dimecres, 4 de juliol de 2007

L'AMISTAT ENTRE GEGANTS I INFANTS

Hi havia una vegada, fa uns quants centenars d'anys, als afores de la vila de Càlig, una casa molt gran on vivia un matrimoni de gegants. Al gegant li deien Pasqual i a la geganta, Tomasa.
Eren llauradors i s'ocupaven de les terres. Sembraven patates, fesols, naps i cols. També tenien, a més a més, bestiar: bous, vaques i gallines en sabates. Com eren tan grans, necessitaven menjar molt i, per això, tenien una olla on cabien cinc-cents xiquets; els plats eren com una bassa redona; i la taula? la taula era tan llarga que hi podies anar amb moto per damunt; les cadires eren tan altes com una casa de la gent normal; i al llit on dormien podia dormir mig poble de Càlig.
Encara que treballaven les terres i s'ocupaven del bestiar, els sobrava temps per a l'oci. Però, què passava? Doncs que encara no tenien cap fill i resultava que els agradaven molt els xiquets. Però hi havia un problema: si baixaven a la vila de Càlig i els veien els xiquets, tots s'amagaven dins de casa perquè tenien por als gegants.
El gegant Pasqual i la geganta Tomasa se'n tornaven a la seua casa molt tristos i començaven a plorar. Taploraven que baixava per la vora de la vila una riuada. Sort que la vila tenia un riu molt gran i no passava res.
Bé, el gegant i la geganta anaven fent la seua feina, i durant el temps d'oci s'avorrien una mica, però com que els xiquets de Càlig els tenien por, ja no s'arriscaven tampc a baixar-hi.
Va passar el temps: la primavera, l'estiu, la tardor i l'hivern. I a la primavera vinent, el gegant ja no es podia aguantar més i li va dir a la geganta Tomasa: «per què no tornem a anar a la vila de Càlig a veure els xiquets, jo els anyoro, i tu?».
La geganta li va contestar: «jo també».
Llavors li va dir el gegant a la seua dona: «saps què farem, anirem i ens amagarem».
«A on?» -li va dir la geganta.
I el gegant li va contestar: «a la casa més alta que trobem». «Val, doncs, així ho farem» -li va dir la seua dona.
A l'endemà van matinar, van fer la seua faena al camp, es van dutxar i es van canviar la roba, i per a avall a la vila que se'n van anar sense que els veiés ningú. Van trobar una casa molt alta i allí es van acotar sense que els veiessen els xiquets, i així els veien jugar.
I els gegants eren feliços de veure els xiquets jugar i riure.
Jugant, jugant, als xiquets se'ls va calar la pilota a un balcó de la casa alta on estaven els gegants amagats.
«I ara què farem -van exclamar els xiquets-, si els amos d'aquesta casa viuen a l'estranger i no podrem recuperar la pilota fins que no vinguen de vacances a l'estiu? Ja ens hem quedat sense jugar. Ara ens avorrirem.»
I els gegants que ho van sentir van sortir de l'amagatall on estaven amagats, i els xiquets que els van veure van arrancar a córrer.
I els gegants els van dir: «no us n'aneu, xiquets, que nosaltres recuperarem la pilota i podreu jugar».
Clar, com eren tan alts no els va costar gens recuperar la pilota i donar-la als xiquets.
«Visca, visca -cridaven els xiquets-, podrem tornar a jugar.»
Entre alegria i alegria, els xiquets no se n'adonaven que els gegants se n'anaven per a casa. Aquesta vegada contents perquè havien fet feliços els xiquets.
Però un xiquet es va adonar que se n'anaven i els va cridar: «no us n'aneu gegants que les gràcies us hem de donar».
I tots els xiquets van fer un cèrcol i van ballar, amb el gegant i la geganta al mig, per a celebrar la nova amistat.
Ja es feia de nit i el gegant i la geganta se n'havien d'anar a casa, però ans d'anar-se'n els van dir tots els xiquets: «baixeu quan vulgueu que per aquí estarem. Ja no ens amagarem de vosaltres perquè por de vosaltres ja no en tenim».
I el gegant i la geganta se'n van anar emocionats i feliços com no havien estat mai, perquè aquell dia va ser el començament d'una molt bona amistat amb tots els xiquets de la vila de Càlig.
I així va passar, que any rere any quan venia bé baixaven el gegant i la geganta a jugar i a ballar amb els xiquets. I des de llavors, de pares a fills s'ha contat aquesta història tan bonica on brilla per damunt de tot l'amistat.

Noèlia Querol i Reverté