diumenge, 1 de juliol de 2007

LA DIADA DE SANT VICENT EN LA HISTÒRIA DE CÀLIG

Es aventurat donar una data que ens diga quan va nàixer a Càlig la iniciativa per dedicar un dia a honorar sant Vicent Ferrer, ja que no ens ha arribat cap documentació que ens oriente en aquest sentit. Això no obstant, és probable que la festa sorgira al llarg del segle XV, un cop pujat als altars aquest gran predicador valencià, la fama del qual era ben coneguda per tot arreu, i més encara a la comarca del Maestrat, ja que aquesta era zona de pas obligat entre les ciutats de València i Barcelona, a més a més cal afegir els testimonis que asseguren la seua estada a la nostra comarca i que inclús han arribat fins als nostres dies, els quals fan referència als seus singulars sermons que congregaven al seu voltant gran quantitat de seguidors vinguts de tot arreu, i, també, dels miracles que va fer i que han quedat gravats en la memoria d'aquests pobles. Però, sens dubte, és el seu -encara no suficientment estudiat- lligam amb el papa Benet XIII, la seu pontifícia del qual era a Peníscola i a qui sant Vicent Ferrer va visitar amb freqüència per tal de cercar una solució al Cisma d'Occident, el fet que tal volta més el vincula a la comarca del Maestrat.
Malgrat tot, i pel que fa a la devoció dels calijons envers aquest sant valencià, sí que ens han arribat algunes dades, molt pobres -cal dir-ho-, però que almenys ens mostren alguns indicis referents a la intensitat amb què veneraven aquest frare dominic.
Així, hi ha constància de l'existència de la confraria de sant Vicent a les darreries del segle XVI i d'un bací on s'arreplegaven diners per a destinar-los a la celebració d'actes religiosos, a la compra i lloguer de materials propis del dia en què es feia la festa i d'altres possibles despeses. Tanmateix, no hi havia al temple parroquial cap altar on estigués la figura del sant, o almenys cap en exclusiva, doncs si donem un cop d'ull als altars que hi havia a la parroquial ans i després de la nova construcció del temple, entre 1622 i 1633 aproximadament, no en trobarem cap dedicat al sant valencià. Això no vol dir, però, que no hi hagués tal volta algun llenç, estendard, fornícula, gravat o retaule on hi aparegués la seua figura. Amb tot, haurem d'anar-nos-en al segle XX, al nostre temps, per poder afirmar l'existència d'un altar dedicat a sant Vicent Ferrer, i que, anecdòticament, l'esvelta imatge que el representa, i a causa d'un error de disseny o d'un malentés -segons hom ha sentit a dir- és la de sant Domènec i no pas la del sant valencià.
L'any 1619, el aleshores bisbe de Tortosa, monsenyor Lluís de Tena, va reprendre la confraria de sant Vicent perquè balafiaven en excés els diners de la dita confraria, el dia en què se celebrava la festa, en la compra de pólvora i en fer balls. Així que va manar als majorals que no feren una despesa major de sis lliures a l'any.
Aquest manament del bisbe, que posteriorment va ser publicat des de la trona pel rector de la parroquial al poble, ben segurament no va satisfer els components de la confraria, doncs en aquest primer terç del segle XVII la festa de sant Vicent passava per uns moments de màxim desenvolupament. Això no obstant, desconeixem la seua transcendència i els resultats que van provocar entre els confrares.
La testa en honor a sant Vicent va seguir celebrant-se a Càlig en els segles posteriors, tal volta només interrompuda en anys de malastrugances, que sense voler ha patit la població calijona.
En encetar-se l'actual segle XX, i gràcies a l'interès d'alguns calijons en conservar vells papers i donar-los a conèixer, tenim al nostre abast tota una sèrie de fragments de relacions que demostren la vitalitat i brillantor de la festa. Algunes d'aquestes són anònimes i de data desconeguda, en canvi en altres sí que hi figura la data i fins i tot l'autor, com la recitada per Ramon Aragó l'any 1907 o la de Francesc Llorens l'any 1901, de la qual n'extraem els següents paràgrafs:



«En permís de l'auditori
yo diré una relació,
perquè tingue bon remat
aqueste ylustre funció.

Per lo tan de tods aspero
bon silencio y atenció,
la diré per Sn Vicen,
fill de València y patró

Antes mol s'acostumbrave
así di una relació
al nostre pare Vicen
anan a la prosesó

Per lo tan yo may parad
cha u sab lo sinyó retó,
y tot lo clero enterad,
per aysò han fet detenció.

Alguns homens d'este poble
sempre an dit que el meu autó
no sab versà en valencià.
A u vorem si.n sab u no».

«Als hòmens dec advertí,
los que tinguen afició,
acostumbrats al tabaco
o bé sigue fumadó.

Si tiniu son adormi-vos
en lo sigarro apagat,
que alguns per no apaga-lo
cha sabeu lo que a passat,

Ya.n sé dos c.an pertirit
però no.ls vull declarà
perquè tote la família
tendrien un gran pesà.

A les dones no.ls dich res,
perquè cha vull acabà,
que sinó les pasarie
a totes par a pelà.

Tamé als sinyós maychorals
en gust los vull alabà,
per asistí a la feste
que cha mols anys que no n'i a.

Después de la prosesó
los aniré a visitar,
per vore si de la feste
algo yo puch celebrà».

L'última festa de sant Vicent celebrada a Càlig, la de l'any 1956, és la que més informació ens ofereix, doncs molts dels seus protagonistes ens han fet sabedors del seu desenvolupament, incloses algunes anècdotes, que ens adrecen a pensar que aquesta era de veres una gran festa, i que cal de totes totes revifar i enfortir.
L'escriptor Gonzalo Puerto, en el seu treball titulat «La dansa de sant Vicent de Càlig», publicat en el BSCC l'any 1956, ens dóna una visió general de la festa de sant Vicent i del ball de la dansa, del qual treball ens sentim obligats a extraure i esmentar un parell de dades que creem d'interès per tal de completar aquest xicotet article.
En primer lloc, la referència que fa al carrer de la Santa Creu, on el dia 3 de maig era ballada la dansa pels seus veïns, que, impregnats de gran avior, s'esdevenien els millors i més destres balladors de la vila. I, en segon lloc, i com a conseqüència de la fama que el ball de la dansa havia anat adquirint arreu, una senyora d'allò més important, de la qual no en menciona el nom, essent clavariessa de les festes de la veïna població de Sant Jordi, va cridar els dansaires de Càlig perquè, amb els seus balls, donassen major lluïdesa i esplendor a les festes patronals que se celebraven sota els seus auspicis.