dijous, 13 de setembre de 2007

Revista nº 33.- Octubre - Novembre - Desembre 1997

EDITORIAL

El nostre poble (encara que alguns no ho voldran acceptar( és un poble emprenedor, iniciador de bona cosa d'activitats culturals lligades al seu entorn i plenament identificades amb la nostra manera de ser, tot i que sovint, després de l'esclat que produeix encetar-ne una de novella, aquesta torna novament al jaç de l'oblit, tot esperant que algun o alguns somniadors la tornen a revifar i que durant un altre període de temps vinga de nou a formar part de la nostra vida quotidiana, perquè, encara que aqueixa activitat no es faça cada dia sinó que es desenvolupe una vegada a l'any, sabem que pertany al nostre poble, que forma part de la nostra essència.
És ben sabut, tanmateix, que el que vertaderament costa no és iniciar una activitat, el que és costós de veritat és l'esforç, l'energia i la il·lusió que cal emprar per continuar fent-la.
No farem ací, doncs, un repàs d'allò que coneixem, del que hem vist i viscut, perquè ben segurament que ens deixarem moltes activitats que, almenys, durant algun temps han sigut acceptades i han gaudit de plena vitalitat. Això no obstant, ens ve de gust fer-ne un tast, ja que conservem a la memòria la formació de grups musicals en una dècada concreta, la rondalla que feia voltes pel poble i animava i reunia la gent al voltant de melodies populars (de la qual encara ens queden algunes fotografies(, la representació escadussera de pessebres vivents, la formació de grups de teatre...
Tal vegada per a algunes persones les coses canvien paral·lelament amb els nous costums que adquireixen les noves generacions i mantenir certes activitats culturals, que formen part d'un temps concret, és una errada i cal, per tant, fer-les fora i cercar-ne unes altres de noves, més d'avui.
Sia així o no, del que sí que n'estem del tot convençuts, i que compartim, és que cal mantenir i potenciar la cultura del nostre poble, aquella que s'ha anat fent amb el temps amb l'aportació de moltes generacions de calijons, respectant-la i fent-la nostra alhora, encara que avui siga tan sols una romanalla d'allò que un dia va ser ben viu i participatiu.

COSTUMARI

El rotllo de Sant Blai

Amb l'arribada d'una celebració, aquesta ve acompanyada, sovint, d'algun plat o d'algun dolç característics. Això passa el dia 3 de febrer, festivitat de Sant Blai.
A Càlig hi ha el costum de fer el rotllo de Sant Blai (o darrerament comprar-lo al forn( i menjar-se'l tot seguint un petit cerimonial.
Ara us facilitem la recepta pels qui tingueu temps i ganes de fer-lo a casa:
Els ingredients que es necessiten per fer el rotllo són prou senzills. Aquí seguirem la mida de la tasseta perquè us n'isquen tres o quatre.
Un ou, una tasseta d'oli d'oliva, una tasseta d'aigua, una tasseta de sucre, farina i un pessic de pastilla.
Després d'amassar tots aquests ingredients, la massa s'ha de posar dins d'un cabàs de palma o d'una cistella, tapar-la amb unes estovalles i una manta i deixar que s'estove.
El temps d'espera serà d'un quart fins a tres quarts d'hora, només dependrà de la calor que faça.
Quan la massa estiga al punt, farem els rotllos. A continuació, amb un tallant o unes estisores, farem uns quants talls poc profunds al damunt. Després, agafarem un drapet mullat amb aigua i el passarem per tota la pasta. Finalment, l'enfarinarem amb sucre mòlt.
Tot seguit, l'enfornarem i, una volta cuit, tindrem el rotllo de Sant Blai.
I recordeu, per acabar, que l'heu de dur a l'església perquè siga beneït i resar un parenostre abans de menjar-vos-el, ja que només així té les propietats de guarir o prevenir el mal de gola.

ENTREVISTA

L'EXPRESSIÓ A TRAVÉS DE LA PINTURA

De vegades un es pot trobar gratament sorprès de veure que al seu entorn, al seu propi poble, hi ha persones, que viuen dins d'un cert anonimat, que desenvolupen una tasca o una afició que enriqueix el vessant cultural de la població, i, per tant, fan possible apujar el nivell de prestigi del poble, en el qual tots ens sentim, a través dels seus treballs, una mica representats.
Mercè Borràs Querol, que va nàixer a Càlig l'any 1936, és una d'aquestes persones. En ella hem volgut veure els motius que la van impulsar a decantar-se per una art difícil i alhora engrescadora i relaxant: la pintura com a plasmació viva de la realitat i de les sensacions.
Casada amb Emiliano Anglés Querol, Mercè Borràs té dos fills, el Marc i la Irene, els quals li donen suport i l'encoratgen a continuar en aquesta afició que per a ella va més enllà d'un simple passatemps, ja que és l'expressió de les seues pròpies vivències.
A Mercè Borràs li hem fet algunes preguntes sobre la seua obra, però n'han quedat moltes que també ens hagués agradat de fer, sens dubte una bona excusa per tornar a entrar a casa seua i assaborir aqueix ambient net i artístic que s'hi respira.

En quin moment vau sentir que us va nàixer aquesta afició per pintar?
Doncs, jo crec que vaig nàixer amb la pintura. Sempre he dibuixat i he fet alguna coseta, que guardo a casa dels meus pares, com són àngels, retrats... Però va ser a partir de l'accident que va patir el meu home, farà cosa de set anys, que, parlant amb una persona, aquesta em va preguntar si tenia alguna afició que m'alliberés de l'espant i de l'esglai que havia viscut i em va suggerir que anés a l'escola d'art de Vinaròs. De fet no hi vaig anar massa, però allò va ser per a mi com un palanca que em va ajudar a fer el que he fet fins avui.
De menuda, heu dit que ja us agradava dibuixar.
Dibuixar, simplement, fins i tot pintava alguna cosa, però mai no m'havia ficat dins de les tècniques de la pintura. Va ser la Maria Cinta qui em va fer veure el que jo duia dins de mi, perquè va saber intuir que jo podia fer el que ara estic fent, que tampoc no és molt. I també he d'agrair els consells de Federico Valls, que ha sigut un bon crític de les coses que estic fent.
En el primer contacte que una persona té amb la pintura, quina és la sensació que experimenta?
És, diguem-ne, una sensació de ximpleta, perquè penses "tot això ho he fet jo" i immediatament t'ho emmarques. Després t'adones que era un bunyol, perquè en aquells moments no saps que pots arribar a fer-ho molt millor. De totes maneres, tal i com avances en la tècnica fas més teua aquella famosa dita: "sé que no sé". Un sempre es pot superar i cada dia que passa te n'adones que encara queda molt per aprendre.
A la pintura, de tècniques emprades, n'hi sol haver moltes, quines són les que més us agraden?
M'agrada, sobretot, el realisme, expressar allò que veig. Les postes de sol m'entusiasmen, aquesta cosa tan bonica que ofereix la natura. També m'agraden els ocres de les herbes del camp. Abans, hagués netejat tots els camins, els hagués deixat sense la brossa, avui, en canvi, gaudeixo de veure els colors ocres de les herbes, i és que en aquesta terra nostra, tan lluminosa i tan plena de contrastos i de colors, la pintura apareix a qualsevol raconada.
Veient els quadres realistes, la llum sembla que és una de les característiques que més sol impregnar el vostre treball.
La llum i tot el conjunt, d'una manera especial els cels. Amb aquest element de la natura, hi estic obsessionada. Ara mateix, quan anem a Vinaròs i veig l'eixida del sol, li dic al meu home: "mira quina meravella, això és preciosíssim". M'encanta veure la difusió de colors que s'hi produeixen.
I pel que fa a l'aquarel·la?
Home, hi ha una gran quantitat de pigments que jo també he usat per fer aquesta pintura contemporània, més actual.
Es pot comparar la trajectòria del que he fet fins avui. Quan pinto no procuro fer el dibuix d'una cara, sinó que intento plasmar unes formes, uns trets, provinents dels meu estat d'ànim, que no sempre és igual. De vegades et proposes fer una cosa i la fas cent vegades i no acaba de sortir com realment vols, per això quan has acabat un quadre l'has de deixar com ha quedat, perquè si pretens reparar-lo el faràs malbé en un moment.
El paisatges, com ara poblacions, formen part del vostre corpus artístic?
M'agraden els paisatges, però en el que més m'hi fixo és en els núvols i en l'aigua, en els contrastos que aquests elements produeixen, cosa que fa que algunes vegades eclipse el pobles i no siguen en l'obra la part més representativa.
La pintura ha de transmetre sensacions a altres persones o és únicament la sensibilitat de l'autor la que afavoreix aqueixa sensació?
Si el que m'he proposat m'agrada, ja em dono per satisfeta jo. No sé si l'altra gent que ha vist la meua pintura capta aqueixa sensibilitat, el que sí que sé és que a mi m'ompli i és com un relax que surt de dins meu.
Com definiu la pintura que feu?
No et sé respondre a aquesta pregunta. Penso que són els altres, els qui la veuen, els qui han de dir si els agrada la composició que tenen davant seu i en quin estil ho emmarcarien.
Quan teniu un llenç en blanc i us poseu a dissenyar-lo, què feu?
Em poso música relaxant, tanco els ulls i començo a veure el disseny de la pintura, els dibuixos, les formes i els colors que passen per dins del meu cap. Després procuro passar-ho al paper.
El dia que vaig anar a Tírig, per exemple, al museu de la Valltorta, hi vaig veure meravelles. En aquelles roques on hi ha les pintures rupestres notava les formes, els colors ocres i els rovells verdiblaus i ataronjats que les descomponien. Només arribar a casa, vaig impressionar al paper les sensacions que m'havien produït aquella visió.
Heu tingut algun mestre, alguna persona que us haja guiat en aquest camí de la pintura?
Home, el meu assessor és, sens dubte, el meu fill, que té escola superior de pintura. Ell és qui em diu: "mamà, això està molt bé" o bé "ara prova de fer una altra línia d'estil, una altra cosa". És qui m'encoratja a millorar el meu treball. En certa ocasió li vaig dir que tenia ganes de pintar unes ales tallades amb unes estisores o una panera a la qual li vas posant aigua i aquesta raja contínuament, i això perquè el meu treball el veig com l'aigua que poses a un cove i que se'n surt i mai no està ple, jo el que vull és fer coses que queden, i això li va agradar, perquè és una sensació que la persona que pinta té el do d'expressar i transmetre aquesta mena de vivències que tots passem a la vida.
És així com, a través del pinzell, una cosa material, un pot expressar sentiments, emocions, vivències.
En aquesta vida m'han fet viure la felicitat moltes coses i pintar és una d'elles, perquè penso que alguna cosa quedarà de mi, és un do que he rebut per expressar aquestes coses i que he de saber aprofitar, com també ho ha de fer qualsevol persona mitjançat allò que l'ompli.
Quants quadres heu pintat, d'aquests que podríem definir com de l'expressió de sensacions?
Més de tres-cents.
Heu pensat de fer alguna exposició?
Les exposicions són per a vendre i jo, de moment, no tinc pensat de vendre res. De totes maneres, és cert que m'han proposat de fer algunes exposicions al castell de Peníscola i a Castelló de la Plana, però això vol dir classificar totes les pintures, emmarcar-les, trasllats...
Però sí que n'heu venut de quadres.
N'he fet alguns d'encàrrec.
Amb tot, jo mai no he mostrat les meues pintures al públic, únicament a algunes persones que han vingut a casa i els les he ensenyades.
Què els diríeu a aquelles persones que volen seguir aquest camí de la pintura?
Que pinten molt, que és a base de passar temps amb el pinzell com s'aprèn. Jo mateix treballo ací a casa, a casa dels meus pares i al camp, i les estones lliures que tinc les utilitzo per pintar, acompanyada d'una música relaxant, endinsant-me en el meu món per inspirar-me i reflectir en les línies i en els colors allò que vull expressar.
M'agrada investigar i enriquir-me en aquest camp i cerco les textures, els relleus, les fantasies, tot plegat fer coses diferents on em senta plenament bé, i aquest enriquiment penso que és el que cal transmetre a la gent.

A.Q.A.

OPINIÓ

A PROPÒSIT D'EL JOC ANCESTRAL...

Aquesta vila va acollir darrerament la visita del professor M.A. Pradilla, del qual vam descobrir, a més del munt de referències que ens participà en la seua conferència, un punt de contacte també important: el nostre paisanatge comarcal.
Això que hem indicat va passar al mes d'octubre, però els qui assistírem a aquesta conferència vam poder adquirir una de les últimes publicacions que aquest filòleg, juntament amb un company seu, J.E. Gargallo, han fet sobre el que s'ha denominat cultura popular, centrada en aquest cas a la localitat de Rossell, de la qual tots dos en formen part.
Des de l'Associació Cultural Crema Catalana, volem agrair la seua participació en aquest acte i l'interès demostrat d'acceptar la nostra invitació. De igual manera, volem encoratjar l'Associació Cultural Alambor, de Benicarló, de continuar fent possible la normalitat cultural i la dignificació del valencià a les nostres terres mitjançant la publicació d'obres a què fem referència, com és aquesta:
El joc popular de la paraula. Llengua, cultura popular i refranyer a Rossell (Baix Maestrat). Llibre escrit per J.E. Gargallo i M.A. Pradilla, amb pròleg de Joan Veny. Publicat per Edicions Alambor dins de la col·lecció Biblioteca Mestral. Benicarló, 1997.
Tot llibre, que en certa mesura ens haja agradat per un motiu o per un altre, ens porta molt sovint a fer-ne esment d'una manera oral o per escrit, així que nosaltres en aquesta ocasió emprarem aquesta última opció.
El llibre El joc ancestral... està dividit en tres capítols a més de comptar, també, amb un pròleg introductori de la mà del doctor de Filosofia i Lletres, Joan Veny.
El primer d'aquests capítols que porta de títol "La llengua i l'entorn" pretén fer-nos reflexionar sobre un fet evident i que molts cops oblidem: el llenguatge que emprem no és només un conjunt de regles que a més d'un ens han fet aprendre ganes o no ganes, es tracta d'un sistema que no es presenta isolat sinó dins d'un entorn que li és propi i que a la vegada el conforma com a tal.
Fent referència a això que estem assenyalant, cal també donar pas a les paraules dels propis autors: «El desconeixement de les coses aboca a la ignorància dels mots que les denominen, i d'aquesta manera es trenca una corda que ens lligava a la tradició. Una tradició que era portadora del nostre passat i configurava la nostra identitat col·lectiva. Tot plegat mena a una despersonalització de l'individu.» (pàg. 18)
Els autors, en aquest mateix capítol, evidencien totes aquestes afirmacions realitzades amb exemples de distints tipus. De ben menuts hem crescut amb les paraules, hem jugat a jocs lingüístics que ens han ensenyat els pares, contes, embarbussaments, endevinalles, refranys...
El corpus més important d'aquest treball que estem ressenyant l'ocupen els capítols segon i tercer, que porten de títol "Contribució a un calendari de refranys de Rossell. Peculiaritats i afinitats" i "De meteorologia i astronomia populars: mostra de refranys de Rossell". Es tracta d'una recollida de materials paremiològics referits al calendari de l'any, la meteorologia i l'astronomia popular. Segons el Diccionari valencià, la paremiologia és «l'estudi dels proverbis, sobretot com a expressió de l'ànima i dels costums populars».
Gargallo i Pradilla ens recorden què eren les tretzenades i de quina manera el poble assenyala, mitjançant la llengua, l'allargament progressiu de la jornada solar, a títol d'exemple: «A Reis, bèstia és qui no ho coneix», i quines expressions s'empraven, i encara s'empren, per indicar el canvi de temps o els distints fenòmens atmosfèrics: «Ponent la mou, llevant la plou». Tot això, no només centrant-se en el parlar de Rossell, sinó que aquestes dades que aporten poden servir per ampliar el punt de vista a les localitats que comparteixen veïnatge, hi ha fins i tot referències a varietats que es donen fora de les nostres fronteres lingüístiques (a Itàlia, concretament).
Són temes molt llépols, perquè ens permeten contrastar-los amb la realitat que ens envolta i, per això mateix, els autors d'aquest treball han afegit un bon grapat de referències bibliogràfiques per als qui, com nosaltres, ens hem quedat amb ganes de més.
Actualment, el mercat del llibre en català gaudeix de molts treballs que, com aquest, estan dins del que s'ha anomenat la lingüística externa i que inclou referències a l'àmbit psíquic, social, didàctic i comunicatiu, on es troba el mateix llenguatge.
Voldríem acabar aquests apunts indicant que, tal i com el mateix Veny ho fa al pròleg d'aquest llibre (pàg. 13), hi ha una tendència a qualificar aquesta mena d'estudis dins del que s'ha anomenat ecologia lingüística*, la qual mira d'estudiar les relacions entre l'home, l'espai i el llenguatge.

Núria Morera i Taus és membre de l'AC Crema Catalana

*Per a més informació sobre aquest terme, us recomanem la lectura del llibre Llenguatge i cultura. Per a una ecologia lingüística, escrit per Ricard Morant i Miquel Peñarroya, dins de la col·lecció Biblioteca Lingüística Catalana. Universitat de València, 1995.

BALANÇ DE L'ANY 1997

Podríem resumir el 1997 com l'any de les llums i les ombres. Tothom pot dir que és un títol que va bé a qualsevol activitat humana, ja que mai no plou a gust de tots, però jo voldria aclarir el perquè ho considero així.
Com a llums, està clar que inclouria tot allò que jo considero que ha sigut bo per al nostre poble. Destacaria primer la bona sintonia que hi ha hagut entre els dos grups polítics que formem el consistori. No és que no hi haja debat, que sí que n'hi ha, i a més a més és legítim i és l'essència de la democràcia, però és un debat en positiu i molt apartat de l'insult i de la desqualificació personal, a la qual s'ha arribat en alguns indrets.
També el debut de l'Agrupació Musical Vila de Càlig, la construcció de l'antic quarter, la magnífica organització de les festes d'agost i l'harmonia en què es van desenvolupar, així com la gran participació del veïnat i, en especial dels joves, en tots els actes programats.
Un gran moviment a l'alça de la construcció, que ha augmentat en un 250% en allò que significa de treball i d'ingressos.
L'acabament de la tercera fase del casal, que ja ens està donant a tots els calijons una idea del que serà, sens dubte, un edifici carismàtic a Càlig.
El gran moviment cultural dut a terme per totes les associacions, tant culturals com esportives: la Pere de Balaguer, la Crema Catalana, la Columbicultura, la UE Càlig (amb 5 equips de futbol i 85 fitxes que van des dels 8 fins als 25 anys)... La inclusió de Càlig dins del programa europeu PRODER, que ens pot aportar algunes inversions, etc.
Fins ací les llums. I les ombres?
Jo considero com a ombres tot allò que ens vam proposar fer enguany i que per unes o unes altres causes no hem dut a terme.
Vull ací fer una crítica a les institucions provincials i autonòmiques que en res o ben poc ens han ajudat. Fins a 7 sol·licituds d'ajuda hem demanat i totes ens han estat negades, mentre que als pobles de la contornada sí que les han donades.
La reforma de la plaça de la Diputació, el PAMER, l'INEM, el pla d'accessos, l'electrificació rural (el Socors i les granges), el pla d'esports (del qual està firmat el conveni, però no ens donen l'ordre de començar), la Torre...
Respecta de la Torre, teníem la paraula de la directora general de Patrimoni d'una subvenció de 3.500.000 de pessetes, però lamentablement ha passat l'any i no res més hem sabut.
De res ha valgut la bona sintonia, com hem dit abans, que hi ha a l'Ajuntament. De res val que hi haja atur i que el PAMER siga una bona iniciativa d'aquest govern per a disminuir-lo (a Sant Jordi, per exemple, la subvenció va arribar per a 10 mesos, a Càlig no res).
De res ha valgut la necessitat de llum a 11 punts a l'ermita del Socors i a vàries granges.
De res ha valgut l'interès dels regidors del Partit Popular perquè es feren certes obres. Algú dels que tallen l'abadejo ha emmarcat Càlig i ens ha vedat i, amb això, ha impedit que arribaren les subvencions que per justícia necessitem.
No esperava jo que ens donaren tot el que demanàvem. No sóc un il·lús. Tanmateix, la negativa al PAMER (amb l'atur que hi ha(, la llum al Socors o, almenys, als grangers i la restauració de la Torre, crec que clama al cel.
Com a anècdota diré el comentari d'un granger en denegar-li la subvenció, va dir que «Càlig està només mig discriminat, ja que si bé tant a Castelló com a València no existim per a rebre subvencions, no ho estem per a cobrar-nos els impostos». Penso que una mica de raó tenia.
Però tot ho superarem.
Càlig anirà endavant. Enguany tractarem de donar-li una bona espenta a les obres del casal i, en allò que puguem, tractarem d'invertir el màxim per a millorar el benestar dels calijons i fent així que Càlig siga un poble tant o més agradable i bonic, tal i com el consideren els visitants.
Potser les ombres continuen l'any 1998, o potser que s'ho replantegen i no siga com el 1997. No crec que siga la millor cosa tractar d'humiliar un poble. A final d'any farem balanç.
Res més. Una abraçada a tots. Salut.

Manuel Anglès i Anglès és alcalde de Càlig

VALORS O ANTIVALORS

Estem vivint en una societat consumista i l'esperit està molt demacrat, perquè el resultat final de viure una vida molt atrafegada arriba a matar el mateix esperit.
Això ens obliga a plantejar-nos una pregunta: s'han de tenir valors? Respondre-la és senzill: sí, però uns valors que no ens puguen fallar.
Si basem la nostra vida únicament en arribar a una meta, siga quina siga: esportiva, traure una oposició, basada en alguna ideologia, musical, sortir de marxa... o simplement veure totes les sèries de televisió. Mentre estàs aconseguint això, lluites contínuament per arribar a ocupar el lloc d'aquell jugador de... (tant fa de què).
Quasi que ho has aconseguit, però t'adones que, una vegada han passat els anys, has deixat de banda la família, els amics i el treball per tal de poder aconseguir-ho, però els resultats no t'han acompanyat, és llavors, amb aquest desencís, que et sentiràs plenament frustrat.
Hem de tenir algun valor superior, alguna cosa que li done a l'home seguretat i estabilitat, que estiga per damunt d'ell.
Els cristians hem de seleccionar, ser conscients del consumisme diari. Saber que no et pots engolir tota la propaganda que ens està bombardejant contínuament, no ignorar que hi ha uns interessos darrere de tot això que ens està creant uns antivalors com a model de vida feliç, que provoca en nosaltres tensió i lluita per a poder fer nostre el model publicitari.
Fes-te, doncs, aquesta pregunta: quin és el meu valor superior.

Sor Gemma Anglès i Monroig

HISTÒRIA

VIDAS PARALELAS

El médico Ricardo Beltri nació en Canet lo Roig, donde su padre ejercía de veterinario. Francisco Bengochea Muñoz, famacéutico (mi padre político), también nació en Canet (2 de junio de 1883), hijo de los canetanos Remigio y Vicenta.
Ambos, Ricardo y Francisco, fueron inseparables compañeros toda su vida, primeramente en edad escolar y posteriormente en sus estudios en el Instituto de Tarragona y en sus carreras superiores de Barcelona. Ricardo como médico y Francisco como farmacéutico, terminando éste su carrera en 1905, y en 1906 se estableció en Catí, donde se casó con la catinesa Antonia Folch Roca, naciendo una hija, Ángeles, mi esposa.
Ricardo siguió la ruta en su vida. En 1936 se documenta como médico en Camarles (Tarragona), dedicándole una calle a su nombre, pues, el pueblo agradecido, fundó y administrando desinteresadamente la Cooperativa Agrícola en sus aspectos económicos con otras derivaciones comerciales, como su molino aceitero.
Con su esposa se fueron a vivir a Tortosa, donde fueron propietarios de los almacenes denominados El Pilar, situados éstos enfrente del Mercado Central. Su hija Carmen se casó con el tortosino Germán Martí, cuyo hermano Juan fue compañero y inseparable amigo de mis estudios del 4.º de Bachillerato en el Instituto de Tortosa del curso 1 de octubre de 1931 hasta el mayo de 1932.
El 1 de octubre de 1931 fue hospedado como interno en el Colegio San Luis, fundado por el emperador Carlos V en 1541, con el objetivo de educar a los jóvenes moriscos recién convertidos, y en 1614 para educar a les jóvenes pobres de Tortosa, mencionando su magnífica portalada y su claustro de orden jónico, esculpidos en piedra los retratos de les Reyes de Aragón; su rector en 1931-32 fue el canónigo de la Catedral de Tortosa, el chivertense apellidado Cucala y, al cuidado del internado, el sanmatevano Mosén Roda.
Posteriormente, ya casado con Ángeles, nos invitaron a la Primera Comunión de la primogénita Carmen, hija de Germán y Carmen Beltri, avecindados por entonces al 2.º piso, propiedad del acaudalado tortosino Sr. Bau; en su 1.º piso gratuitamente residía el historiador tortosino Enrique Bayarri Bertomeu, del que me unió una sincera amistad, obsequiándome con su dedicatoria el libro del que fue autor, titulado Llibre de privilegis de la vila d'Ulldecona.
De mi estancia en el Instituto de Tortosa, amigos y recuerdos imborrables, describiendo en la Inmaculada (8 de diciembre de 1931) organizamos un campeonato de fútbol entre dos equipos, el mío fue capitaneado por el empollón ampostino Cándido Chornet, que después ocupó el cargo de la Cooperativa Arrocera de Amposta como presidente; como otro el ya jubilado médico de Amposta, Margalef, recordando nuestras charlas veraniegas en Catí, después.
Terminando, recordando a mi padre político Francisco Bengochea, del cual en su verdadera amistad con el barcelonés Salvador Andreu y Grau (el de les pastilletes de la tos), al término de su carrera en 1905 le ofreció una farmacia en Sitges (Barcelona) con un traspaso inmejorable para su porvenir, no aceptando tal oferta, y en su vida de paz y tranquilidad de este pueblo montanés, olvidado en su humilde persona, del servicio interesado, tanto titular de farmacéutico como vecino; falleció en Catí en abril de 1943.
Una de tantas efemérides, tanto de su vida familiar como de Catí, describo esta: Sábado, 15 de junio de 1907: Subimos con la caballería y tartana, propiedad del barón de Casa-blanca; éste, mi amigo, el médico Ricardo Beltri y el que escribe estas líneas, Francisco Bengochea, al Ermitorio de L'Avellá.
Terminó sus estudios en la Facultad de Farmacia de Barcelona, que se le expidió el título el 1 de julio de 1905; 37 años de farmaceutico en Catí y 3 años en Canet con sus oposiciones; cursillos prácticos; desinfección y análisis clínicos, inspector de farmacia con 3 matrículas de honor en su carrera.
Así fue la vida social, de este eterno andariego por caminos polvorientos e intransitables, en la abrupta orografía de Els Ports, y una vez más, escribo la vida de nuestros antepasados, que para mi vida privada es una preocupación de reserva, olvidándome de otros problemas, con constancia, paciencia, afición y documentación, en horas interminables, aún en estos momentos, con mi eterna soledad.

Juan de la Figuera Beltrán

POESIA

RECORDANT LA MEUA MARE EN EL PRIMER ANIVERSARI DE LA SEUA MORT

Recordo la meua mare, l'enterrament
i la mort, en el seu aniversari primer,
perquè, com encara la tinc al pensament,
per això aquesta poesia li dedicaré.

L'any passat, el dia deu de setembre,
al poble de Càlig, moria en pau i tranquil·la
als meus braços, després de tota una vida de
sacrifici, abnegació, treball, estalvi i valentia.

L'onze de setembre era el dia
que la portaven a enterrar,
fent concelebrar una missa
a Càlig, al panteó familiar.

Recordo també tot el que m'explicava
de quan era xiqueta i jove, la seua vida.
Tot el que feia a Catí, amb qui i on anava.
Recordo de Càlig, la seua vida, ja de casada.

D'àngel em va posar el nom, com el seu igual,
va ensenyar-me a callar, a aguantar i fer el bé,
però la gent i la vida molt m'han canviat i, si cal,
ara planto cara a allò que no em sembla bé.

De petita, les primeres oracions ensenyar-me va,
així com estimar, confiar, pregar i visitar allà
a la Verge del Socors, que la patrona de Càlig està,
i a la patrona de Catí, que es diu de l'Avellà.

A sant Llorenç, de Càlig patró,
a sant Vicent, el patró valencià com cal,
a sant Martí, de Catí patró,
i a altres sants i santes de la cort celestial.

Una vida plena de sacrifici i treball portava,
a la família i a la casa completament dedicada,
jo al seu costat sempre ajudant-la en tot estava,
perquè era una dona molt sofrida i callada.

Dels tres fills, era la que amb ella més
m'identificava, perquè, com era la fadrina
de la família, acabava fent-ho tot i, a més,
sense cobrar, i semblava sempre la minyona.

Em vas ensenyar la casa a netejar,
a arrancar de l'hort les males herbes,
a traure la pols dels mobles i a escurar,
i a agranar, al jardí, les fulles seques.

Durant l'estiu i a les vacances,
a les finques anava a ajudar,
recollia les ametles i garrofes,
i, al setembre, anava a veremar.

Per tot el que em vas ensenyar
t'estic molt agraïda en la vida,
ja que molt bé em vas educar
i així seguiré fent-ho mentre visca.

Mª Àngels de la Figuera Bengochea

LA FUENTE DE LAS RANITAS

En la plaza Nueva
han construido una fuente,
es muy bonita, por cierto,
admiración de la gente,
con una ninfa desnuda
y siete ranitas verdes.

La ninfa las vigila
presa de su gran pasión,
las vigila día y noche
y una noche se durmió.
Sin pensarlo las ranitas
aprovecharon la ocasión.

Se escaparon de la fuente,
saltando se escaparon
de forma muy extraña,
los campos atravesaron
y se fueron a San Jorge
y allí las encontraron.

Que desilusión más grande
ver a la ninfa llorando:
No os marchéis ranitas
que Cálig os está buscando
y da mucha pena, mucha pena ver
a la ninfa con el rostro demacrado.

Se mira en el espejo del agua,
se ve su cara de tristeza
y encontrándose tan sola
un día se puede ir ella.
No os vayáis bellas ranitas
que es vuestra compañera.

En la soledad de la noche
la ninfa sufre su desencanto,
por el día está suspirando
y por la noche se está lamentando:
No os escapéis lindas ranitas
que solita me estoy quedando.

Remedios Anglés Anglés

LA NIT

Baix un cel minat d'estrelles
picotejat per milers de pardals
amb el seu bec de plata,
cau la nit envoltada de misteri,
còmplice de paraules d'amor,
de desesperades o esperades abraçades.

Nits llargues per soledats no desitjades,
curtes per il·lusions compartides i anhelades,
despertars plens de goig,
i a la parpella balancejant-se una llàgrima.

Montserrat Llorens

ESCOLA

L'ESCOLA VA CELEBRAR LA FESTA TRADICIONAL DELS ESCOLARS

El dia 25 de novembre, l'escola va commemorar la festivitat de Sant Nicolau i Santa Caterina. Com és habitual en aquesta festa, els 140 escolars del col·legi públic van sortir al matí a donar la volta al poble amb les dues peanyes i assistir, a continuació, a la celebració de la missa a l'església parroquial.
A la tarda, la festa es va traslladar al Socors. Ací, malgrat que plovisquejava, es van fer vàries rifes, l'una d'una cistella amb diversos productes, a compte de l'Associació de Pares d'Alumnes, que també va repartir el berenar entre els escolars, i l'altra un sorteig de tres regals per curs a compte de l'escola, cosa diferent a anys anteriors en què es donava un regal a cada xiquet.
Cal fer notar, per acabar, que el producte més genuí d'aquesta festa, la prima, va ser la gran absent de la diada.

Manuel Anglès

NOTÍCIES

PROFESSIÓ TEMPORAL DE SOR TERESA

La tarda del dia 7 de desembre va tenir lloc al convent de la Santíssima Trinitat la professió temporal de sor Teresa Padayatty, una jove vinguda de l'Índia, concretament de la zona del sud-oest d'aquest territori, on «els catòlics resen tots els dies el rosari i lligen un fragment de la Bíblia», en paraules de la mare superiora del convent de l'orde trinitari de Càlig.
La celebració de la missa va ser presidida per monsenyor Xavier Salinas, bisbe de Tortosa, i concelebrada per diversos sacerdots. L'acte de la professió, al qual s'hi van afegir a més de feligresos de Càlig uns altres vinguts de poblacions veïnes, es va fer amb el recolliment i la solemnitat que pertocava.
Un cop acabada la cerimònia religiosa, els assistents van passar al locutori on es van servir pastissos i vi dolç per tal de festejar l'esdeveniment.
Comptant sor Teresa, al convent de Càlig hi ha avui sis joves índies que, segons al mare superiora, «estan plenament integrades dins de la comunitat trinitària».

A.Q.A.

LA CASA DE CULTURA PREN FORMA DESPRÉS D'ACABADA LA TERCERA FASE

En acabar el mes de desembre, l'obra que correspon a les fases 3a i 3a bis de la Casa de Cultura ja es trobava quasi bé finalitzada. Aquesta, que ha consistit en el tancament de parets i la col·locació de la teulada, amb aïllaments de so i d'humitats, ha donat el cos del que serà, un cop finalitzat totalment, el futur edifici municipal, ja que també han quedat marcades les finestres i algunes de les portes.
De cara a l'any 1998, i d'acord amb el projecte inicial, hi ha previst de començar les fases 4a i 4a bis amb un pressupost aproximat de dèsset milions de pessetes, tot i que a hores d'ara encara no estan classificades les obres que hauran d'entrar en la nova fase. Tanmateix, el que és cert és que l'any 1998 no serà el de l'acabament i la posada en funcionament de la Casa de Cultura.

A.Q.A.

ORNAMENTACIÓ DE CARRER PER A LES FESTES DE NADAL

L'Ajuntament de Càlig ha adquirit per a l'ornamentació de les festes nadalenques un joc de tres rètols lluminosos que van ser instal·lats, respectivament, a les entrades del poble (avinguda de la Constitució i carrer dels doctors Marzà( i davant de la casa de la vila.
Amb aquesta compra s'inicia, enguany, el projecte anual d'adquisició de nous adornaments per a la vila, destinats a millorar l'ambient nadalenc de la població.

A.Q.A.

ES CREA LA MANCOMUNITAT DEL BAIX MAESTRAT

Sis pobles de la comarca del Baix Maestrat (és a dir, Rossell, Sant Rafel, Canet lo Roig, la Jana, Traiguera i Càlig( han format la Mancomunitat del Baix Maestrat, l'objectiu més important de la qual és atendre els serveis socials. Així, doncs, l'assistenta social, que té com a finalitat l'assistència a les persones marginades, estrangeres, transeünts... tindrà al seu càrrec tots aquests pobles i organitzarà i planificarà en cada un d'aquests els treballs que han de dur a terme les persones que fan aquesta feina.
Amb tot, la Mancomunitat no s'ocuparà únicament de pagar els serveis socials que els afecten sinó que cercarà solucions a les necessitats que s'hi plantegen mancomunitàriament i, al mateix temps, compartirà les ajudes del Pla Provincial d'Obres i Serveis per dur a terme adquisicions de materials o bé uns altres serveis.

A.Q.A.

EL PLE DE L'AJUNTAMENT HA ACORDAT PRESENTAR UNA MOCIÓ A DIVERSOS ORGANISMES PÚBLICS VALENCIANS

En la sessió ordinària del dia 1 de desembre d'enguany, els dos grups que integren el consistori municipal de Càlig, el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSPV-PSOE) i el Partit Popular (PP), van acordar «elevar la queixa pertinent a la Diputació de Castelló, i també a aquells organismes públics que han denegat tota classe d'ajudes sol·licitades, per la marginació d'aquest municipi pel que fa als de la resta de la província». La moció íntegra que es va presentar al Ple de l'Ajuntament és aquesta:
«Manuel Anglès Anglès, alcalde president, en representació del Grup del PSOE, i Maria Isabel Ramos Morera, regidora, en representació del Grup del PP, presenten al Ple la moció següent, perquè es debatisca i s'aprove:
Durant aquest exercici no s'ha percebut cap tipus d'ajuda per part de l'Excel·lentíssima Diputació Provincial, tret de petites quantitats, com és una per a la realització del servei de desratització i la d'obligada inclusió d'una obra en el Plans Provincials d'Obres i Serveis per a 1997, ja que aquest Ajuntament no és deutor amb l'organisme públic esmentat, i això que s'han fet nombroses peticions d'ajuda per a la realització d'obres, com són ara per als accessos a les poblacions, el pla d'esports, les reformes de les escoles, l'electrificació a l'ermita, etcètera.
El mateix ha passat amb els diferents organismes públics on s'ha sol·licitat qualsevol tipus d'ajuda econòmica, com és, per exemple, la Conselleria de Treball, amb el PAMER IV; la Conselleria d'Indústria, amb l'obra d'electrificació de l'ermita; la Conselleria de Cultura, amb l'obra de reforma de les escoles i l'obra de reforma de l'edifici de la Torre; l'Institut Nacional d'Ocupació (INEM), amb l'atur obrer, etcètera.
La Diputació ens inclou les obres sol·licitades en tots els seus plans, però sempre a romanent, cosa que comporta que s'arribe al final de l'exercici econòmic i no hi haja romanent per a repartir, i els altres organismes públics deneguen les peticions amb excuses difícilment digeribles per aquesta corporació, ja que a municipis veïns se'ls concedeixen les ajudes que sol·liciten en la immensa majoria, per la qual cosa considerem que s'està produint un greuge comparatiu amb aquest municipi de Càlig.
Per això, proposem a la corporació que prenga l'acord d'elevar la queixa pertinent a l'Excel·lentíssima Diputació, i també a aquells organismes públics que han denegat tot tipus d'ajudes sol·licitades, per la marginació d'aquest municipi respecte dels altres de la província.

Càlig, 28 de novembre de 1997»

A.Q.A.

PRESENTACIÓ OFICIAL DE L'AGRUPACIÓ MUSICAL VILA DE CÀLIG

El dissabte, 22 de novembre, festivitat de Santa Cecília, va ser inaugurada, de manera oficial, l'Agrupació Musical Vila de Càlig. L'acte de presentació de l'Agrupació va tenir lloc a l'església parroquial amb l'assistència de l'alcalde i els regidors de la vila, el president i la Junta Directiva de l'Agrupació, i unes altres persones invitades a l'acte de presentació, a més d'un bon nombre de públic interessat a presenciar aquest acte.
Abans de la cinc de la tarda, la banda de música va sortir de davant de la casa de la vila devers l'església del convent de la Santíssima Trinitat per tal replegar la peanya i santa Cecília, patrona dels músics, la imatge de la qual la guarden les monges trinitàries. Després, els músics i els acompanyants van fer cap al temple parroquial on es va iniciar l'acte oficial de presentació de la nova banda de música.
A dins l'església, i ans de començar el concert inaugural de l'Agrupació, hi va haver diversos parlaments (d'entre els quals cal destacar els realitzats per José Llorens, president de la banda de música, Manuel Anglès, alcalde de Càlig, i Ángel Asunción, president de la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana(, la benedicció pel rector de la parròquia del guió o bandera de l'Agrupació (oferida per la família Anglès) i el lliurament de plaques a diverses persones.
Posteriorment, es va celebrar la missa i, un cop acabada aquesta, es va iniciar una cercavila que va anar des del temple fins a l'antiga casa quarter, situada al carrer del Rei En Jaume I, on va tenir lloc la inauguració de la seu oficial de l'Agrupació.

PARLAMENT DE MANUEL ANGLÈS ANGLÈS, ALCALDE DE CÀLIG

Senyor president de la Federació de Bandes de Música de la Comunitat Valenciana. Senyor delegat provincial i comarcal. Senyora diputada a Corts. Senyor president. Senyor rector i jutge de pau. Senyor director i músics de l'Agrupació. Companys del consistori, calijons, amics tots.
Vull començar, aprofitant l'ocasió que m'han donat en aquest dia tant especial de Santa Cecília, fent un xicotet recordatori del que ha sigut el camí que ens ha dut a aquest dia que m'atrevisc a qualificar-lo de memorable. Dia, el d'avui, que quedarà marcat com el de la benedicció del local i de la creació, d'una forma oficial, de l'Agrupació Musical Vila de Càlig.
Per arribar, hem recorregut tot el temps que va des de novembre de 1994 fins a avui, és a dir, tres anys.
Fa, doncs, tres anys que, a la vista de l'absurd que era el que un poble on vam comptar fins a 85 músics en dues bandes, no en tinguera ni una que alegrara el poble anunciant les festes i sent, com són les bandes, un del trets d'identitat més característics del País Valencià, junt a la nostra idiosincràsia i, també, a la llengua. Així, doncs, la corporació anterior ens vam posar en contacte amb aqueixos 85 músics mitjançant escrits, en els quals els convidàvem a acudir a reunions per parlar i veure que hi podíem fer. Era maig de 1995.
El desencant no va poder ser més gros. Només 13 dels 85 hi van acudir. La majoria d'aquests 13 per a dir-nos que per diversos motius, tots ben justificats, no podien seguir tocant. També és veritat que a algú no se'l va avisar. Sempre hi ha algun oblit!
La immensa majoria no hi va acudir. No van voler saber-ne res.
Vista la resposta i tenint la corporació actual (ja que hi havia hagut eleccions( les idees clares respecte a la necessitat de tindre una banda de música, pel que representa culturalment i socialment per a un poble, no ens va quedar més remei que fer una crida a la joventut, motivar-los d'alguna forma.
El primer pas era trobar un director. Director no sols de la banda sinó també de l'escola de música que consideràvem imprescindible si no volíem entropessar a la mateixa pedra que havia fet que desapareguera la música a Càlig.
Entre vàries propostes vam elegir la de Rafael Àvila Farriol, elecció que, vista la trajectòria haguda, considerem plenament encertada, tant des del punt de vista humà com professional.
A ell vam donar tota la responsabilitat. Amb ell vam convindre no posar un termini per a tenir banda.
La falta de músics veterans (he de dir que uns pocs sí que s'han integrat i públicament els dono les gràcies) era, sens dubte, un handicap afegit, cosa per la qual sempre vam parlar de 4 o 5 anys per a poder debutar.
Només quedava tenir una junta directiva, per la qual cosa vam demanar als pares dels futurs músics que es feren càrrec. Qui podia estar més motivat sinó ells? Qui podia tenir més il·lusió? També crec que ho vam encertar.
El treball, les hores perdudes, els maldecaps, els viatges... que comporta legalitzar qualsevol societat és enorme, i ells ho han fet en un temps rècord.
Aquí no puc deixar d'anomenar a Benjamín Caballer que, des del seu càrrec o simplement com a aficionat i amant de la música, ha ajudat molt.
Faltava el lloc on seria l'escola de música. El lloc provisional de les escoles públiques, presentava els problemes afegits d'allí on conviuen persones diferents amb objectius diferents, cosa per la qual hi ha hagut d'haver, per part de tots, grans quantitats de paciència: en primer lloc dels mestres d'escola, també dels músics, i per descomptat, de la Junta Directiva.
L'enderrocament i la construcció de l'antic quarter podia ser-ne la solució. És a partir d'aquest moment on el poble, tot el poble, intervé. I dic que aquí intervé tot el poble perquè hem sigut natros, calijons, els qui hem posat els diners. Els calijons i només que els calijons, amb els nostres impostos, els qui en detriment d'altres inversions, com poden ser algun camí, serveis al Socors (començats i no acabats( la llum al Socors, campanar, etcètera, hem fet l'edifici perquè el consideràvem prioritari a la vista del progrés de la banda i de certs problemes que apareixien a les escoles.
El que hem fet ha sigut amb l'oblit total de les administracions provincial i autonòmica. Ni la Diputació ni cap conselleria ha atès ni una de les nostres sol·licituds, que a la vegada són necessitats del poble.
I com a tot no podíem acudir vam haver de solucionar-ne una: en aquest cas el quarter. Però ja està fet. Ja tenim local.
Tinc també de dir-vos que la col·laboració amb la banda no acaba aquí, perquè és el parer de tota l'actual corporació mantenir la col·laboració sempre. Farem el sacrifici que calga, mentre vatros, components de la banda, ho feu.
Em queda demanar als components de la banda: músics, director, Junta Directiva, que seguïsquen com fins ara i, sobretot als joves, que paren compte de les instal·lacions, i al director i la Junta que col·laboren en aqueix compte.
Penseu que tots som responsables davant el poble. No podem exigir al poble molt i tanmateix no donar un poc. Tenim un lloc magnífic. Cuidem-lo.
Jo sé que serà així, però avui em veig en l'obligació de dir-ho.
Només em queda felicitar-vos a tots: músics, director, Junta, professors, en aquest dia de la vostra festa de Santa Cecília, el dia de començament d'una època d'alegries per a la banda que, al mateix temps, ho serà per a Càlig.
Salut a tots.

PARLAMENT D'ÁNGEL ASUNCIÓN RUBIO, PRESIDENT DE LA FEDERACIÓ DE SOCIETATS MUSICALS DE LA COMUNITAT VALENCIANA

Jo imagine que quan Alfonso diga a tot el món: fa molts anys vingué gent que no havia fet res al meu poble i els donaren regals.
Jo he rebut aquesta vesprada una placa que diu: gràcies per la col·laboració. I tal vegada siga des de l'ànima i l'esperit com puc acceptar una cosa tan injusta com és un regal sense haver fet res.
Molt il·lustre senyor alcalde de la vila de Càlig, il·lustre senyora diputada a Corts, membres de la corporació municipal, president, companys i membres de la Junta Directiva de l'Agrupació Musical, homes i dones que sou la realitat del que és i del que passa, senyors rectors.
Fa molts anys, jo tinguí un dia molt bo també. Jo era, també, com Alfonso. Mon pare no em va deixar ni camps, ni compte corrent gran, ni tampoc res que poguera heretar. Però, mira per on, tinguí la sort de nàixer en un poble, com tots els pobles de la meua terra, on hi havia gent que encara li agradava fer poble. Era una gent no valorada. Eren músics, i dir músics a la meua terra era ser l'última cosa pel que fa al respecte social, malgrat ser la cosa més gran que identifica de nord a sud, des de la costa fins a la muntanya, el meu poble.
Un dia pensàrem que valia la pena xafar poble a poble i ajuntar un fet tan bonic com el que, avui, passa ací. A mi no m'agrada tirar arrere. Càlig tenia dues bandes, jo m'imagine que per aquí hi ha gent que pertanyia a aqueixes bandes. Jo, aquesta vesprada, dic: benvinguda siga la gent que naix a la vida cantant i fa que la gent s'ajunte quan ningú vol ajuntar-se.
Aquest poble té 1.500 o 1.800 habitants. La societat és tan absurda que mesura els pobles per la quantitat d'habitants, per la quantitat de divises, per la quantitat de gent important que dóna el poble. Afortunadament, jo i molta gent, mesurem el poble per la quantitat d'ànima, de sensibilitat que tinga el poble.
Jo, aquesta vesprada, he de dir-li al pare que ha comprat un instrument: enhorabona, no sé si el teu xic o xica serà professional, però jo que no visc de la música ni de càrrec federal sinó que deixe la fàbrica per a ajuntar-me amb les arrels fa molts anys, jo et dic enhorabona, pare i mare, perquè li fiques en la mà al teu fill o filla una cosa que crea i no destrueix.
Enhorabona ajuntament, m'importa poc si és de dretes o d'esquerres. En el meu absolut respecte ideològic i des del mig de la plaça i del carrer com a portaveu de músics. Enhorabona ajuntament, pel que pugues ajudar, perquè hi haja un Juan Salvador Gaviota que cante i siga bandera no simplement de tela sinó d'aire fresc del teu poble al voltant de la terra. Enhorabona mestre que, encara que tenies problemes, deixaves la teua aula per a després de fer el xiquet més o menys culte, poguera entrar el xiquet a rebre alguna cosa que no està en cap plantejament cultural i que d'alguna forma li dóna la sensibilitat i l'esperit sensible de la vida. Enhorabona mestre, perquè tens la paciència, encara que siga la teua obligació, de fer banda a poc a poc.
I vosaltres que heu vingut a tocar i que m'imagine que esteu ja farts del rotllos que estem contant-vos, jo volia dir-vos una cosa importantíssima: ser músic avui per a mi, que tantes vegades he agafat avions i moltes coses per a anar a coses importants pel meu treball, he de dir-vos que ser músic és ser doble ciutadà, no és ser ni de millor mare ni de millor pare, però és ser doble ciutadà. Quan el poble estiga tranquil·lament mirant al televisor la pel·liculeta o el mamarratxo de torn que ens llancen, tu, xic i xica, avui ací joves i en altres llocs més vells, deixeu la casa per a ajuntar-se i fer música per al poble. Enhorabona perquè, després de l'estudi, del treball i de la família, us dediqueu a invertir en oci, en una cosa que crea i no destrueix, una és la inauguració en un temple, perquè, és clar, l'Església és universal, això és el temple. Jo estic convençut que els sants, per als qui creeu, per als qui creem i per als qui no creeu, avui estaran molt més contents que de costum, perquè veuen una gent sana de Càlig que seu aquí per a fer música i poble.
Quan aneu a un certamen és poc important guanyar o no guanyar, el més important és que cada dia sou capaços, al carrer i a la plaça, fer que la gent en un moment donat s'oblide d'un problema perquè la música toca.
Jo estic molt content d'haver heretat una cosa que no me'n donarà cap de benefici material, però em fa molt de bé, perquè perdut en la selva de la vida tots els dies, en la canilla desbocada on anem mos a mos uns contra els altres, menys pensar que la vida és irrepetible, quan jo veig que encara hi ha gent boja, quixots que busquen la Dulcinea de tocar un instrument i d'ajuntar la gent, pense que, quan era com Alfonso, vaig heretar una cosa gran.
Vull felicitar el meu company delegat provincial de la Federació, un altre lluitador en companyia dels delegats comarcals, com a Benjamín Caballer. Vull felicitar les oposicions dels ajuntaments i els governs dels ajuntaments, sempre que estiguen d'acord de servir el programa polític, perquè tinc molt clar que, al meu poble, tots, absolutament tots, quan es presenten a les eleccions del poder autonòmic o local o provincial sempre parlen de pau, desenvolupament social, benestar, concòrdia, tolerància, democràcia, i jo no he conegut res, en castellà o en valencià o en l'idioma que siga, que no siga més tolerant, més democràtic, més benestar social i més cant a la vida que una banda de música.
Càlig, la vostra ànima avui vola més en el cel tal vegada blau d'una bandera que podrà onejar a tots els vents. Enhorabona amics.

A.Q.A.

SESSIONS PLENÀRIES

SESSIÓ ORDINÀRIA
6 d'octubre de 1997

1. S'aprova l'acta de la sessió anterior.
2. S'aprova la relació de factures i rebuts núm. 9/97, per un import de 2.088.917 pessetes.
3. S'acorda concedir les llicències d'obres següents, vists els informes favorables emesos pel tècnic municipal:
A José Luis Borrás Cruselles, per a la construcció d'un habitatge unifamiliar a l'immoble que hi ha al c. Sant Josep, núm. 38. Exp. 70/97.
A Joaquina Roda Morera, per a la construcció de l'estructura de planta baixa i dues alçades a l'immoble que hi ha al c. Magistrals, núm. 7. Exp. 30/97 bis.
A Joaquina Roda Morera, per a la rehabilitació de l'immoble que hi ha al c. Magistrals, núm. 7. Exp. 30/97.
A Albert Fandos Gargallo, per a la construcció d'una llar per a la tercera edat a l'immoble que hi ha al c. l'Hospital, núm. 23. Exp. 43/97.
4. Queden assabentats de l'informe favorable emés per la Comissió d'Activitats Qualificades pel que fa a la instal·lació d'una llar per a la tercera edat.
5. S'aprova el padró de contribuents del preu públic de proveïment d'aigua potable, que correspon al segon trimestre de 1997.
6. S'acorda procedir a la devolució de la fiança dipositada per a la prestació del servei de recaptació municipal.
7. S'aproven els estatuts que s'han redactat i que han de regir la Mancomunitat del Baix Maestrat, vists els informes favorables emesos.
8. S'acorda proposar José Antolí Forner i Vicente Serret Borrás com a jutge de pau titular i substitut, respectivament.
9. Diverses preguntes sobre la casa quarter i la discoteca.

SESSIÓ ORDINÀRIA
3 de novembre de 1997

1. S'aprova l'acta de la sessió anterior.
2. S'aprova la relació de factures i rebuts núm. 10/97, núm. 63 a 77, per un import de 7.117.360 pessetes.
3. S'acorda concedir les llicències d'obres següents, vists els informes favorables emesos pel tècnic municipal:
A Harald Helmut Weinschenk, per a enderrocar el porxo i construir-ne un de nou de 50 m2 a l'immoble que hi ha al polígon 10, parcel·la 144. Exp. 67/97.
4. S'acorda proposar com a festes locals 1998, perquè són de caràcter tradicional, els dies 20 de març i 20 d'abril (Sant Vicent).
5. Queden assabentats de l'ajuda concedida per la Diputació de Castelló, per un import de 175.000 pessetes, per a la prestació del servei de desratització i desinfecció.
S'acorda rebutjar els escrits formulats per Juan Pallarés Calduch i Juan Martínez Garro, pel fet de no haver prescrit el deute ni haver-se liquidat cap quantitat en concepte de fuga.
6. Diverses preguntes sobre subvencions denegades, obres, despeses de festes i senyalització viària.

SESSIÓ ORDINÀRIA
1 de desembre de 1997

1. S'aprova l'esborrany de l'acta de la sessió anterior.
2. S'aprova al relació de factures i rebuts núm. 11/97, núm. 78 a 82, per un import de 451.408 pessetes.
3. S'acorda concedir les llicències d'obres següents, vists els informes favorables emesos pel tècnic municipal i la Comissió d'Obres:
A Juan Bautista Monroig Bueno, per a la construcció d'un habitatge unifamiliar entre mitgeres a l'immoble que hi ha al c. Santa Magdalena, núm. 18. Exp. 78/97.
A Rudiger Gorth, per a la construcció d'un habitatge unifamiliar aïllat a l'immoble que hi ha al polígon 10, parcel·les 145, 148, 149 i 150. Exp. 77/97.
A Peter Ilig, per a la construcció d'un habitatge unifamiliar aïllat a l'immoble que hi ha al polígon 9, parcel·la 360. Exp. 74/97.
A Peter Ringer, per a la construcció d'un habitatge unifamiliar a l'immoble que hi ha al polígon 2, parcel·les 320 i 322. Exp. 75/97.
A Wolfran R. Barke, per a la construcció d'un habitatge unifamiliar a l'immoble que hi ha al polígon 3, parcel·les 409 i 315. Exp. 76/97.
A Iberdrola, per a la construcció d'una xarxa subterrània de baixa tensió a l'av. Constitució i al pg. En Blai Osanz. Exp. 79/97.
A Juan Bautista Fontanet Marzá, per a l'ampliació d'edifici a l'immoble que hi ha al c. Doctors Marzà, 11. Exp. 85/97.
4. S'acorda nomenar Maria Teresa Sanz Borràs com a representant de l'Ajuntament al Consell Escolar del Col·legi Públic Felicinda Collell.
5. S'acorda elevar la queixa pertinent a la Diputació de Castelló, i també a aquells organismes públics que han denegat tota classe d'ajudes sol·licitades, per la marginació d'aquest municipi pel que fa als de la resta dels de la província.
6. S'acorda establir les festes patronals per a l'any 1998 els dies compresos entre el 7 i el 16 d'agost, ambdós inclosos.
7. S'acorda ratificar íntegrament el conveni de col·laboració subscrit amb la Diputació de Castelló per a l'execució de l'obra «Condicionament de les piscines municipals», inclosa al Pla d'Instal·lacions Esportives 1997-98.
8. Diverses preguntes sobre l'obertura d'un vial i aigües.

BAN

Manuel Anglès i Anglès, alcalde de Càlig, fa saber:

Com ja sabreu, hem pensat de reorganitzar el trànsit al nostre poble i, amb tota la bona voluntat, hem previst que cada carrer siga només d'una sola direcció. Pensem que d'aquesta manera aconseguirem un trànsit més fluid i sense embussos.
Possiblement, el que més cridarà l'atenció és la direcció única del carrer de Santa Bàrbara (només es podrà pujar) i la del carrer del Socors i la del de Sant Josep que (en aquests dos últims carrers( únicament es podrà circular des del molí de la Cooperativa fins a la plaça Nova, és a dir, en un únic sentit. També el carrer Estret canvia de direcció. Els altres carrers, tanmateix, tenen menys dificultats.
No penseu que aquesta nova ordenació del trànsit és l'única possible, ja que tal vegada algú de vosaltres heu pensat i teniu alguna altra idea millor. Si és així, gustosament l'estudiarem i la considerarem, i no hi haurà cap problema d'acceptar-la.
Com és habitual en tots els canvis (i aquest ho és( hi ha al principi una certa confusió, però, no obstant això, pensem que cal intentar-ho.
La data que hem establit per iniciar aquest canvi és la del dia 15 de desembre d'enguany.
Us demanem, ara, una mica de paciència, ja que amb el temps hem adquirit una sèrie d'hàbits per arribar a casa amb el cotxe, i per això potser ens costarà una miqueta més deshabituar-nos-en, però pensem que val la pena fer el canvi.
Com a alcalde, faig també una crida a tot el veïnat perquè hi col·labore. Càlig té, actualment, 1.500 vehicles, i es fa molt difícil l'aparcament d'aquests al carrer; per tant, els usuaris, a l'igual que els vianants, cal que ens unim perquè no s'hi produïsquen uns enfrontaments que no duen a res profitós.

Rebeu la meua salutació.

ESPORTS

UNA CELEBRACIÓ DIFERENT

Per cada cotxe que, en aquelles primeres hores de la nit, ens trobàvem que baixava en direcció a la civilització, féiem una exclamació d'alegria pensant que com menys gent quedara allí dalt millor resultaria l'experiència que ens havíem proposat (primer mig en broma( de viure en aquell indret, especialment perquè hi havia moltes possibilitats que el lloc on passaríem la nit siguera tot per a nosaltres.
Quan vam arribar a Fredes plovisquejava, de fet les primeres gotes van començar a caure a l'eixida de la Sénia, però ningú no va comentar-ho. La il·lusió i el desfici de l'emoció no ens permetien de recular, ara que l'aventura s'havia iniciat i estant tots preparats materialment i anímicament com estàvem. El poblet pareixia desert. L'únic indici de la presència humana era el vehicle tot terreny aparcat al final del carrer Major, una mica més endins de la font. Fins i tot l'única casa que sabíem de manera certa que està habitada tot l'any donava la impressió d'estar abandonada aquesta nit. Segurament els amos se n'havien baixat al pla, a cals fills.
Al que ens posàvem a caminar, vam veure que el tot terreny engegava i maniobrava per encarar-se en direcció a la sortida. Potser que va ser aleshores quan ens vam adonar que estàvem sols i aïllats de la resta del món.
Afortunadament, a pesar de la pluja, no feia gens de fred i seguir la sendera amb la llum de les llanternes no va ser cap inconvenient. Al principi corríem bastant, però la calor que començàvem a notar dins del ponxo i les roques cada vegada més llissentes amb el fanguet que dúiem a les soles ens va fer afluixar una mica la marxa. A Pinar Pla la sendera ix a una pista i per un moment vam poder caminar sense mirar on ficàvem els peus i sense caler esquivar les malles carregades d'aigua que ens queia al damunt només tocar-les, en canvi, els cent metres de pista que vam fer estaven farcits de tolls i de fang.
Quan baixàvem al fondo on es troba el refugi de la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya ja se'ns va obrir el cor: pràcticament havíem arribat. Només desitjàvem en veu alta que a ningú més se li haguessa ocorregut anar a passar la nit allí, perquè això ens hauria robat part de la màgia que anàvem a buscar. El lloc, conegut com la Font Ferrera, desprenia misteri: les nostres llums feien que es veiés la fina pluja i la mica de boira que pareixia fum, i l'espessor de les soques dels pins, altíssimes, rectes i sense rames. No ens hauria estranyat que ens haguessa sortit un maqui o un seginero. La sort que n'érem set i fèiem broma!
Al refugi no hi havia ningú. Fantàstic! Estava net i endreçat i en un punt el vam omplir (seria més apropiat dir que el vam ocupar( amb el munt de coses que dúiem: no es podia ficar un peu. Una vegada tots instal·lats vam parar taula... i a sopar. No ens va faltar de res. Després del cafè, ajudats per la llum de les espelmes que crea aqueixa atmosfera d'encant, vam repassar tot el repertori de cançons que coneixíem i ens vam beure una botella de moscatell per a aclarir la gola i fer xarrameca. Quan ens vam aficar dins als sacs de dormir ja eren les tres de la matinada i ningú no se n'havia recordat que era la nit de cap d'any! A fora, el termòmetre marcava unes dècimes per davall zero.
Al dia següent, dia de cap d'any, la sorpresa va ser gran quan, en obrir la porta, vam descobrir que estava nevant. Fins i tot les soques dels pins estaven blanques de la part on venia la neu impulsada pel vent, i damunt de cada brim d'herba n'hi havia un dit. El paisatge era preciós de debò. Vam fer les fotos de rigor i, en vista que no parava de nevar, vam suspendre l'excursió prevista per a aquell dia i vam optar per tornar a casa, si l'estat de la carretera ens ho permetia.
Tornar a Fredes per la sendera de la nit anterior va ser una mica més costós: encara que la coneixíem i les marques ajudaven, no podíem saber que hi havia davall de la neu. A més, com a conseqüència del pes d'aquesta, les rames s'havien abaixat i ens dificultaven el pas. La visió tampoc no era bona perquè la neu ens anava a la cara. Tot açò ens va fer veure la fragilitat de l'ésser humà en condicions ambientals desfavorables, i tan importants que ens pensem que som!
Finalment, després de dues hores de marxa, vam arribar als cotxes. Per sort, algú ja havia pujat per la carretera obrint camí i nosaltres, a poc a poc, vam emprendre la tornada.

R.Q.L.

CAMPIONAT DE FUTBOL 1997/98

La UE Càlig té fixat l'objectiu de l'ascens de categoria aquesta temporada 1997/98.
La irregularitat en el joc d'equip ha sigut la clau per la qual els jugadors, dirigits per Ramon Gasulla, no han pogut puntuar per ara una quantitat de punts important per tal d'estar entre els primers del grup.
Derrotes com les de l'Albocàsser, l'Alcalà, els Ivarsos i el Tírig van donar un començament de lliga dolent.
Però en els últims vuit partits, la UE Càlig ha puntuat, i ara comença a estar a punt per afrontar la segona volta de la lliga. Victòries com les aconseguides davant dels de la Jana, de la Salzedella, de Morella, de Rossell i de Benassal han fet prendre una molt bona imatge d'equip complet i a tenir en compte.

TAULA DE RESULTATS DE LA UE CÀLIG

01........... 14.09.97........... Albocàsser 3 - Càlig 2.................. Gols marcats per Juanjo i Fran.
02 ...........21.09.97........... Càlig 1 - Atzeneta del Maestrat 1...Gol marcat per Juanjo
03........... 28.09.97........... Alcalà de Xivert 1 - Càlig 0
04 ...........05.10.97 ...........Càlig 1 - La Jana 0........................Gol marcat per David
05........... 12.10.97........... Els Ivarsos 1 - Càlig 0
06 ...........19.10.97........... Càlig 1 - Tírig 3.............................Gol marcat per Fran.
07...........
26.10.97........... La Salzedella 0 - Càlig 1................Gol marcat per Juanjo.
08 ...........02.11.97........... Càlig 3 - Morella 0........................Gols marcats per Juanjo (2) i Miralles.
09 ...........09.11.97 ...........Càlig 0 - Sant Jordi 0
10 ...........16.11.97........... Peníscola 2 - Càlig 2.....................Gols marcats per Miralles i Roy.
11 ...........23.11.97........... Càlig 2 - Rossell 1........................Gols marcats per Juanjo i Miralles.
12 ...........30.11.97........... Benassal 0 - Càlig 1.....................Gol marcat per Cristóbal.
13 ...........07.12.97........... Càlig 2 - Canet lo Roig 2.............Gols marcats per Gregorio i Roy.
14 ...........14.12.97...........
Bell-lloc 0 - Càlig 0

CLASSIFICACIÓ DE LA UE CÀLIG

TEMPORADA 1997/98

...................................J .............G ..........E........... P............ Gf............ Gc ..........Punts......... Total

Setembre ...................3............. 0........... 1........... 2 ..............3 ..............5.............. 1............... 1

Octubre .....................4............. 2........... 0........... 2.............. 3.............. 4.............. 6............... 7

Novembre .................5 .............3 ...........2 ...........0 ..............8.............. 3............. 11............ 18

Desembre ..................2............. 0........... 2........... 0.............. 2 ..............2............... 2............ 20

Total: .......................14............. 5........... 5........... 4............ 16............ 14............... -............. 20

Ricard Gumbau i Morera