conformar l’espai d’entreteniment dedicat als més petits de la vila.
Dijous 31 d‘octubre, a les 22.00 h, a la sala de projeccions del Centre de Cultura, cicle de cinema dedicat al director Ventura Pons.
Projecció de la pel·lícula Anita no perd el tren, amb l’actriu Rosa Maria Sardà i l’actor José Coronado.
Dissabte 2 de novembre, a les 20.00 h, a la sala de projeccions del Centre de Cultura, reunió informativa sobre la sortida a la muntanya.
Els excursionistes van rebre informació sobre quin seria el recorregut de la sortida a la Fageda del diumenge 10 de novembre. A més, es van projectar una sèrie de diapositives preparades per diversos excursionistes que ja coneixien el terreny i que van voler mostrar als aficionats que, fins un nombre de setanta-cinc, es van apuntar per a formar part de l’excursió.
Del dimarts 5 al 14 de novembre, de 19.00 a 21.00 h, a l’entresol de l’auditori del Centre de Cultura, exposició de cartells de la Guerra Civil.
Un total de quaranta cartells van romandre exposats gràcies a la col·laboració del Servei d’Activitats Socioculturals de la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana. L’exposició va començar amb una xarrada explicativa sobre el significat de les imatges, a càrrec dels mateixos expositors de la universitat.
Dijous 7 de novembre, a les 22.00 h, a la sala de projeccions del Centre de Cultura, cicle de cinema dedicat al director Ventura Pons.
Projecció de la pel·lícula Actrius, amb el treball de Núria Espert, Rosa Maria Sardà, Anna Lizaran i Pons.
Divendres 8 de novembre, a les 22.30 h, a l’auditori del Centre de Cultura, teatre a càrrec del grup Pot de Plom Teatre, amb l’obra Jordiet Contraataca.
El teatre és un dels actes que rep més acceptació entre el veïnat. En aquest cas, més de cent trenta espectadors van riure al llarg d’una hora i mitja amb l’espectacle que va posar en escena l’actor Xavi Castillo. Les aventures de Jordiet en una superfície comercial, per mitjà d’un viatge amb una nau molt estranya i amb la fi en una festa a Alcoi va fer ‘pixar de riure’ els presents.
Dissabte 9 de novembre, a les 21.30 h, a la sala de projeccions del Centre de Cultura, projecció i xarrada-col·loqui sobre el reportatge Olvidadas.
L’associació Mujeres por Derecho, de Requena (Plana d’Utiel) va realitzar una xarrada-col·loqui que va anar a l’entorn del paper realitzat per la dona en temps de la Guerra Civil espanyola. L’acte va comptar amb la projecció del reportatge Olvidadas, confeccionat per aquest mateix col·lectiu de dones que busquen el reconeixement de la tasca exercida per la dona en aquells temps difícils.
Diumenge 10 novembre, durant tot el dia, excursió a la muntanya. Coneguem la comarca. Sortida a la Fageda del Port.
La sortida va començar a les 08.00 h a la plaça Nova on, amb els corresponents vehicles particulars, es va arribar fins els peus del Port de Tortosa. Tot un dia al voltant de la natura amb la visita al Pi Gros i el Faig Pare, entre d’altres llocs interessants a l’aire lliure.
Dijous 14 de novembre, a les 22.00 h, a la sala de projeccions del Centre de Cultura, cicle de cinema dedicat al director Ventura Pons.
Projecció de la pel·lícula Amic/Amat, amb l’aparició dels actors Josep Maria Pou i David Selvas.
Divendres 15 de novembre, a les 22.00 h, a l’auditori del Centre de Cultura, concert de la Coral Verge de la Font de la Salut, de Traiguera.
Més d’un centenar de veïns van presenciar el concert, que va comptar amb peces molt amenes i conegudes. A més, la peça musical que clausurava aquest concert de cor va resultar del tot brillant, amb la imitació de sons instrumentals per les diverses veus que componien la coral traiguerina.
Diumenge 17 de novembre, a les 17.30 h, a l’auditori del Centre de Cultura, exhibició de treballs manuals de l’Associació de Mestresses de Casa.
A la vora de setanta associades van prendre part d’aquesta mostra de treballs, que va ser una rememoració de l’exhibició realitzada a les festes d’agost del mateix any al carrer de la Raval. Com sempre, la resposta de les mestresses va ser total i també van ser molts els veïns que es van voler apropar a veure com es confeccionen els elements que adornen moltes de les cases calijones.
Dijous 21 de novembre, a les 22.00 h, a la sala de projeccions del Centre de Cultura, cicle de cinema dedicat al director Ventura Pons.
Projecció de la pel·lícula Morir (o no), que tracta sobre com sempre hi ha dues opcions per a tot.
Divendres 22 de novembre, a les 20.30 h, a la sala de projeccions del Centre de Cultura, conferència sobre La relació entre adults i adolescents.
La pedagoga, terapeuta i educadora sexual Charo Altable i Vicario, de València, va ser la conductora d’una conferència sobre un fet del tot actual. La interrelació entra pares i fills, professors i alumnes, grans i joves, ha canviat molt des de fa alguns anys i açò comporta unes conductes que condueixen a una sèrie de problemes que no tots veiem de la mateixa manera.
Dissabte 23 de novembre, a les 21.00 h, a l’auditori del Centre de Cultura, concert de cloenda de l’Agrupació Musical Vila de Càlig.
Sens dubte, l’acte més multitudinari dels que es realitzen al llarg de les jornades culturals –i també ha estat el cas d’aquesta Tardor Cultural 2002– és el concert que duu a terme l’Agrupació Musical Vila de Càlig, dirigida per José Rafael Ávila i presidida per José Llorens. La nota d’aquest concert, a banda de la notable i palpable milloria en l’aprenentatge per part dels alumnes en forma d’excel·lents interpretacions musicals, la van donar de manera negativa els treballadors d’una productora que va enregistrar el concert i no de manera normal, sinó més bé de forma manipuladora. És clar l’exemple que els aplaudiments del públic a l’hora de veure el reportatge per la televisió estaven del tot manipulats. Però aquest fet, tot i ser desagradable i vergonyant, no va deslluir el seguit d’actes que la Regidoria de Cultura va preparar amb tota cura i que mirarà de superar en nivell –tot i que no serà fàcil– per a la confecció de la propera Primavera Cultural 2003.
Ricard Gumbau i Morera
CANVI DE PAVIMENT AL CARRER DE LA RAVAL
L’empresa mercantil Renos, SL, el dia 6 de novembre d’enguany va iniciar les obres de reforma del carrer de la Raval, amb un pressupost de vora 96.000 euros, que pagaran a mitges l’Ajuntament de Càlig i la Diputació de Castelló, ja que aquesta obra es troba inclosa dins del Pla Provincial d’Obres i Serveis per a l’any 2002. Aquestes obres de millora urbana han d’estar finalitzades la primera setmana del mes de febrer de 2003, d’acord amb el projecte presentat.
Bàsicament, la millora d’aquest carrer consisteix en la pavimentació del sòl amb llambordes, per a la qual cosa s’utilitzaran pedres de tres colors: llamborda grisenca per al viari, rogenca per a les voreres i blanca per marcar la mitgera de la via pública.
Els treballs que ha de realitzar l’empresa adjudicatària es basen en el buidatge del carrer, la instal·lació del clavegueram i de tubs per a la conducció de l’aigua, reomplir amb arena el tram esgarrapat i cobrir-lo de formigó i, finalment, empedrar-lo.
Un cop hagen acabat les obres pressupostades del carrer de la Raval, l’Ajuntament, per tal de completar-lo, hi té previst de col·locar pilons als rastells de les voreres a fi d’impedir l’aparcament de cotxes, ja que aquests dificulten el trànsit, i posar senyals a les entrades de la població que indiquen que no és permès el pas de vehicles pesants.
A.Q.A.
EXPOSICIÓ DEL BETLEM
Amb l’arribada de les festes nadalanques, J. Manuel Borràs Monroig ha obert novament les portes de la sala on fa de manera habitual el betlem, elaborat mitjançant diorames. L’exposició d’enguany, que va des del 22 de desembre fins al 26 de gener, consta de deu escenes, de les quals n’hi ha set de noves, una d’aquestes muntada per Carme Carbó i Joan González, membres de l’Associació de Pessebristes de Sabadell, concretament la titulada Adoració dels Mags.
A l’hora de confeccionar els entorns i paisatges que conformen cada una de les escenes, J. Manuel Borràs comenta que «M’agrada barrejar muntanyes d’un lloc amb cases d’uns altres llocs i posar molta inventiva. Així, al diorama on hi ha el naixement, hi ha la reproducció exacta d’unes muntanyes de la Terra Alta amb cellers, cases i altres elements totalment inventats».
Si bé totes les escenes representades en aquesta edició estan molt treballades i plenes d’imaginació, tant pel que fa a la composició paisatgística i a la tria de les figures com a l’ambientació lumínica, cal destacar l’Anunciació de l’àngel a Maria, on la representació es trasllada a un claustre presidit per un arbre majestuós, confeccionat amb un cep, que fa de soca, i rames de genebre que conformen el brancatge.
A.Q.A.
NOTÍCIES DEL QUART TRIMESTRE DE L’ANY 2002
El mes d’octubre es caracteritza a Càlig, com també passa a molts pobles banyats per la Mediterrània (sud de Catalunya, sud d’Aragó, País València o les Illes) perquè hi ha una mena de mobilització promoguda per l’obertura del període de caça. La més tradicional és la del parany. Tanmateix, el 12 d’octubre, data triada per obrir el període de caça, també afecta els caçadors amb escopeta, i és a partir d’aquesta data que els caps de setmana i els dijous hi ha una mena de culte a la cacera. En els darrers anys, la pràctica del parany ha estat molt criticada, i fins i tot atacada, sobretot per grups ecologistes que la consideren no col·lectiva. Diversos països integrants de la Unió Europea han tractat d’impedir que al País Valencià, Catalunya, Aragó, les Illes o a altres zones d’Europa es puga caçar amb aquesta art. Les normes així ho assenyalen. La passió per les formes més tradicionals de caça ha fet que els caçadors de barraca tornen a desassossegar els ecologistes. Fins pocs dies abans de l’obertura, l’interrogant encara no estava tancat, com a resultat d’un recurs presentat pels caçadors –ací per APAVAL. Els ecologistes i altres col·lectius no van poder reunir els cinc milions d’euros que feien falta per pagar les despeses que ja havien tingut els caçadors de barraca. De totes totes, molts caçadors temien que aquesta sigués l’última temporada.
La vida a Càlig, però, seguia igual. Bé, els llauradors es queixaven que hi havia poca rebuda d’ametles, a més d’anar més barates que l’any passat. El mateix passava amb les garrofes i les olives. De totes maneres, el més important dins del món agrícola era que continuaven les grans transformacions, generalment de secà a cítrics.
Dos accidents importants tenien lloc dins del nucli urbà de la vila. El primer es produïa a l’avinguda de la Constitució i, l’altre, al carrer de Santa Bàrbara. Per sort, els dos van tenir conseqüències guaribles, el que no deixa de ser un advertiment seriós que el trànsit de vehicles de dos rodes és una amenaça clara, ja que, sovint, les velocitats que s’agafen anant pel carrer no són les adequades. També el trànsit de cotxes a alta velocitat i els abusos que se’n fa a l’hora d’aparcar no són els més adients, segons admetien les autoritats locals.
La política prenia força tal i com s’anava acabant l’any, ja que és ben sabut que el 25 de maig de 2003 tindran lloc les eleccions municipals i autonòmiques. El BNV (Bloc Nacionalista Valencià) va fer l’intent de confeccionar una llista per presentar-se a Càlig, però no va ser possible perquè les persones a les quals va adreçar el projecte Bloc-Esquerra Verda ja estaven compromeses amb unes altres candidatures o projectes polítics, com és el cas de l’actual regidor de Cultura, David Gumbau, que va ser consultat pel Bloc, però aquest es va decantar pel PSPV-PSOE amb el qual ja es va presentar, com a independent, a les eleccions de 1999.
La població de Càlig va ser l’ escenari, el dissabte 19 d’octubre, de la detenció dels autors de dos atracaments fets a Terol i a Castelló de la Plana, respectivament. Aquesta detenció es va produir gràcies a les investigacions dutes a cap per la policia judicial d’Alcanyís. Les dues entitats bancàries que van patir l’atracament van ser Ibercaja (de Castellote –Terol), en què els lladres van robar 84.150 euros, i la Caixa Rural del Forcall (Ports), d’on es van endur 24.000 euros. Els dos detinguts són veïns de Benicarló i tenien antecedents policials per delictes comesos contra el patrimoni i l’ordre públic, entre d’altres.
Mentrestant, els jubilats viatjaven a la Balma i a Morella, i les mestresses de casa feien una eixida a València a veure una exposició floral. Totes dues expedicions van tornar molt contentes i amb l’ànim de continuar les activitats setmanals que tenen programades ambdues associacions.
Durant el desenvolupament de la Tardor Cultural, alguns joves de Càlig es van queixar fent gamberrades, com són impedir que acabara la projecció de la pel·lícula Moulin Rouge o la de botar-li foc al contenidor de paper que hi ha situat davant de les escoles, o fer malbé la reixa que, col·locada al passeig d’en Blai Osanz, impedia el trànsit. Les autoritats es van limitar només a dir-los coses.
L’Ajuntament de Càlig va emetre un ban en què feia saber al veïnat que al poble s’havien posat contenidors per a la recollida de llaunes, plàstics i herbicides. I això es fa pel bé del medi ambient. També donava a conèixer la nova ubicació del lloc on es poden llançar els residus sòlids urbans. El lloc triat és l’antiga mina de ciment situada a la partida del Vinyet. Els bans insistien que les escombraries i les deixalles es llancen al més a dins possible.
Al novembre, els representants calijons del sindicat Unió de Llauradors i Ramaders del País Valencià-COAG van viatjar a València per a tornar a escollir Joan Brusca com a secretari general d’aquest sindicat.
Càlig va ser el lloc triat pels Joves Socialistes del País Valencià per a la formació de l’executiva. Entre els presents cal destacar Santi Pérez, com nou secretari de JSPV, i els calijons Diego Simó i Ruth Sanz que, segons els rumors, podria formar part de les properes llistes electorals municipals per aquest partit.
La climatologia va fer de les seues amb les fortes ventades de la tardor, a la nostra terra prou freqüents en aquesta estació de l’any. Aquest cop, però, van arribar a més de 100 quilòmetres per hora i van fer bellugar fumerals, a més de produir maleses al camp. Del 6 a l’11 de novembre van ser els dies en què el vent va bufar més fort.
Al desembre, Manuel Anglès va anar a la televisió comarcal, Canal 56, per a parlar de la situació de les poblacions de l’interior davant de les de la costa, però en aquest debat, on també van assistir alcaldes de les poblacions veïnes, es van traure més conclusions de tipus polític que no pas del tema en qüestió, ja que es va convertir en un enfrontament entre els alcaldes que se senten discriminats pel govern, avui en mans del Partit Popular, pel fet simple de representar el PSPV-PSOE.
Durant les vacances nadalenques, l’empresa Forés Diseño va obrir les portes de la fàbrica al públic, per tal de commemorar un any en què ha rebut nombrosos premis en reconeixement a la seua trajectòria com a empresa de mobles, pel projecte de futur i la qualitat dels productes que fabrica.
Susanna Anglès i Querol
SESSIONS PLENÀRIES
SESSIÓ ORDINÀRIA
7 d’octubre de 2002
1. S’aprova l’acta de la sessió anterior.
2. S’aprova la relació de factures i rebuts núm. 9/02, núm. 52 a 58, per un import de 23.097,92 euros.
3. S’actualitza el mòdul del valor de les construccions d’habitatge i de naus industrials.
4. S’aprova la modificació de les tarifes de les ordenances fiscals que corresponen als impostos de béns immobles de naturalesa urbana, a l’impost de circulació de vehicles, a l’impost d’activitats econòmiques, a les taxes del cementeri, de les deixalles, del clavegueram, dels guals, del proveïment d’aigua, de la utilització privativa del domini públic, de la utilització privativa del domini públic amb elements de construcció tancats, terrasses, miradors, etc.
5. S’aprova l’expedient núm. 2/02, de modificació de crèdits al pressupost ordinari de 2002, vists els informes, en sentit favorable, d’Intervenció i de la Comissió d’Hisenda.
6. S’acorda procedir a la devolució de la fiança dipositada per la mercantil Ferrer Obras y Servicios, SL, en garantia de l’execució de les obres d’«Obertura de vial i infraestructura, segona fase».
7. S’acorda concedir a la parròquia de Sant Llorenç una ajuda per l’import de 15.211,62 euros per a l’adquisició i reparació de les campanes.
8. Diverses preguntes sobre les jornades culturals, les festes i el servei de deixalles.
SESSIÓ ORDINÀRIA
4 de novembre de 2002
1. S’aprova l’acta de la sessió anterior.
2. S’aprova la relació de factures i rebuts núm. 10/02, núm. 59 a 65, per un import de 14.295,59 euros.
3. S’aproven com a festes locals per a l’any 2003, atès el caràcter tradicional d’aquestes, el 28 d’abril, Sant Vicent, i el 26 de desembre, Sant Esteve o Nadalet.
4. S’aprova la no modificació per a l’exercici de l’any 2003 de les tarifes que corresponen a l’IBI de naturalesa urbana i a l’impost de circulació de vehicles.
5. Se sol·licita una subvenció a la Diputació de Castelló destinada a l’obra «Reforma de les infraestructures del nucli vell, primera fase», inclosa dins del Pla d’Embelliment Rural promogut per la Diputació de Castelló.
6. Se sol·licita de la Diputació de Castelló la inclusió en el Pla d’Ajudes per a Millores d’Accessos a la Població i una ajuda per dur a cap les obres d’«Urbanització dels accessos a la població per la zona oest».
7. El Ple de l’Ajuntament queda assabentat de l’escrit remès pel Ministeri de Medi Ambient sobre el projecte de transferències autoritzades per la Llei del Pla Hidrològic Nacional.
8. S’acorda, per unanimitat, concedir una ajuda econòmica a la parròquia de Sant Llorenç destinada a sufragar el cost de tres campanes noves que s’instal·laran al campanar i la reparació de la que hi ha.
9. Diverses preguntes sobre els envasos dels productes fitosanitaris, l’electrificació de l’església parroquial, les obres del c. la Raval, la instal·lació de llum a la capelleta de Sant Josep i la pista de futbol de sala.
SESSIÓ ORDINÀRIA
2 de desembre de 2002
1. S’aprova l’acta de la sessió anterior.
2. S’aprova la relació de factures i rebuts núm. 11/02, núm. 66 a 73, per un import d’11.826,18 euros.
3. S’acorda concedir les llicències d’obres següents:
A Ma. Luisa i Rosa Borrás Monroig per a la remodelació i l’ampliació de l’edifici per a destinar-lo a golfa, a l’immoble que hi ha al c. Sant Roc, 27. Exp. 87/01.
A Explotaciones Urme, SL, per a la parcel·lació del Pla Parcial la Rasa. Exp. 47/99.
4. S’aprova el padró de contribuents subjectes al pagament del preu públic del proveïment d’aigua potable a domicili, que correspon al 3r trimestre de 2002.
5. S’aprova provisionalment la modificació del Pla Parcial la Rasa de les Normes Subsidiàries de Planejament.
6. S’acorda sol·licitar una subvenció a la Conselleria d’Agricultura, Pesca i Alimentació per a la realització de les obres d’«Asfaltat del camí Vell de Sant Jordi a Benicarló».
7. S’aprova, per majoria, la moció del Grup del PSOE contra la Llei de Qualitat de l’Educació.
8. S’acorda ratificar el conveni amb Explotaciones Urme, SL, que correspon al Pla Parcial la Pedrera.
9. S’acorda sol·licitar a l’Associació Maestrat-Plana Alta una subvenció per un import del 80% a què puja l’obra de «Millores de l’entorn del paratge del Socors».
10. No cap pregunta.
CALENDARI DEL MERCAT DE LA FLOR DE VILASSAR DE MAR
Al llarg del segle XX, molts calijons i moltes calijones van haver de sortir de la vila a cercar jornal i guanyar uns diners que els ajudaven a cobrir les necessitats de la família i -com se sol dir- a tirar avant. Per regla general, eren treballs de temporada: a plegar olives a les Planes de Tortosa, a la plantada o a la collita de l’arròs a la Ribera (delta de l’Ebre), al clavell a la comarca del Maresme, a la sega del blat a l’Aragó, a la verema a França, a les hortes de Benicarló... Era un treball dur, diferent sovint de les feines a què estaven avesats i allunyat, també sovint, dels lligams de la família.
El Mercat de Flor i Planta Ornamental de Catalunya, situat a Vilassar de Mar (Maresme), va editar no fa molt un calendari en què reprodueix diverses fotografies en blanc i negre dels anys 1955 i 1956, cedides pel Museu de la Marina i per Florimar, relacionades amb la collita, la venda i l’exposició de flors.
A la primera de les fotografies que hi ha al calendari, hi apareixen quatre calijons treballant a la collita del clavell, l’any 1955, a Vilassar de Mar: Carlos Batiste Borrás amb les seues dues filles, María i Amalia Batiste Tomás, i el marit d’aquest darrera, José Sanz Forner. Aquesta família va treballar a can Donís de Vilassar un parell d’anys, i també a Mataró. La fotografia està feta a la propietat de can Donís.
A.Q.A.
ESPORTS
CAMPIONAT DE FUTBOL 2002/2003
Primer partit de lliga i primer punt sumat
1a jornada: 15 setembre 2002
Càlig 1 - Atzeneta del Maestrat 1
Gol de Quico Anglés
Van sobrar els darrers sis minuts de partit
2a jornada: 22 setembre 2002
Ondense 1 - Càlig 0
La veterania dels cabanencs els va fer vencedors
3a jornada: 29 setembre 2002
Càlig 1 - Cabanes 2
Gol de Mario
Empat just, tot i l’enuig dels torreblanquins
4a jornada: 6 octubre 2002
Torreblanca 0 - Càlig 0
La mala sort va fer que l’empat del Roda fos un gol en pròpia porteria
5a jornada: 20 octubre 2002
Càlig 1 - Roda 1
Gol de Quico Anglés
Tot i fer un bon partit, es van desaprofitar bones ocasions de gol
6a jornada: 27 octubre 2002
Consbur Borriana 3 - Càlig 1
Gol de Mario, de penal
La primera victòria va arribar amb la cessió del camp de Traiguera
7a jornada: 3 novembre 2002
Càlig 3 - Vilafranca 1
Gols d’Steve (2) i en pròpia porteria
Dos equips de semblants característiques van demostrar per què ocupaven les darreres posicions
8a jornada: 10 novembre 2002
Orpesa 1 - Càlig 0
Va guanyar el Catí, però el Càlig va crear més ocasions de gol
9a jornada: 17 novembre 2002
Catí 2 - Càlig 0
Es va veure un dels pitjors partits dels darrers anys, sense ocasions de gol
10a jornada: 24 novembre 2002
Càlig 0 - Rossell 0
Novament, es va donar una bona imatge i es va repetir la inoperància atacant
11a jornada: 1 desembre 2002
Alcalà de Xivert 1 - Càlig 0
L’empat es va convertir en derrota als despatxos del Cap i Casal
12a jornada: 8 desembre 2002
Càlig 1 - Benicense 1 (resultat de 0-3 a la classificació)
Gol de Mario
Derrota ajustada, com en els darrers anys, a les Coves
13a jornada: 15 desembre 2002
Les Coves de Vinromà 1 - Càlig 0
Victòria treballada i merescuda abans del descans nadalenc
14a jornada: 22 desembre 2002
Càlig 4 - Almassora B 2
Gols de Quico (2), Hugo i Joaquín Sorlí
La primera volta de la lliga d’enguany –tot i que encara falta jugar un partit per acabar-la– ha estat una de les pitjors que es recorden des de fa alguns anys, la raó és que l’equip tan sols ha sumat deu punts dels quaranta-dos possibles. Tothom recorda la primera volta del campionat de l’any passat com a molt bona, perquè es va aconseguir sumar un bon nombre de punts. Tot i això, la segona part de la lliga va ser pobríssima en bons resultats i, al final, va valer la renda de punts que es duia de les primeres jornades de la competició. D’aquesta manera tots els aficionats coincidien a dir que enguany les coses es resoldrien a l’inrevés de l’any anterior i que a la segona volta les coses millorarien notablement. Aquest era un bon exercici de motivació i estímul per a la decaiguda moral dels jugadors del primer equip del Càlig CF.
I això que la primera jornada de lliga va deparar un matx interessant entre dos equips que sempre han realitzat partits vistosos. Càlig i Atzeneta del Maestrat van oferir un bon espectacle i la igualtat va quedar reflectida en el joc igual com en el marcador.
El primer partit fora de casa va ser a terres de la Plana Baixa, en el camp de gespa artificial d’Onda, anomenat la Cosa. La tònica dominant va ser la poca claredat en les ocasions de gol i el poc treball dels porters. Però quan tan sols quedaven sis minuts per a la fi del partit, en una jugada aïllada i amb l’aprofitament de l’única errada de la defensa calijona, els locals van aconseguir desnivellar la balança al seu favor.
El Cabanes va ser el següent conjunt que va visitar Càlig, en la tercera jornada. La major experiència dels jugadors forasters va fer que la victòria viatgés fins amb els cabanencs, que van aconseguir els dos gols en les dues úniques oportunitats en què es van apropar a la porteria defensada per Jacinto Bofarrull.
La bona tasca defensiva realitzada en el partit jugat a Torreblanca va descentrar els locals fins el punt que el veterà capità Paquito va perdre els nervis. Quan l’àrbitre va assenyalar la mitja part, aquest jugador va increpar un espectador calijó, sense motiu aparent. La millor situació sobre el terreny de joc de la defensa calijona va trencar els esquemes dels torreblanquins, que pensaven vèncer el Càlig d’una manera molt còmoda.
El partit corresponent a la cinquena jornada es va haver de jugar al camp de les Pistes d’Atletisme de Benicarló a causa de la ressembra de la gespa del Camp Municipal de Càlig. Quico Anglés va aprofitar el llançament d’una falta, efectuat per Mario, per establir l’1 a 0 quan tan sols es duien jugats tres minuts de partit. Però la fortuna no acompanyava el Càlig, perquè el gol de l’empat va ser materialitzat en pròpia porteria per un defensa calijó amb la falta d’entesa amb el porter.
Novament hem d’esmentar ací la manca d’efectivitat de la línia ofensiva del Càlig, que va quedar palesa en el partit jugat als camps Llombai de Borriana contra l’Atlètic Consbur. Fins a tres ocasions clares van desaprofitar els jugadors dirigits per Josep Maria Andreu per a obrir el marcador, però, per contra, va ser el jove i alhora veterà jugador Loren qui es va encarregar ell tot sol de marcar les diferències i els tres gols dels borrianencs.
Va haver de passar set jornades per a veure la primera victòria del Càlig CF en el campionat. Va haver de ser al camp de Traiguera, cedit a causa de la ressembra de la gespa a Càlig, i amb l’actuació brillant d’Steve –autor de dos dels tres gols a favor. El Vilafranca no va trobar-se còmode en aquest partit, mentre els calijons van quallar un bon partit, empentats per la necessitat de puntuar per a conservar les aspiracions i mantenir-se dins de la categoria.
Dos dels tres equips que ocupaven els llocs de descens de categoria van mesurar les forces el dissabte 9 de novembre, un cop avançat el partit, sorprenentment de manera unilateral entre la proposta de l’Orpesa i el comunicat de la Federació fet tan sols amb dos dies d’antelació. Açò no és però excusa per a desmeréixer la victòria orpesina, si bé l’equip local coneixia millor el renovat terreny de gespa artificial estrenat durant el present campionat.
El sempre difícil desplaçament a Catí es va resoldre, com és costum durant els darrers anys, amb una derrota del Càlig. Aquest cop va ser per 2 a 0, però les ocasions creades pels calijons van acabar per inquietar els catinencs. Aquests no van resoldre el matx fins els darrers minuts de joc, quan el Càlig va arriscar de major manera per tal d’aconseguir l’empat.
Càlig i Rossell van protagonitzar un dels pitjors partits que es recorden en les darreres temporades al Camp Municipal, perquè el marcador no es va moure en els noranta minuts i perquè ni tan sols es van crear ocasions de gol. Els jugadors es van dedicar a fer faltes més que no a mirar de guanyar els tres punts.
La imatge mostrada a Alcalà de Xivert va ser immillorable, perquè els locals pensaven tenir les coses més fàcils en front d’un Càlig situat encara en posicions de descens. Però tot i oferir un bon joc, els gaspatxers van traure un bon rendiment del solitari gol d’Armando, que va sorprendre Jacinto quan es trobava en una posició avançada i allunyada de la porteria amb un fort xut des del centre del camp.
La dotzena jornada va aparellar dos equips en situacions ben diferents: el líder, de Benicàssim, i el cuer, de Càlig. No va servir per a res del món haver realitzat un bon joc, perquè els benicassuts van impugnar l’alineació indeguda del jugador Mario, que havia de complir un partit de sanció sense que la Federació ho comuniqués al nostre club amb l’antelació suficient. D’aquesta manera es pot dir que el partit el va guanyar el Benicense als despatxos de València, a uns quants quilòmetres de distància del Camp Municipal de Càlig.
L’equip de les Coves de Vinromà va ser un altre dels equips que es va veure sorprès per la fermesa de les línies del Càlig CF. Però la manca de punteria davant del porter rival o, més aviat, la falta d’arribades amb perill davant de la porteria covarxina van ser la tònica dominant del joc calijó. Els locals, per la seua banda, tan sols van disposar de l’ocasió que se’ls va presentar a un minut del temps de descans i que no van desaprofitar per a establir l’1 a 0 final. Tampoc serveix de consol saber que el domini de la pilota va pertànyer al Càlig durant els segons quaranta-cinc minuts, perquè el que val a la fi són els tres punts.
El darrer partit abans d’arribar al temps de descans del Nadal i Cap d’Any va tenir la recompensa de la victòria del treball ben fet. Tot i anar perdent en dues ocasions, amb resultats parcials en el marcador de 0-1 i 1-2, els dos gols del calijó Quico Anglés, i els gols del també calijó Joaquín Sorlí i del vinarossenc Francisco José Catalán ‘Hugo’ van arrodonir una bona tarda de futbol. La consecució dels tres punts va donar esperances als jugadors dirigits per Josep Maria Andreu i al mateix entrenador targarí, perquè el fet d’ocupar la darrera posició quan quasi s’ha arribat a l’equador del campionat comporta una pressió extra.
Ricard Gumbau i Morera
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada