dissabte, 22 de setembre de 2007

Revista nº 45.- Octubre - Novembre - Desembre 2000

SUMARI

Clica l'article que vols llegir.

Editorial
Costumari
Opinió: "Càlig: una vila dinàmica (Cent anys d'Els sots feréstecs)", per Felip Gumbau i Morera
Opinió: "Reconeixement als meus 25 anys d'ensenyant", per Mª Àngels de la Figuera i Bengochea
Poesia: "Al delegado de la Penya Valencianista de Càlig", per Remedios Anglés Anglés
Història: "Cases benestants de Càlig (III)", per Mª Àngels de la Figuera i Bengochea
Diputació: Fogueres de Sant Antoni Abad a Vilanova d'Alcolea
Notícies: "Nova il·luminació nadalenca", per Ricard Gumbau i Morera
Notícies: "Festa de Cap d'Any a l'Auditori del Centre de Cultura", per Ricard Gumbau i Morera
Notícies del quart trimestre de l'any 2.000, per Susanna Anglès i Querol
Notícies: "La Rambla de Cervera va baixar amb força...", per Ricard Gumbau i Morera
Notícies: "S'han iniciat les obres de restauració de la Torre", per A.Q.A.
Notícies: "Dotzena edició del Betlem", per A.Q.A.
Sessions Plenàries
Esports: "Campionat de Futbol 2000-2001", per Ricard Gumbau i Morera

EDITORIAL

Després que alguns mitjans de comunicació van insistir dient que l'any 2000 era el primer del mil·lenni, és l'any 2001 qui enceta de manera clara el segle XXI, unes grafies a les quals caldrà que ens hi anem acostumant.
Canviem de mil·lenni, de segle, d'any... tanmateix el CCPB continua mantenint els objectius bàsics: portar la cultura del nostre poble al nostre poble; oferir-li la possibilitat de conèixer el llegat que ens han deixat les diverses generacions de calijons que han pitjat aquesta terra, cosa que ens val per adquirir uns coneixements que poden ajudar-nos a entendre'ns a nosaltres mateixos i a forjar un esdevenidor més esperançador; i deixar constància, evidentment, d'alguns dels fets que avui passen al nostre poble.
És clar que les finalitats que hem enumerat són denses i que cal destriar-les fent-ne bocins, cosa aquesta que podem trobar en el treball que en aquests darrers anys ha anat fent el CCPB. Tanmateix depèn, sobretot, de les persones que han seguit amb atenció aquest treball fer veure si els objectius que ens havíem marcat -i uns altres- s'han aconseguit.
El nou mil·lenni és per a la nostra cultura local també un nou repte. Tenim els fonaments i els coneixements per millorar moltes de les coses que s'han anat fent fins avui. Tenim la possibilitat, al llarg del segle XXI, de commemorar esdeveniments que valdran per enfortir la nostra memòria històrica (a tall d'exemple: el 2005 serà el centenari de l'arribada de les monges trinitàries a Càlig; el 2009, el 775 aniversari de la carta de població; el 2012 es compliran els 700 anys de l'establiment de la parròquia de Càlig com a parròquia deslligada de la de Cervera i el nomenament del primer rector; el 2015 podrem rememorar l'atorgament del títol de vila amb el 475 aniversari... i molts altres fets que caldrà recordar en aquest nou segle en què els protagonistes seran entitats -el 2001 és el 50 aniversari de la federació del Càlig CF-, associacions...). I, finalment, tenim l'espenta que ens cal per fer anar endavant el nostre poble amb nous projectes, gràcies sobretot a les inquietuds que manifesten les diverses associacions que avui hi ha a la vila.

Capçalera

COSTUMARI

Cobles (III)

11. Santa Maria!
La rata fugia per la sagristia.
Va l'escolà en lo ciri a la mà.
Va lo rector i li estira el cagalló.
...
12. Aquí em pica.
Aquí em cou.
Aquí trenco la crosta de l'ou.
...
13. Olegario Barraqueta
s'ha comprat una escopeta.
Se n'ha anat al riu
i ha matat una perdiu.
...
14. Carlos Xapa té una rata,
se la posa a la butxaca
i li dóna pa i segó.
Carlos Xapa té raó.
...
15. Plou i fa sol
pel camí de Borriol.
Plou i fa lluna
pel camí de la Llecuna.
...
16. La una, la pruna.
Les dos, lo gat i el gos.
Les tres, panxa, cul i ses.
Les quatre: les muletes van a batre.

Capçalera

OPINIÓ

CÀLIG: UNA VILA DINÀMICA (Cent anys d'Els sots feréstecs)

El 1899 -per ser més exactes, el 19 de març-, el crític d'art més destacat del moment, Raimon Casellas, publicava a les planes del diari barceloní La Veu de Catalunya un petit conte titulat L'Aleix de les Tòfones. El relat se centrava en un personatge de Montmany, un poble del Vallès (Barcelona), molt més menut que el nostre, on l'autor havia passat la infantesa. El susdit conte va ser l'incentiu perquè l'autor elaborara tota una sèrie de "visions" diverses de la contrada; així, el 4 de maig, va publicar el segon conte, El pallasso bosquetà, amb el títol general Pels sots feréstecs. Quan, en les següents narracions, va voler tractar el personatge d'un capellà exiliat, va trobar la solució per a agrupar totes aquestes "visions" en una novel·la: el mossèn es convertiria en la consciència unificadora. Així doncs, va poder publicar la novel·la de forma unificada -amb alguns retocs, això sí- el 1901 i amb el títol canviat: Els sots feréstecs.
L'obra es classifica dins un moviment anomenat modernisme. Amb l'excusa d'explicar el contingut del llibre -que és, en un principi, el propòsit de l'article- i amb el vostre permís, considero important -i no ve gens malament- fer un parèntesi 'didàctic' per tal de donar a conèixer o d'introduir de forma general la situació del tombant de segle i les circumstàncies que envolten la novel·la. Ho faré a grans trets, com a nota informativa, així que no us capfiqueu gaire en allò que no entengueu.
El modernisme és un període comprès entre el 1890 i el 1910, aproximadament, i es caracteritza per un intent de modernització de la vida catalana en totes les seues manifestacions. Cal dir que al País Valencià aquesta actitud apareixerà més endavant. Els primers modernistes eren fills de classes benestants que recollien els primers fruits de la industrialització (és l'anomenada "febre d'or"). Aquests es van negar a continuar la tradició industrial dels seus pares, preocupats només pels diners, i es van rebel·lar per tal de dedicar-se al món cultural, tot reivindicant la professionalització de l'art i la literatura. La seua postura era del tot elitista: ells, els artistes, eren els únics capaços de tirar endavant la societat del moment, materialista i mancada d'esperit. Aquest serà el gran tema dels modernistes; es veurà, és clar, en una de les seues grans obres: Els sots feréstecs. Fet i fet, la modernitat d'aquests artistes es basava en crítiques de la tradició renaixencista -el passat arcaïtzant- i en un regionalisme progressista que obria les portes a les modes europees.
Reprenc ací la historieta. Els sots feréstecs està format per vint capítols. El primer és el de l'Aleix -el coneixeu, oi?-, que sembla, d'entrada, no pintar res a la història que se'ns conta després, però que Casellas empra a consciència per a presentar l'entorn, el de Montmany -recordeu, fa?. És un personatge animalitzat, mig humà mig animal, i segons diu l'obra, "era la temptació de tot Montmany", això vol dir que tenia alguns cèntims; a més a més, vivia en una mena de cova. Amb l'Aleix, per tant, Casellas representa la mentalitat dels bosquerols.
A través dels diferents passatges pels que passa el mossèn, ens n'adonem del caràcter dels habitants de Montmany. Així és com el capellà els veia: "Els bosquerols no obrien boca. Ni [...] sabien dir una paraula ni fer un signe qualsevol"; "Semblava que els mancava alguna cosa", "Era fe lo que calia"; "tot els era igual", "escoltaven com estaquirots la prèdica del capellà"; "[semblaven] bestioles de camp"; "Són aspres i bonyeguts com les muntanyes que habiten"; "Sembleu morts!".
Als següents capítols apareix ja el protagonista, que com ja sabem és el capellà, anomenat mossèn Llàtzer. Aquest és desterrat a l'apartat poble de Montmany, perquè "Tu, per vanitat d'home entès, vas voler enlluernar la gent amb miracles de sabiduria. Tu volies ressucitar un filosop antic, un savi d'altres segles". De camí cap al poble, acompanyat per un vell matrimoni que el serveix, el rector se sent feliç: "Que hermós que és tot això", "Però si això, en comptes de desterro, serà el meu paradís". Així veia l'exili, ingenu, mossèn Llàtzer, però en arribar "L'espectacle d'aquella gent estrafolària [...], junt amb la vista d'aquell sot ombrívol [...], varen desolar el rector".
Un sot, per a entendre'ns, és un gran clot; això ens diu que Montmany està envoltat de muntanyes. Òbviament, Casellas utilitza el poble de la infància com a símbol, que no vol dir que fóra fosc i tenebrós com aparenta i emfatitza: "[volia] passar d'un cop la darrera estació d'aquell calvari, que de primer moment havia pres per paradís". Al 'calvari' també hi contribueixen la rectoria i l'església, "ajuntades entre si per la verdor negrenca del cementiri": "al donar un pas cap endins, van adonar-se del munt de runa que tenien davant seu". L'església està enrunada; amb açò Casellas vol simbolitzar la desfeta espiritual en què està sumit el poble, com els vilatans l'han deixada anar en orris sense preocupar-se'n. És la imatge, al capdavall, del triomf de la natura sobre la cultura.
Cal deixar clar, abans de seguir, que no hi ha en l'obra cap sentit religiós, sinó merament sociocultural; és una novel·la simbòlica i al·legòrica, en aquest sentit. Així doncs, sabem ja que mossèn Llàtzer arriba amb alegria al poble, però es desil·lusiona en veure la deixadesa en què roman l'església per part dels bosquerols, desencant al qual se suma la foscor i fredor del paisatge. És aquí on apareix el problema capital de l'obra: la voluntat de reconstruir l'església, és a dir, de mantindre viu el poble, envers l'immobilisme dels bosquerols. Aquest és el tema preferit dels literats del tombant de segle, l'enfrontament entre l'artista (modernista) i la societat. Evidentment, els modernistes tenien una visió exaltada i idealitzada del seu paper, un paper elitista que avui bé el podem considerar com a pretensiós i arrogant.
A Els sots feréstecs, aquesta visió idealista apareix en veu del mossèn amb una frase evangèlica: "Jo sembraré entre els homes granes de dolçor". Vista la situació, el capellà, amb el seu esperit eixerit i emprenedor, es disposa a la rehabilitació del temple. I per a això, ha de cridar els bosquerols i es planteja quin és el discurs que pot arribar al públic, a la societat: "Era fe lo que calia [...]. Era caritat redemptora lo que necessitava per a deslliurar les ànimes obscures que vagaven sense esma per la foscúria dels llimbs". Fixeu-vos la hipèrbole que empra Casellas; ara, que si ho mirem bé, tota l'obra és una exageració. I així pronuncia l'arenga davant el bosquerols, que han acudit a la cita: "Jo no us demano res més que voluntat, una mica de voluntat!". És, per tant, un discurs voluntarista.
Llàtzer el que fa és cridar el poble i intenta encomanar-li la seua joventut, la seua energia. Només vol que els veïns de Montmany tinguen ganes de posar-se fil a l'agulla, o siga, que entre tots se n'adonen de l'estat deplorable de l'església i que actuen de forma voluntària al procés de reconstrucció. Davant aquesta crida espontània del rector, però, els bosquerols no reaccionen. Aquesta desconfiança porta a Llàtzer a canviar de tàctica: ara es pretén cercar un mesies, ço és, un líder que encapçale la idea de regeneració; l'artista modernista es col·loca al front i vol servir de model.
L'artista, no cal dir-ho, és mossèn Llàtzer, que, deixat de banda pel poble, es disposa a adobar ell sol el temple: "Va començar pels de la casa la tasca de netejar de cap a cap tots els dintres de l'església". El rector veu necessària una transformació; comença així el procés de neteja, que ve a ser una metàfora de l'art mateix. L'art no pot canviar la realitat, ni de bon tros, però sí que li pot donar un altre aspecte. "Fregant, espolsant, netejant bo i silenciosos i recollits per tots els racons del temple, semblava que entre tots fessin una cerimònia de purificació mai vista".
Però a partir del capítol IX, quan mossèn Llàtzer "va creure arribada l'hora de la ressurrecció", comencen a caure les conviccions del capellà. Creia, com els modernistes, que l'home canviava quan ho feia el medi, però aquesta idea fracassa rotundament. L'esforç no ha servit per a despertar els bosquerols adormits. Ni el discurs voluntarista ni l'elitista de fer-ho tot ell sol no han funcionat. El mossèn és conscient del seu autofracàs: "el pobre capellà [...] plorava a llàgrima viva. [...] més aviat plorava per la desfeta dels propis somnis de redemptor que pels pecats d'altri".
La seua voluntat de regeneracionisme es transforma ara en enuig i intenta trobar solució a la falta de correspondència. "No és pas pietat -deia entre si- [...] lo que li cal an aquesta gent, més aspra que els terrossos [...]. És l'espectacle dels càstigs, la predicació de les eternes penes, lo que els ha de [...] doblegar...". Davant d'aquesta situació, l'ideari modernista fa una passa endavant, donant les primeres idees del que serà un nou moviment, el noucentisme. El rector ara es disposa a manar directament, a aconseguir el control i 'sembrar la por', més encara quan apareix la figura de la Roda-soques, una meuca que desperta el plaer i el materialisme entre els vilatans.
Crec que amb açò ja us he avorrit prou, així que explicar els altres capítols és ja donar la tabarra; a més a més, els capítols finals ja no interessen. Els ressumeixo tot dient que són la decadència de l'ideari modernista; el modernisme no ha funcionat. Aquest és el sentit negatiu que ja s'albira amb el títol de la novel·la, però que no paga la pena de detallar. La idea general, però, crec que queda prou clara: és el tòpic modernista de la vitalitat front a la inactivitat.
Perquè una novel·la tinga vigència després de cent anys de la seua publicació és no més que per dues condicions: per la atemporalitat, és a dir, que el seu tema prevalga en qualsevol època, com és la nostra; i que no se cenyisca al problema d'un lloc determinat, vull dir, que la qüestió de Montmany puga ser atribuïda a altres pobles, com ara el nostre. Perquè Casellas no vol parlar de la desgràcia que pateix l'església del seu poble, sinó que aquesta església és el símbol de tots els temples. En aquest punt, és del tot significativa -i curiosa- la similitud que s'estableix entre Montmany i el poble de Càlig, i més concretament entre l'església i el nostre estimat Centre de Cultura, malgrat algunes divergències que detallaré d'ací a un moment.
Potser el paral·lelisme que estableixo és massa agosarat i arriscat, perquè això suposa assignar a Càlig característiques que no tenim i que Casellas ha exagerat exageradament sobre el seu poble. Alguns trets, per tant, poden tornar-se involuntàri-ament en contra meua. Suposo que Casellas no tenia la visió que hem vist dels habitants del seu poble natal. Jo, en tot cas, de cap de les maneres veig així Càlig, tot i que en algun cas se m'ha acut, vistes certes reaccions d'un cert sector tendent a l'estatisme. Casellas exagera i els veïns de Càlig en absolut ens assemblem als d'Els sots feréstecs en açò.
L'excusa d'homenatjar els cent anys d'un llibre fins a cert punt emblemàtic és tanmateix vàlida per a crear un paral·lelisme i unes divergències esmenadores amb la situació del nostre poble; sempre és important fer-ne un balanç. I en aquest sentit no em puc estar de ser optimista i alhora una mena d'esperó.
Encara recordo, trist, l'aspecte migrat i descoratjador d'aquell vell edifici. I vet aquí que en cinc llargs anys de 'purificació i neteja' l'edifici ha sigut reconstruït. L'estiu passat naixia el nou Centre de Cultura, un edifici modern, amb color, net i polit, aglutinador del regeneracionisme calijó. És la mateixa imatge que ofereix la novel·la amb la reedificació de l'església.
Arribat aquest punt, apareixen algunes dissemblances que ja apuntava. És per això que l'analogia entre el llibre i la nostra realitat té gràcia fins a cert punt, però crec que no és mala idea per a mirar-nos a l'espill. La diferència més important que vull destacar és la tocant a la forma de reconstrucció d'ambdós edificis. Per una banda, a Montmany només hi havia un artífex i era, és clar, mossèn Llàtzer, mentre que a Càlig els creadors som tothom, tothom; som la gent i no els gens. Per altra banda, Llàtzer s'ho va fer tot solet, sense comptar amb l'ajut d'un poble adormit que no va fer cas del discurs voluntarista, mentre que a Càlig aquest discurs, d'una forma o d'una altra, ha funcionat, i desvinculo aquesta voluntat -continuant una línia si fa no fa 'reconciliiadora'- d'interessos i desinteressos partidistes. I parlant de voluntarisme, no em puc estar de citar la carta i el desinteressat donatiu que van fer a l'Ajuntament una parella d'Estats Units, veïns de Càlig, per als motius culturals del Centre.
Havia dit fa un moment que la diferència ara mateix exposada era la més important. Doncs, hi rectifico: la desigualtat fonamental és la següent. L'obra de Casellas té un títol que augura ja una història envoltada de foscor i fatalitat. I així és; el seu final suposa la decadència del moviment modernista. Tant l'església com mossèn Llàtzer, representants indiscutibles del regeneracionisme i la cultura, són bandejats inexora-blement: la natura, visualitzada amb una gran tempesta, ensorra l'església i el seu jardí, i el capellà, vençut per l'estatisme del poble, resta al llit mig mort mig viu incapaç de realitzar la seua tasca modernitzadora.
En canvi, el nostre cas és totalment diferent; o millor: som a l'etapa immediata a la reconstrucció del Centre, una etapa favorable i pròspera. La reedificació n'és la fita, a partir de la qual el poble comencem a tindre inquietuds. I dic la fita, perquè disposar de la infraestructura és important; m'equivoco: és bàsic. I, tot siga dit, una infraestructura moderna, confortable, espaiosa -malgrat l'escenari-, que ens situa amb escreix per damunt de molts dels pobles veïns i no tant veïns. Però no ens capbussem a la vanaglòria. El Centre és, ja ho hem dit, una infraestructura bàsica, en tant que fonamental per al desenvolupament de les nostres activitats i les nostres inquietuds. El Centre no té validesa com a simple edifici; l'edifici ha de ser el centre -valga el joc de paraules- al qual confluïsquen les nostres ganes de fer coses.
Durant tots aquests mesos posteriors a la inauguració del Centre de Cultura hem sigut partícips de totes aquestes inquietuds que he esmentat. Hem sigut afortunats testimonis d'una florent ebullició amb un ventall d'ofertes lúdiques i culturals com poques vegades s'han vist a la vila i que -tal i com indica el lema de la Tardor Cultural: Càlig, també!-, ens situa a l'altura i fins i tot per damunt d'altres pobles i -m'atreveixo a dir- ciutats de les nostres comarques quant a dinamisme. En poc menys de mig any, si fa no fa, hem gaudit d'actes de tota mena: festers (amb unes de les festes més variades); educatius (s'han impartit classes d'informàtica, català, anglès, etc.); modernitzadors (ens hem posat al dia amb la instal·lació d'Internet); didàctics (amb conferències tan sonades com la d'Alfred Rodríguez Picó, tan emotives com la del bomber calijó a Nicaragua i tan interessants com la de la Torre i la situació cultural al País Valencià); teatrals (amb El món en 80 màscares, una contacontes i una representació de titelles); musicals (amb el concert de Santa Cecília, audicions, el concert nadalenc de coral i, no cal dir-ho, l'excepcional trobada de bandes de la qual n'hem sigut seu per primer cop); congregadors (amb una trobada de caçadors i un congrés del PSPV); cinematogràfics (gairebé cada cap de setmana es projecten pel·lícules); cinèfils (s'ha fet un Cicle de Cinema Llatinoamericà); visuals (amb un reportatge sobre les festes); amenitzadors (com la festa de Cap d'Any); i alguns altres que de ben segur m'hauré deixat. I sobretot, calijons i calijones, no hem d'oblidar un altre dels fets més destacats que ennobleix el nostre patrimoni i alhora apuntala la nostra història i el nostre passat. A tot aquest nombrós fluir d'actes se li suma la importantíssima posada en marxa de la restauració de la Torre, la finalització de la qual serà digna d'un escrit tan llarg i pesat com aquest i de molts més, espero.
I acabo ja la meua peroració, barreja d'eufòria per una vila amb un naixent dinamisme i de celebració dels cent anys d'un llibre amb vigència. Com veieu, ens trobem en una etapa de complet optimisme i floriment. I n'hem de traure partit d'aquesta situació tal i com hem fet fins ara. Per això, vull concloure el llarg i feixuc article instant a seguir el camí que acabem d'encetar amb la inauguració del Centre, empenyent tothom a posar-hi les nostres inquietuds i les nostres ganes, i aspirant, fonamentalment, perquè aquesta força i vitalitat en què estem immersos i que ens manté desperts no davalle a l'immobilisme i a la foscor dels sots feréstecs.

Felip Gumbau i Morera

Capçalera

RECONEIXEMENT ALS MEUS 25 ANYS D'ENSENYANT

El dia 22 de desembre, divendres, i a partir de les nou de la nit, vam començar a reunir-nos a un cèntric restaurant del Maremàgnum, conegut com El Petit Miau, perquè a les deu se celebrava el tradicional sopar de Nadal en què l'Escola Pia de Sant Antoni, de Barcelona, convida cada any els professors i, també, la resta de les persones que treballen a la mateixa escola. En total, érem més de 150 persones -algunes amb les seues parelles respectives- repartides en 10 taules allargades i situades a la vora d'una gran cristallera, des de la qual es podien contemplar les onades del mar i part d'un dels passeigs il·luminats del Maremàgnum.
Aquest sopar de Nadal va ser per a cinc professors -i sobretot per a mi- molt especial i significatiu, ja que celebràvem els 25 anys d'impartir l'ensenyament en aquesta escola.
El sopar va consistir en un primer plat de marisc i en un segon de carn, ambdós acompanyats amb els guarniments corresponents i diferents classes de vi. De postres, ens van servir el dolç típic cobert de xocolate, anomenat braç de gitano, i cava, amb què tothom vam poder brindar. Aquest brindis, fet amb tanta gent i en una festa com aquesta, sol durar prou ja que, després de brindar amb els nostres companys de taula, tots ens aixequem i anem a brindar amb les altres persones de l'escola que hi ha a les altres taules.
Acabat el brindis pels voltants de les 00.30 h, en Josep Alemany i Puig, director gerent administratiu de l'Escola Pia de Sant Antoni, va començar a posar ordre en aquesta disbauxa que s'havia produït ja que, els uns de peu i els altres asseguts, estàvem quasi bé tots canviats de cadira i de taula.
De mica en mica vam tornar a seure a la cadira i a la taula corresponents perquè era ja vora la una de la nit i s'havien de començar a repartir els regals a les persones que portàvem 25 anys treballant a l'escola o que per algun motiu especial s'ho mereixien. Aquests regals van consistir en un braçalet d'or per a les senyores i en un joc de botons de puny i una agulla de corbata, també d'or, per als senyors. Amb aquests lliuraments, va acabar el sopar.
Durant aquests 25 anys que treballo a l'Escola Pia de Sant Antoni, he estat tutora de diferents cursos durant 20 anys. Els darrers cinc cursos estic fent d'especialista i dono classes de Llenguatge Corporal (abans es deia Gimnàstica i Psicomotricitat) i Educació Religiosa als primers cursos de Primària. També formo part de l'Equip de Pastoral de Primària de l'Escola Pia. Aquest equip ens reunim una hora a la setmana per preparar totes les festes religioses que es fan a l'escola, que en algunes ocasions també tenen relació amb les festes del barri de Sant Antoni, lloc on està situada, com és el cas de la festa de Sant Antoni Abat cada 17 de gener, ja que a l'església d'aquesta escola se celebra cada any, al matí, la missa en honor a sant Antoni. Després de la missa, el mateix capellà escolapi beneeix tota mena d'animals que s'esperen al carrer, davant mateix de la porta principal de l'escola. A continuació, se celebra la tradicional Cavalcada dels Tres Tombs encapçalada per la guàrdia urbana a cavall i vestits amb uniformes de festa, la qual passa per les rondes de Sant Pau i de Sant Antoni, per la ronda de la Universitat, pel Paral·lel...
En aquests 25 anys que porto treballant a l'Escola Pia de Sant Antoni he hagut de fer tota mena de cursos de formació permanent del professorat per poder així adaptar-me als nous temps i a les noves maneres d'impartir els actuals sistemes d'ensenyament. Aquests cursos els han organitzat institucions com ara l'Associació de Mestres de Rosa Sensat el 1984, el Departament de Formació Permanent de l'Escola Universitària del Professorat d'EGB de Blanquerna el 1986...
La data d'entrada com a professora titular de l'Escola Pia de Sant Antoni va ser el 16 de setembre de 1975. Aquest mateix any, quan sortia de treballar i durant tot el curs, vaig assistir a les classes de català per a obtenir el certificat de grau elemental el 1976. Aquestes classes s'impartien al Centre d'Institució Cultural (CIC), que estava situat a la Via Augusta. Malgrat aquells temps de repressions, de prohibicions i de tota manca de manifestacions de la cultura catalana que hi havia, el CIC va ser un dels poquíssims centres privats de Barcelona on es podia aprendre a llegir i a escriure la llengua catalana, ja que als centres oficials estava totalment prohibit.
El director d'aquest centre era en Joan Triadú, que exercia també de professor de llengua catalana, i llavors ja era ben conegut com a filòleg important d'aquesta llengua. Cal dir que l'any 1992 va obtenir el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.
Recordo que al mes d'octubre de 1975, quan va morir Franco, a l'escola ens van donar tres dies de festa com a qualsevol altra escola de l'Estat espanyol. Aquest fet, tant a Barcelona com a aquesta escola va tenir molt de ressò perquè a la fi s'aconseguiria la llibertat d'expressió lingüística, l'autonomia i unes altres fites que eren desitjades per tothom.
Tanmateix, el certificat que tenia de 1976, com que el català no era oficial encara, no me'l van convalidar ni tampoc el van reconèixer les noves institucions oficials. Per tant, a partir de 1980, començava una altra vegada els estudis o reciclatge de català, però des del nivell C, per poder aconseguir el certificat de capacitació del Primer Cicle d'EGB.
La Constitució espanyola es va aprovar l'any 1978 i l'Estatut d'Autonomia de Catalunya el 1979, i això va permetre l'ensenyament de la llengua catalana i poder expressar-se en aquesta llengua per qualsevol indret de Catalunya. Llavors, era president de la Generalitat en Josep Tarradellas. La Generalitat va crear la Direcció General de Política Lingüística, que va portar a terme diverses mesures de normalització de la llengua catalana.
No obstant això, l'establiment de la Llei de Normalització Lingüística va ser l'any 1983, la qual tractava d'aconseguir que tota la gent que viu i treballa a Catalunya aprengués, conegués i parlés el català, i també que el considerés com a llengua pròpia. Aquestes normes del català les representava, llavors, una noia amb l'eslògan: Jo sóc la norma.
Molts professors de l'Escola Pia de Sant Antoni ens vam tornar a matricular a una de les tres universitats oficials que hi havia llavors per poder, així, fer aquest nou reciclatge de català que, a més, era oficial i obligatori per poder ensenyar tant la llengua catalana com per explicar totes les altres assignatures del curs en la llengua pròpia. Per tant, doncs, vaig estar reciclant-me en català, durant tres anys, a l'Institut de Ciències de l'Educació de la Universitat Politècnica de Barcelona. Anava a classe a les tardes el segon i el tercer curs, i els dissabtes al matí durant el primer curs. Així vaig estar des de l'any 1981 fins al 1983, mentrestant seguia treballant a l'Escola Pia. L'any 1984 van donar-me el certificat que em capacitava per a ensenyar el català.
A partir de llavors, les persones que havíem obtingut aquest certificat vam entrar a formar part com a professors del Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya. Actualment, tenim adreça de correu electrònic personal facilitada pel Departament d'Ensenyament i estem connectats a la xarxa educativa de tot Catalunya.
Amb aquest article queda reflectida a grans trets la meua vida professional que he portat a terme durant aquests 25 anys a l'Escola Pia de Sant Antoni, de Barcelona, la qual s'assembla molt a la de tot el professorat que treballem allí. Vull dir, també, que aquesta escola sempre ha sabut reconèixer l'esforç, el treball, la paciència, la professionalitat i la formació humana i cultural de totes les persones que hi treballem. Almenys, a mi personalment, així m'ho han demostrat en moltes ocasions a llarg d'aquests 25 anys.

Mª Àngels de la Figuera i Bengochea

Capçalera

POESÍA

AL DELEGADO DE LA PEÑA VALENCIANISTA DE CÀLIG

Como en toda asociación,
económicamente altos y bajos hay,
pero si hay un buen presidente
todo se puede solucionar.

Manuel Arayo, delegado de la Peña
del Valencia es en este momento.
Muy trabajador para su equipo
y solucionando los malos momentos.

Del año cuarenta y ocho,
que por el deporte le entró el gusanillo,
después de sus deberes familiares,
luchó con fuerza por su equipo.

Ha pasado más de medio siglo.
Yo diría que eres un profesional,
no fanático ni aficionado
por tus buenas acciones
y tu modo de actuar.

Con todos estos años,
cuatro veces presidente,
tu has podido demostrar
el interés que por el fútbol tienes.

Eres un buen aficionado del deporte,
con amor, cariño y honradez,
haciéndolo bien para el fútbol
sólo por hobby, nunca por interés.

Homenajeamos a nuestro delegado
porque bien se lo merece
con muchos años en la directiva.
Que sigan muchos años más y suerte.

En una pena tan grande
cuando en el campo de deportes vas
con eso del fanatismo,
con decepción: mucha violencia hay.

El Valencia es nuestro equipo,
lo tenemos que defender,
y como valencianos que somos
orgullo de nuestra tierra es.

Los colores del Valencia
en el mundo del deporte:
blanco, naranja o negro.
Ser valencianista es una suerte.

Después de analizar tus esfuerzos
y de las ayudas que te han podido prestar,
si la directiva es buena
a muchas cosas se pueden llegar.

Remedios Anglés Anglés

Capçalera

HISTÒRIA

CASES BENESTANTS DE CÀLIG (III)

11. Sara Comes Vives. "Nació en Cálig en 1858. Murió allí el 28 de Setiembre de 1909 a los 43 años de edad", segons està escrit a la làpida del cementeri de Càlig, a la part esquerra entrant per la porta principal. Era fadrina, sense fills i profundament religiosa, ja que fou "Celadora de la Obra de la máxima Gloria del Corazón de Jesús para el Fomento de las Vocaciones Eclesiásticas y Apostólicas, así como sus oraciones y sacrificios cumplimentados para tal fin cristiano en la parroquia de Cálig". Aquest nomenament està signat a Tortosa el 19 de febrer de 1887 pel bisbe Francisco de Aznar y Pueyo.
12. Maria Comes Vives (Càlig). Fadrina i sense fills.
13. Facundo Comes Maicas (nascut a Vilalba sa Serra, Barcelona), casat amb Micaela Beltrán González, de Saragossa. Van tenir dos fills (núm. 18 i 19).
14. Mª Àngels Comes Maicas (Càlig), casada amb Josep Martí, ajudant d'obres públiques a Barcelona. Van tenir dues filles (núm. 20 i 21).
15. Lluís Comes Maicas (Càlig), funcionari de Renfe a l'estació de Sants (Barcelona). Casat, per primera vegada, amb Joaquima (no sabem el cognom, de Barcelona). Van tenir dos fills (núm. 22 i 23). En segona vegada, es va casar amb Lluïsa Comes (Càlig). Van tenir dos fills (núm. 24 i 25).
16. Mª Dolores Comes Maicas (Càlig). "Murió en Cálig el 27 de Marzo de 1971 a la edad de 82 años", segons posa a la làpida del cementeri de Càlig. Era soltera i sense fills.
17. Carmen Comes Maicas va morir molt jove a València.
18. Joaquín Comes Beltrán (Madrid), advocat. Casat amb Carmen Muñiz Marzá, de Càlig (casa benestant dels Pedra-Marzà-Muñiz, de Càlig), la qual era farmacèutica a Carpesa (València), on vivien abans de jubilar-se.
Actualment tots dos estan jubilats i, com que no tenen fills, passen moltes temporades a Càlig, a la plaça Nova, 13, on ja fa anys es van construir una casa. A l'entrada d'aquesta casa tenen la premsa de vi més antiga del poble, amb la qual elaboraven el vi procedent de la vinya de la família.
Aquesta casa està guarnida i decorada amb molt de gust, conté obres d'art de diferents parts del món, realitzades per artistes autòctons de països ben diversos.
A la seua joventut, Joaquín Comes va ser un gran esportista i va practicar molts esports. Ha sigut vicepresident de moltes federacions esportives de València. També ha estat àrbitre i jutge nacional en alguns esports. Posseeix algunes medalles esportives, tant nacionals com internacionals.
19. José Comes Beltrán (Madrid). Va morir, quan tenia 1 any, a València.
20. Ángeles Martí Comes (Barcelona). Casada amb Joaquín Carbonell d'Alloza (Terol).
21. Isabel Martí Comes (Barcelona). Casada amb Alfonso Álvarez, el qual va ser metge de Porreig i de Manresa.
22. Ángel Comes (Barcelona). Ja és mort.
23. Sebastián Comes (Barcelona). Quan va morir el seu pare es va casar amb la seua madrastra, Luisa Comes (Càlig), amb qui no va tenir fills. Actualment estiueja a Peníscola, on és propietari d'un apartament.
24. Àngel Comes Comes. Va nàixer a la Garriga (Barcelona).
25. Josep Lluís Comes Comes. Va nàixer a la Garriga (Barcelona). Ja és mort.
En aquest article de la casa benestant Comes-Vives ha col·laborat Joaquín Comes Beltrán, a qui li agraeixo la informació que m'ha donat i també la revisió que n'ha fet perquè es puga publicar amb tota la fiabilitat possible a la revista Vila de Càlig.

Mª Àngels de la Figuera i Bengochea

Capçalera

DIPUTACIÓ

"Les fogueres constitueixen la part més espectacular i atractiva del ritual. El foc sempre ha estat considerat com un element purificador. Però hem de considerar, per fer aquesta afirmació, el com i el per què es fa el foc. La celebració de Sant Antoni a Vilanova, igual com als altres llocs on es realitza aquest ritual, considero que no representa un element purificador. El foc és un aliat de les forces del mal; no representa el sant, sinó els dimonis, i és utilitzat per aquests contra el sant. Sant Antoni, de moment, és vençut en no poder creuar les fogueres. El moment de creuar les fogueres el sant o els seus representants significa el triomf sobre el mal, els dimonis, i només així es pot considerar aquest acte purificador, en ser vençudes i eliminades les forces del mal.".

(Del llibre Sant Antoni Abad a Vilanova d'Alcolea, de Joaquim Barreda Traver. Servei de Publicacions. Diputació de Castelló. Impremta de la Diputació de Castelló. Castelló de la Plana, 1998. Pàgina 36)

Capçalera

NOTÍCIES

NOVA IL·LUMINACIÓ NADALENCA

Tal i com es ve realitzant durant els darrers anys, la vila s'engalana de llum i color quan s'aproximen les dates de Nadal. Ja durant els anys anteriors, l'Ajuntament va adquirir pannells de bombetes de colors que formen dibuixos i que s'ubiquen a les entrades del poble i a diversos carrers.
Aquest any, però, s'ha engalanat la façana del Centre de Cultura amb 110 metres de fil lluminós que ha estat enganxat als murs i voladissos que configuren la façana frontal de l'edifici que acull bona part de la cultura calijona tot afavorint un relleu del Centre de color daurat durant tota la nit.
A més d'aquests motius nadalencs, a l'entrada del poble també s'ha repetit la disposició de l'any anterior. Així, prop de 2.000 bombetes de colors il·luminen, a banda i banda, la zona baixa de l'avinguda de la Constitució, tot formant dues llargues fileres de diverses tonalitats. També enguany s'han posat llums a l'avet que hi ha a la plaça del País Valencià que, d'uns set metres d'alçada, ofereix la vistositat típica d'una estampa nadalenca.

Ricard Gumbau i Morera

Capçalera

FESTA DE CAP D'ANY A L'AUDITORI DEL CENTRE DE CULTURA

El Centre de Cultura, i més concretament l'auditori, ha estat novament el lloc de trobada escollit per molts calijons. En una data tan assenyalada, com és la del darrer dia de l'any -la nit del 31 de desembre del 2000-, l'Ajuntament de Càlig va organitzar un ball de revetlla que va servir per tancar el darrer any del mil·lenni. A aquest acte, en què va actuar un duet musical del Port de Sagunt, van assistir un bon nombre de calijons, ja que van ser a la vora de 250 persones les que es van aplegar al Centre de Cultura per entrar amb bon peu a l'any nou i gaudir, alhora, de la festa de Cap d'Any que, per primer cop, havia preparat l'Ajuntament a Càlig.
La majoria dels participants a aquesta festa van sopar a casa seua, en família, i, després, es van atansar al Centre per menjar els dotze grans de raïm, avui tradicionals, que acompanyen les dotze campanades de mitjanit. Amb tot, van ser unes cinquanta persones les que van escoltar les campanades a l'auditori, on s'havia condicionat un enregistrament del moment culminant de l'any, el qual es va viure amb gran alegria i joia, tot celebrant l'entrada del segle XXI i el nou mil·lenni.
Una vegada estrenat l'any 2001, els assistents a aquesta festa van poder fruir del ball de revetlla del duet Master. L'acte tenia una entrada de 1.000 pessetes; però això sí, amb el regal inclòs d'una bossa cotilló per donar el punt de color i disbauxa a la nit.

Ricard Gumbau i Morera

Capçalera

NOTÍCIES DEL QUART TRIMESTRE DE L'ANY 2000

Enguany no hi ha hagut massa caça de tords
Tot i que la causa certa no se sap, diversos estudis han indicat que la davallada del pas d'aus migratòries per la nostra comarca és el resultat de les altes temperatures i, consegüentment, als canvis que això ha provocat al medi ambient.
La mitjana de tords caçats a cada parança -tot i no ser una xifra oficial- és de vora 400. Hem de recordar ací que el període de caça en aquesta especialitat és del 12 d'octubre al 7 de novembre.
Pel que fa als caçadors amb arma de foc, aquests disposen de més dies per practicar aquest esport acompanyats de gossos. Això fa que s'allargue el temps de la caça del tord, encara que aquí les captures són més difícils de comptabilitzar.

Una nova parcel·la destinada a abocador
La finca de la qual és propietari Juan Bautista Fontanet, situada a la partida del Cabanil, l'ha destinada l'Ajuntament a l'abocament d'escombraries i andròmines: materials provinents d'enderrocs, mobles, electrodomèstics...
Amb aquesta nova ubicació, l'Ajuntament de Càlig pretén netejar unes altres zones del terme i, alhora, educar els ciutadans pel que fa al llançament de materials inservibles que fins avui s'abocaven al riu i que, davant de possible riuades, podien provocar catàstrofes.
D'altra banda, diversos grups socials i organitzacions per a la defensa de l'entorn han fet una crida als organismes oficials sobre l'abocament d'escombraries al llit del riu, com a conseqüència que al mes d'octubre la baixada de la rambla de Cervera va arrossegar una gran quantitat d'andròmines.
D'aquesta finca, avui destinada a abocador i situada a la vora del riu, quan es va fer el desviament de la carretera es va traure molta terra i va quedar un clot molt gran. El mateix J.B. Fontanet va ser qui va parlar amb l'alcalde de Càlig i li va oferir aquest terreny perquè l'Ajuntament el destinés a abocador i anivellar així novament el bancal.

El tercer espai ha estat presentat a Càlig
Al mes de novembre es va presentar a Càlig el tercer espai, que és una formació política que pretén aconseguir ser la tercera opció al País Valencià.
Aquest grup polític, encapçalat pel Bloc Nacionalista Valencià (BNV), ha iniciat aquesta tardor la realització de diverses conferències per tal de donar-se a conèixer al Baix Maestrat.
Aquesta campanya, que té la vista posada en les eleccions municipals i autonòmiques del 2004, té com a objectiu implantar el BNV com a tercera força política del nostre País, l'entrada al Parlament valencià i establir-se plenament dins de les institucions municipals i de la Unió Europea.

La pèrdua d'oli d'un camió provoca diversos accidents
El dia 13 de novembre, dilluns, un camió va perdre oli al llarg de la carretera comarcal Càlig-Vinaròs, cosa que va comportar que alguns cotxes rellisqueren i se n'isqueren de la carretera en perdre el control. Una vegada denunciat aquest fet, una brigada d'operaris de carretera van llançar sorra damunt l'asfalt i la circulació va tornar a la normalitat.

La festa de Santa Caterina canvia de lloc
Enguany, la festa escolar de Santa Caterina es va desenvolupar, a la tarda, al Centre de Cultura de Càlig, malgrat que aquesta s'ha celebrat des de fa moltes dècades a l'esplanada de l'ermita del Socors.
Aquest canvi l'han criticat alguns pares, perquè no consideren que siga correcte perdre la tradició, que s'ha dut a cap fins a enguany, de passar al Socors la tarda de la festa dels escolars.

Barrabassades a la plaça Nova
La plaça Nova i diversos carrers que hi conflueixen ha estat la zona on algun brètol ha llançat àcid a les carrosseries dels cotxes. Els veïns sospiten que és algú que viu en aquesta zona, tanmateix fins avui no s'ha descobert el culpable.
Les taques provocades per l'àcid damunt les carrosseries de cotxes nous, i més encara si són metal·litzades, ha indignat els veïns, els quals s'han queixat públicament.

El V Congrés Comarcal del PSPV-PSOE es va fer a Càlig
El dia 16 de desembre va tenir lloc a Càlig el V Congrés dels socialistes dels Ports-Maestrat, el resultat del qual va ser la renovació de l'executiva comarcal, en què va sortir elegit Adolf Sanmartín el qual va substituir Avel·lí Roca. A aquesta nova executiva van entrar a formar-ne part dos calijons: Vicente Sanz Borrás i Remedios Cuartero Castellano.

Robatori de dos turismes a la Pujada
Durant al nit del 20 de desembre van ser robats dos vehicles que pertanyen a veïns del poble, els quals estaven aparcats al carrer de la Puríssima.
Uns dies més tard, ambdós cotxes van ser trobats en bon estat, l'un a un camp de tarongers i, l'altre, a Albacete.

L'Ajuntament de Càlig va felicitar el Nadal al veïnat
Durant la setmana abans de la celebració del Nadal, l'Ajuntament va repartir, un any més, felicitacions nadalenques a tots els veïns de la població.
Els primers anys, aquestes postals tenien dibuixos fets per alumnes del Col·legi Públic Felicinda Collell, però d'un temps ençà han canviat el disseny per temes generals propis d'aquesta època de l'any.

Es presenta el projecte per a adecentar l'antic solar de la bassa Nova
El Partit Socialista del País Valencià-PSOE ha presentat un projecte destinat a l'adecentament del terreny que ocupava la bassa Nova. El que es vol fer és reparar el terra i col·locar bancs perquè s'assega la gent.
Aquesta zona, fins al dia d'avui, ha estat destinada a l'aparcament de tractors, remolcs, relles... i és per això que aquest projecte ha creat un cert malestar entre els llauradors que deixen en aquest lloc els aparells agrícoles.

L'Ajuntament projecta agençar edificis urbans
El pou de les Aixetes i la caseta dels Llums són dues construccions de la vila que l'Ajuntament de Càlig té previst d'arreglar en aquesta legislatura, ja que es troben prou malmeses perquè no hi ha hagut cap actuació de millora des de fa bastants anys per causes ben diverses.

Susanna Anglès i Querol

Capçalera

LA RAMBLA DE CERVERA VA BAIXAR AMB FORÇA A CAUSA DE LES PLUGES DE MITJANS D'OCTUBRE

Les intenses pluges que van caure a la comarca del Baix Maestrat, durant la primera part de la segona quinzena del mes d'octubre, van fer que torrenteres, barrancs i la rambla de Cervera -aquesta d'ample en ample- baixeren plens d'aigua. La pluja caiguda contínuament al llarg de tota la setmana va provocar la ràpida crescuda del nivell de l'aigua al llarg del terme de Càlig.
El dilluns, dia 23, a la matinada, quan la virulència i la força dels ruixats van ser més notòries, va poder ser visible el cap del riu quan passava pel costat de les parets del poble. Però no va ser fins la nit del mateix dilluns que l'aigua va sobrepassar l'alçada del pont de la carretera de Vinaròs, mentre s'assolia la major quantitat d'aigua que baixava pel riu, i va saltar per sobre. Cal destacar el fet que la guàrdia civil va tallar durant unes hores el trànsit per damunt del pont i, alhora, el pas del vehicles en direcció a Sant Jordi.
Van ser molts els veïns que es van apropar a la vora de la rambla per a contemplar l'espectacle majestuós que oferia aquest fenomen lligat a la meteorologia. Diversos calijons recordaven l'any 1969 com l'any de la construcció del pont esmentat, i que també aquell mateix any el riu va baixar amb molta aigua, però potser que sense tanta energia.
Els més joves, mentre la gent gran feia memòria d'unes altres baixades del riu, veien per primera vegada com l'aigua recorria els llocs per on jugaven a l'amagatall o a fer batalletes amb els còdols o pedres arredonides pel desgast que hi ha al llit del riu. Càmeres fotogràfiques i de vídeo van enregistrar els moments, quasi inoblidables, en sentir la remor de l'aigua ben prop i que ben poques vegades es repeteix. El soroll de les aigües colpejant les pedres i les vores es podia sentir des de qualsevol punt del poble, ja que la vigorositat de l'aigua brava trencava el silenci.
Un dels moments més dramàtics que va provocar la baixada del riu va ser l'arrossegament del cotxe d'un veí de la vila, que va voler creuar les aigües per la carretera de Sant Jordi. Aquest no és el primer cop que un vehicle queda atrapat per la força del cabal en aquest mateix lloc. Els ocupants del cotxe, pare i fill, van poder sortir ràpidament abans que el vehicle desaparegués espentejat pel corrent.
El riu va començar a decréixer de manera progressiva el dijous, dia 26, dia en què es va poder comprovar que s'havien produït danys materials de petita consideració al camp de futbol, el qual va quedar afectat per l'entrada de l'aigua a una part de les instal·lacions i al terreny de joc. També es va poder veure la neteja que va realitzar l'aigua a les vores i al llit del riu, que abans eren plens de brutícia i de deixalles, ja que els materials que hi havia, les plantes i les males herbes van ser arrossegats pel corrent de l'aigua.

Ricard Gumbau i Morera

Capçalera

S'HAN INICIAT LES OBRES DE RESTAURACIÓ DE LA TORRE

L'empresa Edycon, de la Vall d'Uixó, va encetar les obres de restauració de la Torre de Càlig durant la primera quinzena del mes de desembre d'enguany, d'acord amb el pressupost destinat a aquestes obres per la Conselleria de Cultura i Educació, de la Generalitat del País Valencià. El treball dut a cap comprèn la primera fase de la restauració, és a dir, que, a més d'unes altres actuacions, hi entra la reparació de la teulada, que es troba en un estat prou avançat de deteriorament i de clavillament i, quan plou, l'aigua entolla la resta de les sales de l'edifici i malmet les parets com a conseqüència de la humitat que s'hi produeix; l'alçament de les parets que envolten la terrassa que es coronaran amb merlets, segons l'alçària que hauria de tenir la Torre, tot seguint els estudis realitzats per l'arquitecte M. García Lisón; la col·locació de llistons de fusta que suportaran el sostre de la sala del rellotge, que tindran de punt d'eixida el càbio mitger; i el trasllat de la torre de les hores, la qual cimarà la paret que dóna al carrer Major.
Amb la realització d'aquesta primera fase de la restauració de la Torre, es dóna un pas més en la plena recuperació d'un edifici que és singular a la població de Càlig.

A.Q.A.

Capçalera

DOTZENA EDICIÓ DEL BETLEM

Com cada any, des d'en fa dotze, J. Manuel Borràs, en arribar les festes nadalenques, obri les portes perquè la gent del poble i molts forasters puguen admirar el seguit de diorames on es representen escenes que envolten el naixement de Jesús: l'anunciació de l'àngel als pastors, l'adoració del Reis d'Orient, el tràfec de cada dia de la gent que habitava les terres de l'allunyat Israel... i molt més. És el resultat digne i corprenedor d'un treball on l'autor barreja l'experiència adquirida, el desig de superar resultats anteriors i la imaginació per trobar nous recursos, sovint plasmats en les coses més senzilles i ordinàries.
Enguany, prèviament a l'exposició del pessebre, concretament els dies 6 i 8 de desembre, a la mateixa sala on s'exposa el betlem de J. Manuel, situada a l'edifici on estava abans la Cambra Agrària Local, es va impartir un curset sobre la confecció de betlems, dirigit per dos mestres pessebristes de Sabadell, Juan González i Juan Alay, els quals han aportat el diorama realitzat durant el curset al conjunt de diorames exposats, que en total n'han estat deu: a més de l'indicat, n'hi ha un de Ximo Sorlí, de Benicarló, i els altres de J. Manuel Borràs (un d'anys anteriors, dos de l'any passat i cinc de nous).
El betlem, que ja ha estat visitat per bastant gent de Càlig i per un altra vinguda d'unes altres poblacions, com són Castelló de la Plana, Mataró, Tortosa, Vinaròs, Benicarló... roman obert des de finals del mes de desembre i forma part de l'itinerari de visita a pessebres que hi ha establit a la diòcesi de Tortosa.

A.Q.A.

Capçalera

SESSIONS PLENÀRIES

SESSIÓ ORDINÀRIA
2 d'octubre de 2000

1. S'aprova l'acta de la sessió anterior.
2. S'aprova la relació de factures i rebuts núm. 9/00, núm. 63 a 71, per un import de 3.341.929 pessetes.
3. S'acorda concedir les llicències d'obres següents:
A Rosa Ferrer Gurgui, per enderrocar la teulada, i construir-la novament, de l'immoble que hi ha al c. Rei En Jaume I, 16. Exp. 61/00.
A Vicente Querol Borrás, per substituir la teulada de l'immoble que hi ha a la pl. Vella, 14. Exp. 64/00.
A Thomas Werner Balke, per a la construcció d'un habitatge unifamiliar a l'immoble situat a la partida de les Bassetes, polígon 15, parcel·la 240. Exp. 62/00.
A Argentea Blasco Adell i a Manuel Torrente Marteles, per a la construcció d'un habitatge unifamiliar aïllat a l'immoble situat a la partida de la Rasa, s/n. Exp. 62/00.
4. S'aprova la modificació de les tarifes de les ordenances fiscals que corresponen als impostos de béns immobles de naturalesa urbana, a l'impost de circulació de vehicles, a l'impost d'activitats econòmiques, a les taxes de cementeri, deixalles, clavegueram, entrades de vehicles a través de guals, conservació de camins i vies rurals, proveïment d'aigua, utilització privativa del domini públic, utilització privativa del domini públic amb elements constructius tancats, terrasses, miradors, etc. i es proposa per a totes aquestes activitats un augment del 3%.
5. S'acorda procedir a la devolució de la fiança dipositada per Lubasa en garantia de les obres d'"Asfaltat del camí del Pla d'en Julià i d'uns altres camins".
6. S'autoritza, a Daniel Fontanet Gil, la connexió a la xarxa general de proveïment d'aigua per a l'immoble situat al polígon 11, parcel·la 15.
Se subscriu un conveni amb Cepsa Elf Gas, SA, per a la canalització de gasos combustibles en aquest municipi.
S'acorda sol·licitar a la Diputació de Castelló una subvenció per a sufragar les despeses derivades de la Trobada de Bandes de Música.
7. S'aprova el certificat núm. 2 de l'obra d'"Obertura d'un viari i infraestructura", per un import de 3.242.394 pessetes.
8. Diverses preguntes sobre l'abocador d'escombraries, els cursets i l'edifici de la Torre.

SESSIÓ ORDINÀRIA
6 de novembre de 2000

1. S'aprova l'acta de la sessió anterior.
2. S'aprova la relació de factures i rebuts núm. 11/00, núm. 72 a 79, per un import d'1.478.559 pessetes.
3. S'acorda concedir les llicències d'obres següents:
A Octavio Pauner Mercé i a Marta Pruñonosa Cuarter, per a la rehabilitació i l'ampliació d'habitatge, a l'immoble que hi ha al c. Rei En Jaume I, 35. Exp. 69/00.
A Antonio Martínez Marín, per a la substitució de la teulada i la col·locació de paviment i d'enrajolat a l'immoble que hi ha al c. Mare de Déu del Socors, 40. Exp. 68/00.
4. S'aprova la proposta de modificació de crèdits núm. 3/00 del pressupost ordinari de 2000, vists els informes favorables emesos per la Intervenció de Fons i la Comissió d'Hisenda.
5. S'aprova, per majoria, la moció del Grup del PSOE, pel que fa a l'aprovació del Reial Decret Llei 4/2000, de 23 de juny, de Mesures Urgents de Liberalització al Sector Immobiliari i Transports, i del Reial Decret Llei 6/2000, de 23 de juny, de Mesures Urgents d'Intensificació de la Competència a Mercats de Béns i Serveis.
6. S'acorda concedir, a María Inés Sans Anglés, autorització per a la instal·lació de gual permanent a l'immoble que hi ha al c. Rei En Jaume I, 25.
7. Diverses preguntes sobre la setmana cultural i els vials.

SESSIÓ ORDINÀRIA
4 de desembre de 2000

1. S'aprova l'acta de la sessió anterior.
2. S'acorda concedir les llicències d'obres següents:
A Óscar Juan Querol Monroig, per a enderrocar una edificació, a l'immoble que hi ha al c. Sant Roc, 59. Exp. 71/00.
A Óscar Juan Querol Monroig, per a la construcció d'una planta baixa magatzem i dues plantes d'habitatge i golfes, a l'immoble que hi ha al c. Sant Roc, 59. Exp. 72/00.
A Santiago Pruñonosa Querol, per a la construcció d'un habitatge, a l'immoble que hi ha al c. Peníscola, s/n. Exp. 74/00.
A Vaur Europea, SL, per a la segregació de parcel·les de la segona fase d'urbanització del Pla Parcial la Rasa.
3. Es proposen com a festes locals per a l'any 2001, atès el caràcter tradicional que tenen aquestes, el dia 23 d'abril, festa de Sant Vicent, i el 6 de setembre, festivitat de la Mare de Déu del Socors.
4. Se sol·licita una subvenció a la Conselleria d'Agricultura, Pesca i Alimentació per a la realització de les obres d'"Asfaltat del camí de la Basseta del Surrac".
5. S'aproven, per majoria, les mocions presentades pel PSOE, mitjançant les quals es demana al Govern l'aprovació d'una llei contra la violència de gènere que pateixen les dones; que s'acorde, per als pressupostos de 2001, un increment del 5% en les pensions contributives mínimes, tret de Sovi i Orfandad que haurien de tenir un increment del 8%; que encete un ample diàleg amb els que tenen més responsabilitat a les comunitats autònomes sobre l'avantprojecte del Pla Hidrològic Nacional; i que articule un pacte global de finançament de les administracions públiques.
6. Es concedeix, a Nicolás Mínguez Muñoz, autorització per a connectar a la xarxa general de proveïment d'aigua, per a l'immoble que hi ha al c. Santa Bàrbara, 95, això si no té contractat aquest servei per a l'immoble a què es fa referència.
S'accepta la proposta de Vaur Europea, SL, de compensar en metàl·lic l'adquisició dels terrenys de cessió obligatòria a l'Ajuntament, pel 10% de l'aprofitament mitjà, del Pla Parcial la Rasa.
7. Diverses preguntes sobre subvencions, el pou de Vallterra, la pintada de les escoles, els camins i el cadastre.

Capçalera

ESPORTS

CAMPIONAT DE FUTBOL 2000/2001

Inici de l'any 2001 amb mal peu
15a jornada: 7 de gener de 2001
Sant Joan de Moró 2 - Càlig 1
Gol de Jacinto
El darrer partit de la primera volta del campionat va coincidir amb el primer enfrontament de l'any 2001. En un terreny de joc en bones condicions i amb el nou entrenador del Càlig CF assegut ja a la banqueta per primer cop, tot pareixia estar de cara per a poder assegurar un bon resultat. L'equip local no va ser el major dominador perquè els calijons van plantejar molts problemes. D'aquest fet en són aclaridores les escasses ocasions de què va disposar el Sant Joan de Moró; això va convertir les accions locals d'atac en un complet encert ofensiu, on les dues úniques oportunitats van suposar els dos gols encaixats pel porter Víctor Anglés. Podem comentar, de manera positiva per als nostres representants, que es va notar un canvi d'actitud clar amb el gol de la igualada que mantenia les esperances fins al final. Per contra, però, van tornar a avançar-se els locals definitivament.

Segueixen els mals resultats fora de casa
16a jornada: 14 de gener de 2001
Les Coves de Vinromà 2 - Càlig 1
Gol de Juan Carlos
Al final d'aquest partit, l'entrenador i els aficionats covarxins coincidien a dir que el Càlig havia estat millor equip en referència al joc i a la qualitat de l'equip. Les contínues arribades davant de la porteria rival feien que els locals no confiessen en obtenir res de positiu. El jugador benicarlando Juan Carlos, en el segon partit defenent la camiseta blanca del nostre equip, va aconseguir avançar el Càlig CF. El fet d'obrir el compte golejador no passava des de feia temps i era un repte per als jugadors, per tal de mantenir amb més vitalitat la pròpia porteria a zero gols. No va ser possible fer-ho. La mala sort, juntament amb l'aprofitament dels moments de defalliment del joc calijó, van oferir les circumstàncies adients perquè els de les Coves de Vinromà capgiressen el marcador. L'actuació arbitral va ser del tot deficient, amb un clar penal favorable al Càlig no assenyalat i un nombre d'amonestacions molt elevat, només per al nostre conjunt.

El Catí, segon classificat, va patir per a sortir victoriós
17a jornada: 21 de gener de 2001
Càlig 2 - Catí 3
Gols de Quico Borràs
L'equip catinenc va demostrar perquè estava classificat en segon lloc. La millor situació sobre la gespa i les jugades atacants dels ràpids davanters van decantar la balança a favor del conjunt conduït per Ximo Calaceit. Quico Borràs es va convertir en el màxim golejador del partit, amb dos gols, que van servir per a posar difícils les coses als visitants. Al minut dotze aconseguia avançar-se el nostre equip, però només set minuts després arribava el gol de l'empat. Abans del temps de descans ja s'havien aconseguit el total de cinc gols. Mentre havia estat el Càlig qui havia obert el compte golejador, al minut trenta-dos el resultat afavoria els de l'Alt Maestrat per 1-3. Però, quan faltaven només dos minuts per arribar a la mitja part, l'equip de José Pérez va retallar la diferència de gols fins per a deixar-la en el 2-3 final. A la segona part, els visitants es van dedicar a mantenir el resultat al seu favor, sense arriscar els tres punts en jugades d'atac, cosa per la qual va ser impossible la remuntada.

El Càlig va merèixer guanyar a Cabanes
18a jornada: 28 de gener de 2001
Cabanes 1 - Càlig 0
Si un partit de les característiques d'aquest hagués coincidit al Camp Municipal de Futbol de Càlig estaríem parlant ara d'una fàcil victòria del nostre equip. Amb els aficionats i la coneixença del terreny de joc com a handicap al seu favor, els de Cabanes no van ser dignes guanyadors del matx. La pobra imatge i el poc bagatge ofensiu van arribar a afavorir els locals, perquè es van dedicar majoritàriament a defendre la porteria més que a atacar i crear ocasions de gol. Els dos equips es van trobar en iguals condicions en arribar al temps de descans i poc van canviar les coses en els segons quaranta cinc minuts. L'arbitratge del partit va passar del tot desapercebut, gràcies a les poques jugades conflictives durant el transcurs de l'enfrontament. Va ser quan només es portaven jugats cinc minuts de la represa que el jugador cabanenc Carnicer va desnivellar el marcador a favor del propi equip.

El treball ben fet rep la deguda recompensa
19a jornada: 4 de febrer de 2001
Càlig 4 - San Pedro 1
Gols de Jonatan (2) i Micó (2)
Ja durant les darreres temporades esmentem que l'equip castellonenc manté una mateixa línia en referència a l'edat, a la joventut dels jugadors que conformen el planter. Aquest fet va ser determinant perquè, tot i ser un equip igualment jove, el Càlig CF disposa de jugadors més o menys veterans que saben mostrar la millor cara a cada moment. Ací, no van ser precisament els veterans els jugadors que van realitzar el major treball de desgast per a véncer el San Pedro. Els gols van ser aconseguits en jugades de diferent estil. Les arribades davant de la porteria visitant es repetien contínuament i, fruit d'açò, van ser els dos gols del davanter Ximo Micó i els dos del centrecampista Jonatan Llavero. Tres punts que valien com a oxigen per a respirar amb una mica més de tranquil·litat.

Res de bo: una altra oportunitat de puntuar perduda
20a jornada: 11 de febrer de 2001
Borriol 2 - Càlig 0
Poques conclusions bones es poden extreure després del partit jugat al terreny de joc borriolenc. Cap de les accions atacants dels davanters calijons van rebre la resposta esperada del gol. Poques vegades es va disposar d'oportunitats clares, però n'hi van haver per a no tenir el caseller de gols a zero al final del matx. De totes maneres, els locals es van trobar amb dos regalets de la defensa calijona per a aconseguir els dos gols al seu favor. Les dues accions amb més perill que van poder enllaçar els de Borriol es van resoldre en un resultat poc clarificador. El pobre joc oferit sobre la gespa va arribar a aborrir als pocs espectadors presents al remodelat camp de futbol de Borriol, que van decantar l'atenció majoritàriament sobre la figura de l'àrbitre. Aquest últim va demostrar que era un novençà a la categoria, per la manera d'actuar i de parlar amb els jugadors dins el temps de joc.

Els dos darrers classificats demostren perquè ho són
21a jornada: 18 de febrer de 2001
Càlig 2 - Vilafranca 2
Un partit molt ensopit va fixar el repartiment d'un punt per als dos equips classificats en les dues últimes posicions. El Càlig CF va haver de treballar de valent per a aconseguir desnivellar el marcador al seu favor. Es va arribar als darrers minuts del partit amb una victòria, que hagués estat molt important per al nostre equip, però una jugada a les acaballes del matx va suposar el trencament de les esperances de sumar els tres valuosos punts. Amb aquest mal sabor de boca es van quedar els nostres representants esportius, que hauran de treballar amb força per aconseguir l'objectiu fixat a l'inici de la lliga: el manteniment a la 1a categoria regional. El nivell de l'equip, durant les anteriors jornades i també en aquesta va ser bo, però els gols, i consegüentment els resultats, no acompanyaven.

Contra el sisè classificat va estar a punt de saltar la sorpresa
22a jornada: 25 de febrer de 2001
Orpesa 2 - Càlig 2
Gols de Rodolfo i Quico Anglés
Poques vegades hem parlat ací de les males actuacions arbitrals, de les decisions que perjudiquen el Càlig CF, però aquest cop no ho podem deixar córrer. Almenys tres jugades dubtoses, que hagueren pogut ser penals, es van produir a l'àrea de l'equip local. Les jugades d'atac es van repetir durant tots els compassos del matx gràcies al treball dels davanters calijons. El porter orpesí va tenir molta feina per aturar les pilotes, que duien molt de perill a la seua porteria. Més bé semblava que l'equip millor classificat era el Càlig i no l'Orpesa, que tot i ser el sisè classificat tan sols es va poder avançar en el marcador -això sí, per dos gols a zero- en una jugada aïllada i en un penal més que dubtós. El ressorgiment del joc i dels gols del nostre equip no va tardar a arribar, perquè en només quatre minuts es va poder empatar el marcador a dos. En aquell moment faltaven deu minuts, que van ser d'autèntica agonia per als locals. Aquests veien perillar els tres punts que tenien aconseguits a pocs minuts del final, però que veien retallats fins a un de sol amb què es conformaven un cop vist el joc desplegat sobre el terreny de joc.

Victòria amb rotunditat contra un rival directe
23a jornada: 4 de març de 2001
Càlig 3 - Benicense "A" 0
Gols de Quico Anglés, Carrillo i Jonatan
Molt malament es presentaven les coses a la vint-i-tresena jornada de la lliga, perquè el Càlig arribava com a últim classificat al partit que l'enfrontava contra l'equip de Benicàssim. Era la primera vegada que el primer equip ocupava la darrera posició -mai abans havia passat en la història de l'entitat-. Aquest fet va reforçar la moral dels calijons, fins el punt de rematar una feina molt ben feta al llarg dels noranta minuts reglamentats. El Benicense "A" no va inquietar en cap moment la porteria defensada per Víctor Anglés, que va tenir poc treball i es va convertir en un espectador més del partit. Els tres gols van rebre la col·laboració de totes les línies (defensa, centre i davantera) en l'execució i resolució. El millor de tots tres va ser el darrer, gràcies a Jonatan, que va elevar la pilota per sobre del porter mentre sortia a defendre el seu equip i rematant la jugada amb un llançament des de fora de l'àrea amb la porteria buida. Amb aquest resultat favorable i el negatiu dels altres equips implicats en la lluita pel descens, el Càlig CF assolia la dotzena posició a la classificació. Es deixava allunyada momentàniament, d'aquesta manera, la opció d'ocupar un lloc de perill a set jornades del final de la lliga.

Desmesurada agressivitat de l'Albocàsser, mentre els tres punts van ser per al Càlig
24a jornada: 11 de març de 2001
Albocàsser 0 - Càlig 1
Gol de Jonatan
Van ser importants els tres punts que el Càlig CF va sumar a les terres de l'Alt Maestrat, perquè els dos equips ocupaven llocs de perill a la zona baixa de la classificació abans de començar l'enfrontament. La necessitat per ambdós conjunts era evident i es podia respirar en l'ambient. L'acollida dels locals va ser un pèl gelada, moments abans de l'inici del matx. Dins del camp, el Càlig va realitzar un bon treball, amb el domini de l'esfèric durant la major part del temps reglamentat. No va ser fins a la meitat de la segona part quan Jonatan va establir el gol de la victòria. Fins aquell punt, l'àrbitre havia expulsat a un jugador local per agredir a Bayarri aprofitant que la pilota estava a l'altra part de camp. Això, però, ja va ser a la primera part. Al temps de descans, un cop vista la superioritat del Càlig, els bocassins van optar per decantar la ràbia envers l'àrbitre -aquest havia conduït el partit de manera correcta. Amb el gol i el resultat favorable als interessos del nostre equip, els d'Albocàsser van entrar en una dinàmica d'agressions que va acabar amb la decisió arbitral de donar per finalitzat el matx quan mancaven deu minuts per a l'acabament. Aquest fet va empipar un poc més encara els seguidors locals que, sense ser molt nombrosos, van aconseguir que la guàrdia civil hagués d'acompanyar l'àrbitre fins el vestidor.

El quart classificat es va veure superat per un Càlig en recuperació
25a jornada: 25 de març de 2001
Càlig 3 - Xert 2
Gols de Quico Anglés, Jonatan i Juan Carlos (de penal)
La primera part va resultar molt igualada i cap dels dos equips va decantar el marcador al seu favor. El Càlig CF va arribar més cops amb perill davant de la porteria que defenia Juanjo, però no sabia materialitzar en gol el major domini en l'apartat d'ocasions amb perill. A la segona part, una vegada vist el panorama de poca ofensivitat dels xertolins, els calijons van arribar a posar-se per davant al marcador amb dos gols, el primer del davanter Quico Anglés i el segon del centrecampista Jonatan. Però, novament la manca d'encert en els últims metres va suposar que dues jugades d'avinentesa entre els jugadors visitants fes pujar al marcador un empat a dos gols. La resolució del matx va arribar en el temps afegit per l'àrbitre, en forma d'un clar penal assenyalat que es va encarregar de transformar en gol des dels onze metres Juan Carlos. Els tres punts es van quedar a Càlig després de la lluita contra el temps, el marcador i la millor condició a la taula classificatòria dels forasters.

Ricard Gumbau i Morera

Capçalera1