dilluns, 24 de setembre de 2007

Revista nº 54.- Gener - Febrer - Març 2003

SUMARI

Clica l'article que vols llegir.

EDITORIAL

El que ha passat és indignant. Un cop més el patrimoni del nostre poble ha estat abocat a l’oblit, destruït sense mirament per guanyar en aquest cas un pam de terra a un erm que dubtem que siga propietat de qui ha permès i consentit aquest atemptat contra el bé comú de tot un poble, contra la història i contra el seny. Colgar el pou d’en Soler, que dóna nom a una partida, la del Ponsoler, que va ser construït fa segles per subministrar aigua a persones i ramats, que mantenia una estructura constructiva rural digna de conservació i d’admiració a l’espai natural on estava situat, que ha estat testimoni de segles en què la cerca de l’aigua per al consum humà i animal es disseminava per tot el terme, ha estat una actuació menyspreable.

Desconeixem la llei, si la hi ha, que salvaguarde la riquesa de les construccions rurals escampades a tot el Maestrat. El que sí que sabem és que hi ha una manca de voluntat real per catalogar, conservar, restaurar, rehabilitar, dignificar i mostrar la riquesa patrimonial, cada vegada més malmesa, que podem trobar a la nostra comarca, i al nostre País. I també sabem que dia rere dia fan desaparèixer –o no es fa res perquè això no passe– vestigis que formen part de la nostra història, restes que han estat el resultat d’un temps que ens ajuden a comprendre que som un poble, que hem tingut un passat farcit d’esdeveniments –importants o no–, que gràcies als qui ens han precedit, a llur manera de viure i d’entendre la vida, ens han procurat un llegat que ens és comú a tots els qui avui tenim la sort de gaudir-lo, un llegat que és alhora l’herència i les arrels que hem de conservar, millorar i fer vàlides en el temps actual. Tanmateix, de vegades rumiem que no val la pena remuntar-nos a èpoques anteriors per maldir dels qui no educats en la pròpia cultura van fer destrosses irreparables, perquè avui tothom té escola i tot fa pensar que continuem el mateix camí.

Sembla, doncs, que la manca de respecte pel nostre paisatge, per les nostres obres rurals i de vila es perd quan hi ha interessos particulars, quan hi ha especulació abocada únicament a traure diners fàcils malmetent la nostra terra i la nostra identitat.

No és sols que hagen colgat el pou d’en Soler, no és sols que no hi haja hagut cap resposta condemnant aquest atemptat contra el patrimoni de Càlig i que no s’hi hagen demanat responsabilitats, és més, és la desídia, és la manca de voluntat i la incúria dels qui n’ostenten el poder que permeten que aquests desgavells passen sense que passe res.

Capçalera

COSTUMARI

Les pilotes de Carnestoltes

Ingredients:

pa ratllat all julivert

oli sal caldo de carn

magre de porc costella de porc cansalada

llonganissa botifarra ous

Ratllarem pa sec, li afegirem all tallat a trossets i julivert, i ho remenarem tot ben remenat. Tot seguit, farem a talls menuts els següents ingredients: magre de porc, costella (l’os el deixarem a banda, per a l’olla), cansalada i llonganissa. Posarem al foc una paella amb un raig d’oli d’oliva i fregirem aquests ingredients. Un cop fregits, els abocarem a la barreja anterior, afegirem trossets de botifarra i ho remenarem fins que tot estiga ben mesclat.

A la massa que hem fet, hi espolsarem una mica de sal i afegirem ous batuts (clara i rovell) i ho remenarem novament fins que quede ben barrejat (també hi ha el costum de no posar ara els ous sinó que, un cop fetes les pilotes, s’acaren passant-les per l’ou batut). Finalment, i amb coneixement, abocarem caldo de carn, procurant que la massa quede espessa per poder-la treballar amb les mans.

Ara ja podem fer les pilotes, és a dir, agafarem un tros de la massa que hem elaborat i la rodarem amb les mans fins a fer una pilota ben redona (la grossària d’aquesta depèn de cada u, encara que a Càlig el costum és fer-les grosses), després la posarem a una safata, i això farem fins que acabem tota la massa que ens ha sortit (el nombre de pilotes dependrà de la quantitat que hem abocat d’ingredients).

Una vegada tenim fetes les pilotes, les deixarem a un lloc fresc perquè s’assequen. Això vol dir que les hem de fer, almenys, el dia abans del diumenge de Carnestoltes, data en què tradicionalment a Càlig es fa l’arròs amb pilotes.

Capçalera

ENTREVISTA

PILAR LA DEL MENJADOR, 17 ANYS DE CUINERA A L’ESCOLA

Pilar Monroig Batiste, de Manota, va nàixer a Càlig el 9 de setembre de 1918. Filla de Joaquín Monroig Masip i d’Asunción Batiste Serret, tenia tres germans: Vicent, Francisca i Joaquín. Va ajudar a les feines de casa fins que va complir els 32 anys. Amb aquesta edat se’n va anar a treballar al Bar Colón –més tard hotel– d’Alcalà de Xivert, on va estar 11 anys. L’any 1961 va entrar de cuinera a l’escola (Col·legi Públic Felicinda Collell), etapa aquesta que la gent del poble recorda més, sobretot aquells que aleshores eren de poca edat i van passar per l’escola mentre Pilar atenia les tasques de la cuina i del menjador.

Actualment, Pilar de Manota viu al carrer de la Puríssima, que ha estat casa seua de tota la vida, i això li permet no només conèixer i fer-nos saber anècdotes de la seua vida en companyia dels xiquets i xiquetes de l’escola sinó que també ens fa sabedors d’algunes dades que ens són com a mínim aclaridores de la vida d’aquest carrer dit de la Puríssima –tot i que encara conserva en algunes veus aquell nom popular de carrer de la Bassa Vella, una bassa que Pilar, com tants d’altres veïns, va conèixer ans que la colgaren i plantaren moreres, i que fa temps la van convertir en una plaça enjardinada.

Quin any vau entrar de cuinera a l’escola?

Ara sí que no me’n recordo. Vaig estar 17 anys, i em van retirar quan en vaig complir 60.

I com va ser això de ser cuinera?

Don Pedro, que era l’alcalde, i José de Marcoreu, que era segon alcalde, havien de buscar una dona que volguera fer de cuinera a l’escola. Que jo sàpiga, van mirar de dir-li-ho a Rosita Batiste, a la Pubilla i a mi; i com amb José tota la vida hem tingut bona relació, perquè la seua família s’ha criat amb mi, van vindre ell i don Pedro i em van dir: tu vols fer de cuinera a l’escola? pensa que quan seràs vella no necessitaràs a ningú. Ma mare, pobreta! no volia que ho siguera perquè –segons deia– havia d’anar a plegar olives. Però, vaig dir que sí, i vaig estar 17 anys.

Abans que ho siguéreu, n’hi havia hagut cap altra de cuinera?

No, jo vaig ser la primera. Encara que quan vaig entrar jo estava Rafaela, la dona de José María, però no en feia de menjars, sinó que repartia la llet als xiquets.

On estava situada la cuina?

A l’escola de dalt, a l’última classe contra el pati. Estant jo van començar a fer la de baix.

Jo me n’anava de casa a les nou i mitja del matí i plegava a les cinc de la tarda. Feia el menjar i, els dissabtes, netejava les escoles, l’ajuntament, que estava a la Torre, i el dispensari, que estava al carrer del Rei. I encara tenia temps d’anar a netejar al sindicat.

Habitualment, què cuinàveu per als escolars?

Els dilluns, sempre solia fer arròs. Un altre dia feia olla de cigrons, llentilles o sopa. Si els donava sopa, feia mandonguilles; si feia arròs, no res; i si eren macarrons, llonganisses de segon plat.

Qui confeccionava la llista dels menjars?

No apuntàvem res. Donya Paquita i jo ens portàvem molt bé. Fèiem croquetes de pollastre sense fer servir maquineta. Ella, a casa seua, tallava el pollastre amb les estisores i el que no podia acabar m’ho portava a l’escola i ho acabava jo. Solíem combinar els menjars, encara que s’ha de dir que als xiquets les croquetes els agradaven molt.

Jo, en donya Paquita vaig estar molt a gust. Vaig entrar estant ella i vaig sortir estant ella. Era una dona de categoria.

Quan us vau retirar?

Em van retirar quan vaig complir els 60 anys.

Quines anècdotes us van passar sent a l’escola?

Un dia, en una taula, estaven Joaquín el germà d’Inés, Joaquín l’home de la Perla, un fill de Carmen la del Safareig i el de Reveníssia. El xiquet de Reveníssia tenia el plat tot ple de molles de pa i la meitat del menjar per terra. Xe, aixina, si diràs que mengen los porcells! –li vaig dir. Tia, és que a mi em diuen ‘lo Tocinet’ –em va dir. I, clar, es van posar tots a riure.

Un altre dia em va vindre donya Paquita i em diu: a aquest xiquet jo no l’entenc –s’estava referint al xiquet d’Irene la Marcoreva–; en això entra una cerverina, i el mateix: jo no l’entenc. Així que vaig jo i li dic: què et passa, xato? Em diu: ‘jo pià de tutitiara non vuc’. Ja està clar, diu que no vol botifarra.

I escurar?

Si no em fan mal els braços debades, a mi! Escurar no m’ha importat mai. Vaig estar 11 anys a Alcalà de Xivert al Bar Colón, que després va ser hotel, i quantes vegades l’altra que hi treballava i jo dèiem: quan serem velles, aquests braços nostres com estaran? Mira, 11 anys allà tocant aigua i 17 ací.

Així, doncs, hi vau ser abans a Alcalà.

Vaig anar amb amo. La veritat, a mi a difora no m’agradava anar, feia massa sol. Però, també hi vaig anar.

Ans de nàixer Mari Carmen, la filla de José de Marcoreu, José va dir de buscar una dona per ajudar-lo al camp –aleshores, una dona guanyava cinc duros a difora– per a quan Irene tindria la xiqueta, i hi vaig anar jo.

Quan éreu al bar d’Alcalà, també us n’ocupàveu de la cuina?

No, allí no vaig tocar mai la cuina per res del món. Fèiem gelat de crema, i quan havíem de voltar les clares, com les havíem de voltar a mà, jo sempre em perdia.

L’altra treballadora que hi havia en companyia meua sí que en sabia de fer menjar. Ara, quan va ser hotel van buscar una cuinera. Jo, llavors, ja me’n vaig vindre, i va ser que vaig entrar aquí a l’escola. Així que la meua vida sempre ha sigut de treballar.

Quina és la recepta que recordeu amb més carinyo?

La paella d’arròs. Les xiquetes de Cervera em deien: aquesta setmana t’ha eixit millor que la setmana passada. També hi havia dies que feia arròs caldós: bullia quatre tomaques, dos cebes i hi posava tonyina de llauna i ous bullits tallats a trosses. Eixia d’allò més bo.

Es quedaven molts xiquets al menjador de l’escola?

El primer any va ser debades. Després, els qui s’hi quedaven pagaven 10 pessetes al mes i, a última hora, ja pagaven cinc duros. Al començament de xiquets se’n quedaven de 25 en amunt, i més cap ací n’hi havia més perquè baixaven els de Cervera.

Els inspectors també uns devien visitar, quan venien a inspeccionar l’escola.

Se’m va presentar un dia un senyor, i jo arreglava cardets per a fer olla en cardets. Em diu: don Pedro? A la primera porta –li vaig dir. Jo estava a l’última porta i ell estava a la primera. Era l’inspector. En això va vindre donya Paquita: ai Pilar! hem de canviar el menú. Teníem olla i, al remat, vam menjar olla. Ara que donya Paquita se’n va anar i va comprar una miqueta de carn per a després. En una altra ocasió, estava don Blas, donya Socorro, el rector i mig ajuntament. I no hi havia albergínies, perquè no era el temps. De segon plat teníem carn, així que havia de fer alguna cosa per acompanyar-la. Al matí, la dona de Vicentico el Serrut m’havia portat unes penques de bleda molt grosses i agafo jo les penques, les bullo, les passo per ou i pa ratllat i les frijo. Quan van acabar de dinar, m’entra donya Socorro i em diu: escolta, què ens has donat? perquè ara no és temps d’albergínia. Jo li dic: no li ho vull dir, perquè s’enfadarà i m’aviarà. No, si és que estava molt bo –em diu. Doncs, mire, els hi he donat penques de bleda –li vaig dir jo. Xiqueta, doncs no ho diria ningú –em va contestar.

De fet anàvem combinant els menjars que es feien aquí al poble, el que mengen tots.

I a comprar, on anàveu?

A totes les botigues del poble. Una vegada em va passar un cas: resulta que quan vaig anar a tirar l’arròs a l’olla, Maria Santíssima! si això és arròs trencat. Donya Paquita havia comprat una paperina d’arròs a una botiga i li van posar arròs trencat. Així que agafo la paperina i me’n vaig anar a la botiga i li vaig dir a la botiguera: què et penses que els xiquets mengen trencat igual que els pollets? Ara que els xiquets en ser a casa que digueren que l’arròs estava fet a trossets. Perquè era per a l’olla, però pensa si l’haguera necessitat per fer paella quina n’haguérem fet.

Sembla que a l’escola no sols fèieu de cuinera.

Vaig estar molt bé. Jo feia de tot. Un dia el xiquet de Mercedes la Tarongera es va clavar, allí a ca la Xurra, que hi havia palmes, una punxa així de gran que li va travessar la cuixeta. I Pilar carrega-te’l al coll i porta’l a ca don Julio. Com li eixia la punta per davant, si no li feia un tall per darrere no li l’ha podia agafar per traure-la, i li volia traure el prim pel doble. Aquell xiquet bramava. Jo li dic: home, com li ha de traure el prim pel doble? I em diu: doncs vostè em dirà! Ai! doncs faça-li el forat de darrere més gran –li vaig contestar. I així ho va fer don Julio. I, si vols, torna-te’l a carregar a coll perquè sa mare no estava a casa.

El de Coca volia ser Tarzan. A aquell arbre que hi havia al pati, es tirava d’una rama a l’altra, va caure en terra, i braç trencat. Au, Pilar, vés a portar-lo al metge! I tot coses així. Joaquín, el de Joaquineta la de Basilio, em puja un dia del pati en una cara tota sangosa. Es veu que va caure i tenia un foradet com un cabet d’agulla, però li va pillar una veneta, i la sang és molt escandalosa. Feia d’infermera, els repassava la lliçó... per això ara se’n recorden encara de mi!

També us cridaven per ajudar a fer el menjar a casaments del poble.

Clar! No te’n comptaria pocs! Vaig anar, primer, al casament de Montserrat la de Coneso, després al de son germà d’Ernestina, al de Pepeta la de Clotxes, al de Vicentica la de Clotxes, al de Carmen la de Clotxes, al de José de Quica, al de Manolito de Conona i al de sa germana, al de Flora, al d’Araya, al de José Ramón lo Peixero, al de Daniel Anglés... També vaig anar a moltes comunions: a la de Kaita la de Quixala, a la de Jere –no cal contar-ho–, a la de Rosamari la de Tecla, a la de Joaquín el del Butano i a la de son germà, a la de Teresín, a la de Xavala, als de les dos Castelles...

Quins menús preparàveu als casaments?

Paella i rostit de conill i pollastre, que era al més típic d’ací.

I de dolços?

Magdalenes, pastissets, ‘suspiros’, ametlats... Tots aquests dolços els fèiem nosaltres a casa. Aleshores no es compraven als forns.

Els locals on es feien els convits, quins eren?

El de Cinteta Serra i el de Pepeta la de Clotxes els van fer a l’hostal i el menjar el fèiem on estava abans la bassa; els altres es feien al Centre, i fora al pati fèiem les paelles.

Com recordeu el carrer de la Puríssima?

Era de terra, i davant de casa María Inés, com que baixava l’aigua de la plaça, hi havia un pontet, i l’aigua eixia davant de l’hort de mossèn Joan, i per una sèquia feia cap davant de casa meua on hi havia una rebasseta, i d’allí anava a la bassa Vella.

Era molt gran la bassa Vella?

Sí. La bassa era d’allí on està la punta de l’hort de Bayarri a l’altra punta de carrer i fins a les parets de l’hort de Dins. I era fonda. Per abeurar els matxos, baixaven per un entrador gran que hi havia davant de casa Bayarri.

Quin cas un va passar en aquest carrer?

Quan va acabar la guerra, estava jo a la paret de la bassa i eixia de casa el tio Cigarro, que vivia al costat de casa Purita, en companyia de dos o tres soldats d’aquests grossos, no sé si eren tinents o capitans, i sento que diu: ara veureu com enganyarem a aquella que està allà al sol. Pilar, quantes te’n menjaries amb la boca tancada? –em diu. I jo, com que l’he tinguda de seguida pensada, li contesto: doncs, totes les que vostè cagaria amb el ses cosit. Es va quedar sense dir res!

El carrer l’heu conegut sempre igual?

La banda de la dreta, passada la bassa, era tot un hort; i a l’altra part, si fa no fa, estava tot igual que ara.

L’antiga casa dels Bayarri està en aquest carrer.

Mira, baixant el carrer, està la casa del Serrut, que ara ha comprat Mari Luz, la filla de Domingo; després, està el carreró; i a continuació, la casa dels Bayarri, que arribava fins a on viu Carmen, la dona de Capellà, que també era de Bayarri. A la banda de darrere, els Bayarri tenien les quadres, i mossèn Joan va dir que quan es desfarien les quadres obriria un carrer que aniria del carrer de la Puríssima al de Santa Magdalena, aprofitant el carreró, per això al carrer de Santa Magdalena també hi ha un carreró.

A.Q.A.

Capçalera

OPINIÓ

PLORAR PER NO RIURE

Rebaixes

– El 2 de febrer, abans de la missa de la Candelera, l’autoritat eclesiàstica, per ordre del Vaticà, a fi d’animar els fidels i els infidels a aportar un ajut econòmic per la causa divina, va decidir, en comptes de vendre una candela a 20 cèntims, de fer una oferta prou interessant que consistia a vendre 5 candeles al preu regalat d’un euro [sic]. Es veu que la Candelera, enguany, no estava molt catòlica.

Som de capital

– Els xiquets del Col·legi Públic Felicinda Collell han elaborat un manifest en el qual aconsellen als seus pares i a les seues mares que no vagen a arreplegar-los amb el cotxe ni a migdia ni a les cinc a la sortida –llevat que ploga. Les raons que hi addueixen les reproduïm en els quatre punts següents:

· L’avantatge de viure a una vila com la nostra és que les llars les tenim a quatre passes –no com a les ciutats.

· De retruc, respectem el medi ambient fent minvar la producció dels gasos contaminants dels automòbils.

· Així, a més, evitem els embussos tan molestos per a tots que s’hi formen.

· I encara més: podem anar en companyia dels nostres amics i practicar un esport saludable tan antic com l’anar a peu.

El manifest conclou amb la declaració d’intencions següent: «Per tal d’evitar els quatre desavantatges esmentats adés i donar, a més, projecció de futur a la vila, demanem que el nostre col·legi incorpore com més prompte millor els cursos d’Ensenyament Secundari Obligatori».

– Si fores alcalde i et trobares una llàntia meravellosa, quina seria la primera cosa que demanaries al geni?

Està claríssim; la gent ho ve pidolant des de fa anys i fa moltíssima falta. Sens dubte, el primer desig que demanaria seria l’adquisició d’un cotxet netejacarrers.

– Un 93% dels vianants del carrer de la Raval encara no ha entropessat amb els pilonets.

Antiquaris

– El Banco Español de Crédito, més conegut per Banesto, informa per boca de Cobi que és col·laborador oficial dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992.

– Una enquesta realitzada el dimecres passat palesa que el 92,5% dels paletes que tenen transistor al treball escolten Ràdio Ulldecona. En conèixer aquest resultat, l’emissora ha donat les gràcies a aquesta fidelitat amb una tanda de cançons d’Isabel Pantoja, del duo Pimpinela, de Rocío Jurado i de Mobles Arnau d’Ulldecona, l’exposició que en modern i clàssic, té més, millor i més econòmic...

– La falla de Peníscola va demostrar a tots els espectadors –tret d’algun estranger despistat– que les Falles són una festa valenciana amb una tradició tan antiga que se n’han de buscar les arrels més profundes als temps remots en què Jaume I –que va ser el primer fallero de tots– prenia arròs La Fallera.

– El setmanari El Dissabte informa que els amics dels redactors es casen –per l’església, és clar.

Sense pèls a la llengua

– Segons el programa MosquiClub de Castelló Nord Televisió, tots els xiquets del nord de la província no parlen valencià.

—Mama, com es diu: carxofa o alcachofa?

—Alcachofa? Això, per aquí, només es diu a Benicarló...

«Paella para todos»

– La Generalitat Valenciana passarà per un procés judicial als tribunals a causa de l’organització il·legal de la concentració que es va fer a València el diumenge 2 de març a favor del PHN, vist que va ser muntada amb diners públics. La Generalitat nega aquests fets i pensa recórrer el procés; de moment, s’ha buscat com a advocat defensor Canal 9. El Diario de Valencia demana calma i diu que «la sangre no llegará al río». La Generalitat pot estar ben tranquil·la, atés que l’Ajuntament de Càlig li dóna el seu suport incondicional i també econòmic, perquè les paelles properes siguen més grans i més bones.

– L’any 1995 l’Associació Cultural Amics i Simpatitzants del Carrer de la Mare de Déu del Socors, vuit anys abans de la concentració pel PHN, es declarava a favor d’una nova cultura de l’aigua consistent en un desenvolupament sostenible. En la suma d’estalvis proposada només té cabuda la despesa d’aigua en necessitats primeres, de manera que es descarta l’esmerç d’aigua per a camps de golf, per a oceanogràfics, per a terres mítiques, etc., cosa que va en contra dels objectius del PHN.

No a la cultura

– Aquest dissabte s’ha retut un homenatge merescut a l’encara regidor de Cultura i Festes de la Vila de Càlig per haver fet en quatre anys allò que al poble no s’ha fet en vint. La cerimònia va transcórrer en un silenci estricte i va acabar amb el lliurament d’un guardó a l’homenatjat consistent en una patadeta al cul molt afectuosa, acompanyada d’una ovació benèvola.

– Segons una enquesta duta a terme per l’Institut d’Assistència Pronosticada (IAP), la presència de membres de la corporació municipal als actes de les diverses jornades culturals ha sigut del 91%, tot en detriment de les processons de la Setmana Santa, en les quals es manté un molt pobre 11% d’assistència.

La guerra no és bona

– «El 7 de abril, radicales terroristas atentaron contra los pobres ediles del PP del Ayuntamiento de Càlig por cumplir con el deber de apoyar como es debido *el mantenimiento del justo orden internacional basado en la legalidad* [el que hi ha entre asteriscs és l’eufemisme de guerra]. [...] ...y fueron tachados de asesinos sin motivo alguno. La verdad: no se lo merecen. [...] Los rojos son malos». Notícia apareguda a una revista que es podria dir Cero a la izquierda.

– «Guerres? No, gràcies». Aquest any, l’Associació Cultural Amics i Simpatitzants del Carrer de la Mare de Déu del Socors –que per escurçar una mica anomenarem ACAIS– ha elaborat un mural a la paret que hi ha si fa no fa a l’esquerra de la dona calijona per a desestimar l’oferta bèl·lica que el triumvirat format pels senyors Bush-Blair-Aznar pensa brindar molt desinteressadament d’aquí nou anys a l’Orient Mitjà. Com que fa només tres anys allà ja van córrer les veres, l’Associació no s’ha estat de proposar-los un joc tan sa com és fer la pau. Després de tot, però, és normal que aquests senyors no hagen fet cas d’aquesta iniciativa: en nou anys, entre la pluja i la humitat, potser el missatge del mural s’haurà desdibuixat.

– No et poses nerviós. Estigues tranquil. Si estem tots assossegats, tot anirà bé. La cosa és ben senzilla: jo t’esclafo el cervell amb aquesta bomba que tinc ací; ara, que si vols, per mil dòlars més et puc rebentar els budells. I tu no et preocupes que després vindran de seguida els espanyols –que tenen un gran cor– i et faran una missió humanitària com les que no has vist mai en la vida.

– Vaig nàixer fa uns quants segles, filla de pares artillers. De minyona, moguda per motivacions infantils i irracionals, vaig prestar-me per a defensar els atacs de la guerra. Vaig viure bastantes batalles de prop. Fins que no vaig arribar a l’adolescència, no vaig tindre prou seny per entendre en quina línia de foc més estúpida i absurda estava clavada. Per això, així que em vaig veure madura, vaig dedicidir d’abandonar el militarisme. Ja fa temps que les bombes no em visiten, però, en canvi, és just ara quan la meua vida més perilla. La guerra actual acapara gran part del capital de l’administració, cosa que fa que els que formem part del patrimoni cultural i històric ens anem reduint a la mateixa pols que deixen les bombes al seu pas. Ara, aquí on em veieu, sóc una torre vella i cansada, vella pel pas inexorable del temps i cansada per veure com es repeteix la història. La guerra em mata pels dos costats. No puc fer més. Resistir, potser; aquesta deu ser la meua guerra.

Felip Gumbau i Morera

Capçalera

POESIA

LA CAMPANAS

UN ACONTECIMIENTO FELIZ CON LAS CAMPANAS

8 de diciembre de 2002

Este día tan glorioso, 2002

ocho de diciembre,

bendicen las campanas,

quedan en Cálig para siempre.

Que gozo y alegría

por fin las campanas poder contemplar,

hasta me parece mentira

aunque esto sea verdad.

Que hermosas ¡Dios mío!

Mis ojos de lágrimas de felicidad

con tal acontecimiento

quedando a la posteridad.

Mi recuerdo se remonta

a muchos años atrás,

cuando las echaron al suelo

de lo alto del campanar.

Dejándolas en la plaza Nueva,

delante de la casa de Paulo,

y vino un camión y las cargó

y nuestras campanas se llevaron.

El pueblo sin campanas

trsiste y lloroso quedaba,

sumido en un sueño muy profundo

de dolor, angustia y añoranza.

Por medio de una misa solemne,

las campanas se apadrinaron.

Cuatro matrimonios del pueblo

aquí sus nombres dejaron.

El alcalde Manuel Anglés y Pilar Ros

apadrinaron a la mayor,

y su nombre es María Lorenza

de 1.000 kg de peso con orgullo y honor.

La segunda un poco más pequeña,

620 kg de peso es María Socorro muy linda,

apadrinada por J. Borrás y E. Sorlí,

es la que mira a la ermita.

La tercera de ellas es muy bonita,

de peso 265 kg, por supuesto es hermosa,

apadrinada por J. Manuel Borrás y E. Gil,

y se llama María Salvadora.

Y el pequeño Timblet, 135 kg de peso,

su cántico es fino y bonito,

apadrinada por J. Monroig y M. Bengochea,

ellos fueron sus padrinos.

La voz de Dios primorosa

por fin de ese sueño despertaron

por medio de nuestras campanas

que los ángeles doblaron.

El cura de nuestro pueblo,

un hombre trabajador y genial,

gracias a él y al pueblo

las campanas poder recuperar.

Quedando a la memoria de todos

este día tan señalado,

con muchísima alegría de todos,

pequeños, mayores y ancianos.

SUBIDA DE LAS CAMPANAS AL CAMPANAR

17 de diciembre de 2002

Este día inolvidable,

este día tan esperado y hermoso,

se suben al campanario las campanas,

pues es un día muy nubloso.

Y a pesar del mal tiempo,

con lluvias acompañado,

suben con gloria las campanas

a lo alto del campanario.

Y de lo alto nos miran,

se acompañará con el alumbrado,

y a la historia quedará

borrando el triste pasado.

Que bonitas son las campanas,

el pueblo ha resucitado

de la muerte de sus antecesoras

que muy tristes nos dejaron.

Esto sí que yo no esperaba,

ver, oir y poder tocar

estas hermosas campanas

y lo alto poder contemplar.

Dos cosas que a nuestro Cálig

que por fin podemos recuperar,

el pueblo con su hermosa banda

y las campanas al campanar.

La gente con alegría

por fin ya podemos oir

estas dos cosas tan fundamentales

que a un pueblo no pueden morir.

Año tras año, en nuestras fiestas,

ya podemos escuchar

la banda de música

y nuestras campanas tocar.

Este martes inolvidable,

niños y mayores con alegría

con tal acontecimiento

se pone música en este día.

Subiendo poco a poco,

como si subieran al cielo,

con gran gloria sonaron

solemne era el momento.

POR FIN SUENAN LAS CAMPANAS

25 de diciembre de 2002

Me parece muy hermoso sueño

que yo nunca podré olvidar,

la Nochebuena del 2002

ver las campanas sonar.

Con ese gran voleo alegre

de gloria se viste el pueblo,

la mirada hacia arriba,

puestos los ojos al cielo.

La calle Mayor se viste

de una alegría inmensa

con gran multitud de gente,

la fiesta a nuestra iglesia.

Con aplausos y lágrimas,

la gente con alegría,

viendo las primeras vueltas

que las campanas hacían.

¡Qué hermoso! Dios mío,

nunca pasé una Navidades así,

con mi alma hacia el cielo

y mi corazón feliz.

Y después de la Misa del Gallo,

era la una de la madrugada,

con el volteo de las campanas

una sorpresa que no esperaba.

Con el volteo de las campanas

se junta el estampido de los fuegos

para celebrar la fiesta

que anima a todo el pueblo.

Mosén Salvador muy contento,

el impulsor de esta bonita empresa,

y todos los vecinos se unen

porque la idea fue muy buena.

Hacían falta las campanas

y la música, la alegría es inmensa,

que no se quede el pueblo

con aquella enorme tristeza.

Remedios Anglés Anglés

Capçalera

HISTÒRIA

CASES BENESTANTS DE CÀLIG (VIII)

Casa benestant de la família Bayarri

La casa benestant dels Bayarri està molt emparentada amb la casa dels Senyorets de Pastor de Càlig. Aquesta casa està situada al carrer de la Puríssima, 43, i encara conserva la torre de Bayarri i la roda de pedra del molí d’oli.

Les dades més velles que tenim d’aquesta casa benestant són del 6 de juliol de 1782, en què va nàixer Basilio Bayarri:

1. Basilio Bayarri (Càlig), es va casar amb Vicenta Porcar (Cinctorres) el 4 de maig de 1824, als 42 anys. Va morir a l’endemà del casament. Va fer testament davant de l’escrivà de Càlig, Agustí Forner, i va firmar l’acta de defunció el rector de l’església de Càlig fra Josep Blanch i Pasqual (natural de Benicarló).

Va ser soterrat al cementeri de Càlig, i a la làpida hi ha escrit: «Aquí yace Basilio Bayarri, pasó a mejor vida el 5 de mayo del año 1824, y su consorte Vicenta Porcar murió en octubre de 1834». Van tenir un fill (2).

2. Basilio Bayarri Porcar, va nàixer a Càlig al gener 1825 i hi va morir el 12 novembre 1865. A l’endemà va ser soterrat al cementeri de Càlig. Va signar la defunció el vicari perpetu d’aquesta església parroquial Mn. Timoteo Martorell Sansano (natural d’Ulldecona).

Basilio Bayarri Porcar es va casar amb Maria Rosa Serret (Càlig). Va signar l’acta de matrimoni fra Josep Blanch. A la creu de pedra del fossar de Maria Rosa Serret, del cementeri de Càlig, posa el següent: «Aquí yace el cuerpo de Ma. Rosa Serret. Murió el 7 de mayo de 1846. Se erigió a expensas de su marido Basilio Bayarri en el año 1850» Van tenir un fill (3).

3. Joaquín Bayarri Serret (Càlig), casat amb Joaquina Marzá (Càlig). Van tenir tres fills (4, 5 i 6).

4. Joaquín Bayarri Marzá (Càlig), nascut i enterrat el mateix dia 1 d’octubre de 1840. Va signar l’acta de defunció Mn. Timoteo Martorell.

5. Loreto Bayarri Marzá (Càlig) es va casar amb José Bretó (Càlig). En quedar-se viuda es va casar amb el germà del seu marit, també de Càlig, amb qui no va tenir fills.

6. Basilio Bayarri Marzá (Càlig), advocat, es va casar amb Pilar de la Figuera Ximénez (Càlig). Van tenir 4 fills (7, 8, 9 i 10).

7. María Bayarri de la Figuera, religiosa de clausura del convent de la Santíssima Trinitat de Càlig.

8. José Francisco Bayarri de la Figuera (Càlig), advocat, es va casar amb Josefa Cuesta Amorós (Madrid). Van tenir una filla (11).

9. Mn. Juan Bayarri de la Figuera (Càlig), rector de Rossell i d’Orpesa. Va heretar la casa de Loreto Bayarri Marzá (Càlig), situada al carrer de la Puríssima, i la va vendre a José Francisco Anglés Bel, de Càlig. Dels seus pares, també va heretar la casa que hi ha al carrer de la Puríssima en què actualment viu la dona de Pepito el Pastor. Va morir a Benicarló, però està soterrat a Càlig.

10. Joaquín Bayarri de la Figuera (Càlig). Va heretar la casa de la seua tia, Vicenta Bayarri Agramunt, situada al carrer de la Puríssima, 21 (coneguda com la casa de Vicent el Serrut). Es va casar amb Loreto Anglés Roda, de Càlig. Van tenir dos fill (12 i 13).

11. Pilar Bayarri Cuesta (Càlig). Es va casar amb José María Etayo Palomas, enginyer industrial de Sant Llorenç d’Hortons (Barcelonès). No va tenir fills.

12. Basilio Bayarri Anglés (Càlig), casat amb Magdalena Ferrer Febrer (Benicarló). Viuen a Benicarló. Tenen una filla (14).

13. María Isabel Bayarri Anglés (Càlig). Fadrina i sense fills. Viu a Benicarló.

14. María Elena Bayarri Ferrer (Benicarló), casada amb Vicente Solanes (Benicarló). Tenen un fill (15).

15. Juan Lucas Solanes Bayarri (Benicarló).

La família de la casa benestant dels Bayarri era de tendència carlina i, en finalitzar la tercera guerra carlina, el duc de Tetuan, que era senador del regne per la província de Castelló, la va desterrar a València.

Ha col·laborat en aquesta part de l’article la meua cosina Pilar Bayarri Cuesta, a la qual li agraeixo la informació que m’ha donat, així com la revisió que n’ha fet.

Propietats dels Bayarri

La casa benestant més rica i amb més propietats de Càlig, després de la casa dels Senyorets de Pastor, era la casa dels Bayarri, que tenia, entre unes altres propietats, un molí d’oli i una fàbrica d’aiguardent.

Les propietats d’aquesta casa benestant ocupaven la major part del carrer de la Puríssima, de Càlig. Començaré per la casa de Vicent el Serrut, que està al número 39, i que després va heretar de la seua tia paterna (Vicenta Bayarri Agramunt) el meu padrí Joaquín Bayarri de la Figuera. El seus fills, Maria Isabel i Basilio, la van vendre, anys més tard, a Mari Luz Anglés Taus, també de Càlig.

Darrere de la casa del Serrut hi ha un carreró que antigament era un gran hort que donava al carrer de Santa Magdalena, i que va heretar mossèn Juan Bayarri de la Figuera. També hi havia un celler, una bassa i les quadres per als animals. Més tard, aquest hort es va dividir en parcel·les, es van vendre per a solars i es van cedir uns metres per obrir un carrer que enllaçara amb el carrer de Santa Magdalena. Actualment, hi ha molts edificis construïts.

La casa que hi ha en aquest carreró també era dels Bayarri. És la casa on va viure, primer, Joaquín Giró (conegut a Càlig com el tio Norio, que era l’avi de Carmen i de Mercedes Rambla). Després, hi va viure Flora García i, avui, és un celler del matrimoni José Forner i Cinteta Serra.

Sortint d’aquest carreró, la primera casa que dóna al carrer de la Puríssima, 41, la va comprar Joaquín Betí. Més tard, la va comprar el català Agustí Ros i la seua esposa Carme, però en faltar aquests, les seues filles l’han posada a la venda.

La casa del costat correspon al número 43 i la va heretar mossèn Juan Bayarri de la Figuera. Darrere hi ha l’hort on es conserva l’antiga torre dels Bayarri, la roda de pedra del molí de l’oli i vestigis de la fàbrica d’aiguardent. Passats els anys, mossèn Juan va vendre la casa i l’hort al mestre José Francisco Anglés Bel, de Càlig.

També era dels Bayarri la casa que hi ha al carrer de la Puríssima, 55, i que va comprar el pastor José Vizcarro. Avui hi viuen la seua dona, Trinidad Vizcarro Anglés, i la seua filla, Trini Vizcarro Vizcarro.

L’hort que hi havia a continuació d’aquesta casa també era dels Bayarri, que van vendre com a solars, i s’hi van construir cases, l’última és de María Cinta Vidal, situada al carrer de la Puríssima, 59. També n’era el celler de Vicentico Querol.

Podem resumir dient que a partir de la casa situada al carreró i fins a la casa de María Cinta Vidal era tot un hort, o diversos horts, propietat de la casa benestant dels Bayarri.

També al començament d’aquest carrer, i a continuació de la casa que avui s’ha obrat el forner Vives, encara hi roman l’hort que era de mossèn Juan Bayarri, que anys més tard el va comprar Julián Quixal, sogre de Pepita Morera. Actualment el propietari és el seu nét, Daniel Quixal Morera.

Fora del poble, els Bayarri tenien finques a les partides de la Somada, de Ca na Piles, tres bancals a la de les Basses, i altres. També eren propietaris de masos situats fora del terme de Càlig.

A començament del segle passat, el carrer de la Puríssima rebia el nom de carrer de la Bassa Vella, segons ens ha explicat la dona més vella d’aquest carrer, Pilar Monroig Batiste, també coneguda com Pilar de Manoto o Pilar la del Menjador, això darrer perquè va estar 17 anys de cuinera al menjador escolar. Aquesta senyora va dir-me un vers que feia menció al carrer de la Bassa Vella. Diu així: «Al carrer de la Bassa Vella hi ha una pedra redona, que qui ensopega i cau en terra és perquè no l’ha vista». Això vol dir que abans, quan encara no hi havia voreres en aquest carrer sinó sèquies, els qui passaven i no miraven en terra podien ensopegar amb una mola de molí que hi havia, caure i fer-se mal.

Agraeixo, a Pilar Monroig Batiste, la informació que m’ha donat d’algunes de les propietats dels Bayarri, per poder-les publicar a la revista Vila de Càlig de manera fiable.

Breu informació sobre el molí d’oli i la fàbrica d’aiguardent dels Bayarri

Solament donaré una informació breu sobre l’existència de l’almàssera i de la fàbrica d’aiguardent propietat dels Bayarri, ja que penso tractar-los més a fons en un altre article, i també de l’existència d’altres molins d’oli, de vi, de fàbriques d’aiguardent, de forns i fleques i d’altres indústries que hi havia a Càlig als segles passats.

Segons la documentació de les escriptures trobades i que daten de 1826 i 1829 , regnant a Espanya Ferran VII, el molí d’oli i la fàbrica d’aiguardent propietat dels Bayarri estaven situats a la Raval de la Puríssima i la vila de Càlig pertanyia a la Reial Batllia de Castelló de la Plana.

La portada de l’escriptura del molí d’oli diu així: «Escritura de establecimiento de una almazara o molino de aceyte en la Villa de Calig, otorgada por Dn. Joaquin Oliet, Administrador del Real Patrimonio en la Baylia de Castellon de la Plana a favor de Vicenta Porcar viuda de Basilio Bayarri». Al primer full porta la data de 17 de maig de 1826. Consta l’escriptura de 19 fulls escrits a mà i a doble cara.

La portada de l’escriptura de la fàbrica d’aiguardent diu així: «Suplemento de titulos por el Real Patrimonio, una Fabrica de Aguardiente situada en la Villa de Calig, Arrabal de la Purisima. Dn. Joaquin Oliet, Administrador de la Baylia de Castellón de la Plana a favor de Vicenta Porcar, Viuda de Basilio Bayarri». Al primer full porta la data de 30 de gener de 1828. Consta l’escriptura de 13 fulls escrits a mà a doble cara.

També conservo rebuts de la Reial Batllia de Castelló de la Plana on, cada any, Vicenta Porcar, viuda de Basilio Bayarri «pagava reales y maravedis de vellon por el censo de una almazara que posee en el poblado de la Villa de Calig, tenido a la Señoria Mayor y directa de S.M., cuyo censo corresponde al año... Castellón de la Plana... El Administrador: Joaquin Oliet». Aquests rebuts van des de l’any 1826 al 1836.

Pel que fa a l’almàssera i a la fàbrica d’aiguardent en són quatre els rebuts que conservo, també de la Reial Batllia de Castelló de la Plana, on consta que cada any Vicenta Porcar, viuda de Basilio Bayarri, «pagava reales y maravedis de vellon por el censo de una almazara y fabrica de aguardiente que posee en el poblado de la Villa de Calig, tenido a la Señoria Mayor y directa de S.M., cuyo censo corresponde al año... Castellón de la Plana... El Administrador: Joaquin Oliet». Aquests rebuts van des de l’any 1830 al 1836.

Com podeu comprovar, a partir de l’any 1826, els primers rebuts se censen solament pel concepte d’una almàssera. Tanmateix, a partir de l’any 1830 i fins a l’any 1836, és quan aquests rebuts ja vénen «por el censo de una almazara y fabrica de aguardiente que posee en el poblado de Calig».

Vicenta Porcar va morir a Càlig el 9 d’octubre de 1834, ja que així està escrit a la làpida que hi ha al cementeri de Càlig. L’últim cens que conservo correspon al pagament de l’any 1835. Però fou el 24 d’abril de 1836, el darrer any que es va pagar a nom de Vicenta Porcar, encara que ja havia faltat.

Suposo que el seu hereu, Basilio Bayarri Porcar, ja no devia renovar el cens; no sabem, però, si és perquè no li interessava o perquè la seua mare ja havia faltat. Tot plegat, no sabem el motiu per què va deixar de pagar el cens.

Ma. Àngels de la Figuera i Bengochea

Capçalera

NOTÍCIES

ELS REIS MAGS VAN ARRIBAR A CÀLIG DIUMENGE

Els tres Reis Mags d’Orient, Melcior, Gaspar i Baltasar, no van oblidar que l’any passat van prometre als xiquets i xiquetes de Càlig que enguany tornarien a passar carregats de regals. Així, el diumenge, 5 de gener, Ses Majestats van recórrer alguns dels carrers de la vila asseguts a dalt d’una carrossa engalanada pels membres de la Comissió de Festes, van saludar –com és costum– l’alcalde Manuel Anglés davant mateix de la casa de la vila, van adorar el Nen Jesús a l’església de Sant Llorenç i van tenir temps de visitar les deu monges de clausura que hi ha al convent de la Santíssima Trinitat. Després de tot açò, els reis van fer cap a l’auditori del Centre de Cultura, on els esperaven els infants calijons, ansiosos de saber si se n’havien recordat dels regals que els havien demanat a la carta.

El rei Baltasar, en el discurs que va pronunciar des del mateix centre de l’escenari, va fer un breu resum de com havien trobat el poble des de l’any passat. Les maleses que una colla de joves adolescents i intolerants havien realitzat, fins i tot contra la mateixa carrossa dels Reis Mags, van centrar el punt de vista de les seues crítiques constructives. Tot seguit, va tenir lloc el repartiment dels regals, on alguns infants patien la quarta essència per a mantenir-se en els braços dels reis mentre els fotògrafs presents volien immortalitzar l’escena.

Al final, i abans de marxar a altres pobles de la rodalia, com ho van fer també l’any anterior, els Reis Mags van visitar la Llar de la Tercera Edat i van repartir regals i algun que altre somriure.

Ricard Gumbau i Morera

Capçalera

L’ASSOCIACIÓ DE MARES I PARES D’ALUMNES VOL QUE L’ESO S’ESTUDIE A CÀLIG

L’AMPA del Col·legi Públic Felicinda Collell va reunir gairebé cent cinquanta persones a l’auditori del Centre de Cultura, el divendres 24 de gener. Els assistents, pares i familiars dels alumnes, representants de les entitats locals i veïns del poble que van voler ser presents, van acudir a la convocatòria d’una assemblea extraordinària que va comptar amb un únic punt dins de l’ordre del dia: acordar donar el seu suport a la impartició de l’Ensenyament Secundari Obligatori (ESO) a Càlig.

Aquest objectiu, que ja han dissenyat diversos pobles, com ara les Coves de Vinromà i Atzeneta del Maestrat, s’ha fixat amb la voluntat que els alumnes que estudien els cursos d’ESO romanguen a Càlig al llarg dels quatre cursos de què consta aquest cicle formatiu. Actualment en són dos els cursos que es poden fer al centre educatiu de Càlig –1r i 2n–, mentre els altres dos cursos restants s’han de cursar a Benicarló. Açò fa que els joves de 15 i 16 anys hagen de sortir del poble cada matí durant tot el curs i desplaçar-se a Benicarló amb autobús –mitjà de transport gratuït fins que arriben a estudiar els cursos de Batxillerat.

Un cop exposats els pros i els contres de la situació, s’hi van debatre temes que feien referència al mateix desplaçament dels joves, a la possibilitat d’obtenir places de menjador i la pròpia educació dels alumnes.

El primer que es va fer, un cop acabada l’assemblea, va ser recollir signatures per tal de fer-les arribar a la Conselleria de Cultura i Educació. «La tasca –segons va comentar Maite Sanz, presidenta de l’AMPA– és laboriosa i pot tardar en arribar una solució, però creiem que és una finalitat justa i bona per als nostres fills».

Ricard Gumbau i Morera

Capçalera

CONFERÈNCIA SOBRE COEDUCACIÓ A L’ESCOLA I A LA FAMÍLIA

La conferència, que va estar organitzada per l’Associació de Mestresses de Casa, es va realitzar a la sala de projeccions del Centre de Cultura dijous, 20 de març, a les 17.00 h.

La conductora de l’acte va ser María Isabel Herrera Herrera, que és treballadora social del Centre de la Dona 24 Hores, la qual va destacar que el tema escollit per a la xarrada havia de servir com a estratègia per a un nou model d’interacció social. Les diferències que encara hi ha entre sexes a l’àmbit social, al treball i també a l’educatiu van centrar l’exposició de la conferència, que va comptar amb una presència aproximada de vora quaranta persones. A més, María Isabel Herrera es va ajudar d’exemples que trobem en la quotidianitat, com és el cas de la manera de donar a conèixer les notícies als mitjans de comunicació, on les fórmules masculines imperen per sobre de les femenines i de les neutres –més correctes aquestes per a definir qualsevol acció o situació.

Al final, i fent diverses reflexions, la majoria de les persones presents a l’acte van coincidir a dir que és necessari un canvi en la manera com ens comuniquem i ens relacionem, per tal de fer que tot siga més equitatiu i se superen les divergències que s’arrosseguen des de fa molts anys, ja que d’aquesta manera s’aconseguirà l’esperada igualtat entre sexes.

Ricard Gumbau i Morera

Capçalera

CARNESTOLTES AL COL·LEGI PÚBLIC FELICINDA COLLELL

Els xiquets i xiquetes del Col·legi Públic Felicinda Collell van celebrar la festa de Carnestoltes el divendres, 28 de març.

Al matí, com ve sent habitual en els darrers anys, els infants van confeccionar caretes i van simular nans amb capses de cartró. En la decoració d’aquestes màscares s’hi va poder comprovar la creativitat dels infants, que van pintar amb colors vius l’esperit de la festa. Després, al pati de l’escola, es van mostrar els treballs realitzats i, més tard, es van exposar a dins de les aules.

A la tarda, va ser el torn de les disfresses de conjunt. Durant les setmanes precedents a aquest dia de Carnestoltes, cada curs va haver de pensar una idea que més tard va mostrar pels carrers del poble. Les mares són les qui duen el pes de la confecció de la roba que han de dur els xiquets i xiquetes, mentre que aquests últims esperen amb il·lusió l’arribada del moment de fer la cercavila. Els familiars se sorprenen de veure les vestimentes que duen els escolars en aquesta diada d’esbargiment i de diversió.

Els temes escollits enguany han tingut ben present els fets que són actualitat, com és el cas d’uns xiquets i xiquetes accidentats després d’una guerra –la guerra dels Estats Units contra l’Iraq– o els infants de l’escola bressol la Maduixa que van escollir l’Abella Maia, una sèrie televisiva de dibuixos animats.

Aquest any, però, el recorregut habitual ha patit una modificació puntual a causa de les obres de millora del carrer de la Raval. Així, en lloc de pujar pel carrer de la Baixada a Santa Bàrbara, el seguici va passar pel carrer de Santa Bàrbara (o de les Fàbriques) fins a arribar a la plaça Nova i poder així seguir la volta al poble.

Ricard Gumbau i Morera

Capçalera

SESSIONS PLENÀRIES

SESSIÓ ORDINÀRIA

10 de gener de 2003

1. S’aprova l’acta de la sessió anterior.

2. S’aprova la relació de factures i rebuts núm. 12/02, núm. 74 a 85, per un import de 41.256,22 euros.

3. S’acorda concedir la llicència d’obres següent:

A Telefónica Móviles España, SA, per a la instal·lació d’una estació base a l’immoble situat al paratge del Socors, polígon 11, parcel·la 155.

4. S’aproven les mocions de l’Alcaldia que fan referència al Pla d’Ocupació, aprovat per la Conselleria de Medi Ambient, i a la recuperació de la documentació de la Guerra Civil que hi ha als arxius de Salamanca.

5. S’aprova la certificació núm. 1 de l’obra «Reformes del c. la Raval», inclosa al PPOS de 2002, per un import de 3.681,62 euros.

6. Es concedeix, a Olegario Saura Anglés, autorització per a la instal·lació d’un gual permanent a l’immoble que hi ha al c. Rei En Jaume I, 12.

7. Diverses preguntes sobre les obres del c. la Raval i l’antena de telefonia.

SESSIÓ ORDINÀRIA

3 de febrer de 2003

1. S’aprova l’acta de la sessió anterior.

2. S’aprova la relació de factures i rebuts núm. 1/03, per un import de 1.574,09 euros.

3. S’acorda concedir les llicències d’obres següents:

A Detlef Adameit i Joachim Knefel, per a la construcció d’un habitatge unifamiliar aïllat a l’immoble situat al polígon 9, parcel·la 117-b. Exp. 81/02.

A Pirotecnia Tomás, SL, per a l’ampliació del taller de pirotècnia mitjançant la construcció de dos dipòsits comercials, a l’immoble situat al polígon 5, parcel·les 257, 258, 259, 260, 261, 278, 195, 196 i 279. Exp. 6/03.

4. S’aprova el certificat núm. 2, que correspon a l’obra «Reformes del c. la Raval».

S’aproven els certificats núm. 1 i 2, que corresponen a l’obra ««Restauració de la casa rural situada al paratge del Socors».

5. S’aprova el pressupost municipal de 2002, el qual, resumit en capítols, és el que s’indica tot seguit:

DESPESES

Despeses derivades d’operacions corrents

Capítol I Despeses de personal 226.100,00 EUR

Capítol II Despeses de béns corrents i serveis 311.946,00 EUR

Capítol III Despeses financeres 21.000,00 EUR

Capítol IV Transferències corrents 42.850,00 EUR

Despeses derivades d’operacions de capital

Capítol VI Inversions reals 415.100,00 EUR

Capítol VII Transferències de capital 61.304,00 EUR

Capítol IX Passius financers 81.200,00 EUR

Les despeses sumen: 1.159.500,00 EUR

INGRESSOS

Ingressos d’operacions corrents

Capítol I Impostos directes 261.000,00 EUR

Capítol II Impostos indirectes 35.000,00 EUR

Capítol III Taxes i altres ingressos 253.250,00 EUR

Capítol IV Transferències corrents 244.100,00 EUR

Capítol V Ingressos patrimonials 300,00 EUR

Ingressos derivats d’operacions de capital

Capítol VII Transferències de capital 365.850,00 EUR

Els ingressos sumen: 1.159.500,00 EUR

6. S’aprova el compte de recaptació que correspon al 2002 en tots els detalls.

7. S’accepta la cessió gratuïta a aquest Ajuntament d’un vehicle d’agranar Dumper, durant un període de 30 anys, cedit per la Mancomunitat Baix Maestrat.

S’acorda concedir autorització per a la instal·lació de gual permanent a Juan Manuel Altamira Vives, a Juan Anglés Taus i a Ma. Pilar Fernández Gasulla als immobles que hi ha al c. Santa Magdalena, 21, c. la Costa, 29, i c. Sant Roc, 16, respectivament.

S’acorda donar suport al parany, pràctica tradicional de la caça del tord, i demanar la legalització del parany mitjançant la inclusió en la nova Llei de Caça de la Comunitat Valenciana i l’elaboració d’un reglament que en permeta la pràctica al més aviat possible.

S’acorda donar suport, íntegrament, a la petició efectuada per l’Associació de Pares i Mares d’Alumnes del CP Felicinda Collell, en què sol·licita el suport de la corporació a la petició efectuada a la Conselleria de Cultura i Educació perquè es puga estudiar en aquest centre el primer cicle de l’Ensenyament Secundari Obligatori.

9. S’acorda prorrogar el contracte que hi ha per a l’aprofitament de pastures, herba i rostollades d’aquest terme municipal per igual període i idèntiques condicions.

10. S’acorda prorrogar els contractes que hi ha per a la prestació dels serveis de manteniment del cementeri, desratització, depuradora, recollida d’animals morts, jardins i camp de futbol, per igual període i amb un augment del 2% de les condicions econòmiques establides per a l’any 2002.

11. S’acorda sol·licitar de la Diputació de Castelló la delegació per a poder portar a cap la contractació de les obres de «Reformes de la infraestructura del nucli vell, 1a fase», incloses al Pla d’Embelliment de Municipis Rurals.

12. S’aprova el conveni subscrit amb la Diputació de Castelló relatiu a l’obra inclosa al Pla d’Instal·lacions Esportives 2001-2005, denominada «Reparació del camp de futbol».

13. Diverses preguntes sobre l’escrit publicat a la revista El Dissabte, la sol·licitud de permís per a la instal·lació d’un magatzem de productes fitosanitaris i els terrenys situats vora l’antiga bassa Vella.

SESSIÓ ORDINÀRIA

3 de març de 2003

1. S’aprova l’acta de la sessió anterior.

2. S’aprova la relació de factures i rebuts núm. 2/03, per un import de 30.191,32 euros.

3. S’informa, favorablement, de la sol·licitud efectuada per Mari Carmen Arévalo Pérez per a l’ampliació de la instal·lació de l’activitat de granja de conills, a l’immoble situat a la partida del Pla d’en Julià, polígon 4, parcel·la 285.

4. S’acorda sol·licitar de la Diputació de Castelló una subvenció, per un import màxim de 2.600 euros, per a la realització de les activitats culturals dins de les jornades Primavera Cultural.

5. S’aprova la modificació de les ordenances fiscals que corresponen a l’impost de béns immobles i a l’impost d’activitats econòmiques.

6. S’aprova, per majoria, la modificació de crèdits núm. 1/03 en el pressupost ordinari de 2003, vists els informes emesos en sentit favorable.

7. S’aprova el plec de condicions economicoadministratives i tècniques redactat, que ha de regir el concurs en procediment obert dels treballs de redacció del Pla General d’Ordenació Urbana d’aquest municipi.

8. S’acorda concedir, a Ana Sanz Gamón, autorització per a la instal·lació d’un gual permanent a l’immoble que hi ha al c. Joan Josep de la Figuera, 3-5.

9. S’acorda sol·licitar de la Diputació de Castelló la delegació per poder portar a cap la contractació de les obres de «Decentament de l’av. Blai Osanz», incloses en el Pla Provincial d’Obres i Serveis per al 2003, amb el núm. 42.

10. S’aprova concertar una operació de tresoreria, per un import de 60.101 euros, amb el Banco Español de Crédito, pel fet de ser l’entitat financera que ha presentat una proposta millor.

11. S’aprova el padró de contribuents subjectes al pagament del preu públic del proveïment d’aigua potable a domicili, que correspon al quart trimestre de 2002.

12. Diverses preguntes sobre el PHN, les llicències d’obres i les piscines.

SESSIÓ EXTRAORDINÀRIA

10 de març de 2003

1. S’acorda donar suport i adherir-se a la convocatòria de la manifestació que amb la finalitat de recolzar el Pla Hidrològic Nacional, pel que fa al transvasament d’aigua de l’Ebre, ha convocat la societat civil, ja que entén que així val als interessos de la Comunitat Valenciana, la qual necessita pal·liar el dèficit hídric de manera imperativa per poder mantenir el nivell de desenvolupament en benefici de tots els ciutadans.

2. S’acorda demanar a les institucions europees que faciliten i aproven tota mena d’ajudes per a la realització del Pla Hidrològic Nacional i del transvasament d’aigua de l’Ebre, perquè aquestes infraestructures són una manifestació de l’essència solidària que constitueix i ha de constituir el fonament de la Unió Europea.

3. S’acorda traslladar aquest acord al rei, al Govern d’Espanya, a les Corts Generals, als governs i als parlaments de totes les comunitats autònomes i a totes les institucions que conformen la Unió Europea.

Capçalera

ESPORTS

CAMPIONAT DE FUTBOL 2002/2003

El Sant Mateu es va imposar ajustadament

15a jornada: 12 gener 2003

Sant Mateu 3 - Càlig 2

Gols de Mario i Rafa Lisón

Es repeteix la derrota dels darrers anys a l’Alt Maestrat

16a jornada: 19 gener 2003

Atzeneta del Maestrat 2 - Càlig 0

Victòria merescuda contra el segon classificat

17a jornada: 26 gener 2003

Càlig 3 - Ondense 1

Gols de Quico, Joaquín Sorlí i Joaqui (de penal)

Els cabanencs guanyen amb la llei de l’esforç mínim

18a jornada: 2 febrer 2003

Cabanes 2 - Càlig 0

Els torreblanquins se’n van anar escaldats i amb golejada

19a jornada: 9 febrer 2003

Càlig 4 - Torreblanca 1

Gols de Joaqui, Quico, José i Hugo

En els darrers deu minuts se’n va anar tot en orris

20a jornada: 16 febrer 2003

Roda 2 - Càlig 1

Gol de Mario (de penal)

Un dels equips capdavanters va perdre a Càlig

21a jornada: 23 febrer 2003

Càlig 2 - Consbur de Borriana 1

Gols de Quico i Pablo

Tot i marcar primer, es va imposar el Vilafranca

22a jornada: 2 març 2003

Vilafranca del Maestrat 3 - Càlig 2

Gols de Quico i Pantoni

Un gol va valer tres punts i la sortida de la cua de la classificació

23a jornada: 9 març 2003

Càlig 1 - Orpesa 0

Gol de Pablo

Sisena victòria consecutiva a casa contra un rival fort

24a jornada: 23 març 2003

Càlig 2 - Catí 1

Gols de Mario (2)

Victòria per segon any consecutiu a Rossell

25a jornada: 30 març 2003

Rossell 1 - Càlig 3

El darrer partit de la primera volta va deixar encara com a cuer del grup el Càlig, a costa d’un Sant Mateu situat també als llocs de descens. El partit va resultar molt igualat i, tot i que el Càlig va disposar de les primeres ocasions de gol i d’un marcador favorable als vint minuts, un gol en pròpia porteria en el temps de descompte de la primera part va enfonsar els ànims calijons. Es va intentar reanimar l’equip però el 3-1 parcial va deixar les coses definides fins el 3-2 final.

El camp del Porrejat d’Atzeneta del Maestrat és un dels terrenys de joc on els bons resultats no solen acompanyar el nostre equip. Tot i intentar-ho, l’equip dirigit per Josep Maria Andreu es va mostrar més conservador que els de l’Alt Maestrat, que van signar un 2-0 en els darrers quinze minuts de joc.

El segon classificat arribava al camp del darrer classificat –el Càlig CF– amb la intenció de traure una victòria. Però, per contra d’això, es va trobar un equip disposat a donar-ho tot per aconseguir els tres punts. Els d’Onda no van mostrar un perill evident, si bé van arribar a igualar el gol del jugador Joaqui, que debutava a casa, poc després de la mitja part. Dos gols més van acabar per arredonir un bon treball de conjunt que donava alè al nostre equip.

Dues jugades aïllades van servir el Cabanes per tirar per terra el treball realitzat a casa pel Càlig CF. Els dos gols van arribar aprofitant les dues úniques errades de la línia defensiva calijona en els minuts 10 i 68. Els cabanencs no van haver de realitzar un gran esforç per a derrotar el nostre equip, que es va mostrar poc confiat de cara a la porteria rival.

Un dels millors partits del campionat es va jugar contra el Torreblanca, que es trobava situat entre les cinc primeres posicions de la taula. La millor motivació dels nostres jugadors juntament amb què el Torreblanca no es jugava res, tot i que el seu entrenador, Antonio de la Haba, tenia moltes ganes de guanyar el Càlig tal com ho havia fet a les ordres del Benicarló ara fa dos anys, va acabar per tancar una victòria contundent contra un digne rival. Tot i que alguns aficionats torreblanquins es van mostrar nerviosos al final del matx, el resultat aclareix qualsevol dubte sobre com i qui es va imposar en aquest enfrontament.

El Càlig no va saber rendibilitzar el gol aconseguit per Mario de penal als vint-i-vuit minuts de partit. La pressió exercida pels jugadors del Roda sobre l’àrbitre va fer que aquest afegís nou minuts sobre els noranta reglamentats, cosa que van aprofitar els de Castelló de la Plana per a capgirar un marcador que fins el minut noranta-quatre els era desfavorable. Una prolongació irregular del temps, acompanyada del gol de l’empat que Alexis es va fer per desgràcia en la pròpia porteria, que li va costar un sobreesforç al nostre equip. Al final es va acabar cedint una victòria que li corresponia al conjunt calijó en demèrit del joc oferit pel Roda.

Un gol de Quico, després de driblar dos defenses borrianencs i de salvar l’eixida del porter visitant amb un xut de la pilota per sobre d’aquest últim, va arrencar una forta ovació dels espectadors calijons. Açò passava quan restava un minut per arribar al temps de descans. Un minut després de la represa era Pablo qui aconseguia establir el 2-0 en una ràpida jugada de contracop. El Consbur de Borriana va reduir la diferència al marcador només dos minuts després, però el treball de totes les línies calijones va completar una victòria costosa contra un bon rival.

Un dels partits que pot resultar clau al final de la lliga pel repartiment de punts va ser el que enfrontava els dos darrers classificats, el Vilafranca i el Càlig. Els dos equips arribaven a la vint-i-dosena jornada del campionat amb una manca evident de punts sumats a causa del pobre bagatge de gols i resultats favorables. El conjunt calijó es va avançar amb un 0-1 quan tan sols es duien jugats vint segons des de l’inici del matx. Però no era una tarda propícia per a veure véncer el Càlig que, tot i aconseguir empatar 2-2 un marcador que li era desfavorable per 2-1 en el minuts 75, va veure com s’esfumaven les opcions de la victòria final amb el definitiu 3-2.

El Càlig CF va abandonar la darrera posició de la classificació a costa d’un pobre Orpesa, després d’estar situat com a cuer durant gran part de la lliga. Un solitari gol de Pablo Ferreres als pocs minuts de l’inici de la segona part va donar tres punts importants de cara a l’objectiu de la permanència a la primera regional. El camp municipal de futbol es va convertir novament en una fortalesa per a l’equip presidit per José Ferreres, mentre els aficionats veien la cinquena victòria consecutiva a casa.

La segona volta de la lliga es comptava per victòries en els partits jugats a casa. Aquesta vegada va ser el Catí qui va comprovar com el Càlig, a casa, es mostrava amb solidesa i fermesa. Els catinencs arribaven a la vint-i-quatrena jornada com a segons classificats i amb aspiracions a l’ascens de categoria. Però al davant es van trobar un equip amb més ímpetu per realitzar la feina ben feta. Dos gols de Mario que es podrien veure en un partit de primera divisió per la seua bellesa quant a l’execució van rubricar una merescuda victòria enfront d’un rival que es va mostrar inferior, per contra d’allò vist en les anteriors jornades.

La primera victòria de la lliga va arribar a sis jornades per al final del campionat. Però va arribar en un moment propici per a retallar la distància de punts que separaven el Càlig de la zona de permanència a la categoria. La meteorologia no va acompanyar a cap dels dos equips, perquè aquell va ser un cap de setmana ben plujós; aquest fet va fer que el camp es trobés xop d’aigua i amb algunes zones embassades, cosa que va deslluir el joc ràpid i alhora lent en el moviment de la pilota. L’esforç físic va ser doble i Mario, Quico i Pablo van signar una victòria contundent, que només va perillar quan faltaven cinc minuts per a l’acabament del matx, quan els rossellans van aconseguir l’1 a 2. Però el definitiu 1 a 3 va servir per a donar vida de cara a les cinc jornades restants.

Ricard Gumbau i Morera

Capçalera