Revista nº 32.- Juliol – Agost – Setembre 1997
EDITORIAL
Càlig ha donat compliment un any més a la realització de les festes majors, unes festes que, per regla general, comporten poques novetats. I això, en el fons, no deixa de tenir la seua importància, perquè conservar la tradició, mantenir la genuïtat d'uns actes, propers o llunyans en el temps, és de fet tot un èxit. Tanmateix, sempre s'hi pot introduir alguna novetat que, si és ben acceptada, perdurarà durant molt de temps i al remat formarà part del costum, d'allò que la gent diu que s'ha fet des de sempre.
No escau ací, però, fer una tirallonga dels actes programats per la Comissió de Festes del poble, perquè la majoria dels calijons els coneixem bé i, si fa al cas, sempre podrem fullejar el programa de festes que s'ha confeccionat perquè en tinguem un bon recapte, dels actes que s'hi ha fet.
No obstant això, les festes no són únicament els actes que hi ha programats, que potser seran del nostre grat o potser no ho seran. Les festes són alguna cosa més.
Quan arriba el mes d'agost, i d'una manera intuïtiva, al poble comença a respirar-se un ambient ben diferent del que estem habituats durant la resta de l'any. Alguns carrers de la població enllesteixen el guarniment que, sovint, perdurarà més enllà de passades les festes patronals, cosa aquesta darrera que cal revisar. És lloable, doncs, encoratjar i felicitar la gent que guarneix el carrer a festes, i també ho és quan, un cop acabades aquestes, lleven tots els adornaments que s'hi han posat perquè la imatge del poble torne a la normalitat, ja que no és gens agradable, quan el poble ja no es troba dins de festes, veure fileres de banderetes soltes i desgastes pel sol que pengen sense suc ni bruc en alguns carrers.
Algú, amb molt bon senderi, va dir que les festes les fan les persones. I tenia tota la raó. De nosaltres depèn sentir-nos integrats en uns dies d'esbargiment col·lectiu, de cerimònies seculars, d'esdeveniments repetits una vegada i un altra però que són sempre ben esperats, de passar son voluntàriament a les nits. Tot això i molt més forma part de les festes, i sense la participació de les persones seria, evidentment, impossible de dur-les a terme.
El dia 30 de desembre es manté viva la tradició de fer anar els xiquets a una part determinada del poble perquè coneguen l'home dels nassos, que any rere any visita, en aquesta data, Càlig.
- Has vist l'home del nassos?
- No, no l'he vist. Que qui és?
- És un home que té tants nassos com dies queden a l'any.
Vés a vore'l, vés, que no fa molt l'he vist passar pel carrer Major.
D'aquesta manera els infants van a trobar l'home dels nassos per les places, els carrers i els carrerons del poble fins que algun espavilat els explica que perquè s'acabe l'any només queda un dia i que, per tant, l'home dels nassos ho som tots, ja que tots tenim un sol nas. Amb això els infants queden decebuts perquè s'imaginaven, en la seua innocència, un home ple de nassos per tot el cos.
***
A les nits d'hivern, vora la llar, als xiquets poc menjadors encara avui se'ls conten petits contes per engrescar-los a menjar i que així es facen grans. D'entre les moltes historietes que coneixen els infants calijons n'hi ha una de molt curteta que es diu El noi dels fideus:
Diuen que hi havia una vegada un noi poc menjador, a qui cap menjar no li venia de gust. Un dia sa mare li va fer fideus i li van agradar tant que des d'aleshores ja no va menjar cap altra cosa que no siguessen fideus.
Amb tant de fideu va començar a créixer i a fer-se molt alt, molt alt. I tan alt, tan alt, es va fer que per festejar ell s'estava al carrer i la núvia dalt al balcó.
CÀLIG HA CELEBRAT, COM CADA ANY, LES FESTES PATRONALS DEDICADES A SANT LLORENÇ
Les festes majors han tingut, enguany, poques novetats destacables. S'han programat els actes que són els habituals des de fa molt de temps. Això no obstant, hem cregut convenient esbrinar i conèixer a través d'aquestes línies alguns aspectes significatius de les festes d'agost; i la persona que té avui la responsabilitat perquè les festes calijones continuen fent-se dins d'un marc de normalitat és Vicent Pauner, president de la Comissió de Festes.
La conversa que hem mantingut amb el president pot ser un bon barem de com s'han desenvolupat enguany les festes patronals i, alhora, ens ajudarà a conèixer una mica més el treball desinteressat d'un grup de calijons preocupats per fer un programa festiu adequat al nostre poble.
D'entrada, la pregunta obligatòria és, tal vegada, aquesta: com s'han passat les festes enguany?
Han estat unes festes molt tranquil·les, i això que s'havien fet prèviament moltes reunions, ja que vam perdre molts dies mirant ramaderies per tal de fer un concurs de ramaderies que després no va arribar a cap.
D'un altre costat, el que ens va donar més feina va ser la nit que va vindre Quico el Cèlio, el Mut i el Noi de Ferreries, perquè aquest mateix dia també es va fer l'homenatge als vells i el concert de la banda de música. El problema que va sorgir, i que finalment vam resoldre, va ser combinar l'escenari amb l'horari i, al remat, tot va sortir d'allò més bé.
Continua havent-hi la mateixa gent que l'any passat, a la Comissió de Festes?
La formen els mateixos que la formaven, alguns des de fa ja set o vuit anys, tot i que hi ha hagut alguns petits canvis.
Per què no es produeix una renovació de la Comissió de Festes?
Potser perquè la gent té poques ganes d'entrar, i si hi ha algú que en té no ho demostra. La Comissió de Festes està oberta a l'entrada de nova gent, però el que de veritat fa falta, sobretot, són xics que vulguen aportar el seu treball i les seues idees.
Què fan els membres de la Comissió de Festes?
Durant l'any acudir a les reunions, engalanar la pista d'estiu, preparar l'escenari per a la nit de la presentació i organitzar les carrosses del dia de sant Llorenç, que són els actes que comporten més treball. La resta és, generalment, organitzar actes, tenir cura dels detalls i estar alguna nit a la taquilla del ball.
La preparació de les festes comença al mes de novembre.
Efectivament. En aquest mes comencem a fer les reunions per triar les orquestres que caldrà contractar i programar, al mateix temps, els dies de ball.
Això de cercar les orquestres sembla molt important!
I tant que ho és, d'important! Farà cosa d'un parell d'anys ens vam adormir i vam tardar una mica a buscar-les, i això va fer que no poguérem contractar les orquestres que nosaltres volíem perquè ja estaven totes ocupades.
Enguany, quant han costat els bous?
Cinc dies de bous, dos bous embolats i el dia de l'entrada han valgut sis-centes noranta mil pessetes, a les quals cal sumar l'assegurança, el metge, el practicant, les ambulàncies... i altres despeses. Tot plegat, han costat vora dos milions dues-centes mil pessetes.
I com és que la gent no surt a torejar?
Suposo que per precaució, però a la gent els agrada que facen bous.
És una manera de passar la tarda i que molta gent aprofita per berenar i fer així comboi.
I, pel que fa al ball, quin n'ha estat el resultat?
Enguany molt bé. Entre abonaments i entrades s'han tret més de tres milions de pessetes, tot i que les orquestres han costat molt més de quatre milions. Però, a comparació d'uns altres anys, ha sigut tot un èxit i n'estem satisfets.
Per què penseu que la gent ha acudit més al ball?
És de suposar que ha estat el resultat d'haver fet ball tots els dies i que les orquestres que s'han dut eren bones.
De fet, hi ha hagut un fort augment d'abonaments respecte de l'any passat; així n'hi ha hagut 78 de solters, 110 de casats i 60 de xiquets, i pel que fa a les tauletes 57.
I respecte de l'actuació de Quico el Cèlio, el Mut i el Noi de Ferreries?
Van acudir més de quatre-centes persones, i la veritat és que no ho esperàvem. De fet, llevat del primer dia que era la presentació, va ser una de les nits que més gent va vindre a la pista d'estiu.
Quines han sigut les crítiques més importants que ha rebut enguany la Comissió de Festes?
Els focs de final de festes que es fan a la mitja part del ball. I penso que la gent té raó perquè es fan massa tard. De cara a l'any que ve ho estudiarem i mirarem de canviar l'hora d'aquest acte. En el fons, això es va fer així perquè era un incentiu perquè la gent vingués al ball.
Per què mai no comencen els actes a les hores que estan programats?
Home, si et refereixes al ball, jo als de les orquestres els vaig dir que començaren les actuacions de dotze a dos quarts d'una, però la gent no acudia fins passada la una, amb la qual cosa el ball s'acabava a les cinc de la matinada.
El dia de l'entrada dels bous, què va passar?
Doncs que, com que els bous es van quedar a la plaça i no es va posar la barrera de davant del bar Olimpia, el pastor va fer entrar els bous al corral perquè aquests haguessen pogut recular i ser un perill per a la gent que baixava per la carretera. Després de parlar-ho, els van tornar a donar solta i van passar per la Raval, que és el que estava previst de fer.
I el dia del patró, que encara es posaven les banderes?
Va ser perquè els homes que treballen a l'Ajuntament van pensar que com que hi ha molts carrers que engalanen a festes, doncs que una vegada que estiguessen tots arreglats posarien les banderes als carrers que no estiguessen engalanats. I el dia del patró va coincidir que es van trobar amb la processó mentre posaven les banderes al carrer de Sant Llorenç.
Què destacaries de les festes patronals d'enguany?
Pel que fa a la participació de la gent, penso que els dies més importants han estat la nit de la presentació i el dia del patró.
Amb tot, un dels actes que més destacaria és el concert fet per l'Agrupació Musical Vila de Càlig.
De cara a l'any que ve, hi ha previst d'introduir alguna novetat?
Encara no n'hem parlat, d'això, però confiem d'aportar-ne alguna.
A.Q.A.
CONCERT DE L'AGRUPACIÓ MUSICAL VILA DE CÀLIG A FESTES D'AGOST
El dia 15 d'agost, dins del marc de les festes patronals de la vila, va tenir lloc a la pista d'estiu el segon concert públic (el dia 21 de desembre de 1996 es va fer el primer concert a l'església parroquial) de l'Agrupació Musical Vila de Càlig, que va servir per donar a conèixer a la gent que hi va assistir els progressos que aquesta jove banda calijona ha anat aconseguint des de l'any 1995, any en què es va constituir com a associació.
El concert, fet dins de l'acte d'homenatge a la gent gran, es va dividir en dues parts, i en cada una d'elles es van tocar quatre peces diferents. Una vegada acabades d'interpretar les peces programades, es va fer sonar l'Himno regional de Valencia que es va rematar amb una traca de cloenda.
Per al vicepresident de l'Agrupació, Daniel Anglès, l'actuació de la banda «va ser molt positiu perquè es va veure el progrés que han anat adquirint els xiquets i, sobretot, perquè fa falta a Càlig que es facen concerts i crear afició entre la gent».
Per tal de poder fer aquest segon concert, la banda de música va reforçar-se amb una sèrie de components de l'Agrupació Musical Ciutat de Benicarló «perquè els músics de Càlig, ja que fa poc de temps que han començat els estudis de música, encara no estan suficientment preparats per a actuar a soles», segons les paraules del vicepresident.
Avui, l'Agrupació Musical acull a més de 50 estudiants de música que es preparen a l'escola d'educands, d'entre els quals més de 20 formen ja part de la banda.
Els estudis i els assaigs de la banda, que fins a hores d'ara es feien a les escoles, es traslladaran a partir del mes d'octubre a la seu, de propietat municipal, que té destinada l'Agrupació al carrer del Rei En Jaume, a la casa on hi havia el quarter de la Guàrdia Civil.
Finalment, cal dir que l'Agrupació Musical Vila de Càlig té prevista la inauguració oficial com a banda el dia 22 de novembre d'enguany, festivitat de Santa Cecília, i que aquesta, d'acord amb la previsió del director, Rafael Àvila Farriol, actuarà almenys quatre vegades a l'any, és a dir a la primavera, a festes, a Santa Cecília i a Nadal.
A.Q.A.
LES ASSOCIACIONS TENEN UN PAPER MOLT IMPORTANT A FESTES
Què els fa falta a les nostres festes majors?
Són moltes les conversacions, comentaris, o fins i tot queixes que vas recollint al llarg de tot l'any on el tema central són les festes d'agost: que si només hi ha bous i ball..., que si es pensa més en la gent gran que en el jovent..., que si les revetlles haurien de ser debades...
Segurament tots els comentaris tindran el seu fonament i la gent que els fa les seues raons per a exposar-los, però al mateix temps tots sabem que no n'hi ha prou amb això de fer el comentari al bar o bé al mig del carrer, tot i així continuem fent-lo.
Potser la monotonia -per dir-ho d'alguna manera- de les nostres festes tinga la solució en l'aportació de noves idees per part de tots.
És aquí on prenen un paper rellevant les associacions del poble. Tothom, o quasi tots, formem part d'alguna associació local, o bé siga esportiva o bé cultural. De idees, segurament, no en faltaran.
Però tornant a allò d'abans, no és suficient amb un simple comentari, cal posar les idees en pràctica.
Què cal fer en aquest cas? Res més senzill que posar-se en contacte amb la Comissió de Festes i exposar als seus membres allò que voleu proposar. Des de la Comissió s'estudiarà la proposta, i si es pot dur a terme, doncs endavant.
Què millor que omplir les festes patronals del 98 -i la resta d'anys vinents- amb una quantitat d'actes proposats per gent interessada en el seu poble? Qui no recorda aquelles curses d'habilitat damunt el tractor que organitzava la Colla la Belitresca o aquella vegada que es va arribar a construir un circuit de motocròs per a portar una cursa a festes? I, sense anar més lluny, aquest any 1997, en què l'associació Crema Catalana ha organitzat un curset de ball tradicional?
Actes com aquests són, doncs, els que realment enriqueixen les nostres festes i fan trencar aquesta monotonia de la qual tant ens queixem. (No oblidem tampoc els partits de futbol, les curses ciclistes i les competicions de tir, a més de l'actuació dels dansaires el dia de sant Llorenç.)
Ja ho veieu, amb l'aportació de tots, podríem fer unes festes molt més participatives i al gust de tothom. Només fan falta noves idees.
David Gumbau i Morera
CÀLIG? AH SÍ, AQUELL POBLET DEL BAIX MAESTRAT!
Segurament tots els coneixereu, són la minyona, el regidor, el majoral i el llaurador. Doncs sí, són els nostres estimats nans. Uns nans que demanaven des de feia molt de temps conèixer altres llocs del nostre País (fins ara només havien estat a Vinaròs). Ho van demanar, doncs, amb tanta insistència que a la fi ho van aconseguir. I no van anar aquí a la vora, no. Van fer cap ni més ni menys que a Albaida el passat 26 de juliol. Tampoc no van estar sols, els van acompanyar els castellers de l'Olleria, els gegants i nans del Campello, la Colla Carrascal d'Alcoi i els gegants i nans d'Albaida.
Ja veieu, els nostres nans a Albaida. Ah! Ningú d'allí es va quedar sense saber on és Càlig.
Bé, aquest ha estat el viatge més llarg -fins ara- dels nostres capgrossos, però també va ser presents a la trobada gegantera de Vinaròs que va tenir lloc el dia 21 de juny d'enguany, a més a més van ser partícips del bateig de Carmeta i Jaumet (els nous gegants de Peníscola) el 7 de setembre, tot just quan els penisclans començaven les festes.
Traure els nans fora del poble està molt bé, però te n'adones que hi fa falta alguna cosa més. Totes les colles porten la seua parella de gegants. Gegants! Què us pareixeria si Càlig també anés representat per la seua pròpia parella de gegants? Seria genial! La veritat és que estem pensant-ho des de fa un temps i, qui sap? a la millor potser us els trobeu algun dia ballant a la plaça Nova.
David Gumbau i Morera
OBSERVACIONS A LES FESTES PATRONALS
Decidir-me a escriure aquestes línies no ha estat gens fàcil. Sabia perfectament què és el que volia dir, però entenia que a les persones implicades en els fets no els faria massa gràcia els meus comentaris. Si finalment he optat per publicar-los ha sigut amb el convenciment que potser estaré aportant un punt de vista diferent de les nostres festes i, sobretot, que els organitzadors dels actes evitaran que es repetisquen els errors que -al meu entendre- s'han fet enguany. Penso que és en els detalls on es veu la dignitat de les festes i del poble que les celebra.
Anem per ordre cronològic. El pregó és, després de les «campanes al vol» del migdia, l'acte que anuncia i marca el començament de les festes majors de la vila. Va començar amb un posar seriós i distingit, malgrat el seu vessant folklòric, i des de fa un parell o tres d'anys duu el camí de perdre el seu sentit original i la vistositat que donava als carrers. Enguany, a falta d'un equip permanent de persones disposades a eixir tots els anys, es va buscar gent a darrera hora a corre-cuita, això va provocar que faltara una persona per dur la senyera major i que no tots anaren vestits de la forma més adient. La comitiva va recórrer el poble amb més o menys normalitat, però en arribar al carrer Magistrals, sorpresa! la banda de música que venia de cara. Naturalment tant els uns com els altres van haver de perdre el seu posat i creuar-se com van poder. I, després, com no podia ser d'una altra manera, mentre s'estava llegint l'últim pregó davant de la casa de la vila, ningú no va evitar que les darreres paraules acabaren diluint-se enmig del soroll dels motors de dos cotxes que no van tindre la bondat d'anar-se'n per un altre carrer o parar-se.
Continuem. La processó de Sant Llorenç tampoc no va ser un dispendi d'organització, i em costa que hi ha persones de responsabilitat que s'obliden -i no ho haurien de fer- que és l'acte al voltant del qual graviten les festes patronals. Deixem estar ací la religió oficial de l'Església i dels creients més ortodoxos, que també compta, i mirem-ho des de l'angle de la religiositat popular. Segons l'etnògraf Antoni Ariño: «El patronatge sempre té una funció pràctica: constitueix una ajuda sobrenatural... tant en els accidents i crisis de caràcter privat com en les necessitats públiques (...) Més enllà d'aquesta funció eminentment pràctica, l'estructura del patronatge contribueix a configurar la identitat col·lectiva i n'assegura el futur. No sols intervé en els moments crítics de la història comunitària, sinó que la seua sola presència és com un mur ferm alçat contra tot perill (...) Aquesta muralla alçada contra qualsevol possible amenaça confirma les fronteres del món interior col·lectiu davant un exterior aliè i hostil... És, per tant i al mateix temps, símbol d'identitat i auxili pràctic contra el mal.
A partir d'aquesta concepció del patronatge es comprèn un fenomen habitualment inexplicat i inexplicable per als mateixos que el viuen i el practiquen. El dia del sant patró va a missa, o almenys a la processó, tot el poble, inclús els qui no creuen (...). La participació en la processó no és un acte d'adhesió a la institució que patrocina i dirigeix l'acte, no és una adhesió a les creences de l'Església, sinó més aviat un compromís amb el símbol màxim de la identitat col·lectiva. De la mateixa manera que el pare-patriarca reuneix la família esparsa en certes dates significatives, el patró-pare congrega tots els seus fills una vegada a l'any. Aquesta relació afectiva ens permet entendre també el fenomen del retorn dels emigrants el dia de la festa i la nostàlgia dels qui no poden estar en el poble».*
He intentat que quedara clara la transcendència de la processó del patró perquè es veja millor de quina manera aquest acte va perdre part de la solemnitat que hauria de tindre.
Aqueix dia, uns dolçainers aficionats del poble van alçar-se de bon de matí i se'n van anar al Socors a assajar una peça que els dolçainers toquen de cara a la creu processional quan aquesta ix a la porta de l'església. Ells pensaven que així ajudarien a fer la processó més lluïda, però el fet cert és que van contribuir a crear més sensació de desordre, perquè mentre lluitaven per fer-se un lloc entre la gent que sortia de missa i la creu, algú va decidir que la processó no es podia retardar, i ja em veus els dolçainers com a enzes tocant de cara la creu i aquesta passant de llarg! Desconec si aquesta falta de sensibilitat per la bona voluntat de les persones era intencionada o no, però ja és la segona vegada que ocorre. La bona voluntat no és eterna.
La segona patacada va ser quan la processó va arribar al cantó de la torre i es va detindre perquè al mig del carrer hi havia un cotxe aparcat. La tercera va ser al carrer Magistrals; per allí anaven els treballadors de l'Ajuntament amb les escales ficant banderetes el dia del patró, i novament la processó es va detindre perquè un altre vehicle venia en direcció contrària. Tots es van trobar al mateix punt. Una processó, unes escales, una furgona... una imatge increïble! Entre la indignació general, algú va dir: «afanem-nos a tornar a l'església que alego mos amollaran los bous!». I en acabar la processó, quan la corporació municipal i les reines de les festes amb la banda de música baixaven de l'església cap a la casa de la vila, encara es van haver de fer a un costat perquè pujava un cotxe pel mateix carrer.
L'últim comentari que vull afegir, ara que tinc ocasió, encara que directament no té a veure amb les festes, fa referència al refresc que pren la Colla de Dansaires aquest dia i el dia de la Mare de Déu del Socors en acabar de ballar: al contrari del que alguns creuen, no el paga l'Ajuntament. Només el va pagar el dia de fira d'enguany. Per cert, els que també haurien agraït que se'ls donara alguna cosa per beure són els participants en el pregó, que no ho pareix i passen prou calor amb els nervis i la roba que duen.
Això és el que tenia per dir. No vull que aquestes observacions s'entenguen com una crítica a ningú; el treball desinteressat dels membres de la Comissió de Festes i d'altres persones i entitats que aporten el seu granet de sorrat mereix un reconeixement que poques vegades es manifesta. Així mateix, cal destacar que com hi ha hagut errors també hi ha hagut encerts, principalment en forma de novetats com el curset de balls tradicionals i l'actuació de Quico el Cèlio, però més notori que això és l'èxit que enguany han tingut les revetlles a la pista d'estiu si tenim en compte el decaïment que arrossegaven els últims anys. Això és bon senyal i cal recordar-ne la fórmula i aplicar-la d'ara en avant.
Roderic Querol i Llorens
NOTES
* Ariño, Antoni. Festes, rituals i creences. Edicions Alfons el Magnànim. València, 1988. Pàg. 123-124.
ELS ARBRES DEL SOCORS (V)
7. EL PLATANER (Platanus hispanica Miller ex Münchh)
Introducció a les Platanàcies: el plataner
La família de les Platanàcies pertany a la subclasse de plantes anomenades Hamamèlides o Amentíferes. Aquesta família està formada per un sol gènere (Platanus) amb sis espècies d'arbres caducifolis, quasi tots nord-americans. Es tracta, en general, d'arbres anemòfils, de flors poc vistoses agrupades en aments.
El plataner o plàtan és un representant molt popular de la família de les Platanàcies. A casa nostra es tractar sovint de l'espècie Platanus x hispanica61 (Platanus x hybrida), híbrid obtingut de l'encreuament entre el plataner oriental (Platanus orientalis), provinent de l'Europa sud-oriental, i el plataner occidental (Platanus occidentalis), que prové d'Amèrica del Nord.
Generalitats
El plataner (Platanus hispanica Miller ex Münchh) és un arbre fàcil de veure a les nostres terres, especialment a la vora de carreteres, passeigs i jardins. I és que aquest arbre s'ha emprat extensament a causa, sobretot, del seu creixement ràpid, de la bellesa de les seues fulles i de l'escorça i, també, pel fet que tolera força bé les podes i la contaminació del medi ambient62.
Ultra els ambients artificials, sovinteja, subespontani, a les ribes de rius i torrents de les nostres contrades, de clima mediterrani, però especialment als de les comarques humides en les quals forma part dels anomenats boscos de ribera. Així, si se'l deixa créixer al seu aire, arriba a ser un arbre de grans dimensions i de port majestuós, molt apreciat perquè sol fer una ombra densa63.
La fusta d'aquest arbre fa un color terrós i és bastant consistent i dura, i sol utilitzar-se en ebenisteria per a l'acabat de mobles de gran valor.
Pel que fa al coeficient de constància64 en l'àrea corològica, el plataner és una espècie de l'índex III: espècie quelcom freqüent o accessòria.
Descripció botànica de l'espècie
És un arbre caducifoli, monoic65, que en condicions favorables arriba fins als 30 o 40 m d'alçària; de capçada molt ampla i alta, sovint dividida en els individus més vells.
L'escorça és llisa i grisenca, però es desprèn a plaques primes i de forma irregular, la qual cosa li dóna als troncs un aspecte força característic, ja que apareixen coberts de taques verdoses, groguenques i brunes.
Les fulles són alternes, palmatífides66, amb tres o cinc lòbuls triangulars i punxeguts, i la base del pecíol es troba dilatada en forma de didal. L'anvers de les fulles és de color verd llampant, i el revers és més clar, generalment glabre.
Pel que fa als òrgans florals, els plataners destaquen per la forma dels aments que són esfèrics i compactes, amb diminutes floretes unisexuals. Els femenins, un cop madurs, són uns glomèruls esfèrics, atapeïts i grossos, de fins a uns 3 cm de diàmetre, situats a sobre llargs peduncles pènduls, generalment en grups de dos glomèruls.
Els glomèruls, en fructificar, estan formats per nombrosos aquenis67 allargats i proveïts, cadascun, d'un plomallet amb llargs pèls a la base, cosa que facilita la dispersió posterior mitjançant l'acció del vent. Aquest tipus de fruit és molt fàcil d'observar, ja que roman a l'arbre durant tot l'hivern.
Localització i importància de l'espècie
Cal dir, de principi, que els plataners representen, quantitativament, la població arbòria més important del Socors amb un número, si fa no fa, de 100 individus.
Aquesta població de plataners ocupa sobretot la zona del paratge del Socors, que s'estén sobre una superfície de 7.260 m2. En aquest espai, l'Ajuntament va plantar l'any 1996 al voltant de 100 individus de plataners joves.
Fora d'aquest indret també hi ha plataners aïllats, al començament del camí del Mig i al recinte que forma el patí dels Pous.
8. EL XOP BLANC (Populus alba L.)
Introducció a les Salicàcies: el xop blanc
La família de les Salicàcies (Salicaceae)68 està formada per més de 300 espècies botàniques que es distribueixen, fonamentalment, per les regions temperades i fredes de l'hemisferi boreal.
Aquesta família es divideix en quatre gèneres diferents: Chosenia, Toisusu, Populus i Salix. Pel que fa a les nostres terres, els dos gèneres més representatius són el gènere Populus i el Salix. En general, tots dos gèneres estan formats per arbres i arbustos caducifolis que solen habitar sòls d'al·luvió, humits i fins i tot xopats.
El xop blanc forma part del gènere Populus, que està format per plantes de port arbori, amb aments característicament pènduls i pol·linització anemòfila.
Generalitats
El xop blanc (Populus alba L.)69 és un arbre ben característic de la família de les Salicàcies que forma part dels boscos de ribera (Populion albae) a les contrades mediterrànies i també a l'estatge montà.
Aquest arbre també s'anomena àlber70 o arbre blanc perquè les fulles es troben cobertes al revers d'una densa borra blanca i pel color gris molt clar dels troncs joves.
Com que són de creixement ràpid, sovint es planten arrenglerats, fent arbredes a les terrasses fluvials de les comarques humides. No obstant això, el xop tolera règims fluvials força irregulars; amb la qual cosa fa possible que visca fins i tot a les comarques més meridionals.
Com a resultat del seu color i del seu port s'empra com a arbre d'ombra als parcs i als passeigs. Aquest arbre fa una fusta tova i poc consistent, però adequada per a fer pasta de paper o estris lleugers.
Pel que fa al coeficient de constància71 a l'àrea corològica, el xop blanc és una espècie de l'índex III: espècie quelcom freqüent o accessòria.
Descripció botànica de l'espècie
És un arbre caducifoli, dioic72, de capçada ampla i de tronc fort, sovint recte o quelcom arquejat, que pot arribar fins als 30 m d'alçària.
Té una escorça llisa, que en els exemplars joves és de color blanc grisenc o fins i tot gris verdós. Amb els anys, tanmateix, l'escorça es torna aspra, gris fosca i amb clivelles.
Les fulles són alternes, de 6 a 10 cm de llargària i de 5 cm d'amplària. És a dir que, per regla general, el limbe és tant o més ample que llarg. Pel que fa al polimorfisme foliar, en algunes rames les fulles són de marge gairebé circular, redó, però, generalment, solen ser ovades i, amb 3 o 5 grans lòbuls, arredonides a la base i amb llargs pecíols.
L'anvers és de color verd fosc i brillant, i el revers blanquinós i cobert d'un borrissol força característic.
Les flors es disposen en inflorescències denses, conegudes com aments. Els aments masculins són blanquinosos, amb estams de color roig carmí, de 4 a 6 cm de llargària i pènduls. Els femenins són de la mateixa mida, però de color gris verdós.
Una característica singular d'aquesta espècie és que les flors solen aparèixer abans que les fulles.
Localització i importància de l'espècie
El xop blanc (Populus alba L.) està representat al recinte arbori del Socors per dos individus joves que es troben situats al començament del camí de la dreta, el que passa per la vora de l'ermita per prendre la direcció del camí del Pou d'en Martí, un poc després de començar aquest camí, tot just a l'indret on hi ha una capelleta empedrada.
Joan Baptista Campos i Cruanyes
APÈNDIX
61. L'origen d'aquests arbres ha estat un motiu d'incertesa per als botànics. Això no obstant, actualment es considera com a espècie originada per la hibridació entre el plataner oriental i el plataner occidental. Campos i Cruanyes, J. Bta. Llibre de festes de Sant Pere. "A propòsit de dos plataners del parc de la Panderola. L'arbreda d'alineació del camí de la Mar", p. 137. El Grau de Castelló, 1995.
62. A més, els plataners actuen com a filtre de retenció de partícules contaminants. Per això solen plantar-se a les avingudes i als carrers. Campos i Cruanyes, J. Bta. Art. cit., p. 137. El Grau de Castelló, 1995.
63. Potser que siga per aquest motiu que també s'anomene plataner d'ombra.
64. Albuixech Moliner, J. Op. cit., p. 139. Castelló de la Plana, 1994.
65. Plantes monoiques són aquelles que tenen les flors masculines i les femenines en un mateix individu.
66. Fulla palmatífida és aquella fulla palmatinèrvia amb divisions estretes o agudes que no ultrapassen la meitat de la distància entre el contorn del limbe i el punt d'inserció d'aquest amb el pecíol.
67. Aqueni és un tipus de fruit sec i indehiscent, amb una sola llavor no soldada al pericarp.
68. El nom Salicàcies prové de Salix, el gènere més nombrós (amb més de 200 espècies) dels quatre gèneres que formen part d'aquesta família.
69. Pel que fa al nom científic (Populus alba L.), cal dir que Populus, nom del gènere, prové del llatí Populus i aquest del grec paipalleis, que vol dir sacsar, per la facilitat que tenen les fulles d'aquest de ser mogudes pel vent. El nom específic -alba- prové d'alba, blanc, pel revers de les fulles. Campos i Cruanyes, J. Bta. Les pedres de la memòria. "La nostàlgia d'un àlber (Populus alba L.) a la vora del primer molí", p. 23. Publicació de la Colla Salandratxo. Castelló de la Plana, 1997.
70. Segons sembla, l'evolució del nom primitiu d'aquest arbre al País Valencià ha estat molt curiosa, ja que d'«àlber» es va passar a «albre». D'altra banda, l'homonímia amb arbre va fer que, per a evitar confusions, s'hi afegira un qualificatiu que va ser «blanc»; el resultat de tot això va afavorir un nou nom: «albre blanc», el qual ha quedat definitivament transformat en «arbre blanc». Campos i Cruanyes, J. Bta. Art. cit., p. 23. Castelló de la Plana, 1997.
71. Albuixech Moliner, J. Op. cit., p. 189. Castelló de la Plana, 1994.
72. Els xops són plantes dioiques, és a dir, que hi ha uns individus masculins i uns altres femenins.
DEFUNCIONES EN EL CENSO ELECTORAL DE 1931
Copia extraída de una hoja del Archivo Familiar de Don Juan de la Figuera Bertrán:
«Don Julio Marzá Ciurana, Presidente de la Junta municipal del Censo electoral de Cálig.
Certifico: Que según costa en el Registro de Defunciones que obra en este Juzgado han fallecido desde 1º de Julio de 1930 hasta el dia de hoy
Vicente Cuartero Borrás 64 años
Vicente Bel Vizcarro 58 ,,
Jacinto Tafalla Garcia 50 ,,
Ramón Lavernia Paulo 68 ,,
Narciso Pedra Bonet 72 ,,
Crisanto Zaragozá Batiste 41 ,,
José Roda Roures 45 ,,
Joaquín Forner Lacruz 88 ,,
Vicente Marzá Pallarés 88 ,,
José Pedra Agramunt 71 ,,
Joaquín Redó Cuartero 76 ,,
Todos lo cuales figuran como electores de éste término municipal Distrito municipal nº 2 nombre Escuela de Niños Sección única titulada Escuela de Niños en la lista definitiva vigente de dicha Sección.
Asi mismo, no consta en este Juzgado se haya incapacitado ni suspenso en el ejercicio del derecho del sufragio a ningun elector que figure en la Lista definitiva de electores desde su publicación hasta la fecha.
Cálig a 24 de Marzo de 1931
El Presidente
Julio Marzá»
Juan de la Figuera Bertrán
PREGÀRIA A LA MARE DE DÉU DEL SOCORS
(Pregària feta amb motiu de la caiguda que vaig patir a l'escala de casa meua el dia 20 de novembre de 1995)
Mare meua, oh Maria!
Verge Santa del Socors!
Humil em presento a Vós
implorant dolça alegria.
Us demano companyia,
la vostra i la del Senyor.
Doneu-me-la, per favor,
mentre visc aquí a la terra
i aparteu de mi la guerra
que em dóna el meu fort dolor.
Josep Manuel Borràs i Mercè
FUNERAL I ENTERRO DE LA TIA, SOR AMPARO, A CÀLIG
Mil nou-cents noranta-set era l'any,
i un dinou de juny i a la tarda, era el dia,
que una religiosa de Càlig, amb afany
per reunir-se amb Déu, tranquil·la i en pau moria.
Aquest dinou de juny i a la tarda,
sor Amparo, que era la meua tia
i era religiosa de clausura de l'orde
Trinitària, mort a Càlig, havia.
Un gran funeral li van organitzar,
i a l'altar de l'església del convent
d'aquest món la van acomiadar
molts capellans i, del poble, molta gent.
Fins a onze capellans vaig comptar.
Portaven l'estola lila, tots,
per a la santa missa concelebrar,
i vestien de color blanc, tots.
A molts d'ells coneixia perquè de Càlig n'eren
dos: mossèn Vicent Beltrán i mossèn Manuel Giner;
mossèn Francesc Almela i mossèn Sebastià Aicart eren
de Benicarló, mossèn Salvador Portolès era foraster.
Van fer una gran missa concelebrada
amb els onze capellans tots revestits,
a més del grup de gent que cantava.
És el funeral que més solemne he vist.
En acabar-se el funeral, són les normes
de clausura de les religioses de la Trinitària ordre,
que els capellans i de la família sols els homes
acompanyin al cementiri de convent, al fèretre.
L'altra gent ens quedàvem dins a l'església
on totes les persones que volien passaven,
i de la difunta, a les dones de la família,
el condol amb dos petons, ens donaven.
Aquí s'acaba la narració i la vida
amb l'enterro d'una religiosa com cal,
que era la meva tia, sor Amparo, estimada,
i que va tenir un gran i emotiu funeral.
Sóc neboda de sor Amparo i, com ella, de Càlig natural.
Agraeixo a la comunitat Trinitària de Càlig també,
així com als onze capellans que han celebrat el funeral,
i a la mare superiora que l'ha preparat molt bé.
M.ª Àngels de la Figuera Bengochea
UNA CESTA QUE MUCHO ME HIZO REIR
Cuando era pequeña
mi abuela vino a casa
y le pidió a mi madre
que yo le acompañara.
Quería ir al campo
y para no ir sola
a recoger unos frutos,
y yo fui contenta y gustosa.
Con una cesta cada una
ya al campo nos fuimos,
y al llegar al campo
las dos cestas de frutas llenamos.
La de mi abuela era muy grande,
una cesta de vendimiar.
La mía era más pequeñita,
tamaño de mi corta edad.
Y cuando ya de regreso,
mi abuela iba delante,
llevaba la cesta en la cabeza
con un garbo muy elegante.
Yo iba unos pasos atrás,
casi no la podía seguir,
y ocurrió un suceso
que mucho me hizo reír.
Había un algarrobo,
al lado del camino estaba,
se salía un bastón
que se le colocó en el asa.
En el asa de la cesta
y colgando se quedó
meciéndose en lo alto
y por fin al suelo se cayó.
Derramando todos los frutos
por el suelo marchitados,
y yo me moría de risa
y mi abuela al cielo ponía el grito.
Y no dejaba de reír
mi abuela más se enfadaba
y cogiendo un bastón
detrás de mi se abalanzaba.
Yo al ver sus intenciones
deje la cesta al suelo,
allá en el medio del camino
yo escapé corriendo.
Como no podía alcanzarme
a pedradas se lió,
y como más se enfadaba
más risa tenía yo.
No me acuerdo como terminó esto,
como terminó al fin,
sólo sé que esta dichosa cesta
mucho me hizo reír.
Aún cuando lo recuerdo
la risa me hace brotar,
me veo corriendo delante
y mi abuela Mª. Teresa atrás.
Remedios Anglés Anglés
ACTUACIONS DELS DOLÇAINERS DE CÀLIG FORA VILA
El dissabte, dia 23 d'agost, es va celebrar a Vinaròs el I Aplec de Dolçaina, Gralla i Tabalet. Hi van actuar diverses colles, com són ara els grallers d'Ulldecona, la Set Cervells de Jesús, els dolçainers de la Galera, els dolçainers de Tortosa i el grup Tresmall de Vinaròs. Però també hi havia una colla nova: la dels dolçainers de Càlig.
El dia 13 de setembre, els dolçainers de Càlig també van actuar a la ciutat de Tortosa, on van tocar, primer, pels seus carrers i, després, damunt d'un escenari. Aquest cop hi havia molts més grups vinguts de Tortosa, Amposta, Benicarló, Vinaròs (Tresmall), Falset...
D.G.M.
Cap al final del mes de setembre s'han iniciat novament les obres de construcció de la Casa de Cultura, les quals corresponen a la 3a fase i 3a fase bis. El destriament en dues parts d'aquesta tercera fase s'entén com l'aportació econòmica que fan per separat les institucions públiques. Així, la Diputació de Castelló, mitjançant el Pla Provincial d'Obres i Serveis (PPOS), aporta nou milions de pessetes i l'Ajuntament de Càlig, per la seua banda, n'ha posat vuit per completar, amb això, el total d'aquesta nova fase.
Amb les obres que ara es faran a la Casa de Cultura, conduïdes per Construcciones J. Borrás, SL, l'edifici quedarà tot tancat, ja que s'alçaran les parets de l'exterior, alguns barandats de l'interior i es farà també la teulada.
Finalment, cal afegir, que està previst obrir l'any que ve el carrer -de 8 m d'ample, ço és 6 m de calçada i 2 m de voreres- que hi ha traçat des de l'avinguda de la Constitució fins al passeig d'en Blai Osanz, després d'arribar a un acord previ amb els veïns afectats per aquesta nova via pública.
A.Q.A.
NOU MURAL DE L'ASSOCIACIÓ DEL CARRER DEL SOCORS
L'Associació Cultural d'Amics i Simpatitzats del Carrer Verge del Socors ha dissenyat i dibuixat un nou mural amb motiu de la celebració de les festes del carrer que aquesta associació realitza tots els anys al voltant de la festa de la Mare de Déu del Socors.
En aquesta ocasió, el mural l'ha fet, l'associació, al carrer de Marimon, a la paret d'una casa cantonera de propietat pública, i el tema l'ha centrat en els partits polítics, d'on sobresurten el PSOE i el PP i l'alternança que a nivell d'Estat es va produir a les darreres eleccions; també hi són representats els dotze estats europeus.
A banda d'això, a les festes del carrer del Socors, enguany, s'hi han programat diversos actes: grups musicals que han omplit la nit, animació de teatre, traca i focs d'artifici, curses, degustacions de paella i sopars de germanor que han acollit a un públic nombrós, a més de la participació dels associats.
Per a Joaquim Anglès, secretari de l'associació cultural, l'important és «intentar compaginar les activitats que agraden a la gent gran i les que agraden als més menuts. El resultat de les festes d'enguany ha estat bo, amb una participació prou alta, encara que aquesta participació no ha sigut tan elevada com en anys anteriors».
A.Q.A.
EL CORRELLENGUA VA PASSAR, PER PRIMERA VEGADA, PER CÀLIG
Calijons i calijones van sortir al carrer sorpresos de veure que un grup de joves anaven fent cercavila pel poble tocant dolçaines i tabalet, portant una flama acompanyada d'una llarga senyera i, al capdavant, els nostres quatre nans. Diem que eixien sorpresos perquè ens preguntaven què era tot allò, què se celebrava. Nosaltres simplement els contestàvem: «és el correllengua»; i els convidàvem a participar en la cercavila fins a arribar a la plaça Nova i allí escoltar el manifest que es llegiria.
Tot i les nostres explicacions, la gent no sabia què era el correllengua, i intuïm que, a hores d'ara, continuen sense saber-ho.
El correllengua és, dit planerament, una manera de mostrar la unitat de la nostra llengua.
La flama de la llengua recorre nombrosos pobles i ciutats d'arreu de les terres de parla catalana formant quatre columnes (la de Poblet, la del Pinós, la de Biar i la de Guardamar) que, com cada any, el dia 9 d'octubre es troben a la ciutat de València.
L'objectiu de la flama és aconseguir que cada dia la nostra llengua siga més forta i més usada, a tots els nivells, pels nostres conciutadans.
Per una altra banda, l'objectiu de l'AC Crema Catalana de dur al poble la flama de la llengua vinguda des de Poblet (lloc on es troba al tomba del rei Jaume I) és molt clar: fer sabedors a tots, calijons i calijones, que la nostra llengua està viva i que, entre tots, l'hem de mantindre viva, encara que certs sectors del País Valencià vulguen trossejar-la per fer-la, finalment, desaparèixer.
Mantidre viva la nostra llengua i la nostra cultura, mentre els sectors dominants de la Comunidad (el País Valencià, per entendre'ns) ens la volen apartar, és una tasca molt dura, però cal que sapiguem que hi ha moltíssima gent, moltíssims valencians i valencianes, que estan disposats a dur a terme aquesta tasca mitjançant l'organització de diferents actes al llarg de l'any -conferències, trobades, cursos, manifestacions...-, tant a nivell local com comarcal o de País.
Moltíssima gent, a la qual se suma l'AC Crema Catalana, continuen organitzant conferències i uns altres actes d'interès per a aquelles persones que pensen que és necessari seguir endavant amb aquesta tasca.
Per aquesta raó, l'AC Crema Catalana us convida a tots a participar en cadascun dels actes que té programats al llarg de l'any i que us seran anunciats amb temps.
Associació Cultural Crema Catalana
CENTENARS DE CALIJONS VAN ACUDIR AL SOCORS EL DIA DE LA PATRONA
El dia 6 de setembre, dissabte, va tenir lloc a l'ermita la celebració de la festa i fira de la Mare de Déu del Socors.
Un any més, els calijons van pujar de l'ermita per passar un dia d'esbargiment en aquest paratge i participar en els actes, generalment religiosos, que se celebren durant aquesta diada festiva.
De bon matí (tot i que enguany moltes persones ja havien pujat al Socors tres dies abans de la festa per a assenyalar i reservar el lloc que ocuparien davall de l'ombra a l'hora del dinar), el camí de la Mare de Déu, que va des de poble fins a l'ermita, era transitat per vehicles que transportaven cadires i taules per parar-les al recinte ermità -ja que al migdia l'Ajuntament va servir prop de 900 plats d'arròs (es van fer 13 paelles de 70 places cada una)- i per persones que, per diversos motius, no poden assistir als actes que s'hi fan, les quals, només ix el sol, s'atansen a l'ermita per fer la visita a la Mare de Déu, encendre unes llumetes i comprar, si fa al cas, una plaqueta de torró o bé unes altres coses a les paradetes que en aquestes hores ja hi ha parades.
Les tres novetats que enguany cal ressaltar de la festa han estat, en primer lloc, la instal·lació d'una barra de bar al paratge del Socors durant la nit de la vespra de la festa i el mateix dia de la festa, muntat entre els pubs Sala 4 i La Lluna, que van congregar gent jove, sobretot, fins al trenc d'alba; en segon lloc, la caiguda de la campana de l'ermita, a migdia, que no va provocar cap desgràcia perquè en despenjar-se va caure a una mena de replanell que hi ha davall mateix de l'espadanya; i, finalment, l'actuació d'un grup folklòric de Castelló de la Plana, el Grup de Danses Castelló, que va actuar a la replaça de l'ermita un cop finalitzats els balls tradicionals de Càlig que es fan després d'acabada la processó de la tarda.
A.Q.A.
SESSIÓ ORDINÀRIA
7 de juliol 1997
1. S'aprova l'acta de la sessió anterior.
2. S'aprova la relació de factures i rebuts núm. 6/97, per un import de 2.942.594 pessetes.
3. S'acorda concedir les llicències d'obres següents, vists els informes favorables emesos pel tècnic municipal:
A Lorenzo Sanz Vicent, per a cobrir la terrassa de l'immoble situat al c. Doctors Marzà, núm. 12. Exp. 24/97.
A Manuel Lacruz Gascó, per a arranjaments de la teulada de l'immoble situat al c. Sant Roc, núm. 21. Exp. 28/97.
A Luis Mercé Pedra, per a canviar dues portes del pati a l'immoble situat al c. l'Hospital, núm. 9. Exp. 31/97.
A María Isabel Agramunt Collell, per a posar pis i escales a l'immoble situat al c. la Raval, núm. 49. Exp. 29/97.
A Samuel Gómez Albalate, per a repicar i lluir la façana de l'immoble situat al c. Estret, núm. 7. Exp. 32/97.
A Raquel Querol Esteller, per a tapar els forats de la paret de l'immoble situat al c. Santa Magdalena, s/n. Exp. 37/97.
A Juan Mariano Vidal Castelón, per a fer un safareig a l'immoble situat al c. l'Ermita, s/n, esc. 1, 4t. Exp. 34/97.
A Juan A. Traver García, per a fer un safareig a l'immoble situat al c. l'Ermita, s/n, esc. 1, 4t. Exp. 35/97.
A Luisa Gómez Gómez, per a la rehabilitació d'habitatge a l'immoble situat al c. Sant Llorenç, núm. 5. Exp. 27/97.
A Rafael Martín Sierra, per a la construcció de quatre habitatges unifamiliars adossats a l'immoble situat a l'av. Constitució, núm. 47. Exp. 36/97.
Es denega la sol·licitud feta per Joaquina Roda Morera, destinada a la rehabilitació de l'habitatge de l'immoble situat al c. Magistrals, s/n. Exp. 30/97.
4. S'adjudica definitivament a la mercantil Construcciones J. Borrás, SL, l'execució de les obres de la Casa de Cultura, 3a fase, per la quantitat de 9.605.240 pessetes.
5. S'autoritza a José Domingo Llorens Febrer, a Sergio Vidal Cuartero i a Bautista Gumbau Fontanet la instal·lació de gual permanent als immobles situats al c. l'Hospital, núm. 3, al c. Santa Magdalena, núm. 10, i al c. Santa Bàrbara, núm. 97.
S'autoritza a Nicolás Mínguez Muñoz la instal·lació de taules i cadires al c. Santa Bàrbara.
Se sol·licita de la Diputació de Castelló un subvenció per a l'execució de les obres de reforma de la plaça de la Diputació.
6. S'aprova el padró de contribuents per al proveïment d'aigua que correspon al primer trimestre de 1997.
7. S'aprova l'estudi justificatiu de costos de manteniment de les instal·lacions de sanejament i de depuració d'aigües.
8. S'aprova el programa de festes patronals que es faran entre els dies 8 i 17 d'agost, ambdós inclosos.
9. Diverses preguntes sobre les festes i la pintura de les façanes.
SESSIÓ ORDINÀRIA
4 d'agost de 1997
1. S'aprova l'acta de la sessió anterior.
2. S'aprova la relació de factures i rebuts núm. 7/97, per un import d'1.721.267 pessetes.
3. S'acorda concedir la llicència d'obres següents, vists els informes favorables emesos pel tècnic municipal:
A Josefa Borrás Borrás, per a la rehabilitació d'habitatge a l'immoble situat al c. Sant Jordi, núm. 19.
4. S'informa favorablement la sol·licitud formulada per Vicente José Bou Marín, per a la instal·lació de l'activitat de fabricació i venda de pa i d'uns altres productes de brioixeria a l'immoble situat al c. Marimon, núm. 30.
5. S'autoritza a Luis Mercé Pedra la instal·lació de gual permanent a l'immoble situat al c. Santa Bàrbara, núm. 48.
Es proposen com a festes escolars, per al curs 1997/98, els dies 23 i 24 de febrer i l'1 de juny.
Es compareix en els recursos contenciosos administratius interposats per Creakit, SL, i Josefa Sorlí Benedito.
6. Se sol·licita de la Diputació de Castelló la delegació per a la contractació de les obres de «Condicionament de les piscines municipals».
7. Diverses preguntes sobre obres, els semàfors i els trofeus de les festes patronals.
SESSIÓ ORDINÀRIA
1 de setembre de 1997
1. S'aprova l'acta de la sessió anterior.
2. S'aprova la relació de factures i rebuts núm. 8/97, per un import de 3.441.561 pessetes.
3. S'acorda concedir les llicències d'obres següents, vists els informes favorables emesos pel tècnic municipal:
A Joaquín Marzá Monroig, per a la construcció d'una nau industrial a l'immoble situat al c. el Calvari, núm. 3. Exp. 57/97.
A Hans Lubberstedt, per a la construcció d'habitatge unifamiliar a l'immoble situat al polígon 5, parcel·les 93 i 500. Exp. 56/97.
4. S'informa favorablement de les sol·licituds de llicència fetes a instància d'Alberto Fandos Gargallo i Vicente Conesa Batiste, per a la instal·lació de les activitats destinades al funcionament de la llar de la tercera edat i a l'ampliació de la granja porcina de cicle tancat, als immobles situats al c. l'Hospital, núm. 23, i al polígon 16, parcel·les 207, 18 i 20, d'aquest terme municipal, respectivament.
5. Es denega a Juan Albiol Villar l'autorització per a connectar a la xarxa general de proveïment d'aigua a l'immoble situat al polígon 9, parcel·la 122.
6. S'acorda sol·licitar de la Conselleria d'Educació una ajuda el més elevada possible per a portar a cap les obres de «Reformes de les escoles».
7. S'aprova la modificació de les tarifes de les ordenances fiscals, les quals s'augmentaran en un 2%, tret de la taxa de clavegueram que s'estableix en la quantitat de 2.000 ptes/any.
8. S'aprova la modificació de crèdits en el pressupost ordinari de 1997, amb càrrec a majors ingressos, vists els informes favorables emesos.
9. Diverses preguntes sobre obres, neteja i el servei de pediatria.
TRENTA DIES DE CAMÍ CAP A SANTIAGO DE COMPOSTEL·LA
Òscar Gascó, de 27 anys, és un dels pocs calijons que ha fet el camí de Santiago, el que des de Roncesvalles (al Pirineu de Navarra) fins a Sant Jaume de Galícia, i a més, l'ha fet en dues ocasions. Ara conta com li va anar.
Per què vas fer el camí?
Bé, era una idea que ja la tenia, ja havia llegit sobre el camí, m'interessava. Aquest tipus de coses m'han agradat des de sempre.
Quines coses? El fet de caminar o el mateix atractiu que té aquesta ruta?
Cada u té un motiu. Hi ha persones que ho fan per motius religiosos, n'hi ha que per motius esportius; la gent va a peu, amb bici i també amb cavall. Alguns el fan simplement per veure l'art, perquè aquesta és una de les rutes més importants d'art romànic. Jo el vaig fer perquè sempre m'han agradat les coses així, i en part, també, per l'aventura de caminar trenta dies.
Trenta dies et va costar? Des d'on vas eixir?
Me'n vaig anar amb tren a Tarragona, i des d'aquí a Pamplona on surten autobusos que van directament a Roncesvalles, a la frontera amb França, que és l'entrada del camí francès. Des d'aquí vaig començar a caminar.
I aquí és on et donen el diploma de pelegrí?
No, a Roncesvalles el que et donen és un full de control (una credencial) que et segellen per on passes i que acredita, quan arribes a Santiago, el camí que has fet. Vull dir, també, que al voltant del camí de Santiago hi ha una infraestructra molt bona i que hi ha oficines d'atenció al pelegrí on t'informen de tot allò que podràs trobar a la ruta.
Quin equipament et vas endur? Com vas anar preparat?
Bé, com que són més de 800 km els que has de fer caminant, com més lleuger vas de material millor. Jo portava unes bones botes perquè et trobes tot tipus de terreny, un impermeable perquè en 30 dies de camí et pots trobar de tot, la roba necessària per a canviant-te i rentar la bruta als albergs, un sac de dormir, una petita farmaciola per a guarir-te les nafres i bambolles dels peus, una guia que és sempre molt útil, una jaqueta, que no vaig necessitar, una càmera de fotos i calcetins bons de cotó; pensa que el peu és el que et suporta durant tot el viatge i és allò que has de cuidar més.
I, de menjar, no en portaves?
D'això et vas proveint al llarg del camí als pobles per on passes. Naturalment, cada u s'ho munta com vol i si un té prou diners i vol anar de restaurant cada dia és molt lliure de fer-ho.
Però això li lleva una mica d'encant, no?
Sí, sí que li'n lleva, d'encant. Jo el que més m'he trobat és gent que entra a botigues i es compra allò que necessita. Jo també ho feia així, encara que si algun dia m'abellia de menjar calent, doncs menjava calent.
Què et vas trobat pel camí?
Em vaig trobar molta gent, gent d'infinitat de països, fins i tot d'Austràlia i del Japó. El camí de Santiago és molt conegut pel món.
Però, és un sol camí o hi ha variants?
El camí te'l pots fer tu des de Càlig o des de qualsevol altre lloc, i serà el teu particular camí de Santiago, però el que jo vaig fer és la ruta més coneguda, la que feia la gent que venia des d'Europa i entrava a la península a través de Roncesvalles passant per la Rioja, per Castella... Aquest és el que tots anomenen el camí francès, el que tots entenen per camí de Santiago.
I suposo que deu estar suficientment senyalitzat?
Sí, amb marques de pintura groga sobre roques, pals metàl·lics... Només cal seguir-los, i passes per ciutats com Pamplona, Logronyo, Lleó, Burgos... per pobles, muntanyes, camps de blat... És possible que algun tram no coincidisca amb el camí original, però això es fa per a no dificultar la circulació quan l'antic camí ha estat substituït per una carretera. El que fa el govern de Castella, per exemple, és habilitar alguns camins paral·lels als trams de carretera només per a pelegrins.
L'etapa de cada dia, la decidies el dia abans o ja ho portaves tot previst de més temps?
A la guia que portava ja estaven les etapes marcades i jo procurava seguir-les. Eixia a les 6.30 h o 7.00 h i caminava només fins a les 14.00 o les 15.00 h per fer-ho més descansat, i així poder arribar a la fi de la pelegrinació en més bones condicions. El final de l'etapa sempre era un alberg dels que ja hi ha preparats per atendre els pelegrins i, en arribar, el primer de tot era ensenyar la credencial perquè la segellassen i després em dutxava, me n'anava a comprar el menjar necessari i visitava el poble.
Quan tornava xarrava amb altres pelegrins i comentàvem les incidències del dia. Allí, als albergs, podies dutxar-te amb aigua calenta, cuinar, rentar la roba i dormir per un preu que oscil·lava entre les 300 i les 500 pessetes, segons com era de nou l'alberg; els que millor estaven, per això, eren els de Galícia.
No vas tindre mai cap problema d'allotjament?
Només un dia vaig estar a punt de no tindre'n, perquè quan vaig arribar em van donar la darrera plaça que quedava per a dormir. D'albergs, n'hi ha per tot arreu per acollir els pelegrins, i si això et falla sempre pots anar a una pensió.
Explica quin temps vas trobar i el paisatge que vas veure.
Llevat d'un dia que va ploure, quan ja anava per Galícia, els altres dies vaig tindre un temps molt bo, era el mes de juny. El paisatge era prou pla, encara que de tant en tant passava per algun alt. Al Pirineu la vegetació era la pròpia del bosc de muntanya, a Navarra, cereals i alguna vinya, a la Rioja molta vinya, a Castella-Lleó tot cereals i a Galícia boscos de castanyers i roures i després plantacions d'eucaliptus. El paisatge, la verdor de Galícia, és el que més em va agradar.
Per què no parles de les sensacions que vas tindre?
El camí es fa dur, i al llarg de tots aqueixos dies que dura no estàs sempre amb el mateix estat d'ànim i físicament tampoc no et trobes sempre en les millors condicions. De vegades camines durant molts quilòmetres sense trobar-te amb ningú i aleshores et sents sol, però, en general, senties alegria cada dia quan arribaves a l'alberg i notaves que havies complit l'objectiu d'acabar l'etapa marcada.
I quan arribes a Santiago, què passa?
Sembla que els peus et van més de pressa. Fas cap a un lloc anomenat el Monte del Gozo des d'on per primera vegada veus Santiago de Compostel·la. El nom de la muntanya es deu, per descomptat, a l'alegria que tens d'haver arribat, però també sents pena perquè tot allò que has viscut durant 800 km ja s'acaba. Allí hi ha una gran extensió de naus que serveixen per a acollir els pelegrins durant l'última etapa del seu viatge. Travesses la ciutat i a la plaça de la catedral -sempre seguint els senyals- et trobes la manisa en terra que marca el final del camí. Els pelegrins entren a la catedral pel Portico da Gloria. Allí, a una columna hi ha un lloc on has de posar la mà. Després, et trobes un cap escolpit a la pedra que diuen que és el retrat del constructor del pòrtic i l'has de colpejar tres vegades amb el teu propi cap perquè t'entre la saviesa que se li atribueix a aquest senyor; aquest costum el practiquen molt els estudiants de la ciutat en època d'exàmens. A continuació, els pelegrins pugen per unes escales i fan una abraçada a la imatge de l'apòstol sant Jaume, com a salutació i agraïment per haver pogut acabar el camí. Amb aquest acte es dóna per acabada la pelegrinació, però si vols un document que acredite que l'has feta, aleshores pots presentar la credencial que t'han anat segellant al llarg del viatge a l'oficina instal·lada per aquest motiu allà mateix i t'entreguen la carta compostel·lana; aquest document, on fins i tot el teu nom està escrit en llatí, representa que és el reconeixement que et fa l'Església. Una vegada has fet açò, si vols, pots anar a algun alberg on pagant 300 pessetes diàries tens dret a quedar-te tres dies, i si ets dels primers en arribar aqueix dia a la plaça de la catedral pots anar a un hostal que té el costum d'allotjar gratuïtament durant un dia els primers deu pelegrins de cada jornada.
Però tu volies anar més enllà de Santiago.
Sí, efectivament, volia arribar a Finisterre, com els antics pelegrins que desitjaven veure la fi de la terra, el punt on ells creien que s'acabava el món, però d'arribar a Santiago ja en vaig tindre prou. Els pelegrins actuals agafen l'autobús per anar a Finisterre.
A Càlig no vas tornar a peu....
Una companyia aèria feia una promoció entre els pelegrins i vaig anar amb avió de Santiago a Barcelona, i d'aquí a Càlig amb tren.
R.Q.L.
LA UE CÀLIG LA FORMEN CINC EQUIPS
La temporada 1997-98 comença per a l'entitat esportiva local amb una nova imatge, renovada, per tal de dur a terme una bona campanya.
A començaments del mes de juliol es va formar la nova Junta Directiva, presidida per Manuel Anglès, en una reunió que va significar fer reviure el futbol a Càlig després d'haver patit alguns problemes.
Fent un breu comentari sobre cadascun dels cinc equips, cal esmentar que:
- El primer equip (Segona Regional Amateur) ha format un conjunt de cara a un nou ascens de categoria, amb alguns fitxatges. El seu entrenador, Ramon Gasulla, es mostra esperançat i creu que l'equip aconseguirà l'objectiu fixat.
- L'equip juvenil (Segona Regional Juvenil) intentarà confirmar l'ascens aconseguit la passada temporada, tot fixant el seu objectiu en la permanència a la categoria. Víctor Caballer s'estrena com a entrenador i dirigirà l'equip aquesta temporada.
D'altra banda, la novetat d'aquesta temporada ha estat la incorporació de tres equips inferiors.
- Els cadets enceten, després d'alguns anys, un nou nivell de futbol base i es mostren interessats per tal de fer un bon paper. Com a entrenador tenen a David Gumbau, que a l'igual que els jugadors es mostra interessat per donar una bona imatge.
- Els alevins juguen en una especialitat o derivació del futbol anomenada futbol 7, amb només set jugadors de camp per equip i amb unes altres regles de joc Aquests s'enfronten a uns altres equips de les localitats de les rodalies.
- Els benjamins, per últim, també juguen a futbol 7, tot mesurant les seues forces amb equips de pobles veïns.
Aquests són els més joves, els quals formen part del planter de la UE Càlig. Ambdós equips estan dirigits per Francisco Anglés.
Ricard Gumbau
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada