HISTÒRIA DISTRETA DE NELO I VICENTETA

Fa molts anys, lluny d'ací, hi havia un poble que es deia Torrecaliu. Era un poble de camperols. Un poble on tota la seua riquesa provenia de la terra.
Allí la gent vivia del que podia arreplegar durant l'any: cigrons, llentilles, faves, fesols, vi, ametles, olives i, també, garrofes i pesolina per al bestiar. A tot això cal afegir, a més a més, l'ordi, l'avena i el blat, que solien ser molt abundants sobretot els anys que no hi faltava la pluja.
L'aigua era el bé més estimat -encara més que l'or- ja que convertia aquelles terres de secà en veritables vergers i omplia els pous i les basses en què bevia el bestiar.
A Torrecaliu, a banda de molta gent gran i menuda, també vivien Nelo i Vicenteta.
Que què tenien de particular Nelo i Vicenteta?
Quasi res! Eren els gegants del poble i els únics de tots els pobles de la rodalia.
Nelo va nàixer a la part alta del poble, on aleshores vivia la gent més rica -els terratinents-, als peus mateix de la majestuosa torre que donava nom al poble, mentre que Vicenteta va nàixer fora de la murada, és a dir, a la part baixa, a la zona de jornalers i de peons.
Tots dos es van conèixer a l'escola, on tots els xiquets -i ells ho eren- acudien per a aprendre a llegir, a escriure i a comptar.
Allí eren amics de tots, però era clar que hi havia alguna cosa que els diferenciava. Tenien por de jugar amb els xiquets de la scua edat per temor de fer-los mal. I així va ser que ells mateix van anar apartant-se dels altres, i sempre estaven solitaris.
Creixien molt més de pressa que els altres, i als de la seua edat els doblaven en grandària. Asseure's als bancs era tot un problema. El llapis quasi bé no es veia entre els seus ditots. Malgrat que tots se'ls estimaven, van pensar, en només set anys, de deixar l'escola.
Nelo ajudava els seus pares a les feines de casa. Com tenien moltes terres, anava a batre garrofes, ametles i olives. Llaurar no podia, ja que li era impossible passar per davall de les solrames.
A més d'aquest, tenia afegit un altre problema. Com anaven tots els dies a treballar a dues hores del poble, havien d'eixir quan encara era de nit, a la fosca, i per un carrer on hi havia una portalada de pedra. Com anava mig adormit, pegava fortes cabotades a dalt a l'arc, per això va decidir donar la volta i baixar per la costera de Sant Roc, encara que la defora on anava sigués els Forats o els Masos, que eren molt lluny.
Però no tot eren penes, ja que en donar la volta podia veure Vicenteta, que ja estava desperta i agranava el carrer, i llavors feien una xarradeta, ara que aquesta ja no la podien fer a escola.
Si Nelo era camperol, Vicenteta feia de criada, i tots els dies, després de fer la feina de casa, anava al pou de la Vila o del Frare i pouava aigua. La gent per fer això li donava uns cèntims, pero ella mai no els cobrava si eren pobres o vellets que no es valgueren i, damunt, a aquests encara els portava els cànters d'aigua a casa.
I així van passar els anys i van complir-ne divuit, i quan tenien aquesta edat van pensar de casar-se.
Als pares de Nelo no els acabava d'agradar que el seu fill es casara amb Vicenteta, perquè era pobra, però al remat li ho van consentir.
Finalment, va arribar el dia del casament. Tot el poble estava de festa. Fins i tot molta gent dels pobles de la rodalia, com Vinacarló, Beniròs, Sant Jaume o Certvero, van acudir per assistir i veure un esdeveniment que de veritat tardaria molts anys a tornar-se a celebrar: les noces dels únics gegants coneguts i veïns de Torrecaliu.
Les festes van durar set dies. L'Ajuntament també hi va contribuir i, gràcies a això, van fer bous, músiques i torrades de carn al carrer.
L'agutzil també hi va col.laborar fent la vista grossa, no dient res ni als forasters ni als torrecaliuens que deixaven els carros i els matxos a qualsevol carrer, cosa aquesta que produïa embussos i una bona quantitat de munts de femerades.
Però es van acabar les festes i van quedar les bèsties. Els forasters van tornar als seus pobles i els torrecaliuens a les tasques diàries.
Nelo i Vicenteta vivien plens de felicitat a casa dels pares de Nelo, però -ah la vida! que bonica si no tinguera peròs!- van arribar anys de seca.
El blat, l'ordi, l'avena, les vinyes, les ametles i totes les altres collites del camp esperaven la pluja, i aquesta no acudia.
De res van valdre les processons i les rogatives. Quasi que no va ploure gens.
«L'any que ve si Déu vol» -es deien els uns als altres. Però l'any que ve, pitjor. I l'altre... Van ser anys de fam. Les malalties i la set acabaven amb el bestiar, i la filoxera amb les vinyes.
La gent fugia del poble. Calia buscar treball i menjar on fos.
També Nelo va decidir d'anar-se'n. Els seus pares eren vells. Ell i Vicenteta esperaven un fill, i si nasquera com ells, necessitarien, doncs, molt de menjar, i no n'hi havia.
Els pares de Nelo no volien que se n'anara: «mai ningú d'aquesta casa ha anat de jornaler» -deien. Però la necessitat els va obrir els ulls i, no sense pena, el van deixar anar.
Nelo va abandonar Torrecaliu amb un nus al cor, com tots els torrecaliuens, però si trobava un bon treball podria salvar la casa i la seua gent.
Buscant, buscant feina, va arribar a les terres del nord, on la gent parlava igual i s'hi podien entendre.
Llavors va començar a treballar. Com el veien tan fort, li donaven les feines més dures, pero tot ho aguantava.
Un dia, sense voler, va esgarrar el barret de l'encarregat, que era molt entremaliat, i tant a pit s'ho va prendre aquest que no va parar fins que el va tirar fora del treball.
«I què faig ara?». Això pensava mentre passejava pel mig d'una gentada que hi havia a un carrer tot ple de paradetes de flors d'una gran ciutat. Llavors el va veure el propietari d'un circ, que es va quedar bocabadat davant d'aquella massa humana.
L'empresari li va oferir dotze unces d'or a l'any si volia anar pel món amb el seu circ, i Nelo ho va acceptar, amb la condició que li havia de pagar la meitat del sou per davant, cosa aquesta que va aconseguir. I, de seguida, va enviar les unces guanyades a Torrecaliu. Amb el circ va recórrer els països més allunyats, com ara Itàlia, França, Andorra... i fins i tot el Mas de Barberans.
Mentrestant, a Torrecaliu, Vicenteta havia infantat, i va resultar que el fill que va tindre va ser normal, per això els vestidets, el bressol, els peücs i tota l'altre roba que li havia fet la gent del poble no va servir per a res i van haver de fer-ne de més menuda.
Vicenteta, a més a més, se n'encarregava dels vells -dels seus pares i dels seus sogres-, i aquests n'estaven tant de contents que no sabien ni com dir-ho pel poble.
Vicenteta també anava a ajudar quan era el temps de la rebuda, a dur aigua dels pous d'en Bonet, d'en Martí i de n'Oriol quan no n'hi havia al de la Vila. Podem dir que era, a falta d'home, l'home i la dona de casa.
Passat el temps, Nelo va tornar a Torrecaliu. El poble que va trobar no era el que va deixar feia anys. La seca i la fam havien desaparegut. Les pluges eren regulars. Les terres tornaven a ser productives.
I si bé els productes agrícoles no es pagaven molt, almenys es podia estar i viure a Torrecaliu, per aixó la majoria dels qui van marxar tornaven a la seua terra, a la terra dels seus avantpassats.
Si bé tots els que tornaven eren rebuts amb molt de goig, l'arribada de Nelo va ser quasi apoteòsica.
Nelo va arribar el dia 10 d'agost, que era la festa major del poble, justament quan la gent estava a la porta de I'església esperant que sortira la processó. Quan el van veure abraçar la Vicenteta, tots van esclatar amb un fort aplaudiment, i tant l'alcalde com el senyor rector li van demanar que anara davant de la processó per a poder gaudir de l'estima de tots els torrecaliuens. Cosa aquesta que va fer acompanyat de Vicenteta.
Una vegada acabada la processó, tots dos van pujar a l'altar major i, davant de tot el poble i del sant, van prometre sortir tots els anys a la processó el dia de Sant Llorenç, mentre tingueren salut, cosa que van complir fins a la seua mort.
I des d'aleshores ençà mai cap gegant ha anat davant la processó el dia de Sant Llorenç a Torrecaliu.

Manuel Anglès i Anglès