Revista nº 39.- Abril - Maig - Juny 1999

EDITORIAL

Allò que fa que una associació, que té com a finalitat única i principal el manteniment, la prosperitat i la difusió de tot allò que és cultura, continue sent dinàmica, creativa i il·lusionadora és la tinença d'uns fonaments sòlids i, alhora, la possessió d'uns objectius clars.
Deixant ara de costat els fonaments i centrant-nos en els objectius, i més encara en objectius concrets, cal dir que les dues finalitats més urgents i al mateix temps perseverants que ha de complir una associació cultural és educar els seus associats i afavorir la participació activa d'aquests.
Quan esmercem el mot 'educar' ho fem amb el significat pres directament del llatí educare, ço és, alimentar, i hi afegim la definició actual per la qual educar és formar la persona per tal que desenvolupe les seues facultats físiques, intel·lectuals i morals.
Certament, els calijons, i el mateix passa amb la resta dels valencians, tenim necessitat de formar-nos en la nostra pròpia cultura, i per a això ens calen fonts que ens alimenten intel·lectualment i ens apropen al coneixement dels avatars històrics gràcies als quals s'ha forjat el que avui és el nostre poble i el nostre país.
Doncs bé, quantes preguntes sobre fets ocorreguts almenys al nostre entorn més immediat romandrien sense resposta? I més encara, si en desconeixem la resposta, sabríem cercar els conductes que ens poden apropar a trobar una solució?
Per tant, aquest és un dels objectius prioritaris d'una associació cultural: mostrar i difondre la cultura. Tanmateix, la cultura va més enllà de la simple relació de fets històrics, de la replega de tradicions i contalles, de la commemoració i celebració de festes anuals, de fer i dur endavant programacions d'actes socioculturals, esportius... La cultura és nodrir i formar abastament la persona en el seu medi procurant-li els mitjans i els coneixements necessaris perquè, amb llibertat, modele la seua pròpia personalitat i es mostre participadora del que dia a dia passa al seu voltant aportant les seues idees i el seu esforç per intentar millorar la societat en què viu.
Per això, duu endavant una associació cultural conscient i valedora d'aquests objectius prioritaris és una tasca difícil, però en el fons necessària.

COSTUMARI

La festa dedicada a santa Caterina se celebra el dia 25 de novembre. És una diada en què participen sobretot els infants que, conduïts pels mestres d'escola i acompanyats sovint dels pares, van a l'ermita del Socors a passar un dia que els val per jugar, córrer, cantar... i menjar-se la prima, un dels dolços tradicionals calijons.
Amb els anys, s'han fet alguns versos, sovint cantats, al voltant d'aquesta festivitat:

Caterineta, alça't de matí
per a anar a missa
del pare Agustí.

Lo pare vicari
mos confessarà
i, després de missa,
un sermonet mos farà.

Caterineta, baixa que ja mo n'anem
a pegar la volta i a vore el convent.
Si no baixes prompte
aquí et deixarem.

En esta casa m'asturo
a vore que em donaran,
mes que siguen dos metletes
per a rosegar els quixals.

Visca la Puríssima!
Visca qui l'enrama!
Visca santa Caterina
que porta la palma!

Ai andí, ai andà,
per a mi la vull, per a mi serà.

Santa Caterina,
la rosa divina,
anirem al Socors
a minjar-nos la prima.

HISTORIA

RAMON CENTELLES

El apellido y la sangre son las vinculadas del parentesco que se ordenan de padres a hijos y se transmiten de generación a generación, siendo el apellido la patente de la familia que es distintivo, que nos acredita en las presentes y futuras generaciones. Tal es el documento de mi antepasado, de Ramón Centelles, oriundo de Villafranca del Cid, casado con Josefina Cantavella Vives, nacida en Benasal, de cuyo matrimonio nació un hijo único, Ramón, casado en Cálig el 19 de julio de 1781 con la caligense Raimunda Aragó Redorat, hija de Francisco y de la benicarlanda María Teresa.
Ramón Centelles en 1788 era ciudadano de Cálig, en su categoría social, demostrando así que no había trabajado nunca, y tenía en su renta anual más de 100 onzas de oro, domiciliado en la actual calle de Marimón, vivienda y, en sus bajos, corrales para sus ganados, salida por sus murallas en la puerta de Vinaroz, situada ésta al empezar la calle de la Cuesta.
Ramón: posesiones rústicas en los términos de San Mateo, Rosell, Canet lo Roig, Cálig y en Peñíscola. Según escritura de venta, en la rústica de Cálig nombrada La Planeta, cultivos olivos milenarios, limitando al camino de Cálig a Peñíscola, en su ruta al hito o mojón de El Povaig (documentos antiguos, Pohaig), donde se unen los términos de Cálig, Cervera y Peñíscola, adquirida por Ramón Centelles a la señora Ignacia Sales, viuda del mariscal de campo Don José Sanfeliu, según escritura valor en papel sellado de 136 maravedís, realizada en Peñíscola, con su puerto de Santa María, a los 28 días de julio de 1788, en su firma protocolaria y signo testimonial del escribano real y público de Peñíscola José Luis Aiza y testigos Juan Chaves, ayudante militar de Peñíscola, José Aiza, librador, y Gregorio Sanz, oficio sastre, los tres vecinos de esta ciudad.

Juan de la Figuera Bertrán

LA CONFRARIA DE LA MARE DE DÉU DELS DOLORS

La benedicció de l'estendard
El Diumenge de Rams, 28 de març, durant la celebració de l'eucaristia i un cop acabada l'homilia, mossèn Salvador Portolès, rector de la parròquia, va beneir l'estendard de la Confraria de la Mare de Déu dels Dolors. Aquest estendard, el primer que té la Confraria, va sortir, també per primera vegada, a les dues processons de Setmana Santa que es fan a la vila, és a dir, la de Dijous Sant i la de Divendres Sant, on va obrir el pas dels confrares i de la peanya que conformen la Confraria de la Mare de Déu dels Dolors a Càlig.

La formació de la Confraria
Actualment, la Confraria està formada per 17 famílies calijones, que són un poc més de 40 persones. Aquest grup de gent (que de moment no han creat una associació constituïda legalment sinó que el que pretenen sobretot és continuar una devoció basada en la tradició de portar, durant les processons de Setmana Santa, la peanya de la Mare de Déu dels Dolors( manca d'una organització constituïda orgànicament, ja que els seus components o confrares es divideixen tan sols en dues seccions: d'una banda, els portadors de la peanya; i, de l'altra, els acompanyants, els quals, formats en dues fileres situades davant de la penya i enmig de la processó, acompanyen el pas amb atxes a les mans. A aquests darrers cal afegir, des d'enguany, el portaestendard.
La Confraria va ser creada l'any 1996, després que al llarg de l'any 1995 diverses persones, entre les quals hi havia Socorro Llorens, Isabel Lacruz, María Dolores Anglés, la de Manic, i el seu marit Carlos Pasies, prenguessen la iniciativa de transformar el vell pas de la Dolorosa en confraria. Així, Socorro Llorens, una de les principals impulsores de la nova confraria, va iniciar diverses converses entre els qui volien formar-ne part i els portadors de la peanya de la Mare de Déu dels Dolors, unes converses que van esdevenir fructíferes ja que el resultat final va ser ben satisfactori.
Per a Vicente Rambla Sanz, portador de la peanya des de l'any 1979, la confraria va nàixer «més que res per la inquietud d'unes persones per mantenir el pas de la Dolorosa davant la formació, aleshores, d'una altra confraria, la de Jesús Rescatat». Seguint amb les paraules de Vicente Rambla, la proposta que se'ls oferia «ens va vindre perfecta, perquè trèiem tots els anys el pas i es veia una cosa gelada, ja que n'érem només quatre les persones que el portàvem».
Els ingressos de què frueix avui la Confraria de la Mare de Déu dels Dolors per costejar les despeses que provoca la pròpia confraria provenen, generalment, de les quotes dels confrares i de les rifes que fan durant l'any, i també d'aportacions voluntàries.
D'ençà el naixement de la Confraria, aquesta ha anat, any rere any, completant les diverses necessitats que, al parer dels components, hi mancaven, i que són, entre unes altres, la confecció d'un nou vestuari per als confrares, l'adquisició d'objectes propis d'una confraria, la compra de complements per a la imatge i l'ornamentació i engrandiment de la peanya.

La imatge de la Mare de Déu dels Dolors
Amb tot, la imatge de la Mare de Déu dels Dolors que surt a les processons de la Setmana Santa calijona té una història de fa anys. La primera imatge dels Dolors de què tenim coneixença pertanyia a una família Anglès de Càlig, un dels components que recordem és Emilio Anglés Uribe, que va morir al març de l'any 1986 (a qui el poble anomenava Don Emilio el Xileno. Aquesta imatge la va comprar Francisco Anglés, pare d'Emilio, ajudat d'un germà seu, Manuel, amb la intenció que aquesta imatge passés en herència de pares a fills i que sigués el fill més gran, és a dir l'hereu, el qui tingués el dret a heretar-la. L'herència de la imatge duia afegida alhora una heretat situada a la partida dels Torradells (avui propietat de Salvador Sorlí, de Rebeníssia(, que amb el producte que s'hi treia servia per pal·liar les despeses que ocasionava la conservació de la imatge i les celebracions que s'hi feien al seu voltant.
Francisco Anglés, que va marxa de jove a Xile a fer fortuna, va treballar en aquest país de guarda d'una mina d'argent que els propietaris van abandonar per la manca de productivitat. Quan va tornar a Càlig en companyia de la seua dona, que era xilena, i el seu fill Emilio, també va dur la corona d'argent que avui llueix la Mare de Déu dels Dolors.
La imatge dels Anglès era duta tots els anys a la parroquial per exposar-la durant el setenari. Malgrat això, a l'església ja hi havia, però, una imatge de la Dolorosa, encara que d'una grandària més menuda, que estava posada on avui hi ha l'altar de santa Teresa, és a dir, al tercer altar situat a la dreta del presbiteri, de la qual tenien cura les esclaves (agrupació formada per set dones que representen els set dolors de María i que surten a les processons de Setmana Santa).
Aquesta imatge de la Mare de Déu dels Anglès va ser cremada a la plaça Nova, juntament amb unes altres imatges religioses que hi havia a cases particulars, durant la guerra civil del 1936-39 (hom recorda que Don Emilio, amb llàgrimes als ulls, duia la vella imatge davall el braç i, en ser davant de la foguera, algú li la va arrancar amb força i la va llançar a les flames). Una vegada deixats enrere els fets tràgics, tant a nivell humà com de patrimoni, que va comportar aquesta contesa bèl·lica, Don Emilio va encomanar una talla de la Mare de Déu dels Dolors (a qui ell anomenava mi virgensita, que va comprar segurament a València, la qual és una talla de fusta que únicament té treballats els braços, les mans i la cara, ja que és una imatge vestida.
Don Emilio conservava aquesta nova imatge a ca seua, situada al final del carrer de Sant Josep. No obstant tenir-la a casa, la Dolorosa era traslladada a la parròquia per a quan es feia el setenari (que té lloc abans de Setmana Santa. La imatge, col·locada a l'altar major (durant el primer terç dels segle actual, la imatge primera dels Anglès es col·locava a l'altar del Sagrat Cor, és a dir, al segon altar situat a l'esquerra del presbiteri) pels portadors de la peanya i agençada, entre unes altres persones, per Carmen Zaragozá i Rosita Batiste, romania durant uns dies a l'església parroquial. El Diumenge de Pasqua, després de la processó de l'encontre (en què a la imatge de la Mare de Déu se li canvia el dol de la roba per un vestit blau i mantellina blanca( i acabada la missa, era traslladada, novament en processó, a ca Don Emilio.
Malgrat que Don Emilio, com a propietari de la imatge, va voler deixar-la en herència a persones diverses, perquè no tenia hereu, aquesta va romandre, primer (quan Don Emilio va vendre la casa que tenia al poble i va traslladar-se a l'ermita), a l'ermita del Socors, vora la porta d'entrada que hi ha dins al santuari i que condueix a l'hostaleria. Aquí hi va patir un incendi provocat per un ciri encés caigut, que va cremar part de la vestimenta de la imatge i de la cara. Un cop restaurada, la imatge va fer cap a l'habitació que tenia Don Emilio a l'hostaleria de l'ermita. Finalment, i després de diverses vicissituds, la talla de la Dolorosa avui roman a la parròquia i ocupa el retaule on fa alguns anys hi havia sant Josep, és a dir, el primer altar que hi ha situat a l'esquerra del presbiteri.

El portadors de la peanya de la Dolorosa
Fins a l'any 1996, en què surt en processó per primera vegada la nova confraria, la peanya amb la imatge de la Mare de Déu dels Dolors la portaven quatre persones, quasi sempre les mateixes, les quals només canviaven passats un bon grapat d'anys. Així, entre molts altres de qui desconeixem els noms, trobem José Ramón Gumbau, el Peixero, que, quan tenia 13 anys, el 1955, va substituir Juan Manuel Ortí, el de Maios. Aquest any, també eren portadors de la peanya Joaquín Sans Cifre, el de Flaüta, Francisco Querol, el Serrut... Posteriorment, hi van haver uns altres portadors, com José Manuel Sans Cifre (des de l'any 1969), Epifanio Gumbau Zaragozá, Juan Ramón Borrás Anglés, Felipe Querol Querol... El vestit de vesta d'aquests portadors es componia de caputxa negra i de túnica blanca cenyida amb una faixa negra, els quals anaven acompanyats de quatre voluntaris que duien les crosses per descansar la peanya.
Durant tots aquests anys en què la imatge de la Mare de Déu ha sortit en processó, és cert que han passat anècdotes. Tal vegada, el fet més sorprenent va ocórrer fa algunes dècades, segons ens fa sabedors José Ramón Gumbau: «d'acord amb l'ordre que se segueix a la processó, la imatge de la Mare de Déu dels Dolors és sempre l'últim pas i, després d'aquesta va el rector, a continuació l'ajuntament i, per acabar, la banda de música. Així, fa ja bastants anys, el senyor rector que hi havia en aquells moments, de qui ara no recordo el nom, va decidir que el pas de la Mare de Déu anera davant de tot, i així es va fer. En arribar la peanya a la plaça Nova, es va girar un vent molt fort que no va parar de bufar al llarg de tota la processó. Aquell vent es va calmar quan la imatge de la Mare de Déu va entrar novament a l'església. I ja no va bufar més en tota la nit.»

Cloenda
Els confrares de la Mare de Déu dels Dolors, que tenen en les processons de Setmana Santa i Pasqua la fita principal, convoquen, tanmateix, al llarg de l'any diverses reunions on acudeixen els confrares per tal de parlar sobre els actes que organitzen amb el propòsit que isquen al millor possible. En els temes tractats en aquestes reunions, que són obertes a la gent, especialment a les persones que tenen interès a apuntar-s'hi, sobresurt la voluntat de compartir amb les altres confraries que hi ha al poble l'organització de les processons de la Setmana Santa calijona.

A.Q.A.

SÍNTESI D'ACTUACIONS DE LA CONFRARIA DE LA MARE DE DÉU DELS DOLORS

· L'any 1995 sorgeix, en un grup de gent del poble, la iniciativa de crear la Confraria de la Mare de Déu dels Dolors, els quals veuen amb això un suport al reviscolament de la tradició que, durant dècades, han conservat a les processons de Setmana Santa els portadors de la peanya de la Mare de Déu dels Dolors.
· L'any 1996, la Confraria surt a la processó de Setmana Santa per primera vegada, cosa per a la qual es confeccionen els vestits de vesta que són de color blau fort. Els qui duen la peanya porten una faixa negra mentre que la resta de confrares se cenyeixen la cintura amb un cordó també negre.
· L'any 1997 s'afig la passamaneria a les túniques i a la capes del confrares. Es compren tulipes noves per a la peanya i es canvien els ciris per peretes de llum elèctriques.
· L'any 1998 s'apuja l'alçària de la peanya i el faldó que l'envolta, alhora que s'allarguen les barres, perquè en comptes de dur-la entre quatre en siguen vuit els confrares que la porten.
· L'any 1999, les monges clarisses de Tortosa confeccionen l'estendard que llueix la confraria davant el pas. La composició d'aquest estendard de la Mare de Déu dels Dolors, sufragat mitjançant les quotes dels confrares i algunes rifes, es compon de dues parts: d'una banda, la cara i la mà de la Mare de Déu estan pintades en relleu, basades en una còpia fidel de la imatge que surt a la processó; de l'altra, el brodat que ompli l'estendard, on només varia la tonalitat de la corona, ja que aquí és daurada, a diferència de la imatge original que és argentada. També, en aquest any, hi ha diverses ofrenes que han servit per completar aquest pas, d'entre les quals sobresurt la compra del mantell que duu la Mare de Déu i l'adquisició d'una mantellina, un rosari, dos collars, una polsera i una agulla per subjectar la mantellina a la imatge.

POESIA

PARA MARCOS Y OLIVIA

Para Marcos y Olivia,
hijos, hermanos, amigos
y toda mi familia,
un momento de recuerdo.

Aunque yo diga un momento
en este día inolvidable,
para este momento
es un momento interminable.

No pretendo enturbiar el día,
un día tan hermoso y recordado,
sólo para recordar
los que de mi familia están faltando.

He perdido medio corazón
que está repartido entre dos,
el otro medio que aún me queda
lo reparto con cariño y amor.

Serán pedacitos muy pequeños
porque vosotros sois más,
pero están cargados de amor.
Os deseo mucha felicidad.

A todos mis hijos y nietos,
hermanos, sobrinos, amigos y demás familia,
muchas felicidades a todos.
Dios que nos dé mucha salud y vida.

Remedios Anglés Anglés

SOLC PROFUND

Cavem, de pas per la vida,
un solc de suors i angúnies.

El solc ha de ser profund,
els que vénen al darrere
s'han de guiar per l'olor
de la terra remoguda.

Deixem un solc adobat
que germini bé la grana;
bona collita hi hauria
si s'adoba amb esperança.

No malmeteu la collita
que hem sembrat
amb goig i llàgrimes.

Montserrat Llorens

OPINIÓ

LA FESTA DEL CORPUS AL CARRER DE SANT JOSEP

Al poble de Càlig hi ha un carrer, que es diu de Sant Josep, on encara es conserva un costum que els veïns i les veïnes del carrer han convertit en una tradició.
Encara que sóc nova en aquest carrer, ja que fa molt poc de temps que hi visc, m'he adaptat perfectament allí i tothom m'ha oferit la seua casa, la seua amistat i la seua ajuda per a tot el que em faça falta. Tot això ho agraeixo molt i, des d'aquesta revista, els faig arribar les meues salutacions i la meua lleial amistat.
Segons em van explicar unes veïnes durant aquestes vacances de Setmana Santa, tot va començar fa uns 25 anys, amb motiu de la primera comunió de dos xiquets del carrer, dels quals no penso dir els noms.
L'excusa que va iniciar aquest costum va ser la festa i processó del Corpus Christi, que llavors encara se celebrava el dijous, en què tots els nens i nenes que combregaven per primera vegada sortien mudats amb el vestit de primera comunió. Les mares d'aquests dos nens dels carrer de Sant Josep van decidir allargar la catifa feta de baladre i de flors que havia a la plaça Vella, lloc on es munta l'altaret perquè el mossèn deixe la custòdia, fins al punt del carrer de Sant Josep on vivien aquests dos nens.
Aquesta idea va ser molt ben acceptada per tots els veïns d'aquest carrer, ja que a l'any següent van decidir guarnir tot el carrer amb el baladre que els homes collien al camp i amb les flors que el veïnat tenia a casa.
I així s'ha seguit fent any rere any. En això, tota la gent del carrer hi col·labora, encara que avui les flors les hagen de comprar.
Desitjo que aquest costum, convertit ja en una tradició, no es perda mai i que es puga continuar fent al llarg dels anys. Que les noves generacions calijones li dediquen unes poques hores del seu temps lliure, perquè per la festa i processó del Corpus Christi puguem veure guarnit aquest carrer com cal.

Maria Àngels de la Figuera i Bengochea

RESTAURACION DEL ALERO Y TEJADO DE LA CASA DE LA VIRGEN Y HOSPEDERIA DEL SOCORRO

Amados hijos de Dios: Después de saludarles, permítanme les explique a grandes rasgos el devenir de las obras empezadas en el Socorro.
Superados los trámites legales del caso, y con la debida autorización del Obispado de Tortosa, de fecha 18 de enero de 1999, el día 19 de abril del año en curso se iniciaron las obras de restauración del alero y tejado de la casa de la Virgen-Hospedería del Santuario de Ntra. Sra. la Sma. Virgen del Socorro, a cargo del empresario Joaquín Borrás Querol y bajo la dirección de D. Miguel García Lisón, arquitecto, delegado de la Consellería de Cultura, Educación y Ciencia de Castellón.
Las paredes de la casa, de 60 centímetros de espesor, están construidas a base de piedra y tierra no ofreciendo la seguridad que hoy se precisa para cargar sobre ellas el nuevo tejado. Por este motivo se han construido zunchos alrededor de toda la casa uniéndolos todos entre sí.
Se empezó por la parte trasera el día 19 de abril quitando tejas y vigas muy deterioradas. El alero de la vertiente de atrás también se ha construido con canetas.
Una gran tormenta se nos vino encima el 27 de abril de 1999, obligando a cubrir la estancia con plástico evitando que el agua penetrara en la casa y detener las obras.
El tejado trasero está construido con vigas de cemento y machihembrados, quedando terminada la solera el día 6 de mayo de 1999.
Después de montar el andamio junto a la pared de la fachada se empezó a derribar el alero y retirar tejas y vigas, también muy deterioradas. Nueva tormenta nos obliga a cubrir media casa, con menos suerte que la anterior, pues nos penetra el agua hasta el comedor y apartamento nº 5.
El carpintero, Mateo Ibáñez, de San Mateo, va uniendo de dos en dos las 68 canetas, que talladas por los operarios de la Escuela Taller de Traiguera, previa aportación por mi de la materia prima en el año 1989, y guardadas con esmero en las dependencias de la casa Hospedería, esperaban el momento, ya llegado, de ser colocadas en su sitio (10 años). Se colocan los tableros de 1,15 m de salida de la pared quedando terminado, en parte, el alero para la construcción del tejado.
Especial peligro ofrecen el piso sobre la sala comedor y apartamento 5º, por consiguiente nos vemos obligados a reforzarlo con una red de hierro y capa de hormigón de 8 centímetros.
Día 22 de mayo de 1999. En toda la vertiente de la fachada se han colocado 22 vigas de hierro de 0,20 por 7,80 m utilizando la grúa de Martínez de Benicarló. Con los machihembrados sobre las vigas de hierro queda construida la solera de todo el tejado.
Empezando por el alero, claro está, sigue la construcción del tejado, 8 de junio de 1999, que se termina el día 25 del mismo mes.
Ya tenemos tejado y alero nuevos, desapareciendo el peligro que ofrecía el deterioro del mismo y consiguientemente la gran preocupación de posible accidente y aspecto deplorable.
Los albañiles que han trabajado en la construcción del alero y tejado de la casa de la Virgen-Hospedería del Socorro son: José Antonio Tena Monroig, Lucas Mateu Colorado, Joaquín Rosado, Juan Antonio Ropero Portillo y Tomás Villanueva Martínez, que se nos accidentó el día 12 de mayo de 1999. Pidamos a Dios su pronta recuperación. Han trabajado también en la obra José Enrique Segaró, cerrajero, y Mateo Ibáñez, carpintero.
Y... hecho lo más ¿vamos a dejar de adecentar, restaurando, la fachada? De esto me ocuparé en el próximo número.
Les saluda atte. en Xto. Jesús.

Salvador Portolés, pbro.

CUINA TRADICIONAL DE CASTELLÓ

A València naix, el 1240, Arnau de Vilanova, personatge controvertit que fou metge i professor de la Universitat de Montpeller, i diuen que fou el primer estudiós europeu de la nutrició i de la dietètica, al qual atribueixen la introducció a Europa del procés de destil·lació de l'alcohol après dels àrabs.
Francesc Eiximenis, nascut a Girona el 1327 i mort a Perpinyà el 1409, frare de l'orde dels franciscans, va recórrer els centres culturals d'Europa (París, Colònia, Oxford, Roma, Bolonya...) i va participar en la vida intel·lectual de les universitats medievals. Va viure a València i fou cridat per Benet XIII per a intervenir al concili de Perpinyà. Fou conegut a les nostres comarques de Castelló, sobretot a Morella i a Peníscola, i va deixar constància dels costums i menjars de les classes populars a les darreries del segle XIV i primeries del XV: «Pa d'ordi, cebes, alls e a vegades un poc de cançalada».
Aquest intel·lectual, en la seua obra Lo Chrestià, tracta dels problemes i qüestions morals relacionats amb els plaers de la bona taula: «Com catalans mengem pus graciosament amb millor manera que altres nacions» i també afirma que els catalans sens dubte són els millors comensals entre les nacions cristianes conegudes i addueix raons per fer tal afirmació. Hi valora clarament la tendència a fer plats amb entitat pròpia, com ara guisat de «carn o peix», ous o plats similars que valora per les seues excel·lències. Assenyala com en els convits i celebracions acostumen a servir «as i olla» i com encertar l'elecció dels vins per acompanyar els menjars. Addueix també la cura i destresa en l'ús dels coberts per evitar embrutar-se les mans. Entre els utensilis emprats, els més importants eren els ganivets i una mena d'estris anomenats «broques» que s'utilitzaven per a servir.
Són nombrosos els autors que destaquen la importància dels dolços, a més de la varietat, en la vida social, del fet d'oferir dolços i confits en festes i celebracions als convidats, costum que perdura fins al nostres dies.
D'exemples d'aquesta edat d'or n'hi ha molts, dels quals ens han deixat constància escrita. El 1331 el Llibre de coc de la Canonja de Tarragona establia regles dietètiques i recomanacions per als eclesiàstics de la seu i descrivia els productes i els plats més corrents de l'època.
Però tal vegada l'obra més important i més antiga és el Llibre de sent Soví, que data del 1324 i és considerat com un dels primers manuscrits de cuina existents a Europa. En aquest llibre apareix documentada una cuina de gran enginy, on destaca la diversitat de plats i de productes emprats així com el gran refinament a fer la seua combinació. El contingut del llibre és molt curiós i hi descriu plats que, lleugerament modificats, podrien perfeccionar-se i menjar-se avui sense que foren estranys al nostre tast.
La influència de la cuina medieval en la nostra cuina és molt important. El text culinari català per excel·lència, i el primer conegut de forma impresa, és el Llibre de coc, atribuït al mestre Robert o Rupert de Nola. Es publicà a Barcelona el 1520, però les receptes deuen ser més antigues, ja que algunes d'elles al·ludeixen a prohibicions dietètiques de la Quaresma que foren dispensades el 1491, cosa que suggereix una antiguitat més gran.
Aquest llibre té molta importància per a nosaltres perquè, si bé les seues receptes, lleugerament modificades pel temps, han arribat a nosaltres, en dóna d'altres com l'«arròs amb crosta» o simplement «arròs al forn» o l'«arròs passegat» que avui continuen guisant-se en molts llocs, el mateix ocorre amb al recepta de «flaons que és fruit de pella», que avui es coneix simplement com a «flaons» i que s'han convertit en les postres per excel·lència de la ciutat de Morella.

(Text extret del llibre Cuina tradicional de Castelló, de Joan Agustí i Vicent, pàg. 17-18)

NOTÍCIES

LA PLAÇA NOVA TÉ UNA FONT ORNAMENTAL NOVA

Durant la primera setmana del mes de maig, la font ornamental situada al mig de la plaça Nova, i que molta gent coneixia com la font de les granotes, ha estat substituïda per un altra adquirida a una empresa de la Bisbal. La font anterior, que va ser col·locada durant la primera legislatura del govern municipal democràtic, patia, per culpa del temps, diverses deficiències com són, entre unes altres, l'obturació de les conduccions de l'aigua a causa de la calç, cosa que obligava a reemplaçar l'aigua de la bassa de manera manual.
La nova font, que té una rèplica a Palamós, ha costat 1.450.000 pessetes. La instal·lació la va fer l'empresa d'obres Modesto Sanabdón, Segaró va col·locar la baraneta de ferro que l'envolta i Evergrin, SL, la jardineria.
Aquesta nova font ornamental, que té una sortida d'aigua renovable al bell mig amb una aturada de mitja hora per cada dues de funcionament, està il·luminada durant la nit amb uns focus de llum intensa ben distribuïda de color blanc amb un reflex blau gràcies als taulellets que hi ha col·locats a les parets interiors de la bassa.

A.Q.A.

CÀLIG ÉS, TAMBÉ OFICIALMENT, CÀLIG

En el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana número 3.493, de 12 de maig de 1999, va sortir publicat el Decret 65/1999, de 4 de maig, pel qual el Consell aprovava el canvi de denominació del nostre poble, escrit oficialment en castellà fins a aquesta data. A partir de la publicació en el diari oficial d'aquest canvi, oficialment Càlig ja és únicament Càlig, és a dir, escrit en valencià, d'acord amb la normativa lingüística actual.
Encara que a nivell gràfic el canvi s'ha produït en l'accentuació (la vocal «a» ha passat a grafiar-se de tancada «á» a oberta «à»), a nivell fonètic el canvi és més substanciós (del /kálig/ en pronúncia castellana a la valenciana /kálitx/).
Tanmateix, al llarg de la història trobem escrit Càlig de maneres diverses: des del 'Calig' sense accent fins a les formes castellanitzades 'Cáliz' o 'Cálig', a més de la forma valencianitzada 'Calix'.
Avui, el nom de Càlig, pel que fa als territoris de parla catalana, té normativament i oficialment el nom que li pertoca.

A.Q.A.

TRANSCRIPCIÓ DEL DECRET 65/1999, PEL QUAL S'APROVA EL CANVI DE DENOMINACIÓ

Conselleria de Presidència

DECRET 65/1999, de 4 de maig, del Govern Valencià, pel qual s'aprova el canvi de denominació del municipi de Cálig per la forma en valencià de Càlig.

L'Ajuntament de Cálig, en la sessió del dia 4 de maig de 1998, va aprovar el canvi del nom actual del municipi per la forma en valencià de Càlig.
La Direcció General d'Ordenació i Innovació Educativa i Política Lingüística, de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, considera correcta en valencià la grafia de Càlig.
La Llei de la Generalitat Valenciana 4/1983, de 23 de novembre, d'Ús i Ensenyament del Valencià, disposa en l'article 15.1 que correspon al Govern Valencià determinar els noms oficials dels municipis de la Comunitat Valenciana.
Per tant, vist l'expedient instruït per l'Ajuntament de Cálig per a la modificació de la denominació actual del municipi per la forma en valencià Càlig, en què s'acredita el compliment de les prescripcions exigides en la legislació vigent, a proposta del conseller de Presidència, prèvia deliberació del Govern Valencià, en la reunió del dia 4 de maig de 1999,

DECRETE

Article únic
El municipi de Cálig, de la província de Castelló, adoptarà la denominació en valencià de Càlig.
Les referències que a l'antic nom hagueren realitzat els òrgans de l'Estat i altres organismes públics s'entendran fetes, a partir de la publicació d'aquest decret en el Boletín Oficial del Estado, a la nova denominació.
Contra aquest decret, que posa fi a la via administrativa, s'hi podrà interposar un recurs contenciós administratiu davant la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, en el termini de dos mesos comptats des de l'endemà de la publicació, de conformitat amb allò que s'ha establit en els articles 10 i 46 de la Llei 29/1998, de 13 de juliol, Reguladora de la Jurisdicció Contenciosa Administrativa. Tot això sense perjuí que s'utilitze qualsevol altra via que es considere oportuna.

València, 4 de maig de 1999

El president de la Generalitat Valenciana,
EDUARDO ZAPLANA HERNÁNDEZ-SORO

El conseller de Presidència,
JOSÉ JOAQUÍN RIPOLL SERRANO

L'AGRUPACIÓ MUSICAL VILA DE CÀLIG VA CELEBRAR EL DIA DE LA MÚSICA VALENCIANA

Amb motiu de l'establiment per al dia 29 d'abril del Dia de la Música Valenciana, el dia 15 de maig, dissabte, l'Agrupació Musical Vila de Càlig va commemorar aquesta diada amb un concert que va tenir lloc a l'església parroquial de Càlig a les nou de la nit, al qual van assistir les autoritats de la vila i un públic que es mostra interessat en els concerts i actuacions que darrerament realitza la banda de música de la població.
Després de la lectura, per part de Ruth Sanz Monroig, de les paraules d'Eduardo Zaplana, president de la Generalitat, trameses, mitjançant un díptic imprès, a totes les entitats musicals que celebren aquesta diada, va començar el concert en què l'Agrupació Musical va interpretar algunes peces musicals d'autors diversos.

A.Q.A.

EL CAMÍ DE LA FONT DE LA SALUT JA ESTÀ ASFALTAT FINS A LA RATLLA DE TERME

Al llarg de la primera quinzena del mes de juny ha estat asfaltat el segon tram del camí de la Mare de Déu de la Font de la Salut, tram que té el començament una vegada passada la rambla de Cervera. Amb aquest arranjament es completa l'asfaltada des del passeig del Socors fins a la ratlla de terme entre Càlig i Cervera, que és per on aquest camí travessa el barranc de la Font de la Salut.
L'empresa que ha dut a terme aquesta obra ha estat Luis Batalla, SA, i els costos s'han repartit entre la Conselleria d'Agricultura, Pesca i Alimentació i l'Ajuntament de Càlig, que han aportat el 40% i el 60%, respectivament.
També s'han pavimentat amb asfalt el camí del Mig, el del Pla d'en Julià i el de la Riba-roja i s'han tapat els clots que hi havia al camí Vell de Benicarló.

A.Q.A.

EL BISBE DE TORTOSA VA ADMINISTRAR LA CONFIRMACIÓ A DINOU JOVES CALIJONS

La celebració de l'acte de la imposició del sagrament de la confirmació d'aquest any va estar presidida pel nou bisbe de Tortosa, monsenyor Xavier Salinas. Aquest fa pocs mesos que ha entrat a dirigir el bisbat de Tortosa, del qual forma part el poble de Càlig. Durant la cerimònia, va estar ajudat pel rector de la parròquia de Sant Llorenç, mossèn Salvador Portolés, i per mossèn Vicent Beltran, que és fill de la nostra vila.
El dissabte, dia 1 de maig, a les vuit de la tarda, va començar l'acte amb una xicoteta modificació pel que fa a anys anteriors. Farà només dos anys, els joves confirmants van rebre el bisbe al salonet parroquial, que es troba situat a l'abadia i té la porta d'entrada pel carrer de la Raval. El detall de rebre el bisbe abans de començar la celebració es realitza des de fa alguns anys.
Els dinou joves calijons que van rebre el sagrament de la confirmació van participar a l'eucaristia juntament amb els seus pares i padrins. Aquests últims van acompanyar els adolescents fins al peu de l'altar en el moment de rebre la confirmació, moment en què monsenyor Xavier Salinas pronunciava davant de cada un d'ells aquestes paraules: «Rep el senyal del do de l'Esperit Sant». Cadascun dels participants contestava: «Amén».
Monsenyor Salinas, al sermó que va pronunciar en aquest acte, es va basar en la imatge de l'Esperit Sant. Tanmateix, va començar amb una petita introducció sobre la seua vida dient que va nàixer a Sagunt, tot afegint que és «un poble que està més avall» i que «durant cinc anys vaig estar de bisbe enmig de la mar, a Eivissa, que és un palau de vida i una illa preciosa». Seguidament, va aportar alguns arguments del perquè de la celebració: «Mitjançant la confirmació, Jesucrist ve a trobar-nos» i, també, «amb el baptisme comença la vida cristiana, amb la confirmació ens pareixem més als apòstols, per poder viure com a cristians». Fent referència a aquesta última reflexió, va afegir: «...som cristians per la gràcia de Déu... Cadascú ha d'estimar, dins de les seues possibilitats, per mirar de ser cada dia més cristià». Després, es va adreçar més directament als joves i els va dir: «Amb aquest sagrament esteu disposats a fer alguna cosa útil o gran. L'Esperit Sant dóna la força, dins del nostre cor». Va ajudar-se, també, dels termes pau, amor i perdó que «són coses a la vida de les que no podem prescindir, perquè Jesús és el camí, la veritat i la vida, i és la figura amb què ens hem de guiar». Fent referència a la família, i parlant en tot moment de cara als qui prenien part en la realització d'aquest acte religiós, va afegir: «...us ha ajudat fins ara, però amb la confirmació us heu de plantejar el vostre futur. La confirmació ens dóna la capacitat perquè cadascú de nosaltres siguem protagonistes de la nostra vida». Per tancar la litúrgia de la paraula va concloure amb una reflexió breu: «L'eucaristia es renova amb aquest sagrament».
Un cop administrat el sagrament de la confirmació, beneïts el pa i el vi, i repartida la comunió, el bisbe va fer una ressenya de la importància de la fe conjunta de tot un poble, i va acabar dient: «A l'ermita de Càlig he estat algunes vegades, i als peus de la Mare de Déu del Socors he resat en diverses ocasions».

Ricard Gumbau i Morera

LA CASA DE CULTURA VA COMPLETANT-SE DE MICA EN MICA

Darrerament han estat demanades les 80 butaques que es destinaran al minicinema de la planta primera de la casa de cultura. Aquesta sala de cinema durà el nom de Teleclub-Centre Cultural la Torre en reconeixement a les persones que durant diversos anys van treballar per dur endavant les festes patronals i els actes culturals del nostre poble i que es plasmarà en un plafó on hi hauran escrits els noms dels diversos presidents que van tenir de manera successiva aquestes entitats.
Les sales que conformen la planta primera, distribuïdes i atorgades a diferents entitats de la població, van ser completades i acabades al mes de juny, després de col·locar el terrasso del terra.
Pel que fa a la sala d'actes, situada a la planta baixa, caldrà esperar la concessió d'un crèdit per a deixar-lo llest. Amb tot, la previsió que té avui l'Ajuntament és que la casa de cultura s'inaugure i entre en funcionament durant el primer semestre de l'any 2000.

A.Q.A.

FESTA DE SANT JOAN I PRESENTACIÓ DEL DRAC GALIFARDEU

L'arribada de la flama des del cim de la muntanya del Canigó, situada ben prop del Pla del Rosselló, a la Catalunya Nord, va marcar l'inici del seguit d'actes de la Festa de Sant Joan d'enguany. Abans, però, s'havien fet els preparatius pertinents perquè la nit estigués plena de la màgia necessària per encendre el foc de la flamerada.
El dia 23 de juny, la plaça Nova va servir d'escenari principal a la commemoració de la festa. La flamerada va estar preparada amb fustes, cadires i trastos vells, tal com ho feien els nostres avis. Però, no solament es va bastir aquesta sinó també unes altres de més petites que van muntar colles de xiquets i xiquetes amb ganes de diversió.
Tot començava a les 22.30 hores.
Primerament, va arribar la Flama del Canigó, que venia des d'Alcanar, en senyal d'agermanament entre Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. Ho va fer acompanyada dels més joves, de la colla de dolçainers i dels nans de la nostra vila i de dos senyeres, que donaven més color encara al moment d'entrar a la plaça després de feta la cercavila. La nova font, que pocs dies abans havia substituït la deteriorada, dita de les Granotes, va ser testimoni de la celebració.
Un primer parlament va ser llegit als presents, que amb gran expectació van poder escoltar el següent:
«Ara fa 41 anys, un grup de gent emprenedora i amb ganes de donar-li el reconeixement que es mereix la nostra cultura, va decidir aprofitar aquesta data especial de sant Joan per a celebrar una senzilla cerimònia que, basada en el foc, estretira els vincles que ens uneixen i agermanen.
Al cim del Canigó es va encendre una foguera que hauria d'escampar-se per a donar vida a les altres d'arreu del nostre territori.
L'any 1997 es va botar foc a la primera flamerada calijona. Avui volem renovar, amb aquest símbol, el sentiment que va dur a aquell grup de pioners a realitzar aquella gesta.
Però des de fa alguns temps, gent interessada i amb males arts, utilitzant els nostres mitjans de comunicació, ha buscat desmembrar la nostra cultura amb al finalitat de fer-nos-la oblidar, demostrant reiteradament la seua aversió envers nosaltres, els valencians, i la nostra llengua, la catalana.»
Entre aquest primer parlament i el segon, que es va llegir com l'altre de cara als assistents i per a la seua informació, els dolçainers i tabaleter de Càlig van fer sonar la Muixaranga. Aquestes notes musicals van deixar pas al segon dels parlaments, que tenia com a tema destacat la presentació i anunciació del naixement d'un drac. La construcció d'aquest ha estat realitzada, com tots els actes organitzats a la Festa de Sant Joan, pels joves components de l'Associació Cultural Crema Catalana.
La presentació del drac va incloure aquestes paraules:
«Escolta Càlig. Aquesta nit ha nascut una criatura, filla de la terra i la nit, que pertany a l'estirp dels éssers llegendaris que cada solstici d'estiu ens han retornat la llum, la màgia i la festa, alliberant-nos del mal acumulat durant la resta de l'any.
S'amaga entre les ombres, però es troba entre nosaltres.
Perquè es manifesto, hauríem de cridar-lo tots junts.
Voleu saber el seu nom?
Es diu Galifardeu!
Cridem-lo ben fort!
Galifardeu! Galifardeu! Galifardeu!
Galifardeu, concedeix els nostres desitjos i ompli de llum aquesta nit màgica.»
Després d'açò, el drac va realitzar un xicotet espectacle per a donar-se a conèixer davant els veïns de la vila. I clar, ho va fer amb el foc que servia de vertadera llum en la màgica nit. Va ser el propi Galifardeu qui va encendre el foc de la flamerada situada al bell mig de la plaça Nova.
Les mesures de seguretat també van ser presents, perquè l'associació que havia organitzat la festa es va moure per tal de cuidar tots els detalls. Una brigada del cos de bombers de Benicarló es va desplaçar fins a la nostra vila en senyal de prevenció.
L'encesa de la flamarada va estar seguida pel repartiment de les típiques coques de Sant Joan i de mistela, a disposició de tots aquells que es volien atansar a les tauletes condicionades per a aquest moment. Al costat mateix es va situar Galifardeu, perquè tots poguessen veure'l de ben prop.
A la fi, l'Associació Cultural Crema Catalana va realitzar un resum total de la festa amb un resultat global de vertader èxit, amb una valoració d'una afluència de veïns major a la de l'any anterior. Tot i amb això, encara es volen superar petits detalls per mirar de realitzar una nit de Sant Joan molt millor, any rere any.

Ricard Gumbau i Morera

NOTÍCIES BREUS

En poques hores van caure més de 80 litres d'aigua per metre quadrat
El dia 27 d'abril, en rompre el dia, el cel va aparèixer totalment fosc amb possibilitat de pluja. A partir de les nou del matí va començar a ploure, acompanyada la pluja de trons i llampecs, que no va parar fins a dos quarts d'una del migdia. En aquestes poques hores es van replegar uns 80 litres per metre quadrat.
A causa de la gran quantitat d'aigua, algunes partides del terme calijó van quedar embassades i algunes cases de la part baixa del poble van patir problemes de desaiguament als baixos.
El sector agrícola, com a resultat d'aquesta climatologia, va interrompre els treballs del camp.

Els socialistes van celebrar el dia del treballador
Vora cinquanta afiliats i simpatitzants del PSPV-PSOE de Càlig van celebrar, com és ja un costum, la diada de l'1 de maig. Aquesta celebració va consistir en un dinar, al qual no van acudir ni el diputat autonòmic Avel·lí Roca, alcalde de Tírig, ni Olga Mulet, diputada a les Corts espanyoles i candidata del PSPV-PSOE a les municipals de Vinaròs. El motiu de la no assistència, segons les declaracions de l'alcalde Manuel Anglès, és que «es troben molts enfeinats preparant i coordinant les seues pròpies campanyes electorals».

L'Ajuntament va aprovar una modificació de crèdits de vora trenta-cinc milions de pessetes
L'Ajuntament de Càlig, en la sessió ordinària del Ple de l'Ajuntament del dia 3 de maig, va modificar els pressupostos amb l'ampliació de trenta-cinc milions de pessetes, ja que el PRODER i el superàvit acumulat permeten ampliar les perspectives de realització d'activitats per a enguany. Aquesta quantitat es destinarà a la realització de cursets de valencià, d'anglès i d'informàtica i, també, a la continuació de les obres de la casa de cultura, a més d'unes altres que es faran al paratge del Socors i al Regall.

Segons el programa electoral, el PSPV-PSOE de Càlig vol annexionar una part del terme de Cervera al terme de Càlig
Una de les propostes presentades pel Partit Socialista de Càlig en el seu programa electoral és annexionar una part del terme de Cervera a Càlig, ja que els propietaris de partides com el Pou de Canet, la Bassa, el Pla Cervera, els Masos, els Masets, la Rota, el Pou de n'Eriol, les Illes... són calijons i l'accés a les finques que conformen aquestes partides és dificultós per culpa del mal estat dels camins.
L'Ajuntament de Càlig s'ha queixat en diverses ocasions davant l'Ajuntament de Cervera perquè aquest Ajuntament té l'obligació de reparar els camins que són competència seua, encara que no cobre la contribució d'aquests.

Els candidats a l'Alcaldia de Càlig van intervenir en un col·loqui de presentació de programes polítics a Radio Nueva de Vinaròs
Els tres candidats a l'Alcaldia de Càlig, Manuel Anglès, del PSPV-PSOE, Daniel Gómez, del PP, i Deogracias Ferreres, d'UV, van intervenir en un debat el dimarts a la nit, dia 8 de juny, sobre les propostes que presentaven a les eleccions del dia 13 de juny. En aquest debat va actuar de moderador Julio Vidal, cap de la Secció d'Informatius de Radio Nueva.
L'ordre d'intervencions es va desenvolupar amb una sèrie d'intervencions seguides de rèplica. Els temes que es van tractar van ser aquests: obres públiques i urbanisme, especialment el polígon industrial, els projectes d'obres que s'han de realitzar, els camins del terme i el pla urbanístic de la població; uns altres temes va ser els de cultura, esports i educació; i, finalment, els d'economia, hisenda i benestar social.
Aquest debat el van seguir molts oients calijons.

Possible formació a Càlig d'una associació d'aficionats a la fotografia
A Càlig hi ha actualment moltes possibilitats d'incorporar al ventall d'associacions que hi ha al poble una altra que seria de fotografia, formada per aficionats a aquest art. Alguns d'aquests aficionats i promotors de crear l'associació es van reunir a la cafeteria Xarop, situada al carrer de Sant Josep, per parlar de l'afició que els uneix i sobre la posada en funcionament de la nova associació. Aquesta formació de caire cultural podria prendre forma de cara als mesos d'estiu, reforçada pel II Concurs de Fotografia Vila de Càlig i per la proposta de reunir-se més assíduament.

Susanna Anglès i Querol

PRIMERA COMUNIÓ 1999

El diumenge, 23 de maig, després d'acabada la preparació catequètica que s'ha anat realitzant els diumenges, preparatòria per a aquesta celebració, 17 infants calijons van combregar per primera vegada.
L'acte religiós, que va tenir lloc a l'església parroquial de Càlig, era especialment esperat pels xiquets i xiquetes participants, el qual va ser oficiat pel rector de la parròquia, mossèn Salvador Portolès, acompanyat de mossèn Beltran i mossèn Tomàs.
Una vegada més, les famílies dels infants de primera comunió van tenir cura de preparar el temple parroquial ornamentant el presbiteri amb rams de flors.
Un cop acabada la cerimònia, els infants van rebre un obsequi de la parròquia que va consistir en una estampa record commemorativa de l'acte religiós que acabaven de celebrar.

SESSIONS PLENÀRIES

SESSIÓ ORDINÀRIA
6 d'abril de 1999

1. S'aprova l'acta de la sessió anterior.
2. S'aprova la relació de factures i rebuts núm. 4/99, per un import de 4.317.392 pessetes.
3. S'acorda concedir les llicències d'obres següents:
A José Mª Anglés Quixal i a un altre, per a la construcció d'un habitatge unifamiliar a l'immoble situat al c. Rei En Jaume I, 39. Exp. 19/99.
4. S'informa, favorablement, de la sol·licitud de llicència efectuada per Alberto Fandos Gargallo, en representació de Hogar de la Tercera Edad, CB, per a l'ampliació de l'activitat de llar per a la tercera edat, situada al c. l'Hospital, 23, i també de la de Joaquín Marzá Monroig, per a la instal·lació de l'activitat de taller de fusteria, situada al c. el Calvari, s/n.
5. Romanen assabentats de la subvenció concedida per l'Associació Maestrat-Plana Alta per a l'obra de «Condicionament de la zona d'acampada» i, també, de la subvenció concedida per la Conselleria d'Ocupació, Indústria i Comerç per a la contractació de personal i d'equips de protecció individual, dins del programa PAMER VI.
6. S'aprova el compte general del pressupost que correspon a l'exercici de 1998, vists els informes favorables emesos.
7. S'aproven íntegrament els certificats de liquidació emesos pel tècnic director de l'obra de «Casa de Cultura, 3ª fase» i «Casa de Cultura, 3ª fase bis».
8. Se sol·licita de la Diputació de Castelló una subvenció per a la prestació del servei de desratització, i també per a dur a terme les obres de condicionament de la zona verda situada al paratge del Socors.
9. S'aprova, provisionalment, la modificació puntual núm. 1/99 de les Normes Subsidiàries de Planejament.
10. Diverses preguntes sobre els semàfors i el proveïment d'aigua.

SESSIÓ ORDINÀRIA
3 de maig de 1999

1. S'aprova l'acta de la sessió anterior.
2. S'aprova la relació de factures i rebuts núm. 5/99, per un import d'1.464.785 pessetes.
3. S'aprova l'expedient núm. 1/99 de modificació de crèdits al pressupost ordinari de 1999, vists els informes emesos en sentit favorable.
4. S'autoritza, a Nicolás Mínguez Muñoz, la instal·lació de taules i cadires al c. Santa Bàrbara i, també, la instal·lació d'un tendal a la façana de l'immoble que hi ha al número 85 del carrer esmentat adés.
Se sol·licita a la Diputació de Castelló que autoritze l'actuació d'un parc infantil que es farà el proper dia 7 d'agost, al matí.
S'acorda cedir l'ús d'un local del casal municipal a l'Agrupació Local del PSPV-PSOE.
5. S'adjudiquen les obres d'acabament de la «Casa de Cultura, 3ª fase» i «Casa de Cultura, 3ª fase bis» a la mercantil Construsenia, SL, pel preu de 4.971.966 pessetes i 4.721.032 pessetes, respectivament.
6. S'aprova el certificat núm. 2, que correspon a l'obra de «Casa de Cultura, 4ª fase», per un import de 4.514.982 pessetes, i el certificat núm. 3, que correspon a l'obra de «Casa de Cultura, 4ª fase bis», per un import de 780.610 pessetes.
7. S'aprova el projecte tècnic redactat per a l'execució de l'obra denominada «Obertura de vial i infraestructura» inclosa, de manera íntegra, al Pla Provincial d'Obres i Serveis de 1999.
8. No hi ha cap pregunta.

SESSIÓ ORDINÀRIA
9 de juny de 1999

1. S'aprova l'acta de la sessió anterior.
2. S'aprova la relació de factures i rebuts núm. 6/99, per un import de 4.246.169 pessetes.
3. S'acorda concedir les llicències d'obres següents:
A Sebastián González, CB, per a la construcció de dues naus i l'ampliació d'una granja porquina d'engreixament, a l'immoble situat a la partida de les Bassetes, polígon 15, parcel·la 203. Exp. 36/99.
A Juan Marín González, per a la construcció de sis habitatges i dos locals comercials a l'immoble que hi ha al c. l'Hospital, 4. Exp. 32/99.
A Juan Marín González, per a l'enderrocament de l'immoble que hi ha al c. l'Hospital, 4. Exp. 32/99.
A Alberto Fandos Gargallo, en representació de la mercantil Hogar de la Tercera Edad, CB, per a l'ampliació de la residència de la tercera edat a l'immoble que hi ha al c. l'Hospital, 23. Exp. 8/99.
4. S'acorda concedir a Alfred Heidrich, a Rudolf Barke, a Albert Reisner, a Albert Fink i a Klaus Wessel autorització per a connectar a la xarxa general de proveïment d'aigua.
S'acorda concedir a Juan Ramón Simó Sancho i a José Manuel Lacruz Antolí autorització per a la instal·lació d'un gual permanent als immobles que hi ha al c. Rei En Jaume I, 5 i 6, respectivament.
S'acorda cedir l'ús d'un local del casal municipal a l'Agrupació Local del Partit Popular, i també a diverses associacions culturals i esportives.
5. S'aproven les actes de preus contradictoris redactades per l'arquitecte director de les obres de «Casa de Cultura, 3ª fase» i «Casa de Cultura, 3ª fase bis».
6. S'aprova el certificat núm. 3, que correspon a l'obra de «Casa de Cultura, 4ª fase», emès per l'arquitecte director de les obres, l'import del qual fa una suma de 2.886.915 pessetes, i també el certificat núm. 4, que correspon a l'obra de «Casa de Cultura, 4ª fase bis, l'import del qual fa una suma de 4.089.662 pessetes.
7. S'aprova el padró de contribuents subjectes al pagament del preu públic del proveïment d'aigua potable a domicili, que correspon al primer trimestre de 1999.
8. No hi ha cap pregunta.

ESPORTS

CAMPIONAT DE FUTBOL 1998/99

La recta final de la lliga, a la segona categoria regional, va ser molt favorable a l'equip que representa la nostra vila. El Càlig CF va arribar a aquesta última fase del campionat amb un ritme de joc molt més alt, amb uns bons resultats i un bon futbol sobre la gespa, ben diferent del que realitzaven els seus màxims rivals. La lluita per l'ascens suposava, per a un grup format per set equips, no haver de baixar el nivell de joc. Els punts perduts van suposar, al final, la pèrdua d'algunes posicions a la taula de classificació als equips que volien aconseguir el desitjat ascens a primera regional. Un cop jugades les 26 jornades de competició, els equips que van deixar veure que estaven en millors condicions per a pujar a una categoria més alta van ser, per ordre d'importància i col·locació a la classificació, aquests: Càlig, Atzeneta del Maestrat, Benassal, la Salzedella, Sant Jordi, Bell-lloc i Canet lo Roig. Cal destacar que el Peníscola s'havia allunyat d'aquest nombrós grup feia ja alguns partits, amb una marxa irregular i (tot siga dit( amb un equip molt jove i amb una majoria de jugadors locals respecte dels forasters. En aquest tema, aquests dos equips de la nostra comarca van coincidir, perquè l'equip titular del Càlig CF estava format, com a mitjana de tota la temporada, per set jugadors calijons i quatre de fora vila. Entre aquests últims n'hi havia de Benicarló, Alcanar i Ulldecona.
L'acabament de la competició no va ser apte per a cardíacs, ja que quan mancaven només dues jornades, i a l'espera del desenllaç de tota una temporada de treball en la pràctica del futbol, l'equip calijó sabia que solament un punt, dels sis que havia de disputar, seria suficient per a fer ascendir el club. Es donava així el comiat a la segona regional, perquè els nostres van ser capaços de vèncer sense gaires problemes, en el partit que tancava el calendari de la segona volta, el Sant Rafel del Maestrat. El partit va ser una festa.
Ni al partit amistós que havia jugat el Càlig amb el Vila-real a la pretemporada (dimecres 29.07.1998), un equip que recentment havia ascendit a primera divisió, s'hi va congregar tanta gent com el diumenge 2 de maig per tal de presenciar un dels partits més importants dels últims anys en aquesta categoria. La igualtat reflectida a classificació durant tota la lliga pels equips que finalment van ser els capdavanters, va donar com a resultat una llarga sèrie d'enfrontaments molt atractiva, que mai no s'havia realitzat abans en una categoria tan baixa, com és la segona categoria regional.
Si parlem dels últims quatre partits que queden per comentar, podem ressenyar la treballada victòria per dos gols a cinc al camp del Complex Esportiu Fàbrica Giner de Morella, en una tarda en què bufava un fortíssim vent, i en la qual el Càlig va aprofitar la primera part (anava a favor del vent) per a deixar el marcador amb un més que favorable 0-5. A la segona part, van ser els jugadors de la comarca dels Ports els qui van aprofitar la situació favorable del vent per a marcar els seus únics dos gols. Aquests no van ser suficients per a derrotar els d'ací, que ja s'havien col·locat líders amb aquest marcador.
El partit que va despertar una atenció major (tret del darrer partit) va ser el que es va jugar al Camp Municipal d'Esports de Càlig contra l'Atzeneta del Maestrat, aleshores segon classificat. Aquest partit va decidir quin dels dos equips aconseguiria acabar com a primer classificat. El Càlig s'ho va merèixer pel millor joc, pel recolzament dels aficionats i perquè va aprofitar el temps de descompte per marcar el gol que li va donar la victòria: Òscar Grau va llançar la falta directa, el porter visitant Cisco no va aconseguir blocar la pilota, se li va escapar i va ser el davanter Andreu qui la va introduir a la porteria rival. L'eufòria es va desbordar entre els jugadors, el tècnic, la directiva i els seguidors calijons que havien vist passar els minuts sense recollir el fruit desitjat: els tres punts i, per tant, el fet de deixar darrere el màxim rival de cara a la consecució de la primera plaça. Va ser un moment (qui ho conta en pot donar fe) digne de ser viscut.
El penúltim partit va ser una nova final, ja que s'havia de sumar un sol punt amb la finalitat ja coneguda. A Benassal, els locals es van avançar al marcador, però el màxim golejador del Càlig, Òscar Grau (vint gols en acabar el campionat), va empatar el matx. La desesperació a les files locals va ser clara com a conseqüència del resultat, però un nou i definitiu gol va fer decantar la balança de cara als benassalencs perquè els tres punts es quedessen a l'Alt Maestrat.
I així, en aquesta delicada situació, es va arribar al partit que ho havia de decidir tot. Després de 30 jornades, en què el futbol va ocupar gran part dels caps de setmana, entre els dies 13 de setembre del 1998 i el 2 de maig del 1999, els nostres rebien a casa el Sant Rafel del Maestrat, un equip que havia anat a més durant la darrera part del calendari marcat. Tot estava preparat per a rebre'l.
Els aficionats van gaudir amb el joc que se'ls va oferir. Molts d'ells recordaven algunes de les tardes viscudes com aquella. Els jugadors van gaudir amb el bon estat de la gespa. La Junta Directiva va gaudir amb la resposta dels socis i aficionats, amb la seua presència al camp. L'entrenador local, Juanjo Martorell, va gaudir amb el bon comportament dels seus jugadors. I amb el xiulit final, tots van gaudir perquè s'havia aconseguit l'objectiu fixat al principi de la campanya.
El Càlig CF, després de cinc temporades d'haver-ho fet per primera vegada, aconseguia tornar a la primera categoria regional. Ho havia fet llavors com a segon classificat, darrere de l'equip del Vilanova d'Alcolea, però aquest cop sí que podem dir: el Càlig CF és campió. Enhorabona, Càlig!

Ricard Gumbau i Morera

TAULA DE RESULTATS DEL CÀLIG CF

27..... 11.04.99..... Morella 2 - Càlig 5.............................Gols marcats per Gregorio, Andreu (2) i Òscar Grau (2).
28 .....18.04.99..... Càlig 1 - Atzeneta del Maestrat 0........Gol marcat per Andreu.
29 .....25.04.99 .....Benassal 2 - Càlig 1 ...........................Gol marcat per Òscar Grau.
30 .....02.05.99 .....Càlig 2 - Sant Rafel del Maestrat 1 .....Gols marcats per Òscar Grau i Andreu.

CLASSIFICACIÓ DEL CÀLIG CF

TEMPORADA 1998/99

..........................J ......G ......E ......P ......Gf ......Gc .......Punts .......Total

Total anterior ...24 .....15 .....2 ......7 ......50 ......24 ..........18 ............47
Abril ..................3 .......2 .....0 ......1 ........7 ........4 ............6 ............53
Maig ..................1 .......1 .....0 ......0 ........2 ........1 ............3 ............56

Total ................28 .....18 .....2 ......8 ......59 ......29 ..........27 ............56

EL CÀLIG CF JA ÉS A PRIMERA REGIONAL

Davant el fet de la pujada a la categoria de primera regional del Càlig CF, hem cercat el parer del president d'aquesta entitat esportiva, José Ferreres, i la de l'entrenador del Càlig CF, Juanjo Martorell, els quals han expressat la seua satisfacció per haver aconseguit un dels objectius importants de l'equip titular calijó.

· José Ferreres Gascó, president.

Per al president del Càlig CF, què representa que el Càlig haja pujat a primera regional?
Penso que pel poble que som, pels habitants que som, per la tradició que tenim, pels anys que fa que estem jugant a futbol, la gent que juga a futbol, les fitxes que fem... no és que hem pujat a primera regional és que hauríem d'estar sempre i, a tot cas, de pujar seria pujar a preferent. Pujar a primera regional no és mèrit de ningú sinó que és esquivar un error, futbolísticament parlant. Per la categoria que té el nostre equip mereix estar en primera regional, només cal que mirem els pobles de l'entorn: Sant Jordi, Traiguera, Xert...

El Càlig ja va ser en un altra ocasió a primera regional.
Això del futbol moltes vegades són números. El que et puc dir, per exemple, és que el Sant Jordi està a preferent i només hi ha un o dos jugadors nascuts a Sant Jordi. Anem ara al Càlig. L'any passat, d'11 jugadors 8 eren del poble. Tenim un equip de juvenils i dos equips en categories de futbol 7, que es juga en mig camp. El Càlig té moltes coses que no tenen els altres pobles del voltant i, a pesar d'això, els equips d'aquests pobles tenen pressupostos més alts, per exemple el Xert, que és un poble que no arriba als 1.000 habitants, té un pressupost de set milions i mig de pessetes, i les trauen totes del poble a través dels socis, de rifes... Aquí, a Càlig, és impossible arribar a tindre set milions de pessetes, perquè ens falla una mica l'afició.

Quin és l'objectiu principal per a la temporada pròxima?
L'objectiu de la temporada passada era pujar a primera regional. Enguany l'equip és el mateix que el que hi havia l'any passat, encara que hi ha tres jugadors nous. L'objectiu no és pujar a preferent, perquè seria demanar massa. L'objectiu és aguantar-nos, però ja veuràs com al final de la temporada no serà aguantar-nos sinó que quedarem per davant, i bastant per davant.

Com va celebrar el Càlig la pujada a primera regional?
Doncs, estupendament. Penso que el futbol és guanyar però al mateix temps saber perdre, i enguany s'havia de celebrar i vam pagar als jugadors un viatge a Andorra, dins de les nostres possibilitats i amb l'ajuda de l'empresa Fores, que aquest any passat se'ns ha portat molt bé i, per tant, li ho agraïm.

· Juan José Martorell Domingo, entrenador.

Que en la primera temporada d'entrenador del Càlig, aquest puge a primera regional, què fa sentir?
Jo vaig sentir una alegria immensa després de poder pujar l'equip a la categoria de primera regional. I aquesta alegria, ara que comencem una nova etapa, és més perquè ens ajudarà a poder acabar la feina que vam començar l'any passat, que va ser una feina moguda per a la gent del poble perquè va jugar molta gent de Càlig i, enguany, procuraré continuar igual.

Quina és la meta que us heu marcat per a la propera temporada?
Tant per a la Directiva del Càlig CF com per a nosaltres la finalitat és mantindre'ns en la categoria. Penso, i tinc la il·lusió, que si treballem com l'any passat no patirem el problema de trobar-nos a la meitat de la taula de classificació, ara si ens relaxem una miqueta i pensem que ho tenim tot fet ens n'anirem per avall, perquè les categories no perdonen.

Estan avui en un bon moment de preparació els jugadors del Càlig CF?
Els futbolistes tenen un rendiment alt. A mi sempre m'agrada demanar més i sempre penso que els jugadors poden donar més. La temporada passada vam quedar campions, però si haguera hagut una mica més de rendiment, l'equip haguera pogut quedar campió en temporades anteriors.
Espero que aquest rendiment el tinguem des del començament i que no hàgem de patir cap problema per aguantar la categoria, ja que pujar ens ha costat molt i, en canvi, en no res podem baixar.

A.Q.A.

SUPLEMENT 17

VICENTICA ANGLÈS HA ESTAT UNA DE LES PERSONES QUE HA AJUDAT A LA RECUPERACIÓ DELS BALLS PROPIS DE CÀLIG

Cercar una de les persones que avui duen endavant l'ensenyament dels balls propis del nostre poble ha estat una tasca fàcil. Tanmateix, també és cert que gràcies a l'esforç que una sèrie de gent ha esmerçat, durant gairebé una dècada, per mantenir un dels senyals d'identitat de Càlig i procurar que no es perda, és actualment dins de la Colla de Dansaires, una agrupació on els calijons i les calijones que volen aprendre els balls tradicionals calijons tenen a tothora les portes obertes.
Vicentica Anglès i Anglès, que va nàixer a Càlig l'any ... i a qui li hem fet uns preguntats que trobareu més avall, ha estat des de petita una persona que ha viscut a casa seua la música i el ball del nostre poble, i no només els ha viscuts sinó que els ha fets seus i això ara ja forma part de la seua vida i que transmet a les persones interessades a fer continuar una de les anelles de la cultura del nostre poble.

Quina edat tenies quan vas veure per primera vegada la festa de Sant Vicent de Càlig?
Segur que tenia 8 o 9 anys. Recordo veure-la fer a la plaça Vella, on un home deia la lloa des de dalt d'un cavall. També hi havia un home més vell, però que no sé qui era.

Només recordes aquesta festa?
Després, la festa de Sant Vicent es va perdre, encara que els balls van continuar fent-se en alguna ocasió quan va vindre la Secció Femenina. Aquesta Secció va recuperar els balls, i jo recordo que vaig ballar la dansa i la jota amb el meu avi i el meu pare. En aquell temps només es va ballar a fira perquè la festa de Sant Vicent ja s'havia perdut. A fira, homes com Francisco Anglés Gumbau, que era el meu avi, el tio Carrasco, el tio Conons... tot gent de l'edat del meu avi que tocaven les castanyetes, els ferrets, la guitarra... formaven una rondalla i tocaven la jota. A mi, m'agradava molt sortir a ballar. Ballava sobretot amb el meu avi mentre que el meu pare ballava amb la tia Encarnación.
Mira si devia ser xicoteta que una vegada sa mare de Rosita Querol, la que viu al carrer de Sant Antoni, va dir: «A eixa xiqueta tan xicoteta no la feu ballar tant». I va vindre i em va rellevar i, a mi, em va agafar una ràbia! perquè jo el que volia era ballar.

Però aquells balls, durant un temps prou llarg, es van tornar a deixar perdre.
Estava la Secció Femenina que era un grup de gent que anava pels pobles i treien els balls i danses que s'hi feien perquè després els més joves els aprengueren, però a més d'això també ensenyaven treballs de casa: cuina, brodar, cosir... Recordo que van vindre dues vegades. Però, la gent, una vegada recuperats els balls, no els van continuar.

I això, a què va ser degut?
Al poc interès de la joventut. El components de la Secció Femenina buscaven persones grans que en sapigueren per a després ensenyar-los als més joves, i fer que no es perdera. Només es va ballar l'any que van estar ells.

Quins balls va aconseguir de recuperar?
Només la dansa i una jota. Les altres jotes, no.

On vas aprendre a ballar la dansa i les jotes?
Jo les vaig aprendre del meu avi i de mon pare. Els preguntava com es ballava la jota, quins eren els passos que s'havien de fer. I a casa ho vaig anar aprenent.

L'any 1991, es recupera la festa de Sant Vicent. Què sents, davant d'això?
Una emoció molt gran, perquè és una part de la meua vida i em va portar records del meu avi i del meu pare.

Quins són els balls tradicionals de Càlig que s'han recuperat durant aquests anys?
A més de la dansa, tres jotes, que són les úniques que coneixem com a pròpies del poble. També s'ha parlat de recuperar "La jota de la banda", que tocava la banda de música que va formar el mestre Eduardo Segarra quan mon pare tenia uns 21 anys, i que jo sempre l'he sentida tocar al cadafal quan feien els bous a la plaça.
Un dia Joaquín Monroig Pedra, que viu a la Raval, em va comentar que a la plaça de bous de Vinaròs van fer un concurs de bandes i que, després de dos o tres tocates, van tocar la jota amb les castanyetes. Em va dir que aquella plaça s'encenia d'aplaudiments i que Càlig van guanyar el concurs.
Cal dir que aquesta jota que ara nosaltres volem recuperar no és una jota de temps antics sinó que és la que tocava la banda, i que a l'hora de fer els passos procurarem posar els que són d'aquí.

Què cal fer perquè la gent s'apunte a ballar els balls del poble o almenys que participe a la festa de Sant Vicent?
Cal posar una mica d'il·lusió per poder continuar això que és nostre. Si no posem una mica d'il·lusió en les coses, se perd tot. Avui hi ha una sèrie de gent animosa que manté el ball i la festa i, per regla general, la gent fins al moment sol acudir.

A.Q.A.

UN BRINDIS PER LA FESTA

«Tota pedra fa paret» o «d'una en una, s'ompli la truna» o, si en voleu més, «de mica en mica, s'ompli la pica». No en són encara massa, en són tan sols uns poquets, però al llarg d'aquests anys en què Càlig ha reviscolat la festa vicentina hem pogut comprovar la importància que té per al nostre poble retrobar-se amb una les tradicions que li són genuïnes, que li pertany, almenys, per l'herència que li dóna la continuïtat en els segles. Queda, tanmateix, molt de camí per recórrer, moltes il·lusions per acomplir, molts treballs per fer que ens parlen de la festa de Sant Vicent a Càlig, però, sobretot, encara manca fer viure la festa amb més intensitat, fer que la diada s'esdevinga una fita important dins del calendari festiu i de participació social dels veïns de la vila, on cada associació, cada colla d'amics o cada individu aporte el seu didal de suggeriments per poder ompli fins a vessar aquests dies vicentins que són alhora festius i calijons.
La Festa de Sant Vicent 1999 ha sigut, per damunt de qualsevol altre parer, continuadora. Ha mantingut els diversos actes que fins avui s'han establit com a necessaris i que són el rovell de l'ou de la diada: la cercavila, al matí, que va replegar al so de dolçaina i tabalet, fins a arribar a l'església, els participants més actius de la festa i els qui s'hi van voler afegir al seguici; a continuació, la celebració de la missa en honor al patró; a la tarda, la relació i la dansa, amb coquetes i moscatell, aquest dolç que mai no manca en una bona festa de caire popular; i, a la nit, el correfoc, un espectacle d'espurnes, de fum i de cops compassats de tabals que va omplir de colors la foscor dels carrers.
A l'endemà, la festa, potser més relaxada, va continuar al paratge del Socors. El dia era d'esbargiment.
Així és la festa amb què els calijons celebrem la diada dedicada al sant valencià vista a través d'un esquema ben general. Després caldrà esmicolar cada un dels actes que s'hi han anat descabdellant. Però per a això caldria l'aportació de cada un dels participants perquè expressassen com han viscut la diada, què han trobat a faltar, què ha sobrat, com es podrien millorar els diversos actes que conformen la festa vicentina.
Amb tot, enguany, la Festa de Sant Vicent ha tornat a ser al carrer, ha comboiat els desigs de molts calijons que han gaudit i han aplaudit l'esforç d'un grup de calijons i calijones que han aportat, i aporten, una part del seu temps i un treball desinteressat que, tot i que el fan a gust, és la millor garantia perquè els altres calijons se senten orgullosos de saber que el nostre poble, Càlig, manté viu el seu patrimoni cultural.

A.Q.A.