dissabte, 7 de juliol de 2007

FESTES MAJORS 1991

Mantenidor: Avel·lí Roca i Albert
Va nàixer a les Coves de Vinromà el 21 d'abril de 1951
Llaurador, alcalde de Tírig i diputat de les Corts del País Valencià

Veïns i veïnes de Càlig! Calijons i calijones! Bona gent!
En plena canícula d'agost, Càlig celebra les festes majors en honor de Llorenç, diaca romà d'ascendència hispànica de l'època de l'emperador Valerià.
Ja en l'origen tenim un fet que enllaça amb el passat, amb la nit fosca dels temps, d'uns temps remots i desconeguts.
Ja d'entrada, els termes es conjuguen: diaca romà d'ascendència hispànica. I sorgeixen dos pols de referència: d'una banda, la romanitat i, de l'altra, la hispanicitat, termes que ens aboquen a un marc geogràfic des d'on ha quallat la nostra història i s'ha encarnat la nostra cultura.
La romanitat, una civilització més que un Imperi i, al mateix temps, un Imperi basat en una única civilització, fruit de moltes cultures.
Vet ací que tenim un element més que configura el nostre món actual: una civilització fruit de moltes cultures. Tantes cultures com pobles han passat per la nostra terra. Els primers pobladors del paleolític, que han deixat als barrancs de la Valltorta un art que supera les mateixes limitacions de l'art per ultrapassar i crear tota una cosmovisió de l'home, de la manera d'entendre el món del mite i la realitat de la pròpia existència.
I sense trencaments, amb continuïtat històrica, els ibers, que, per la mateixa època de Llorenç, ocupaven els poblats de la Tossa i de la Picossa i que convergien en relacions comercials amb els primers assentaments romans del Mas d'Aragó, vestigi de romanitat, a cavall del terme de Càlig i Cervera.
Encara més tard vingueren els musulmans, pura barreja de cultures. El substrat preromà, la romanitat i, ara, un nou element, culturalment ben diferenciat. Aquests pobladors nous s'assentaren en els nuclis rurals de Benigulfur, Beniterei, Oleia i Alí, tots al terme de Càlig.
I tots aquests pobles, fruits de tantes vicissituds històriques, aportaren a les gents aspectes nous, fets diferencials, maneres diferents de veure el món que ens envolta, d'entendre les coses, realitats noves, en definitiva, cultures noves. I aquests pobles han entès el pluralisme i les diferències, diferències que no són desigualtats, sinó diversitats, que és allò que crea la riquesa dels pobles, diversitat de llengües, de cultures, de religions.
Però aquests antics pobles tenien en comú la voluntat de viure a les planes prelitorals, a prop d'aqueixa vella mar, avui en perill i que la voldríem sempre neta, d'aqueix Mediterrani blau que des del coll de Càlig marca la línia estreta de l'horitzó.
Qui no ha pujat a les muntanyes del terme, les Forques i la Somada, i s'ha enlluernat mirant el mar, guaita i vigia de l'horitzó?
Una mar que no separa sinó que unia les terres de ponent i de llevant, que en bonança era un camí ràpid per a viatjar, un camí curt per a transportar i un camí segur per a comerciar.
Aqueixa mar, bressol de cultures, dulcificadora de les planes prelitorals del nostre vell Maestrat.
Terres velles, de bancals d'oliveres, vinyes i ametlers, encara havien de tindre un nou element: fa més de 750 anys vingueren les hosts d'un jove rei, català de Montpeller, jove, monàrquic i un poc imperialista, però bona gent, encisats per les planes i la riquesa dels termes, i ens feren nàixer com a poble a una nova realitat: Europa i Occident.
Ens dotaren d'una relativa sobirania i d'unes relatives llibertats, que en el transcurs dels anys i amb l'espenta del poble són les que avui tenim.
Aquesta nova gent, seriosos de caràcter i una miqueta bruts, deixaren els masos i les alqueries i s'assentaren al turó, a la dreta del riu de Cervera, al voltant del nucli antic i fortificat entre l'església de Sant Llorenç i la Torre.
I una vegada assentats, vingué l'hora del repartiment. Tots volien la millor part. Entre la noblesa s'ho quedaren quasi tot. Càlig i el seu terme va passar a l'Hospital, i Hug de Fullalquer, castellà d'Amposta, va donar a Pere de Balaguer i a Bernat de Puig, els primers calijons coneguts, la carta de població a usos i costums de Lleida. Però el rei, respectuós amb els seus súbdits, els va obligar a respectar els drets que els primitius pobladors tenien, posant, una vegada més, fre a les ànsies expansionistes de la noblesa contra els drets dels ciutadans.
I vingueren temps de prosperitat i de riquesa. Els ciutadans, llauradors i menestrals s'agruparen en gremis, els antics sindicats, i anaven aconseguint, amb el temps, llibertats i franquícies.
I no només els de Càlig sinó que, veient que en la unió està la força, s'agruparen els pobles de la contornada i formaren la Setena. Els ciutadans de Càlig, Sant Mateu, Cervera, la Jana, Traiguera, Xert i Canet aconseguiren formar una de les primeres mancomunitats històriques, fruit embrionari de la primera comarca del País Valencià, la Setena del Vell Maestrat, subjectes al dret consuetudinari del lligallo per a recollir i custodiar i entregar als propietaris els animals perduts i mantindre la comunitat d'herbes i pastures de la mola del Turmell.
La història és massa llarga per recordar-la ara, però sempre hem d'aprendre alguna lliçó: que el progrés mai no ve a soles sinó entre tots, que l'esforç conjunt és el que fa que els pobles puguen avançar en pau, que la tolerància dóna com a fruit la llibertat, i la llibertat és allò que ens fa viure la vida plena.
Vida plena com la que viurem a Càlig en aquestes festes.
Jo, que sóc d'un poble com el vostre que acaba de passar també les festes, només puc dir-vos que les visqueu en plenitud.
Festes amb les campanes al vol, coets i traques, el ball de la dansa i els bous, elements de tota una col·lectivitat que viu la festa plena, la festa com a superació del treball, la festa com a radical expressió de la llibertat d'un poble que en la festa no dorm, que trenca la nit en l'albor d'un nou dia, un nou dia de plenitud que com a poble ens mereixem.
L'origen de la festa és l'esperança i l'exaltació de la vida, de la vida de l'home i de la vida de tot un poble que trenca el cicle rítmic del treball.
L'origen de la festa és la vida, la vida dels qui volem viure en pau, la vida d'un poble que es trenca en aldarulls per les places i carrers, tan ben simbolitzat pels bous que corren amunt i avall seguits pels homes, anhel de llibertat. La vida que renaix com el dia de la nit, com aqueix bou embolat que en la fosca de la nit encén la flama del foc i de la llum. La festa que és festa plena, col·lectiva, de tot un poble, radical i sense diferències, ni hòmens ni dones, ni joves ni vells, ni rics ni pobres, festa per a tots i festa plena.
Festa que fa que tot un poble, Càlig, visca amb voluntat de ser poble, en aqueixa tasca a fer, a disfrutar units d'aqueix llarg treball comú.
I jo des d'ací us convide a la festa, a la millor festa del món, a la festa que tots els calijons, els qui esteu ací i els qui veniu de fora, volem fer, la festa que fa curt el dia i aboca a la nit, la festa que fa que cada nit siga la nit més llarga, que trenca la son, la festa que fa que els joves esgoten la seua vitalitat, que enamora les parelles, i que fa que els més vells somnien en aqueix temps passat, temps passat de festa i esperança, de vida i vida plena.
Calijons i calijones, bones festes!