dimecres, 12 de setembre de 2007

Revista nº 31.- Abril – Maig – Juny 1997

EDITORIAL

En unes lletres escrites a Càlig l'any 1601, llegim que cert dia es van trobar dues persones conegudes per algun dels carrers de la població, i una d'elles li va llançar a l'altra una pregunta que avui en dia també la tenim nosaltres com a ben habitual: com va? La nostra resposta seria, probablement, alguna d'aquestes: bé!, va bé!, bé i avant!, anar fent!, va com va!, com vols que vaja?... Tanmateix, la contestació que va donar aquell calijó, només encetat el segle XVII, va ser: va com pot i no com vol!
Quantes coses hi ha que van d'aquella manera i no van com haurien d'anar, com voldríem nosaltres que anassen? Ben segurament, un bon grapat. I això ho podem aplicar a moltes de les situacions a través de les quals discorre la nostra vida.
És cert que cada persona té unes aspiracions a tall individual que procura aconseguir al llarg de la seua existència, és allò que alguns diuen 'la meua meta és...', i quan aquesta s'ha acomplit (si mai s'acompleix( un es veu satisfet i procura comunicar-ho als qui té al seu costat per tal de fer-los partícips del seu èxit.
Una de les finalitats que van motivar l'aparició de la revista VdC, ja fa uns quants anys, va ser impulsar la recerca de documents que fessen referència a Càlig i, posteriorment, publicar-los a través de les seues pàgines. L'estudi de la nostra història local, el coneixement d'aquells fets que han passat a l'espai geogràfic que coneixem i que pisem cada dia, ens hauria d'encoratjar a dedicar una part del nostre temps lliure a aprofundir en aquests temes i donar-los a conèixer.
Sabem que aquest, com tants d'altres, és un treball que demana dedicació, tanmateix al nostre poble hi ha persones preparades per realitzar aquesta tasca. Són gent jove, i no tant jove, que gràcies als estudis que han fet poden aportar uns coneixements gratificants sobre la nostra història... o sobre uns altres temes que també ens interessen a tots.
Avui, la recerca de la documentació que hi ha escampada als arxius, l'estudi atent, la difusió i el coneixement dels esdeveniments que ens pertanyen, perquè formen part de la nostra història com a poble 'va com pot' i caldria que anàs 'com vol' anar, amb una col·laboració activa i desitjosa de fer realitat aquell objectiu que un dia vam marcar i del resultat del qual tots en sortim beneficiats.

ENTREVISTA

NECESSITO AIRE... NECESSITO AIRE DE DÉU

Han passat prop de dotze anys des d'aquell 29 de desembre de 1985 en què Gemma Anglès i Monroig va decidir ingressar al convent de Santa Anna, de les Mares Agustines de Sant Mateu, fundat l'any 1590.
Gemma (com així la coneix tot el poble(, filla de Joaquina, la Xocolatera, i Juanito, el Grasiosero, va nàixer a Càlig el 26 de desembre de 1965. És la més menuda de tres germans. Fins als 20 anys va viure a Càlig i, actualment, és monja de clausura. Quan va professar no es va canviar el nom, tan sols es va afegir 'de la Trinitat'. Així, el seu nom és sor Gemma de la Trinitat.

Quins són els records que guardes de la teua infantesa?
La classe on anava, i també els meus companys Rosa, Juan Miguel, Jeremías, Juan Carlos... i les meues amigues, Rosa Elena, la del carrer Major, Imma, la germana d'Aureli, i María José Betí.
Quins llocs solies freqüentar els caps de setmana?
M'agradava sortir i anar a la discoteca. De vegades anàvem al Socors i aquí rèiem i ens ho passàvem molt bé mentre escoltàvem música.
Com va influir en la teua fe el poble de Càlig?
He d'agrair molt que hi hagués una parròquia i les petites activitats que aquesta organitzava. Una fe sense aquesta no haguera estat possible.
Quins records guardes del Socors?
Em va anar molt bé per a fer oració. Hi va haver una temporada llarga en què, el diumenge, matinava i me n'anava a missa de vuit a les monges. Després, agafava la bici i me'n pujava al Socors i m'hi estava tot el matí en contacte amb la natura. Aqueix sol de diumenge al matí, aqueix silenci tan gran, tot tan serè... ha estat molt important per a mi.
T'agradava la relació que tenies amb el poble?
Ha estat molt important, i això, ser d'un poble i conèixer la seua gent, ho valoro molt, de veritat. M'ho passava bé anant pel poble i saludant a tota la gent. Per l'ofici de mon pare, que era repartidor de gasoses, la coneixia quasi bé a tota, cosa que m'agradava perquè per a mi són algú. No són com un animal o una pedra. La relació que hi ha en el tracte humà és una gran manifestació de Déu.
Com vas descobrir la teua vocació?
Un dia, a la catequesi, vaig agafar una revista on apareixien unes missioneres seculars. Els vaig escriure una carta i vaig pensar: «aquestes són les que em convenen». Juntament amb la carta de resposta, em van enviar un munt de coses. Uns problemes van fer, però, que no m'escriguera més amb elles. Això va ser a Pasqua, quan jo tenia setze anys.
Et va afectar aquesta ruptura?
Sí. Vaig notar que em faltava alguna cosa, que no volia quedar-me en el que tenia. Al poc de temps va vindre un missioner trinitari. El vaig conèixer i, a l'autobús, parlava amb ell. Més tard, va vindre al poble i per a mi, això, va ser com un regal. Després, vaig assabentar-me que les missioneres trinitàries no es casaven, i jo volia casar-me.
Quina va ser la teua experiència al col·legi de les Teresianes?
La meua amiga Rosa Elena, que estudiava en aquest col·legi de Tortosa, em va dir si volia passar la Pasqua, amb ella i més xiques, al col·legi. Jo, en aquell moment, tenia ganes de viure una Pasqua més cristiana, i vaig aconseguir poder anar. Quan hi vaig entrar, m'hi vaig assabentar que era una Pasqua vocacional, i que totes les xiques que hi havia ja sabien, més o menys clar, que tenien vocació.
No et trobaves estranya al col·legi?
Vaig pensar: «això no és per a mi, no em menjarà ningú el coco».
Com la vas passar aquesta Pasqua?
Doncs, el primer dia, com si res, no vaig fer ni cas de l'ambient que hi havia. El segon dia, ja vaig acoblar-me, perquè notava que jo volia alguna cosa. El tercer dia em vaig dir: «jo em solto, passo el que passo; he de viure aquests dies; és una oportunitat que no he de perdre, però monja no ho vull ser».
Què recordes de l'última nit de la teua estada al col·legi?
L'última nit, abans d'acomiadar-nos, ens vam reunir totes a l'habitació i cada una deia la seua. I, a mi, em van preguntar: «i tu?» Jo contestava: «no sé, no tinc res clar». Ens en vam anar a dormir, però, aquella nit, no podia adormir-me de cap manera. Vaig alçar-me i me'n vaig anar a la capella. El que em va passar va ser una experiència molt forta. Vaig estar a la capella prop de dues hores. Jo només sé que deia: «sí, sí, sí...». Va ser un sentiment molt ple de l'amor de Déu. Ell va començar a ser algú molt concret. Vaig sentir pau, plenitud i la certesa de la seua presència.
Aqueixa certesa, què t'expressava?
Recordo que no me'n volia tornar a casa i que, al dia següent, vaig preguntar: «però, que aquí també es pot ser missionera?». I em van dir que sí, que tenien missions.
Què vas sentir quan vas tornar a Càlig?
Una sensació d'asfíxia. Necessitava aire d'allí, del col·legi. Em ve a la memòria que vaig pujar al terrat i vaig dir: «necessito aire..., necessito aire de Déu». El món es bellugava d'una altra manera.
Com se't va ocórrer la idea de fer una experiència per estar-ne segura de la teua vocació?
Vaig trobar una amiga, la María Dolores, i li vaig contar que jo entrava a les teresianes, i ella em va dir: «doncs, jo m'he decidit per les agustines». «I, això, a on és?», li vaig preguntar. «A Sant Mateu», va contestar. Aleshores, María José Betí i jo vam tindre el desig de conèixer-les i ens vam qüestionar seriosament el per què es pot tancar una jove a un convent de clausura. Amb aquests dubtes vam llegir un llibre (Un llibre del germà Rafael, que era monjo i que va morir als 27 anys. Va ser per a mi una gran revelació de la vida contemplativa.) que va suposar el descobriment del sentit d'aqueixa vocació i vam decidir de fer una experiència, és a dir, passar uns dies al convent i veure què fan i com funciona.
A quin edat la vas fer, aquesta experiència?
Als 18 anys.
Quan vaig entrar aquí, al convent de Santa Anna, em vaig sentir com a casa.
Aquesta decisió teua, com la va acceptar la teua família?
Va ser un motiu de lluita, perquè són persones que tu vols i veus que els fas patir a muntó. Tinc escenes duríssimes, però alhora penses que no pots estar així sempre.
Com va ser l'etapa universitària?
La caracteritzo per una dualitat de vida. D'una banda, m'agradava la marxa i descobrir Castelló. D'una altra, jo tenia molt clar el que volia, i que, si deixava la meua vida espiritual, això se n'anava a pacte. Tots els dies, però, anava a missa i feia una hora d'oració. És per això que dic que feia dues vides.
Per què vas escollir l'orde de Sant Agustí?
Dins de l'església hi ha diverses vocacions: seglars, sacerdots, religiosos... Pel que fa al vessant femení, hi ha les monges de vida activa i les de vida contemplativa. I és dins d'aquestes vides on trobem uns carismes o diferències.
Aquests carismes són la riquesa de Déu i la inspiració de l'Esperit Sant. Nosaltres, com a agustines, aprofundim en la vida comunitària.
Tots els carismes tenen una visió especial, i en el nostre fomentem molt la vida en comú, i així aprenem la gran riquesa del perdó, de compartir-ho tot, de conviure amb persones distintes d'edat, caràcter, formació...
Quines són les fases que vas passar?
Primer, com t'he dit abans, va ser l'experiència que vaig tenir als 18 anys, que va durar tres dies.
Després, el postulantat, que va ser quan vaig entrar al convent, el 29 de desembre de 1985. Llavors tenia vint anys, i va durar un any. Aquest va ser un any de prova.
A continuació, el noviciat, que vaig iniciar-lo el 20 de novembre de 1986. És el primer compromís; et vesteixen de blanc i comences a estudiar tres hores diàries per a tenir clar el que faràs després. Aquesta fase va durar també un any.
Tot seguit, la professió temporal, que la vaig començar el 27 de setembre de 1987, quan tenia 21 anys. Aquesta fase va durar tres anys i serveix per integrar-te més en la vida de treball, alhora que redueixes l'estudi una hora i mitja.
I, finalment, vaig fer la professió solemne o perpètua el 8 de setembre de 1990, quan tenia 24 anys.
Quina és la missió que duen a terme les monges agustines?
Vida d'oració. Com diu sant Pau, l'església és un cos i cada u de nosaltres té un funció. Uns són les mans, com els missioners. Les contemplatives ens identifiquem amb el cor. La nostra funció és bombejar l'energia que dóna la vida i que sense ella la sang no pot córrer. L'església, sense la força de l'Esperit Sant, seria una organització com qualsevol altra. Nosaltres tenim, dins de l'església, la gran missió de dinamitzar tota l'església, totes les seues activitats.
Com esteu organitzades dins del convent?
Cadascuna de nosaltres té cura d'una cosa: de la roba, de comprar, de l'hort, de la neteja... el menjar el fem a torns; ens ajudem les unes a les altres.
Gemma, i tu de què te n'encarregues?
De l'hort, també sóc infermera, mestra de professes, bibliotecària, liturgista i faig el menjar quan em toca.
Quantes monges sou al convent?
En som catorze. Cinc de joves, tres de majors i les altres de mitjana edat.
Com veus, pel que fa a l'aspecte espiritual, el poble de Càlig?
Tinc relació amb gent del poble i penso que hi hauria possibilitat de tenir-ne molta més. De fet, manca un grup d'oració.
En la nostra societat, quan un no té problemes tampoc no li fa falta Déu. Quan tenim un problemeta de no res, tanmateix, la gent s'enfonsa. En cristià, mai no et pots enfonsar, mai no et pots frustrar. Per moltes coses negatives que et puguen passar, sempre saps, per la teua experiència, que darrere teu hi ha el Pare. Totes les coses, per negatives que siguen, Ell les fa portar per a bé. Sempre tens l'esperança, sempre tens porta oberta.
Estem oberts espiritualment?
Tinc un exemple respecte de la sanitat: si et limites només al poble, pots necessitar un hospital; en el pla religiós és el mateix, si et quedes només en allò del poble, és una fe molt pobra; abans no se sortia del poble, ara, en canvi, per satisfer les teues necessitats hi has de sortir.
Estàs en contacte amb tot el que passa a Càlig?
Segueixo bastant bé el que passa al poble; llegeixo la revista VdC quan els meus pares me la pugen. A l'agost repasso el llibret de festes, la gent que s'ha mort i la que naix. També pugen els meus parents a visitar-me i sempre em comenten coses. A més, m'escric amb gent del poble, sobre tot gent jove. Tinc molta relació amb les monges de Càlig, que em van ajudar moltíssim. Sempre que passo pel poble m'atanso a veure-les.
Vols dir alguna cosa més?
Tota persona està feta per a viure en relació amb Déu com a Pare, com a amic i germà (Jesús), com a força de Déu (l'Esperit Sant) que ens ajuda en tots els moments de la vida amb la seua llum, la seua força... i això ens dóna seguretat i plenitud. També que tota persona està feta per a viure en societat, o siga, amb relació amb els altres, i una relació profunda, i no en la superficialitat amb què es donen avui moltes relacions. En la mesura que ens obrim als altres ens sentim més realitzats, quan ens tanquem sorgeix l'individualisme. En molts problemes no ens compliquem en escoltar els altres. L'important és que, quan tens problemes, pugues sentir una persona al costat teu. Jo noto molt la solitud de molta gent que necessita desfogar-se i és molt trista la frase que, en ocasions, m'han dit: «no tinc a ningú per dir-ho».

JM.A.B.

OPINIÓ

LA NIT DEL CORREFOC A LA VILA

Ja començàvem a estar neguitosos perquè el Centre de Cultura Pere de Balaguer es retardava a contractar-nos per a fer el correfoc d'enguany. Fins ara ens ho deien sempre cap a principis d'any, però aquesta vegada la notícia del contracte ens va arribar ben entrat el mes de març, però ens va arribar. I, ja en teníem ganes!
Un cop concertat el correfoc, fem un esborrany de tot allò que serà l'actuació; així, fet l'esquema general, i depenent del pressupost de què disposem, decidim la quantitat de pirotècnia que caldrà cremar, la llargada del correfoc i el material que traurem al carrer.
Uns dies abans ens reunim al nostre local per a muntar les traques, les instal·lacions amb la pirotècnia, les caixes de la pirotècnia de mà i preparar, meticulosament, les rodes per a l'acabament de l'espectacle. Ja està el material amanit! Ara falten les idees: com fer el començament?, com repartir-nos l'espai dins del correfoc? i, alhora, pensar en tots els imprevistos que puguen aparèixer al llarg del recorregut. És aleshores que comencen a rutllar els caps dels dimonis més esbojarrats.
Arriba el dia. Quedem al local a les cinc de la tarda per a recollir tots els estris que ja estan amanits. A les sis arribem a Càlig. La plaça Nova, lloc on ha de començar el correfoc, encara està de festa: el lloer dalt del cavall, la gent escoltant, els dansaires en posició estàtica, atents; els dolçainers expectants, esperant el senyal del lloer per a iniciar el toc que accentua la festa; i, a un costat, la taula amb coquetes i mistela.
Esperem que la festa s'acabe i que la plaça s'abuide. Llavors comença la nostra feina.
Mentre uns munten la traca que envoltarà la plaça, els altres instal·lem la pirotècnia que, als llocs més imprevisibles del recorregut, donarà un bon ensurt a més d'un.
El temps se'ns tira al damunt, i hem de donar-nos pressa per anar-nos-en a sopar si volem començar el correfoc puntualment.
Asseguts a taula deduïm que aquest cop començarem l'espectacle amb retard: nervis. Arribem a la plaça Nova a les onze de la nit, quan el correfoc havia de començar a les deu i mitja... i és que fins i tot la gent de l'infern viu sotmesa als designis del senyor temps. L'organització d'un correfoc és, en gran mesura, complexa i, en aquesta ocasió, vam haver de treballar dur per a proporcionar-vos el gran espectacle sàbat tan esperat per tots.
Aquella nit es batejaren una bona quantitat de nous dimonis que, immersos en la disbauxa ígnia, feren ballar les vostres ànimes amb la dansa boja del foc.
Un imponent i continuat ritme de tabals ens endinsà a tots en un món oníric on tot sofriment desapareix i on els esperits humans s'alliberen de les cadenes que els nuguen a aquest món.
El foc destructor es converteix en un element renovador, purificador, i els dimonis podem alimentar-vos, així, de la ferum que desprenen els mals sentiments quan aquests es cremen.
Quatre bruixes decrèpites, d'edat incalculable, arribaren aquella nit a la nostra vila amb intencions ombrívoles. Amb un gran encanteri desconegut per als homes mundans, bruixots de segona fila cridaven el Gran Satanàs, li demanaven amb solemnitat infernal que es fera present en aquell animat indret on, tot el poble en ple, esperava encuriosit que es produira el gran miracle. I, des del no-res, tothom pogué observar com s'aproximava un grup d'ànimes en pena que portaven una estranya peanya que avançava cap al centre de la plaça amb un silenci d'enterrament. Però, en una fracció de segon, tot canvià per complet; de dalt de la peanya saltà una formidable figura: era Satanàs que, immens i poderós, ordenà als seus incondicionals deixebles que començaren la festa orgística... i tot s'omplí de llum... i totes les ànimes d'aquell indret es calfaren amb el brillant caliu que desprenia el Gran Llucifer.

Associació Cultural Ball de Dimonis de Vinaròs

BOTÀNICA

ELS ARBRES DEL SOCORS (IV)

5. LA ROBÍNIA (Robinia pseudoacacia L.)

Introducció a les Papilionàcies: la robínia48
Les Papilionàcies són una subfamília de plantes que s'inclou dins de l'ampla família de les Lleguminoses49. Actualment, es considera que les Papilionàcies són la subfamília de Lleguminoses més evolucionada i amb un èxit d'adaptació més gran.
Aquesta subfamília inclou plantes d'interès alimentari50; plantes medicinals, com l'antiespasmòdica regalíssia (Glycyrrhiza glabra); farratgeres, com l'alfals (Medicago sativa), i també hi ha plantes d'interès industrial i ornamental, com ara la robínia.

Generalitats
La robínia o falsa acàcia51 (Robinia pseudoacacia L.) és una espècie llenyosa al·lòctona52 o exòtica, oriünda de l'est d'Amèrica del Nord i que, sovint, es troba naturalitzada a les nostres comarques. També es cultiva a parcs i jardins urbans.
Es tracta d'una espècie poc exigent pel que fa al sòl, i pot plantar-se fins i tot en terrenys nus i erosionats.
Pel que fa a l'ús industrial de la planta, la robínia trau una fusta extraordinàriament forta i inalterable, de color groc o gris pàl·lid, que es fa fosca amb el temps i resisteix bé la immersió. Tradicionalment, s'ha utilitzat en torneria (carros, joguines...), en paviments i drassanes. També s'utilitza per a la fabricació de mànecs i d'eines.
Cal dir que l'escorça, les fulles joves i les llavors d'aquest arbre són tòxiques i que la seua ingestió pot provocar una intoxicació, ja que contenen substàncies tòxiques, com són les fitotoxines (robina) i els glicòsids (robitina).
Pel que fa al coeficient de constància a l'àrea corològica, la robínia és una espècie de l'índex III53: espècie prou freqüent o accessòria.

Descripció botànica de l'espècie
És una arbre caducifoli que pot arribar als 25 m d'alçària. La capçada és oberta, laxa; el contorn generalment oval i la zona desenvolupada amb més amplitud es troba situada prop de l'àpex.
L'escorça, en els exemplars joves, és llisa i terrosa. No obstant això, amb el temps es cobreix de solcs profunds que es ramifiquen extensament. El tronc és bastant curt i les branques són retorçudes i girades, la qual cosa fa que la capçada de la robínia presente sovint un aspecte força asimètric.
Els brots presenten com a característica dues estípules54 espinoses sota les gemmes de les fulles. Cada espina amida, si fa no fa, entre 5 i 15 mm de llargària, i són molt primes i punxoses.
Les fulles són alternes i pinnades, fan de 15 a 20 cm de llargària, amb 11 o 15 foliols que solen fer 3 cm. L'anvers de les fulles és de color verd pur o verd fosc, i el revers és un poc més clar. A la tardor, les fulles canvien cap a un color groguenc clar.
Les flors són típicament papilionàcies i es distribueixen en nombrosos raïms pènduls. Tenen el calze groc i la corol·la papilionada és de color blanc i d'una olor agradable que atrau els agents pol·linitzadors55, com ara les abelles i uns altres insectes.
El llegum fa de 5 a 10 cm de llargària i és de color terrós-fosc quan arriba a la maduresa. Aquesta classe de fruit es distribueix en nombrosos raïms que pengen de l'arbre durant bastant de temps.

Localització i importància de l'espècie
La robínia es troba representada al recinte del Socors per sis exemplars que se situen dins de l'espai que hem anomenat el racó del Socors. Cinc d'aquests exemplars estan localitzats a l'angle agut que forma l'hipotètic triangle del racó, entre el lloc on hi ha el peiró i el costat que confronta amb el camí de la Mina. L'altre exemplar (que destaca per la seua bellesa singular de la resta( està situat a un costat del racó, el que mira a l'ermita, entre una palmera datilera i un om imponent.

6. LA MORERA BLANCA (Morus alba L.)

Introducció a les Moràcies: la morera blanca
Les Moràcies pertanyen a una subclasse de plantes anomenades Hamamelides o Amentíferes56, que és una de les subclasses d'angiospermes més petites, ja que només està formada per 3.500 espècies.
La família de les Moràcies conté més de 1.500 espècies, de les quals (pel que fa a les nostres contrades( cal destacar-ne tres, les quals pertanyen a dos gèneres distints: el gènere Morus que comprèn la morera blanca (Morus alba L.) i la morera negra (Morus nigra L.), i el gènere Ficus amb un únic representant, la figuera (Ficus carica L.).

Generalitats
La morera blanca (Morus alba L.) és, des d'antic, un arbre ben característic a les nostres terres. Sembla ser que les moreres foren introduïdes per a utilitzar les seues fulles com a aliment dels cucs de seda57, bé que sovint han estat emprades simplement com a arbres ornamentals.
Pel que fa a això, cal dir que la recol·lecció de les fulles de la morera per a alimentar els cucs de seda és una tradició que ens va arribar de l'Àsia oriental, concretament de l'Iran (el país d'origen d'aquest arbre(, i fou una pràctica ben estesa a les nostres terres al llarg del segle XVIII.
En general, el gènere Morus comprèn arbres de fulles esparses i amples i amb estípules efímeres, que es caracteritzen pel fet de contenir làtex dins d'uns conductes especials, els tubs laticífers, localitzats sota l'escorça.
La morera blanca fa una fusta blanca o bru groc, d'alta duresa i molt resistent a la humitat, que s'utilitza en ebenisteria i torneria (carros, mànecs d'eines, bótes...).
D'altra banda, aquesta espècie és molt freqüent als nostres pobles i ciutats, i se sol veure als parcs i a les avingudes. Pel que fa al coeficient de constància a l'àrea corològica, la morera blanca és una espècie de l'índex III58.

Descripció botànica de l'espècie
Es tracta d'un arbre caducifoli no gaire alt, ja que ateny els 10 m o, com a màxim, els 15 m d'alçària. La capçada és petita, però alta i partida.
L'escorça és terrosa-rogenca o verda-grisenca amb llargues clivelles, poc profundes i corbades. Les branques són nuoses, però poc resistents i trencadisses. Els brots són bastant prims i finament vellutats.
Fa fulles de 7 a 18 cm de llargària i 8 cm d'amplària, de forma molt variable, senceres o més o menys lobades (palmatipartides59(, però sempre en forma de cor a la base i de marges toscament dentats. L'anvers és de color verd, lleugerament brillant i glabre. El revers també és glabre, però d'un color verd més suau. El pecíol és força pubescent i amida 2 cm.
Les flors són unisexuals; les masculines es troben agrupades en aments grocs sobre llargs peduncles i les inflorescències femenines, pel contrari, són globulars.
Té un fruit col·lectiu (la móra, pròpiament dita( que consta de tota la infructescència globosa, en què les parts carnoses no són una altra cosa que els tèpals60 transformats. Quan són madures, les móres solen ser d'un color blanquinós o rosadenc, comestibles, però d'aroma suau o escàs.

Localització i importància de l'espècie
Les moreres blanques que actualment hi ha al recinte del Socors són arbres relativament joves, ja que han estat plantats de fa poc de temps, concretament daten de l'última remodelació que s'ha dut a terme al pati dels Pous. Es tracta de dues rengleres de moreres blanques (les quals potser són híbrids( que ocupen el bell mig del pati, amb un número total de 15 exemplars.

Joan Bta. Campos i Cruanyes

APÈNDIX

48. El nom d'aquesta espècie vegetal, la robínia, és un homenatge a Jean Robin, botànic i professor de Maria de Mèdicis (de la casa dels Habsburg( i d'Enric IV de França, monarques que van restablir la pau a Europa gràcies a la seua unió matrimonial.
49. Vegeu: Campos, J. Bta. (1997). Introducció a les Lleguminoses, dins l'article Els arbres del Socors (III). VdC, núm. 30, p. 7. Càlig.
50. Vegeu nota 42. Art. cit.
51. Pel que fa al nom de falsa acàcia, cal dir que el botànic Jean Robin va ser l'introductor d'aquesta espècie nord-americana a Europa i la va plantar al Jardin des Plantes, de París, amb el convenciment que es tractava d'una acàcia.
52. Una espècie al·lòctona o exòtica és aquella que prové o és originària de regions llunyanes, però la seua introducció al nou hàbitat ha estat més o menys recent.
53. Albuixech Moliner, J. Op. cit., p. 121. Castelló de la Plana, 1994.
54. Les estípules són modificacions estructurals de les fulles i es tracta d'adaptacions de l'arbre al medi, mitjançant la modificació de diversos elements foliars en espines.
55. Dins el grup de les Lleguminoses, les Papilionàcies presenten una certa transició en la selecció dels agents pol·linitzadors, ja que mentre els arbres de les Mimosàcies i de les Cesalpinàcies són ornitòfils (pol·linitzats per aus), les Papilionàcies són preferentment entomòfils, això és, pol·linitzats per l'acció dels insectes.
56. Vegeu nota 31. Art. cit.
57. Cal dir que la cria del cuc de seda va ser una activitat introduïda a Europa durant el segle XVI.
58. Albuixech Moliner, J. Op. cit., p. 125. Castelló de la Plana, 1994.
59. Fulles palmatipartides són aquelles en què les divisions arriben prop del punt d'inserció del limbe amb el pecíol.
Val a dir que el limbe d'una fulla és la part laminar de l'estructura foliar, és a dir, la vora o el marge perifèric d'aquesta.
60. Els tèpals són cadascuna de les peces d'un periant, el qual consta típicament de calze i corol·la.

HISTÒRIA

MIS ASCENDIENTES, LOS APELLIDADOS BOIX, NATURALES O AVECINDADOS EN ALBOCACER

Pablo Boix murió en Albocácer en el año 1847 en su categoría social de ciudadano.
Ferviente católico y de idealismos carlistas, ya con anterioridad cofrade del Ermitorio de San Pablo, número 847, fechado el día 2 de Abril de 1782, con muchas propiedades urbanas y rústicas, de éstas últimas, la totalidad de la Masía de Boix. Casado con D.ª Josefa Segarra, natural y vecina de Albocácer, naciendo de este enlace los hijos Pedro y María Josefa (de ésta poseo una fotografía).
María Josefa se casó con Pedro Bertrán, natural y vecino de Ares del Maestre, de ideales carlistas y propietario de las masías de La Montalbansa y La Torre-Bertrán, situada ésta enfrente del Hostalet de Benasal, domiciliado en Ares del Maestre, en una casa situada en el Arrabal de Arriba, naciendo varios hijos, uno de ellos, mi abuelo materno D. Tomás Bertrán Boix, el cual fue farmacéutico de Castellfort y en el año 1873 lo fue de Catí, cobrando de iguala anualmente la cantidad de seis pesetas; posteriormente fue farmacéutico de Tírig, donde mi padre, Juan Ramón de la Figuera, en las obras de la Masía del Andaluz, conoció a su esposa D.ª Sofía Bertrán Fuster, nacida en el pueblo de Castellfort en el año 1876.
De Tírig, Tomás, fue de farmacéutico a Albocácer, donde su domicilio y farmacia estaba en el Plá (Llano) de la Fuente, edificio éste que aún conserva en la actualidad en su fachada en cerámica representa a la Virgen de los Desamparados.
Según un documento, mi madre Sofía pagó al Clero de Albocácer, por ser dueño del cementerio (aún lo es) por un nicho, el precio de 45 pesetas para inhumar sus restos, firmando tal recibo en Albocácer a 30 de Enero de 1906.
«Al Arcipreste Depositario - Pbro. - Emilio Llorens»
Tomás se casó con la castellfortina Ramona Fuster y Prats, naciendo de esta unión matrimonial una hija única llamada Sofía, documentando el Sr. Juez Municipal de Albocácer, redactado así:
«Hoy a la mañana ha presentado D. Juan Ramón de la Figuera Giménez, natural y vecino de Cálig, una manifestación escrita participando a este Juzgado, que el día 28 de Octubre del año 1908, a las cuatro de la mañana, tendrá lugar la celebración del matrimonio canónigo de D. Juan Ramón de la Figuera Giménez con D.ª Sofía Bertrán Fuster, en la Iglesia de la Concepción de Albocácer.
Y para que conste lo firma en Albocácer el 27 de Octubre de 1908.
El Sr. Juez Municipal de Albocácer.
Firmado: D. Plácido Bellés Coloma.»
Del enlace matrimonial de los Señores D. Juan Ramón y D.ª Sofía nacieron 2 hijos: Amparo, Religiosa Trinitaria en el Convento de Cálig, en su Clausura, y Juan José, éste casado el día 23 de Septiembre del año 1943, en la Parroquia de Catí, con la catinesa Angeles Bengoechea Folch, hija de Francisco Bengoechea Muñoz, natural de Canet lo Roig, y de Antonia Folch Roca, natural de Catí.
De Juan José y Angeles nacieron tres hijos llamados Sofía, Juan Francisco y Angeles; Sofía, casada con el barcelonés Adolfo Ferrer Pujol, de cuyo matrimonio nacieron tres hijos llamados: Silvia, Sofia y Adolfo; Juan Francisco casado con Inmaculada Rojas, con una hija llamada Aranzazu; y Angeles está soltera.

Juan de la Figuera Bertrán

POESIA

EL OLMO DEL SOCORRO

¡Qué árbol más hermoso
nuestra ermita tenía!
Me encontraba en Cataluña
cuando recibía la noticia
que había caído el olmo del Socorro.
Dios mío, ¡qué pena sentía!
Se ha caído ese tesoro,
lamentando la pérdida,
era el corazón de la ermita.

Ese árbol milenario,
sus frondosas ramas verdes,
su gran tronco,
mucha gente iba a verle
mirándolo desde abajo
y nadie pensaba
que iba a caerse.
Y el peso de sus ramas
en alto no pudo contenerse.

Este bonito árbol,
admirado por toda la comarca,
estaba en mucho peligro
y nadie cuenta se daba.
Necesitaba algunos cuidados
que nuestro olmo no tenía,
por eso este hermosísimo árbol
al suelo se caía,
este árbol de gran valía.

Arbol gallardo y altanero
de lo alto Cálig podías ver
y no vistes que los caligenses
sus lágrimas dejaron caer:
tus hijos que alrededor tienes
te quieren desafiar
por muchos esfuerzos que hagan
jamás te podrán alcanzar,
pero sí te podrán honrar.

Te sentías árbol hermoso,
orgulloso y potente.
Te sentías admirado
por mucha, muchísima gente.
Y nadie se daba cuenta
que ibas a caerte
con un desmayo sin remedio
sin solución por tu muerte
y así acabó tu suerte.

La ermita del Socorro
tiene clavada una espina:
la falta de su olmo
que es un llanto de agonía.
Conservemos nuestros árboles
de nuestra querida ermita,
orgullo de nuestro pueblo
y de la Virgen Bendita,
y que Dios nos guarde a todos.

Remedios Anglés Anglés

ESCOLA

LA FESTA DE FI DE CURS DE L'ESCOLA

El dia 20 de juny, organitzada pel Clautre de Professors i per l'APA del CP Felicinda Collell, va tenir lloc al pati de les escoles la celebració de la festa de fi de curs.
Al matí, hi va haver una sèrie de competicions esportives (futbol de sala, voleibol...) i d'activitats lúdiques (curses de sacs, concurs d'ou amb cullera...) i també s'hi va repartir orxata amb fartons.
A la tarda, es van atorgar els diplomes als guanyadors de les competicions i els jocs del matí, i tots els cursos van preparar diverses atraccions que es van fer a l'escenari que es va muntar per a aquesta finalitat, unes atraccions que des de feia dies tots els xiquets havien assajat amb molta il·lusió.
Finalment, l'APA va donar el berenar als escolars, i amb aquest acte es va donar per acabat el curs 1996/97.
I ara, fins a setembre, en què començarà un nou curs escolar.

Manuel Anglès

CURS NOU, CARES NOVES

Ja hem deixat darrere el curs 1996/97. Aquest curs ha estat l'últim on tots els xiquets, i fins als 14 anys, han rebut l'ensenyament públic a Càlig.
A partir d'ara, la Llei Orgànica d'Ordenació General del Sistema Educatiu (LOGSE) obliga els xiquets majors de 12 anys a desplaçar-se (en el nostre cas a Benicarló( per a fer l'ensenyament de Secundària Obligatòria. El lloc on continuaran l'escolarització serà el CP Jaume I.
L'escola de Càlig quedarà més buida, tot i que els P-3 (pàrvuls de 3 anys) també seran escolaritzats i vindran a col·legi.
La implantació de la LOGSE també portarà uns altres canvis importants pel que fa al professorat, ja que molts o bé són desplaçats del lloc de treball que ocupaven fins ara o bé se'n van voluntàriament; uns altres, tanmateix, com a resultat de les noves especialitats, ocuparan els llocs que els correspon.
La llista de mestres que deixen el CP Felicinda Collell són: José Anglés, que se'n va a Benicarló; Tonica Prat, a Benicarló; José Beltrán, a Vinaròs; María José León, a Cabanes; Pepita (professora de Música), a Sant Mateu; i
Alicia Bernal (professora de Gimnàstica), a l'Alcora.
Així, doncs, per al proper curs 1997/98 hi haurà moltes cares noves, i els cursos estaran assistits, si no hi ha canvis, pels mestres següents: P-3: per designar; P-4: Josefa Safont; P-5: Josefa Balaguer; 1r curs: Iciar Anglés; 2n curs: Manuel Anglès; 3r curs: Encarna Gascó; 4t curs: J. Francisco Anglés; 5è curs: Froilán Borrás; i 6è curs: José Antolí.
Falten a saber qui seran els especialistes d'Educació Física, Música, Anglès i Educació Especial.
Per acabar, només ens queda agrair la seua tasca als companys que deixen l'escola, tant als qui tan sols han treballat un any com als qui durant anys i anys han conviscut amb nosaltres, dels quals hem pogut gaudir a bastament de la seua professionalitat i de la seua amistat.

Manuel Anglès

NOTÍCIES

LA CONFIRMACIÓ VA TENIR LLOC AL MES DE MAIG, MALGRAT QUE LA DIÒCESI ESTÀ MANCADA DE BISBE

El dissabte, dia 10 de maig, a les 8 de la tarda, a l'església parroquial de Càlig va tenir lloc la confirmació d'un bon grup de joves que durant dos anys, repartits en cinc grups, van estudiar la vida de Jesús i els sagraments.
El dia de la confirmació, els joves confirmands es van reunir al salonet de l'abadia per escoltar unes paraules del vicari general, el qual els va explicar què significava l'acte que anaven a realitzar i el que havien de fer durant la cerimònia. A continuació, van fer cap tots a l'església.
Durant la celebració de la missa, els confirmands es van asseure als bancs amb els seus respectius padrins o padrines, els quals els van acompanyar quan va tenir lloc l'acte propi de la confirmació. Alguns dels joves van llegir al final de la cerimònia religiosa un escrit on feien memòria de les vivències viscudes durant el període de catequització i on expressaven el desig perquè aquelles reunions no tinguessen la seua fi en aquest acte sinó que continuassen fent-se en el futur.

A.Q.A.

QUAN VAIG ANAR AL MERCAT A PRENDRE LA PRIMERA COMUNIÓ

Aquest any he pres la Primera Comunió. Tenia tantes ganes! El mossèn ens deia que era un moment molt especial, que havia d'estar en silenci i demanar pels meus pares, pels meus germans, pels meus avis, per la resta de la família i per tot el poble.
Quina pena! Jo volia fer tot això, de veritat que ho vaig intentar, però la gent que els meus pares havien convidat no em deixaven. Es veu que tenien massa ganes d'anar de restaurant i no els importava gens ni mica el que jo pensava, el que sentia, o ni tan sols que jo vulgués demanar a Jesús per ells.
A vegades, si tancava els ulls, podia pensar que no estava a l'església, que era al mercat del dimarts, però després sentia allà lluny el mossèn i, obrint els ulls, m'adonava que érem a missa.
Jesús, la gent que em va fer els regals i m'acompanyava a l'església, m'estima de debò o sols volia tornar-li el regal als meus pares? He de demanar que els ajudes o ja s'ho faran?
L'any que ve aniré a acompanyar els meus amics a prendre la Primera Comunió i t'asseguro que estaré en silenci perquè ells puguen parlar amb Tu.
Me'ls estimo tant! No com altres!

Una xiqueta de Primera Comunió de l'any 1965.
Anna Anglès

MILLORES DE DIVERSOS CAMINS DEL TERME

Durant dels primers dies de maig s'han netejat les voreres del camí Vell de Benicarló en el tram que travessa el terme de Càlig (des del poble fins a la creu de Pàndols( i un tram del camí la Volta. A més d'això, també s'ha formigonat un tros que faltava de la costera del camí de la Tossa i un tram de la costera del camí del Rector.

R.Q.L.

S'HA ARREGLAT EL CAMINÀS DE LA RATLLA DE TERME

El dia 12 de maig, els ajuntaments de Benicarló i Càlig, aprofitant la presència de la maquinària d'obres de la Diputació de Castelló, van començar a arreglar el caminàs de la Ratlla de Terme que separa les dues poblacions. Les obres han consistit a eixamplar el camí i a abocar grava per a crear un sòl compacte i fer un tram nou de camí que va de la falda nord a la falda sud del coll de la Tossa.
En les obres de condicionament d'aquest tram de camí, han aparegut una bona quantitat de restes de ceràmica que provenen del poblat ibèric que hi ha al cim d'aquest coll i que a hores d'ara encara no ha estat excavat.

R.Q.L.

L'HORT DEL RECTOR S'HA VENUT PERQUÈ S'HI CONSTRUÏSCA UNA RESIDÈNCIA D'ANCIANS

Ha estat confirmada la notícia, durant el mes de juny, que deia que les germanes Carmen i Pilar Batiste Ferreres, propietàries del l'hort del Rector, situat aquest al carrer de l'Hospital, tocant al pou Nou o de les Aixetes, havien venut una part de l'hort perquè allí es faça més endavant una residència d'ancians.

R.Q.L.

A SETEMBRE ACABARÀ LA SEGONA FASE DE LA CONSTRUCCIÓ DEL QUARTER

El primer pis de l'edifici on hi havia el quarter de la Guàrdia Civil, situat al carrer del Rei, reservat per a utilitzar-lo com a local d'assaig per la banda de música, estarà acabat i llest el 30 de setembre, encara que la previsió és que les obres finalitzen abans d'aquesta data.
Pel que fa al segon pis, aquest quedarà tancat de parets i també es durà l'aigua i la llum.
Amb això s'acaba la segona de les tres fases de què consta el projecte de rehabilitació del quarter.
Les obres d'aquesta segona fase les fa Construcciones J. Borrás, SL.

R.Q.L.

II CAMPANYA CÀLIG TOT BLANC

En la segona campanya Càlig Tot Blanc, pensada per incentivar els veïns perquè emblanquinen l'exterior de casa seua i que s'acabava el 30 de juny, l'Ajuntament ha repartit 2.125 quilograms de pintura, de la qual els qui han participat d'aquesta campanya només han pagat el 25% del preu de cost, mentre que la resta l'ha aportat l'Ajuntament. En aquesta segona campanya s'han atès 35 sol·licituds.

R.Q.L.

LA CONSELLERIA NO HA ATÈS LA SOL·LICITUD DE L'AJUNTAMENT DESTINADA A ELECTRIFICAR EL SOCORS

La Conselleria d'Ocupació, Indústria i Comerç li ha denegat a l'Ajuntament de Càlig la petició d'ajuda econòmica que va fer per a electrificar tot el paratge del Socors, tot al·legant que no és una actuació prioritària. Pel mateix motiu, també se li ha denegat la sol·licitud a una granja de la partida del Panjulià.

R.Q.L.

LA NIT DE SANT JOAN

L'Associació Cultural Crema Catalana s'ha proposat enguany de fer reviscolar la celebració de la nit de Sant Joan a Càlig. Així, al sopar col·lectiu que fan els veïns del carrer del Socors des de fa uns anys i a les tradicionals 'flamerades' i rastres de tota la vida que fan els xiquets (aquest últim element és ben particular de les nits de Sant Joan de Càlig(, s'hi han sumat els components d'aquesta associació, que han fet també una flamarada i han portat un element innovador: la flama del Canigó, foc provinent de la muntanya del mateix nom a la Catalunya Nord.
L'arribada de la flama ja va ser tot una festa: a les 22.30 hores, després d'haver anat a buscar-la a Alcanar, la flama va vindre per la costera del riu fins a arribar a la plaça del Safareig, on era esperada per molta gent, i, des d'allí, duta per xiquets, va fer la volta al poble acompanyada de la senyera, dels nans i de dolçaina i tabalet.
Quan el seguici va arribar a la plaça Nova, es va llegir el manifest que explicava el sentit d'aquell acte i, tot seguit, amb aquell foc ple de simbolisme que vol agermanar les terres que comparteixen una mateixa parla, es va encendre l'enorme 'flamerada' del mig de la plaça i totes les altres que hi havia pels carrers del poble, mentre sonava la muixaranga i es repartia coca de Sant Joan i moscatell.
A l'endemà, que de sempre Càlig celebra la segona nit de Sant Joan, la flamarada dels xiquets i els rastres van tornar a ocupar els carrers. I mentre uns eren protagonistes dels actes que acabem de descriure, uns altres plantaven una rama de figuera o bé feien qualsevol de les pràctiques màgiques habituals d'aquesta nit i, així, un any més el ritual de la nit de Sant Joan s'ha acomplit.

R.Q.L.

SESSIONS PLENÀRIES

SESSIÓ ORDINÀRIA
14 d'abril de 1997

1. S'aprova, per unanimitat, l'acta de la sessió anterior.
2. S'aprova la relació de factures i rebuts per un import de 871.060 pessetes.
3. S'acorda concedir la llicència d'obres següent:
A Vicenta Borràs Batiste, per a la rehabilitació d'habitatge de l'immoble situat al carrer de Sant Jordi, 16. Exp. 3/97.
4. S'aprova, per majoria i de forma definitiva, el pressupost municipal per a 1997.
5. S'acorda sol·licitar de la Diputació de Castelló la inclusió de l'obra «Millores del començament del passeig d'en Blai Osanz», dins del Pla de Millores d'Accés a la Població.
Així mateix, s'acorda sol·licitar una subvenció a la Conselleria d'Ocupació, Indústria i Comerç per a la realització de les obres «Millora del Regall», amb al finalitat de pal·liar l'atur agrícola.
6. S'acorda accedir a les peticions efectuades per Wolfram Rudolf i Rudiger Horts, en què demanen el canvi del traçat dels camins, amb les condicions determinades pel tècnic municipal.
7. S'acorda, per unanimitat, sol·licitar la inclusió de l'obra «Casa de Cultura, quarta fase» dins dels PPOS de 1998.
8. S'acorda aprovar les retribucions proposades per l'empresa SAUR com a resultat del servei de proveïment d'aigua, d'acord amb la fórmula establerta.
9. Diverses preguntes sobre camins.

SESSIÓ ORDINÀRIA
5 de maig de 1997

1. S'aprova l'acta de la sessió anterior.
2. S'aprova la relació de factures i rebuts núm. 4/97, per un import de 3.676.445 pessetes.
3. S'acorda concedir les llicències d'obres següents:
A Klaus Wessel, per a la construcció d'un habitatge unifamiliar aïllat, a l'immoble situat al polígon 2, parcel·la 200. Exp. 11/97.
A Alfred Heidrich, per a la construcció d'un habitatge unifamiliar aïllat, a l'immoble situat al polígon 3, parcel·la 2. Exp. 10/97.
4. S'aproven els plecs de condicions economicoadministratives que han de regir les subhastes per tramitació urgent en procediment obert de les obres «Casa de Cultura, tercera fase» i «Casa de Cultura, tercera fase bis»
5. S'acorda sol·licitar de la Diputació de Castelló l'actuació d'un parc infantil el dia 9 d'agost de 1997, i, si no és possible, els dies alternatius que són el 15 d'agost o el 7 de setembre.
S'acorda sol·licitar una subvenció a la Conselleria d'Agricultura, Pesca i Alimentació per a la realització de les obres de «Finalització de l'asfaltat del camí del Mig».
6. S'acorda solidaritzar-se amb els productors d'oli de la Comunitat Valenciana.
S'aprova, provisionalment, la modificació puntual de les Normes Subsidiàries de Planejament.
7. S'acorda solidaritzar-se amb la celebració de l'Any Europeu contra el Racisme i la Xenofòbia.
8 S'aprova el compte general del pressupost de 1997, vists els informes favorables emesos per Intervenció i la Comissió Especial de Comptes.
9. S'aprova el padró de contribuents per al proveïment d'aigua, que correspon al quart trimestre de 1996.
10. Diverses preguntes sobre el trànsit.

SESSIÓ ORDINÀRIA
2 de juny de 1997

1. S'aprova l'acta de la sessió anterior.
2. S'aprova la relació de factures i rebuts núm. 5/97, per un import d'1.017.879 pessetes
3. S'acorda concedir les llicències d'obres següents, vists els informes favorables emesos pel tècnic municipal:
A Hermanos Paulo, SL, per a la construcció d'un magatzem frigorífic a l'immoble situat a l'avinguda d'en Blai Osanz, s/n.
A María Luisa Anglés Benedito i José Vicente Gascó Cuartero, per a la rehabilitació d'habitatge a l'immoble situat al carrer de la Baixada a Santa Bàrbara, núm. 25.
4. S'informa, favorablement, de la sol·licitud formulada per la mercantil Industria Maderera del Azahar perquè siga declarada d'interès comunitari la instal·lació per ampliació de la fàbrica de mobles a les parcel·les 229, 233, 234 i 235 del polígon 4.
5. S'autoritza a Javier Pérez Roig la instal·lació d'un gual permanent a l'immoble situat al carrer de Sant Josep, núm. 40.
Es concedeix a la Cooperativa Agrícola la Unió una ajuda econòmica per a desplaçar-se a Madrid amb motiu de la manifestació en defensa del sector de l'oliverar, per un import de 25.000 pessetes.
Es requereix de la Cooperativa Agrícola la Unió que prenga les mesures que calguen per evitar les molèsties que ocasiona el funcionament del molí de l'oli.
S'aprova el contracte amb J. Canet, SL, amb els nous preus per a la prestació del servei de recollida i destrucció de despulles, cadàvers d'animals i transport, i se sol·licita al mateix temps de la Diputació de Castelló la corresponent ajuda econòmica.
6. Diverses preguntes sobre obres, la correguda de bous de la Beneficència i les festes patronals.

NECROLOGIA

SOR AMPARO ENS HA DEIXAT DESPRÉS DE CINQUANTA-SET ANYS DE VIDA RELIGIOSA

El dia 19 de juny, dijous, a les 9.00 h de la nit, va faltar sor Amparo. La missa, oficiada per diversos capellans, i l'enterrament es van fer a l'endemà al convent de la Santíssima Trinitat.
Amparo de la Figuera Bertrán va nàixer a Càlig el 4 de novembre de 1912. L'any 1921 va fer la Primera Comunió a l'església del convent de les trinitàries.
Un dia, Teresa Giner Borràs i Amparo van acordar que serien monges de la Congregació de les Germanes de la Caritat de Santa Anna, de la qual era fundadora la mare Maria Ràfols. «Teresa, després d'anar al rosari de la parròquia de Càlig, va vindre a casa i es va acomiadar amb valentia de ma germana, jo era present (segons ens diu J. José de la Figuera, son germà(, i tot seguit se'n va anar a Sant Jordi i d'aquí al noviciat de l'orde de les Germanes de la Caritat, a Saragossa».
Aprofitant la canonització de la mare Maria Micaela del Santíssim Sagrament (les adoratrius), Amparo, acompanyada de son pare, Juan Ramón de la Figuera, va anar l'any 1934 de pelegrinació a Roma i després a Lurdes, presidida aquesta pelegrinació diocesana pel bisbe de Tortosa, monsenyor Fèlix Bilbao, i per l'arquebisbe de València, i demanar així permís al papa per poder ingressar en un convent, ja que l'edat que tenia aleshores li ho impedia.
Amparo de la Figuera va estudiar, mentre estava interna al col·legi de les Germanes de la Caritat, de València, solfeig i piano al conservatori de música. A l'octubre de l'any 1940, va professar al convent de les Monges de la Santíssima Trinitat, de Càlig, aconsellada per un pare jesuïta (perquè ella, en un principi, se'n volia anar a Saragossa i entrar a l'orde de les Germanes de la Caritat), i va prendre el nom de sor Amparo de Santa Teresita del Niño Jesús.
La seua vida, feta per a l'oració i el silenci, la va compartir amb una dedicació plena a l'ensenyament d'infants. Moltes generacions de calijons han anat a 'costura de les monges' i han après les primeres lletres en aquest col·legi, del qual guarden en la memòria sor Amparo com la mestra que van tenir quan encara no havien complit l'edat per entrar a escola.
Després de cinquanta-set anys de religiosa al convent de Càlig, sor Amparo ens ha deixat. Que al cel sia.

A.Q.A.

ESPORTS

DINAR I PARTIT DE GERMANOR DE LA UE CÀLIG

El dia 24 de maig es va celebrar a Càlig, concretament al Socors, un dinar de germanor en el qual van participar, a més de tots els jugadors de la UE Càlig (infantils, juvenils i primer equip(, els juvenils de les divisions d'honor de Vila-real.
Al dinar, s'hi va fer tres paelles i hi va haver torrades de carn, entremesos, picades, begudes fresques, cócs i unes altres menges, ben preparades per directius i simpatitzants de la UE Càlig, que van alimentar a més de 200 persones. Tots van xalar del dinar compartit amb algunes gotetes d'aigua de pluja.
Després de la fartera, a les 18.00 hores, començava el partit al camp municipal d'esports de Càlig. El partit va ser clarament dominat pels de Vila-real, que van demostrar la seua categoria a l'igual que els joves de Càlig. El resultat: 1 a 9. El dia va acabar amb el repartiment de cócs típics i de beguda. Un acte més dels realitzats per la UE Càlig, que esperem que ens faça gaudir per molt de temps.

Felip Gumbau i Morera

EL NOM DE L'EQUIP DE FUTBOL CALIJÓ SERÀ UNIÓ ESPORTIVA CÀLIG

En la reunió del mes de juliol, convocada per la Junta Directiva, es va renovar aquesta i van ser nomenats els membres i el president de la nova directiva del club, càrrec que va recaure en Manuel Anglès.
En aquesta reunió també es va proposar el canvi de nom del club, el qual passarà de ser Unión Deportiva Caligense a dir-se Unió Esportiva Càlig. Aquesta proposta de canvi de nom encara no va ser aprovada definitivament en aquesta reunió, però tothom hi va estar d'acord amb el canvi tret d'una persona. Esperem que a la propera reunió aquest esperat canvi siga ja una realitat.

D.G.M.

CAMPIONAT DE FUTBOL 1996/97
TAULA DE RESULTATS DE LA UE CÀLIG

La temporada 1996/97 ja ha arribat a la seua fi i ha deixat un bon gust de boca a la UE Càlig.
L'equip juvenil ha estat el campió del seu grup d'una manera molt clara i merescuda.
El primer equip, per la seua banda, ha acabat en quart lloc, un lloc que, a hores d'ara, encara no sabem si serà suficient per pujar de categoria a primera regional o no. Dic que no ho sabem perquè, de cara a la temporada vinent, s'ha fet una reestructuració dels grups de primera regional i de preferent i, amb això, cap la possibilitat que de segona regional pugen els quatre primers classificats però, com deia, encara no hi ha res confirmat.
Anem, doncs, per parts. En primer lloc, parlarem de l'equip juvenil que, amb una superioritat important, ha guanyat un campionat que, si bé en alguns moments pareixia que es posava difícil, ha sabut mantindre, en tot moment, les distàncies dels seus immediats perseguidors a la taula de classificació. Gran campanya, doncs, la que han fet els juvenils, fonamentada en uns jugadors amb una bona preparació física no exempta de molta qualitat. S'ha mantingut un bloc, durant tota la temporada, en què la companyonia entre els jugadors i l'entrenador ha estat molt important. La temporada es va tancar amb un partit jugat contra el juvenil del Vila-real, amb el qual es feia un homenatge a tots els jugadors del planter calijó.
Ara queda el repte de poder mantenir la categoria a segona regional, tot i tenint en compte que l'equip es veurà minvat dels quatre jugadors que s'incorporaran al primer equip. Farem, tanmateix, tot el possible, tant els jugadors com jo, com a nou responsable de l'equip, de complir dignament a la nova categoria.
Pel que fa al primer equip, cal destacar, també, aquest quart lloc aconseguit, si bé, i després d'haver vist tot el que ha passat, queda la sensació d'haver pogut quedar tercers, i fins i tot segons.
Durant una part del campionat, l'equip estava al segon lloc. Després, però, va baixar fins al quart, que és on s'ha mantingut fins al final. La veritat és que ha costat mantindre'l. No és cert, però, que també s'hagués pogut pujar més llocs, ja que en aquesta última part del campionat s'han perdut partits en circumstàncies contràries a la voluntat del club que, de no ser així, s'hi haguessen guanyat molts més punts, que sumats als que perdien els segons i tercers haguessen fet possible arribar a alguna d'aquestes places.
Aquestes circumstàncies contràries són (com sabeu la majoria( la manca de jugadors que hi va haver en alguns partits, fins i tot es va haver de suspendre el partit de l'Alcalà ans del temps reglamentari per la manca de jugadors del Càlig. Aquestes són coses que, si bé ningú no les vol, a voltes no es poden evitar, ja que els jugadors no són professionals i també han de poder atendre uns altres compromisos que, en aquests casos, afegits els lesionats, van fer que hi faltés gent. Aquesta és una situació que cal intentar previndre, però això no es pot evitar.
Quant a la part purament esportiva, diré que aquest últim tram de la lliga ha estat molt irregular. Dels set partits jugats, no se n'ha empatat cap i se n'han perdut quatre. Evidentment els altres tres s'han guanyat, i curiosament s'ha guanyat a l'únic equip que estava classificat per davant i s'ha perdut contra equips molt fluixos.
Es va guanyar al Rossell amb prou feines i per la mínima, també es va guanyar al Benassal, aquest sí que àmpliament i fent un partit prou complet. El tercer partit guanyat va ser contra el Vilanova, que era el tercer classificat, i també se'l va guanyar amb una gran autoritat i demostrant que el Càlig era millor.
Pel contrari, s'han perdut 12 punts que, en circumstàncies normals, no s'haguessen perdut. Al camp de l'Albocàsser, el partit va ser molt igualat, però al final se'l van emportar ells. A Alcalà van viatjar només vuit jugadors. A pesar d'això, es va aguantar prou bé durant tota la primera part i inclús es va arribar a marcar un gol. El destí, però, era perdre aquest partit per culpa de la inferioritat numèrica que hi havia. A la segona part, un jugador es va lesionar i el partit es va haver d'acabar quan encara faltaven molts minuts per al final. Al camp del Canet també es va anar amb la gent justa i, si bé no va ser tan clar com a Alcalà, ben poc van poder fer els jugadors del Càlig per empatar el partit, almenys. El públic va pressionar molt l'àrbitre i això va fer que xiulés un penal a favor del Canet que ni ells mateix s'ho creien.
L'últim partit de lliga és un punt i apart. Es jugava contra l'Atzeneta, un dels últims classificats, i es va acabar la primera part amb un favorable 3-0 per al Càlig. Incomprensiblement, la segona part va canviar i va ser l'Atzeneta qui va dominar completament i no en va fer tres sinó quatre, de gols.

13-04-97 .............CÀLIG 2 - ROSSELL 1.......................Gols marcats per Jaime i David.
24-04-97 .............CÀLIG 3 - BENASSAL 0...................Gols marcats per Morilla i Michel (2).
01-05-97 .............ALBOCÀSSER 2 - CÀLIG 1..............Gol marcat per Morilla.
04-05-97 .............ALCALÀ DE XIVERT 3 - CÀLIG 1...Gol marcat per Michel.
11-05-97 .............CÀLIG 3 - VILANOVA 1...................Gols marcats per Michel, Martín i Cristóbal.
18-05-97 .............CANET LO ROIG 2 - CÀLIG 0
25-05-97 .............CÀLIG 3 - ATZENETA 4....................Gols marcats per Jaime, Michel i Morilla.

Víctor Caballer