divendres, 28 de setembre de 2007

Revista nº 56.- Juliol- Agost - Setembre 2003

SUMARI

Clica l'article que vols llegir.

Editorial
Costumari: El mostillo
Entrevista: Les festes 2003 vistes pel nou president de la Comissió, per A.Q.A.
Entrevista: "Nova Junta de l'Associació de Mestresses de Casa", per Mª Àngels de la Figuera
Opinió: "Un canto recordando a mi pueblo", per Manuel Castellano Sancho
Poesia: "Gran desolación a mi pesar", per Remedios Anglés Anglés
Notícies: Visita pastoral del bisbe de Tortosa a Càlig, per A.Q.A.
Notícies: "La festa del Socors 2003, per A.Q.A.
Notícies: "Reunió feta per informar de normativa sobre cadafals, per Ricard Gumbau i Morera
Notícies: "Ball de revetlla del Club de Columbicultura", per Ricard Gumbau i Morera
Notícies: Trobada de dones del medi rural, per Ricard Gumbau i Morera
Notícies: Segon sopar de la quinta del 1979, per Ricard Gumbau i Morera
Notícies: L'Agrupació Musical VdC va viatjar a Disneyland-París, per Ricard Gumbau i Morera
Notícies: VI Concurs de fotografia Vila de Càlig, per Ricard Gumbau i Morera
Sessions Plenàries de l'Ajuntament
Esports: XXIII Trofeu Sant Llorenç de Ciclisme, per Ricard Gumbau i Morera
Esports: El Càlig CF inicia la temporada 2003-04, per Ricard Gumbau i Morera

EDITORIAL

Cada raconada del nostre poble és punt d’arrancada d’històries singulars, entranyables, que encisen descobrir-les.

Si aquestes històries ja les coneixem perquè les hem viscudes o sentides de prop, llavors les acaronem amb enyor, implicant-nos-hi amb el trasllat de la ment cap a aquells moments que no tornaran més a ser realitat a les nostres vides, són vivències que el subconscient alça acuradament per traure-les només quan l’ocasió les demana. El llibre escrit per Teresa Monroig, Teresa i Laura, n’és un bon exemple. El tarannà diari de la gent del nostre poble de les primeres dècades de la segona meitat del segle passat es troba reflectit a les paraules que ajuden l’autora, potser que sense voler-ho, a dissenyar el marc real en què ha estat immers Càlig, el qual avui torna fresc a nosaltres a través de la narració de les vivències de la infància i adolescència d’unes germanes bessones.

En canvi, aquelles altres històries que no hem viscut, i qui sap si mai ningú no ens les ha contades, però que han estat ben reals a les cases i carrers de la nostra vila, fa goig conèixer-les a través d’escriptors que tot i no parlar del nostre poble de manera aïllada i concisa sí que ho fan, però, de la comarca. Ens valen per a això les paraules escrites d’Ezio Levi que, al seu llibre editat a Florència el 1933 i intitulat Motivos hispánicos, tracta, entre altres esdeveniments del segle XV, de la important relació que hi havia entre mercaders florentins i pastors del Maestrat, basada en la compravenda de la llana.

Us encoratgem, doncs –perquè aquest és el propòsit de les línies de l’editorial–, a llegir llibres, revistes i articles que tracten sobre fets ocorreguts al nostre poble o a la nostra comarca, escrits que ens oferisquen la possibilitat de conèixer i admirar les construccions que hi ha escampades arreu, l’art amb què el nostre poble ha mostrat la seua saviesa, els paratges i llocs on s’han desenvolupat gestes admirables o menyspreables...

Cada raconada del nostre poble o de la nostra comarca ens convida a reflexionar per entendre el pas de moltes generacions, homes i dones que han aportat a la història (historia magistra vitae est) allò que els temps que han viscut els hi ha permès.

Capçalera

COSTUMARI

El mostillo

Fins fa ben poc, a Càlig podíem veure grans plantacions de vinya i, per transportar el raïm des del camp fins a casa, als carros se’ls col·locava un encerat on s’amuntegava la verema. En ser a casa, s’abocava el raïm a les portadores fins al trull, on es trepitjava. Tanmateix, per la mateixa causa del transport, a l’encerat hi romania suc de raïm. I aquest s’aprofitava per fer el mostillo, després d’haver-lo passat per un colador per tal de fer fora pells, grans i brossa.

Ingredients:

- suc de raïm - ametles  p; - pells de taronja

Desconeixem, si les hi ha, les mesures que cal emprar per fer el mostillo, per això les quantitats són a coneixement.

En una caldera posarem a bullir a foc lent el most (suc de raïm sense fermentar), un bon grapat de gallons d’ametla tallats a trossets (no és necessari traure’ls la pell, si no es vol) i pells de taronja (també n’hi ha qui posa crostes de meló de moro o de carabassa groga; aquests darrers ingredients n’hi havia que els tenia durant bastant de temps en calç viva, i, després de ben nets, els afegia, o bé un o bé l’altre, a la caldera en el moment de fer el mostillo).

Als ingredients que hem anomenat fins ara, si un ho vol, en pot afegir un altre: una mica de terra blanca de la mina. Vora les terres argilenques, de color groguenc, hi apareixen petites formacions de rotgles de terra endurida de color blanc i -segons era costum- la canalla anava a cercar una ambosta d’aquesta terra que s’afegia al bull del mostillo perquè li donés més consistència.

El mostillo ha de bullir fins que les bambolles que s’hi produeixen canvien el so, és a dir, que el suc es redueix a poc més de la meitat. Llavors es trau la caldera del foc i es deixa refredar, com a mínim, durant un dia, i comprovarem que en passar el mànec d’una cullera fent una ratlla les vores tarden a ajuntar-se. Aquesta espessor, però, no trau que siga melós, ja que el mostillo és una confitura que s’aprofita per untar-la damunt d’una llesca de pa, i temps enrere era un berenar deliciós.

El darrer pas és desar-lo en una olla de fang o de vidre ben tapat per poder-lo assaborir quan ens vinga de gust.

Capçalera

ENTREVISTES

LES FESTES 2003 VISTES PEL NOU PRESIDENT DE LA COMISSIÓ

Les Festes Patronals 2003 han començat amb un nou president, Miguel A. Antolí Cabo, i amb la renovació de quasi bé tots els membres de la Comissió de Festes. Amb això també s’ha encetat una manera nova, en principi, de programar les festes majors, tot i que en aquesta edició la continuïtat de la majoria dels actes ha estat palesa pel poc temps que hi ha hagut d’ençà la formació de la nova Comissió.

Miguel A. Antolí, des de la seua mirada com a president, ens fa a conèixer el seu pensar de com han estat les festes d’enguany, els problemes que hi ha hagut i també els encerts esdevinguts en uns dies tradicionals en què bona part dels actes ja vénen dissenyats de lluny, i on les poques variants que s’han inserit han estat gràcies a la implantació de noves idees o senzillament per les imposicions naturals del transcórrer dels anys.

Enguany és el primer que exerceixes el càrrec de president de festes, com ha estat l’experiència?

La veritat és que vaig agafar el càrrec amb moltes ganes i amb molta il·lusió. La il·lusió continua, però el que jo no em pensava és que exercir aquest càrrec fora tan pesat. També cal dir que aquest ha estat el primer any, que els membres de la Comissió només en són vuit o nou i que hi ha hagut moltes coses de què en desconeixia el funcionament. Confio que per a l’any vinent, amb un millor coneixement del funcionament de la programació, tot sortirà molt millor. Enguany, s’ha de dir que hem hagut d’anar molt escopetejats.

Pel que fa a l’experiència ha estat bona, encara que ha estat difícil de portar, perquè amb la meua dona hem passat d’estar junts tots els dies de festes d’aquests anys passats a pràcticament no veure’ns gens; i això que els membres de la Comissió vam concretar uns torns per poder passar més temps amb la família. Així i tot, la faena ens va saturar ja que hi havies de ser a tot arreu; per exemple, de nit al ball hi havies de ser per distribuir les tauletes i procurar que tot anara bé.

Quants membres s’han renovat a la Comissió?

Tots, tret de Batiste i de Diego. El que és cert és que s’hi haguessen hagut de quedar a la Comissió alguns membres més de l’any passat, perquè això ens hagués facilitat el treball. Això no obstant, jo sóc partidari que la Comissió s’ha de renovar, perquè els membres no es cansen, més o menys cada quatre anys.

Atès que les eleccions van ser a finals de maig i les festes a començaments d’agost, com vau confeccionar el programa?

Els únics actes de la programació que teníem clars eren els de les orquestres, els altres es van haver de contractar tots a corre-cuita, tant els bous com la resta d’activitats que s’hi van dur a cap.

Com han anat les revetlles?

Han anat molt bé. Jo recordo que quan era jove la gent no hi acudia tan en massa, però m’he adonat que ara la pista s’ompli. Un exemple d’això és que hi va haver una nit, quan encara en faltaven quatre per acabar les festes, que es van exhaurir les entrades i vam haver de demanar a la impremta que ens imprimiren més bloquets. Al ball, cal dir que la gent respon.

Que algunes entitats facen concursos a la mitja part del ball, ho veus bé?

Suposo que alguna gent es pot sentir molesta, però si les associacions culturals poden traure diners d’aquesta manera per desplegar les seues activitats penso que s’ha d’admetre. Aquí a Càlig, la veritat és que encara no hi ha molta tradició d’això, però si tu vas per aquí dalt, als pobles de més amunt, comprovaràs que ja fa molts anys que es fan bingos i altres rifes per ajudar les societats culturals.

És necessari que la música que fan les orquestres vaja tan forta?

Jo als representants de les orquestres els vaig insistir perquè baixaren el volum, i de fet n’hi ha hagut alguna que l’ha baixat, però també em van dir que els equips de so que porten les orquestres són de molts vats, i que si no la posaven forta no se sentiria bé. Amb tot, el que sí que vam deixar clar és que a la mitja part no posaren música perquè la gent, si ho volia, poguera parlar tranquil·lament.

Els bous?

Quan encara jo no havia pres el càrrec de regidor a l’Ajuntament, va vindre Armando Beltrán i em va dir que si no el contractàvem a Càlig que se n’anava a Betxí, però que si el contractàvem nosaltres per a ell era millor. De fet la Comissió no estava llavors ni tan sols constituïda; vaig parlar amb algunes persones i vaig haver de decidir. És evident que li vaig dir a Armando que el contractàvem a Càlig.

La mort del bou que paga la Penya Taurina no va afectar la programació.

Va ser fotut. Jo estava a l’actuació que feien Els Llauradors a la plaça del País Valencià, va vindre Luisa i em va dir: «saps que s’ha mort el bou de la Penya Taurina?» Jo vaig anar al corral on el tenien tancat i els vaig dir als de la Penya que els ajudaríem, i vam pensar de comprar-ne un altre, però a nivell administratiu tot això dels bous està molt controlat i, damunt, era dissabte i les oficines administratives estaven tancades. Finalment, vam aconseguir un bou salvatge d’Armando Beltrán, i es va embolar, tal com estava programat.

Alguns actes han patit canvis, especialment el pregó.

Es va fer diferent, i a la gent els va agradar molt. Va ser una espècie d’obra de teatre de carrer. Jo li vaig dir a Vizcarro si el grup que ell dirigeix podia fer un teatre a festes i em va contestar que s’ho pensaria. A l’endemà mateix em va dir que sí, que el que farien seria el pregó ja que portar a terme una obra llarga de teatre els seria difícil perquè l’obra no la tenien suficientment preparada per poder-la representar. Llavors vam caure a Benicarló i vam parlar amb Josi Ganzermüller que ens va oferir "La venganza de Don Mendo".

En principi, el teatre l’havien de fer els de Càlig, però ja que no va poder ser vam haver de cercar d’esme un altre grup.

Les associacions del poble continuen aportant la seua col·laboració a festes?

Efectivament, quasi bé totes les associacions fan alguna cosa a festes; per exemple Crema Catalana va fer l’activitat que té una gran acceptació que és la dels farolets de meló de moro, la Colla de Dansaires va ballar a la processó del sant, també col·laboren els caçadors, la banda de música, el futbol... l’exposició de fotografies de Foto Club la Torre... a més de persones particulars que brinden exposicions, com la de quadres de Conchín o la de fotografies en blanc i negre de J. Borrás, a més d’unes altres.

Com ha anat enguany la confecció del llibret del programa de festes?

No hem tingut temps material per aportar res de nou, així que vam seguir el mateix disseny de l’any passat.

En els darrers anys, la cerca de reines i dames, sobretot de les majors, han comportat maldecaps als membres de la Comissió. Enguany ha passat el mateix?

No, perquè els ho vam dir a una colleta d’amigues de la mateixa edat i entre elles s’ho van arreglar tot. Fins i tot no hi va haver ni sorteig per triar la reina.

S’ha de dir en veritat que les joves no representen la dona calijona sinó la joventut calijona, per això vam parlar amb l’Associació de Mestresses de Casa i amb la dels jubilats perquè aportaren alguna representació, així estarien plegades les joves i les grans, cosa aquesta que sí que seria la representació de la dona calijona. Finalment, l’única aportació que hi va haver va ser la de Rosita Alberich, en representació de la de les Mestresses de Casa.

Amb tot, i pel que fa a això, penso que les associacions que hi ha al poble s’haurien de bolcar més i aportar la seua representació, com a mínim a través d’una dama.

A.Q.A.

Capçalera

NOVA JUNTA DE L’ASSOCIACIÓ DE MESTRESSES DE CASA

El dia 16 de maig d’enguany, a la sala de juntes del Centre de Cultura de Càlig, l’Associació Cultural i Recreativa de Mestresses de Casa va fer eleccions per renovar una part de la Junta Directiva, el resultat va ser aquest:

Presidenta: Loreto Agramunt Collell

Vicepresidenta: Rosa Alberich Calduch

Tresorera: Ana Querol

Vicetresorera: Pepita Llorens

Secretària: Anabel Cuartero

Vicesecretària: Ma. Cinta Vidal Aleu

Vocals: Genoveva Salvador Ballester, Joaquina Monroig Roda, Rosa Ma. Esteller Bernal i Ma. Ángeles Mateo Roda.

D’ençà la creació, aquesta associació ha portat a terme tot un seguit d’activitats i ha programat cursets i conferències impartits per gent especialitzada en diversos camps.

L’Associació de Mestresses de Casa també ha participat, juntament amb uns altres pobles, a trobades comarcals i intercomarcals, i també internacionals. En totes aquestes trobades la participació de l’associació ha sigut molt ben rebuda, ja que a tot arreu se n’ha valorat el treball i l’esforç esmerçat.

La nova presidenta de l’Associació de Mestresses de Casa, Loreto Agramunt, ens ha concedit una entrevista per tal de donar a conèixer el que pensa fer durant els tres anys que té de mandat i ens ha avançat les activitats programades a partir de la tardor. Així, el dia 7 de setembre, amb motiu de la festivitat de la MD del Socors, tindrà lloc la II Trobada de Puntaires al carrer del Socors. Aquesta començarà a les deu del matí i finalitzarà a la una del migdia. Hi ha convidats 35 pobles. Aquest mateix dia es donarà a cada persona participant l’esmorzar i un obsequi.

Quines són les activitats que esteu duent a cap a hores d’ara?

Seguim fent treballs i labors de boixets, ganxet, punt de creu, brodats amb fils i amb cintetes, coixins de pedaços de color i de formes diverses...

Quines activitats noves penses introduir?

Penso introduir activitats de pintar i decorar figures fetes amb guix blanc, i també la decoració d’objectes amb trossets de vidre de color, seguint la tècnica de Tifanys.

També hi ha programat un curset de restauració i conservació de mobles antics; treballs manuals amb brims de palma per fer graneres, cistells, elements de decoració...; un curset de nivell bàsic d’ordinador... Tots aquests cursets els impartiran professors especialitzats.

Quantes sòcies té avui l’associació?

Actualment hi ha 220 sòcies, tanmateix espero que al llarg d’aquests tres anys que hi estaré de presidenta el nombre de sòcies augmente.

Quin horari teniu establit a la seu?

Dimarts i dijous, de tres a set de la tarda.

Els estatuts de creació continuen sent vigents?

Darrerament ha sortit una nova llei sobre els estatuts, per això avui aquests estan en mans d’un advocat perquè els actualitze i els redacte d’acord amb la nova llei.

De qui rebeu les ajudes o subvencions?

Avui en dia únicament ens dóna ajuda l’Ajuntament de Càlig.

Quina va ser la primera activitat que vas realitzar com a presidenta?

Vam ser un paella que vam fer unes 38 sòcies el dia 26 de juliol al paratge nou del Socors, als torradors inaugurats farà un any. Al voltant de les dotze del migdia vam començar a preparar entremesos, canapès i amanides. A continuació vam repartir l’arròs de paella entre les assistents, a la qual hi havia tord, conill, pollastre i costella, a més de pèsols, bajoques i garrofons. Després de dinar vam prendre un sorbet de llimona (de sorbet, ens en van sortir 11 litres). De postres hi havia un meló de moro que pesava 13 quilos i pastís de poma, a més a més cafè i gelat de crema –com el que feia antigament la tia Vicenteta. Tot aquest menjar va estar acompanyat de 10 litres de sangria, aigües minerals, gasoses i vi.

Aquest dinar, que va acabar a les cinc de la tarda, va ser el de final de curs de l’Associació de Mestresses de Casa. Totes les assistents van quedar molt contentes d’haver passat un bon dia i amb les ganes de tornar a repetir la paella l’any que ve, si Déu vol.

Ma. Àngels de la Figuera i Bengochea

Capçalera

OPINIÓ

UN CANTO RECORDANDO A MI PUEBLO

Nacimiento mío, Cálig, orgullosamente calijó. Nací en la casa y plaza vieja, esquina ascendente al que fuera antes ayuntamiento y vecina con la del también extinguido café Conesa, Testets. De ella recuerdo poco pero sí mucho de su muy bonita fachada.

Mi segunda, en la plaza nueva, casa llamada entonces de El Capellà, heredada por su sirvienta y vendida a mi padre en escritura hecha por el notario de Vinaroz.

Al ausentarnos definitivamente se vendió a El Sinyoret padre, pasando luego a El Sinyoret hijo, hoy fallecido.

Como al principio digo, soy de esa querida tierra, mi padre José Castellano Adell, abuelos paternos José Castellano Borrás y Vicenta Adell, maternos Vicente Sancho y Mariana Cuartero Antolí.

Con tristeza salimos de Cálig, pero tres hermanas quedaron internas en el colegio de monjas trinitarias.

Escrita ya mi filiación, seguirá expresamente partiendo de mi adolescencia, de hechos, personas y costumbres.

Casi empezó mi vida junto a mis nuevos padres didos, llamados Remedios y Francisco Zaragozá, Frisco en intimidad, de profesión carnicero, abuelas Elisa y Esperanza, llegando a quererlos tanto, tanto, que mientras siguieron viviendo compartí ratos de mi vida ante el gran cariño que nos unía.

Tuvieron tres hijos, dos chicas llamadas Remedios y Anita, y bastante tiempo después nació José, al que saludé recientemente dándonos un abrazo.

Según parece, su situación económica es excelente. Sinceramente me alegré mucho, pero quedé defraudado de su imagen. Cariñosamente le reflexioné confiando me haya comprendido.

En cuanto a Remedios, en el correr de su vida, fue muy conflictiva. Finalmente le llegó la felicidad. Tuvo una hija también llamada Remedios, y de verdad me gustaría conocerla y darle un fuertísimo abrazo. Anita sólo pequeños problemas. Finalmente se casó con excelente persona de Castellón.

La fiesta de San Vicente

En la mañana y día de San Vicente, el de las mortíferas espinas de San Mateo, el transitar inicial de la gente presagiaba día grande del santo. Entre el clamor general destacaban jóvenes muy hermosas luciendo lindas prendas guardadas éstas en la quietud tranquila de antiquísimas cómodas, guapas, guapísimas, sin proceso alguno del hoy perturbable maquillaje engañador.

Los demás concurrentes presumían de ancha capa, sombrero de alta copa e instinto batallador. Tiempo después aparecía el carro que, ocupado por músicos ostentando el gran honor de visitar las capelles del santo, sus loas a bombo y platillo atronaban los alrededores siguiendo detrás el clamor de la gente. El abuelo Sancho era con su carácter alma y vida de sucesos alegres como éste y si no los había se los inventaba porque a él le gustaban mucho las juergas. He de decir que su estilo de canto, baile, castañuelas y aguardiente completaban el final de cada fiesta.

La escuela

De mi primitiva infancia veladamente recuerdo que me llevaron como alumno en guardería llamada dels cagons, que estaba al final de la gran costera y calle Santa Bárbara, cuya maestra, de volumen extremado, se llamaba Rosa. Era tal su corpulencia que sentaba en silla que por lo menos valía por dos. Mantenía en ristre, larga y poderosa caña que le aseguraba el dominio total de su empresa.

Años después precise de alpargatas, ya en mis pies puestos dijeron que eran de las caras y corredoras. Me lancé calle abajo a comprobarlo y de verdad que pude haberme matado. En mi frente conservo lo sucedido después de tantos años.

Ya mis amiguetes de Cálig se iniciaron durante el primer curso en la escuela nacional con extraordinario maestro llamado Don Germán, paciente y entrañable persona, hasta tanto no usara su arma de castigo, la cual consistía con mano tendida fuerte paletazo que nos hacía ver dolorosas estrellas, perdiendo entonces bastante parte de su bondad.

El día especial dedicado al maestro eran momentos de mucha ilusión, entre aquellos cantos al maestro recuerdo algo como esto: sinyor mestre ha vingut i li fa mal la panxeta; sinyor mestre, sinyor mestre, procureu-vos de plorar que l’escola està molt trista i també té ganes de plorar.

Entre los en principio citados amiguetes intimamos ya entonces y el resto de nuestras vidas.

Uno de ellos, de muy joven una grave enfermedad en su rodilla le obligó a permanecer largos años en lecho de tablas día y noche.

Sacrificio solamente reservado a propuestos caminantes para santo. Por fin, en sus largos años de espera, quedó libre de escayola sin movimiento alguno de rodilla y un triste caminar. Milagroso fue acostumbrarse a su desgracia, pero el tordo, el bassiol, els espartons, el reclam y el cepet allanaron su existencia y algo más de ilusión. Su pueblo le concedió extraordinaria popularidad.

En una de ya largas visitas, como siempre, pasé a darle un fuerte abrazo extrañando ver su casa cerrada. Un vecino me aclaró que la familia de Benicarló le internó en la residencia falleciendo poco después, qué pena gran amigo Manuel Batiste, en infancia el Xiquet d’Abel.

Don Julio

Entre los recuerdos y costumbres de Cálig, sin lugar alguna doy constancia preferente a la labor humanitaria de un gran señor médico laureado de Cálig llamado D. Julio que en el andar de su largo camino repartió esperanza al afligido, refugio de vida al enfermo, cautivando su bondad a todo un pueblo agradecido.

Tendría yo unos siete años y al gravedad de mi vida quedaba entre sus manos. Presto procedió con urgencia. Ya desde entonces quedó motivado por siempre mi recuerdo y cariño. Anualmente, en día de Todos los Santos, acompañado con mi señora, hijos y nietos, visitamos a mi recordada madre fallecida en 1914. En uno de estos años observé y leí el nombre de D. Julio en calle que el pueblo de Cálig, con honor y alegría, dedica a este gran maestro. Miré de nuevo atentamente su nombre escrito y unas lágrimas bañaron la tristeza de mi rostro. Don Julio, símbolo de una época.

Las gentes de Cálig

Siempre permanecieron en Cálig, buenas razones de tranquila vecindad, entre ellos consideraban ser todos de familia, siendo de razón ya que todos se llamaban tíos y sobrinos. Suscitaban tanta unidad que hasta sus apodos pronunciaban sin sonrojo ni malícia. Citaré, por recordar alguno de ellos, el Bastero, el Alquiler, el Bort, el Pito, el tío Pepe el Peturrero, el Marruixo y, como popular, la tía Generosa y Batistet el Tartanero. Otro también muy divulgado era: la burra de Cardellat s’ha cagat al blat.

Como refiero, era el pueblo de una tranquilidad paciente, pocos recursos y poco de casi nada, trabajo agrícola mucho, pero sin poder prosperar, pocos comercios, escasas diversiones de alegre juventud... el café de la plaza Vieja y una taberna situada antes de iniciar la subida de la calle Mayor.

Todo esto concurría en domingos y pocas fiestas. Donde se animaba la gente en torbellino era en la taberna, todo motivado en cantidad de cacahuetes remojados con porrón en alto conteniendo un tintorro áspero de la tierra.

Conocí el canto audaz del sereno señalando con voz cansada y durmiente, hora, tiempo y puestos a recordar. Conocí el cresol, el carburero, la oscuridad de las calles, els margallons del coll de les Forques, el canut, les móres, la trilla con sus excelentes sopes de batre, el veremar y tantos y tantos. Quiero recordar si queda alguno a la canalla del Regall.

De las monjas trinitarias conservo excelentes recuerdos y admiración. Allí hasta les 17 años en riguroso internado pernoctaron nuestras tres hermanas, Isabel, Amparito y Anita. También mi recordado padre hizo allí sus segundas nupcias con nuestra muy querida segunda madre Esther Sancho.

Recuerdo cariñosamente que el secretariado del ayuntamiento de entonces era molt pudent. Tiempo atrás llamé para información observando que todavía se transmiten aires del mismo aroma.

Vinieron por fin años de clara evidencia de estar llegando a un empeño tan esperado, cumplir el deseo de que Cálig pueda hoy acreditar su gran prosperidad en todo orden de cosas.

Con tan extraordinario motivo, la azada, carros, aladre y burro de sària han pasado a la historia. Sus más de seiscientos tractores, su comercio, su industria, etc., dan fe a su excelente economía y puede considerarse entre los mejores de El Baix Maestrat.

Este soñador, devoto de la Virgen de El Socors, que ronda los 96, es fiel testigo del Cálig descrito. Orgulloso de ser calijó, doy a todos un fuerte y gran abrazo.

Manuel Castellano Sancho

Capçalera

POESIA

GRAN DESOLACIÓN A MI PESAR

Sumida en una desolación,

tal vez desengaño en mi soledad,

cuando uno ofrece amor

es devuelto con desdén, qué más da.

Si tu ofreces amistad

sin ningún interés y te dan desamor,

sólo puedes revivir

desencanto y desilusión.

Por eso, en esta vida informal,

el bueno no puede existir,

sólo vive la maldad,

así no se puede vivir.

Con fracasos de la buena fe,

el bueno se está acabando,

si eres buena, eres tonta,

y el malo va sonriendo.

Gritando ¡viva el amor!

cae en un pozo sin fondo,

por eso siempre pienso

este mundo es un infierno.

Cuando sin saber la causa

alguien la espalda te da,

a mi me sucede a menudo

me dan chascos a cambio de amistad.

Este modo de actuar de la gente,

constantemente me quita el sueño,

quisiera ser más salvaje,

para mi salud sería más bueno.

No te puedes fiar de nadie

¡que mundo tan infernal!

Siempre apostando por el amor

y nadie me quiere escuchar.

El buen compañerismo,

eso sería lo mejor,

la gente es así

y se divierte con lo peor.

Remedios Anglés Anglés

Capçalera

NOTÍCIES

VISITA PASTORAL DEL BISBE DE TORTOSA A CÀLIG

Els dies 28 i 29 de setembre va tenir lloc a Càlig la visita pastoral feta pel bisbe de Tortosa, monsenyor Xavier Salinas i Vinyals.

El diumenge, 28, el bisbe va encetar la visita amb la celebració de la missa estacional en què va confirmar 28 joves calijons, els quals van anar acompanyats, majoritàriament, dels padrins de bateig i també de familiars. A l’homilia, monsenyor Xavier Salinas va dir, adreçant-se als joves: «Estimats joves, me n’alegre molt d’estar aquest matí entre vosaltres per donar-vos aquest signe que Jesús va confiar a la seua Església, que és la confirmació. El primer signe pel qual tots vosaltres, com jo, som cristians és el baptisme, que és la porta per la qual s’entra a la vida cristina, és el signe pel qual quedem units a Jesús per sempre, som de la seua família. I ara, aquest altre, la confirmació, que és plenitud del baptisme i que ens diu que l’Esperit de Déu habita al nostre cor perquè tots nosaltres siguem el seus col·laboradors. Penseu que la fe cristiana no és la fe en un Déu que ha creat el món i la posat en marxa, i apanyeu-vos. No. És el Déu que està present a la nostra vida i que ens convoca constantment a cada un de nosaltres a col·laborar amb Ell».

Un cop acabada la celebració de la missa, el bisbe va saludar l’alcalde del poble, Manuel Anglès, i va visitar el Convent de la Santíssima Trinitat.

A l’endemà, a la tarda, va fer la visita als malalts i va assistir a les diverses reunions convocades, respectivament, per les associacions d’espiritualitat, les confraries i els col·laboradors de la parròquia. Tot seguit, va presidir la missa pel difunts de la població.

Entrevista a monsenyor Xavier Salinas

Heu acabat la visita pastoral a Càlig, com ha estat aquesta?

Jo he vingut a Càlig en diverses ocasions, com és amb motiu de la festa de la Mare de Déu i, sobretot, a les confirmacions. Pense, però, que aquesta visita ha sigut més càlida encara, ja que m’ha permès la visita de les families, la trobada amb la gent, amb els grups. Això m’ha permès una visió més real del que aquí es viu, i en aquest sentit la primera impressió és de molta proximitat, de molta alegria. La segona seria la de donar gràcies a Déu perquè el mossèn que teniu aquí, que ja ha arribat a la seua edat de jubilació, ha donat el millor d’ell mateix i ha fet tantes coses per fer possible aquí el futur de la vida de la parròquia, la devoció a la Mare de Déu. Tot això ha suscitat en la gent una corresponsabilitat, una participació. No ho ha fet ell tot sol sinó que ha sigut amb l’ajuda de la gent, i això és un signe molt positiu. I, finalment, jo diria, en aquest sentit d’impressions, que un dels aspectes que m’agradaria subratllar ha sigut aquesta coordialitat en tots aquells que m’he trobat, que això també diu molt d’un estat d’ànim alegre i confiat, tot i que hi ha problemes, perquè n’hi ha.

L’ermita del Socors ha estat fins avui un centre de recès, de trobada de grups de la diòcesi. Ho continuarà sent?

Jo crec que ha de continuar sent-ho. És veritat que hi poden haver moments en què tenim massa llocs i poca gent. Avui jo pense que vivim uns moments d’una certa dificultat, però certament, per la seua ubicació, condicions i tradició religiosa que hi ha, és un dels centres que espere jo que en el futur, immediat ja, serà un punt de referència per a molta gent. Jo intentaré que això siga així.

Com es viu avui la fe a la diòcesi de Tortosa?

Jo pense que com a tot arreu. El que passa és que la diòcesi de Tortosa té una condició per a mi important i és que té unes arrels molt profundes, té una religiositat de tipus popular senzilla però pròxima a la gent que la fa com un punt de referència important. També és veritat que si això no es cuida, no es cultiva, l’erosió que produeix el món actual, la forma de viure, això tindrà les seues repercusions negatives. En aquest sentit, del que es tracta és de millorar el que tenim, no és que hàgem de partir de zero o que hem arribat a una societat tan conflictiva que hem de començar de nou, no; hi ha uns punts de referència bons, i el que hem de fer és millorar a través d’un bon servei de la formació, de millorar la celebració dels sagraments, de l’eucaristia especialment, i de l’acompanyament dels mossens a tots aquells que treballen.

Què voleu dir als cristians de Càlig?

Fonamentalment, perquè també et trobes un poc en aquesta situació d’un cert desconcert, bé, darrere de nosaltres qui ve? Hi ha una inquietud. Jo els diria que no tinguem por, primer, de ser el que som, i més a més en aquesta societat nostra que, pel fet d’estar muntada desde la llibertat, ens dóna la possiblilitat de exercir-la. Exercim la llibertat de ser cristians, i després des d’aquí intentem de fer un cristianisme amable, obert a tots, valorant tot el que tots fan i intentant proposar a tots, i especialment als joves i a les famílies, el camí de la vida cristiana com un camí que realment millora l’ésser humà i dóna sentit per viure.

A.Q.A.

Capçalera

LA FESTA DEL SOCORS 2003

Enguany, la Festa del Socors, el dia 6 de setembre, va caure en dissabte, la qual cosa va afavorir una alta presència de calijons i forasters a l’ermita, malgrat que el dia va sortir ennuvolat, fet aquest que augmentava la probabilitat que hi haguera alguna tronada.

Ja de bon matí –ben abans de l’arribada de la processó que va venir de la parroquial amb la imatge de la Verge–, els firaires (torroners, quincallers, comerciants de joguines...) van començar a escampar les paradetes al recinte del Socors.

A la missa, presidida pel rector, Mn. Salvador Portolès, i concelebrada per Mn. Vicent Beltran, Mn. Antonio Jurado, Mn. Vicent Bengochea i Mn. Rafael Petit, va predicar Mn. Manuel Giner, el qual, al sermó, va dir aquestes paraules: «Quants calijons han passat per aquesta ermita, han vingut a aquesta església? Dels llargs anys, de moltes generacions, que se celebra aquesta festa, quantes vides, quantes tristeses, quantes alegries, quantes esperances s’han posat aquí baix la Mare! Quantes coses podrien contar aquests paratges, aquestes pilastres, aquest lloc sant! Jo voldria –i demano a Déu i a la Mare de Déu– que natros, els qui vivim, no desmeresquem dels nostres avantpassats. Construint aquesta preciosa ermita, la muntaren materialment, perquè hi havia una fe; instituïren aquesta festa i la celebraren un dia propi perquè hi havia un amor, que ha sigut sempre per a ells el Socors punt de referència, lloc estimat...»

A més dels habituals rams de flors presentats per les reines i dames de festes i la padrina del carrer del Socors, l’ofrena per a l’ermita van ser sis canelobres de llum dels quals només se’n van poder oferir quatre ja que els altres dos encara no estan acabats.

A migdia, el repartiment de plats d’arròs i de vi entre els qui van optar per romandre a l’ermita va convidar a parar taules a bona part del recinte arbrat i del paratge.

Tot i que durant la tarda van caure quatre gotes escampades, ben passades les set del vespre va començar a ploure amb una certa intensitat, cosa que no va permetre que sortís la processó que es fa tradicionalment pel recinte ermità un cop acabada la novena. Tanmateix, els qui sí que van actuar sota la pluja van ser els components de la Colla de Dansaires que, malgrat quedar xops, van optar per ballar una jota i la dansa (la creu i del caragol) davant d’un públic que es protegia de la pluja amb paraigües.

A la nit, el mal oratge va impedir fer amb normalitat la torrada de botifarres, llonganisses i carn preparada per la Comissió de Festes, tot i això una bona collada de gent, aixoplugats a llocs ben diversos, van optar per sopar al recinte.

A.Q.A.

Capçalera

REUNIÓ FETA PER INFORMAR DE LA NORMATIVA SOBRE ELS CADAFALS

El nou president de la Comissió de Festes, Miguel Ángel Antolí, i el regidor d’Urbanisme, Vicente Sanz, van reunir a l’auditori del Centre de Cultura, el dimecres 2 de juliol, a la nit, les colles que munten cadafals a festes. La reunió va servir per informar sobre les noves normatives aprovades per la Generalitat valenciana pel que fa a la seguretat de les construccions destinades a les festes taurines i per replegar les dades sobre les mides completes de cada un dels cadafals que conformen la plaça de bous a les festes d’agost, ja que s’han de remetre al Col·legi d’Arquitectes de Castelló de la Plana per aprovar-les, un cop pal·liats els petits defectes de forma. De la mateixa manera, es va informar que els representants de les colles havien de fer la inscripció dels cadafals dins de la setmana següent a aquesta reunió, per fer al més aviat possible el sorteig que marcaria la ubicació dels cadafals a la plaça Nova a l’hora de bastir-los. Finalment, es va fer saber que tots els carrers per on havien de córrer els bous estarien tancats amb barreres de ferro, i que l’ajuntament seria el primer a col·locar les barreres a fi de donar exemple del seguiment de la nova normativa.

Ricard Gumbau i Morera

Capçalera

BALL DE REVETLLA DEL CLUB DE COLUMBICULTURA

El Club de Columbicultura va organitzar un ball de revetlla a la mitjanit del dissabte, 5 de juliol, amenitzat pel duet Fantasia. L’entrada a l’auditori del Centre de Cultura va ser debades perquè hi poguera assistir tothom. Tanmateix, es va obrir el servei de bar i els membres del Club van realitzar un sorteig a la mitja part del ball per animar la vetlada. Abans del ball, a la tarda, els infants de la vila van poder gaudir dels jocs i dels matalafs inflables, que hi havia instal·lats a la pista d’estiu, fins a ben entrada la nit.

Ricard Gumbau i Morera

Capçalera

TROBADA DE DONES DEL MEDI RURAL

Joan Brusca, president de la Unió de Llauradors i Ramaders-COAG, entitat organitzadora de la Trobada; Lluís Tena, vicepresident de la Diputació de Castelló, i Manuel Anglés, alcalde de Càlig, van obrir la Trobada de Dones del Medi Rural amb diversos parlaments de benvinguda. L’associació Sàlvia, secció de la Unió de Llauradors i Ramaders-COAG, va reunir un total de 75 dones vingudes d’arreu de la comarca per tal de parlar sobre temes relacionats amb l’activitat de la dona i del món agrícola. L’auditori del Centre de Cultura va ser el punt d’acollida d’aquesta Trobada, que va tindre lloc el dissabte, 12 de juliol, durant tot el dia. Les aules del Centre de Cultura van servir perquè es poguessen realitzar treballs en grup. A la tarda, després d’haver recuperat les forces amb un bon dinar fet a un restaurant de Benicarló, es va reemprendre el debat sobre els punts i les propostes presentades.

A les 18.30 h, Joan Brusca va fer la cloenda de la Trobada amb un discurs en què animava les dones a seguir la tasca de buscar millores en el treball rural. Igualment, va agrair les propostes presentades i va prometre dur-les a les properes reunions per a estudiar-les i dur-les a l’aprovació.

Ricard Gumbau i Morera

Capçalera

SEGON SOPAR DE LA QUINTA DEL 1979

El grup de 22 joves que componen la quinta dels nascuts l’any 1979 va realitzar un sopar de retrobament per segon any. L’any passat en van ser 17 els qui van poder ser presents a la trobada, mentre que enguany n’han estat un total de 16 els participants al sopar, fet el dissabte, 26 de juliol, a la nit.

La vetlada va transcórrer amb una bona dosi d’harmonia i de bon ambient. Tot i ser una quinta relativament jove –tothom té l’edat de 24 anys– la majoria dels quintos i quintes viuen, per motius ben diversos, fora de Càlig: uns perquè han canviat el lloc de residència, uns altres per motius de feina i uns altres perquè cursen estudis universitaris.

Si el primer any el sopar es va celebrar a un poble d’interior, que va ser la Jana, aquest any li va tocar el torn a un poble costaner. La colla de joves es va congregar a un conegut restaurant del passeig Marítim de Benicarló per a sopar. Després, i sense haver de recórrer molta distància, el punt de trobada va ser la zona de pubs del port esportiu de Benicarló, lloc on es va poder gaudir del bon ambient de la música i de la germanor. Aquest dia de retrobament va finalitzar ben entrada la matinada del diumenge, amb la confiança de la continuïtat d’aquests sopars en els propers anys, perquè sobretot ja no quedava tant per al sopar de l’any següent.

Ricard Gumbau i Morera

Capçalera

L’AGRUPACIÓ MUSICAL VILA DE CÀLIG VA VIATJAR A DISNEYLAND-PARÍS

Un total de 85 persones vinculades a l’Agrupació Musical Vila de Càlig, entre músics, familiars, acompanyants i membres de la Junta Directiva, van viatjar fins a Disneyland-París amb dos autobusos.

El viatge va començar el dilluns, 25 d’agost, un cop finalitzades les festes d’agost, i es va prolongar fins al dissabte 30 del mateix mes. L’objectiu principal d’aquests dies d’esbargiment va ser premiar els músics, i a tothom que s’animés a compartir aquesta aventura, per l’esforç realitzat en mantenir viva la flama de la música de banda a Càlig. Aquest era un viatge que ja feia temps que estava programat, però que mai no arribava a dur-se a cap; més encara quan el darrer viatge havia estat a Osca, on els músics van participar en un certamen d’agrupacions musicals, cosa ben diferent del que ara podien gaudir.

Va ser després d’aprovada, per majoria, la proposta de fer el viatge que els músics i la Junta Directiva van començar a cercar una agència de viatges que ajustés un bon preu i una qualitat acceptable.

Així, el primer dia van visitar el parc Disneyland, ubicat a uns 20 km de la capital francesa, i els estudis cinematogràfics Disney. Joves i grans van poder gaudir de les diverses atraccions del parc i, també, de la mostra dels efectes especials que s’hi realitzen tal com es fan en el rodatge d’una pel·lícula. En aquest segon cas, els especialistes van deixar bocabadats els assistents a un espectacle en què s’hi representaven escenes de perill amb vehicles en moviment.

L’animació estava assegurada durant els tres primers dies, perquè els viatgers estaven hostatjats a l’hotel que es troba dins del mateix parc.

El dimecres 27, després de dinar i fins a la nit, hi havia programada una sortida per París on, els qui van voler, va poder pujar a algun dels vaixells que realitzen una visita agradable a través del riu Sena. Com a bons turistes, els calijons i calijones van poder observar des de dalt de la barcassa l’Assemblea Nacional o Parlament francés, el museu d’Orsay, el museu del Louvre, la catedral de Notre-Dame, la torre Eiffel –que visitarien a l'endemà–, el palau reial, la plaça de la Concòrdia, l’Arc del Triomf, la Madeleine, l’òpera nova i l’òpera vella, a més de molts altres llocs.

Els membres de l’expedició destaquen, entre d’altres, la majestuositat del pont d’Alexandre III, engalanat amb garlandes i detalls confeccionats amb pa d’or.

El divendres 29, van visitar les zones més conegudes de París, com són el barri de Montmartre, que és el lloc on està ubicat el Moulin Rouge. A pocs metres d’allí van poder accedir a la basílica del Sacré-Coeur. Després de dinar i d’haver recobrat forces, els autobusos van dur els nostres viatgers al camp de Mart, on hi ha la torre Eiffel.

El camí de tornada a casa el van recórrer al llarg del dissabte 30, a través dels Pirineus. D’aquesta manera arribaven a Càlig a migdia.

Ricard Gumbau i Morera

Capçalera

VI CONCURS DE FOTOGRAFIA VILA DE CÀLIG

El dissabte, 19 de juliol, va finalitzar el termini de lliurament de fotografies que es podien presentar al VI Concurs de Fotografia Vila de Càlig, organitzat per l’associació Foto Club la Torre. El tema amb què s’hi podia participar, de lliure elecció, era sobre Tècnica, color, blanc i negre i digital, les mides de les fotografies havien de ser de 20 x 30 cm, i estava adreçat a tots els aficionats a la fotografia.

En aquesta edició van participar un total de 31 persones, de les quals 19 eren de fora vila i 10 de Càlig, i s’hi van presentar 135 obres, de les quals 91 eren de concursants de fora vila, 40 de participants de Càlig i 4 que no van respectar les mides que assenyalaven les bases del concurs.

Enguany ha estat l’any en què s’han presentat més fotografies al concurs, cosa que ha fet que l’associació Foto Club la Torre haja assumit augmentar el seu esforç en vista a la propera edició, ja que aquest concurs, atesa la repercussió que ha obtingut almenys quant a participació, s’ha consolidat.

Els premis atorgats corresponen a les persones següents:

Primer premi, dotat amb 270 euros: Marga Campos Chorva, d’Onda (Plana Baixa).

Premi especial, dotat amb 150 euros: Inmaculada Beltrán Beltrán, de Benassal (Alt Maestrat).

Accèssit especial per a veïns de Càlig, patrocinat per Bancaixa i dotat amb 100 euros: Epifanio Gumbau Zaragozá, de Càlig.

Accèssit especial, patrocinat per Busisol Central, SL, dotat amb 100 euros: Emilio Manuel Gellida Gellida, de Benicarló.

Quatre accèssits dotats amb 60 euros: Jordi Fosch Pérez, de Santa Bàrbara (Montsià); Carlos Roig Redó, de Benicarló; Rafael Verdiell Omedes, d’Ulldecona (Montsià); i Jesús Moro Deordal, de Vinaròs.

Les fotografies presentades a aquest concurs es van mostrar en una exposició feta al Centre durant les festes d’agost.

Ricard Gumbau i Morera

Capçalera

SESSIONS PLENÀRIES

SESSIÓ ORDINÀRIA

7 de juliol de 2003

1. S’aprova l’acta de la sessió anterior.

2. S’aprova la relació de factures i rebuts núm. 6/03, per un import de 37.827,75 euros.

3. S’acorda concedir les llicències d’obres següents:

A Franz Paul Peter Behr, per a la construcció d’un habitatge unifamiliar aïllat a l’immoble situat al polígon 9, parcel·la 364. Exp. 22/03.

A Mario Alexander Walterscheid, per a l’ampliació de la construcció habitatge unifamiliar aïllat a l’immoble situat al polígon 11, parcel·les 145 i 155. Exp. 45/03.

A Navaquer 2002, SL, per a la construcció de dos habitatges unifamiliars a l’immoble que hi ha al c. Alacant, parcel·la 36. Exp. 23/03.

A Loreto Benedito Agramunt i Alberto Zaragozá Puig, per la construcció d’un habitatge unifamiliar a l’immoble que hi ha a l’av. Rei Joan Carles I, 46. Exp. 41/03.

A Derribos y Construcciones Cherta y Asociados, SL, per a la construcció de cinc habitatges aparellats a l’immoble que hi ha al c. Montsià, parcel·la 31. Exp. 29/03.

A Begoña i Manuel Querol Mestre, per a la construcció de la distribució interior de les plantes primera i segona, per a dos habitatges tipus dúplex, a l’immoble que hi ha al c. Santa Bàrbara, 35-37. Exp. 37/03.

4. S’acorda adjudicar la redacció dels treballs del Pla General d’Ordenació Urbana a la mercantil Programas de Gestión y Ordenación Urbana, SL, pel preu de 43.280,97 euros.

5. S’aproven els projectes tècnics redactats i també el plec de condicions economicoadministratives que han de regir els concursos per a portar a cap les obres d’«Asfaltat del camí Vell de Sant Jordi a Benicarló» i de «Reformes de les infrastructures del nucli vell, 1a fase».

6. S’acorda proposar com a dies festius, a efectes escolars per al curs escolar 2003-04, els dies 23 de febrer, 18 de març i 31 de maig de 2004.

7. S’informa, favorablement, de la sol·licitud formulada per Detlef Adameit, per a la instal·lació d’un dipòsit d’LP a l’immoble situat al polígon 9, parcel·la 117-b.

8. S’aproven els certificats núm. 4 i 5 de l’obra de «Reformes de la infrastructura del c. la Raval», pels imports de 3.850,77 euros i 28.826,83 euros.

9. S’aprova el projecte tècnic redactat per a portar a cap les obres de millora a la depuradora, i es declaren d’utilitat pública i de necessitat social els terrenys que calguen per a realitzar-les, a l’efecte d’expropiació.

10. S’aprova, per majoria, la modificació de les tarifes de l’ordenança fiscal que correspon a la taxa del cementeri.

11. S’acorda sol·licitar una freqüència per a l’emissora municipal.

12. Diverses preguntes sobre la depuradora, el PPOS, la recollida de residus, la neteja viària i les festes.

SESSIÓ ORDINÀRIA

4 d’agost de 2003

1. S’aprova l’acta de la sessió anterior.

2. S’aprova la relació de factures i rebuts núm. 7/03, per un import de 19.867,36 euros.

3. S’acorda concedir les llicències d’obres següents:

A Juan Enrique Segaró Selma, per a la construcció d’una nau magatzem a l’immoble que hi ha a la pl. Ramón y Cajal, s/n. Exp. 45/03.

A Harmut Borowsky, per a la construcció d’un habitatge unifamiliar aïllat a l’immoble situat al polígon 15, parcel·la 311, pda. les Bassetes. Exp. 27/03.

4. S’aprova, per unanimitat, el programa de festes patronals 2003, les quals abracen els dies 8 al 17 d’agost, ambdós inclosos.

5. S’autoritza, a José Vicente Blasco Adell, la instal·lació de tauletes i cadires a la pl. Vicent Blasco Ibáñez.

Es proposen com a representants al Consell Territorial de la Direcció General del Cadastre els municipis de les Alqueries, Artana i Càlig.

S’autoritza, a Victoria Ma. Pérez, la instal·lació d’un gual permanent a l’immoble que hi ha al c. la Puríssima, 3.

6. S’aprova, per majoria, una moció sobre la construcció d’una presó al municipi d’Albocàsser, una altra sobre l’Hospital Comarcal de Vinaròs, una altra sobre l’edifici de la Torre, una altra sobre el desdoblament de la N-340 al seu pas per la província de Castelló i es rebutja, per majoria, una altra sobre el Pla Hidrològic Nacional.

7. S’aprova el padró de contribuents subjectes al pagament del preu públic del proveïment d’aigua potable a domicili, que correspon al primer trimestre de 2003.

8. S’acorda sol·licitar de l’Associació Maestrat-Plana Alta una ajuda econòmica per a la realització de les obres de «Decentament de la zona carretera de Vinaròs» i una altra per a fer cursets d’informàtica.

9. Diverses preguntes sobre les festes, el Centre de Cultura, les vies públiques i obres.

SESSIÓ ORDINÀRIA

8 de setembre de 2003

1. S’aprova l’acta de la sessió anterior.

2. S’aprova la relació de factures i rebuts núm. 8/03, per un import de 40.321,52 euros.

3. S’acorda concedir les llicències d’obres següents:

A Victoria Pérez González, per a l’enderrocament de la coberta a l’immoble que hi ha al c. Santa Magdalena, 3. Exp. 51/03.

3. S’acorda adjudicar la realització de les obres d’«Asfaltat del camí Vell de Sant Jordi a Benicarló» a la mercantil Lubasa, pel preu de 116.803,16 euros, més una millora d’obra per l’import de 1.757,14 euros, IVA inclòs.

S’acorda adjudicar la realització de les obres de «Reformes de les infrastructures del nucli vell, 1a fase» a la mercantil Juan José Sánchez López (Jujosa), pel preu de 60.101,21 euros, més una millora d’obra per l’import de 8.000 euros, IVA inclòs.

4. S’aprova, per unanimitat, una moció que fa referència a les obres de millora que cal fer a la carretera CV-135, Benicarló-Càlig.

S’aprova, per majoria, una moció que fa referència als talls en el subministrament d’energia elèctrica durant aquest estiu.

5. S’aprova el padró de contribuents subjectes al pagament del preu públic de proveïment d’aigua potable a domicili, que correspon al segon trimestre de 2003.

6. Diverses preguntes sobre les festes, la biblioteca, el Centre de Cultura i la recollida d’animals morts.

Capçalera

ESPORTS

XXIII TROFEU SANT LLORENÇ DE CICLISME

La vint-i-tresena edició del Trofeu Sant Llorenç de Ciclisme, organitzada pel Club Ciclista Caligense, de Càlig, el dissabte, 26 de juliol, va convocar als carrers de la vila una vuitantena de corredors de la categoria júnior. El recorregut de la prova ciclista estava marcat, en un principi, en dèsset voltes al circuit urbà que recorria el carrer de la Raval, dels Doctors Marzà, el camí de Cervera, tot el tram de baixada de la variant o desviament des de la redona de la Somada fins a la de ca Pablana i l’avinguda de la Constitució fins a arribar davant mateix del Centre de Cultura, lloc on se situa habitualment la línia d’arribada.

A la cursa van participar 78 corredors i hi van haver 27 abandonaments, alguns dels quals van ser desqualificacions. La velocitat mitjana de la cursa va ser de 35,763 km/h.

Un problema de comunicació entre l’organització de la cursa ciclista i el servei mèdic va fer que es retardés l’inici i que, alhora, s’hagués de reduir el nombre de voltes que els corredors hi havien de fer. Al final, van ser un total de 14 les vegades que els participants van haver de passar per la línia de meta.

La cursa va començar a les 18.15 h, en lloc de les 17.00 h que era l’hora prevista d’inici, fins que es va localitzar un metge que pogués cobrir qualsevol accident que pogués ocórrer a la cursa.

Les classificacions van quedar de la següent manera:

Classificació general:

1. José Antonio Redondo, de l’equip Pikolinos

2. Six Marcel, del Ceracasa

3. José Manuel Ballesta, del Ceracasa

Classificació de la muntanya

1. José Antonio Redondo

2. José Manuel Ballesta

3. Six Marcel

Classificació de les metes volants

1. José Antonio Redondo

2. Six Marcel

3. José Manuel Ballesta

Classificació per equips

1. Ceracasa

2. Pikolinos

3. Marina d’Or - Talleres Prado

Ricard Gumbau i Morera

Capçalera

EL CÀLIG CF INICIA LA TEMPORADA 2003/2004

El Càlig CF va començar a preparar la pretemporada 2003/2004 la darrera setmana del mes de juliol, tal com ja havia fet als anys anteriors, i el primer partit que va jugar va ser el programat dins de les festes de Sant Llorenç.

El partit es va jugar el dia 9 d’agost i, com és costum, es va rebre la visita del CE Benicarló. Aquest partit va servir per fer la presentació de l’equip del nostre poble davant dels socis i aficionats. El resultat final va ser favorable, per 0 a 5, als caduferos, que aquesta temporada estan a primera regional, després del descens de l’any passat. El fet, però, més important és que es tractava d’un partit de preparació en vistes al campionat de lliga, perquè existia la diferència d’una categoria, ja que el Càlig ha tornat en aquesta nova temporada a segona regional.

Un dels partits amistosos que va valer al Càlig CF per a posar a punt la condició física i tècnica va ser el jugat contra el Traiguera, equip que està a la categoria regional preferent, amb qui es va empatar a un gol al camp del Colomer. El tercer partit de la pretemporada es va jugar a Càlig el diumenge, 7 de setembre. Aquesta vegada el rival va ser d’inferior categoria i els components eren de menor edat. Això no obstant, l’equip juvenil del CE Benicarló va fer treballar de valent els jugadors calijons, entrenats enguany per Joaqui, exjugador de l’equip benicarlando. Els juvenils del Benicarló, dirigits per un exentrenador del Càlig CF, Ramon Gasulla, van aconseguir empatar a tres gols en un partit en què van dominar els joves benicarlandos.

Amb tot, el primer equip del Càlig CF ha disposat d’un temps de preparació per tal de poder afrontar, amb unes condicions òptimes, el campionat de lliga. L’objectiu fixat per a aquesta temporada és l’ascens a primera regional, que és la categoria que mai no s’hagués hagut d’abandonar, tanmateix la mala campanya de l’any passat va passar factura i en va afavorir el descens.

Ricard Gumbau i Morera

Capçalera