dissabte, 30 de juny del 2007

EDIFICIS SINGULARS

TEXT: Aureli Querol i Anglès, Càlig, octubre 1998

Els successius arranjaments i enderrocaments d'habitatges particulars han afavorit un canvi important pel que fa a la fesomia externa de la població en les darreres dècades, marcat de vegades per les onades de prosperitat i de gustos en la construcció. Això no obstant, encara es conserven inalterats el traçat dels carrers í algunes portalades treballades amb carreu, sobretot al nucli vell de la vila, on el vianant pot alenar amb enyor, si li plau, èpoques passades.
Els edificis més reeixits i característics de Càlig són:

* L'església parroquial. Alçada al segle XIV fou reconstruïda i ampliada entre 1622 i 1659, en què es donà definitivament per acabada, tot i que posteriorment s'hi van anar afegint tota una sèrie de detalls, com són el retaule major (avui desaparegut), la portalada d'entrada principal el 1758 i el mural de la Mare de Déu del Socors el 1900, entre d'altres.

La magnífica construcció de l'edifici parroquial és conseqüència del corrent renaixentista escampat arreu del nostre país, el qual sap combinar amb harmonia, però alhora amb austeritat, les tendències clàssiques.

Com a resultat de la guerra de 1936-39, l'interior del temple resta totalment buit en ser desposseït dels seus retaules i ornaments. Serà en acabar aquesta contesa bèl.lica quan s'endega una campanya per afavorir la construcció de nous retaules, bona part d'aquests obra del mestre Daniel Chillida, d'entre els quals cal destacar, per la seua relevancia en el traçat de les línies i grandesa de detalls, el que hi ha a l'altar major, datat el 1950 i dedicat a Sant Llorenç, patró de la vila.

L'ermita de la Mare de Déu del Socors. Situada a un quilòmetre de la població i embolcallada en un saludable i atapeït paratge arbrat, l'ermita del Socors frueix de l'amorosit caliu dels calijons. El camí que hi duu és trepitjat sovint par nombrosos vianants que a l'estació estiuenca, especialment, aprofiten par fer llargues passejades sota l'ombra de l'arbreda.
El primer document escrit que fa referència a l'advocació mariana del Socors a Càliq i l'existència d'un lloc destinat a ella data de 1582. De la que fou primera ermita es conserva una part de la seua construcció en el que avui és el bar, ja que el nou santuari es va alçar a l'últim terç del segle XVIII. L'edifici, d'estil neoclàssic amb esveltes palestres cimejades per ornaments decoratius, acull en el seu interior frescs d'una gran bellesa colorística pintats par J. Oliet el 1826.
Dins el recinte ermità hi ha l'hostal, amb dependències destinadas a lloguer d'estiuejants, i el pati dels pous, a més d'altres serveis i zones d'esbarjo.

*El convent de la Santíssima Trinitat. Fundat a començaments de l'actual segle per sor Margarida, la seua construcció bàsica forma part de l'arquitectura popular, d'on sobresurt la façana treballada amb pedra ornamental.
El convent es de clausura i està assistit per religioses de I'orde trinitari dedicadas, entre altres activitats que els són pròpies. a l'ensenyament de les primeres lletres als infants.

La seua església, petita, manté una estructura senzilla i acollidora, on hi ha un retaule, d'estil semblant als de la parroquial, i diverses pintures murals que fan referència a l'orde religiós.

La capella de la Mare de Déu dels Desemparats. Situada dins el nucli urbà i construïda a darreries del segle XVIII, és l'única capella que ha romàs conservada de les quatre que hi havia dins la població.

La capella de Sant Josep. Es troba a mig camí entre la vila i l'ermita del Socors. Va ser edificada el 1835. El 1984 s'hi col.locà un quadre de taulellets amb la figura del sant.

* La Torre. És l'edifici més vell del poble. Malgrat la data que hi ha a l'escut treballat a la pedra i adossat a la paret frontal, que assenyala l'any 1625, de fet la construcció d'aquesta vetusta edificació es força desconeguda, ja que fins i tot Martí de Viciana, a la segona meitat del segle XVI, diu que "al principio fue muy bueno y de tiempo muy antiguo".

La seua sòlida construcció, treballada amb pedra de carreu, ha patit al llarg del temps algunes modificacions importants i ha estat utilitzada, entre d'altres, com a seu de l'Ajuntament, presó i magatzem. Actualment, tanmateix, acull el Centre Cultural la Torre.


* El Casal Municipal. Conegut també com a Centre Republicà fou construït durant la Segona República. El més característic d'aquest edifici es la frontera, reflex dels corrents de decoraci6 de façanes propis de l'època i que es troba en una bona colla d'edificacions calijones.

divendres, 29 de juny del 2007

FESTES TRADICIONALS I POPULARS

TEXT: Aureli Querol i Anglès, Càlig, octubre 1998

Dues fites senyeres marquen les festes pròpies de la població: el 10 d'agost, diada de Sant Llorenç i el 6 de setembre, festa i fira del Socors.
Les festes patronals, dedicades a Sant Llorenç, que habitualment es despleguen al llarg de tota una setmana, en són plenes d'activitats lúdiques, esportives i culturals.
D'entre els actes més destacables cal esmentar: el Pregó, la Proclamació de les Reines i Dames d'Honor, les carrosses, els balls de revetlla, el ball de la Dansa i els bous de carrer. Alguns d'aquests espectacles són d'implantació recent, d'altres, en canvi, es troben fortament arrelats en la tradició popular.

La diada de la Mare de Déu, la festa se celebra a l'ermita, tot i que darrerament hi ha un cert interés veïnal per allargar-la, ja que la vespra s'organitzen, en uns quants carrers de la població, balls de revetlla i sopars de germanor entre els veïns al bell mig del carrer.

Amb tot, el dia de fira, el Socors n'és ple de calijons i de gent vinguda de fora vila que aprofiten la festa per passar una bona diada comprant bijuteria, requincalla i joguines a les diverses paradetes que s'hi instal.len i participant del dinar de germanor que ofereix en aquest dia l'Ajuntament.

A banda d'aquests, que hem esmentat suara, hi ha també la celebració d'altres dies festers, però que coincideixen amb els que es desenrotllen a la resta del nostre país. Tot i això algunes festivitats, ans de gran tradició, han perdut bona part del seu caire i encís popular, altres, tal volta més genuïnes, s'han perdut o estan a punt de desaparèixer, com son ara: les fogueres de Sant Joan, la festa de Sant Antoni, la lloa a Sant Vicent,... etc.

GASTRONOMIA

TEXT: Aureli Querol i Anglès, Càlig, octubre 1998

La principal característica de la gastronomia calijona és el seu lligam amb les festes de caire tradicional que combina els dolços amb aquells productes derivats de la terra. Així trobem: el rotllo de Sant Blai, les primetes de Sant Antoni, les farinoses i les mones de Pasqua, la prima de Santa Caterina i de Sant Nicolau i el massapà i el torró de fira el Socors, als quals cal afegir els pastissets amb ànima de carabassa o de moniato i les famoses magdalenes de Càlig. Amb tot, i més modernament, els forns i pastisseries que hi ha al poble s'han especialitzat en un bon grapat de dolços que fan de la pastisseria calijona un centre d'encontre de tota la comarca del Maestrat.

A banda d'aquestes llepolies, ans d'elaboració casolana, també hi podem trobar plats típics i comuns, sovint, amb la resta de la comarca, com ara: olla barrejada, guixassos, brou de rata, sopes escaldades, arròs amb pilotes, faves ofegades, suquet de caragols, sofregits i una extensa varietat de cuina la base de la qual són els llegums.

La caça, sobretot de conills, llebres i aus (tords, merles, gafarrons, pinsans, caderneres, ...) també forma part inseparable de la gastronomia calijona, amb els quals es cuinen plats exquisits acompanyats amb allioli, amb una picadeta d'all i julivert o amb sofregit de tomata i ceba.

El vi del Maestrat i les seues varietats, els xarops i licors de fruites (de mangranes i codonys, principalment) són les begudes que no hi mancaven a la bona taula o com a acompanyants del refrigeri, tot i que avui es troben en un greu oblit a causa dels canvis de costums d'alimentació que ha patit la població.

D'altra banda també trobem bona cosa de productes que normalment es mengen entre hores, com: pa amb tomata i cansalada, cocs (de tomata i pimentó, de moniato, ràpid o benicarlando....), coques (de sal i oli, seques, de viatge....), rotllos d'aiguardent i de rnatafaluga, braços de gitano, crespells i carquinyols.

Amb tot la cuina calijona ofereix per ella mateixa una amplia possibilitat de rnenges arrelades al seu propi entorn.

dijous, 28 de juny del 2007

GEOGRAFIA

TEXT: Aureli Querol i Anglés, Càlig, octubre 1998

Situada a la comarca del Baix Maestrat, a l'extrem septentrional del País Valencià, la vila de Càlig s'alça suaument damunt un turó, a 123 m sobre el nivell del mar.

La vila es troba a una distància de 80 km de Castelló de la Plana (cap de la província administrativa) i a 50 km de Tortosa (cap de la diòcesi). Limita al nord-oest amb Sant Jordi (6 km), a l'Oest amb Cervera del Maestrat (7 km), al sud-est amb Peníscola (14 km), a l'est amb Benicarló (7 km) i al nord-est amb Vinaròs (10 km).

El seu terme municipal, que abraça una superfície de 27,45 km2, és tot un seguit de colls de pendents sovint pronunciats i d'escasses planures obertes al cerç -vent fred que bufa de la part de tramontana-, on hi manquen els cingles, comuns més cap a l'interior del Maestrat. Les elevacions de terreny mes representativas són les que formen els colls de la Tossa (169 m) al sud-est, les Forques (185 m) i la Somada (194 m) a l'oest i el Mas d'en Vernet (204 m) al nord. Pel que fa als plans cal assenyalar les Llacunes al nord-est i el Pou d'en Bonet i les Planetes al sud.

A causa d'aquesta singular distribució del terreny, és normal dins el terme calijó, i en època de pluges, el brollament d'ullals i aiguamolls i la formació de nombroses sèquies per on es canalitzen les aigües correnteres, en són un bon exemple entre d'altres: les sèquies del Socors, del Regall i la de la Rasa. No obstant aquests desguassaments el terme es troba travessat per un seguit de barrancs i barranquets que cap a la tardor són habitualment portadors d'aigua. Al vessant nord, vora mateix de la població hi ha el riu Sec o rambla de Cervera, el qual, provinent de la comarca dels Ports, replega les aigües torrenteres i les barrancades que desaigüen en el seu llit fluvial. Altres barrancs a tenir en compte dins el terme de Càlig són el del Surrac al nord, el Pou de Canet a l'oest, els barrancs de la Solana i del Pou d'en Bonet al sud-sud-est.

La vegetació és la pròpia del paisatge de la mediterránia. Aquí creixen la matissa, la romenguera, l'argelaga, el baladre, el margalló, el fonoll, el timonet, el romaní, l'espígol, el coscoll, el carrasquís i la carrasca, d'entre una innombrable quantitat i varietat d'arbusts i plantes que li donen una fesomia característica i encisadora.

Però, amb tot, la millor part de les terres són de conreu. Els abancalaments fets amb pedra en sec i construïts des d'èpoques antiquíssimes estan lligats estretament amb el paisatge que envolta tot Càlig i palesen alhora l'esforç constant i decidit del llaurador calijó en aprotitar fins l'últirn guaret par tal de fer-lo terra conreable.

El garrofer, l'olivera i l'ametler, tots ells conreus de secà, han estat i són la producció básica i més important del camp calijó. Tanmateix, tot just encetada la dècada dels vuitanta i com a conseqüència de la trobada d'aigua subterrània, el paisatge, encara que de mica en mica, ha anat canviant el seu aspecte, ja que novelles hortes dedicades sobretot al conreu d'hortalisses (bajoques, tomates, carxofes, ...) i en menor extensió tarongerar i arbres fruiters, s'han estés amb rapidesa per ci i per lla. Aquest darrer fet ha ajudat sens dubte a un millorament substancial en la forma de vida dels habitants de Càlig.

El poble, segons les dades del padró de 1996, té 1.774 habitants, agrupats dins el nucli urbà amb quasi nul·la dispersió de la població.

El clima que flueix és d'hiverns suaus, colpejats, però, en ocasions, pel gelat bufit de la tramontana, i d'estius calorosos, de vegades interromputs par tronades i plugim.

HISTÒRIA

TEXT: Aureli Querol i Anglès, Càlig, octubre 1998

La carta de població atorgada par n'Hug de Fullalquer, maestre de I'orde de l'Hospital, l'any 1234 a en Pere de Balaguer i a en Bernat de Puig par poblar el lloc de Càlig, és el document històric més vell que fa una referència clara a aquesta població. No obstant aquest documént el fet cert es que Càlig ja existia molt abans de l'arribada de les hosts cristianes a aquestes terres del Maestrat. Es quasi impossible, tanmateix, datar el dia del seu primer assentament o naixement com a poble, ja que dins del seu terme s'hi ha trobat vestigis d'èpoques molt llunyanes que palesen assentaments de poblats ibers, com ara la Tossa i la Picossa, romans, com el Mas d'Aragó -dins el terme de Cervera del Maestrat-, i àrabs, com n'és el cas d'un grapat de llogarets o nuclis de població que apareixen esmentats a la mateixa carta de població com s6n, Beniguifur, Beniterei, Oleia i Alí (aquest darrer va compartir amb Càlig el document poblacional).

Un cop lliurada la carta de població totes aquestes poblacions a qué s'hi fa referència van anar de mica en mica restant en l'abandó i I'oblit, únicament Càlig, abragat i poblat segons els Costums de Lleida, hi va sobreviure gràcies a una molt possible exempció d'impostos i al continuat atorgament de privilegis de part dels Hospitalers.

Fins l'11 de genar de 1540, en què en Francesc Llançol de Romaní, tretzè maestre de I'orde de Montesa, erigí en vila el fins aleshores lloc de Càlig, la població romangué estretament lligada al castell de Cervera, el comanador del qual era administrador de les seues rendes. Aquest atorgament va permetre, entre d'altres millores, la forrnació de la Universitat o govern municipal i el dictamen de lleis d'acord amb els Furs de València, segons es desprén de l'acta notarial signada per n'Antoni Borràs.

Durant la Guerra dels Segadors, ocorreguda l'any 1649, va haver de pagar un fort tribut a les tropas franceses en ser assetjada i ocupada la població. Testimoni d'aquest succés n'era -com ha quedat constatada en els escrits que ens han arribat de diversos historiadors- la inscripció que hi havia a la capella de la Mare de Déu del Roser de I'església parroquial, i que deia: "A 3 de novembre 1649, dia que lo francés saquejà esta vila, esta bala, que pesa 33 lliures, decaigà esta pedra que pesa més de 3 arroves de damunt la capella de Sant Miquel y la encaixà en este puesto". El saqueig provocà una mancança de queviures bàsics de subsistència, fet que es revela en les continuades queixes de les quals el clergat va deixar constància per escrit en les successives visites pastorels fetes pels bisbes de Tortosa, les quals han romàs conservades.

A partir de l'any 1700 la població augmentà amb rapidesa, fet aquest que afavoreix I'expansió fora del nucli vell. La nova construcció d'habitatges va seguir, tanmateix, la línia marcada pels quatre portals principals de la vila, ço és, el Portal de Sant Josep, el de Vinaròs, el d'Ulldecona i el de la Font. No obstant això, la major ampliació esdevingué al vessant nord de la població on aparegueren nous ravals que seguiren el traçat, per al seu alçament, de setis, cellers i corrals d'ovelles sobretot.

Un dels episodis tràgics que patí Càlig, i que compartí alhora amb la resta del Maestrat, fou el de les Guerres Carlines, sobretot la primera, doncs el 1837 s'hi produí dins mateix de la vila un sagnant enfrontament entre els carlins i les tropes liberals comandades par Francesc Brotons, el qual va véncer els partidaris del rel Carles i va vessar de sang els carrers calijons.

A aquests tràgics i allargats fets s'hi afegí el 1885 una epidémia que provocà nombrosos morts entre la població. Baptista Navarro i Teixidor deixà escrites en el seu quadern de notes aquestes paraules: "Día 9 agosto del año 1885 trayeron la Virgen del Socorro nuestra Patrona por la enfermedad del colera y a los dos días que milagro se paró la enfermedad, los muertos entre grandes y pequeños fueron 250. Día 14 noviembre compré el mulo a Martín Crucelles con 7 onzas 12 duros. Este mulo llevó los muertos al sementerio en el colera el año 1885 mes de julio más de 200".

El gran nombre de ferits del mal de contagi va ajudar que Càlig fos el poble del Maestrat que més va patir aquesta desconhortadora i devastadora passera.

La gelada ocorreguda el 1956 fou I'inici de l'emigració de molts calijons, principalment cap a Catalunya, cosa que provocà una davallada demogràfica important de què no començà a recuperar-se fins ben entrat el 1980. D'aquest any ençà el creixement poblacional, encara que de manera força esgraonada, ha estat però d'augment continuat.

Actualment, encetat l'any 1990, Càlig és un poble que veu amb molt d'optimisme I'esdevenidor, ja que la implantació d'algunes fàbriques, sobretot de mobles, la construcció de granges d'aviram, la transforrnació de terres de secà en zones de regadiu i l'obertura de nous i variats comerços dins el nucli de població, ha propiciat, sens dubte, una empenta important adreçada al millorament dels serveis públics i a un increment substancial del nivell de vida dels calijons.

DITES POPULARS DE CÀLIG

Revista nº 57
- A qui té padrins, lo bategen.
- Com més gran, més burro.
- Fer el compte de la vella.
- Estar més net que una patena.
- Passar més fam que el mestre armero.
- Hi ha més dies que llangunisses.
- No tindre pedres al fetge.
- Qui espera, delera.
- Quedar-se en un pam de nassos.

Revista nº 56
- Ser més embustero que Doret.
- Qui la fa, la paga.
- Ser de crosta de coco.
- Fer cara de pomes agres.
- Passar més fam que un mestre d'escola.
- Riure-se'n del mort i de qui el vetla.
- No anar en embuts.
- No tindre pèls a la llengua.
- Ser més roïn que el gram.
- Ser més roïn que la tinya.
- Ser de l'any de la picó.
- Si és negre, botifarra.
- Entre la nit i el dia no hi ha paret.

Revista nº 54
- Com és? A Comes lo va matar el bou.
- No res, i la gent parlarà.
- Això és parlar per no callar.
- Com més gran és, més animal se fa.
- La paciència era verda i se la va minjar un ruc.
- Anar a escampar la boira.
- Contar-ho tot fil per agulla.
- No traure ni un gra de sal.
- Pixar fora de test.
- Ser una bassa d'oli.
- Fer com fan no és pecat.

Revista nº 53
- Allargar més lo braç que la màniga.
- Alçar-se en la castanya torta.
- Alçar-se en lo peu esquerre.
- Allargar més lo peu que la frassada.
- Anar amb lo cap ben alt.
- Anar amb peus de plom.
- Anar amb un pam de llengua fora.
- Anar fet un acciomo (ecce homo).
- Anar la processó per dins.
- Buscar una agulla en un paller.
- Carabassa me n'han dat, i jo l'he presa per meló.

Revista nº 51
- Com menos bultos, més claror.
- A on aniràs bou, que no llauros ?
- Hi ha qui a on caga es deixa el cagalló.
- Ser figues d'un altre paner.

Revista nº 50
- Qui vaiga detràs, que pedalejo.
- Ser de pic i pala, i pala foguejada.
- Al xiquet, qui li faiga el nas, que el tinga al braç.
- Tant va el cànter a la font, que al final es trenca.
- De donar i de tirar ningú no es fa ric.
- Anar a l'hort del tio Cullifuig.
- Parlar més que fetge en brasa.
- Les manies no les curen los metges.
- Si març maieia, maig marceja.

Revista nº 49
- Lo que no vullgues que se sàbiga no ho faigues.
- Com més clars, més amics.
- Qui ve, és benvingut; i qui no ve, no fa falta.
- Les persones som lo que la gent volen.
- La nora, pa i fora; la filla, pa i cadira.

Revista nº 48
- Quan les cabres faran llana, los fadrins faran bondat.
- A la taula i al llit, al primer crit; i els dissabtes i els diumenges sols es puga pujar al llit.
- Alaba't ruc, que a vendre et duc.
- No digues blat que no estiga al sac i ben lligat; i encara hi pot haver una rata i trobar-lo foradat.
- Monyo fet i cara rentada, xica templada.
- Si no acudeixes a una gotera, com has d'acudir a la casa entera?
- A mitges, ni amb la dona.
- Lo que no vullgues que se sàbiga, no ho digues.

Revista nº 47
- Lo que no vullgues per a tu, no ho vullgues per a ningú.
- Posa fem i no senyalos; llaura fondo i no t'alabos.
- Soques brutes, rames seques.
- Los palos i els crits fan los matxos guits.
- Allí on hi ha sang, no es poden fer botifarres.
- Qui llava quan plou, eixuga quan fa sol.
- Més val un no ben donat que un sí mostegat.
- Ditxós lo diner que a casa ve.

Revista nº 46
- Ai caçador de codina! moriràs a la tina. Caçador de reclam, ai quanta fam!
- Més prompte canta el mut que el llengut.
- Qui treballa en llenya, en palla o en sal, ni es tira cap puta ni paga l'hostal.
- Lo roig fa goig, i el rosa a tot lo món se li posa.
- D'allà on n'hi ha, sempre en queda.
- Mentir és no dir la veritat.

Revista nº 45
- Cada u lo d'ell, i a fotre el que es puga.
- La temor guarda la vinya.
- Lo que no pugues fer tu, no ho manos fer a ningú.
- Bon dia i bona hora, i bona mort quan siga l'hora.
- En temps de fred, val més capa que barret.
- Qui no en fa, no en conta.

Revista nº 44
- Parlaràs quan les gallines pixaran.
- Ser més dropo que Jonega.
- Al dropo malfainer cap arreu li va bé.
- Ser més lladre que Serrallonga.
- Més val un pedaç diferent que un esgarro parent.
- N'hi ha qui per una pesseta fa la figuereta.
- Una mà renta l'altra mà i, les dos, la cara.
- Allà on vaigues dels teus n'hi haguen.
- Ser oli en un cresol.
- Qui no minja quan està fart, no treballa quan està cansat.
- Qui no té faena, pentina el gat.

Revista nº 43
- Qui no corre, vola.
- Ni foc ni llum, ni brasa ni fum.
- Lo que no se sap, ni pena ni glòria.
- Que bon vent li pego a la camisola.
- Qui no vullga anar a la processó, que no prega ciri.
- Ser més llépol que el gat de les monges.
- Minjar més que una revolta de riu.
- Fer més mal que una truja a un favar.
- Ser més animal que un pont.
- Encara no li veuen la cua, ja diuen que és rabosa.
- Anar a l'hort del tio Cullifuig.

Revista nº 42
- La llengua no té os, però doblega al més gros.
- Les faves, donades o robades.
- Qui de nit no dorm, de dia té son.
- Los diners i els collons són per a les ocasions.
- No te'n burlos del meu dol, que quan lo meu serà vell lo teu serà nou.
- Sogra i nora, pedaç mal embastat.
- Qui juga amb canyetes, a perill de fer-se tallets.
- Si vas a fira i no portes diners, miraràs, miraràs, i no compraràs res.
- La paraula de Déu sempre és la mateixa: fes bé i no faigues mal, i altre sermó no te cal.
- A la mare que de Déu la vol bé, una filla li envia primer.
- Música li feia a Antonia amb un cànter foradat, l'omplia per la boca i se n'anava pel forat.

Revista nº 41
- Los testos s'assemblen a les olles.
- Lo casament i la mort quan et penses que està lluny està prop.
- Posar-se a les tres pedretes
- Lo fred tardà arruïna el vi i el pa.
- Xiquet mocós, xiquet llustrós.
- Cel rogenc, aigua o vent.
- Minja fort, caga fort, i no tingues temor a la mort.
- Qui té llengua, a Roma va.
- De treballar, ningú no es fa ric.

Revista nº 40
- A l'abril, la mare no espera el fill.
- Bona cara i poc voler, no costa cap diner.
- Tin la fama i gita't amb qui vulgues.
- A la bossa del jugador no li cal estanyador.
- Tot això són romanços, calatrets i cartes que no lliguen.
- Amb diners, morters.
- Lo cantal fora de la mà no saps a on va.
- Durarà de Nadal a sant Esteve.
- Sa mare ceba i son pare grill, què farà el fill?
- De prometre, no fa mal lo ventre.
- Caldera vella, bony i forat.

Revista nº 39
- Preguntar, no és mancar.
- Tirar-se la capa al vol.
- Tirar-se la manta al coll.
- Al gos flac, tot són puces.
- Aigua de Benassal, que no fa no fa ni bé ni mal.
- Qui té força, carrega pes.
- D'on no n'hi ha, no se'n pot traure.
- La sang no es torna aigua.
- Tia no és qui vol, que padrina és qualsevol.
- Més val esglaiat que matat.
- Al burro vell, cabestre nou.
- Les persones es troben que les muntanyes no.

Revista nº 38
- Ai Senyor, quanta llana per a tan poc sabó!
- Carrers banyats, calaixos eixuts.
- Dos no es barallen si un no vol.
- Sempre seràs mallol.
- Vés a l'hort de sant Francesc, que si no et veuen no et diran res.
- En vore-li la cua, tots diuen que és rabosa.
- Qui és gat, sempre maula.
- Si són puputs, ja cantaran.
- Caga més un bou que cent aronetes.
- L'ametler, a l'any nou ja mou.
- A qui té bons costats, no li cau la roba.
- Quan un pobre pasta, s'assola el forn.
- Quan no hi ha rebuda, les rates fugen.
- Per a lluir, s'ha de patir.

Revista nº 37
- Un ben parlat, sempre és ben escoltat.
- Val més l'espart que l'escurar.
- Fer Sant Vicent ans de Pasqua.
- Corre més una gota de sang que un riu d'aigua.
- Los ferrers fan los diners.
- Val més llapis curt que memòria llarga.
- Cada casa és un món i cada persona un misteri.
- Badallar constantment vol dir fam, set, son o avorriment.
- Qui posa les estovalles i no posa el pa, ai qui malament que va!
- Així va el món, los uns de panxa i els altres de llom.
- Si trona al pi gros, aigua al tros.
- Poble menut, infern gran.
- A Tots Sants, s'amaguen los palmitos i es trauen los guants.

Revista nº 36
- De moliner canviaràs i de lladre no t'escaparàs.
- Dia passat, dia trobat.
- Qui dia passa, any empeny.
- Això només ho saben tres: los de casa, los del poble i els forasters.
- Al cau dels conills, lo que fan los pares fan los fills.
- En temps de fred, més val una gorra que un barret.
- La bugada de Nadal s'eixuga al fumeral.
- Primer s'agafa un mentidós que un coixo.
- Qui apedaça amb pedaços vells, perd lo fil i perd lo temps.
- Qui cau i s'alça, un pas avança.
- Segons canta el capellà, li respon l'escolà.
- Tant punxen lo bou, que finalment mou.
- Tararà i tararú, tot ve a ser u.
- Tota pedra fa paret.

Revista nº 35
- Qui fora va a casar, o enganya o va a enganyar.
- No digues ase a ningú que no ho siga més que tu.
- Fes bé a burros, que t'ho pagaran a cosses.
- Qui amb xiquets es gita, banyat s'alça.
- Qui no està acostumat a bragues, les costures li fan llagues.
- A Sant Josep, lo cep descobert.
- Al febrer, cada ovella amb el seu corder.
- A santa Llúcia, pas de puça; a Nadal, pas de pardal; a Reis, bèstia és qui no ho coneix; i a sant Antoni, pas de dimoni.
- Cul petador no necessita doctor.
- De Nadal a sant Julià, tretze dies hi ha.

Revista nº 34
- El que és de Déu, a la cara es veu.
- Qui va davant, va amb la rella foguejant.
- Les medecines són bones per vendre, no per prendre.
- Metge i confessor, quant mes vell millor.

Revista nº 33
- Allá on no hi ha sang, botifarres no s'hi fan.
- Ser mes dropo que el jeure.
- Sempre plou sobre mullat.
- Animal que vola, a la cassola.
- Què hem de fer? Cagar i no poder.
- Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix lo llit.
- Qui de jove no treballa, de vell dorm a la palla.
- Qui no treballa en tot l'any, treballa el dia de cap d'any.

Revista nº 32
- Dilluns, faves a munts. Dimarts, faves a grapats. Dimecres, faves seques. Dijous, faves en ous.
Divendres, faves tendres. Dissabte, faves en recapte. Diumenge, faves en fetge.
- La carn fa carn i el vi fa sang.
- Si vols estar bé en la vila calla i mira.

Revista nº 31
- El que de nit es fa, de dia es veu.
- Qui paga, descansa; i qui cobra, més.
- Qui paga, mana.
- El que no passa en un any, passa en un instant.
- Qui no en fa de jove, no en conta de vell.
- A qui li pico, que es rasco.
- Plou i fa sol pel camí de Borriol. Plou i fa lluna pel camí de la Llecuna.
- Mes val poc que no res.
- Mes pot qui vol que qui pot.
- Qui no vulga pols, que no vaja a l'era.
- Preguntar no és ofendre.
- Prompte i bé, no pot ser.
- A la vora del riu, no faces niu.
- Val mes riure que fer riure.

Revista nº 30
- Qui no bat al juliol, no bat quan vol.
- Nadal en dilluns, festes a munts.

Nº 29
- La cabra, pels seus pecats, porta sempre los ginolls pelats.
- Home casat, burro espatllat.
- Llamps a la serra, aigua a la terra.
- El pescador de canya, a la família mata de gana.
- Qui fuig de Déu, corre debades.
- El que aquí es diu, aquí es queda.
- El que és dels altres, fa de bon donar.
- Lo gat escaldat, amb aigua tèbia en té prou.

Nº 28
- No digues blat que no estiga al sac i ben lligat.
- Ditxosa és la cara que es coneix la mascara.
- Com lo casament de Cervera: que ni en va faltar, ni en va sobrar, ni en va haver prou.
- Forasters mos en vindran que de casa mos trauran.
- Cell a ponent, aigua o vent.
- Treballar per al comú, és treballar per a ningú.
- Allà on va la corda va el poval.
- Val més caure en gràcia que ser graciós.

Nº 27
- Com més bruta és la criada, mes grossos els amos.
- A l'abril, cada gota val per mil.
- Qui no té memoria, ha de tindre cames.
- El casat casa vol, per estar sol.
- A Borriol la deixen caure, quan plou.
- La llengua no té os i fa caure al més gros.
- Si no t'agrada, no et casos.
- L'oblidat, ni agraït ni pagat.
- Val més anar apedaçat que foradat.

Nº 26
- Sempre parla qui més té per callar.
- Totes les masses pesen.
- Per sant Andreu, aigua o neu.

Nº 25
- Tots Sants lo primer i sant Andreu lo rader.
- La paciència és la mare de la ciència.
- Pagant, sant Pere canta.
- Quan passen, fan de bon arreplegar.

Nº 24
- Al maig, a segar me'n vaig, ordis però no blats; i al juny la falç al puny.
- Ramat de molts, lo llop se'l minja.
- Casa de cavalls, casa de treballas.
- Si vas al mas i no portes, no minjaràs.
- Sant Roc i el gos, cacen per dos.
- La ratlla de sant Martí al matí, aigua aquí; la ratlla de sant Martí a la vesprada, aigua passada.
- Sogres i nores, llegum de mal coure.
- Moltes gotes fan córrer un riu.

Nº 23
- A sant Bartomeu, tronades arreu.
- Al maig, cada dia un raig.
- Any de cotó, any de cortó.
- Any de figues de flor, any de plor.
- Quan trona a Irta, aigua a la vista.
- Cel a cabassets, aigua a canterets.
- Roti de lluna, de cent no en plou una; roti de sol, de cent noranta-nou.

Nº 22
- Si al juny vas al vilar i veus una oliva aquí i una allà, vés-te'n per a casa que collita hi haurà.
- Cerç de matinada, trons de vesprada.
- A l'Ascenció, cireretes a muntó; un any sí, l'altre any no.
- Porc partidor, porc grunyidor.
- Si plou a l'agost, no gastos molts diners en most.

Nº 21
- Si en divendres lo sol es pon en joca, als tres dies l'esquena xopa.
- Qui no guarda quan té, no minja quan vol.
- Qui guisa dolç, guisa per a molts; que guisa salat, guisa per al gat.

Nº 20
- Al juliol, ni dona ni caragol.
- A l'agost, a les set és fosc.
- Si plou al març. amaneix barcella i cabàs.
- Sempre plou quan no fan escola.
- Qui canta a la taula i es pixa al llit, no té el seny complit.
- Per Tots Sants, trau l'abric i posa't guants.
- No és oliva que a l'agost no siga eixida.
- A l'agost, qui té pansa balla la dansa.
- Quan es pon lo sol en joca, dins de tres dies xopa.
- Còlera i guerra, lluny de la teua terra.

Nº 19
- Parlant, la gent s'entén.
- Com mes rics, mes guits.
- L'aigua fa la vista clara.
- Qui no té res, en res paga.
- Al malfeiner cap arreu no li va bé.
- Gallineta que per casa vas, si no piques, picaràs.
- Si la Candelera plora, l'hivern es fora. Si la Candelera riu, ja ve l'estiu. Tant si plora com si riu, no faces niu.
- A l'abril, no et llevos fil; i al maig, tal com vaig.

Nº 18
- Si el pare es músic, el fill és ballador.
- Cada u a casa seua i Déu en la de tots.
- Cada u a casa seua fa el que vol.
- En parlar de merda i de piu, tot lo món riu.
- Què hem de fer? Vendre la casa i anar a lloguer.
- Cada casa és un món.
- Qui pren un coixo per company, coixeja al cap de l'any.
- Dient les veritats es perden les amistats.
- Per demanar, no es perd res.
- Qui més té, més vol.
- Qui tot ho vol, tot ho perd.

Nº 17
- Si Montsià fa capell i la serra mou, aigua segura si plou.
- Cànter nou fa l'aigua fresca.
- Monja de sant Agustí, dos caps en un coixí.
- Qui té fam, somnia rotllos.
- De xiquet, es cria l'arbre dret.

Nº 16
- Menjar i rascar, tot és començar.
- A l'agost, pinta el most.
- Casa obrada i vinya plantada.
- Compra a casa, ven a casa i faràs casa.
- Si Montsiá fa capell, guarda't d'ell.
- Gallina vella fa bon caldo.
- Un bon dinar fa de bon esperar.
- Qui fa el que pot, no està obligat a més.

Nº 15
- Carnestoltes quinze voltes i Nadal de mes en mes; tots els dies foren festa, la Quaresma mai vingués.
- Lo donat, donat; lo degut, pagat; i lo deixat, tornat.
- Del que no entengues, ni en compros ni en vengues.

Nº 14
- D'on no n'hi ha, no en pot rajar.
- A febrer, ja pots llogar bracer.
- Qui no té faena, Déu li'n dóna.
- El colom menja or i caga plom.

Nº 13
- Que allá on vaja, dels meus n'hi haja.
- Qui toca oli, s'unta els dits.
- D'una en una, s'ompli la truna.
- Xiques i xics, la mala ventura al mig.
- Això és més llarg que un dia sense pa.
- Com més xicoteta és la nou, més soroll mou.
- Qui canta a la taula i al llit, no té el seny complit.
- Quedar bé no costa cap diner.
- Qui no ve de raça, o en fa poc o en fa massa.
- No et fios del fesol tardà ni del peniscolà.
- A l'agost, figues i most.

Nº 12
- Qui de pobre es fa ric, s'aparenta a un matxo guit.
- Fes bé, que mal te'n ve.
- Nóvia ploguda, novia volguda.
- Ovella que bela, perd el mossí.
- Gos fart, no lladra.
- Amor d'amo, aigua en cistella.
- Qui no estrena res el dia de Nadal, res val.

Nº 11
- Si plou a juny, el bon temps està lluny.
- Qui encén foc per sant Joan, no es crema en tot l'any. La ventada de sant Joan, si no va darrere va davant, i la ventada de sant Pere, si no va davant va darrere.
- Qui fa una cistella, fa un cabàs.
- Amb raó o sense raó, el pobre a la presó.

Nº 10
- Llevant, aigua per davant.
- Ponent la mou i llevant la plou.
- La tramontana, com més de dia més demana.
- Qui té cucs, pela fulles.
- Records sense cistella, penja-te'ls a l'orella.
- Tan prop té les dents, que no se'n recorda dels parents.
- Papers canten, barbes callen.

Nº 9
- Quan Déu vol, sense núvols plou.
- Dia de boira, dia de sol.
- Al setembre, la merita dorm pel terme.
- Quan la merita va per l'horta, fes foc i tanca la porta.
- Al juliol, les garrofes porten dol.
- A la taula i al llit, al primer crit.
- Animal que no conegues, no li tocos les orelles.

COSTUMARI DE CÀLIG

Vila de Càlig. Núm. 24

El dia 12 d'octubre s'obri la veda; els caçadors van de comboi. El terme s'ompli de gent que celebra amb matinades, passejades i dinades el primer dia de cacera. Vénen els primers tords.

El dia 1 de novembre la gent visita el cementeri; és el dia de Tots Sants. Antigament, la matinada d'aquest dia, els caçadors de barraca no caçaven per por a les bruixes i als mals esperits. Tampoc no caçaven a l'endemà, dia de difunts, perquè hi havia la creença que queien truges a les barraques i hom considerava que era millor quedar-se a casa.
Comença el mal oratge:
Per Tots Sants, trau l'abric i posa't guants.

El dia 25 de novembre és Santa Caterina; és la festa dels escolars. Fins fa poc ho era només de les xiquetes. Els xiquets la celebraven el dia de sant Nicolau. Als forns, es pasta la prima.
Santa Caterina,
la rosa més fina,
anirem al Socors
a menjar-nos la prima.


Capçalera



Vila de Càlig. Núm. 26

Diumenge de Rams
Diumenge que ve,
Diumenge de Rams,
i l'altre que ve,
la mona a les mans.
Així comença un temps molt ric en celebracions i rituals. Les palmes i els rams de llorer o d'olivera -com més rapada millor-, beneïts aquest dia, es posen als balcons per allunyar les tronades. Amb brims de la palma es fan crevetes i es posen a les finestres i a les portes exteriors de tota casa per evitar l'entrada dels mals esperits. És el dia que la gent aprofita per estrenar la roba del bon temps.
Els primers dies de la setmana els carrers són plens dels flaires de les mones i de les farinoses que es couen a les cases i als forns.

El Divendres Sant és un dia molt particular; es creu que les persones nascudes aquest dia tenen el poder de curar de gràcia. Les herbes collides aquest dia tenen un major poder medicinal.
Les dones, mentre el Nostre Senyor és al moliment, no agranen ni freguen perquè, en cas contrari, la casa s'ompliria de formigues.

Aranyes, aranyes, eixiu del forat,
que el Nostre Senyor ha ressuscitat.
És Dissabte de Glòria. Després de la missa de resurrecció, el capellà, els escolans i els xiquets recorrien els carrers del poble per beneir les cases amb sal, aigua beneïda i segó. Els xiquets portaven maces per picar a les portes que estaven tancades.
Porta oberta, bona coberta.
Porta tancà, bona maçà.

El dia de Pasqua i el de Pasqüeta, les colles d'amics van de comboi per fer-se el berenar -que inclou la mona, naturalment- i a saltar a corda.

Tot just set dies després és Sant Vicent. Es canta la lloa i es balla la dansa.

Els calijons van a fira 7 de maig, celebrada a la Font de la Salut.
Els bracers que treballaven de segadors ja tenien feina.
Al maig a segar me'n vaig, ordis però no blats.
I al juny, la falç al puny.



Capçalera



Vila de Càlig. Núm. 28

El dia 25 de desembre és Nadal. Vora el foc de la llar, els infants aprenien de llavis familiars una poesia nadalenca.



La Mare de Déu,
quan era xiqueta,
anava a costura
en una cistelleta.

La mestra li dia:
senyora Maria,
quina randa fa?
La randa molt fina.
Qui la brodarà?
L'auela senta Anna
que té bona mà.

L'auelo Xotxim
se'n beu un traguet
i se li fa la panxeta
com un tabalet.

Passant per Betlem,
passant per Teulada,
encontra dos senyores
boniques de cara:
l'una Maria
i l'altra senta Anna.



Santa Anna m'ha dit
que passo per casa
que allí tinc el Jesuset
tancat a la caixa.

La caixa és d'or,
lo pany és de plata
i tot lo que hi ha dins
és l'hòstia consagrada.

Amén.



Capçalera



Vila de Càlig. Núm. 29

El dia 2 de febrer se celebra la festivitat de la Presentació del Senyor, més coneguda per la Candelera. No fa molt de temps, les candeles es repartien a la parroquial entre les persones que anaven a oir missa, i eren beneïdes pel rector. Avui, aquestes es donen i es beneeixen a l'església del convent, des d'on, en processó, amb les candeles enceses a la mà, els feligresos fan cap a l'església parroquial per celebrar la missa de la Candelera.
En aquesta data hom pronostica el temps que farà, entesa l'estació que s'aproxima:
Si la Candelera plora, l'hivern és fora.
Tant si plora com si riu, ja ve l'estiu.

El dia 3 de febrer és Sant Blai.
Sant Blai, sant ditxós,
guarda'm la gola i endus-te la tos.
A casa nostra, sant Blai és l'advocat contra el mal de gola.
A Càlig hi havia el costum -quan encara es pastava el pa a casa- de fer, el dia abans de la festa, un pastonet de rotllos. El dia de la festa la gent acudia a missa amb una panera o amb un cistell ple de rotllos i de pa que el rector beneïa. En arribar a casa, els rotllos se'ls menjaven els components de la família mentre que el pa, partit a bocins, el donaven al matxo, als conills... i, barrejat amb el segó, a les gallines.
Avui aquest costum es manté ben viu a moltes llars calijones, malgrat haver patit alguns canvis prou significatius a causa de l'evolució de la vida. Així, a les cases ja no hi ha animals de criança i els tractors han fet fora les cavalleries; i els rotllos de Sant Blai ja no s'amassen a les cases, ara es compren als forns i a les pastisseries del poble.
Amb tot, la tradició del rotllo de Sant Blai torna a Càlig cada 3 de febrer, i solen ser, generalment, dones i xiquets els qui porten els rotllos a beneir a missa, tant els de casa com els d'altri.


Capçalera



Vila de Càlig. Núm. 32

El dia 30 de desembre es manté viva la tradició de fer anar els xiquets a una part determinada del poble perquè coneguen l'home dels nassos, que any rere any visita, en aquesta data, Càlig.
- Has vist l'home del nassos?
- No, no l'he vist. Que qui és?
- És un home que té tants nassos com dies queden a l'any.
Vés a vore'l, vés, que no fa molt l'he vist passar pel carrer Major.
D'aquesta manera els infants van a trobar l'home dels nassos per les places, els carrers i els carrerons del poble fins que algun espavilat els explica que perquè s'acabe l'any només queda un dia i que, per tant, l'home dels nassos ho som tots, ja que tots tenim un sol nas. Amb això els infants queden decebuts perquè s'imaginaven, en la seua innocència, un home ple de nassos per tot el cos.



A les nits d'hivern, vora la llar, als xiquets poc menjadors encara avui se'ls conten petits contes per engrescar-los a menjar i que així es facen grans. D'entre les moltes historietes que coneixen els infants calijons n'hi ha una de molt curteta que es diu

El noi dels fideus:
Diuen que hi havia una vegada un noi poc menjador, a qui cap menjar no li venia de gust. Un dia sa mare li va fer fideus i li van agradar tant que des d'aleshores ja no va menjar cap altra cosa que no siguessen fideus.
Amb tant de fideu va començar a créixer i a fer-se molt alt, molt alt. I tan alt, tan alt, es va fer que per festejar ell s'estava al carrer i la núvia dalt al balcó.



Capçalera



Vila de Càlig. Núm. 33

El rotllo de Sant Blai

Amb l'arribada d'una celebració, aquesta ve acompanyada, sovint, d'algun plat o d'algun dolç característics. Això passa el dia 3 de febrer, festivitat de Sant Blai.
A Càlig hi ha el costum de fer el rotllo de Sant Blai (o darrerament comprar-lo al forn( i menjar-se'l tot seguint un petit cerimonial.
Ara us facilitem la recepta pels qui tingueu temps i ganes de fer-lo a casa:
Els ingredients que es necessiten per fer el rotllo són prou senzills. Aquí seguirem la mida de la tasseta perquè us n'isquen tres o quatre.
Un ou, una tasseta d'oli d'oliva, una tasseta d'aigua, una tasseta de sucre, farina i un pessic de pastilla.
Després d'amassar tots aquests ingredients, la massa s'ha de posar dins d'un cabàs de palma o d'una cistella, tapar-la amb unes estovalles i una manta i deixar que s'estove. El temps d'espera serà d'un quart fins a tres quarts d'hora, només dependrà de la calor que faça.
Quan la massa estiga al punt, farem els rotllos. A continuació, amb un tallant o unes estisores, farem uns quants talls poc profunds al damunt. Després, agafarem un drapet mullat amb aigua i el passarem per tota la pasta. Finalment, l'enfarinarem amb sucre mòlt.
Tot seguit, l'enfornarem i, una volta cuit, tindrem el rotllo de Sant Blai.
I recordeu, per acabar, que l'heu de dur a l'església perquè siga beneït i resar un parenostre abans de menjar-vos-el, ja que només així té les propietats de guarir o prevenir el mal de gola.


Capçalera



Vila de Càlig. Núm. 35

Culleres, dones (I)

Hi havia una vegada al poble una família molt pobra, tan pobra que passaven del poc que venien o del que la gent els hi donava. L'home, però, tenia ofici, era fuster, però no d'aquests que fan grans mobles i reparen les portes i les finestres de les cases. Ell només treballava la fusta de boix i feia culleres. Es passava el dia raspant la fusta, d'on treia unes culleres fines i d'allò més ben fetes. La mare i la filla les venien, i per a això havien de recórrer tots els carrers del poble cridant: culleres, dones, porto culleres bones.
També anaven a uns altres pobles del voltant, i sempre feien anar la mateixa tonada: culleres, dones, porto culleres bones.
A la nit, quan arribaven a casa feien comptes dels diners que havien tret i que ben just els arribava per cobrir les necessitats.
Un dia va passar que la mare es va posar malalta i va haver de ser la xiqueta la que havia d'anar pels carrers i cridar allò de: culleres, dones, porto culleres bones. Però ningú no li'n comprava. I aquesta malastrugança es va anar repetint un dia i un altre dia i un altre més.
Però la xiqueta sortia tots els dies per veure si algú li'n comprava cap, i cridava ben fort: culleres, dones, porto culleres bones. En això que, passant per un carrer, una dona, des de darrere d'un canyís, la va cridar i li'n va comprar una, però li va dir que no tenia diners, que si volia li la barataria per una nina que ella guardava des de feia molt de temps.


Capçalera



Vila de Càlig. Núm. 36

Culleres, dones (i II)

Aquella xiqueta no sabia ben bé què fer, però era una nina tan bonica! Al remat li va dir que sí. La va prendre i se'n va anar tota feliç per a casa. Quan va arribar li la va ensenyar a son pare i a sa mare. La mare en veure-la li va dir: tu no veus que això que t'han donat no ens en donarà de menjar? El pare, mirant els ulls de la xiqueta que s'havien posat tristos, va dir: vinga va, que tu no veus que és una nina d'allò més bonica i que la xiqueta no en té cap. Guaita, està una mica trencada, per què no la cuses i que la xiqueta jugue una mica amb ella?
La mare va agafar la nina i li va traure el vestidet per arreglar-la per dins i, en fer un tall amb les estisores per canviar-li el folre de la roba de la panxeta, van començar a caure unces, un munt d'unces d'or. La nina estava tota farcida d'unces d'or. Quina alegria més gran van tindre el pare, la mare i la xiqueta!
Des d'aquell moment ja mai més no van ser pobres, i la xiqueta ja no va anar més a vendre culleres pels carrers, sinó que va anar a escola a aprendre de lletra, i tot gràcies a aquella dona que li havia donat una nina a canvi d'una cullera.
Conte contat, conte acabat.


Capçalera

Vila de Càlig. Núm. 39

La festa dedicada a Santa Caterina se celebra el dia 25 de novembre. És una diada en què participen sobretot els infants que, conduïts pels mestres d'escola i acompanyats sovint dels pares, van a l'ermita del Socors a passar un dia que els val per jugar, córrer, cantar... i menjar-se la prima, un dels dolços tradicionals calijons.
Amb els anys, s'han fet alguns versos, sovint cantats, al voltant d'aquesta festivitat:

Caterineta, alça't de matí
per a anar a missa
del pare Agustí.

Lo pare vicari
mos confessarà
i, després de missa,
un sermonet mos farà.

Caterineta, baixa que ja mo n'anem
a pegar la volta i a vore el convent.
Si no baixes prompte
aquí et deixarem.

En esta casa m'asturo
a vore que em donaran,
mes que siguen dos metletes
per a rosegar els quixals.

Visca la Puríssima!
Visca qui l'enrama!
Visca santa Caterina
que porta la palma!

Ai andí, ai andà,
per a mi la vull, per a mi serà.

Santa Caterina,
la rosa divina,
anirem al Socors
a minjar-nos la prima.


Capçalera

Vila de Càlig. Núm. 40

Truita amb farina

Dins de la cuina calijona podem trobar una sèrie de receptes fàcils de fer que ens poden servir per conèixer quina era -i sovint continua sent- la manera d'alimentar-se els calijons. Entre una gran varietat de receptes de cuina de caire tradicional que hi ha al nostre poble, hem triat la truita amb farina. Avui aquest plat no és gens usual trobar-lo als restaurants. Serà a casa nostra on el podrem assaborir si ens bé el gust de fer-lo.

Ingredients:
· ous · aigua
· farina · sal
· alls · tomata
· julivert · safrà

Després de batre dos ous en un plat, afegirem una mica d'aigua o de llet -segons el gust de cada u- dues cullerades de farina, un all trossejat, julivert i sal. Tots aquests ingredients els remourem bé, de manera que la pasta que surta no estiga ni massa clara ni massa espessa.
Tot seguit, posarem la paella al foc amb una mica d'oli i, quan estarà roent, hi abocarem la pasta que tenim feta al plat. La truita cal que estiga cuita per ambdues cares.
A l'altre foguer de la cuina posarem una cassola on farem un sofregit de tomata, all i julivert. Un cop fet el sofregit, afegirem un raig d'aigua, a consciència de la persona, i, quan comence a bullir, posarem la truita, tallada en quatre trossos, i un polsim de safrà.
Una vegada l'aigua de la cassola haja fet dos o tres bulls, ja tindrem feta la truita amb farina, un plat ben senzill, de bon gust i tradicional que avui encara continua fent-se a moltes llars calijones.

Capçalera

Vila de Càlig. Núm. 41

Cobles (I)

Les cobles són estrofes, sovint rimades, que, també sovint, estan destinades a ser cantades mitjançant una melodia senzilla i fàcil de recordar. Algunes vegades, les cobles pretenen ridiculitzar algun fet proper i conegut pels oïdors, unes altres, però, proposen provocar el somriure de l'infant o de la persona adulta, i, fins i tot, ensenyen a aprendre. Amb tot, a Càlig, n'hem pogut recollir un manoll, de cobles, que amb un estudi acurat hom en podrà fer un destriament i distribuir-les segons el camp de significat a què pertanyen. Heu-les ací:

1. Una mosca en tinc a l'olla,
un mosquit per a fregir,
una formiga en pataques,
qui vol vindre a sopar en mi?
...
2. Maganya tenia un hort,
llaurava en un burro tort,
l'aladre era de canya.
Apreta (escapa) a córrer, Maganya.
...
3. Jo sé una cançó de fil de cotó,
me minjo la figa i llanço el peçó.
...
4. Quan va nàixer sant Vicent
lo món ja anava com ara:
al matí sortia el sol
i a la tarda s'amagava.
...
5. A la una canta el gall,
a les dos la petrolina,
a les tres passa el sereno
i a les quatre ja és de dia.
...
6. Los caçadors de barraca
solen passar mala nit.
Xiri-gori, gori-gori,
xiri-gori, gori-xit.
...
7. Si mai te cases, a la dona,
dóna-li tots los diners,
deixa-li fer lo que vullga
i mai no li digues res.
...
8. Caçador de bassiol, la dona no el vol.
Caçador de barraca, ni blat ni palla.
Caçador de cepet, mor de cara a la paret.
Caçador de gos, surt la llebre i porta boç.
Caçador d'escopeta, tot se li'n va quan peta.
...
9. Repico, repico, la maça del sinyor Quico.
Repiquet, repiquet, la maça del Sinyoret.
...
10. Al carrer Sant Roc, senyores,
carrer de la lluminària,
en tantes fadrines que hi ha
tenen la llàntia apagada.

Capçalera



Vila de Càlig. Núm. 42

Cobles (II)

5. A la una canta el gall,
a les dos la petrolina,
a les tres passa el sereno
i a les quatre ja és de dia.
...
6. Los caçadors de barraca
solen passar mala nit.
Xiri-gori, gori-gori,
xiri-gori, gori-xit.
...
7. Si mai te cases, a la dona,
dóna-li tots los diners,
deixa-li fer lo que vullga
i mai no li digues res.
...
8. Caçador de bassiol, la dona no el vol.
Caçador de barraca, ni blat ni palla.
Caçador de cepet, mor de cara a la paret.
Caçador de gos, surt la llebre i porta boç.
Caçador d'escopeta, tot se li'n va quan peta.
...
9. Repico, repico, la maça del sinyor Quico.
Repiquet, repiquet, la maça del Sinyoret.
...
10. Al carrer de Sant Roc, senyores,
carrer de la lluminària,
en tantes fadrines que hi ha,
tenen la llàntia apagada.

Capçalera

Vila de Càlig. Núm. 43

L'acudit de la Bassa Roja

Fa alguns anys, on avui es troba la piscina municipal, hi havia una bassa que tenia de nom la bassa Roja. La gent de fora solien fer broma sobre aquesta bassa, no pel nom sinó per l’acabament, ja que la vocal ‘a’ final a Càlig té una pronúncia molt oberta i neutra, vaja que el so és entre una ‘a’ i una ‘e’.
Doncs bé, en certa ocasió es van trobar aquí a Càlig un benicarlando i un calijó. El benicarlando li va dir al calijó: «sempre dius que com la bassa Roja no n’hi ha d’altra, un dia has de vindre a Benicarló i voràs el mar, allò sí que és una bassa!». El calijó li va contestar: «xa, deixa-ho estar que com la bassa Roja no hi ha res, això és una bassa!». Però el benicarlando va insistir: «que has de baixar a Benicarló un dia, home, i voràs tu com canviaràs de parer».
I va arribar el dia en què el calijó va anar a Benicarló. En ser allà, el benicarlando el va portar davant el mar, i li va dir: «veus com això és una bassa i no com la que teniu a Càlig».
El calijó es va quedar mirant el mar fixament i va exclamar: «home -diu-, aquesta bassa sí que és més gran que la bassa Roja, sí; però, de fonda, ja en parlaríem d’això!».

Capçalera

Vila de Càlig. Núm. 44

Caldo de rata

Aquest menjar, tan habitual al nostre poble en un temps no massa allunyat, encara avui se sol cuinar a moltes llars calijones. Es prepara, sobretot, per a sopar, vora la llar, al caliu del foc, a l'hivern. Està fet amb uns ingredients casolans, de ràpida elaboració i de no cap dificultat. El secret que fa que perdure en el temps es troba en el bon sabor que deixa al paladar i en la calentoreta que fa entrar al cos quan el fred copeja l'ambient.
Però, a tot això, la pregunta que ens fem és d'on ve el nom de 'caldo de rata', aquesta denominació tan poc adequada a una recepta de cuina. En desconeixem la resposta. Tanmateix, veient els ingredients de què està format, podem endevinar que els trobarem al rebost de qualsevol casa, i tal vegada aquesta en siga la resposta: una menja senzilla feta amb uns productes propis de la terra i a l'abast de tothom.
Ingredients:
· Tomata
· All
· Oli
· Aigua
· Sal
· Pa
Torreu les tomates de rastre al caliu del foc, entre les brases. Després, traeu-los la pell i poseu-les a una escudella de terrissa (una tomata per escudella). Peleu un all cru, feu-lo a tallets i deixeu-lo caure damunt de la tomata. Tot seguit, afegiu-hi un polsim de sal i un rajolí d'oli d'oliva.
En un cassó a banda, bulliu aigua i, quan aquesta estiga al punt, buideu-la a l'escudella fins que hi manque un dit perquè vesse.
Mentre feu tot això, talleu algunes llesques de pa i torreu-les al foc per ambdues cares.
Quan ja estiga tot elaborat, seieu a taula i suqueu les llesques de pa torrat al caldo que heu preparat, després de remenar-lo un mica, i així li trobareu el sentit al caldo de rata. Bon profit.

Capçalera

Vila de Càlig. Núm. 45

Cobles (III)

11. Santa Maria!
La rata fugia per la sagristia.
Va l'escolà en lo ciri a la mà.
Va lo rector i li estira el cagalló.

12. Aquí em pica.
Aquí em cou.
Aquí trenco la crosta de l'ou.

13. Olegario Barraqueta
s'ha comprat una escopeta.
Se n'ha anat al riu
i ha matat una perdiu.

14. Carlos Xapa té una rata,
se la posa a la butxaca
i li dóna pa i segó.
Carlos Xapa té raó.

15. Plou i fa sol
pel camí de Borriol.
Plou i fa lluna
pel camí de la Llecuna.

16. La una, la pruna.
Les dos, lo gat i el gos.
Les tres, panxa, cul i ses.
Les quatre, les muletes van a batre.

Capçalera

Vila de Càlig. Núm. 46

L’all

Segons la definició que dóna el Gran diccionari de la llengua catalana, l’all és una «planta herbàcia vivaç de la família de les liliàcies (Allium sativum), de tija culminada per una umbel·la de flors blanques o vermelloses i de bulb arrodonit i comestible (la cabeça)».

L’all, en la nostra cultura té innombrables aplicacions, sobretot a la cuina (penseu, doncs, en l’allioli, l’arròs bullit -en què els ingredients són: aigua, sal, oli, tomata de rastre, all i arròs-, les sopes en all, el caldo de rata, la gòfia -una llesca de pa torrat, un all cru per fregar-la, una mica de sal i oli-, truita d’alls tendres, cuguls tendres per acompanyar l’olla de faves o de guixes...). Tanmateix, en allò que ens interessa perquè cal incloure’l dins dels costums de Càlig, aquesta planta ha comportat l’expressió de frases com la que se li atribueix a mossèn Agustí: «Plantat ajos i sebollas que, aunque pedregue, siempre quedan las casporras». Mossèn Agustí va estar de capellà a Càlig cap allà el començament del segle XX. Algunes de les anècdotes d’aquest mossèn les podem trobar al llibre titulat Memorias del ex alcalde de Benicarló, Castellón, Federico Castellano Sancho. 1931-1938.

Unes altres frases en què l’all n’és el centre són aquestes: «ser més coent que un all» o «pica com l’all»; per un altre costat, el desig de fer apujar la hisenda fa dir que «els diners haurien de ser com els alls, que a l’any grillen».

Capçalera

Vila de Càlig. Núm. 47

Olla de guixes

La guixa és una planta lleguminosa de l’espècie Lathyrus sativus, i l’ús que se n’ha fet, per regla general, ha estat el de ser aliment per al bestiar (la planta) o per a les persones (el fruit).

Des de molt antic, al camp calijó, s’hi han sembrat llegums: cigrons, faves, llentilles, pèsols... i guixes. Avui, tanmateix, de guixes només se’n troben a mercat, i no sempre, perquè aquest llegum no ha tingut la mateixa acceptació que els altres als comerços i restaurants.

Per a l’olla de guixes tradicional, la que es fa a Càlig, necessitem aquests ingredients:

· Aigua de cisterna · Carbonat · Guixes

· Sal · Oli · Bledes

· Pataques · Arròs · Ceba

Atès que les guixes són fortes, de primer les deixarem a remulla, amb aigua i carbonat, durant 24 hores, perquè s’unflen i es reblanisquen. Passat aquest temps, les posarem amb aigua al foc. Quan hagen fet el primer bull, escolarem l’aigua, n’hi posarem de nova i afegirem un parell de bledes. Quan el foc haja fet evaporar l’aigua que hem posat a l’olla, hi afegirem novament aigua i els altres ingredients: oli, sal, pataca tallada a trossos i, finalment, un grapat d’arròs. També podem tallar o ratllar una mica de ceba i afegir-la-hi.

Quan estiga tot cuit, ja es pot servir a taula.

Sovint l’olla de guixes es complementa amb una amanida de ceba. Per a això tallarem la ceba a gallons i li tirarem un raig d’oli, un polsim de sal i unes gotes de vinagre. Ara bé, si som valents, la ceba ens la podem menjar a mos redó, sense amanir-la.

Capçalera

Vila de Càlig. Núm. 48

Olla de fava

Fer un solquet de faves per a casa era i és una frase prou repetida entre els calijons. Ei! de faves i altres productes de la terra. Però les faves, abans que arriben a cap, quan les tavelles i el gra encara estan verds, també es cullen. Llavors reben el nom de bajocs o faves tendres.

En el nostre cas, les faves es cullen seques i les tavelles es deixen penjades al perxe lligades en manoll a un cordell per a quan se’n vulga fer ús.

Ingredients per a l’olla de fava:

· Aigua de cisterna · Faves seques · Oli

· Sal · Bajoques · Bledes

· Pataques · All · Julivert

· Arròs · Cuguls

Quan les faves les hàgem de fer servir, perquè volem fer olla de fava, les traurem de la tavella, si no ho hem fet abans, i les posarem a remulla amb aigua una bona estona, perquè així ens seran més fàcils de pelar, ja que aquestes abans de coure-les s’han de pelar, és a dir que se’ls ha de traure la pell.

Posarem l’olla amb aigua al foc i hi afegirem els ingredients: oli, sal, les faves ja pelades, quatre bajoques i un parell de bledes (que és la manera com diu la gent d’afegir una mica de cada un d’aquests productes), pataques trossejades, arròs i una picadeta d’all i julivert.

Un cop feta l’olla de fava és convenient de posar damunt la taula un manoll de cuguls, ja que ajuden a pair molt bé aquest plat tan casolà.

Capçalera

Vila de Càlig. Núm. 49

Olla de faves

Diu la saviesa popular que les faves han de ser donades o robades. I això sembla que fa referència al cinquet, en què, sobretot les dones, es reunien a les tardes a l’entrada d’alguna casa per jugar a aquest joc de cartes en què les apostes es feien amb faves seques. No tenim cap dubte que més d’una jugadora, a la nit, feia el sopar amb les faves que havia guanyat en acabar el joc.

Ingredients:

· Aigua de cisterna · Faves seques · Oli

· Sal · Pataques · Bajoques

· Bledes · All · Arròs

A aquestes faves no els traurem la pell, el que sí que farem serà llevar-los la cella, les escabossarem i les posarem a remulla en un ribrell amb aigua. Més tard, posarem l’olla al foc i hi tirarem les faves. Una vegada hagen fet dos bulls, les escolarem i llançarem l’aigua. Tot seguit, tornarem a posar aigua al foc i hi afegirem tots els ingredients: sal, oli, faves, pataques tallades a trossets, bajoques (només si és el temps o en tenim per casa), bledes (que, segons diuen, fan coure les faves més prompte), els alls sense pelar i arròs.

Quan tot estiga cuit ho servirem a taula.

Un afegit: si n’hem fet més del compte, a l’endemà podem afegir una mica d’aigua a l’olla i un parell de rosegons de pa sec i ho posem a coure fins que agafa el bull. Aquest solatge de faves està d’allò més bo.

Capçalera

Vila de Càlig. Núm. 51

Prim amb figues

La pastisseria tradicional calijona té la qualitat de tenir una bona tria de pastissos de fàcil elaboració i deliciosos al paladar. Un bon exemple n'és el prim amb figues.
A Càlig és habitual trobar figueres vora els marges, als patis o al mig de bancals. No són, però, conreus destinats a la venda del producte sinó com a element subsidiari d'alimentació diversificada, és a dir que s'utilitzen d'aliment per als ocells (per exemple, als tords se'ls dóna figues enfarinades) i per a les persones. De figues, n'hi ha de vàries classes, tanmateix per al que ara ens interessa, que és l'elaboració del prim amb figues, les negres són millors.
Primer collirem les figues i, a casa, les aplanarem amb els dits i les posarem esteses damunt d'un canyís perquè s'assequen. Un cop esteses, hi espolsarem farina a sobre perquè s'eixuguen i no facen suc. Al canyís, hi han de ser uns 15 dies, si fa humitat; ara bé, si fa ventet, en 8 dies n'hi haurà prou.
Per elaborar la massa amb què farem el prim cal: una tasseta d'oli, una de sucre, una de farina i una mica de rent (llevat o pastilla). Les figues les tallarem a trossets amb un ganivet.
Una vegada amassada la pasta, l'aplanarem i hi escamparem els trossets de figa per damunt. Tot seguit, la pasta la remenarem fins que els trossets queden igualats. Ara, amb la pasta, podem fer dibuixos, llaços, redones, quadrats...
Espolsarem, finalment, una mica de sucre per damunt i la portarem a coure al forn. I ja tenim fet el deliciós prim amb figues.
De vegades, els forners, a la massa de pa que els sobrava, hi afegien una mica d'oli, sucre i unes quantes figues trossejades i elaboraven aquest prim.

Capçalera

Vila de Càlig. Núm. 52

Conservació de llegums

Els llegums (faves, guixes, fesols...) perquè es mantinguen molt més temps i no surten corcs convé posar pampes de figuera dins de les engerres o cubells on els desem.

Els caragols

Un cop hem anat a buscar caragols després d'un ruixat, o simplement després d'una ploguda (a Càlig, els caragols bons per menjar són: les vaquetes, els juveus/jueus, les donzelles, els caragols grossos i els petrolencs/pedrolencs), els hem de deixar dins d'una gabieta o d'un sac de malla durant tres o quatre dies perquè en traguen la brutícia. Passat aquest temps, els posarem dins d'una olla o d'una safa amb aigua. És important, perquè no se'n fugen, posar sal a tota la revora de l'estri que emprem o bé tapar-lo amb una bona tapadora.

Quan comencen a sortir de la closca hi afegirem una mica de sal i els remourem. Així, els caragols trauran les babes i la resta de brutícia que conserven. Més tard, els posarem a dins d'una cassola amb aigua neta i els bullirem a foc molt lent per enganyar-los.

Un vegada fetes aquestes passes, ja tenim els caragols amanits per fregir-los amb una picadeta d'all i julivert o amb una salsa feta amb tomata i ceba o bé per posar-los a la paella d'arròs o afegir-los a l'olla de fesols o cuinar-los d'aquella manera que més ens agrada.

Capçalera

Vila de Càlig. Núm. 53

Per guanyar una indulgència

Conten que Maria Comes (més coneguda per Maria la de Cometes), que vivia al carrer dels Magistrals, a la casa que hi ha davant per davant del carrer de Sant Antoni, sempre que anava a missa baixava pel carrer Major, i, des del punt on es veu l’ermita de la Mare de Déu del Socors, minvava el seu caminar i iniciava un pas lent alhora que refregava amb el muscle esquerre les parets de la renglera de cases que passava. En ser a la frontera de la casa dita del Carnisseret, s’aturava, s’hi recolzava, guaitava l’ermita i resava tres avemaries, perquè -segons ella- hi havia la tradició al poble que fent aquest rés hom guanyava una indulgència plenària.

El mal de gola (I)

Quan algú té mal de gola per culpa d’un refredat, un remei casolà és aquest:

Agafarem de la llar cendra calenta i la posarem en un paper d’estrassa que siga suficientment gran perquè cobrisca el coll. Tot seguit, enrotllarem el paper que conté la cendra i el col·locarem en un mocador que també enrotllarem. Un cop fet aquesta mena d’embolcall, el nugarem al voltant del coll de la persona afectada procurant que la part calenta li cobrisca tota la gola.

Potser que aquest remei no guarirà el mal de gola, però qui el pateix se’n sentirà alleujat.

Capçalera

Vila de Càlig. Núm. 54

Les pilotes de Carnestoltes

Ingredients:

pa ratllat all julivert

oli sal caldo de carn

magre de porc costella de porc cansalada

llonganissa botifarra ous

Ratllarem pa sec, li afegirem all tallat a trossets i julivert, i ho remenarem tot ben remenat. Tot seguit, farem a talls menuts els següents ingredients: magre de porc, costella (l’os el deixarem a banda, per a l’olla), cansalada i llonganissa. Posarem al foc una paella amb un raig d’oli d’oliva i fregirem aquests ingredients. Un cop fregits, els abocarem a la barreja anterior, afegirem trossets de botifarra i ho remenarem fins que tot estiga ben mesclat.

A la massa que hem fet, hi espolsarem una mica de sal i afegirem ous batuts (clara i rovell) i ho remenarem novament fins que quede ben barrejat (també hi ha el costum de no posar ara els ous sinó que, un cop fetes les pilotes, s’acaren passant-les per l’ou batut). Finalment, i amb coneixement, abocarem caldo de carn, procurant que la massa quede espessa per poder-la treballar amb les mans.

Ara ja podem fer les pilotes, és a dir, agafarem un tros de la massa que hem elaborat i la rodarem amb les mans fins a fer una pilota ben redona (la grossària d’aquesta depèn de cada u, encara que a Càlig el costum és fer-les grosses), després la posarem a una safata, i això farem fins que acabem tota la massa que ens ha sortit (el nombre de pilotes dependrà de la quantitat que hem abocat d’ingredients).

Una vegada tenim fetes les pilotes, les deixarem a un lloc fresc perquè s’assequen. Això vol dir que les hem de fer, almenys, el dia abans del diumenge de Carnestoltes, data en què tradicionalment a Càlig es fa l’arròs amb pilotes.

Capçalera

Vila de Càlig. Núm. 55

Arròs amb pilotes

Ingredients:

- all - julivert - tomata

- sal - oli - safrà

- pollastre - conill - costella de porc

- arròs

En una cassola de fang posarem oli i fregirem la carn (pollastre, conill i costella de porc). Un cop fet, ho retirarem i posarem a la cassola una picadeta d’all i julivert. Quan l’all estiga daurat, hi abocarem la tomata i un polsim de sal i farem el sofregit. A continuació, afegirem la carn que hem retirat abans, aigua calenta i safrà. Quan l’aigua bulla, posarem l’arròs.

Quan l’arròs estiga a mig coure, farem lloc a la cassola i col·locarem les pilotes. Passats uns minuts, les voltarem perquè es coguen per les dues cares. Una vegada l’arròs estiga cuit, el retirarem del foc i tindrem per servir l’arròs amb pilotes, un plat típic calijó que es fa únicament el dia de Carnestoltes.

Tanmateix, l’arròs amb pilotes no sols es fa amb cassola, sinó que també existeixen variants, és a dir, que hi ha cases on fan una paella d’arròs i hi posem les pilotes (convé, en aquests casos que la paella siga fonda) o bé fan arròs caldós i les hi afigen.

Capçalera

Vila de Càlig. Núm. 56

El mostillo (I)

Fins fa ben poc, a Càlig podíem veure grans plantacions de vinya i, per transportar el raïm des del camp fins a casa, als carros se’ls col·locava un encerat on s’amuntegava la verema. En ser a casa, s’abocava el raïm a les portadores fins al trull, on es trepitjava. Tanmateix, per la mateixa causa del transport, a l’encerat hi romania suc de raïm. I aquest s’aprofitava per fer el mostillo, després d’haver-lo passat per un colador per tal de fer fora pells, grans i brossa.

Ingredients:

- suc de raïm (most)

- ametles

- pells de taronja

Desconeixem, si les hi ha, les mesures que cal emprar per fer el mostillo, per això les quantitats són a coneixement.

En una caldera posarem a bullir a foc lent el most (suc de raïm sense fermentar), un bon grapat de gallons d’ametla tallats a trossets (no és necessari traure’ls la pell, si no es vol) i pells de taronja (també n’hi ha qui posa crostes de meló de moro o de carabassa groga; aquests darrers ingredients n’hi havia que els tenia durant bastant de temps en calç viva, i, després de ben nets, els afegia, o bé un o bé l’altre, a la caldera en el moment de fer el mostillo).

Als ingredients que hem anomenat fins ara, si un ho vol, en pot afegir un altre: una mica de terra blanca de la mina. Vora les terres argilenques, de color groguenc, hi apareixen petites formacions de rotgles de terra endurida de color blanc i -segons era costum- la canalla anava a cercar una ambosta d’aquesta terra que s’afegia al bull del mostillo perquè li donés més consistència.

El mostillo ha de bullir fins que les bambolles que s’hi produeixen canvien el so, és a dir, que el suc es redueix a poc més de la meitat. Llavors es trau la caldera del foc i es deixa refredar, com a mínim, durant un dia, i comprovarem que en passar el mànec d’una cullera fent una ratlla les vores tarden a ajuntar-se. Aquesta espessor, però, no trau que siga melós, ja que el mostillo és una confitura que s’aprofita per untar-la damunt d’una llesca de pa, i temps enrere era un berenar deliciós.

El darrer pas és desar-lo en una olla de fang o de vidre ben tapat per poder-lo assaborir quan ens vinga de gust.