DESENVOLUPAMENT DE L'ACTE D'INAUGURACIÓ DEL CENTRE DE CULTURA

Presentadors

Bona tarda!
Il·lustríssim senyor alcalde de Càlig, il·lustres alcaldes de la comarca que assistiu a aquesta inauguració del Centre de Cultura, digníssimes autoritats, calijons, calijones, i tots els qui ens acompanyeu aquesta tarda i en aquest lloc, sigueu benvinguts.

Amb el títol Lo Centro, 70 anys d'història, la vila de Càlig compleix amb un objectiu que tenia pendent des d'anys enrere: la recuperació d'un edifici que ha marcat una fita en la història del nostre poble; un edifici emblemàtic per a tots els calijons i calijones, per als vells i per als joves, per als residents i els emigrants a d'altres indrets; un edifici que representa i on tenen cabuda tots i totes, tots i totes estan representats, des de les associacions fins a les entitats, els grups polítics i la gent jove.

Si ara fem una mica d'història, des d'on ens arriba la nostra memòria d'aquest edifici, qui no recorda de la nostra generació, sobretot, i també de generacions anteriors quan els xiquets anaven a escola o quan anàvem al metge o quan es convocaven les eleccions, anar a votar? La resposta és ben clara, al centre, o bé al casal municipal o, com popularment es deia també, a les escoles. Aquí també es feien, i continuaran fent-se, balls de Nadal, de Pasqua, de quintos... No fa massa anys, aquí també veníem al cine; si més no, recordeu el cine de Pedro... Segur que ho recordem d'allò més bé. Aleshores érem uns xiquets i, com la resta de calijons, anàvem al cine de Pedro, que és com llavors en dèiem, i suportàvem inquiets, en el bon sentit, les paraules de Pedro perquè calléssem que, seriós i amb la llanterna a la mà, dirigia als qui feien gresca; això sí, passant prèviament per la paradeta de Vicenta la Cadirera, i ben aprovisionats del bo i millor, de cacaus i tramussos, amb unes poques pessetes. Mira per on, com canvia el temps! Llavors eren pessetes o cèntims i dins de no res seran cèntims o euros.

Els temps, certament, canvien per a bé. Lo Centro també ha anat canviant; ha viscut èpoques més esplendoroses i unes altres èpoques en què ha estat més abandonat. Lo Centro demanava a crits una remodelació, però no una remodelació qualsevol, sinó una remodelació total. Han estat molts els esforços per part de tots els calijons i calijones, alguns visibles, d'altres més anònims, uns i unes encara es troben entre nosaltres, però uns altres, malauradament, ja ens han deixat, tot i que la seua contribució a la nova etapa que avui inicia aquest edifici cultural sempre estarà present entre nosaltres, i el símbol del treball i de l'esforç esmerçat el tenim aquí: aquí tenim, calijons i calijones, lo Centro, el Centre de Cultura, un altre eix vertebrador del nostre poble, un edifici del que tots ens hem de sentir orgullosos, perquè, i no és caure en orgull de calijons, aquest edifici l'enalteixen i en parlen bé la gent de la nostra comarca.

Fer la història del Centre és contribuir a fer una part de la nostra pròpia història i, la veritat siga a dita, és que ens vénen records molt entranyables de la trajectòria d'aquest edifici des que als anys trenta es va posar la primera pedra; per dir un exemple, Pilar la del Comedor, que amb carinyo i amb molta paciència feia el dinar a molts xiquets i xiquetes, tant de Càlig com de Cervera, que es quedaven a dinar perquè els pares treballaven i no els podien atendre, i no només feia el dinar, sinó que també preguntava de tant en tant la lliçó. Pilar feia de tot i creiem que s'haurà emocionat molt veient com la seua petita cuina forma part ara d'un complex cultural que és magnífic.

Haureu vist que aquesta tarda ens acompanyen autoritats del nostre poble i de la nostra comarca, també personalitats de diferents àmbits socials, culturals i polítics, lligats d'una manera o d'una altra a la història del nostre poble. A tots ells, en nom de la corporació municipal de la nostra vila, volem agrair-los que hagen volgut compartir amb tots nosaltres, amb tots els calijons i calijones, aquest acte tan significatiu per a la història del nostre poble. Des d'ací moltes gràcies per la vostra presència.

Els organitzadors ens han dit que férem breu aquest parlament i la veritat és que costa una mica de fer-lo, perquè en són moltes les coses que, sens dubte, voldríem afegir. Hi ha molts records que contar, però com que sabem que els qui ens parlaran després aprofundiran en aquest tema, anem a continuar amb l'acte agraint abans, però, la col·laboració d'un grup de joves, integrants de la Taronja Mecànica, que també han aportat el seu granet de sorra amb la confecció del mural que acabem d'inaugurar perquè aquest acte d'inauguració del Centre siga encara més esplendorós.

L'alcalde de la vila, Manuel Anglès, els lliurarà tot seguit un obsequi commemoratiu d'aquest acte.

...

També se us ha lliurat, a l'inici de l'acte, un full informatiu on s'explica el significat del mural que han confeccionat.

...

A continuació, volem ser els portaveus d'una calijona que també ha volgut sumar-se a aquest acte d'inauguració del Centre de Cultura. Es tracta de Remedios Anglés, que col·labora sempre que té oportunitat, i això ho hem comprovat moltes vegades al llibre de festes, a la revista Vila de Càlig i al llibre de poesies que darrerament ha publicat. Remedios ha escrit una poesia i ens ha demanat que la llegim aquí. Diu així:



Poesia de Remedios Anglés

AL HERMOSO CENTRE DE CULTURA

Al Ilustre Ayuntamiento
me dirigo con respeto
para darles mi enhorabuena
al inaugurar este centro.

Como gloria de un pasado,
surgido de un acuerdo total,
el que fue Centro Republicano
es el nuevo centro cultural.

Nuestros viejos, con ilusión y alegría,
construyeron este histórico local,
pero una guerra truncó sus sueños
borrando su sonrisa y su moral.

Después fue un edificio mal cuidado,
envejecido, con un abandono total;
que las autoridades vigentes
han tratado de solucionar.

Este hermoso centro cultural
que tanta causa de polémica ha sido,
creo que en años venideros
por todos será aplaudido.

Sólo añadiré una cosa,
con razón o sin razón,
este magnífico edificio
es digno de admiración.

Pero siempre lo recordaremos
con su identidad pasada
y, por muchos años que pasen,
jamás quedará olvidada.

Y hoy, a 15 de julio de 2000,
por un acuerdo tomado,
después de cinco años de espera
queda por fin inaugurado.

Aprovecho el momento
para saludar a nuestros alcaldes
sin olvidarme de uno
que tantos recuerdos nos trae.

Esta calle que hoy inauguramos
con tanto cariño, amor y placer,
va dedicada a nuestro ex alcalde
el inolvidable Agustín Mercé.



Presentadors

Gràcies Remedios.
Ana Alberich, reina infantil de les Festes de Càlig 1999, li entrega tot seguit un obsequi perquè tinga un record d'aquest acte que val per a inaugurar el Centre de Cultura.

I ara, seguint amb l'acte, us presentarem la persona que ens parlarà d'ací a no res. És un calijó que, malgrat que des de fa ja bastants anys, potser més de 30, viu a un altre poble, concretament a Vinaròs, no ha oblidat mai quines són les seues arrels. És una persona que s'ha anat formant a si mateix, que ha compaginat el treball artístic amb el treball diari, és una persona que avui destaca d'una manera molt especial en l'ampli camp artístic: en l'aquarel·la, el modelatge, la fabricació d'instruments musicals amb fustes diverses... Estem segurs que a tots ens ha arribat una bona mostra de la seua obra artística feta amb el temps. Ha participat també activament en moltes de les activitats en què se li ha demanat la seua presència. És un calijó de naixença i d'esperit, i d'això se'n sent orgullós, i el nom de Càlig l'ha portat i el porta allà on va.

Amb tots vosaltres, Federico Valls.



Parlament de Federico Valls Cerdá

"El que jo vull dir m'ha fet molt de gust, però poder saludar els meus paisans, això sí.

Jo porto les arrels i les duré tota la vida. Això és difícil. No tinc molt temps. M'han dit que no puc parlar molt. Jo haguera volgut parlar molt, però vostès comprendran que, aquí on vostès estan asseguts, a mitjans del 32 el meu pare se'm va tirar de planyol. La meua mare va lluitar molt i eren homes republicans, què vol dir ser republicans, però eren homes senzills. Aquella gent del poble a la qual jo pertany, la raça més meravellosa que existeix, senyores. D'aquesta gent mai de la vida podré anar amb el cap catxo, mai de la vida! perquè el poble de Càlig, en un moment donat, quan es van voler canviar les normes, i aquí jo no vull cap carnet, senyores, jo no en duc cap, el de conduir i el que sóc valencià amb molt d'orgull, i calijó per damunt de tot. Però jo, el que vull que comprenguen és que una majoria de calijons havien vist l'hora de fugir d'aquella manera de viure o malviure, els uns esgarrats, uns altres a peu, descalços, i és que veien que fins i tot els xiquets podrien aprendre una miqueta més del que havien aprés. No es pot viure de la manera que es va viure. Aquí es van reunir una colla de calijons, amics meus. Ara fa una estona he sentit parlar a aquests meravellosos joves del cine de Pedro. Ah, del cine de Pedro! Ja fa temps que ho vaig sentir dir, jo. Pedro era el qui feia el Ball de la Rosa. Mira per a on!

Aquí hi havia uns calijons que ho van donar tot a canvi del deure complit. Uns calijons que no és possible que en un any arriberen a fer el que van fer.

El 10 d'agost de l'any 1932, Federico Valls estava dalt, en son pare i en sa mare, tenia 6 anys. Avui en tinc 64. Quina en fora que pogueren viure tots aquells homes que van lluitar tant, pobrets!

El poble de Càlig, que no m'agradaria que es barallon per unes sigles que no van a cap part, que penson en aquells humils, en aquells humils calijons, i davant de tot calijones, de quina manera, sense cap mite de cap classe, van ser capaços de fer el que van fer. A fer tot un ordre a partir de l'any 1932. El que ells van fer, senyores! No. Aquí no vinc a retraure res a ningú, vinc en el pla senzill de l'home que fa anys que sé que no sé, però sí que vull que comprenguen que tots aquests calijons han de lluitar tots contínuament.

He estat, avui, molt satisfet que [...] haja estat aquí dalt, si senyor. Totes les portes obertes com les va tindre la República de l'any 31, totes les portes obertes per a tots els calijons. És de l'única manera que aquest poble podrà tirar per avant. I tinguen en compte que jo, a dotze quilòmetres d'aquí, lluito molt per tirar amunt el meu poble.

Aquests dies he estat en tot l'alto rango de la Universitat de Castelló i amb altres personalitats, i el primer que vaig dir és que era calijó. Per quin motiu? Perquè s'haurà de tindre molt en compte d'ara en avant.

Aquí hi ha homes i dones de molta categoria. Els gens de Càlig s'hauran d'estudiar d'ara en avant. Aquí hi ha gent de molta categoria, i a on aniran, de la manera que no digueu: qui són aquells? Calijons. No. Que diguen: allò són calijons. Per quina raó? Perquè som capaços i ho estem demostrant tots els dies.

Sobretot us demano una cosa, jo no puc fer-ho molt llarg perquè m'han dit que no puc parlar molta estona, però només us demano una cosa, amics meus, que no us baralleu mai per la política. Per desgràcia, la política, a Càlig i a aquesta magnífica nació, ens ha donat mals resultats. Treballar tots units, i poseu al poder aquelles persones que siguen capaces. No mireu els comptes bancaris dels pares. Mireu els gens de cada ésser humà. Així, aniran bé.

Això vaig portar-ho i ho he de dir, ho sento. Això vaig portar-ho a la televisió i a la ràdio: filomanía de la democracia.

La democràcia, amics meus, com totes les paraules i tots els fets, té un dibuix. La democràcia té un romb. Aquí veuen vostès llibertat plena, a mesura que va pels extrems se'ns acaba la llibertat, però no és que s'acaba la llibertat, comença la dels altres. És l'única cosa que podem tindre a la vida. Després, el que ens interessaria que tinguérem en compte. En un proverbi que tenia jo al poble de Vinaròs, que van prendre part personalitats de molta importància, miren vostès per a on un humil calijó del que és capaç: "Aunque tu trabajo sea humilde, realízalo sin sentir preferencia por otros más importantes. Cumplir con nuestro deber es la vida, mientras que vivir envidiando lo de otros es la muerte".

En algunes ocasions, algú ha preguntat: aquest d'on és? Aquest és socialista, comunista, falangista, retratista? Què és, aquest? Amics meus, en nom del meu pare i d'aquelles dones i homes tan humils i tan meravellosos, si jo avui estera la república, jo sóc republicà. Això li he dit a l'alcalde de Vinaròs, del PP, íntim amic meu. Aquí hi ha un alcalde que és de Sant Jordi, íntim amic meu. Quan jo estava encarregat d'una fàbrica de mobles ens vam conèixer, ell venia allí.

A mi, què m'importen els carnets? Els gens, sobretot els gens dels éssers humans, amics. A mi el que m'interessa molt de Càlig és el nom, no ni els diners que puguen tindre, que ho he repetit, ni el que puga ser de voler anar per ahi regalant diners, no, no, el que heu de tindre en compte. A mi m'han dit aquí a Càlig: tu eres un miserable, mira a on has arribat sent un miserable. A mi tot això m'importa un bledo! La meua família avui viu de categoria sota l'esforç meu, i a aquella calijoneta que em va donar el destí, que és menudeta però més dona que el campanar. I així anem per avant.

Jo, l'alegria meua és vore que tots vatros no us baralleu. Que no passo com va passar a Cervera. Sobretot, us ho demano per favor. Hi ha molt perquè lluitar a la vida. Avui, ens ompli d'alegria perquè ens hem trobat davall les arrels del centre republicà, d'aquesta vertadera meravella, jo us admiro i us felicito de tot cor. Creeu-me. Us felicito, però prengueu en compte que vatros vau rebre en bones neveres, en un cotxe a la porta de quatre metres, i aquells pobres anaven amb abarques i de qualsevol manera.

Quina meravella! Com puc dir jo, avui, parlar, si aquí m'emociono? De tot m'estic emocionant. Vostès no ho saben. Aquí, el que jo he vist era la dècada dels 30. Era menudet, però encara me'n recordo. Orgullós estic d'aquest poble per viure d'una altra manera. Ja no viu com abans. Tot cap amunt. Té l'arreglament per viure decent, que té batents nous com a les universitats. Tenim tota classe de coses que no vam tindre, i jo sóc el primer que vaig poder-ho tindre, però, i no vull fer-ho llarg perquè tinc temor de passar-me'n, jo vull que vostès es donon la mà, i, cada vegada que vostès hagen de discutir alguna cosa, hi ha un proverbi molt important: "El respetuo mutuo hacia nuestro prójimo es la base fundamental de la convivencia humana". Aquest es el proverbi que necessitareu cada vegada que haureu de discutir alguna cosa pel bé del nostre poble, i el pujareu. Recordeu-vos-en del meu entranyable amic de la infancia, Agustí Mercè, un humil treballador que va ser capaç de llevar tots els gèrmens nocius que enalteixaven el poble i va fer un poble que era una meravella. Continueu encara avui. Continueu i us n'adonareu del que ens estan admirant tots i del que ens respecten. No puc fer-ho més llarg. Moltes gràcies i una gran salutació als meus."



Presentadors

L'alcalde de Càlig li fa entrega a Federico Valls d'un obsequi que commemora i val de record d'aquest acte d'inauguració del Centre de Cultura.

...

Per continuar amb l'acte, demanem la presència de Joaquín Monroig Pedra, que ha volgut participar en aquesta inauguració amb la lectura d'una poesia escrita especialment per a avui. A través del llibre de festes, hem tingut l'oportunitat de conèixer el ball de les paraules que fa harmonitzar Joaquín Monroig per donar sentir a l'expressió del sentiment palesat en una poesia senzilla i acollidora.

Amb nosaltres, Joaquín Monroig Pedra.
...


Poesia de Joaquín Monroig Pedra

La veritat és que jo
quasi que no puc parlar,
he perdut la noció,
mes diré unes paraules
per a aquesta ocasió.

A LO QUE FUE EL CENTRO REPUBLICANO

Este hermoso local,
que un día viñedo fue,
de cómo se construyó,
siempre lo recordaré.

Su dueña: una maestra.
Su puesto: Benicarló.
Por placer y por idea
a los de izquierda cedió.

Ella, era caligense,
y con orgullo, y consciente,
regaló para este pueblo
este lugar excelente.

Fue de primera enseñanza
el grupo que dirigió
durante un montón de años,
allá, a Benicarló.

Aquí se montó la sede
Izquierda Republicana.
¡Nunca se ha visto! ¡Jamás!
Trabajar con mejor gana.

Sin capital de principio.
Con muchas aportaciones.
¡De peseta! ¡De real!
¡Diez céntimos! Los más pobres.

Todo el mundo trabajaba
con muchísima ilusión:
una hora, media hora.
Se buscaba la ocasión.

Aquí se vio voluntad
con sacrificio y sudor.
Aquí existe, enterrada,
sangre de un servidor.

Seguro. Nunca existió
en el mundo otro trabajo
que se hiciera con más fe.
Y trabajando a destajo.

Todos trabajaban gratis.
Nadie ganaba un jornal.
Al revés, poquito a poco
se unía un capital.

Cuando el año treinta y nueve,
que la guerra terminó,
en la sede de Falangue
el Centro se convirtió.

En este extenso salón,
unas aulas montaron
como escuelas nacionales.
Los niños aquí estudiaron.

Felicinda Collell se llamaba
tan extraordinaria mujer.
En su memoria, el pueblo a esta escuela
su nombre, en la puerta, le quiso poner.

Al fondo de esta heredad,
escuelas nuevas se hicieron.
Aquí, desaparecieron.
¡Esto! Se ha vuelto a montar.

Este centro que se hizo con ternura,
con ilusión, con pasión y humanidad,
hoy se inaugura, con gran solemnidad,
como centro para nuestra cultura.

Quiera Dios que este local que quiero,
que en el lugar del otro se ha montado
y que tantos millones ha costado
que sea provechoso y duradero.

Eso es, en verdad, lo que deseo.
Que sea, de cultura, una fuente,
que puedan acudir constantemente
y que sirva el estudiar como recreo.

Lo que un día fue, ya es pasado.
Para algunos, difícil olvidarlo.
Solamente... nostalgia, al recordarlo,
pero pronto, ni eso habrá quedado.

Un gran edificio hoy se ha montado,
una gran construcción modernizada
que hace que no recuerde en nada
al que se construyó en tiempo pasado.



Presentadors

Joaquín Monroig rep de mans de la reina de les Festes Majors de Càlig 1999, Mª Ángeles Sans, un present en agraïment al detall que ha tingut de dedicar unes paraules avui, dia de la inauguració del Centre de Cultura.

...

Sabem que aquesta gran obra que és el Centre de Cultura és un projecte que va nàixer fa un bon grapat d'anys. Les il·lusions, els treballs, les opinions a favor i en contra, els suggeriments, les aportacions, han sigut el fruit d'un gran esforç en què han participat moltes persones que han sabut trobar el moment per dedicar aquest treball.

Avui, en representació de tots ells, tenim el goig de demanar la paraula de Manuel Anglès que, com a alcalde de la població, ha posat el seu treball màxim perquè el Centre de Cultura, aquesta casa que ha de ser nucli, fonament i centre de la majoria de les activitats culturals que durà a terme la població, puga ser avui una realitat visible per a tots nosaltres i un orgull per a les generacions actuals i també per a les futures.

Aquesta gran obra a la qual l'Ajuntament de Càlig, format per aquelles persones que tracen l'esdevenir del nostre poble, ha posat tanta dedicació al llarg de molts anys, avui, 15 de juliol, obri finalment les portes.

Ara serà Manuel Anglès, alcalde del poble, qui ens adreçarà les paraules que seran quasi el final d'aquest dia d'inauguració i que precediran la resta dels actes programats per a avui.

Amb tots nosaltres, Manuel Anglès, alcalde de Càlig.



Parlament de Manuel Anglès i Anglès, alcalde de Càlig

"Bona tarda a tots.

Excel·lentíssim senyor Francisco de Fuentes i senyora, senyor Federico Valls i senyora, senyors diputats autonòmics i provincials, senyors alcaldes, senyor jutge i senyora, senyor rector, excompanys i companys al consistori municipal, presidents de les associacions locals i acompanyants. Calijons.

És avui, per a mi, un dia ple de goig i satisfacció en inaugurar aquest local que penso que serà emblemàtic per a Càlig.

Un local en què es pensava actuar des de fa molts anys i que per unes coses i unes altres es va anar allargant fins que, una vegada superades moltes i moltes traves, es va poder arribar al seu enderrocament i a la seua posterior edificació i que ens ha dut fins avui, el dia 15 de juliol de 2000.

Va ser el dia 20 de setembre de 1995 quan les màquines van assolar el vell edifici. A partir d'aquella data s'han anat produint fases i fases, i cadascuna amb la corresponent fase bis, fins a arribar-ne a 10 per a acabar el local. Hem hagut de superar, com a cada gran obra, i aquesta per a Càlig ho és, moltes dificultats i grans polèmiques.

Polèmiques que han eixit, per una part, de persones que van tindre part activa en la construcció de l'antic Centro Republicano el 1931 i que mai no van acceptar que el seu Centro, el que tanta suor i esforç els havia costat fer, al que tanta il·lusió havien posat, passara, després de la guerra civil, a mans més o menys estranyes.

Persones que veien en el Centro les il·lusions de la seua joventut, els seus amics, parents i companys, ara majoritàriament desapareguts perquè el temps sempre passa factura.

Aquests polemistes tenien i han tingut una base molt forta de raó, perquè, vulguem o no vulguem, el seu símbol, el Centro, desapareixia.

Per una altra part, estaven els qui només han vist en aquest local un lloc d'enfrontament polític, i que s'havia d'aprofitar.

A aquests els diria que aquest lloc és de tot el poble, perquè tot el poble l'ha pagat i tothom l'utilitzarà, i que els qui ara estem a l'Ajuntament passarem però el local ací quedarà.

Als nostàlgics del vell Centro he de dir-los si pensen el mateix després de vore aquest magnífic local i dir-los, també, que els temps han canviat i que s'ha d'adequar a les demandes actuals.

Un Centro que al llarg del temps ha sigut centre (i valga la redundància) de tota l'activitat festiva i social de Càlig.

Jo me'n recordo d'haver-lo vist que ha servit de vestidor de futbol quan el camp estava als Torradells, consulta del metge, escoles, menjador escolar, lloc de juntes de totes les entitats del poble, llar del jubilat, centre electoral, pista de ball, i qui pot oblidar l'entranyable cine de Pedro o Cine Cervantes -si ho preferiu.

Crec, doncs, que cap lloc de Càlig té la història que hi té aquest. Així podem dir que aquest solar, que ara alberga aquest nou edifici, i ho podem dir ben fort, ens ha vist créixer a tots.

Adéu, lo Centro!

Abans he dit que el procés de construcció ha sigut llarg, però encara més ho va ser el del planejament de les fases i el seu finançament, ja que el capital a invertir era enorme per al nostre poble i no va haver més remei que moure´s i buscar-lo.

Lluny està el dia en què com a alcalde de Càlig i acompanyant dels diputats autonòmics Avel·lí Roca i José Ramón Tiller vam visitar la consellera de Cultura, Pilar Pedraza, per a involucrar la Generalitat en el seu finançament. I ens va prometre visitar-nos, vore també la Torre i parlar-ne.

Així, doncs, amb motiu de la inauguració del molí de l'oli de Cervera, ens va visitar, vam vore la Torre i el Centro, juntament amb qui aleshores era president de la Diputació, el senyor Francisco Solsona. I allí mateix, a la vista de l'estat en què s'encontrava el lloc i de les nostres demandes, li va dir la consellera al president que es formalitzara un conveni a dues bandes, Generalitat-Diputació, per a començar les obres.

L'octubre de 1994 es firma el conveni per un import de trenta-dos milions de pessetes, a pagar en dues anualitats, i a més a més la Diputació ens va finançar el projecte en més de tres milions.

A partir d'ací hem anat posant partides i més partides del pressupost municipal, sempre que ens va ser possible, vam dedicar un any els PPOS i, sobretot, que és el que ens ha salvat, poder-lo incloure en el programa europeu Proder, del qual hem rebut dèsset milions i, el novembre passat, per unanimitat de tot el consistori, es va demanar un préstec de vint-i-cinc milions amb els que pensàvem que s'acabaria l'obra.

Així doncs, aquest edifici se'ns ha endut gran part de les inversions municipals dels últims anys, però sóc dels qui pensen que ja tenim el local, que el poble ja el pot disfrutar i que, tal com ho tenim programat, s'anirà pagant.

Però l'edifici en si no tindria importància si no s'utilitza per a la finalitat a què està ideat: cultura i oci, en majúscules.

No valdrà res si ens serveix només per a mostrar-lo. Ha de tenir una activitat cultural i social gran. Ha de ser un lloc de referència per a aprendre i disfrutar, i és aquí on comença de veritat la tasca dels regidors de Cultura i, per descomptat, dels alcaldes.

Ja s'ha utilitzat per a fer cursets d'informàtica, valencià i anglès, però no és prou. Ara hem de traslladar ací la biblioteca, com ja l'havia el 1931, i ha de ser una biblioteca moderna i funcional. Sabem que es pot fer, necessitem temps, però ho farem. Seguirem, dins de les nostres possibilitats, fent cursets, estarem connectats a Internet i seran totes aquestes activitats les que ens ompliran d'orgull i ens farà més poble, tal com diu el mural de la Taronja Mecànica, i no ser més o menys bonic el disseny i la distribució del local.

No voldria acabar sense deixar d'agrair el recolzament de totes aquelles persones que directament o indirecta han col·laborat en la construcció i disseny de l'edifici.

En primer lloc, a tots els regidors que al llarg d'aquests anys m'han acompanyat, perquè van vore en més o menys grau, la necessitat d'aquest centre.

També vull deixar constància del meu agraïment personal a Luis Casanova, el secretari, per les seues idees, consells i, sobretot, per la seua ben estructurada ment o professionalitat que li ha permès saber i explicar-nos al consistori quina porció d'obra entrava a cada fase i fase bis, i el que és més important, que la teòrica i la pràctica quadraren.

A José Vicente Simó, amic i company durant vuit anys, que sempre va vore amb claredat la necessitat del Centro i que tant em va recolzar quan feia falta.

A Joan Peñarroya, l'arquitecte, per haver sabut blasmar en un projecte les idees que ens bullien al cap.

A l'empresa Construcsenia i, sobretot, als constructors de l'última fase, Batiste Cervera Ramallets, Ramón Vericat, Jesús i Braulio, per la seua professionalitat i il·lusió en què quedara tot perfecte. Però és que Batiste no sols ha sigut un constructor, sinó que ha sigut un detallista, tant i tant exigent, el qual ha sabut posar els millors acabats d'aquest magnífic pastis que és ara el Centro.

I, per últim, el més gran dels agraïments personals a Càlig, a tot Càlig, que em va donar la seua confiança a les últimes eleccions i va fer que jo, Manuel Anglès, lo Barberet, un calijó humil i somniador, haja tingut l'honor d'inaugurar aquest Centre que, sens dubte, marcarà una fita en la nostra població.

Salut a tots! Visca Càlig!"



Presentadors

Senyores i senyors, hem acabat la primera part de l'acte de la inauguració en què hem tingut alguns parlaments que fan i faran història per al nostre poble. El programa dissenyat per a avui continua amb al presentació de l'Agrupació Musical Vila de Càlig, que ens oferirà algunes peces musicals adequades a aquest dia d'inauguració.

Però, per acabar la nostra aportació volem afegir el nostre desig perquè aquesta obra que avui ha estat inaugurada siga el començament de noves aportacions culturals per a Càlig, que l'enriquisquen i el facen sentir orgullós del progrés que aporta per a les persones la cultura.

Us deixem a continuació amb Ruth Sans Monroig, que farà la presentació de l'Agrupació Musical Vila de Càlig i de la interpretació de cadascuna de les peces musicals.

Moltes gràcies a tots per la vostra presència en aquesta inauguració del Centre de Cultura.