dissabte, 22 de setembre de 2007

Revista nº 43.- Abril - Maig - Juny 2000

SUMARI

Clica l'article que vols llegir.

Editorial
Costumari: "L'acudit de la bassa roja"
Literatura: "El mite d'una cova", per Felip Gumbau i Morera
Poesia: "Suscitació d'una pluja d'estels", per Felip Gumbau i Morera
Poesia: "Recreaciones de los ojos", per Remedios Anglés Anglés
Història: "Cases benestants de Càlig (I)", per Mª Àngels de la Figuera i Bengochea
Diputació: "La màgia de l'expressió", per Maria Fabra
Opinió: "Claudia Borràs va participar en l'XI Olimpíada Matemàtica", per Mª Carmen Sogues
Notícies: "La Plaça Nova va acollir de nou la festa de la nit de Sant Joan", per Ricard Gumbau i Morera
Notícies: "La reparació i pintada de la frontera de l'ermita ha acabat", per A.Q.A.
Notícies: "Tarda d'esbargiment a l'ermita", per Ricard Gumbau i Morera
Notícies: "Primera Comunió 2000"
Notícies: "Inauguració dels torradors del paratge", per A.Q.A.
Notícies del segon trimestre de l'any 2000, per Susanna Anglès i Querol
Sessions Plenàries
Esports: "Dinar de la Societat de Caçadors al paratge del Socors", per A.Q.A.
Esports: "Marxa mountain bike per a la festa de Sant Vicent", per Javier Roca
Esports: "Campionat de futbol 1999-2000", per Ricard Gumbau i Morera
Classificació del Càlig C.F.
Classificació final de la Primera Categoria Regional. Grup primer
El Bar d'Arayo, seu a Càlig de la Penya Valencianista de Benicarló, per A.Q.A.

EDITORIAL

Encara que siga d'una manera dispersa en el temps, a poc a poc han anat publicant-se una sèrie de llibres, per regla general curts, en què o bé el nom del nostre poble n'és el nucli -o quasi- de les històries que s'hi narren o bé els autors han tingut a Càlig llur bressol. Els títols que hem pogut replegar els hem destriat en aquests apartats:
· Dietaris, en els quals l'autor, generalment dia a dia, reflexiona sobre fets que passen o bé escriu sobre coses quotidianes que l'afecten o potser no (any 1996: 1860-1891. Dietari d'en Baptista Navarro i Teixidor, publicat a VdC-Quaderns d'ací 2).
· Memòries, on l'escriptor conta vivències, records i esdeveniments propers o llunyans que han tingut lloc al seu entorn durant part de la seua vida (any 1982: Memorias del ex alcalde de Benicarló, Castellón, Federico Castellano Sancho. 1931-1938, de Federico Castellano Sancho; any 1998: Pa i xocolate, de Teresa Monroig Salom; i any 2000: Relato de mi vida, de Joaquín Querol).
· Poesia, en què es recullen una sèrie de poemes inèdits o publicats anteriorment a revistes i programes de festes (any 2000: Mis poesías y algunas más, de Remedios Anglés).
· Art pictòric, que -en el nostre cas- són publicacions que repleguen obres artístiques d'un mateix autor (any 1997: El árbol es vida, de Federico Valls Cerdá).
A més d'això, hi ha tot un seguit d'escrits (notícies, articles d'opinió, treballs històrics... publicats a butlletins culturals, programes de festes, periòdics, revistes d'àmbit local, comarcal...) que esmentar-los ara produiria una llista extensa, i no només pel que s'ha editat al llarg de les darreres dècades sinó perquè caldria aventurar-nos a segles anteriors on Càlig, fins i tot a treballs d'autors forans, hi és present (els cronistes en són un bon exemple, però també seria necessari afegir línies i paràgrafs que hi ha a llibres, diaris, periòdics... on es fa esment de la població, i això encara que aquestes referències es facen sovint succintament).
Doncs bé, els prestatges que conformen la biblioteca de temes de Càlig es va ampliant amb aquestes publicacions, cosa que és un bon senyal perquè paulatinament anem coneixent més sobre el nostre poble. Amb tot, aquest treball no roman exhaurit ací sinó que és l'inici perquè el dia de demà aquest petit recull que hem enumerat dessús s'amplie a bastament amb noves aportacions destriades en temes de diversa índole que enriquisquen, alhora, la cultura del nostre poble i a nosaltres mateixos.

capcalera

COSTUMARI

L'ACUDIT DE LA BASSA ROJA

Fa alguns anys, on avui es troba la piscina municipal, hi havia una bassa que tenia de nom la bassa Roja. La gent de fora solien fer broma sobre aquesta bassa, no pel nom sinó per l'acabament, ja que la vocal 'a' final a Càlig té una pronúncia molt oberta i neutra, vaja que el so és entre una 'a' i una 'e'.
Doncs bé, en certa ocasió es van trobar aquí a Càlig un benicarlando i un calijó. El benicarlando li va dir al calijó: "sempre dius que com la bassa Roja no n'hi ha d'altra, un dia has de vindre a Benicarló i voràs el mar, allò sí que és una bassa!". El calijó li va contestar: "xa, deixa-ho estar que com la bassa Roja no hi ha res, això és una bassa!". Però el benicarlando va insistir: "que has de baixar a Benicarló un dia, home, i voràs tu com canviaràs de parer".
I va arribar el dia en què el calijó va anar a Benicarló. En ser allà, el benicarlando el va portar davant el mar, i li va dir: "veus com això és una bassa i no com la que teniu a Càlig".
El calijó es va quedar mirant el mar fixament i va exclamar: "home -diu-, aquesta bassa sí que és més gran que la bassa Roja, sí; però, de fonda, ja en parlaríem d'això!".

capcalera

LITERATURA

EL MITE D'UNA COVA

Qui hi ha? La veu desgastada d'un individu. Ieep! El ressò crepitant d'un curiós hola vell i fred. Tot seguit, un "puja cap amunt" peculiar. Un acolliment aparentment acolliment. Una benvinguda hipòcrita.
*
Un carrer. Una xicoteta pendent. Com cada diumenge ordinari. Cases, unes al costat de les altres. Un cel d'un blau pur. El sol saludant a mitja altura. La seua ombra m'enlluerna. Acluco un poc els ulls. Normalment vaig rondinant. Passa a passa. Freqüentment sempre apareix una dona vella vestida d'un dol freqüent. S'entreté per la vorera. Corre a poc a poc. Puja amb tràfec, pendent d'uns cotxes i uns tractors que mai no passen. Compte!
Rumiant. Serenitat. Un home puja per la vorera contrària. Va brut. Ve del molí. Una oloreta d'oli s'odora. El molí és a l'altra vorera. És un poc més avall de la porta amb la cortina i el picaporta. S'ensuma aquell flaire d'aquells sacs d'aquelles olivetes: dissabtes; mans tacades i esgotades; sol que se'n va, satisfacció d'esforç finit.
*
Onze i tretze. Una paret. Un rellotge llardós. Pols. Les agulles no tenen pressa. Temps al temps. Un altre segon. Tic-tac. Tic-tac. Les ratapenades ballen al ritme. Tic-tac. El rellotge batega. Batega. I batega. Aliè al moviment frenètic d'un diumenge finisecular. Tic-tac. El rellotge està trist. Està sol. Roman atrapat. Tic-tac. Juga amb l'obscuritat. En un món passiu, insensible. Resta solitari. Tic-tac. Només fa tic-tac.
*
Un airet colpeja amb timidesa. S'odora l'oli. La serenitat sotja. L'àvia segueix trafegant. Ja li resten només uns deu minuts llargs per a arribar. Acudeix amb devoció a la cita dominical amb el venerable mossèn. Amén. Amb el mossèn? No! Amb Déu. Amb les desenes de déus que són la salvació: bla, bla, bla... [...] Beates -indulgents- que, amb indulgents, carreguen la creu de l'Església...
Passes. Se m'encomana la lentitud. Adéu. La iaia -de negre, amb la calor que fot!- alça l'esguard ple d'arrugues. Dios, fill: saluda. Unes deu passes ans de la porta; guau, guau!! I ara! Ja hi som! Les afilades dents del ca traspunten per una reixa. Cinc passes; guau! Rumiant. No es deu poder viure a una presó. El guau calla. És impossible viure-hi. La porta amb el picaporta.
*
Onze i tretze + uns quants segons. Una paret. El rellotge. Una caixa. Una caixa damunt d'una consola, davall dels pessics cruels del tic-tac. La caixa, quin invent! Un objecte clandestí a la cova. Allà on la paret ans moria d'avorriment. Allà en l'opacitat. Just allí, la caixa. Més que una caixa, un espill. Un mirall de llumetes, colors, soroll, d'oscil·lació. Un espill que reflecteix l'activitat frenètica de la vida finisecular. Quin invent, la caixa! El món condensat allí. Allí mateix. I els meus iaios, a les onze i -quasi- catorze, encadenats davant la tele. D'esquenes al món. L'espill el reflecteix. El món condensat allí.
*
Una llar adossada, feta a l'antic usatge. Parets arenoses pintades amb calç viva. A la façana, un clau per a penjar la bossa del fem. Un balcó que a penes sobreïx. Una persiana verda desenrotllada. Una robusta porta de fusta, per blocs de pedra emmarcada. Una porta vetllada per una cortina, impecable. Despassant-la, el picaporta. Correntment, a aquestes hores, no cal picar. Es gira cap a l'esquerra, la porta ganyola. Raid. Dins, una fosca cova. Les ratapenades ballen al sostre. El sòl és de sorra dura. A l'esquerra, una cisterna. Al fons, una cortina. Al seu costat, l'escala. Finestres a la llar? Alguna que altra. Bombetes? Estratègiques, comptades.
La llum que ha obert la porta s'ha menjat l'ambient fantasmagòric. Un xiulet envaeix la caverna. La llum s'esfuma. La porta ganyola. Un matrimoni fa vida per dalt. El matrimoni. No falten mai. Creuant la sorra dura. Qui hi ha?, ell primer. Ieep!, ella sempre frívola. L'escala. El segon graó és molt fosc. "¡Arribaaa!" El "benvolent" iaio invita a pujar. La barana, la primera de la revolució industrial. Mutis.
*
L'olla bull. Un calendari a la paret inversa del tic-tac. Números grans. Els del diumenge en roig. Un altre a l'esquerra del bull-bull. Una botella taronja, davall. Sis ulls... (bé, més bé cinc; lo iaio...). Cinc ulls escoltant-se entre si. Un joc de mirades. L'àvia, de tant en tant: que diu que no, que lo fútbol és demà!!!; li ha de traduir. Lo iaio, d'olfacte...
No em puc estar sense fer-los preguntes. Davall del calendari dels números grans, l'avi. Quan es veu la tapisseria de la poltrona, està pixant. O dinant. A sa destra sol seure la nevera. A l'altra banda, una butaca igual buida. A quants estem, avui? Ell sap que és diumenge. A seet!
*
"¡Arribaaa!" Mutis. Silenci després del segon esglaó. Tic-tac. Un escaló, tic. Peu esquerre, tac. Rondinant. Al primer replà, un forat a la paret. Un trau quadrat per on cap un cap. Un forat transparent fruit de la manefleria. Connecta amb el sòl del primer pis. Es veu llum. I també al cap de les escales, minsament. Segon graó després del replà. Amunt.
Mutis? No. Se sent xarrar. El vell matrimoni? No. És la caixa. Sí, la caixa. Sis, cinc. L'espillet màgic. Quatre, tres. I també els gemecs de les soles fruint amb uns esglaons cada cop més clars. Dos, un.
*
Saben quants dies té l'any? Sempre preguntant. Qualsevol ximpleria. Lo iaio obri la boca correctament. Ella calla. I saben per què en té 365? Qualsevol ximpleria. Què diu?! Ella li tradueix. Perquè ho han posat aixines... No és un problema d'edat, no. Ni ara, ni quan en tenien trenta. I saben per què un dia té 24 hores?
*
Imagina. Segle XIII. Una flauta, un violí. Joglars canta que cantaràs. Un castell fosc i misteriós. Sense caixa ni calendaris. Però un castell, tu. Això sí: ratapenades. I un tron. I lo senyor feudal i son tron. La tapisseria tan sols s'aguaita quan pixa o dina. O dorm. I... [...] imaginat?
*
Tres, dos, un. Ja es veu el llum. El replà. A mà dreta, una porta marró. Ho tens? Rau barrada. Dormitori. Interruptors blancs. Només enfront, una paret. A la paret, una estampa. Una estampa estampada a la paret. Collada. Sí, sí, collada. Un home amb barba. Vestit amb quatre draps. Seriós. Inscripcions a baix que no es distingeixen. A mà esquerra, es veu al fons, per un passadís, per una porta fosca, llumeta. L'habitació forma part del passadís. Adéu, barandat. A mà esquerra, la nevera. Quatre cadires en fila, arran la paret. A dalt, un quadre fosc, uns dels pocs de la caverna. Roman decantat, mirant el sòl. Pintats, uns hòmens -com el de l'estampeta- sopant. Ostres, allà es veu la tele!
Les onze i catorze. Un dels calendaris. Una botella taronja. Un forat. Una butaca buida. Un tron, dic..., l'altra butaca. Lo iaio. La ja coneguda nevera. I dues passes passat el marc de l'alcova. Tots i totes de dreta a esquerra. Alineats, alineadets. Just a les onze i catorze.
*
I saben per què un dia té 24 hores? Cadenes gruixudes. Iaia. Iaia=astúcia. Ell; duu el pes de qualsevol estupidesa. Pensa en la nit i el dia. Cavil·la. Després, lo sol és com una sarrompa. Veus una sombra... i al cap d'un moment la veus a un altre puesto... La senyora deu dir-se: ai, cap verd! Lo sol no para de pegar voltes, ell cavil·la. Quines coses, eh!
Aires ignars. La cova és molt fosca. Allí mateix hi ha la foguera encesa: el llum. Allí els tres. Copèrnic. Qui és Copèrnic? Ses ombres per allí ni han passat. La Terra no és plana!! Crida que cridaràs. Més de 400 anys... No és el sol el que es mou, sinó la Terra!!! I els joglars canta que cantaràs. A fora, el moviment frenètic d'un diumenge finisecular. La caverna és fosca. Aires toixos.
*
Una cadira. La cadira, més avançada que les altres tres. Té un seure incòmode. Darrera, uns hòmens sopant. Un acolliment hipòcrita. A cinc pams, uns iogurts fresquets: la nevera. A deu pams, a l'altre cantó, la caixa. Un home amb llençols, amb les mans obertes. Predica entre els cabells blancs de la iaia, que està enmig.
No xulos quan arribos. Els llavis de la iaia, que seuen al costat, es posen seriosos. L'home predica. I ella: per natros... no passa res... -l'aparença és sagrada a la caverna- ...però los que passen pel carrer... se pensaran que quidren a un gos...
L'home predica. De sobte, abaixa les mans. I ella: no vas a missa? Abaixa les mans. I amb la destra es toca el front. El pit. El muscle. El muscle. Lo iaio, amb la destra, es toca el front descobert. I el pit. [...] Ai, Déu meu! Quines coses, eh!
*
Tres dos un. Sòl de sorra dura. Les monedes juguen i parlotegen per la butxaca. A la dreta, la cisterna a fosques. La porta ganyola. Fotre! Els ulls! La llum, entre les canyetes de la cortina, diu adéu a l'ambient fantasmagòric. Au! Després, pom! Com fa una porta quan es tanca?
*
Saps què és subornar? Una porta al fosc racó de la cambra. La iaia, amb un vestit ben fosc. Del coll als genolls. Surt d'allà dins. El rellotge fa tic-tac. Porta quelcom entre mans. Els llavis de la iaia, que vénen -i venen-, s'alegren. Saps què és hipocresia? Quelcom=quatre perres. Quatre perres i unes mans rugoses. Pren! Unes pessetes i unes mans fadrines. I els llavis de la iaia s'alegren. I els aspres llavis que pensen: pa que mos cuidos quan astiguem dolentets. Saps què és subornar?
*
Onze i 36. Això deia el tic-tac ans de tornar a veure la llum. Per fi. Per allà puja un cotxe. Oloreta d'olivetes. Un xiquet portant de la mà a sa mare. El cotxe s'ha de parar; en baixa un altre. El carrer comença a despertar.
*
S'ha recorregut mitja Espanya a peuet. Sí, sí. Encara que ploguera, que tronara, que fera sol... I un i dos, i un i dos... Vinga a fer cama. Que si aquí..., que si allà... Qui sap el món que va veure...! I si n'era de valent! Jo a penes veia el que hi havia sobre la taula de l'habitació. I un dia, entre mossos de pa amb xocolata, em va traure un escrinyet. I em va ensenyar un munt de papers... Deia que eren carnets de soldat. Jo de gran vull ser soldat... Se'm queia la bava...
La taula de l'habitació, de tan xicoteta, no m'arriba ni al maluc. I sí, sí. S'ha recorregut mitja Espanya a peu. I un i dos, i un i dos. El meu iaio, el soldat valent. Que si aquí, que si allà. Qui sap els fronts que va veure! I la baioneta sempre enlaire. Sang. "¡Adelante!" I la destra ben amunt. La mateixa mà que es toca el front i el pit i el muscle i el muscle. L'escrinyet guardadet com un tresoret. Se'm cau la cara de vergonya... [![!]]
*
Fa un sol esplèndid. El cotxe allà dalt. I l'altre allà baix. Un cel d'un blau pur. Pur, pur. Blau. Fa olor d'oli i de mar. Els bons dies d'uns estornells. I amunt la costereta. Passes. Adéu. Rememorant una harmoniosa cançó. Blau pur. I una gaita melangiosa i alhora alegre inflant el meu pit. Passes. Amunt. I una bella jove es creua. I jo li dic hola. I ella també. I amunt. I rumio.

Felip Gumbau i Morera (Aquesta narració ha estat guardonada amb el primer premi, modalitat B, a l'IES Ramon Cid, de Benicarló, el 19 d'abril de 2000)

capcalera

POESIA

SUSCITACIÓ D'UNA PLUJA D'ESTELS

En la passiva i fosca volta
d'infinites lluernes decorada,
m'admirava en contemplar
unes ígnies línies violentes
que envaïen de màgia
el meu inspirat cor.

Cessava la intensitat
d'aquell insòlit capritx.
El jaç ja m'enyorava.
Insatisfet del guarir
introvertit de mes mantes
en aquella freda obscuritat,
vaig trobar el moment,
el moment de rebel·lar-me,
de buscar el càlid refugi.

Insurrecte per l'enèrgic foc
de les llumetes fugaces,
delerós d'una flama
al meu frisós abast,
vaig sadollar el meu desig
d'un plaer oníric, irreal:
sentia els dits suaus
d'aquella silueta llunyana,
besava el seu alè,
fruïen els llavis en la quimera...
Vaig decidir alçar el cap
i capturar aquell esguard...

...i notava els peus gelats...
De sobte ha finit l'efluvi
d'aquell efímer ploure,
i encara ebri de l'ardència,
he rebut una frígida ràfega
que insolent, m'ha desvetllat.
M'he notat els morros clivellats
i m'he arrupit entre les mantes.
Les mantes insensibles,
consol d'un il·lusori consol.

Felip Gumbau i Morera
(Aquesta poesia ha estat guardonada amb el primer premi, modalitat B, a l'IES Ramon Cid, de Benicarló, el 19 d'abril de 2000)

capcalera

RECREACIONES DE LOS OJOS

Si yo fuera pintora,
qué paisaje pintaría.
Yo pintaría un cuadro
que a la vista recrearía.

Pasando por un jardín,
una mariposa está volando.
Qué mariposa más linda,
de flor en flor se está posando.

Esta hermosa mariposa
de bellos colores fui mirando.
De verla quedé prendada,
cómo a cada flor iba mimando.

Toda esta hermosura
se encuentra en jardines y campos.
Yo, una enamorada de la naturaleza,
con amor la estoy tratando.

Tanto árboles como matorrales,
en jardines, rosas, claveles y nardos,
en montes, tomillos, romeros y pinares,
en los llanos, amapolas y cardos.

Todo está en la tierra,
riachuelos, montañas y valles.
Para mi, todo es un encanto:
reptiles y las bonitas aves.

Y las mariposas
que de flor en flor están posando,
alegrando a nuestros paisajes
y a nuestros ojos están recreando.

Remedios Anglés Anglés

capcalera

HISTÒRIA

CASES BENESTANTS DE CÀLIG (I)

1. Cases benestants enderrocades
A tots els pobles i països del món sempre hi ha hagut persones o partits polítics que en un temps determinat, bé per manca de cultura bé per manca de diners o bé per manca d'espai físic, han acabat amb tota una sèrie de tradicions culturals, fets socials, valors espirituals i béns materials d'un poble, d'una ciutat o d'un país.
Això també ha passat al poble de Càlig, on, com a resultat d'unes circumstàncies pròpies d'un temps passat que no val la pena ni de recordar, es van enderrocar dues de les millors cases benestants del poble, unes cases de molta antiguitat i d'una gran tradició.
D'aquestes dues cases sobresurt el palau de Vallterra -o la Casa Gran, que és com també es coneixia a Càlig-, tristament desaparegut ja fa uns quants anys. Aquest palau estava situat a l'espai que ocupen avui els jardins de la plaça de la Diputació, plaça que dóna al carrer Major i al carrer de la Mare de Déu del Socors.
L'hereu més important d'aquesta casa pairal va ser Josep Maria Vallterra Febrer, senador del regne a Madrid, el qual va nàixer a Càlig l'any 1799. Els béns i les propietats d'aquest membre de la família Vallterra anaven des de Benassal i la Torre d'en Besora, entraven per Càlig i per Santa Magdalena de Polpís -on encara hi ha avui el mas de Vallterra- i arribaven fins a Alcossebre.
D'aquesta família benestant, qui més va fer per Càlig va ser Josep Maria Cervera Vallterra, com ho palesa la làpida que hi ha al cementeri calijó, on, després del seu nom, hi ha escrites aquestes paraules: "Falleció el 14 de julio de 1843 a los 65 años. El pueblo agradecido le dedica este recuerdo". Aquest membre de la família Vallterra va donar els terrenys que van servir per ampliar l'actual cementeri des de la capelleta que hi ha al mig fins al final de tot, on hi ha el nínxol de Josep Maria Cervera Vallterra. I per això el poble li ho va agrair.
Quan faré l'escrit sobre aquesta casa benestant, llavors parlaré del llinatge dels Vallterra, de la relació que tenia amb les altres cases benestants de Càlig, i també de la importància econòmica de què fruïa i que va repercutir, en major o menor mesura, a favor de la gent del poble.
També he d'apuntar ací la casa benestant de la família Comes, situada al carrer dels Magistrals, 25, que va ser enderrocada poc temps després de la casa de Vallterra, on es va construir, al solar que ocupava, una casa de pisos nous.
Facundo Comes Vives va ser qui va portar les aigües des del pou del Canyo fins al poble. Així estava escrit en una placa commemorativa -escrita en castellà- que hi havia al carrer Major i enganxada a la paret de la Torre, damunt mateix de la font: "D. Facundo Comes Vives, ayudante de Obras Públicas y jefe superior de la administración civil. Autor del proyecto de la distribución de las aguas del Caño para el servicio de la población. Su pueblo agradecido por su desinteresada labor. Cálig, a 18 de junio de 1933".
Quan escriuré sobre aquesta casa benestant, parlaré dels descendents i, també, dels fets i dels esdeveniments més importants que van ocórrer a la població.

2. El palau de la família Vallterra, de Càlig
Aquest palau dels Vallterra ha estat l'únic palau conegut a Càlig, i tal vegada l'únic que hi ha hagut al llarg de la història del nostre poble. Estava situat al carrer Major, almenys ací estava la porta principal que era per on entraven els senyors i llurs amistats. Pel carrer de la Mare de Déu del Socors entraven els criats i els treballadors. En aquest carrer hi havia també, en un altre edifici que formava part del conjunt del palau, les cotxeres.
1. Ignasi Vallterra és el primer ascendent d'aquesta família dels Vallterra de qui tenim coneixença. Va ser governador de l'illa de Formentera (Balears) i estava casat amb la catalana Maria Blanes. Va tenir dos fills (núm. 2 i 3).
2. Francesc Vallterra Blanes. Va tenir tres títols nobiliaris: senyor de Canet lo Roig, el 1681; baró de Torres-Torres, poble que pertany al partit judicial de Sagunt (Camp de Morvedre); i comte de Vilanova.
Estava casat amb Maria Francesca Miralles Forcadell, la qual està soterrada a l'església parroquial, davant de l'altar de la Mare de Déu del Socors, sota una llosa de pedra que té la inscripció llatina següent: "Sub hoc lapido jacet Maria Francesca Miralles Forcadell. Obit XIV kal nov anni MDCCLXXXVI", que traduïda a la nostra llengua diu així: sota aquesta làpida descansa Maria Francesca Miralles Forcadell. Va morir el 14 de les calendes de novembre de l'any 1786. Va tenir un fill (núm. 4).
3. Pere Vallterra Blanes, que estava casat amb Francesca Cebrian. No va tenir fills.
4. Pere Vallterra Miralles, que estava casat amb Francesca Agulló. Va tenir un fill (núm. 5).
5. El matrimoni format per Joaquim Vallterra Agulló i Francesca Antònia Febrer Mesia va ser qui va remodelar i ampliar l'antiga casa senyorial que els Miralles posseïen a Càlig, la qual estava situada al carrer Major (a Benassal també tenien en propietat una casa senyorial i una altra a Catí, que actualment encara es conserva, la qual està situada al carrer Major d'aquest poble, on ara hi ha el cafè de Borcho).
El matrimoni Vallterra-Febrer va ser qui va col·locar l'escut nobiliari dels Vallterra a la façana del palau que hem conegut, damunt de la portalada principal situada al carrer Major. També hi van construir la planta baixa. D'aquesta manera, l'antiga casa dels Miralles va restar unida a la nova construcció.
L'escut consta de quatre emblemes gravats sobre la pedra i coronats per un elm que mira a la dreta, això vol dir que el llinatge o nissaga era legítim, ja que si l'elm mira cap a l'esquerra indica que el llinatge és il·legítim i bastard. Els emblemes que el conformen són:
· Dos miralls o espills, perquè Francesca Miralles Forcadell (casada amb Francesc Vallterra Blanes), d'ascendència catalana, gravava a l'escut nobiliari l'origen del seu cognom Miralles.
· El lleó rampant amb la flor de lis a sobre, símbol del poder i de la força econòmica, social i territorial de les famílies nobles que vivien a palaus.
· Les quatre barres catalanes, ja que el cognom de la catalana Maria Blanes, casada amb Ignasi Vallterra, ve de la població de Blanes (Selva), poble mariner que es troba situat a la costa Brava.
Francesca Antònia Febrer Mesia va morir a Càlig el 22 de novembre del 1803, segons constava a l'acta de defunció que hi havia a l'arxiu de la parròquia calijona, i va ser soterrada el 24 de novembre del 1803 a la capella de la Mare de Déu del Roser.
Els dos fills del matrimoni Joaquim Vallterra Agulló i Francesca Antònia Febrer Mesia van ser (núm. 6 i 7):
6. Josep Maria Vallterra Febrer, que va nàixer a Càlig el 1799. Es va casar amb Joana Vergés i va tenir tres fills (núm. 8, 9 i 10).
Josep Maria Vallterra Febrer, que va ser senador del regne, donava molts jornals i la gent del poble de Càlig li tenia tant d'afecte que quan el veien venir amb el seu cotxe, arrossegat per dos cavalls, tocaven de seguida les campanes al vol.
La Sociedad Valenciana de Agricultura, que editava, cada 15 dies, una revista titulada La Agricultura Valenciana, al tom VII de l'any 1869, anomena Josep Maria Vallterra Febrer com a soci protector.
7. Desemparats Vallterra Febrer va nàixer el dia 30 d'octubre del 1800, segons l'acta de naixement que hi havia a l'arxiu de la parròquia de Càlig, i es va casar amb el senyor Cervera (en desconeixem el nom). Va tenir un fill (núm. 11).
8. Ramon Vallterra Vergés es va casar amb Consol Corbí. Va tenir tres fills (núm. 12, 13 i 14).
9. Joaquim Vallterra Vergés.
10. Concepció Vallterra Vergés.
11. Josep Maria Cervera Vallterra. Va donar els terrenys que van valer per a ampliar l'actual cementeri de Càlig.
12. José Vallterra Corbí, casat amb Julia Santonja. Va tenir un fill (núm. 15).
13. Consuelo Vallterra Corbí, casada amb Luis Lloret, el qual va estudiar als jesuïtes de València, va ser alferes provisional d'aviació de terra i, després, tinent d'aviació. Va tenir cinc fills (núm. 16, 17, 18, 19 i 20).
Luis Lloret va vendre la casa gran a la Diputació de Castelló, per la quantitat de 300.000 pessetes, el dia 24 de juliol del 1956. Era, llavors, alcalde de Càlig José Monroig Sans i president de la Diputació de Castelló Nicolás Pérez Salamero.
La Diputació de Castelló va regalar el palau de Vallterra a l'Ajuntament de Càlig el dia 19 de setembre del 1970, i és per això que l'Ajuntament, en agraïment, va dedicar el nom de la plaça a la Diputació, que és l'espai que va romandre quan va ser enderrocada, el 27 de setembre del 1972, la casa gran.
En aquesta plaça, l'Ajuntament va col·locar, en un dels laterals, l'escut que hi havia a la façana principal del palau, el qual avui resta com a símbol d'aquell edifici que un dia va formar part de la història del poble de Càlig.
14. María Ignacia Vallterra Corbí, casada amb Vicente Calatayud. Va tenir dos fills (núm. 21 i 22).
15. Ramón Vallterra Santonja, casat amb María Musoles.
16. Luis Lloret Vallterra. Va morir a València.
17. José Lloret Vallterra.
18. Ramón Lloret Vallterra. Viu a Terrassa.
19. Consuelo Lloret Vallterra. Va morir a Madrid.
20. Federico Lloret Vallterra.
21. Carmen Calatayud Vallterra.
22. Vicente Calatayud Vallterra.

Les propietats dels Vallterra
A més del palau que tenien a Càlig, els Vallterra eren propietaris de les cotxeres que estaven situades al carrer de la Mare de Déu del Socors, lloc on guardaven els carruatges. Ací també estaven els trulls i les construccions per al trepig del raïm, d'on extreien el vi que, després, transportaven als dos cellers que hi havia al palau.
A la casa on estaven les cotxeres també hi havia un molí d'oli i, darrere de la casa, un hort, dit l'Hort de Dins. L'any 1885, els Vallterra van manar construir una sènia i un reguer fet de pedra, avui ja desaparegut.
Abans de la guerra civil espanyola de 1936-39 i durant la II República, en aquestes cotxeres tenia lloc la celebració del Ball de la Rosa tots els caps de setmana i els dies de festa. Aquest ball públic era el centre de reunió social del poble de Càlig i hi acudia, en aquell temps, gent d'edats ben diferents.
Els Vallterra també tenien unes altres propietats (cases, terres i masos) a Benassal i a la Torre d'en Besora, i una casa a Alcossebre on, abans de morir, estiuejava María Ignacia Vallterra Corbí. Avui encara es conserva el mas de Vallterra a Santa Magdalena de Polpís. Tanmateix, la família Vallterra tenia el palau principal a València.
Els administradors de les propietats de Josep Maria Vallterra Febrer van ser:
· Vicent Vives Pascual, de Benassal, que administrava les propietats de Benassal i de la Torre d'en Besora.
· Casimir Vives Pascual, de Benassal, que administrava les propietats de Càlig, d'Alcossebre i del mas de Vallterra situat a Santa Magdalena de Polpís.
Primerament, Casimir es va casar amb Dolores de la Cruz Muñoz, d'Osuna (Sevilla), que vivia a Càlig des de feia temps, la qual va morir l'1 de maig de 1876, segons està escrit a la làpida del cementeri de Càlig. Va tenir una filla, Dolors Vives Lacruz, casada amb Joaquim Comes Miralles (casa benestant dels Comes). Després de morir la seua primera muller, Casimir es va casar amb Carmen de la Cruz Muñoz que "Nació el 20 de agosto de 1814 en Osuna (Sevilla) y murió en Cálig el 27 de junio de 1889", segons consta a la làpida del cementeri de Càlig, que es troba, entrant per la porta principal, a la banda esquerra.
Vivien al carrer de la Mare de Déu del Socors, 10. Avui aquesta casa és propietat de Saturnino Vives Borrás.
· Uns anys més tard va ser l'administrador de les propietats de Càlig Vicent Llorens de Flasco, que vivia, de primer, al carrer dels Magistrals i, més tard, va passar a viure al carrer de la Mare de Déu del Socors. Aquesta casa la va heretar un descendent seu, Vicent Llorens, mort fa pocs anys. Actualment, la propietària és la vídua de Vicent, Victoria Cuartero.
Avui en dia els Vallterra ja no tenen cap possessió a Càlig, ni tan sols el palau que els va convertir en els senyors de la casa benestant més gran i més rica de la població. A nosaltres, únicament ens queda el record d'aquesta família benestant calijona que va donar treball i vida a moltes famílies. Ara, forma part de la història del nostre poble i cal que la coneguen les generacions calijones actuals i esdevenidores.
La família Vallterra, com també passava amb unes altres famílies benestants calijones que habitaven a les cases més importants de la població en temps passats, vivien sobretot de l'agricultura de secà, concretament del vi i de l'oli, com ho palesen els molins d'oli, les premses i els cellers de vi i la fàbrica d'aiguardent que hi havia aleshores.
El palau de Vallterra, com hem dit més amunt, ha estat l'únic palau senyorial -almenys conegut- que ha tingut Càlig al llarg de la seua vasta història. La prova d'això la tenim a l'escut que hi havia a sobre de la portalada principal, situada al carrer Major. En ser enderrocat el palau, l'escut es va col·locar a la plaça de la Diputació, on roman com a símbol d'aquella casa gran que va formar part de la vida del poble.
Les altres cases pairals de Càlig també eren riques i importants, però eren més petites i no tenien cap escut a la portalada que els representera. Amb tot, el conjunt d'aquestes cases era el reflex de la vida, dels costums socials i culturals, de l'economia... del nostre poble, és a dir, que reflectien una part del modus vivendi populi caligensis.

Mª Àngels de la Figuera i Bengochea

capcalera

DIPUTACIÓ

(El País. Comunidad Valenciana. 17.05.2000. Pàg. 16. "La magia de la expresión". María Fabra.)
(Article original escrit en espanyol i portat al valencià.)

La màgia de l'expressió
"Qui no ha sentit a dir mai que algú fa les coses "arreu" o que "té menys trellat que un forrellat" o que va com "cagalló per séquia". Aquestes són algunes de les expressions, de les frases fetes, que s'empren en valencià i que es mantenen vives en el llenguatge quotidià, sobretot, de les persones grans. Tanmateix, i fins avui, no han aparegut recollides a cap volum específic. I això és el que ha fet Marisol González Felip, una professora que ha recopilat més de mil frases fetes que ha publicat ordenades en un llibre editat per la Diputació de Castelló.
La idea va nàixer fa més de deu anys, quan Marisol, natural de la localitat de Nules, va iniciar una col·lecció d'expressions, sense tenir en aquells moments la idea que aquestes es poguessen publicar. Tanmateix, el llenguatge popular i la riquesa de la llengua en què va fixar els estudis universitaris, el valencià, va començar a oferir-li una inesgotable quantitat de dites que la van portar a posar una atenció especial sobre aquestes i a adquirir un sistema més avançat que les fitxes en què escrivia la frase i el seu significat.
Així doncs, aquesta professora va decidir encetar un recorregut pels pobles de la comarca de la Plana Baixa, propers al seu municipi de naixença, amb la finalitat de recollir in situ el que ella mateixa considera expressions genuïnes del poble. Va encetar el recorregut per Nules, la Vall d'Uixó, Vila-real, Xilxes, Onda, Artana, Borriana, Moncofa i la Vilavella, municipi on ha trobat les relíquies millors. A més del diàleg amb les persones de més edat de cada un d'aquests pobles, l'autora va emprar, en algunes ocasions, la gravadora, tot i que aquesta sempre provocava més reticències. Un altre dels sistemes que va aplicar va ser el de les enquestes. Per a això, la professora parlava amb gent jove perquè aquests foren els qui les completaren amb els seus avis."


Frases fetes al nord de la llengua (selecció)

-Acabar com el ball de Torrent: Acabar una cosa malament, amb desordre. Ex.: La funció d'anit va acabar com el ball de Torrent perquè va començar a ploure i la gent se'n va anar. SIN.: acabar com el rosari de l'aurora, acabar com Camot, acabar com una 'picà' de fesols.

-Agarrar un batistot: Tindre un atac de cor o d'altre tipus. Ex.: Mon pare està molt malet; el diumenge li va agarrar un batistot i ha perdut el coneixement.

-Anar amb la llengua fora: Esforçar-se, atrafegar-se. Ex.: Hui vaig tot el dia amb la llengua fora; tinc moltes coses que fer i no sé si acabaré. SIN.: anar tirant el lleu, anar com cagalló per séquia, anar a sarpa la grenya, anar de cap, anar de cul.

-Caure la cara de vergonya: Avergonyir-se. Ex: Em cau la cara de vergonya de vore com tracta els pares; ell, en canvi, es queda igual. SIN.: fer-se de tots els colors.

-Escampar la boira: Passejar per distraure's. Ex.: Vés-te'n a escampar la boira, que no has eixit en tota la vesprada. SIN.: distraure's el pensament, desemboirar-se el cap.

-Fer arrancada de cavall i parada de burro: Començar una cosa amb molt d'entusiasme, però deixar-la al poc de temps. Ex.: Josep ha fet arrancada de cavall i parada de burro; va començar medicina i ara va a collir; s'ho ha deixat a mitjan curs.

-No donar una set d'aigua: Ser una persona extremadament insolidària. Ex.: Mentre va viure el seu germà no li va donar ni una set d'aigua. SIN.: no patir per ningú, no fer un favor ni per sa mare, tindre el cor negre, tindre pèls al cor.

-Paréixer fill de pare verge: Tindre un caràcter dèbil. Ex.: Joan, pareix que sigues fill de pare verge; no tens ànim per a fer res. SIN.: ser moll, tindre-ho moll, tindre poca espenta.

-Ser més burro que Tacó: 1 Ser molt ignorant. Ex.: No li preguntes res, que és més burro que Tacó. SIN.: no saber fer la o amb un canut, no papar-ne una, no saber (algú) on té la mà dreta, ser un tros d'adoquí. 2 Ser una persona brusca i dolenta. Ex.: No li va fer ni cas, al xiquet; és més burro que Tacó eixe home. SIN.: ser més animal que un pont, ser més animal que una haca, ser de mala classe, tirar guits, ser un ruc, tindre mala bava.

capcalera

OPINIÓ

CLAUDIA BORRAS VA PARTICIPAR A L'XI OLIMPÍADA MATEMÀTICA

El dia 6 de maig va tenir lloc, a l'ermita de la Mare de Déu de Gràcia, de Vila-real (Plana Baixa), la fase provincial de l'XI Olimpíada Matemàtica. Hi van participar, aproximadament, 180 alumnes de diferents centres de la província, repartits en dues categories: de 12 a 14 anys i de 14 a 16 anys.
Dels participants de l'IES Ramon Cid, de Benicarló, van aconseguir classificar-se, en la categoria de 12-14 anys, Claudia Borrás (en tercer lloc), Juan José Monforte, Elisa Alonso i Adrián Pauner. Cal subratllar el lloc de Claudia, ja que ha estat la primera estudiant de Càlig que ha aconseguit classificar-se. Pel que fa a la categoria de 14-16 anys, es va classificar Mikel Aizaleta.
Aquesta classificació els va merèixer la participació en la fase autonòmica, que va tenir lloc els dies 27 i 28 de maig. El primer dia, dissabte, les proves es van fer a la Universitat Jaume I de Castelló de Plana. Un cop acabades aquestes proves, es van desplaçar fins a Morella (Ports), a l'alberg juvenil d'aquesta població. A l'endemà, es van fer les darreres proves individuals, amb què els participants van acabar l'aventura matemàtica.
En la categoria de 12-14 anys no es va classificar, entre els tres primers, cap dels representants de l'IES Ramon Cid, que d'aconseguir-ho haguessen anat a la fase nacional, malgrat això cal destacar el sisè lloc d'Elisa Alonso. El qui sí que va deixar ben alt el nom de l'institut i dels professors Josep Castan i José María Salan va ser Mikel Aizaleta, que va aconseguir el títol de campió autonòmic en la categoria de 14 -15 anys.
Enhorabona a tots els participants, i continueu amb la mateixa il·lusió l'any que ve.

Mari Carmen Sogues

capcalera

NOTÍCIES

LA PLAÇA NOVA VA ACOLLIR DE NOU LA FESTA DE LA NIT DE SANT JOAN

Per a enguany, la festa de Sant Joan, que va tenir lloc la nit del 23 de juny, l'Associació Cultural Crema Catalana va preparar uns actes que van començar amb l'arribada de la Flama del Canigó, que provenia d'Ulldecona.
Una vegada la flama va ser a la població, a la plaça del Safareig, on era esperada per xiquets i gent adulta, va iniciar el recorregut pels carrers de la vila acompanyada pel grup de dolçainers i pels nans, a més dels participants en aquesta festa popular, mentre que molta gent va sortir de casa seua per veure el seguici que recorria els carrers.
Una vegada la flama del Canigó va ser a la plaça Nova, es va fer la lectura del manifest a tots els assistents, com a símbol de benvinguda i explicació de l'acte que s'estava desenvolupant.
Entre unes altres coses aquest manifest deia:
"...Cal agrair la col·laboració desinteressada de la gent en aquest acte. Cada any va augmentant el nombre de persones que ofereixen generosament material per a la flamerada i que col·laboren de bona fe perquè la vetlada siga perfecta. Amb la participació de tots podem tirar endavant aquesta bonica festa que dóna vida al nostre poble.
Per a acabar, no cal deixar de banda els sempre tradicionals rastres dels nostre poble que, any rere any, han vingut espantant els mals auguris de la vila. Només queda animar els més jóvens perquè seguisquen il·lusionats a muntar el rastre, com ho han estat fent fins ara.
En fi, que començo la festa. Visca Càlig!"
Després de la lectura del manifest, va aparèixer a la plaça el drac Galifardeu, que va ser qui va encendre, amb el foc que treia de la boca, la foguera o flamerà, la qual s'havia muntat, durant la tarda, amb materials que els veïns havien anat duent perquè el foc els consumira la mateixa nit.
Un cop encesa la flamarada, va tenir lloc el repartiment gratuït de coca i mistela, mentre els xiquets, sobretot, aprofitaven l'avinentesa per saltar la foguera i travessar-la, ben corrents, amb el rastre.
A més de la foguera de la plaça Nova, a la resta del poble es van encendre unes altres flamarades més petites al voltant de les qual es van organitzar sopars de germanor.

Ricard Gumbau i Morera

capcalera

LA REPARACIÓ I PINTADA DE LA FRONTERA DE L'ERMITA HA ACABAT

El dia 30 de juny del 1999, dimecres, van tenir començament les obres d'arranjament i arrebossat de la façana de l'hostal de l'ermita de la Mare de Déu del Socors, i el dia 8 de juliol es va descobrir la pedra que envolta la finestra central exterior de la casa que dóna llum a l'escala que puja al primer pis.
Un cop gratada tota la façana de l'hostal i un lateral de la paret de l'ermita, aquestes parets es van arrebossar amb morter de color os. El cost d'aquesta primera fase del projecte de millores a l'ermita ha estat de 8.649.472 pessetes, en la qual també ha entrat el canvi del teulat i del ràfec, el gratat i l'arrebossat de la façana de l'hostal i unes altres obres menors. L'acabament d'aquests treballs va ser el dia 3 d'agost del 1999.
En la segona fase del projecte, que es iniciar el 25 d'abril del 2000, es va dur a cap la neteja de la pedra de la façana principal de l'ermita i l'arrebossament amb material de color camussa, tret del campanaret en què s'ha utilitzat el color salmó. També la imatge de la marededéu, que és de terra cuita, i que es troba situada al frontal ermità, es va netejar i es va pintar amb un color gris pujat.
Aquesta segona fase del projecte, que ha tingut un cost de 2.764.427 pessetes, es va acabar el 14 de juny d'enguany. L'empresa que hi ha fet els treballs ha estat Construcciones Joaquín Borrás, SL, de Càlig.
Per poder fer front a les despeses produïdes per aquesta obra, les ajudes han vingut del Proder (1.212.945 ptes. per a la 1ª fase i 1.257.249 per a la 2ª fase), de l'administració de l'ermita (1.300.000 ptes) i de la voluntat dels calijons que, fins al mes de juny d'enguany, han aportat 2.224.433 ptes. Tot plegat, avui, aquesta obra dirigida a millorar l'edifici ermità té un dèficit de 5.419.272 ptes.

A.Q.A.

capcalera

TARDA D'ESBARGIMENT A L'ERMITA

La tarda de l'1 de maig, al paratge de l'ermita del Socors, el grup Terrer Roig, de Jesús-Tortosa, va dur a terme un concert de música tradicional, dins dels actes programats per a la Festa de Sant Vicent, que es van dur a terme el dilluns, on les persones que van pujar a l'ermita van poder participar del ball que oferia aquest grup de música tradicional.
El grup es va situar a la vora dels torradors, inaugurats aquell mateix matí, i van animar les persones que es van congregar aquella tarda, després de dinar, a ballar amb músiques i balls tradicionals. De mica en mica la gent es va anar animant fins que es va fer un bon rotgle de gent que es va col·locar davant mateix del grup.

Ricard Gumbau i Morera

capcalera

PRIMERA COMUNIÓ 2000

El diumenge, 11 de juny, van fer la primera comunió diversos xiquets i xiquetes de Càlig, després d'haver assistit a la catequesi preparatòria feta a l'abadia per catequistes del poble.
Aquest dia va ser una jornada festiva per a aquests infants i llurs famílies, ja que després d'oir missa a la parròquia, on van combregar per primera vegada, molts d'aquests combregants i familiars ho van celebrar amb un bon àpat al restaurant que havien cercat amb temps.
La celebració de la primera comunió és també el primer pas perquè els infants participen poc després a la processó del Corpus Christi que es fa per alguns dels carrers del poble i perquè algunes de les xiquetes aprofiten aquesta avinentesa per ser reina i dames infantils de les festes majors que es fan a la vila.

capcalera

INAUGURACIÓ DELS TORRADORS DEL PARATGE

El dilluns, dia 1 de maig, al matí, es van inaugurar els torradors situats al paratge de l'ermita del Socors amb l'encesa del foc i la torrada de carn, botifarres i llonganisses. A aquest acte, al qual estaven convidats els veïns del poble, va acudir prou gent que va gaudir de l'esmorzar amb què, de manera real, s'encetava la utilitat d'aquesta construcció que, a més d'impulsar l'avanç de les obres previstes en aquest indret, serveix perquè les colles i les famílies que s'apropen a passar-hi el dia, sobretot els caps de setmana, tinguen un lloc adequat on fer foc i cuinar.
Per un altre costat, cal dir que els torradors que hi ha al patí del Pous, i que durant anys han servit per fer les cuinades, com a resultat del mal estat en què es troben actualment -ja que tenen diversos clavills a les parets-, la previsió és d'enderrocar-los i eixamplar així el pati. Això no obstant, el projecte encara no està enllestit del tot a hores d'ara.

A.Q.A.

capcalera

NOTÍCIES DEL SEGON TRIMESTRE DE L'ANY 2000

Arriben a Càlig noves emissions de televisió
Càlig, com qualsevol altra població del Maestrat, rep les emissions de Canal Castelló des del mes de maig.
Per poder sintonitzar aquest nou canal de televisió cal cercar les emissions al canal 52 de la UHF. Les emissions de Canal Castelló cobreixen des del Camp de Morvedre fins al Maestrat i ofereixen tota mena d'informació i amples reportatges d'aquestes comarques, on destaca, entre uns altres, el tractament que es fa de l'esport, amb un seguiment detallat de tots els esports que s'hi practiquen: vela, pilota valenciana, atletisme, bàsquet i, sobretot, futbol i futbol sala, dos esports en què les nostres comarques són capdavanteres. Totes les setmanes es fan resums dels partits que protagonitzen els equips de la nostra zona.

Aquest ha estat un trimestre tranquil pel que fa a la política calijona
El segon trimestre de l'any es pot dir que ha estat tranquil a la nostra localitat, ja que han estat pocs els entrebancs i picabaralles haguts entre els components del consistori municipal: 5 del PSPV-PSOE, 3 del PP i 1 d'UV. Tanmateix, Deogracias Ferreres, regidor d'UV, sí que s'ha mostrat, segons les seues declaracions, "desil·lusionat amb el món de la política ... acabes que et trauen les ganes de treballar ... els dos partits, tant el PSPV-PSOE com el PP, pensen abans en els interessos del seu partit que en el bé del poble". Davant d'aquestes afirmacions, l'alcalde de la localitat, Manuel Anglès, va declarar sentir-se decebut amb el regidor d'UV, ja que "...no l'entenc, el primer que hauria de fer, abans de parlar, és fer acte de presència a les comissions i participar més...".

Joaquín Querol publica un llibre sobre les seues memòries
El veí de Càlig, Joaquín Querol, ha publicat en una editorial de Barcelona, concretament a Orto y Ediciones, un llibre de memòries, centrades als anys trenta del segle actual. Joaquín Querol narra les seues experiències durant la guerra civil espanyola i explica, sempre des del seu punt de vista, el perquè d'aquest enrenou polític que va dur a la guerra.
El llibre, titulat Relato de mi vida, conta la història d'una generació que segons explica J. Querol "va somniar amb les millors finalitats per a la humanitat que es van veure tallades pels guanyadors de la guerra civil". De totes formes, aquesta no deixa de ser una història commovedora i, tanmateix, "viscuda amb angoixa en busca de la supervivència tant física com espiritual".

Hi ha previst de fer una exposició a Peníscola de l'obra d'Agustí Mercè
Hi ha previst de fer, a la Casa de l'Aigua de Peníscola, una exposició de les maquetes que giren a l'entorn del món mariner que formen par de l'obra artística de qui fou el primer alcalde de la democràcia a Càlig, el socialista Agustí Mercè, que va morir fa prop de dos anys.
Agustí Mercè, va ser una persona aficionada a realitzar maquetes de fusta de vaixells, barques...i d'uns altres monuments historicoartístics, tan sols cal recordar les exposicions que va fer a Càlig, que van captivar els veïns del poble i els visitants.
Cal afegir a aquestes paraules que, a començament de l'estiu, se li dedicarà un carrer a aquest primer representant de la transició i de la democràcia a Càlig. El carrer està situat al costat mateix del Centre de Cultura.

L'Ajuntament de Càlig editarà un plànol de la vila
L'Ajuntament editarà un plànol del nostre poble, on també es faran explicacions sobre l'aspecte històric, geogràfic, les festes tradicionals i populars i la gastronomia de Càlig. Aquesta publicació tindrà a la part central un plànol de la vila i una llista dels carrers que el componen, i estarà il·lustrat amb diverses fotografies de la població.
El plànol es repartirà juntament amb el programa de festes.

La Comissió de Festes fa els darrers preparatius per al Sant Llorenç 2000
La Comissió de Festes, que aquest any està encapçalada pel nou regidor de Festes i Cultura, David Gumbau, està treballant força de cara a les properes festes majors del 2000, fetes en honor de sant Llorenç, patró de la vila.
Enguany la Comissió introduirà al programa nous actes amb la finalitat d'ampliar l'oferta gràcies a les aportacions que fan les associacions del poble, com són Crema Catalana, els dansaires, els caçadors, el Càlig CF o els aficionats al ciclisme. El propòsit d'enguany, en paraules de D. Gumbau, és "no fer de les festes un 'només bous i ball, com sempre s'ha dit', sinó uns dies fets a gust de tothom".
Entre les diverses activitats, hi haurà l'exhibició d'ensinistrament de cavalls, que fa uns anys ja es va fer, la representació l'obra de teatre El Ball, d'Edgar Nevile, pel grup Ull de Teatre, d'Ulldecona, una exhibició de trial bici, titelles, un taller de 'farolets de meló de moro' i tres exposicions diferents: fotografia, punt de creu i diverses obres fetes per les mestresses de casa.
La resta dels actes que ompliran el programa són: els bous, les revetlles, el concert de música, l'homenatge a la vellesa, el futbol, les tirades realitzades pels caçadors, el concurs de dibuix, el pregó, els actes religiosos, les danses, el parc infantil...

Susanna Anglès i Querol

capcalera

SESSIONS PLENÀRIES

SESSIÓ ORDINÀRIA
3 d'abril de 2000

1. S'aprova l'acta de la sessió anterior.
2. S'aprova la relació de factures i rebuts núm. 3/00, núm. 16 a 20, per un import d'1.589.727 pessetes.
3. S'aprova, per majoria, la proposta de realització de 10 actuacions bàsiques per al camp valencià.
S'aprova, per majoria, la moció presentada per l'Ajuntament de Cortes d'Arenós sobre la paralització de la subhasta contra l'empresa pública Agua de Cortes.
S'aprova, per unanimitat, sol·licitar a la Diputació de Castelló la senyalització de la carretera de Càlig-Sant Jordi.
4. S'aprova, per unanimitat, el compte general del pressupost de 1999, vists els informes favorables emesos.
5. S'aprova el certificat núm. 1, que correspon a l'obra d'"Acabament de la Casa de Cultura", per un import de 5.310.301 pessetes.
6. Diverses preguntes sobre les obres del Centre de Cultura, la redona, els accessos i la pl. Diputació.

SESSIÓ ORDINÀRIA
8 de maig de 2000

1. S'aprova l'acta de la sessió anterior.
2. S'aprova la relació de factures i rebuts núm. 4/00, núm. 21 a 22, per un import de 672.321 pessetes.
3. S'acorda concedir les llicències d'obres següents:
A Derribos y Construcciones Cherta y Asociados, SL, per a la construcció de sis habitatges arrenglerats a l'immoble situat a la parcel·la núm. 2 del Pla Parcial la Rasa, amb les condicions determinades a l'informe del tècnic municipal.
Concedir autorització a Nicolás Mínguez Muñoz per a la instal·lació de taules i cadires al c. Sta. Bàrbara, 95.
S'autoritza a Sonia Bayarri Martínez la instal·lació d'un gual permanent a l'immoble que hi ha al c. la Puríssima, 5.
Es denega a Juan Manuel Urquizu Caldés, en representació d'Explotaciones Urme, SL, una pròrroga per a la finalització de les obres d'urbanització del Pla Parcial la Pedrera.
Es rebutja la proposta del Grup del PP de crear una comissió extraordinària d'obres i acceptar-ne una altra de realització d'un estudi per a la ubicació d'un abocador controlat d'enderrocs.
5. S'acorda procedir a la devolució de la fiança dipositada per Coelbe, SL, com a garantia de l'execució de les obres d'"Electrificació de la zona de l'ermita del Socors".
6. S'aprova el certificat núm. 2, que correspon a l'obra d'"Acabament de la Casa de Cultura", per un import de 3.730.240 pessetes.
7. S'acorda sol·licitar una subvenció de la Diputació de Castelló, per un import màxim determinat, per a la realització d'obres de construcció de nínxols i la conservació del cementeri municipal.
8. S'aprova la proposta efectuada per a esmenar les deficiències detallades per la Comissió Provincial d'Urbanisme pel que fa a la modificació puntual de les Normes Subsidiàries vigents, tramitada i amb referència a la reclassificació de sòl no urbanitzable.
9. No cap pregunta.

SESSIÓ ORDINÀRIA
5 de juny de 2000

1. S'aprova l'acta de la sessió anterior.
2. S'aprova la relació de factures i rebuts núm. 5/00, núm. 23 a 29, per un import d'1.401.610 pessetes.
3. S'acorda concedir les llicències d'obres següents:
A Ludwig Jager, per a l'ampliació i construcció d'un habitatge unifamiliar a l'immoble situat al polígon 9, parcel·la 117. Exp. 36/00.
4. S'aprova l'expedient núm. 1/00, de modificació de crèdits al pressupost municipal 2000, vists els informes en sentit favorable d'Intervenció i de la Comissió d'Hisenda.
5. S'aprova, per unanimitat, la concertació d'un préstec, per un import de 5.500.000 pessetes, entre aquest Ajuntament i la Caixa Rural Credicoop, per al finançament de diverses inversions, ja que és l'entitat que presenta millors condicions financeres.
6. S'autoritza, a Teresa Adell Cifre i a Noelia Sáez Fernández, la instal·lació de taules i cadires a la pl. Vicent Blasco-Ibáñez i a l'av. Constitució, 17, respectivament.
S'aprova la moció del Grup del PSPV-PSOE, pel que fa a la carretera de Càlig-Sant Jordi.
7. Diverses preguntes sobre la neteja del c. Peníscola i els Plans Provincials d'Obres i Serveis (PPOS) de 2001.


capcalera

ESPORTS

DINAR DE LA SOCIETAT DE CAÇADORS AL PARATGE DEL SOCORS

El dia 30 d'abril, la Societat de Caçadors Sant Llorenç de Càlig va organitzar el dinar de la Societat al paratge de l'ermita del Socors, en què van participar més de 250 persones. Aquest dinar, que es fa anualment, va ser la cloenda del X Campionat Local de Caça Menor amb Gos que es va realitzar al mes de febrer.
El dinar dels caçadors -nom amb què es coneix habitualment- va consistir en una torrada de carn i carxofes, a més de llonganisses, botifarres, xoricets... que van preparar, al mateix paratge, José Vicente Sans, Vicente Conesa, Vicente Castellano, José Mª Marzá, Modesto Sanabdón, Juan Francisco Marzá, Lucas Navarro, Andrés Sanabdón, José Vives, José Sans, Vicenta Vives, Elodia Besalduch i Rosita Quixal. Daniel Gómez i Alberto Zaragozá van ser els encarregats de posar l'ambient musical a aquest dinar.
A l'hora del cafè es van atorgar els premis als guanyadors del X Campionat, que van ser aquests (500 punts per perdiu capturada):
1. Juan Carlos Pruñonosa Sogues ...3.000 punts
2. Juan Manuel Belmonte Morillo ...3.000 punts
3. Juan Ramón Querol Ferrer......... 2.500 punts
4. Juan Carlos Conesa Zaragozá.... 2.000 punts
5. José Blasco Bel .........................1.500 punts
6. Andrés Sanabdón Quixal ...........1.000 punts
7. Amadeo Sorlí Esbrí ...................1.000 punts
8. José Mª Anglés Quixal ..............1.000 punts
9. José Manuel Batiste Antolí ...........500 punts
10. José Vte. Blasco Adell ...............500 punts
11. Antonio Anglés Romero .................0 punts
A aquest dinar dels caçadors va ser convidat Fernando Domínguez Luna, secretari d'APAVAL (Associació de Paranyers Valencians), associació que agrupa els caçadors de parany del País Valencià, Catalunya i Aragó, ja que l'any 2001 hi ha previst que Càlig aculla la XXIII Assemblea General de socis d'APAVAL.
Actualment, segons Juan Manuel Belmonte, president de la Societat de Caçadors de Càlig, "la Societat està funcionant molt bé, encara que m'agradaria que hi hagués més col·laboració per part de les institucions, perquè el que són els socis ja col·laboren molt en tot allò que fa la Societat. També vull dir que l'any que ve es farà a Càlig l'Assemblea General d'APAVAL, que farà vindre a Càlig moltíssima gent de fora i això serà un esdeveniment molt important per al nostre poble".

A.Q.A.

capcalera

MARXA MOUNTAIN BIKE PER A LA FESTA DE SANT VICENT

El dia 30 d'abril es va dur a cap una marxa mountain bike, organitzada pel Club Ciclista Caligense i amb la col·laboració de Sala 4, Hermanos Paulo, SL, i Supeco.
El motiu de fer aquesta prova en aquesta data va ser com a conseqüència de la voluntat del Club Ciclista Caligense de participar activament en els actes festius de la Festa de Sant Vicent 2000.
Cal destacar una gran participació en aquesta marxa, ja que s'hi van inscriure 99 corredors que venien de les províncies d'Alacant, València i Tarragona i també de Vinaròs, Benicarló i Peníscola. També hi va haver una gran participació de corredors locals, cosa és un indicatiu de la gran afició i de la pràctica que aquesta modalitat del ciclisme desperta entre els nostres veïns. A tots els participants, i d'una manera especial als corredors de Càlig, el nostre agraïment més sincer, perquè tot això ens empeny a continuar preparant proves d'aquesta mena.
La prova que es va fer era puntuable per al trofeu Spiuk -que és una competició per punts a nivell de la Comunitat Valenciana-, per això es va preparar un recorregut dividit en dos sectors: el primer d'aquests (que va recórrer les partides del Pou de la Bassa, la Bassa, la Calderona i el Covilar) no va ser competitiu i va acabar a la plaça que hi ha a l'ermita de la Mare de Déu del Socors, on, a tots els participants, se'ls va donar l'avituallament. Una cop reagrupats tots els corredors, es va fer la sortida al segon sector, el qual era competitiu i puntuable per al trofeu Spiuk, que va recórrer el camí del Cabanil, l'Illa, la Basseta de Brigit, el Pou d'en Martí i el coll de les Forques. La meta d'arribada estava situada a l'ermita del Socors. Els guanyadors van ser aquests:
1. Jordi Masip Vicente
2. Francisco Zarzoso Tomás
3. Antonio Gil Gil
Finalment, tots els participants en aquesta marxa van fer cap a l'avinguda de la Constitució on, per gentilesa dels patrocinadors, hi havia preparat un dinar per a tots ells.

Javier Roca és secretari del CCC

capcalera

CAMPIONAT DE FUTBOL 1999/2000

Vint-i-tresena jornada: 27 de febrer: Sant Joan de Moró 1 - Càlig 1
Gol de Bayarri.
Es va decidir el partit en només deu minuts
Deu minuts de la segona part van servir per a determinar el repartiment de punts, amb l'empat a un gol. Restaven solament sis minuts quan Bayarri, jugador benicarlando que fa sis temporades que juga amb el nostre conjunt, va fer avançar el Càlig al marcador. Qualsevol resultat hagués estat bo, com a conseqüència del pobre futbol -ensopit- que es va poder observar sobre la gespa del camp de Sant Joan de Moró. Tot seguit, els locals es van llançar desesperadament a l'atac per a mirar d'establir l'empat. Aquest va arribar en una jugada embolicada dins l'àrea del porter Víctor Anglés, on una sèrie de remats continuats, sense obtenir l'efecte desitjat, va acabar amb el remat fet amb el cap d'un davanter local. La pilota va entrar a la porteria en el moment en què es complien justament quatre minuts del temps afegit per l'àrbitre. Comentaris a banda del partit serien les maneres agressives que destacaven alguns jugadors en insultar l'entrenador calijó i a alguns jugadors mentre es jugava el matx (anècdotes, merament).

Vint-i-quatrena jornada: 5 de març: Càlig 6 - Torreblanca 0
Gols de Micó (5) i Carrillo.
Golejada davant de l'últim classificat
L'arribada a la nostra vila del darrer classificat va estar marcada pel bon joc enllaçat per part del Càlig durant les anteriors jornades. Els resultats, tot i això, no acompanyaven. Els torreblanquins van haver de pagar els plats trencats, perquè feia falta resoldre un enfrontament amb aquestes característiques: tan netament. La bona actuació del porter visitant Pallarés va salvar els forasters d'endur-se un grapat de gols. Els aficionats més assidus al camp municipal de futbol recordaven, gustosament, el partit que va emparellar el Càlig amb el Benassal ara fa tres anys. Llavors, a la mitja part, el resultat era de 10-0 favorable al nostre equip, i va ser l'any del primer ascens a la primera regional. Més d'un va pensar en què aquell resultat es podria repetir però, dins de les limitacions existents, el Torreblanca va realitzar el paper de la millor manera possible. La figura del partit va ser Ximo Micó (novençà jugador amateur), qui va aconseguir alçar els braços en senyal d'alegria pels seus gols en cinc ocasions.

Vint-i-cinquena jornada: 12 de març: Alcalà de Xivert 1 - Càlig 0
Derrota injusta amb un equip inferior en qualitat
Un gol en pròpia porteria d'un defensor calijó va determinar quin dels dos equips sumaria els tres punts importants. Potser, al final de la lliga, de res li servirien als gaspatxers, que ocupaven el tercer lloc començant per la cua. El seu lloc dóna pas al descens directe de categoria. Cap dels dos equips va realitzar un treball de desgast tal que confirmés quin seria el millor disposat per a seguir un any més a la primera regional. L'agressió que va rebre el pare del jugador Mario per part d'un "espectador exjugador" d'Alcalà de Xivert, de nom Gerardo, als primers minuts del partit, sense motiu aparent, no va quedar més que en una anècdota desagradable. L'acompanyament de la pràctica del futbol amb persones d'aquests tipus fa que t'hages de plantejar si de veritat val la pena conèixer-los. La lluita ara quedaria allunyada als partits restants, on cada equip hauria de demostrar, pel seu costat, la capacitat de reacció.

Vint-i-sisena jornada: 19 de març: Càlig 2 - Albocàsser 0
(El partit es va jugar el dissabte, dia 18, a la vesprada, ja que a l'endemà se celebrava la festa de Sant Josep.)
Gols de Micó i Jacinto.
Novament s'assoleix la desena posició
Un cop acabat el partit i gràcies a la resta de resultats, el Càlig CF va assolir la posició més alta a què ha arribat com a equip federat a les diferents competicions. Sis eren els equips que tenien al seu favor una quantitat menor de punts que no el Càlig. Els conjunts situats a la part baixa eren l'Albocàsser, el Rrràpit Meseguer, els Ivarsos, l'Alcalà de Xivert, l'Atzeneta del Maestrat i el Torreblanca. Cal tenir en compte que s'ha realitzat un gran esforç des de l'inici de la lliga, perquè a les primeres jornades la situació era comprometedora quan no es podia deixar de cap manera la penúltima posició. Els dos gols a l'Albocàsser van ser fabricats pels mateixos dos jugadors. Aquests disputen enguany el seu primer any com a jugadors amateurs: es tracta de Ximo Micó i de Jacinto Bofarrull. El darrer jugador esmentat ve de jugar l'anterior temporada com a porter de l'equip juvenil, amb un bon paper realitzat, i ha demostrat la polivalència per tal d'ocupar qualsevol demarcació sobre el terreny de joc. La clau del partit hagués pogut estar l'errada en el llançament d'un penal de Mario, encara que la resolució de l'enfrontament és ja coneguda.

Vint-i-setena jornada: 2 d'abril: Vilafranca 0 - Càlig 0
Empat que val matemàticament per a mantenir la categoria
En un partit atípic, jugat en un terreny de joc en perfectes condicions, els factors meteorològics van influir per a llevar lluïment al matx. Una espessa boira va cobrir el terreny de joc a la segona part mentre el marcador va indicar, al final dels noranta minuts reglamentats, l'empat a zero gols inicial. El jugadors calijons eren sabedors que un empat era vàlid, juntament amb la derrota de l'equip d'Alcalà de Xivert en el seu partit corresponen, i es van dedicar a conservar les línies ben fixades formant un dibuix defensiu sobre la gespa per a evitar encaixar algun gol. Amb la tranquil·litat que dóna tenir la feina feta després de molts diumenges d'esforç, el Càlig CF va rebre l'esperada notícia de la derrota de l'Alcalà de Xivert, cosa que feia descendir de manera matemàtica de categoria els gaspatxers i poder seguir jugant els nostres a la mateixa categoria que fins ara.

Vint-i-vuitena jornada: 9 d'abril: Càlig 0 - Orpesa 1
Tercera derrota a casa en dos anys
Malgrat una primera part marcada pel domini del joc per part del Càlig, la segona part els d'Orpesa van demostrar tenir una millor condició física, i el perquè de la seua bona classificació. Alguns dels jugadors més veterans de la categoria juguen a les files dels de la Plana, mentre que el Càlig disposa de jugadors en què s'estableix un desnivell d'edats considerable: joves que han acabat de jugar amb l'equip juvenil i jugadors que porten algunes temporades al planter del primer equip.
El fet d'haver perdut només 9 punts en les dues últimes temporades és important, ja que això equival únicament a tres partits en què no s'ha puntuat a casa. Aquest és un bagatge molt bo, que molts equips de la zona voldrien tenir, tot i disposar de jugadors amb més renom i experiència. Seria així el cas del propi Orpesa, que disposa d'un terreny de joc en molt males condicions per a la pràctica del futbol des de fa ja alguns anys, però que tot i amb això ocupa aquesta jornada la cinquena posició amb la suma dels tres punts comentats.

Vint-i-novena jornada: 30 d'abril: Càlig 5 - Rrràpit Meseguer 1
Gols de Carrillo (2), Micó (2, un de penal) i 1 en pròpia porteria
S'enfonsa un equip inferior tècnicament
L'equip castellonenc del Rrràpit Meseguer depenia dels seus propis resultats per a conèixer el desenllaç de la lliga que havia jugat fins a aquella jornada. Esperaven trobar a Càlig un equip fluix com a conseqüència del coneixement que ja tenien sobre els locals de la feina feta de dos diumenges ençà.
L'equip dirigit pel vinarossenc Juan Sos no va deixar escapar l'ocasió per a encaixar una golejada als de Castelló de la Plana. Tot i que el jugador alemany Mario havia fallat un penal favorable als calijons durant els primers compassos del partit, es va arribar al temps del descans amb una situació clara de dos gols a zero a favor. Aquest resultat s'ampliaria fins a 4-0, moments després que els forasters van aprofitar per aconseguir el seu únic gol, mentre rebien la resposta final amb el gol que tancava la golejada.

Trentena jornada: 7 de maig: Atzeneta del Maestrat 0 - Càlig 0
Partit de tràmit final i acomiadament de la temporada
Darrera jornada de la competició a la primera categoria regional en el grup primer en què es consumava el descens de l'Atzeneta del Maestrat com a equip local en aquesta ocasió. Acompanyaven als atzenetins en el camí del descens el Torreblanca, com a darrer classificat amb un sol punt, i l'Alcalà de Xivert. Així, un total de tres equips són els que deixen la categoria perquè passen a ocupar una plaça l'any vinent equips com són el Sant Mateu i el Benicense, ascendits aquest any de la segona regional, i el Benicarló i el Xert que han descendit de la categoria regional preferent.
Del partit, doncs, no es pot destacar gran cosa, ja que s'havia de jugar a la força, perquè una incompareixença a qualsevol dels partits de la lliga d'una manera injustificada valdria tres punts de sanció i una quantitat econòmica a l'equip infractor. No és aquest el cas que ens ocupa, el partit es va jugar i es va intentar guanyar, malgrat tenir davant un equip local que sabia el futur que li esperava a la temporada següent i que volia acabar donant als aficionats una alegria.

Ricard Gumbau i Morera

capcalera


CLASSIFICACIÓ DEL CÀLIG CF

TEMPORADA 1999/2000

.................J...... G ......E...... P...... Gf....... Gc....... Punts...... Total

Abril ........3 .......1 ......1 ......1 ........5 ........2 ............4 ...........38
Maig ........1....... 0...... 1...... 0........ 0........ 0............ 1........... 39

Total ........4 .......1...... 2...... 1........ 5........ 2............ 5............. -

capcalera

CLASSIFICACIÓ FINAL DE LA PRIMERA CATEGORIA REGIONAL. GRUP PRIMER

TEMPORADA 1999/2000

....Equip.............................. J .......G .....E .....P .....Gf ....Gc..... Punts

1. Benicàssim .....................30 ......20 .....5 .....5 .....98 .....37 ........65
2. Cabanes .........................30 .....18 ......3 .....9 .....71 .....41 ........57
3. Les Coves de Vinromà ...30 .....17 ......6 .....7 .....66 .....41 ........57
4. San Pedro ......................30 .....17 ......6 .....7 .....52 .....36 ........57
5. Orpesa ...........................30 .....17 ......4 .....9 .....65..... 32 ........54
6. Catí ................................30 .....16 ......3 ...11 .....86 .....42 ........51
7. Borriol ............................30 .....16 ......3 ...11 .....67 .....47 ........51
8. Vilafranca .......................30 .....13 ......8..... 9 .....60 .....48 ........47
9. Sant Joan de Moró .........30 .....14 ......5 ...11 .....54 .....51 ........47
10. Càlig ............................30 .....10 ......9 ...11 .....45 .....45 ........39
11. Els Ivarsos ...................30 .....10 ......7 ...13 .....51 .....48 ........37
12. Albocàsser ..................30 .....10 ......4 ....16 ....45 .....59 ........34
13 Rrràpit Meseguer ..........30 ......8 .......7.... 15 ....57 .....71 ........31
14. Atzeneta del Maestrat ..30 ......7 .......5 ....18 ....62 .....63 ........26
15. Alcalà de Xivert ...........30 ......7 .......4 ....19 ....45 .....74 ........25
16. Torreblanca .................30 ......0 .......1..... 29 ...10 ...206 ..........1

capcalera

EL BAR D'ARAYO, SEU A CÀLIG DE LA PENYA VALENCIANISTA DE BENICARLÓ

Una de les persones que més ha viscut i ha estat protagonista alhora de l'evolució del futbol a Càlig és, sens dubte, José Manuel Arayo Febrer. Arayo, que és com tothom el coneix, va nàixer a Càlig el 9 de gener del 1935, i des de l'any 1963 regenta el bar que duu el seu nom, situat al carrer de Sant Roc.
Parlar de futbol amb Arayo és endinsar-se en el seu món. Coneix la història del futbol calijó des que aquest va sorgir com a esport a Càlig, molt abans d'entrar a ser un equip de competició, és a dir de federar-se, conserva amb carinyo moltíssimes fotografies de jugadors del Càlig CF, a més de banderins, trofeus, documents, alineacions de jugadors que van fer enaltir l'orgull del futbol calijó en temporades passades i en actuals... Les parets del bar, del bar d'Arayo, estan atapeïdes de records del futbol calijó i valencià, perquè, això sí, a més de calijonista és també un gran aficionat al València CF -equip del qual és soci i accionista des de l'any 1995-, ja que, com diu ell mateix, "més que aficionat sóc un fanàtic del València CF".
Tot i que parlar de futbol amb Arayo seria un tema inacabable, on es barrejarien anècdotes que ha viscut intensament, enumeraria alineacions de jugadors que han fet història en el futbol calijó i en el valencià, coneixeríem el present del Càlig CF... el tema en què hem pretès centrar aquesta entrevista -malgrat que també parlem del futbol calijóó, evidentment- és el de la Penya Valencianista, una penya que, malgrat que la seu és a Benicarló, dels 896 socis que té actualment 120 són de Càlig.
La Penya Valencianista de Benicarló és una penya comarcal, de la qual formen part els socis valencianistes de Càlig, Canet lo Roig, Cervera del Maestrat, Peníscola, Rossell, Sant Jordi del Maestrat, Santa Magdalena de Polpís i Traiguera. Aquesta penya es va formar, després de diverses converses i reunions, el 19 de desembre de l'any 1987 i avui és una de les més importants que té el València CF.
Doncs bé, confiem que les paraules que trobareu escrites més avall valguen per conèixer una mica millor el nostre futbol i la Penya Valencianista, però, sobretot, volem que valga per valorar la dedicació que molts calijons han posat i posen, entre els quals hi ha Arayo, perquè el futbol calijó vaja més amunt cada temporada.

Des de quan us ve l'afició pel futbol?
Pràcticament, sóc aficionat de tota la vida.
Aquí al poble, quan era molt jove, de la colla d'amics n'hi havia uns que eren del Barça i uns altres del Madrid, jo, per portar-los la contrària, em vaig fer del València, i anant el temps jo diria que he deixat de ser un aficionat per passar a ser un fanàtic d'aquest equip.

De totes maneres, és ben sabut que compartiu l'afició al futbol entre dos equips, el València CF i el Càlig CF.
Home, sí, perquè, si jo no recordo malament, l'any 1948 la samarreta del Càlig era de ratlles horitzontals, llavors ens vam ajuntar una colla d'amics i vam decidir que nosaltres érem valencians i que, per tant, havíem de canviar els colors del nostre equip. Dur a cap aquesta decisió de canvi ens va costar molt, però al remat la vam aconseguir, i no només els colors, que són iguals que els del València CF, a l'igual que l'escut que també s'hi assembla molt, sinó fins i tot el nom de l'equip, ja que el Càlig llavors es deia Cálig del Frente de Juventudes, i nosaltres li vam posar Unión Deportiva Caligense.
Me'n recordo d'una anècdota que em va passar amb el president de la Federació Regional de Futbol: un dia vam anar a entregar-li un banderí en reconeixement pels favors que ens havia fet quan vam construir el camp de futbol que tenim al riu, que, per cert, el banderí el van fer les monges del poble i mai no ens el van cobrar. Aquell home, el senyor Miguel Monleón, que al cel sia, -com deia- es va portar molt bé amb nosaltrres i, quan li'l vam portar estava reunit amb els membres de la federació espanyola i de la federació valenciana i, en veure l'escut del Càlig CF, el senyor Pablo Porta li va dir al president de la federació valenciana, el senyor Miguel: mira, tan copiat l'escut. I jo li vaig dir: senyor Pablo, vostè ho diu malament això, el València, en el seu moment, va vindre a Càlig i es va copiar el nostre escut, o siga que el Càlig és més vell que el València. I llavors es van posar a riure.

Mentre teniu aquesta afició compartida entre el Càlig CF i el València CF, es crea la Penya Valencianista on participen socis calijons, tot i que la seu és a Benicarló. Com naix la penya?
Bé, abans de nàixer la Penya Valencianista de Benicarló, a Càlig ja n'hi va haver una altra que es deia Penya Valencianista Forment-Claramunt. Aquesta penya, però, va durar poc perquè, quan vaig anar a presentar els estatuts, el president del València CF em va dir: feu malament de posar noms de jugadors, els noms dels jugadors passen però el nom del València es queda. Malgrat aquestes paraules, nosaltres, en aquells moments, vam ser cabuts perquè volíem fer un homenatge a aquests dos jugadors que van aconseguir el campionat de lliga de la temporada 1970-71 per al València CF. Però, clar, el temps va passar...

Quines eren les persones de Càlig que volien retre aquest homenatge als jugadors Forment i Claramunt?
Quasi bé tots els aficionats al València CF. Ara no recordo tots els noms, però em vénen a la memòria Félix Navarro, Martínez, Juanito el Cartero, el Rubio, David, Carrasco, Emilio el Pintor, Ferreres... sé que érem molta gent.

Va durar molt de temps aquesta penya?
Va durar mentre van durar els jugadors. Fins i tot aquests jugadors van vindre aquí a Càlig i van jugar un partit. Hi va haver una eufòria molt gran. Després va passar com passa amb totes les coses, la gent s'oblida, es cansa, i la penya va desaparèixer.

Però, quan es forma la Penya Valencianista?
A principis de l'any 1985, Álvaro Albalate, persona que sempre ha estat lligada al València CF, i que va ser un dels fundadors de la UD Caligense, va pujar un dia aquí a Càlig per fer una penya. Jo li vaig dir que la penya seria aconsellable que es fes a Benicarló i que Càlig i uns altres pobles de la comarca en formeren part perquè la unió fa la força i, per tant, si s'havia de fer una penya a Benicarló que aquesta siguera comarcal i de les més importants. I així ha sigut. Jo crec que, mentre Álvaro Albalate estiga al davant, la penya de Benicarló serà de les més importants del futbol valencianista. De fet, cada president del València CF que ha entrat a la directiva ha vingut sempre a visitar la Penya Valencianista de Benicarló.
Enguany, al dinar que fa anualment la penya vam acudir 1.350 persones, i l'any passat que vam tindre la sort de guanyar la Copa del Rei, aquesta la van portar a Benicarló i va vindre el president Pedro Cortés García, amb qui m'uneix una gran amistat.

Què uneix als valencianistes de Càlig i als de la resta de la comarca amb els altres valencianistes?
Jo crec que els valencianistes d'aquesta comarca som més valencianistes que els de València. En certa ocasió, en un sopar, em van fer aquesta mateixa pregunta, i jo vaig respondre que nosaltres som més valencianistes perquè quan anem a veure un partit, i anem a veure tots els partits que el València CF juga a casa, fem 165 quilòmetres d'anada i 165 de tornada, i això és un sacrifici molt gran cada 15 dies, mentre que els qui viuen a València en un no-res van al camp i tornen a casa.
L'única penya establida a Càlig com a tal és la valencianista. Com ho veieu això?
Els qui som del València CF ho veiem molt bé.

Teniu exposats ací al bar una gran quantitat d'objectes valencianistes.
La veritat és que portem cap ací molts objectes de propaganda: samarretes, pilotes, botelles, escuts, banderins... i, sovint, després fem una rifa per traure diners.

Com és la relació entre els valencianistes de Benicarló i els de Càlig?
Els valencianistes de Benicarló ens tenen als de Càlig una gran consideració. En algunes ocasions ens han faltat entrades i ens les han donades de manera gratuïta perquè els aficionats de Càlig entreren debades al camp, i això és, moltes vegades, gràcies a Enrique Albalate.

Els valencianistes calijons, on tenen la seu? Al bar d'Arayo?
Sempre ha sigut el bar d'Arayo. Ja t'he dit abans que jo considero que no sóc un aficionat sinó un fanàtic del futbol i el fanatisme ja veus el que porta. Jo no veig res més que el València CF, ara, ans que el València CF està el Càlig CF, i posats en una balança no sé quina part pesaria més, encara que crec que seria Càlig, tot i que m'ha donat molts disgustos i m'ha reportat molts sacrificis. Jo sempre dic que el futbol és un hobby i jo l'he tingut així, com un hobby, i potser és per això que de tots els sacrificis que he fet i dels diners que he perdut no me'n recordo.

És un fet evident que quan entres al bar d'Arayo es respira calijonisme i valencianisme perquè les parets en són plenes de fotografies, banderins, escuts...
I aquí no està tot. Cada temporada en canvio perquè, de no ser així, no me'n cabrien. La prova està que, a la caseta que tinc al Socors, les parets no estan pintades sinó plenes de fotografies de jugadors i records del València CF i del Càlig CF.

Què s'ha de fer per ser soci de la Penya Valencianista?
Primer que res ser valencianista i molt aficionat. La persona que vol fer-se sòcia paga 2.500 pessetes de quota a l'any i amb això entra gratuïtament al camp del València, al Mestalla, per veure tots els partits que juga el València CF, tret de quan juga el Barça i el Madrid que aquests s'han de pagar.
Els viatges a València es fan amb un autocar de 55 places en què el soci paga 1.500 pessetes per viatge, i com que la penya té 50 passis per partit i no sempre hi van tots, això vol dir que els que van tenen assegurada l'entrada debades al camp de futbol.

On es fan les reunions de la penya?
Sempre es fan a Benicarló, però tret que hi haja alguna cosa molt important a tractar, jo no hi solc anar.

Enguany, aquesta temporada de 1999-2000, el Càlig CF s'ha mantingut a primera regional. Com veieu el futur de l'equip calijó?
Jo el veig bastant bé. Hi ha un planter de xiquets aquí al poble que si aguanten un parell d'anys se sentirà a parlar d'ells perquè n'hi ha de molt bons, i aquests són els que han de fer anar el carro per avant.
El futbol, tanmateix, és un esport car. Abans teníem la sort de tindre uns bons patrocinadors que pagaven totes les despeses que hi havia. Recordo que la primera vegada que el Càlig CF va pujar a primera regional teníem un pressupost de sis milions de pessetes i no només es va cobrir sinó que fins i tot van sobrar diners. Enguany, en canvi, el pressupost és de tres milions i hem de pedalejar molt perquè, desgraciadament, els patrocinadors s'han acabat i els diners han de sortir dels socis i de les rifes que es fan al llarg de l'any, i així anem aguantant. Per això, ser directiu és un sacrifici molt gran. Mentre que el jugador l'únic que ha de fer quan arriba un partit és vestir-se i fer el que a ell li agrada, és a dir, jugar a futbol, el treball del directiu continua una vegada ha acabat el partit, i aquest sacrifici que fa el directiu el fa perquè és un hobby molt gran al qual es té molta afició.

El Càlig CF és un filial del Vila-real CF?
Quan el Vila-real CF va pujar a primera divisió el primer any va convocar a tots els clubs de la província a una reunió i ens van dir que ens donarien 300.000 pessetes per temporada a canvi de tindre opció a fitxar els jugadors que sobreïsqueren dels equips dels pobles. Jo vaig pensar, bé ens apuntarem però segur que no cobrarem res. I no va ser així, perquè als pocs dies ja vam cobrar la meitat, i al juny vam cobrar la resta. Enguany ens han tornat a convocar i ens han donat les 300.000 pessetes. Per cert, que hi ha hagut polèmica amb un jugador, amb Ximo Micó. Jo li vaig dir a Linares, director del futbol base del Vila-real CF, que aquest jugador era molt bo, però va deixar passar el temps i una dia els del CE Castelló, mitjançant Manolo Adell, van fitxar Micó i, és clar, em va vindre l'esbronc pertinent, però jo podia demostrar que li havia dit a Linares en vàries ocasions la vàlua d'aquest jugador i que no m'havia fet cas. Llavors l'esbronc va ser per a ell, i això li va costar el càrrec.

Voleu afegir alguna cosa més?
Vull donar les gràcies a tots els aficionats de Càlig per la seua col·laboració i per la seua preocupació perquè el futbol vaja per avant. El futbol ni és meu ni és de la directiva sinó que és de tot Càlig, per això porta el nom, i cal que col·laborem i que ajudem, i no es tracta únicament de pagar la quota de soci sinó que hem de pensar que de dilluns a diumenge sempre hi ha alguna cosa a fer. A Càlig som pocs directius i la faena ens ve gran. Pel que fa a la Junta Directiva de la Penya Valencianista, presidida per Enrique Albalate, jo els demano que tinguen cada dia més afició i a veure si entre tots fem una penya gran i un València CF gran.

A.Q.A.

capcalera1

1 comentari:

Ángeles Lloret ha dit...

Estimados señores,

el motivo de escribirles es corregir una información errónea que dan ustedes sobre los hermanos Lloret Vallterra.
Su testimonio es el que sigue:
16. Luis Lloret Vallterra. Va morir a València.
17. José Lloret Vallterra.
18. Ramón Lloret Vallterra. Viu a Terrassa.
19. Consuelo Lloret Vallterra. Va morir a Madrid.
20. Federico Lloret Vallterra.

Y en realidad, Luis Lloret sigue vivo. José Lloret murió en Valencia. Y Federico Lloret murió en Valencia. El resto se atiene a la realidad.

Aprovecho para felicitarles por la estupenda página que tienen ustedes.
Ángeles Lloret
(hija de Luis Lloret Vallterra)