dimecres, 4 de juliol de 2007

HISTÒRIA DE BERTRAN AGUT, EL GEGANT MÉS MENUT

Fa molts anys, en un lloc prop d'ací, hi havia un poble de gegants. Allí tots els seus habitants eren altíssims i forts.
Els habitants d'aquest poble feien els treballs propis del temps: llaurar i sembrar a l'hivern, segar a l'estiu, plegar garrofes i ametles a la tardor i fer oli a l'hivern.
Esbordimaven, sulfataven i ensofraven a la primavera i veremaven a la tardor. És a dir, feien el mateix que els altres pobles de la rodalia, amb l'única diferència que allí tot era en gran.
Les cases tenien unes grans portalades i les finestres i els balcons eren d'allò més grans. Com tot ho havien fet a la seua mida, no tenien al seu terme cap tipus de problema.
Els problemas els tenien quan, per algun motiu, havien d'eixir-se'n del poble i anar-se'n a uns altres on la gent era d'estatura normal. Aleshores, havien de caminar per aquells pobles mig enganxats per a no tocar els fils de la llum i, si anaven per les voreres, havien de parar compte de donar cabotades als balcons.
Els camps els tenien adaptats a la seua estatura. No hi havia ni solrames ni cimals catxos. Els ceps de la vinya eren altíssims, tant que una persona normal havia de veremar amb una escala.
No tenien animals que els ajudassen per a treballar, ja que tant els matxos, els burros com els cavalls s'astoraven de veure aquelles masses humanes al seu voltant, per això eren ells mateix els qui tiraven de l'aladre o del carro quan s'havia de transportar la rebuda.
A l'estiu, com hi havia menys treball al camp, solien anar pels pobles dels voltants on els llogaven perquè les testes lluïren més, i ells, encara que no els agradava molt això, anaven per guanyar-se uns dinerets, cosa que els anava després molt bé.
I va ser des d'aleshores que es va prendre el costum d'alçar molt els fils de la llum pública i de fer les portalades dels edificis públics més grans, i no sols les fronteres sinó també l'interior (ajuntaments, esglésies...), perquè d'aquesta manera també hi poguessen entrar.
Així vivien en aquest poble, amb tranquil.litat i sense faltar el treball. Tanmateix, un fet va trasbalsar la vida del poble.
Un dia, sense saber com, va nàixer un xiquet normal. Allò va trencar totalment la rutina del poble.
Als safareigs, les dones no parlaven d'altra cosa. A les tavernes, entre poal i poal de vi, es discutia i es treien mil conjectures. N'hi havia que deia que era un senyal. I tots estaven esperant la reunió del Consell Gegantí.
Davant la gravetat del cas, el Consell Gegantí es va reunir en sessió urgent i secreta.
Cal dir que el Consell Gegantí estava format pels sis gegants més vells del poble, els quals deliberaven i prenien decisions al cap de sis dies, sis hores i sis minuts.
Davant d'un cas tan greu, cada un dels consellers va dir la seua.
Peret Gran pensava que era conseqüència de les fortes gelades que hi va haver quan es va concebre el xiquet.
Per a Ramonet Tossal el cas era clar, la tronada que s'hi va produir el dia del naixement havia encongit el nadó.
Més científic era Vicentet Arranca-roures, que deia que la confluència de Saturn i d'Urà, amb una esquitxada de la Lluna i un vull i no puc de Júpiter, havien creat aquell ésser.
Cap d'aquestes raons no va convèncer Nelet Portapendons, per a qui tota la culpa era de la mare, ja que -segons ell- o bé no devia haver complit la novena o bé, si l'havia complida, no l'havia feta amb la devoció que calia.
Centet Assolacampanars defensava que era un desig que va tindre la mare i que no va ser complit pel pare quan calia. I va recordar, llavors, la taca que portava a la galta un nebot seu, en forma de figa de pala amb punxes i tot, que era el resultat de no haver-li dut, son cunyat, aquest desig a la dona, un dia de febrer.
El més estrafolari va ser Joanet dels Ports, perquè deia que tot era causa de no sé què d'una central, afegit d'un forat que hi havia a la manta de l'os o jo què sé. Miren quina poca lliga!
El cas és que al xiquet el batejaren i li posaren de nom Petit Gegant. Va créixer molt espavilat, perquè, si bé al principi el rebutjaren, va acabar guanyant-se la voluntat de tot el poble gràcies a la seua simpatia i a les ganes que tenia d'ajudar i de treballar.
Va passar el temps, i tots es van adonar que el cap se li desenvolupava com el d'un gegant però no així el cos, que era de persona normal, i això feia que tingués una forma, almenys, xocant.
I va passar més temps, i un any va voler acompanyar el seu pare a un poble veí on havia d'acompanyar la processó el dia de la festa major. I tant d'impacte va causar que d'aquell dia en avant sempre el van buscar per anar al costat dels gegants quan es feien cercaviles i processons.
Des d'aleshores sempre caps-grossos i gegants han desfilat junts. I allà on no ho fan es cosa que cal corregir.

Manuel Anglès i Anglès