divendres, 28 setembre de 2007

Revista nº 56.- Juliol- Agost - Setembre 2003

SUMARI

Clica l'article que vols llegir.

Editorial
Costumari: El mostillo
Entrevista: Les festes 2003 vistes pel nou president de la Comissió, per A.Q.A.
Entrevista: "Nova Junta de l'Associació de Mestresses de Casa", per Mª Àngels de la Figuera
Opinió: "Un canto recordando a mi pueblo", per Manuel Castellano Sancho
Poesia: "Gran desolación a mi pesar", per Remedios Anglés Anglés
Notícies: Visita pastoral del bisbe de Tortosa a Càlig, per A.Q.A.
Notícies: "La festa del Socors 2003, per A.Q.A.
Notícies: "Reunió feta per informar de normativa sobre cadafals, per Ricard Gumbau i Morera
Notícies: "Ball de revetlla del Club de Columbicultura", per Ricard Gumbau i Morera
Notícies: Trobada de dones del medi rural, per Ricard Gumbau i Morera
Notícies: Segon sopar de la quinta del 1979, per Ricard Gumbau i Morera
Notícies: L'Agrupació Musical VdC va viatjar a Disneyland-París, per Ricard Gumbau i Morera
Notícies: VI Concurs de fotografia Vila de Càlig, per Ricard Gumbau i Morera
Sessions Plenàries de l'Ajuntament
Esports: XXIII Trofeu Sant Llorenç de Ciclisme, per Ricard Gumbau i Morera
Esports: El Càlig CF inicia la temporada 2003-04, per Ricard Gumbau i Morera

EDITORIAL

Cada raconada del nostre poble és punt d’arrancada d’històries singulars, entranyables, que encisen descobrir-les.

Si aquestes històries ja les coneixem perquè les hem viscudes o sentides de prop, llavors les acaronem amb enyor, implicant-nos-hi amb el trasllat de la ment cap a aquells moments que no tornaran més a ser realitat a les nostres vides, són vivències que el subconscient alça acuradament per traure-les només quan l’ocasió les demana. El llibre escrit per Teresa Monroig, Teresa i Laura, n’és un bon exemple. El tarannà diari de la gent del nostre poble de les primeres dècades de la segona meitat del segle passat es troba reflectit a les paraules que ajuden l’autora, potser que sense voler-ho, a dissenyar el marc real en què ha estat immers Càlig, el qual avui torna fresc a nosaltres a través de la narració de les vivències de la infància i adolescència d’unes germanes bessones.

En canvi, aquelles altres històries que no hem viscut, i qui sap si mai ningú no ens les ha contades, però que han estat ben reals a les cases i carrers de la nostra vila, fa goig conèixer-les a través d’escriptors que tot i no parlar del nostre poble de manera aïllada i concisa sí que ho fan, però, de la comarca. Ens valen per a això les paraules escrites d’Ezio Levi que, al seu llibre editat a Florència el 1933 i intitulat Motivos hispánicos, tracta, entre altres esdeveniments del segle XV, de la important relació que hi havia entre mercaders florentins i pastors del Maestrat, basada en la compravenda de la llana.

Us encoratgem, doncs –perquè aquest és el propòsit de les línies de l’editorial–, a llegir llibres, revistes i articles que tracten sobre fets ocorreguts al nostre poble o a la nostra comarca, escrits que ens oferisquen la possibilitat de conèixer i admirar les construccions que hi ha escampades arreu, l’art amb què el nostre poble ha mostrat la seua saviesa, els paratges i llocs on s’han desenvolupat gestes admirables o menyspreables...

Cada raconada del nostre poble o de la nostra comarca ens convida a reflexionar per entendre el pas de moltes generacions, homes i dones que han aportat a la història (historia magistra vitae est) allò que els temps que han viscut els hi ha permès.

Capçalera

COSTUMARI

El mostillo

Fins fa ben poc, a Càlig podíem veure grans plantacions de vinya i, per transportar el raïm des del camp fins a casa, als carros se’ls col·locava un encerat on s’amuntegava la verema. En ser a casa, s’abocava el raïm a les portadores fins al trull, on es trepitjava. Tanmateix, per la mateixa causa del transport, a l’encerat hi romania suc de raïm. I aquest s’aprofitava per fer el mostillo, després d’haver-lo passat per un colador per tal de fer fora pells, grans i brossa.

Ingredients:

- suc de raïm - ametles  p; - pells de taronja

Desconeixem, si les hi ha, les mesures que cal emprar per fer el mostillo, per això les quantitats són a coneixement.

En una caldera posarem a bullir a foc lent el most (suc de raïm sense fermentar), un bon grapat de gallons d’ametla tallats a trossets (no és necessari traure’ls la pell, si no es vol) i pells de taronja (també n’hi ha qui posa crostes de meló de moro o de carabassa groga; aquests darrers ingredients n’hi havia que els tenia durant bastant de temps en calç viva, i, després de ben nets, els afegia, o bé un o bé l’altre, a la caldera en el moment de fer el mostillo).

Als ingredients que hem anomenat fins ara, si un ho vol, en pot afegir un altre: una mica de terra blanca de la mina. Vora les terres argilenques, de color groguenc, hi apareixen petites formacions de rotgles de terra endurida de color blanc i -segons era costum- la canalla anava a cercar una ambosta d’aquesta terra que s’afegia al bull del mostillo perquè li donés més consistència.

El mostillo ha de bullir fins que les bambolles que s’hi produeixen canvien el so, és a dir, que el suc es redueix a poc més de la meitat. Llavors es trau la caldera del foc i es deixa refredar, com a mínim, durant un dia, i comprovarem que en passar el mànec d’una cullera fent una ratlla les vores tarden a ajuntar-se. Aquesta espessor, però, no trau que siga melós, ja que el mostillo és una confitura que s’aprofita per untar-la damunt d’una llesca de pa, i temps enrere era un berenar deliciós.

El darrer pas és desar-lo en una olla de fang o de vidre ben tapat per poder-lo assaborir quan ens vinga de gust.

Capçalera

ENTREVISTES

LES FESTES 2003 VISTES PEL NOU PRESIDENT DE LA COMISSIÓ

Les Festes Patronals 2003 han començat amb un nou president, Miguel A. Antolí Cabo, i amb la renovació de quasi bé tots els membres de la Comissió de Festes. Amb això també s’ha encetat una manera nova, en principi, de programar les festes majors, tot i que en aquesta edició la continuïtat de la majoria dels actes ha estat palesa pel poc temps que hi ha hagut d’ençà la formació de la nova Comissió.

Miguel A. Antolí, des de la seua mirada com a president, ens fa a conèixer el seu pensar de com han estat les festes d’enguany, els problemes que hi ha hagut i també els encerts esdevinguts en uns dies tradicionals en què bona part dels actes ja vénen dissenyats de lluny, i on les poques variants que s’han inserit han estat gràcies a la implantació de noves idees o senzillament per les imposicions naturals del transcórrer dels anys.

Enguany és el primer que exerceixes el càrrec de president de festes, com ha estat l’experiència?

La veritat és que vaig agafar el càrrec amb moltes ganes i amb molta il·lusió. La il·lusió continua, però el que jo no em pensava és que exercir aquest càrrec fora tan pesat. També cal dir que aquest ha estat el primer any, que els membres de la Comissió només en són vuit o nou i que hi ha hagut moltes coses de què en desconeixia el funcionament. Confio que per a l’any vinent, amb un millor coneixement del funcionament de la programació, tot sortirà molt millor. Enguany, s’ha de dir que hem hagut d’anar molt escopetejats.

Pel que fa a l’experiència ha estat bona, encara que ha estat difícil de portar, perquè amb la meua dona hem passat d’estar junts tots els dies de festes d’aquests anys passats a pràcticament no veure’ns gens; i això que els membres de la Comissió vam concretar uns torns per poder passar més temps amb la família. Així i tot, la faena ens va saturar ja que hi havies de ser a tot arreu; per exemple, de nit al ball hi havies de ser per distribuir les tauletes i procurar que tot anara bé.

Quants membres s’han renovat a la Comissió?

Tots, tret de Batiste i de Diego. El que és cert és que s’hi haguessen hagut de quedar a la Comissió alguns membres més de l’any passat, perquè això ens hagués facilitat el treball. Això no obstant, jo sóc partidari que la Comissió s’ha de renovar, perquè els membres no es cansen, més o menys cada quatre anys.

Atès que les eleccions van ser a finals de maig i les festes a començaments d’agost, com vau confeccionar el programa?

Els únics actes de la programació que teníem clars eren els de les orquestres, els altres es van haver de contractar tots a corre-cuita, tant els bous com la resta d’activitats que s’hi van dur a cap.

Com han anat les revetlles?

Han anat molt bé. Jo recordo que quan era jove la gent no hi acudia tan en massa, però m’he adonat que ara la pista s’ompli. Un exemple d’això és que hi va haver una nit, quan encara en faltaven quatre per acabar les festes, que es van exhaurir les entrades i vam haver de demanar a la impremta que ens imprimiren més bloquets. Al ball, cal dir que la gent respon.

Que algunes entitats facen concursos a la mitja part del ball, ho veus bé?

Suposo que alguna gent es pot sentir molesta, però si les associacions culturals poden traure diners d’aquesta manera per desplegar les seues activitats penso que s’ha d’admetre. Aquí a Càlig, la veritat és que encara no hi ha molta tradició d’això, però si tu vas per aquí dalt, als pobles de més amunt, comprovaràs que ja fa molts anys que es fan bingos i altres rifes per ajudar les societats culturals.

És necessari que la música que fan les orquestres vaja tan forta?

Jo als representants de les orquestres els vaig insistir perquè baixaren el volum, i de fet n’hi ha hagut alguna que l’ha baixat, però també em van dir que els equips de so que porten les orquestres són de molts vats, i que si no la posaven forta no se sentiria bé. Amb tot, el que sí que vam deixar clar és que a la mitja part no posaren música perquè la gent, si ho volia, poguera parlar tranquil·lament.

Els bous?

Quan encara jo no havia pres el càrrec de regidor a l’Ajuntament, va vindre Armando Beltrán i em va dir que si no el contractàvem a Càlig que se n’anava a Betxí, però que si el contractàvem nosaltres per a ell era millor. De fet la Comissió no estava llavors ni tan sols constituïda; vaig parlar amb algunes persones i vaig haver de decidir. És evident que li vaig dir a Armando que el contractàvem a Càlig.

La mort del bou que paga la Penya Taurina no va afectar la programació.

Va ser fotut. Jo estava a l’actuació que feien Els Llauradors a la plaça del País Valencià, va vindre Luisa i em va dir: «saps que s’ha mort el bou de la Penya Taurina?» Jo vaig anar al corral on el tenien tancat i els vaig dir als de la Penya que els ajudaríem, i vam pensar de comprar-ne un altre, però a nivell administratiu tot això dels bous està molt controlat i, damunt, era dissabte i les oficines administratives estaven tancades. Finalment, vam aconseguir un bou salvatge d’Armando Beltrán, i es va embolar, tal com estava programat.

Alguns actes han patit canvis, especialment el pregó.

Es va fer diferent, i a la gent els va agradar molt. Va ser una espècie d’obra de teatre de carrer. Jo li vaig dir a Vizcarro si el grup que ell dirigeix podia fer un teatre a festes i em va contestar que s’ho pensaria. A l’endemà mateix em va dir que sí, que el que farien seria el pregó ja que portar a terme una obra llarga de teatre els seria difícil perquè l’obra no la tenien suficientment preparada per poder-la representar. Llavors vam caure a Benicarló i vam parlar amb Josi Ganzermüller que ens va oferir "La venganza de Don Mendo".

En principi, el teatre l’havien de fer els de Càlig, però ja que no va poder ser vam haver de cercar d’esme un altre grup.

Les associacions del poble continuen aportant la seua col·laboració a festes?

Efectivament, quasi bé totes les associacions fan alguna cosa a festes; per exemple Crema Catalana va fer l’activitat que té una gran acceptació que és la dels farolets de meló de moro, la Colla de Dansaires va ballar a la processó del sant, també col·laboren els caçadors, la banda de música, el futbol... l’exposició de fotografies de Foto Club la Torre... a més de persones particulars que brinden exposicions, com la de quadres de Conchín o la de fotografies en blanc i negre de J. Borrás, a més d’unes altres.

Com ha anat enguany la confecció del llibret del programa de festes?

No hem tingut temps material per aportar res de nou, així que vam seguir el mateix disseny de l’any passat.

En els darrers anys, la cerca de reines i dames, sobretot de les majors, han comportat maldecaps als membres de la Comissió. Enguany ha passat el mateix?

No, perquè els ho vam dir a una colleta d’amigues de la mateixa edat i entre elles s’ho van arreglar tot. Fins i tot no hi va haver ni sorteig per triar la reina.

S’ha de dir en veritat que les joves no representen la dona calijona sinó la joventut calijona, per això vam parlar amb l’Associació de Mestresses de Casa i amb la dels jubilats perquè aportaren alguna representació, així estarien plegades les joves i les grans, cosa aquesta que sí que seria la representació de la dona calijona. Finalment, l’única aportació que hi va haver va ser la de Rosita Alberich, en representació de la de les Mestresses de Casa.

Amb tot, i pel que fa a això, penso que les associacions que hi ha al poble s’haurien de bolcar més i aportar la seua representació, com a mínim a través d’una dama.

A.Q.A.

Capçalera

NOVA JUNTA DE L’ASSOCIACIÓ DE MESTRESSES DE CASA

El dia 16 de maig d’enguany, a la sala de juntes del Centre de Cultura de Càlig, l’Associació Cultural i Recreativa de Mestresses de Casa va fer eleccions per renovar una part de la Junta Directiva, el resultat va ser aquest:

Presidenta: Loreto Agramunt Collell

Vicepresidenta: Rosa Alberich Calduch

Tresorera: Ana Querol

Vicetresorera: Pepita Llorens

Secretària: Anabel Cuartero

Vicesecretària: Ma. Cinta Vidal Aleu

Vocals: Genoveva Salvador Ballester, Joaquina Monroig Roda, Rosa Ma. Esteller Bernal i Ma. Ángeles Mateo Roda.

D’ençà la creació, aquesta associació ha portat a terme tot un seguit d’activitats i ha programat cursets i conferències impartits per gent especialitzada en diversos camps.

L’Associació de Mestresses de Casa també ha participat, juntament amb uns altres pobles, a trobades comarcals i intercomarcals, i també internacionals. En totes aquestes trobades la participació de l’associació ha sigut molt ben rebuda, ja que a tot arreu se n’ha valorat el treball i l’esforç esmerçat.

La nova presidenta de l’Associació de Mestresses de Casa, Loreto Agramunt, ens ha concedit una entrevista per tal de donar a conèixer el que pensa fer durant els tres anys que té de mandat i ens ha avançat les activitats programades a partir de la tardor. Així, el dia 7 de setembre, amb motiu de la festivitat de la MD del Socors, tindrà lloc la II Trobada de Puntaires al carrer del Socors. Aquesta començarà a les deu del matí i finalitzarà a la una del migdia. Hi ha convidats 35 pobles. Aquest mateix dia es donarà a cada persona participant l’esmorzar i un obsequi.

Quines són les activitats que esteu duent a cap a hores d’ara?

Seguim fent treballs i labors de boixets, ganxet, punt de creu, brodats amb fils i amb cintetes, coixins de pedaços de color i de formes diverses...

Quines activitats noves penses introduir?

Penso introduir activitats de pintar i decorar figures fetes amb guix blanc, i també la decoració d’objectes amb trossets de vidre de color, seguint la tècnica de Tifanys.

També hi ha programat un curset de restauració i conservació de mobles antics; treballs manuals amb brims de palma per fer graneres, cistells, elements de decoració...; un curset de nivell bàsic d’ordinador... Tots aquests cursets els impartiran professors especialitzats.

Quantes sòcies té avui l’associació?

Actualment hi ha 220 sòcies, tanmateix espero que al llarg d’aquests tres anys que hi estaré de presidenta el nombre de sòcies augmente.

Quin horari teniu establit a la seu?

Dimarts i dijous, de tres a set de la tarda.

Els estatuts de creació continuen sent vigents?

Darrerament ha sortit una nova llei sobre els estatuts, per això avui aquests estan en mans d’un advocat perquè els actualitze i els redacte d’acord amb la nova llei.

De qui rebeu les ajudes o subvencions?

Avui en dia únicament ens dóna ajuda l’Ajuntament de Càlig.

Quina va ser la primera activitat que vas realitzar com a presidenta?

Vam ser un paella que vam fer unes 38 sòcies el dia 26 de juliol al paratge nou del Socors, als torradors inaugurats farà un any. Al voltant de les dotze del migdia vam començar a preparar entremesos, canapès i amanides. A continuació vam repartir l’arròs de paella entre les assistents, a la qual hi havia tord, conill, pollastre i costella, a més de pèsols, bajoques i garrofons. Després de dinar vam prendre un sorbet de llimona (de sorbet, ens en van sortir 11 litres). De postres hi havia un meló de moro que pesava 13 quilos i pastís de poma, a més a més cafè i gelat de crema –com el que feia antigament la tia Vicenteta. Tot aquest menjar va estar acompanyat de 10 litres de sangria, aigües minerals, gasoses i vi.

Aquest dinar, que va acabar a les cinc de la tarda, va ser el de final de curs de l’Associació de Mestresses de Casa. Totes les assistents van quedar molt contentes d’haver passat un bon dia i amb les ganes de tornar a repetir la paella l’any que ve, si Déu vol.

Ma. Àngels de la Figuera i Bengochea

Capçalera

OPINIÓ

UN CANTO RECORDANDO A MI PUEBLO

Nacimiento mío, Cálig, orgullosamente calijó. Nací en la casa y plaza vieja, esquina ascendente al que fuera antes ayuntamiento y vecina con la del también extinguido café Conesa, Testets. De ella recuerdo poco pero sí mucho de su muy bonita fachada.

Mi segunda, en la plaza nueva, casa llamada entonces de El Capellà, heredada por su sirvienta y vendida a mi padre en escritura hecha por el notario de Vinaroz.

Al ausentarnos definitivamente se vendió a El Sinyoret padre, pasando luego a El Sinyoret hijo, hoy fallecido.

Como al principio digo, soy de esa querida tierra, mi padre José Castellano Adell, abuelos paternos José Castellano Borrás y Vicenta Adell, maternos Vicente Sancho y Mariana Cuartero Antolí.

Con tristeza salimos de Cálig, pero tres hermanas quedaron internas en el colegio de monjas trinitarias.

Escrita ya mi filiación, seguirá expresamente partiendo de mi adolescencia, de hechos, personas y costumbres.

Casi empezó mi vida junto a mis nuevos padres didos, llamados Remedios y Francisco Zaragozá, Frisco en intimidad, de profesión carnicero, abuelas Elisa y Esperanza, llegando a quererlos tanto, tanto, que mientras siguieron viviendo compartí ratos de mi vida ante el gran cariño que nos unía.

Tuvieron tres hijos, dos chicas llamadas Remedios y Anita, y bastante tiempo después nació José, al que saludé recientemente dándonos un abrazo.

Según parece, su situación económica es excelente. Sinceramente me alegré mucho, pero quedé defraudado de su imagen. Cariñosamente le reflexioné confiando me haya comprendido.

En cuanto a Remedios, en el correr de su vida, fue muy conflictiva. Finalmente le llegó la felicidad. Tuvo una hija también llamada Remedios, y de verdad me gustaría conocerla y darle un fuertísimo abrazo. Anita sólo pequeños problemas. Finalmente se casó con excelente persona de Castellón.

La fiesta de San Vicente

En la mañana y día de San Vicente, el de las mortíferas espinas de San Mateo, el transitar inicial de la gente presagiaba día grande del santo. Entre el clamor general destacaban jóvenes muy hermosas luciendo lindas prendas guardadas éstas en la quietud tranquila de antiquísimas cómodas, guapas, guapísimas, sin proceso alguno del hoy perturbable maquillaje engañador.

Los demás concurrentes presumían de ancha capa, sombrero de alta copa e instinto batallador. Tiempo después aparecía el carro que, ocupado por músicos ostentando el gran honor de visitar las capelles del santo, sus loas a bombo y platillo atronaban los alrededores siguiendo detrás el clamor de la gente. El abuelo Sancho era con su carácter alma y vida de sucesos alegres como éste y si no los había se los inventaba porque a él le gustaban mucho las juergas. He de decir que su estilo de canto, baile, castañuelas y aguardiente completaban el final de cada fiesta.

La escuela

De mi primitiva infancia veladamente recuerdo que me llevaron como alumno en guardería llamada dels cagons, que estaba al final de la gran costera y calle Santa Bárbara, cuya maestra, de volumen extremado, se llamaba Rosa. Era tal su corpulencia que sentaba en silla que por lo menos valía por dos. Mantenía en ristre, larga y poderosa caña que le aseguraba el dominio total de su empresa.

Años después precise de alpargatas, ya en mis pies puestos dijeron que eran de las caras y corredoras. Me lancé calle abajo a comprobarlo y de verdad que pude haberme matado. En mi frente conservo lo sucedido después de tantos años.

Ya mis amiguetes de Cálig se iniciaron durante el primer curso en la escuela nacional con extraordinario maestro llamado Don Germán, paciente y entrañable persona, hasta tanto no usara su arma de castigo, la cual consistía con mano tendida fuerte paletazo que nos hacía ver dolorosas estrellas, perdiendo entonces bastante parte de su bondad.

El día especial dedicado al maestro eran momentos de mucha ilusión, entre aquellos cantos al maestro recuerdo algo como esto: sinyor mestre ha vingut i li fa mal la panxeta; sinyor mestre, sinyor mestre, procureu-vos de plorar que l’escola està molt trista i també té ganes de plorar.

Entre los en principio citados amiguetes intimamos ya entonces y el resto de nuestras vidas.

Uno de ellos, de muy joven una grave enfermedad en su rodilla le obligó a permanecer largos años en lecho de tablas día y noche.

Sacrificio solamente reservado a propuestos caminantes para santo. Por fin, en sus largos años de espera, quedó libre de escayola sin movimiento alguno de rodilla y un triste caminar. Milagroso fue acostumbrarse a su desgracia, pero el tordo, el bassiol, els espartons, el reclam y el cepet allanaron su existencia y algo más de ilusión. Su pueblo le concedió extraordinaria popularidad.

En una de ya largas visitas, como siempre, pasé a darle un fuerte abrazo extrañando ver su casa cerrada. Un vecino me aclaró que la familia de Benicarló le internó en la residencia falleciendo poco después, qué pena gran amigo Manuel Batiste, en infancia el Xiquet d’Abel.

Don Julio

Entre los recuerdos y costumbres de Cálig, sin lugar alguna doy constancia preferente a la labor humanitaria de un gran señor médico laureado de Cálig llamado D. Julio que en el andar de su largo camino repartió esperanza al afligido, refugio de vida al enfermo, cautivando su bondad a todo un pueblo agradecido.

Tendría yo unos siete años y al gravedad de mi vida quedaba entre sus manos. Presto procedió con urgencia. Ya desde entonces quedó motivado por siempre mi recuerdo y cariño. Anualmente, en día de Todos los Santos, acompañado con mi señora, hijos y nietos, visitamos a mi recordada madre fallecida en 1914. En uno de estos años observé y leí el nombre de D. Julio en calle que el pueblo de Cálig, con honor y alegría, dedica a este gran maestro. Miré de nuevo atentamente su nombre escrito y unas lágrimas bañaron la tristeza de mi rostro. Don Julio, símbolo de una época.

Las gentes de Cálig

Siempre permanecieron en Cálig, buenas razones de tranquila vecindad, entre ellos consideraban ser todos de familia, siendo de razón ya que todos se llamaban tíos y sobrinos. Suscitaban tanta unidad que hasta sus apodos pronunciaban sin sonrojo ni malícia. Citaré, por recordar alguno de ellos, el Bastero, el Alquiler, el Bort, el Pito, el tío Pepe el Peturrero, el Marruixo y, como popular, la tía Generosa y Batistet el Tartanero. Otro también muy divulgado era: la burra de Cardellat s’ha cagat al blat.

Como refiero, era el pueblo de una tranquilidad paciente, pocos recursos y poco de casi nada, trabajo agrícola mucho, pero sin poder prosperar, pocos comercios, escasas diversiones de alegre juventud... el café de la plaza Vieja y una taberna situada antes de iniciar la subida de la calle Mayor.

Todo esto concurría en domingos y pocas fiestas. Donde se animaba la gente en torbellino era en la taberna, todo motivado en cantidad de cacahuetes remojados con porrón en alto conteniendo un tintorro áspero de la tierra.

Conocí el canto audaz del sereno señalando con voz cansada y durmiente, hora, tiempo y puestos a recordar. Conocí el cresol, el carburero, la oscuridad de las calles, els margallons del coll de les Forques, el canut, les móres, la trilla con sus excelentes sopes de batre, el veremar y tantos y tantos. Quiero recordar si queda alguno a la canalla del Regall.

De las monjas trinitarias conservo excelentes recuerdos y admiración. Allí hasta les 17 años en riguroso internado pernoctaron nuestras tres hermanas, Isabel, Amparito y Anita. También mi recordado padre hizo allí sus segundas nupcias con nuestra muy querida segunda madre Esther Sancho.

Recuerdo cariñosamente que el secretariado del ayuntamiento de entonces era molt pudent. Tiempo atrás llamé para información observando que todavía se transmiten aires del mismo aroma.

Vinieron por fin años de clara evidencia de estar llegando a un empeño tan esperado, cumplir el deseo de que Cálig pueda hoy acreditar su gran prosperidad en todo orden de cosas.

Con tan extraordinario motivo, la azada, carros, aladre y burro de sària han pasado a la historia. Sus más de seiscientos tractores, su comercio, su industria, etc., dan fe a su excelente economía y puede considerarse entre los mejores de El Baix Maestrat.

Este soñador, devoto de la Virgen de El Socors, que ronda los 96, es fiel testigo del Cálig descrito. Orgulloso de ser calijó, doy a todos un fuerte y gran abrazo.

Manuel Castellano Sancho

Capçalera

POESIA

GRAN DESOLACIÓN A MI PESAR

Sumida en una desolación,

tal vez desengaño en mi soledad,

cuando uno ofrece amor

es devuelto con desdén, qué más da.

Si tu ofreces amistad

sin ningún interés y te dan desamor,

sólo puedes revivir

desencanto y desilusión.

Por eso, en esta vida informal,

el bueno no puede existir,

sólo vive la maldad,

así no se puede vivir.

Con fracasos de la buena fe,

el bueno se está acabando,

si eres buena, eres tonta,

y el malo va sonriendo.

Gritando ¡viva el amor!

cae en un pozo sin fondo,

por eso siempre pienso

este mundo es un infierno.

Cuando sin saber la causa

alguien la espalda te da,

a mi me sucede a menudo

me dan chascos a cambio de amistad.

Este modo de actuar de la gente,

constantemente me quita el sueño,

quisiera ser más salvaje,

para mi salud sería más bueno.

No te puedes fiar de nadie

¡que mundo tan infernal!

Siempre apostando por el amor

y nadie me quiere escuchar.

El buen compañerismo,

eso sería lo mejor,

la gente es así

y se divierte con lo peor.

Remedios Anglés Anglés

Capçalera

NOTÍCIES

VISITA PASTORAL DEL BISBE DE TORTOSA A CÀLIG

Els dies 28 i 29 de setembre va tenir lloc a Càlig la visita pastoral feta pel bisbe de Tortosa, monsenyor Xavier Salinas i Vinyals.

El diumenge, 28, el bisbe va encetar la visita amb la celebració de la missa estacional en què va confirmar 28 joves calijons, els quals van anar acompanyats, majoritàriament, dels padrins de bateig i també de familiars. A l’homilia, monsenyor Xavier Salinas va dir, adreçant-se als joves: «Estimats joves, me n’alegre molt d’estar aquest matí entre vosaltres per donar-vos aquest signe que Jesús va confiar a la seua Església, que és la confirmació. El primer signe pel qual tots vosaltres, com jo, som cristians és el baptisme, que és la porta per la qual s’entra a la vida cristina, és el signe pel qual quedem units a Jesús per sempre, som de la seua família. I ara, aquest altre, la confirmació, que és plenitud del baptisme i que ens diu que l’Esperit de Déu habita al nostre cor perquè tots nosaltres siguem el seus col·laboradors. Penseu que la fe cristiana no és la fe en un Déu que ha creat el món i la posat en marxa, i apanyeu-vos. No. És el Déu que està present a la nostra vida i que ens convoca constantment a cada un de nosaltres a col·laborar amb Ell».

Un cop acabada la celebració de la missa, el bisbe va saludar l’alcalde del poble, Manuel Anglès, i va visitar el Convent de la Santíssima Trinitat.

A l’endemà, a la tarda, va fer la visita als malalts i va assistir a les diverses reunions convocades, respectivament, per les associacions d’espiritualitat, les confraries i els col·laboradors de la parròquia. Tot seguit, va presidir la missa pel difunts de la població.

Entrevista a monsenyor Xavier Salinas

Heu acabat la visita pastoral a Càlig, com ha estat aquesta?

Jo he vingut a Càlig en diverses ocasions, com és amb motiu de la festa de la Mare de Déu i, sobretot, a les confirmacions. Pense, però, que aquesta visita ha sigut més càlida encara, ja que m’ha permès la visita de les families, la trobada amb la gent, amb els grups. Això m’ha permès una visió més real del que aquí es viu, i en aquest sentit la primera impressió és de molta proximitat, de molta alegria. La segona seria la de donar gràcies a Déu perquè el mossèn que teniu aquí, que ja ha arribat a la seua edat de jubilació, ha donat el millor d’ell mateix i ha fet tantes coses per fer possible aquí el futur de la vida de la parròquia, la devoció a la Mare de Déu. Tot això ha suscitat en la gent una corresponsabilitat, una participació. No ho ha fet ell tot sol sinó que ha sigut amb l’ajuda de la gent, i això és un signe molt positiu. I, finalment, jo diria, en aquest sentit d’impressions, que un dels aspectes que m’agradaria subratllar ha sigut aquesta coordialitat en tots aquells que m’he trobat, que això també diu molt d’un estat d’ànim alegre i confiat, tot i que hi ha problemes, perquè n’hi ha.

L’ermita del Socors ha estat fins avui un centre de recès, de trobada de grups de la diòcesi. Ho continuarà sent?

Jo crec que ha de continuar sent-ho. És veritat que hi poden haver moments en què tenim massa llocs i poca gent. Avui jo pense que vivim uns moments d’una certa dificultat, però certament, per la seua ubicació, condicions i tradició religiosa que hi ha, és un dels centres que espere jo que en el futur, immediat ja, serà un punt de referència per a molta gent. Jo intentaré que això siga així.

Com es viu avui la fe a la diòcesi de Tortosa?

Jo pense que com a tot arreu. El que passa és que la diòcesi de Tortosa té una condició per a mi important i és que té unes arrels molt profundes, té una religiositat de tipus popular senzilla però pròxima a la gent que la fa com un punt de referència important. També és veritat que si això no es cuida, no es cultiva, l’erosió que produeix el món actual, la forma de viure, això tindrà les seues repercusions negatives. En aquest sentit, del que es tracta és de millorar el que tenim, no és que hàgem de partir de zero o que hem arribat a una societat tan conflictiva que hem de començar de nou, no; hi ha uns punts de referència bons, i el que hem de fer és millorar a través d’un bon servei de la formació, de millorar la celebració dels sagraments, de l’eucaristia especialment, i de l’acompanyament dels mossens a tots aquells que treballen.

Què voleu dir als cristians de Càlig?

Fonamentalment, perquè també et trobes un poc en aquesta situació d’un cert desconcert, bé, darrere de nosaltres qui ve? Hi ha una inquietud. Jo els diria que no tinguem por, primer, de ser el que som, i més a més en aquesta societat nostra que, pel fet d’estar muntada desde la llibertat, ens dóna la possiblilitat de exercir-la. Exercim la llibertat de ser cristians, i després des d’aquí intentem de fer un cristianisme amable, obert a tots, valorant tot el que tots fan i intentant proposar a tots, i especialment als joves i a les famílies, el camí de la vida cristiana com un camí que realment millora l’ésser humà i dóna sentit per viure.

A.Q.A.

Capçalera

LA FESTA DEL SOCORS 2003

Enguany, la Festa del Socors, el dia 6 de setembre, va caure en dissabte, la qual cosa va afavorir una alta presència de calijons i forasters a l’ermita, malgrat que el dia va sortir ennuvolat, fet aquest que augmentava la probabilitat que hi haguera alguna tronada.

Ja de bon matí –ben abans de l’arribada de la processó que va venir de la parroquial amb la imatge de la Verge–, els firaires (torroners, quincallers, comerciants de joguines...) van començar a escampar les paradetes al recinte del Socors.

A la missa, presidida pel rector, Mn. Salvador Portolès, i concelebrada per Mn. Vicent Beltran, Mn. Antonio Jurado, Mn. Vicent Bengochea i Mn. Rafael Petit, va predicar Mn. Manuel Giner, el qual, al sermó, va dir aquestes paraules: «Quants calijons han passat per aquesta ermita, han vingut a aquesta església? Dels llargs anys, de moltes generacions, que se celebra aquesta festa, quantes vides, quantes tristeses, quantes alegries, quantes esperances s’han posat aquí baix la Mare! Quantes coses podrien contar aquests paratges, aquestes pilastres, aquest lloc sant! Jo voldria –i demano a Déu i a la Mare de Déu– que natros, els qui vivim, no desmeresquem dels nostres avantpassats. Construint aquesta preciosa ermita, la muntaren materialment, perquè hi havia una fe; instituïren aquesta festa i la celebraren un dia propi perquè hi havia un amor, que ha sigut sempre per a ells el Socors punt de referència, lloc estimat...»

A més dels habituals rams de flors presentats per les reines i dames de festes i la padrina del carrer del Socors, l’ofrena per a l’ermita van ser sis canelobres de llum dels quals només se’n van poder oferir quatre ja que els altres dos encara no estan acabats.

A migdia, el repartiment de plats d’arròs i de vi entre els qui van optar per romandre a l’ermita va convidar a parar taules a bona part del recinte arbrat i del paratge.

Tot i que durant la tarda van caure quatre gotes escampades, ben passades les set del vespre va començar a ploure amb una certa intensitat, cosa que no va permetre que sortís la processó que es fa tradicionalment pel recinte ermità un cop acabada la novena. Tanmateix, els qui sí que van actuar sota la pluja van ser els components de la Colla de Dansaires que, malgrat quedar xops, van optar per ballar una jota i la dansa (la creu i del caragol) davant d’un públic que es protegia de la pluja amb paraigües.

A la nit, el mal oratge va impedir fer amb normalitat la torrada de botifarres, llonganisses i carn preparada per la Comissió de Festes, tot i això una bona collada de gent, aixoplugats a llocs ben diversos, van optar per sopar al recinte.

A.Q.A.

Capçalera

REUNIÓ FETA PER INFORMAR DE LA NORMATIVA SOBRE ELS CADAFALS

El nou president de la Comissió de Festes, Miguel Ángel Antolí, i el regidor d’Urbanisme, Vicente Sanz, van reunir a l’auditori del Centre de Cultura, el dimecres 2 de juliol, a la nit, les colles que munten cadafals a festes. La reunió va servir per informar sobre les noves normatives aprovades per la Generalitat valenciana pel que fa a la seguretat de les construccions destinades a les festes taurines i per replegar les dades sobre les mides completes de cada un dels cadafals que conformen la plaça de bous a les festes d’agost, ja que s’han de remetre al Col·legi d’Arquitectes de Castelló de la Plana per aprovar-les, un cop pal·liats els petits defectes de forma. De la mateixa manera, es va informar que els representants de les colles havien de fer la inscripció dels cadafals dins de la setmana següent a aquesta reunió, per fer al més aviat possible el sorteig que marcaria la ubicació dels cadafals a la plaça Nova a l’hora de bastir-los. Finalment, es va fer saber que tots els carrers per on havien de córrer els bous estarien tancats amb barreres de ferro, i que l’ajuntament seria el primer a col·locar les barreres a fi de donar exemple del seguiment de la nova normativa.

Ricard Gumbau i Morera

Capçalera

BALL DE REVETLLA DEL CLUB DE COLUMBICULTURA

El Club de Columbicultura va organitzar un ball de revetlla a la mitjanit del dissabte, 5 de juliol, amenitzat pel duet Fantasia. L’entrada a l’auditori del Centre de Cultura va ser debades perquè hi poguera assistir tothom. Tanmateix, es va obrir el servei de bar i els membres del Club van realitzar un sorteig a la mitja part del ball per animar la vetlada. Abans del ball, a la tarda, els infants de la vila van poder gaudir dels jocs i dels matalafs inflables, que hi havia instal·lats a la pista d’estiu, fins a ben entrada la nit.

Ricard Gumbau i Morera

Capçalera

TROBADA DE DONES DEL MEDI RURAL

Joan Brusca, president de la Unió de Llauradors i Ramaders-COAG, entitat organitzadora de la Trobada; Lluís Tena, vicepresident de la Diputació de Castelló, i Manuel Anglés, alcalde de Càlig, van obrir la Trobada de Dones del Medi Rural amb diversos parlaments de benvinguda. L’associació Sàlvia, secció de la Unió de Llauradors i Ramaders-COAG, va reunir un total de 75 dones vingudes d’arreu de la comarca per tal de parlar sobre temes relacionats amb l’activitat de la dona i del món agrícola. L’auditori del Centre de Cultura va ser el punt d’acollida d’aquesta Trobada, que va tindre lloc el dissabte, 12 de juliol, durant tot el dia. Les aules del Centre de Cultura van servir perquè es poguessen realitzar treballs en grup. A la tarda, després d’haver recuperat les forces amb un bon dinar fet a un restaurant de Benicarló, es va reemprendre el debat sobre els punts i les propostes presentades.

A les 18.30 h, Joan Brusca va fer la cloenda de la Trobada amb un discurs en què animava les dones a seguir la tasca de buscar millores en el treball rural. Igualment, va agrair les propostes presentades i va prometre dur-les a les properes reunions per a estudiar-les i dur-les a l’aprovació.

Ricard Gumbau i Morera

Capçalera

SEGON SOPAR DE LA QUINTA DEL 1979

El grup de 22 joves que componen la quinta dels nascuts l’any 1979 va realitzar un sopar de retrobament per segon any. L’any passat en van ser 17 els qui van poder ser presents a la trobada, mentre que enguany n’han estat un total de 16 els participants al sopar, fet el dissabte, 26 de juliol, a la nit.

La vetlada va transcórrer amb una bona dosi d’harmonia i de bon ambient. Tot i ser una quinta relativament jove –tothom té l’edat de 24 anys– la majoria dels quintos i quintes viuen, per motius ben diversos, fora de Càlig: uns perquè han canviat el lloc de residència, uns altres per motius de feina i uns altres perquè cursen estudis universitaris.

Si el primer any el sopar es va celebrar a un poble d’interior, que va ser la Jana, aquest any li va tocar el torn a un poble costaner. La colla de joves es va congregar a un conegut restaurant del passeig Marítim de Benicarló per a sopar. Després, i sense haver de recórrer molta distància, el punt de trobada va ser la zona de pubs del port esportiu de Benicarló, lloc on es va poder gaudir del bon ambient de la música i de la germanor. Aquest dia de retrobament va finalitzar ben entrada la matinada del diumenge, amb la confiança de la continuïtat d’aquests sopars en els propers anys, perquè sobretot ja no quedava tant per al sopar de l’any següent.

Ricard Gumbau i Morera

Capçalera

L’AGRUPACIÓ MUSICAL VILA DE CÀLIG VA VIATJAR A DISNEYLAND-PARÍS

Un total de 85 persones vinculades a l’Agrupació Musical Vila de Càlig, entre músics, familiars, acompanyants i membres de la Junta Directiva, van viatjar fins a Disneyland-París amb dos autobusos.

El viatge va començar el dilluns, 25 d’agost, un cop finalitzades les festes d’agost, i es va prolongar fins al dissabte 30 del mateix mes. L’objectiu principal d’aquests dies d’esbargiment va ser premiar els músics, i a tothom que s’animés a compartir aquesta aventura, per l’esforç realitzat en mantenir viva la flama de la música de banda a Càlig. Aquest era un viatge que ja feia temps que estava programat, però que mai no arribava a dur-se a cap; més encara quan el darrer viatge havia estat a Osca, on els músics van participar en un certamen d’agrupacions musicals, cosa ben diferent del que ara podien gaudir.

Va ser després d’aprovada, per majoria, la proposta de fer el viatge que els músics i la Junta Directiva van començar a cercar una agència de viatges que ajustés un bon preu i una qualitat acceptable.

Així, el primer dia van visitar el parc Disneyland, ubicat a uns 20 km de la capital francesa, i els estudis cinematogràfics Disney. Joves i grans van poder gaudir de les diverses atraccions del parc i, també, de la mostra dels efectes especials que s’hi realitzen tal com es fan en el rodatge d’una pel·lícula. En aquest segon cas, els especialistes van deixar bocabadats els assistents a un espectacle en què s’hi representaven escenes de perill amb vehicles en moviment.

L’animació estava assegurada durant els tres primers dies, perquè els viatgers estaven hostatjats a l’hotel que es troba dins del mateix parc.

El dimecres 27, després de dinar i fins a la nit, hi havia programada una sortida per París on, els qui van voler, va poder pujar a algun dels vaixells que realitzen una visita agradable a través del riu Sena. Com a bons turistes, els calijons i calijones van poder observar des de dalt de la barcassa l’Assemblea Nacional o Parlament francés, el museu d’Orsay, el museu del Louvre, la catedral de Notre-Dame, la torre Eiffel –que visitarien a l'endemà–, el palau reial, la plaça de la Concòrdia, l’Arc del Triomf, la Madeleine, l’òpera nova i l’òpera vella, a més de molts altres llocs.

Els membres de l’expedició destaquen, entre d’altres, la majestuositat del pont d’Alexandre III, engalanat amb garlandes i detalls confeccionats amb pa d’or.

El divendres 29, van visitar les zones més conegudes de París, com són el barri de Montmartre, que és el lloc on està ubicat el Moulin Rouge. A pocs metres d’allí van poder accedir a la basílica del Sacré-Coeur. Després de dinar i d’haver recobrat forces, els autobusos van dur els nostres viatgers al camp de Mart, on hi ha la torre Eiffel.

El camí de tornada a casa el van recórrer al llarg del dissabte 30, a través dels Pirineus. D’aquesta manera arribaven a Càlig a migdia.

Ricard Gumbau i Morera

Capçalera

VI CONCURS DE FOTOGRAFIA VILA DE CÀLIG

El dissabte, 19 de juliol, va finalitzar el termini de lliurament de fotografies que es podien presentar al VI Concurs de Fotografia Vila de Càlig, organitzat per l’associació Foto Club la Torre. El tema amb què s’hi podia participar, de lliure elecció, era sobre Tècnica, color, blanc i negre i digital, les mides de les fotografies havien de ser de 20 x 30 cm, i estava adreçat a tots els aficionats a la fotografia.

En aquesta edició van participar un total de 31 persones, de les quals 19 eren de fora vila i 10 de Càlig, i s’hi van presentar 135 obres, de les quals 91 eren de concursants de fora vila, 40 de participants de Càlig i 4 que no van respectar les mides que assenyalaven les bases del concurs.

Enguany ha estat l’any en què s’han presentat més fotografies al concurs, cosa que ha fet que l’associació Foto Club la Torre haja assumit augmentar el seu esforç en vista a la propera edició, ja que aquest concurs, atesa la repercussió que ha obtingut almenys quant a participació, s’ha consolidat.

Els premis atorgats corresponen a les persones següents:

Primer premi, dotat amb 270 euros: Marga Campos Chorva, d’Onda (Plana Baixa).

Premi especial, dotat amb 150 euros: Inmaculada Beltrán Beltrán, de Benassal (Alt Maestrat).

Accèssit especial per a veïns de Càlig, patrocinat per Bancaixa i dotat amb 100 euros: Epifanio Gumbau Zaragozá, de Càlig.

Accèssit especial, patrocinat per Busisol Central, SL, dotat amb 100 euros: Emilio Manuel Gellida Gellida, de Benicarló.

Quatre accèssits dotats amb 60 euros: Jordi Fosch Pérez, de Santa Bàrbara (Montsià); Carlos Roig Redó, de Benicarló; Rafael Verdiell Omedes, d’Ulldecona (Montsià); i Jesús Moro Deordal, de Vinaròs.

Les fotografies presentades a aquest concurs es van mostrar en una exposició feta al Centre durant les festes d’agost.

Ricard Gumbau i Morera

Capçalera

SESSIONS PLENÀRIES

SESSIÓ ORDINÀRIA

7 de juliol de 2003

1. S’aprova l’acta de la sessió anterior.

2. S’aprova la relació de factures i rebuts núm. 6/03, per un import de 37.827,75 euros.

3. S’acorda concedir les llicències d’obres següents:

A Franz Paul Peter Behr, per a la construcció d’un habitatge unifamiliar aïllat a l’immoble situat al polígon 9, parcel·la 364. Exp. 22/03.

A Mario Alexander Walterscheid, per a l’ampliació de la construcció habitatge unifamiliar aïllat a l’immoble situat al polígon 11, parcel·les 145 i 155. Exp. 45/03.

A Navaquer 2002, SL, per a la construcció de dos habitatges unifamiliars a l’immoble que hi ha al c. Alacant, parcel·la 36. Exp. 23/03.

A Loreto Benedito Agramunt i Alberto Zaragozá Puig, per la construcció d’un habitatge unifamiliar a l’immoble que hi ha a l’av. Rei Joan Carles I, 46. Exp. 41/03.

A Derribos y Construcciones Cherta y Asociados, SL, per a la construcció de cinc habitatges aparellats a l’immoble que hi ha al c. Montsià, parcel·la 31. Exp. 29/03.

A Begoña i Manuel Querol Mestre, per a la construcció de la distribució interior de les plantes primera i segona, per a dos habitatges tipus dúplex, a l’immoble que hi ha al c. Santa Bàrbara, 35-37. Exp. 37/03.

4. S’acorda adjudicar la redacció dels treballs del Pla General d’Ordenació Urbana a la mercantil Programas de Gestión y Ordenación Urbana, SL, pel preu de 43.280,97 euros.

5. S’aproven els projectes tècnics redactats i també el plec de condicions economicoadministratives que han de regir els concursos per a portar a cap les obres d’«Asfaltat del camí Vell de Sant Jordi a Benicarló» i de «Reformes de les infrastructures del nucli vell, 1a fase».

6. S’acorda proposar com a dies festius, a efectes escolars per al curs escolar 2003-04, els dies 23 de febrer, 18 de març i 31 de maig de 2004.

7. S’informa, favorablement, de la sol·licitud formulada per Detlef Adameit, per a la instal·lació d’un dipòsit d’LP a l’immoble situat al polígon 9, parcel·la 117-b.

8. S’aproven els certificats núm. 4 i 5 de l’obra de «Reformes de la infrastructura del c. la Raval», pels imports de 3.850,77 euros i 28.826,83 euros.

9. S’aprova el projecte tècnic redactat per a portar a cap les obres de millora a la depuradora, i es declaren d’utilitat pública i de necessitat social els terrenys que calguen per a realitzar-les, a l’efecte d’expropiació.

10. S’aprova, per majoria, la modificació de les tarifes de l’ordenança fiscal que correspon a la taxa del cementeri.

11. S’acorda sol·licitar una freqüència per a l’emissora municipal.

12. Diverses preguntes sobre la depuradora, el PPOS, la recollida de residus, la neteja viària i les festes.

SESSIÓ ORDINÀRIA

4 d’agost de 2003

1. S’aprova l’acta de la sessió anterior.

2. S’aprova la relació de factures i rebuts núm. 7/03, per un import de 19.867,36 euros.

3. S’acorda concedir les llicències d’obres següents:

A Juan Enrique Segaró Selma, per a la construcció d’una nau magatzem a l’immoble que hi ha a la pl. Ramón y Cajal, s/n. Exp. 45/03.

A Harmut Borowsky, per a la construcció d’un habitatge unifamiliar aïllat a l’immoble situat al polígon 15, parcel·la 311, pda. les Bassetes. Exp. 27/03.

4. S’aprova, per unanimitat, el programa de festes patronals 2003, les quals abracen els dies 8 al 17 d’agost, ambdós inclosos.

5. S’autoritza, a José Vicente Blasco Adell, la instal·lació de tauletes i cadires a la pl. Vicent Blasco Ibáñez.

Es proposen com a representants al Consell Territorial de la Direcció General del Cadastre els municipis de les Alqueries, Artana i Càlig.

S’autoritza, a Victoria Ma. Pérez, la instal·lació d’un gual permanent a l’immoble que hi ha al c. la Puríssima, 3.

6. S’aprova, per majoria, una moció sobre la construcció d’una presó al municipi d’Albocàsser, una altra sobre l’Hospital Comarcal de Vinaròs, una altra sobre l’edifici de la Torre, una altra sobre el desdoblament de la N-340 al seu pas per la província de Castelló i es rebutja, per majoria, una altra sobre el Pla Hidrològic Nacional.

7. S’aprova el padró de contribuents subjectes al pagament del preu públic del proveïment d’aigua potable a domicili, que correspon al primer trimestre de 2003.

8. S’acorda sol·licitar de l’Associació Maestrat-Plana Alta una ajuda econòmica per a la realització de les obres de «Decentament de la zona carretera de Vinaròs» i una altra per a fer cursets d’informàtica.

9. Diverses preguntes sobre les festes, el Centre de Cultura, les vies públiques i obres.

SESSIÓ ORDINÀRIA

8 de setembre de 2003

1. S’aprova l’acta de la sessió anterior.

2. S’aprova la relació de factures i rebuts núm. 8/03, per un import de 40.321,52 euros.

3. S’acorda concedir les llicències d’obres següents:

A Victoria Pérez González, per a l’enderrocament de la coberta a l’immoble que hi ha al c. Santa Magdalena, 3. Exp. 51/03.

3. S’acorda adjudicar la realització de les obres d’«Asfaltat del camí Vell de Sant Jordi a Benicarló» a la mercantil Lubasa, pel preu de 116.803,16 euros, més una millora d’obra per l’import de 1.757,14 euros, IVA inclòs.

S’acorda adjudicar la realització de les obres de «Reformes de les infrastructures del nucli vell, 1a fase» a la mercantil Juan José Sánchez López (Jujosa), pel preu de 60.101,21 euros, més una millora d’obra per l’import de 8.000 euros, IVA inclòs.

4. S’aprova, per unanimitat, una moció que fa referència a les obres de millora que cal fer a la carretera CV-135, Benicarló-Càlig.

S’aprova, per majoria, una moció que fa referència als talls en el subministrament d’energia elèctrica durant aquest estiu.

5. S’aprova el padró de contribuents subjectes al pagament del preu públic de proveïment d’aigua potable a domicili, que correspon al segon trimestre de 2003.

6. Diverses preguntes sobre les festes, la biblioteca, el Centre de Cultura i la recollida d’animals morts.

Capçalera

ESPORTS

XXIII TROFEU SANT LLORENÇ DE CICLISME

La vint-i-tresena edició del Trofeu Sant Llorenç de Ciclisme, organitzada pel Club Ciclista Caligense, de Càlig, el dissabte, 26 de juliol, va convocar als carrers de la vila una vuitantena de corredors de la categoria júnior. El recorregut de la prova ciclista estava marcat, en un principi, en dèsset voltes al circuit urbà que recorria el carrer de la Raval, dels Doctors Marzà, el camí de Cervera, tot el tram de baixada de la variant o desviament des de la redona de la Somada fins a la de ca Pablana i l’avinguda de la Constitució fins a arribar davant mateix del Centre de Cultura, lloc on se situa habitualment la línia d’arribada.

A la cursa van participar 78 corredors i hi van haver 27 abandonaments, alguns dels quals van ser desqualificacions. La velocitat mitjana de la cursa va ser de 35,763 km/h.

Un problema de comunicació entre l’organització de la cursa ciclista i el servei mèdic va fer que es retardés l’inici i que, alhora, s’hagués de reduir el nombre de voltes que els corredors hi havien de fer. Al final, van ser un total de 14 les vegades que els participants van haver de passar per la línia de meta.

La cursa va començar a les 18.15 h, en lloc de les 17.00 h que era l’hora prevista d’inici, fins que es va localitzar un metge que pogués cobrir qualsevol accident que pogués ocórrer a la cursa.

Les classificacions van quedar de la següent manera:

Classificació general:

1. José Antonio Redondo, de l’equip Pikolinos

2. Six Marcel, del Ceracasa

3. José Manuel Ballesta, del Ceracasa

Classificació de la muntanya

1. José Antonio Redondo

2. José Manuel Ballesta

3. Six Marcel

Classificació de les metes volants

1. José Antonio Redondo

2. Six Marcel

3. José Manuel Ballesta

Classificació per equips

1. Ceracasa

2. Pikolinos

3. Marina d’Or - Talleres Prado

Ricard Gumbau i Morera

Capçalera

EL CÀLIG CF INICIA LA TEMPORADA 2003/2004

El Càlig CF va començar a preparar la pretemporada 2003/2004 la darrera setmana del mes de juliol, tal com ja havia fet als anys anteriors, i el primer partit que va jugar va ser el programat dins de les festes de Sant Llorenç.

El partit es va jugar el dia 9 d’agost i, com és costum, es va rebre la visita del CE Benicarló. Aquest partit va servir per fer la presentació de l’equip del nostre poble davant dels socis i aficionats. El resultat final va ser favorable, per 0 a 5, als caduferos, que aquesta temporada estan a primera regional, després del descens de l’any passat. El fet, però, més important és que es tractava d’un partit de preparació en vistes al campionat de lliga, perquè existia la diferència d’una categoria, ja que el Càlig ha tornat en aquesta nova temporada a segona regional.

Un dels partits amistosos que va valer al Càlig CF per a posar a punt la condició física i tècnica va ser el jugat contra el Traiguera, equip que està a la categoria regional preferent, amb qui es va empatar a un gol al camp del Colomer. El tercer partit de la pretemporada es va jugar a Càlig el diumenge, 7 de setembre. Aquesta vegada el rival va ser d’inferior categoria i els components eren de menor edat. Això no obstant, l’equip juvenil del CE Benicarló va fer treballar de valent els jugadors calijons, entrenats enguany per Joaqui, exjugador de l’equip benicarlando. Els juvenils del Benicarló, dirigits per un exentrenador del Càlig CF, Ramon Gasulla, van aconseguir empatar a tres gols en un partit en què van dominar els joves benicarlandos.

Amb tot, el primer equip del Càlig CF ha disposat d’un temps de preparació per tal de poder afrontar, amb unes condicions òptimes, el campionat de lliga. L’objectiu fixat per a aquesta temporada és l’ascens a primera regional, que és la categoria que mai no s’hagués hagut d’abandonar, tanmateix la mala campanya de l’any passat va passar factura i en va afavorir el descens.

Ricard Gumbau i Morera

Capçalera


dilluns, 24 setembre de 2007

Revista nº 55.- Abril - Maig - Juny 2003

SUMARI

Clica l'article que vols llegir.

Editorial
Costumari: Arròs amb pilotes
Costumari: Contes
Opinió: "La guerra del paó", per Felip Gumbau i Morera
Opinió: "El poder d'un bot", per Felip Gumbau i Morera
Història: "Cases benestants de Càlig (IX)", per Mª Àngels de la Figuera i Bengochea
Poesia: "El pájaro construye su nido", per Remedios Anglés Anglés
Notícies: Primavera cultural 2003, per Ricard Gumbau i Morera
Notícies: "Primera Comunió 2003
Notícies: "El bisbe va inaugurar l'enllumenat de l'esglèsia, per Ricard Gumbau i Morera
Notícies: "Els quintos 2003 recuperen el ball amb orquestra", per Ricard Gumbau i Morera
Notícies: La Penya Taurina Calijona va dur l'orquestra Calibra, per Ricard Gumbau i Morera
Notícies: Trobada a l'ermita de pelegrins i hospitalaris de Lourdes, per Nati Poy
Notícies: Excursió a la Font de la Salut, per Mª Àngels de la Figuera i Bengochea
Notícies: Constitució del nou ajuntament, per A.Q.A.
Notícies: Obres a la piscina per a reubicar els motors d'aigua, per Ricard Gumbau i Morera
Notícies: La Nit de Sant Joan, una nit màgica, per Ricard Gumbau i Morera
Notícies: La Unió de Llauradors organitza un curset de cuina, per Ricard Gumbau i Morera
Notícies: Segona reunió extraordinària de l'AMPA sobre l'ESO, per Ricard Gumbau i Morera
Notícies: Instal·lació d'enllumenat públic al camí del Socors, per Ricard Gumbau i Morera
Sessions Plenàries de l'Ajuntament
Esports: Campionat de futbol 2002-03, per Ricard Gumbau i Morera
Esports: Classificació final de la temporada 2002-03, per Ricard Gumbau i Morera

EDITORIAL

Pujar al coll de les Forques seguint el camí que passa vora l’ermita del Socors i que, en arribar a la ratlla de terme, decanta cap a la dreta enfilant una costera a l’acabament de la qual s’inicia una sendera que porta al cim del coll, és un passeig agradable, una mica pesarós fins a ser al llom de l’elevació pels qui no estan avesats a aquests exercicis, però és una caminada senzilla i compensadora. Les vistes que es poden contemplar des del cim abracen una bona part del terme de Càlig, altres termes i el mar.

Us aconsellem de fer aquesta visita al coll, guaitar amb serenor el paisatge que s’escampa a tots quatre cantons i prendre’n nota, perquè en els darrers anys les vistes han variat, ja no són les mateixes. La immensitat de terra que s’estén a la nostra mirada ha patit i pateix una continuada transformació. Els nous conreus, afavorits per la trobada d’aigua subterrània, estan arraconant els que han dibuixat en les darreres dècades la fesomia del paisatge. En algunes parts, ametlers, oliveres i garrofers han estat arrancats i el lloc l’ocupen hortes i tarongerar, sobretot aquest darrer conreu.

Ja des de ben petits, sempre hem sentit dir a casa que la vida del llaurador és plantar i arrancar, seguint el corrent d’aquells productes que produeixen més o que demana el mercat fins que, un cop saturat aquest, se n’han de cercar uns altres. Avui es veuen, doncs, grans extensions de tarongers al nostre terme al costat dels conreus tradicionals, i no sols des de dalt del coll de les Forques.

Tanmateix, barrejades o no entre aquestes transformacions del terreny, que són indicadores del tarannà agrícola del nostre poble i, alhora, del seu dinamisme per aconseguir un bon rendiment de la terra i del treball esmerçat, n’hi ha unes altres: són les construccions. I cada cop n’hi ha més.

La construcció de xalets o cases unifamiliars aïllades va en els últims anys en augment, i els qui compren els metres quadrats que estableix la llei per poder construir una casa a qualsevol lloc del terme solen ser ciutadans de la Unió Europea. És bo per a Càlig aquesta proliferació de construccions sense ordre ni concert al seu terme?

Fer la pujada al coll de les Forques de tant en tant és com sortir al balcó per veure quin temps fa; i aquesta la podrem fer fins el dia que trobem una tanca i gossos solts que no ens permeten passar perquè algun ciutadà de la Unió Europea haurà comprat tota la balconada. I així serà, si no canvien les coses.

Capçalera

COSTUMARI

Arròs amb pilotes

Ingredients:

all julivert tomata

sal oli safrà

pollastre conill costella de porc

arròs

En una cassola de fang posarem oli i fregirem la carn (pollastre, conill i costella de porc). Un cop fet, ho retirarem i posarem a la cassola una picadeta d’all i julivert. Quan l’all estiga daurat, hi abocarem la tomata i un polsim de sal i farem el sofregit. A continuació, afegirem la carn que hem retirat abans, aigua calenta i safrà. Quan l’aigua bulla, posarem l’arròs.

Quan l’arròs estiga a mig coure, farem lloc a la cassola i col·locarem les pilotes. Passats uns minuts, les voltarem perquè es coguen per les dues cares. Una vegada l’arròs estiga cuit, el retirarem del foc i tindrem per servir l’arròs amb pilotes, un plat típic calijó que es fa únicament el dia de Carnestoltes.

Tanmateix, l’arròs amb pilotes no sols es fa amb cassola, sinó que també existeixen variants, és a dir, que hi ha cases on fan una paella d’arròs i hi posem les pilotes (convé, en aquests casos que la paella siga fonda) o bé fan arròs caldós i les hi afigen.

Capçalera

CONTES

Tot i que hi ha un apartat petit a la revista destinat a recollir tot allò que forma part dels costums i tradicions del poble, i que assíduament procurem emplenar, de vegades la llargària pel que fa a la redacció d’alguns dels temes tractats ens obliga a tallar-los i a repartir-los en vàries revistes.

Atès que tenim replegats i completats alguns temes, i amb la voluntat de no escampar-los, hem pensat de publicar-los complets, i així avançar el costumari, cosa que farà que els nostres lectors tinguen un bagatge més ample de costums de Càlig per conèixer i gaudir.

A.Q.A.

El predicador de la Festa de Sant Roc

Això era un poble del vell Maestrat on feien gran festa al seu patró sant Roc. Era per aquest motiu que els majorals cercaven tots els anys un bon predicador que narrés la vida d’aquest sant i en lloés les gestes i prodigis que va obrar perquè fóra admiració dels feligresos i de tots aquells que el tenien en gran honor.

Un any li van demanar al rector del poble veí que fes la predicació. I així ho va fer. La seua prèdica la va versar per enaltir les virtuts del sant i el gran exemple que aquest mostrava als qui el volguessen imitar.

Acabats el sermó i la missa major, el predicador va demanar als majorals que li pagassen la predicació. El majoral encarregat va obrir la caixeta de la confraria, va traure dues pessetes i li les va donar, alhora que li deia:

Mossèn, com que només heu nomenat sant Roc dues vegades en tot el sermó, és just que a pesseta per anomenada aquest siga el vostre sou.

A l’any següent, els majorals van haver de cercar novament un predicador, i es preguntaven:

A qui cercarem enguany perquè ens faça un bon sermó?

En això, un dels majorals va dir:

Per què no li ho demanem al de l’any passat? Si ho mirem bé ens va sortir ben baratet el sermó.

Són molt ben encertades les vostres paraules –van afirmar els altres majorals.

Així que li van demanar al mossèn predicador de l’any anterior si li plaïa exalçar la festa de Sant Roc fent la predicació. El mossèn va fer unes cabotades, s’ho va rumiar i hi va accedir.

Quan els majorals van marxar, el mossèn va anar a tocar la porta d’un germà seu, i li va dir:

Germà meu, t’he de demanar un favor. Han vingut els majorals de sant Roc i m’han demanat que faça el sermó a la missa major. Ja els el vaig fer l’any passat i sols em van pagar dues pessetes perquè només vaig anomenar sant Roc dues vegades. Així que, si et va bé, t’agrairé molt que enguany vingues amb mi, portes llapis i paper, i cada vegada que jo anomenaré Roc, aquest gran sant, tu ho marques fent una ratlleta al paper.

El germà li va contestar:

No passes pena germà, que així ho faré.

Va arribar el dia de la festa, i dins de la celebració de la missa solemne, quan va ser el moment, el predicador va pujar a la trona i va encetar el sermó dient:

Germans i germanes, avui celebrem sant Roc. Quan va nàixer sant Roc son pare va dir: li posarem de nom Roc. I sa mare va contestar: doncs, Roc es dirà. I el van batejar i li van posar Roc... Passats els anys, sant Roc va fer prodigis admirables... Vet aquí que una vegada sant Roc va obrar un gran miracle. Va passar prop d’una bassa tota plena de granotes i sant Roc va pronunciar aquestes paraules: Quin silenci! No s’ou res!

Li van contestar: fa temps que una malastrugança ha deixat sense veu aquestes pobrissones granotes.

I sant Roc, alçant les mans cap al cel va dir: Canteu!

I totes les granotes de la bassa van començar: roc roc roc roc roc roc roc roc roc roc roc roc...

En això que de davall de la trona es va sentir una veu que deia:

Germà para, que ja no em queda més paper!

I conte contat, conte acabat.

El predicador que no en sabia de predicar

Va passar una vegada que hi havia un jove a qui l’havien ordenat capellà però que mai no havia servit a cap parròquia. Sa mare n’estava més que contenta que el seu fill hagués arribat a aquest estat, i li va dir:

Fill meu, enguany has de predicar a la festa de Sant Pere.

El jove li va contestar:

Jo de predicar no en sé.

Ja parlaré jo amb el senyor rector i veuràs com enguany tu predicaràs –li va dir sa mare.

Així que la mare se’n va anar a cal rector i el va convèncer perquè el seu fill prediqués a la festa de Sant Pere.

Ve que arriba la festa i puja a la trona el jove capellà a fer el sermó, i comença:

–Sant Pere va dir... sant Pere va dir un dia... un dia va dir sant Pere... va dir un dia sant Pere...

Fill, què va dir sant Pere? –va preguntar sa mare de davall la trona.

Merda! va dir. Ja li vaig dir jo que no en sabia de predicar –li va contestar el fill de dalt la trona.

I conte contat, conte acabat.

Els pernils de l’alcalde

Això va passar una vegada que va vindre a fer el sermó del patró del poble un capellà de fora vila. L’alcalde, fent mostra de la seua hospitalitat, el va convidar a dinar a casa seua. En ser l’alcalde a casa li va fer saber això a la dona:

–He convidat el mossèn a dinar i he comprat dos pernils.

La dona mentre feia el dinar anava tastant el pernil, ara un trosset, després un altre. I tastant tastant es va cruspir els dos pernils.

Ai Senyor! I ara que m’he menjat els dos pernils, què faré jo? Què li diré al meu home? –pensava la dona.

Quan va ser l’hora de dinar, es va presentar a casa de l’alcalde el mossèn.

Ai senyor rector, quin disgust que tinc! –va dir la dona de l’alcalde.

I, què li passa? –li va preguntar el mossèn.

Doncs que el meu home, la mania més grossa que té és a les orelles dels capellans, i si el troba ací li les tallarà –li va contestar la dona.

A no, vostè pague’m el que he acordat amb el seu marit de fer el sermó, que jo me’n vaig –va dir el mossèn.

Així que la dona de l’alcalde li va pagar, el mossèn se’n va anar.

No va passar massa estona que va arribar l’alcalde.

Xiquet, i quin disgust que tinc! –li va dir la dona.

Què passa? –li va preguntar l’home.

Que què passa. Que mentre estava amanint els diners per pagar-li el sermó, el rector ha agafat els dos pernils i se n’ha anat. Vés i guaita, a veure si encara l’encalces –li va contestar la dona.

L’alcalde va sortir de casa fet un fuet. Quan va arribar a les Tres Eres va veure allà davant el mossèn que anava pel camí de Benicarló.

Senyor rector, almenys de les dos done-me’n una part –li va cridar l’alcalde.

I el mossèn posant-se les mans a les orelles li va contestar:

–Ni una ni cap, per Déu sagrat.

Senyor rector, almenys de les dos done-me’n una –va insistir l’alcalde.

I el mossèn, que cada cop caminava més de pressa, li va contestar:

–Ni una ni cap, per Déu sagrat.

I conte contat, conte acabat.

Pet en dejú, senyal de bon dia

Això va ser una vegada que va arribar una raboseta al Mas de l’Allero.

Bon dia, raboseta! –li va dir el masover.

Bon dia! –li va contestar la raboseta.

Que vols esmorzar? –li va preguntar el masover.

No, gràcies, que pet en dejú, senyal de bon dia, i avui no em faltarà de res –va dir la raboseta.

La raboseta va continuar el seu camí, i va fer cap a la bassa del Serrut.

Allí va trobar un pastor que guardava el ramat.

Bon dia, raboseta! –li va dir el pastor.

Bon dia! –li va contestar la raboseta.

Que vols esmorzar? –li va preguntar el pastor.

No, gràcies, que pet en dejú, senyal de bon dia, i avui no em faltarà de res –va dir la raboseta.

I va seguir fent camí fins a arribar a la bassa d’en Gipó.

Allí va trobar un llaurador que abeurava el matxo.

Bon dia, raboseta! –li va dir el llaurador.

Bon dia! –li va contestar la raboseta.

Que vols esmorzar? –li va preguntar el llaurador.

No, gràcies, que pet en dejú, senyal de bon dia, i avui no em faltarà de res –va dir la raboseta.

A poc de caminar, es va trobar amb dos moltons que es barallaven per una mata de margall.

Què feu? Per què us baralleu? –va preguntar la raboseta.

Veus aquesta mata de margall, doncs l’he vista jo primer, i ell me la vol prendre –va contestar un dels moltons.

Veja’m, posa’t tu allí i tu allà, i el primer que arribarà a la mata per a ell serà –va dir la raboseta.

Van començar a córrer els dos moltons en la mateixa direcció i, com la raboseta es va posar on era la mata, li van pegar tal topada a la ventresca que la van esclafar i en va sortir ben coenta.

Coixim coixam va fer cap a la bassa d’en Prunyonosa.

En ser a la bassa, va troba una truja que batejava els porcellets.

Vols que t’ajude a batejar-los? –li va dir la raboseta.

Ajuda’m, si vols –li va contestar la truja.

En agafar un dels porcellets, el va estrènyer massa i es va posar a grunyir desesperat. La truja li va fer tal empenta a la raboseta que la va llançar al mig de la bassa.

Tota xopa, se’n va baixar cap al barranc i es va trobar una mula que s’havia clavat una punxa a l’ungla.

Què t’ha passat? –li va preguntar la raboseta.

Ja veus, m’he clavat una punxa a l’ungla i no puc trau-me-la –li va dir la mula.

No et preocupes, jo te la trauré –li va contestar la raboseta.

En traure-li-la li va fer mal, i la mula li va clavar una guitza que la va fer anar a redolons fins allà baix al barranc.

S’alça i pren camí barranc avall fins que va arribar a les finques planes. Cansada com estava del dia que duia, es va posar a reposar a l’ombra d’un garrofer. I va començar a pensar:

Ai, Senyor! Pet en dejú, senyal de bon dia. Si quan he arribat al Mas de l’Allero haguera esmorzat, tot això que ara tindria al cos. Si quan he arribat a la bassa del Serrut, haguera menjat la costelleta de corder que em donava el pastor, tot això que ara tindria al cos. Si quan he arribat a la bassa d’en Gipó li haguera dit que sí al llaurador i haguera esmorzat, tot això que ara tindria al cos. Si no haguera volgut fer de jutge, que ni els meus pares ni els meus avis mai no ho han sigut, els moltons no m’haurien esclafat. Si no haguera volgut fer de vicari, que ni els meus pares ni els meus avis mai no ho han sigut, la truja no m’hauria llançat al mig de la bassa. Si no haguera volgut fer de menescal, que ni els meus pares ni els meus avis mai no ho han sigut, la mula no m’hauria donat aquella guitza. Mal llamp que no em cau a la punta de la cua i me la talla!

I el tio Pataco, que estava a dalt del garrofer, veient davall la raboseta i per tal d’espantar-la, li va llançar la destraleta amb tan d’encert que li va tallar la punta de la cua.

I conte contat, conte acabat.

Capçalera

OPINIÓ

EL PODER D'UN BOT

La vila de Càlig va patir a darreries del mes de maig uns moviments sísmics d'uns dos graus en l'escala de Richter, els quals van produir el sorgiment d'unes prominències en l'asfalt de tres punts localitzats: l'avinguda de la Constitució, el carrer de Sant Roc i el cap del passeig d'en Blas Osanz. Tothom es pregunta on dormita la corporació municipal, que tarda tant a apanyar els desperfectes causats pel terratrèmol. Els conductors d'automòbil, sobretot els usuaris habituals i els fidels als límits de velocitat, confessen que darrerament han augmentat el repertori de blasfèmies –que Déu els perdone– en entrar a la vila amb quatre rodes des de Benicarló. Els conductors de dos rodes, que són els que van a més revolucions, són curiosament els més poc afectats, atés que les deformacions del terreny no han arribat a les vores de la via, lloc que aprofiten per a passar-hi a tota canya.

D'ençà de Disco Matèria, Càlig no havia tingut tanta fama arreu del món. Ben pensat, l'Ajuntament ha tingut una idea genial canviant –com mana la moda en aquest país– el lema Todo por la patria pel de Todo por el turismo. No cregueu, eh, que l'eslògan «Càlig: visita la vila amb els bots més grans d'Europa» li pega d'allò més, sobretot ara que els europeus ens movem per a veure coses grans, naturals i estrambòtiques –com ara, per posar un cas arreu, la Ciutat de les Arts i les Ciències. Un eslògan així és un reclam turístic en tota regla; de fet, jo aprofito per a criticar el retard amb què han ideat un terratrèmol tan ben pensat com aquest, perquè durant tot aquest temps hem perdut miserablement bona cosa d'euros. Ara ja seríem molt més rics, perquè el nostre reclam turístic atrauria més magribins, que el visitarien amb alegria cada vegada que s'adreçaren al treball per a construir xalets i apartaments, els quals, de retruc, atraurien bona cosa d'alemanys, que visitarien els nostres monuments sísmics i, de passada, es rascarien les butxaques pels establiments de la vila. És una idea fabulosa!

Ara bé, l'enginy susdit també té la seua cara negativa: un erro ortogràfic en el projecte. M'explico: es veu que l'aparellador de l'empresa encarregada del projecte hi va escriure que «el nostre objectiu és provocar un terratrèmol controlat per tal de traure uns vots que moderen [...]». Qualsevol entès en gramàtica notarà que, en comptes de «vots», s'hi volia dir «bots»; i qualsevol entés en psicoanàlisi notarà que l'erro deixa en evidència clara uns altres interessos ben amagats al subconscient. Però com que la majoria no és ni filòloga ni psicòloga, o bé no veu l'erro o bé, si el veu, no el relaciona amb les eleccions.

Heus ací que el 25 de maig, després del terratrèmol, es van celebrar les eleccions municipals i autonòmiques. Les eleccions locals van estar marcades pel fet que el PSPV no s'hi va presentar. En canvi, va presentar llista un partit nou a la Vila, el Partido Socialista Obrero Español (PSOE), els dos primers membres del qual eren curiosament els que es van presentar ara fa quatre anys amb el partit ara desaparegut PSPV-PSOE, amb el qual desapareixia també l'únic regidor independent de la vila. Aquest partit nou tenia com a lema «Una altra manera de ser, una altra manera de governar»; això demostra que la subordinació al PSOE de l'Estat pot provocar paròdies tan divertides com les de posar un lema que advoca per un canvi al costat de la foto del que ha sigut alcalde durant la darrera dècada. Entre el munt de partits alternatius que s'hi presentaven, hi havia el Partido Popular (PP), una de les propostes informals del qual era no deixar entrar els rojos al Centre de Cultura així que guanyaren.

El diumenge 25 va ser molt tens. Com mana la democràcia, els membres d'un partit i d'altre perdien les formes i s'arrossegaven per on fora per tal de «traure vots». Quan jo vaig anar a votar, portava agafat de la mà el meu fill menut, que, atabalat per l'avassallament de propaganda, em va preguntar: «Què és això de la democràcia?». Em vaig quedar blanc i mut. Just llavors, però, arribaven davant del Centre de Cultura uns cotxes conduïts per membres socialistes carregats de vells i velles de l'asil, que hi eren trets amb cura i acompanyats fins a les urnes. No vaig tindre cap altra resposta que senyalar allò amb el dit i dir-li al fill: «Fill, la democràcia és això». A la nit vam saber-ne els resultats. Després de tot, vaig veure'n alguns avantatges, com ara que al llibre de festes no caldria canviar la foto de la primera pàgina.

Felip Gumbau i Morera

Capçalera

LA GUERRA DEL PAÓ

Un dia vaig tindre una idea genial... cosa habitual en mi. Tenia un jardí amb moltes plantes i arbres on em sentia molt còmode, però li faltava vida... vida animal. Quin bestiar podria posar perquè omplís aquest buit que jo notava que li mancava?

Havien de ser animals visualment bonics, no perillosos, autosuficients, o siga que no donaren feina –ja que algunes vegades estarien sols uns quants dies. A banda d’això, havien de ser productius, o siga que estalviaren feines als propietaris del jardí i que no produïren despeses.

Existirà aquest animal tan sublim? Haurem de fer empelts entre diverses espècies per arribar a tanta perfecció? Haurem d’anar a terres exòtiques i llunyanes per trobar-lo? Es podrà caçar sense arriscar vides humanes? Tal meravella, la deixaran traure del país d’origen? Sobreviurà al clima i a l’ambient del carrer de Santa Bàrbara? Preguntes complexes per a un problema complex.

Ometo contar-vos els nombrosos viatges, estudis, parcs zoològics i frondoses selves inexplorades que em vaig veure obligat a visitar per tal de trobar la criatura somniada. Però tot esforç té el seu premi, i, al final, la vaig trobar: el conill. Sí, el conill. Una parella de conills blancs.

Aquests animalets –amb menys exotisme– complien totes les qualitats per a estar al meu jardí: no donaven feina (ja que menjaven herba), no molestaven, no eren bruts (ja que pel fet d’estar solts feien les deposicions en terra) i alegraven la vista (ja que el blanc de la seua pell contrastava amb el verd de l’herba).

Tot va anar bé, fins que va arribar l’estiu i es va assecar l’herba... i van començar a menjar-se els geranis i totes les plantes de flor que hi teníem. Conills a la cassola!

Aquesta primera prova no es pot considerar un fracàs. Va ser una presa de contacte amb un problema realment difícil.

Nota de l’autor: sols fracasses quan no ho tornes a intentar.

Anem pel segon intent, amb un altre animal que complia els requisits.

La parella d’ovelles blanques que hi vaig posar, no em direu que no eren les ideals: pacífiques, donaven un aire pastorívol i bucòlic al jardí, es menjaven l’herba i no feia falta passar el tallagespa, criarien ovelletes que després vendríem a bon preu i guanyaríem diners... I conte acabat.

Es va acabar el dia que van començar a escapar-se als horts dels veïns, i mig veïnat estava contínuament de safari pel Canyeret.

Nota de l’autor: sols fracasses quan no ho tornes a intentar.

Vaig fer un tercer i un quart intent: les oques feien soroll i eren unes brutes, els faisans eren feréstecs i s’escapaven, però jo tossut que tossut.

Nota de l’autor: sols fracasses quan no ho tornes a intentar.

L’èxit, si perseveres, aplega. I a mi, em va aplegar en forma d’una parella de paons. Un somni! Eren bonics, domèstics, menjaven herba i cucs que trobaven en terra. S’aparellarien i tindríem paonets. Havia trobat els animals perfectes! S’autogestionaven!

Pots ser feliç mentre aspires a trobar la perfecció. Quan l’has aconseguida te n’adones com és d’imperfecta. En el meu cas, la imperfecció va arribar en forma de crits que produïa durant la nit el paó –quan va aplegar a la maduresa sexual– durant els mesos de maig i juny. Crits que, per dir-ho d’una manera suau, no eren del tot harmoniosos.

El problema del soroll nocturn quedava agreujat perquè, quan va començar a fer calor, la gent dormia amb els balcons i les finestres oberts. Això va comportar que alguns veïns –poquíssims, la veritat– se’m queixaren que no podien dormir durant nit. Altres –la majoria–, en canvi, em van dir que a ells no els molestava en absolut. Vam prendre la decisió de traslladar el paó a una granja situada al mig del camp.

Podíem no haver-ne fet cas i, per una ximple guerra del paó, perdre uns amics de tota la vida, però, sobretot, vaig recordar que aquest problema l’havia patit jo fa uns anys, amb uns gossos que hi havia al costat de ma casa que estaven lladrant tota la nit i no em deixaven dormir.

El seu amo no es va voler fer càrrec del problema, a pesar de les visites que li vam fer. «Els que lladren no són els meus gossos» –va dir–, cosa que era bastant fàcil de comprovar. També era un amic de tota la vida. Vaig haver de traslladar-me a l’altra habitació per no sentir els gossos.

Jo no volia ser com ell. Les frases tantes vegades escoltades: «jo a ma casa faig el que vull» o «el carrer és de tots», no són del tot correctes. Per exemple: a ta casa no pots maltractar la dona ni a la resta de la família, ni tampoc pots fer sorolls ni produir males olors, ja que ambdós ixen de ta casa i es posen a les dels teus veïns. Estàs, sense permís, entrant i destorbant en una propietat que no és la teua. I precisament perquè el carrer és de tots, ni pots embrutar-lo, ni deteriorar-lo, ni pots usar-lo per a causar molèsties a la resta del veïnat.

En pocs anys, la qualitat de vida a Càlig ha donat un tomb espectacular. Es controlen els abocadors, es reciclen el vidre, el paper i el plàstic, s’ornen els carrers i els edificis públics i religiosos (la Raval, el Socors, el campanar, la casa de cultura, etc.). Els carrers estan nets de papers i de brutícia. Tots col·laborem i tots ens sentim orgullosos del canvi, ja que estem contribuint personalment.

Però, ens queda una assignatura pendent –i de les més importants– per a la nostra qualitat de vida: és controlar els molts sorolls totalment innecessaris. O són necessaris?

Les traques de coets a altes hores de la nit, motos amb tub d’escapament lliure i a tota pastilla per carrers transitats, crits a les terrasses dels bars fins a molt tard, etc. Tot això es pot fer igualment, però fent menys soroll: penseu en els veïns que estan descansant.

La solució està en cada un de nosaltres, individualment. Ser un poble culte no vol dir solament tindre biblioteca, casa de cultura, gent amb títols universitaris. La cultura és aplicar a la vida quotidiana el que ens diu el sentit comú, encara que de vegades vaja en contra dels nostres interessos particulars.

Cada vegada que l’autoritat, aplicant la llei, sanciona un individu, és el reconeixement d’un fracàs a nivell familiar, social o educatiu, en la formació personal de l’infractor.

I conte contat, la guerra dels paons es va acabar... sense sorolls.

Joan de la Figuera i Bengochea

Capçalera

HISTÒRIA

CASES BENESTANTS DE CÀLIG (IX)

Casa benestant de la família Aragó

D’aquesta casa benestant, situada al carrer de la Puríssima, 6, actualment sols en queda la meitat, ja que l’altra meitat de la casa fou enderrocada l’any 1997 per construir un habitatge nou. Aquesta casa benestant es completava amb un hort, situat vora la bassa Vella, que encara hi es. La propietària actual és Pepita la de Xela.

La casa dels Aragó és la segona casa benestant important que queda al poble. La importància que tenien els membres d’aquesta família la podem trobar en els seus avantpassats, ja que estan soterrats a la mateixa església de Càlig o bé a l’entrada principal del cementeri del poble. Així ho mostren les lloses de pedra que encara hi són i que es poden llegir perfectament, en les quals hi ha gravats els noms dels Aragó.

A Càlig hi ha cinc branques d’aquesta casa benestant:

La branca I correspon a la família Centelles-Aragó-Redorat:

1. Marcel·lí Centelles (Vilafranca), casat amb Josefina Cantavella Vives (Benassal). Van tenir un fill (3).

2. Francesc Aragó (Càlig), casat amb Maria Teresa Redorat (Benicarló). Davant de l’altar de la Mare de Déu del Carme de l’església parroquial de Càlig hi ha una llosa on hi ha escrit en castellà: «Aquí yace María Teresa Redorat que murió el 23 de enero de 1778». Van tenir dos fills (4 i 5).

3. Ramon Centelles Cantavella (Vilafranca). Se’n va venir a viure a Càlig i tenia la categoria social de ciutadà, perquè en aquells temps complia aquestes condicions: tenir una renda anual de 100 ducats d’or o més; no haver treballat ni ell ni els seus pares en cap mena d’ofici mecànic; i haver viscut deu anys o més al mateix poble, vila o ciutat.

Es va casar a Càlig el 19 de juliol de 1781 amb la calijona Raimunda Aragó Redorat (van formar la casa benestant Centelles-Aragó). Van tenir dos fills (6 i 7).

4. Raimunda Aragó Redorat (Càlig), casada amb Ramon Centelles Cantavella (Vilafranca). Van tenir dos fills (6 i 7).

5. Bernard Aragó Redorat (Càlig), casat amb Rosalia Arquimbau de Tomero (Càlig). Van tenir quatre fills (pertanyen a la branca II: 1, 2, 3 i 4).

6. «Aquí yace Vicente Centelles Aragó que murió en su tierna edad de 9 años. Cálig, día 27 de octubre de 1791», segons l’escrit que hi ha a la llosa de pedra situada a l’entrada principal del cementeri de Càlig).

7. Josepa Centelles Aragó (Càlig), casada amb Josep Manuel Pastor Font, de Sant Mateu (casa benestant dels Senyorets de Pastor). Van tenir cinc fills, però en coneixem sols tres (pertanyen a la branca V: 1, 2 i 3).

La branca II correspon a la família Aragó-Arquimbau:

1. «Aquí yace Rosalía Aragó Arquimbau, pasó a mejor vida el 13 de agosto de 1806», segons l’escrit que hi ha a la llosa de pedra situada davant de la porta principal de l’església parroquial de Càlig).

2. Francesca Aragó Arquimbau (Càlig), casada amb el senyor Teruel (no en sabem el nom). Van tenir una filla (pertany a la branca III: 1).

3. Joaquima Aragó Arquimbau, casada a l’església de Càlig, el 10 de desembre de 1804, amb Joaquim Comes Prunyonosa (casa benestant dels Comes). Tots dos de Càlig. Van tenir tres fills (pertanyen a la branca III: 2, 3 i 4).

4. Joaquín Aragó Arquimbau, casat amb Rosa Agramunt. Van tenir quatre fills ( pertanyen a la branca IV: 1, 2, 3 i 4).

La branca III correspon a la família Teruel-Aragó-Comes:

1. Joaquina Teruel Aragó, casada amb Basilio Bayarri Serret (casa benestant dels Bayarri), ambdós de Càlig. Van tenir un fill (5), que fou l’últim hereu conegut de la casa dels Aragó, tot i no portar el cognom.

2. Rosalia Comes Aragó, casada amb el metge Juan Bautista Méyer Agramunt (casa benestant dels Méyer-Bengochea), ambdós de Càlig. Van tenir tres fills, que no anomenaré perquè no porten el cognom Aragó.

3. Mariano Comes Aragó.

4. Bernardo Comes Aragó.

5. Manuel Bayarri Teruel (va nàixer a Càlig i va morir en aquesta població quan tenia 55 anys). Era fadrí i llaurador. Va signar l’acta de defunció, ocorreguda a Càlig l’11 d’octubre de 1928, Julio Marzá Ciurana, metge i jutge municipal. Les propietats que tenia les va deixar en herència a les seues nebodes de Benicarló (senyors de Beltran Aragó) que també eren fadrines i sense hereus, les quals, en morir, van repartir aquesta herència entre els seus criats, masovers i administradors.

La branca IV correspon a la família Agramunt-Aragó:

Aquest branca està indicada a la llosa de pedra que hi ha a l’entrada del cementeri de Càlig, i diu: «Memoria dedicada por Dña. Rosa Agramunt y sus 4 hijos, D. Bautista, D. Felipe, D. Pascual y Dña. Francisca Aragó, a D. Joaquín Aragó. Murió el 21 de mayo de 1841».

Dels quatre fills, el més conegut fou Mn. Felipe Aragó Agramunt, al qual se l’anomenava el Rector de la Creu, per la creu de l’orde de Montesa que portava a la sotana i a la capa. Fou padrí de bateig de José Méyer Sorni, arquitecte de Castelló de la Plana (casa benestant dels Méyer-Bengochea).

Mn. Felipe Aragó va ser l’últim capellà de l’església parroquial de Càlig que pertanyia a aquesta orde. En aquest temps, era vicari perpetu d’aquesta parròquia Mn. Timoteo Martorell Sansano, nascut a Ulldecona.

La branca V correspon a la família Aragó soterrada a Càlig:

Dels únics membres d’aquesta família que tenim dades són dels Senyorets de Pastor-Centelles-Aragó. Gràcies a l’acta escrita pel rector de la parròquia, el benicarlando fra Josep Blanch [frare de l’orde Montesa i dispensat pel bisbe de Tortosa Monsenyor Josep Salinas Moreno (1790-1814)], sabem que la Josepa Centelles Aragó es va casar, l’11 de maig de 1800, amb Josep Manuel Pastor Font (casa benestant dels Senyorets de Pastor a Sant Mateu). Foren testimonis els calijons Ramon Miralles, Josep Lacruz i Josep Manyas (prevere de l’església de Sant Mateu).

Josep Manuel i Josepa van tenir 5 fills, que formaven part de la casa benestant dels Senyorets de Pastor de Càlig. Tanmateix, tan sols en tenim referència de tres:

1. Pasqual Pastor Centelles, casat amb Joaquima Aragó. Tots dos de Càlig. Van tenir un fill (4).

2. Vicenta Pastor Centelles (Càlig, 07.02.1813 / 04.08.1861), casada dues vegades:

a) Juan Ramón de la Figuera Ugarte (Alcanyís), casat a Càlig l’any 1839. Van tenir un fill que no anomenaré perquè no porta el cognom Centelles.

b) Pasqual Aragó Agramunt (Càlig). A la llosa de pedra situada a l’entrada principal del cementeri de Càlig hi ha escrites aquestes paraules: «Aquí yace Dña. Vicenta Pastor Centelles, esposa de D. Pascual Aragó, murió el dia 4 de agosto de 1861. R.Y.P.». No van tenir fills.

3. Ramon Pastor Centelles (Càlig, 18.03.1825). Fou notari de Castelló de la Plana, ciutat on va morir l’any 1879. No sabem amb qui es va casar, però va tenir una filla que no anomenaré perquè no porta el cognom Centelles.

4. Genaro Pastor Aragó (Càlig), casat amb Encarnación Huerta (Oriola). Vivien a Madrid i van tenir un fill (5).

5. Pedro Pastor Huerta (Madrid, 06.02.1838), fadrí i sense fills, va morir a Madrid l’any 1872. Com no portava el cognom Aragó, va deixar l’herència a un cosí de Càlig, Josep Ramon de la Figuera Pastor (casa benestant dels Senyorets de Pastor).

Ma. Àngels de la Figuera i Bengochea

Capçalera

POESIA

EL PÁJARO CONSTRUYE SU NIDO

El árbol en cruel invierno,

el cual muy sólo está,

esperando la primavera

que está cerca de llegar.

Llegada la primavera,

con sus trinos y cantos los pájaros brindan

y a la cúpula de un árbol

su nido construirán.

Con mimos y piruletas

y su parada nupcial,

a la cúpula de un árbol

su cría van a dejar.

En medio de tres palitos,

los pájaros el nido harán,

con su afán y destreza

muy pulido lo dejarán.

Sin separarse de su nido

los dos juntos estarán,

y la hembra en su día

los huevos en el nido depositará.

El árbol ya no está sólo,

cantos de jilgueros tendrá,

y el revuelo de los pájaros

a la cúpula del árbol tendrá.

Pasadas unas semanas,

el pajarito ya saldrá

de la cáscara del huevo

a la luz; dejará la oscuridad.

Turnándose los padres,

no los tienen que dejar,

cuidarán de ellos unos días

igual que cuando los tienen que incubar.

Al cabo de unos días

sus plumillas echarán

y, los padres, los insectos

a sus hijos llevarán.

Como si fuera una flor,

sus boquitas se abrirán

y los padres con paciencia

la comida a la boca les echarán.

Ya ha pasado un mes,

el vuelo quieren alzar

y sus padres con destreza

a sus hijos enseñarán.

Ya se han ido los pájaros,

el árbol solitario quedará

a esperar el año que viene,

los pájaros volverán a anidar.

Remedios Anglés Anglés

Capçalera

NOTÍCIES

PRIMAVERA CULTURAL 2003

El divendres, 28 de març, a les 22.00 h, va començar la Primavera Cultural 2003 amb una conferència/xarrada dedicada a l’esport i, en particular, al món del motociclisme. El pilot de motos José Manuel Pellicer, nascut a Benicarló i veí de Càlig, va parlar sobre l’experiència que va tenir després de córrer una de les curses més importants i dures del món: el rally París-Dakar. El jove corredor va reunir una setantena de persones a l’auditori del Centre de Cultura i va obrir l’acte entrant, a dins del mateix auditori, a cavall de la moto amb què va competir a la prova africana.

L’espectacle infantil Guinyol l’Udol, de l’Udol Teatre, de Vinaròs, va delectar els vora vuitanta infants el dissabte 29 de març, a les 18.00 h. L’acte havia estat programat de fer-se a la plaça de la Diputació, però la pluja va obligar que les titelles de l’espectacle fessen passar una bona estona als assistents a l’auditori del Centre de Cultura.

El mateix dissabte, a les 20.00 h, va tenir lloc una reunió d’excursionistes per a parlar de la sortida a Cervera del Maestrat, proposada per a aquestes jornades culturals. A la reunió es va informar del recorregut, dels quilòmetres de la caminada, per quins llocs d’interès es passaria, què s’havia de dur, etc.

A les 23.00 h, en un dissabte carregat d’actes ben diversos, es va celebrar un concert de música tradicional per a ball amb el grup Toca-sons. L’auditori del Centre de Cultura va ser novament el punt de trobada de les propostes culturals, on gairebé un centenar de persones van poder gaudir del so de la gralla, la dolçaina, el tabal, el sac de gemecs, l’acordió cromàtic, a més d’uns altres instruments.

Cinema i compromís va ser el títol escollit per a presentar un total de quatre pel·lícules que van conformar el cicle de cinema preparat per a aquesta Primavera Cultural. El primer film que es va mostrar es va passar el diumenge, 30 de març, a les 19.00 h, a la sala de projeccions del Centre de Cultura, i duia de títol La grande ilusión, del director Jean Renoir.

El torn a la música de banda va arribar el dissabte, 5 d’abril, a les 21.00 h, quan l’Agrupació Musical Vila de Càlig va oferir el ja tradicional Concert de primavera davant d’unes vuitanta persones. L’auditori del Centre de Cultura va comptar amb un escenari supletori per tal de donar cabuda als gairebé quaranta components de l’agrupació musical.

Sota el títol ja conegut en edicions anteriors de Coneguem la comarca, el diumenge, 6 d’abril, es va fer l’excursió a peu a Cervera del Maestrat. La sortida de la caminada es va fer a la plaça Nova, a les 08.00 h i hi van participar setanta-cinc persones, entre veïns de la vila i gent de la comarca que s’hi va aplegar per participar en aquest acte. Durant el recorregut es va poder visitar el molí de l’oli, el castell i part del nucli urbà de la població cerverina. Tot açò, amb la conducció i explicació de Ximo Sorlí –veí de Cervera del Maestrat i exalumne del col·legi públic de Càlig. La tornada es va fer cap a les 18.00 h.

Només arribar al poble, després d’un llarg dia d’aventura a l’aire lliure, els excursionistes van tenir poc de temps per a descansar, perquè a les 19.00 h hi havia programada la segona pel·lícula del cicle de cinema. A la sala de projeccions va aplegar-se una vintena d’aficionats al món del cinema per a veure el film Roma, città aperta, del director Roberto Rossellini.

Teresa i Laura és el títol del llibre de l’autora calijona Teresa Monroig i Salom que va ser presentat el divendres, 11 d’abril, a les 20.00 h. Unes seixanta persones es van reunir a la sala de projeccions del Centre de Cultura per a veure i escoltar la presentació del llibre, que és una continuació del titulat Pa i Xocolate. Aquest primer va ser presentat ara fa sis anys en un acte organitzat per l’Associació Cultural Crema Catalana.

L’Exposició de bonsais de l’Associació Bonsai, de Benicarló, va omplir el cap de setmana que comprenia el dissabte 12 i el diumenge 13 d’abril. L’entresòl del Centre de Cultura va rebre una mostra de la tècnica i de l’art exportats de l’Orient en el cultiu d’arbres i plantes nans.

Els membres de l’Associació Bonsai, de Benicarló, van realitzar a més una conferència demostració sobre Com es fa un bonsai?, que es va celebrar a la sala de projeccions del Centre de Cultura el diumenge, 13 d’abril, a les 18.00 h, i que va tenir una durada de dues hores. Durant aquest temps van ser molts els veïns que van comprovar com es fa realment un bonsai.

Més tard, a les 21.00 h, es va projectar la tercera pel·lícula corresponent al cicle de cinema Cinema i compromís, que duia el títol El espíritu de la colmena, del director basc Víctor Erice.

L’acte més destacat de la Primavera Cultural 2003 va arribar el divendres, 25 d’abril, a les 20.00 h. Antoni Segura i Mas, catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona i vicedirector del Centre d’Estudis Històrics Internacionals, a més de ser col·laborador a diversos mitjans de comunicació, va ser l’encarregat d’impartir una conferència sobre un tema ben actual després de l’atac bèl·lic dels Estats Units contra l’Iraq: La crisi de l’Iraq i el nou ordre internacional. En aquest cas van ser gairebé quaranta les persones que van escoltar les explicacions sobre el tema a la sala de projeccions del Centre de Cultura.

Dins dels actes programats dins la Festa de Sant Vicent, la Regidoria de Cultura es va afegir a aquesta festa del diumenge, 27 d’abril, a la nit, amb una animació de carrer realitzada pel grup Xarop de Canya. El grup arribat des de la comarca del Vallès va recórrer els carrers de l’avallada, per a divertir els veïns, una hora abans de l’inici del correfoc.

El dijous, 1 de maig, a les 22.00 h, es va projectar la darrera de les pel·lícules del cicle de cinema, que duia com a títol Underground, del director Emir Kusturica. D’aquesta manera es tancava el cicle Cinema i compromís, que va comptar amb la col·laboració de l’Aula de Cinema de la Universitat de València.

El teatre va tancar la Primavera Cultural 2003. L’obra La vengansa, del grup alcoià Pot de Plom Teatre, va servir per a cloure en clau d’humor unes jornades culturals que van comptar amb un ampli ventall d’actes culturals. Així, el divendres, 2 de maig, a les 22.30 h, l’auditori del Centre de Cultura va donar cabuda a un centenar de persones per a xalar amb els disbarats de Jordiet –interpretat per l’actor Xavi Castillo– a Terra Mítica, amb els reporters de Canal 9 i amb els iaios d’Alcoi que l’acompanyen en aquestes aventures.

Aquest darrer acte va tenir un preàmbul diferent al de la resta dels actes. El regidor de Cultura, David Gumbau i Morera, va rebre un homenatge dels seus amics per la tasca desenvolupada durant els quatre anys dins el consistori. El grup local del PSPV-PSOE li va comunicar unes setmanes abans que no comptava amb ell per a les properes eleccions municipals exposant uns motius poc intel·ligibles. Però ell mateix va voler acabar el treball que va iniciar amb il·lusió: fer cultura i fer poble.

Ricard Gumbau i Morera

Capçalera

PRIMERA COMUNIÓ 2003

El dia 8 de juny van prendre la primera comunió a la parròquia de Sant Llorenç sis infants: Lorenzo Sorlí Tafalla, Diego Querol Cruselles, Ricard Marzà Ortí, Lara Lorente Llorens, Andrea Mateu Balmes i Ma. Ángeles Vives Besalduch.

Aquests infants, després d’haver assistit a la doctrina durant un període de temps, van participar, en companyia dels seus pares i familiars, en la celebració de l’eucaristia presidida per Mn. Salvador Portolès, rector de la parròquia.

Capçalera

EL BISBE DE LA DIÒCESI VA INAUGURAR L’ENLLUMENAT DE L’EXTERIOR DE L’ESGLÉSIA I DEL CAMPANAR

Amb la presència del bisbe de la diòcesi de Tortosa, monsenyor Xavier Salinas, el dimecres 16 d’abril, a les 20.00 h, es va inaugurar l’enllumenat públic de l’exterior de l’església i del campanar. L’acte va començar amb els parlaments de les autoritats presents a l’interior de l’església: Joaquín Borrás, delegat del Govern valencià a Castelló i representant, en aquest acte, de Roc Gregori, subdirector de l’Agència Valenciana de Turisme –la qual va atorgar una subvenció de 24.000 euros per sufragar les despeses de la il·luminació–; Manuel Anglés, alcalde de Càlig; i Mn. Salvador Portolés, rector titular de la parròquia de Sant Llorenç. A continuació, les autoritats i els assistents van sortir al carrer Major per a veure l’encesa dels llums de vapor de sodi que s’hi havien instal·lat. El llançament de focs d’artifici, a càrrec de Pirotecnia Tomás, SL, va precedir el moment de la inauguració oficial. El bisbe de la diòcesi va aprofitar l’acte per a beneir les campanes inaugurades la Nit de Nadal proppassat.

Ricard Gumbau i Morera

Capçalera

ELS QUINTOS I QUINTES 2003 RECUPEREN EL BALL AMB ORQUESTRA

Els quintos i quintes 2003 van organitzar un ball de revetlla amb un duet de Nules (Plana Baixa) el dissabte, 19 d’abril, a la nit, vespra de Pasqua. Amb aquest fet s’ha recuperat una vella tradició que consisteix que els joves del poble organitzen un ball amb la finalitat de recaptar diners. Amb el benefici econòmic tret de la venda d’entrades i de diversos sortejos fets a la mitja part del ball els i les joves pensen realitzar un viatge. Ara fa uns anys, més que per a organitzar un viatge, els quintos recaptaven diners per a cobrir les necessitats econòmiques derivades de l’obligatorietat de fer el servei militar.

L’auditori del Centre de Cultura va comptar amb la presència de vora tres-centes persones que van gaudir de la revetlla i van donar suport als quintos i quintes. El ball es va allargar fins a ben entrada la matinada, com és habitual.

Al més destacat de la festa organitzada enguany –que feia uns quatre anys que no es realitzava– va ser la unió entre xics i xiques de la mateixa edat (quintos i quintes), ja que sempre han estat solament els xics els organitzadors d’aquesta mena d’actes que giren a l’entorn de la mili. Els catorze joves nascuts l’any 1985 està format per: Manuel Sanz, Alejandro Llorens, Javier Lacruz, Javier Monroig, Cristopher Albiol, Javier Rodríguez, Juanma Belmonte, David Altamira, Rosana Conesa, Ángela Llorach, Esther Borràs, Lucía Fontanet, Susana Cuartero i Cristina Borràs.

Ricard Gumbau i Morera

Capçalera

LA PENYA TAURINA CALIJONA VA DUR L’ORQUESTRA CALIBRA

Un cap de setmana després del ball de revetlla organitzat pels quintos i quintes 2003, el dissabte 26 d’abril, a la mitjanit, la Penya Taurina Calijona va aprofitar la vespra del diumenge de Sant Vicent per a organitzar-ne un altre. El nombre de persones que van acudir a l’auditori del Centre de Cultura va ser semblant al del dissabte anterior, és a dir unes tres-centes. Enguany la Penya va contractar la reconeguda orquestra Calibra, domiciliada a Ulldecona (Montsià), que ja ens va visitar les passades festes d’agost.

Gràcies a la programació de diversos actes, la Penya Taurina té la intenció de recaptar la major quantitat possible de diners per comprar un bou salvatge –mai torejat a cap lloc. La foto del bou adquirit a una prestigiosa ramaderia estava exposada a l’auditori. Així, la gent es va familiaritzar amb la imatge de l’animal que es desencaixonarà dins els actes taurins de les festes d’agost d’enguany. A l’igual que es va fer l’any passat, la desencaixonada del bou es farà de bon matí i l’embolada a la nit, a l’espera d’aconseguir un èxit de participació de veïns i forasters.

Seguint la moda que s’ha imposat darrerament, el temps dedicat per l’orquestra per a fer un descans és aprofitada per l’entitat organitzadora del ball per fer bingos. Són uns moments en què la gent està molt pendent d’escoltar els números premiats que, enguany, s’ha encarregat de dir a través de la megafonia la dama de la Penya, Esther Anglés Antolí.

Ricard Gumbau i Morera

Capçalera

TROBADA A L’ERMITA DE PELEGRINS I HOSPITALARIS DE LOURDES

El dia 26 d’abril, a la tarda, va tenir lloc a l’ermita de la MD del Socors la III Trobada de Pregària i Convivència de pelegrins i hospitalaris de Lourdes, en què es van aplegar més de dues-centes persones vingudes d’arreu de la diòcesi de Tortosa.

La Trobada es va viure amb un clima tranquil de germanor i de pregària i, també, de reflexió sobre el tema pastoral que Lourdes proposa per a enguany: Un poble de totes les nacions.

Després de la benvinguda feta als pelegrins i hospitalaris per part de Mn. Salvador Portolès, Mn. Anastasi Soriano, nou consiliari, va dirigir les diverses parts que conformaven l’acte, basat en l’experiència i en la participació dels assistents.

Ja que a Lourdes va gent de tot el món, es va ornamentar l’altar amb cinc banderes que simbolitzaven els cinc continents, dutes cadascuna d’aquestes per les delegacions següents: Amposta (Àsia, groga), Benicarló (Àfrica, verda), Ribera d’Ebre (Europa, blanca), Terra Alta (Oceania, blava) i Tortosa (Amèrica, roja). Vinaròs, per la seua banda, va ser la portadora de cinc ciris que representaven la llum de tot el món. Com a cloenda de l’acte desplegat a dins l’ermita, Joaquín Monroig va llegir la poesia titulada Sentir la fe i, tot seguit, els assistents van oferir una flor a la MD del Socors que van anar dipositant en una cistella situada davall de la imatge de la MD de Lourdes.

A continuació, a la plaça de l’ermita, es va preparar un berenar per als assistents, fet a càrrec de l’organització de la trobada a Càlig, de la qual formen part Esther Sorlí, María Sánchez i Nati Poy.

Per a la secretària de l’Hospitalitat de Lourdes de Tortosa, Teresa Molins Barón, «l’ermita de la MD del Socors «és molt bonica i l’entorn és meravellós, i es veu que a tot el paratge hi ha molt de compte».

Nati Poy

Capçalera

EXCURSIÓ A LA FONT DE LA SALUT

El dia 14 de maig, un grup de persones que formen part de l’associació de Mestresses de Casa de Càlig van anar d’excursió a l’ermita de la Mare de Déu de la Font de la Salut, de Traiguera.

El grup estava format per 30 persones que van sortir, a les nou del matí, de la plaça Nova, a peu unes i les més grans amb cotxe. Les que participaven de la caminada anaven vestides amb roba esportiva i amb calçat adequat. Durant l’excursió van anar recollint flors i plantes silvestres que trobaven a les vores del camí.

Nati Poy va guarnir amb les flors recollides la cistella que portava a postes per posar-les, la qual era per a ofrenar-la, en ser a l’ermita, a la Mare de Déu de la Font de la Salut. Els qui van fer l’ofrena de la cistella van ser una parella que fa poc que s’han unit sentimentalment, formada per Vicente Castellano i Vicentica Antolí, que viuen tots dos a Càlig.

El dinar es va acabar al voltant de les quatre de la tarda i, a l’hora del cafè, les mestresses de casa assistents li van fer a la parella esmentada més amunt una gran ‘esquellà’, fent actual d’aquesta manera una vella tradició del poble. La parella va quedar molt satisfeta de la iniciativa, i l’esquellada va acabar amb un gran aplaudiment.

Tot seguit, van emprendre novament el camí cap a Càlig i, al voltant de les set de la tarda, es van reunir al Bar Nou on van fer una xocolatada mullada amb rotllos d’aiguardent. Aquest berenar es va allargar fins al capvespre. Després cada una de les participants se’n va anar a casa seua molt cansada però alhora molt contenta del bon dia que havien passat i per haver pogut portar a cap aquest vell costum d’anar a Fira Set de Maig.

Ma. Àngels de la Figuera i Bengochea

Capçalera

CONSTITUCIÓ DEL NOU AJUNTAMENT

El dia 14 de juny, dissabte, va tenir lloc a la casa de la vila la constitució del nou ajuntament sorgit de les eleccions del 25 de maig i l’elecció de l’alcalde. El lloc triat per a fer aquest acte va ser la sala d’exposicions, on van assistir, a més dels regidors electes, del secretari i d’alguns funcionaris de l’Ajuntament, un bon grup de gent que van omplir la sala per presenciar la promesa de cada un dels nous regidors (5 del PSOE i 4 del PP) i la votació per a l’elecció de l’alcalde, en la qual Manuel Anglès Anglès, amb els vots del PSOE, va ser elegit per presidir el nou consistori municipal durant els propers quatre anys.

A.Q.A.

ACTA DE LA SESSIÓ EXTRAORDINÀRIA DE CONSTITUCIÓ DE L’AJUNTAMENT I DE L’ELECCIÓ DE L’ALCALDE

A la sala de sessions de la casa de la vila, a les 20.00 h del dia 14 de juny de 2003, i en compliment del que estableix l’article 195 de la Llei Orgànica 5/1985, de 19 de juny, es reuneixen els regidors proclamats electes per la Junta Electoral de Zona que s’indiquen tot seguit: Manuel Anglès Anglès, Vicente Sanz Borrás, Ernestina Borrás Bayarri, Ana Isabel Cuartero Borrás, Miguel Ángel Antolí Cabo, Jeremías Monroig Monroig, Ana María Querol Cabot, Juan Carlos Pruñonosa Sogues i Raúl Gumbau Omedes, amb la meua assistència com a secretari de la corporació, a fi de realitzar la sessió constitutiva de l’Ajuntament.

Una vegada comprovat que el nombre d’assistents supera la majoria absoluta dels regidors electes, es procedeix a formar la mesa d’edat, la qual queda constituïda per Manuel Anglès Anglès i Raúl Gumbau Omedes, regidors electes de major i menor edat dels presents, respectivament, i ostenta la Presidència el primer d’ells i actua de secretari el qui subscriu que també ho és de la corporació.

Tot seguit, i després d’haver comprovat que ha comparegut la totalitat dels regidors electes, el president de la mesa declara constituïda la corporació.

Com a requisit imprescindible per a prendre possessió dels seus càrrecs, els regidors procedeixen, prèviament, a prestar jurament o promesa en la forma establida pel Reial Decret 707/1979, de 5 d’abril, i ho fan cada un d’aquests en veu alta, davant dels presents, amb la fórmula següent: «Jure/promet per la meua consciència i honor complir fidelment les obligacions del càrrec de regidor amb lleialtat al rei i guardar i fer guardar la Constitució com a norma fonamental de l’Estat».

A continuació es procedeix a l’elecció de l’alcalde, a aquest efecte es llegeix l’article 196 de la Llei Electoral General, i es declaren candidats Manuel Anglès Anglès pel PSOE i Jeremías Monroig Monroig pel PP, que encapçalen les seues llistes respectives.

Els regidors, cridats prèviament, dipositen el seu vot a l’urna preparada amb aquesta finalitat. Acabada la votació, la mesa efectua l’escrutini, que dóna el resultat següent:

Manuel Anglès Anglès, candidat pel PSOE, 5 vots.

Jeremías Monroig Monroig, candidat pel PP, 4 vots.

Vist el resultat de l’escrutini i atès que Manuel Anglès Anglès ha obtingut cinc vots, que representen la majoria absoluta dels regidors, el president, de conformitat amb el que estableix la legislació vigent, el proclama alcalde d’aquest Ajuntament, el qual es troba present, i a requeriment de la mesa manifesta que accepta el càrrec per al qual ha estat elegit i presta promesa amb la fórmula legal establida: «Promet per la meua consciència i honor complir fidelment les obligacions del càrrec d’alcalde amb lleialtat al rei i guardar i fer guardar la Constitució com a norma fonamental de l’Estat».

I atès que no hi ha més assumptes que tractar, el president alça la sessió a les vint hores i quinze minuts, i s’estén aquesta acta que firmen els assistents juntament amb mi, el secretari. En done fe.

Capçalera

OBRES A LA PISCINA MUNICIPAL PER A REUBICAR ELS MOTORS DE BOMBEIG D’AIGUA

La piscina municipal ha estat el punt de treball de la brigada d’obres de l’Ajuntament, on han construït una caseta per poder col·locar les noves bombes motrius d’aigua de la piscina.

El divendres, 30 de maig, es va deixar inhabilitat el forat situat al costat de la piscina gran, que contenia els antics motors, ja que els dipòsits i els motors nous s’instal·laran a la caseta condicionada a aquest efecte. A més, els diversos mesuradors, com són el de la quantitat de clor que conté l’aigua o el de la quantitat d’aigua abocada a la piscina, es manejaran ara més fàcilment perquè no s’haurà de baixar al fons del forat a través d’unes escaletes, amb el consegüent perill que això comporta, sinó que es podrà controlar des de dalt.

Ricard Gumbau i Morera

Capçalera

LA NIT DE SANT JOAN, UNA NIT MÀGICA

Un any més, i per sisè any consecutiu, l’Associació Cultural Crema Catalana va organitzar la festa de la Nit de Sant Joan. La vespra del dia de Sant Joan, el dilluns 23 de juny, a la nit, tot estava preparat perquè els veïns i les veïnes de Càlig participassen del ritual de la nit més màgica i curta de l’any. L’encesa de la flamerada al bell mig de la plaça Nova va servir per a cremar velles malastrugances, mals pensaments i records. Com tots els anys anteriors, hi va haver la presència d’una brigada de bombers del Parc Comarcal de Benicarló. Ells, tot i que treballaven, també van poder gaudir del tast de la coca i mistela que s’ofereix al veïnat tot just quan el foc ha devorat la fusta més bona i s’hi comencen a veure les brases de la flamerada. És llavors quan els més arriscats intenten saltar les brases mentre arrosseguen el típic rastre, format de llaunes i bidons de ferro units per un fil d’aram o per una corda gruixuda. En definitiva, es tracta d’una nit màgica que alguns obliden i que altres no oblidaran mai.

Ricard Gumbau i Morera

Capçalera

LA UNIÓ DE LLAURADORS I RAMADERS-COAG TORNA A ORGANITZAR UN NOU CURSET DE CUINA

La Unió de Llauradors i Ramaders-COAG va organitzar novament un curset de cuina destinat a les mestresses de casa de la vila i orientat a l’aprenentatge de la bona elaboració de diverses receptes culinàries. L’encarregada d’impartir el curset va ser, com a les edicions anteriors, María Ángeles Mateo, veïna de Càlig i aficionada a l’art culinari.

Com ja va passar a l’anterior curset, es va aprofitar la infrastructura del bar de l’auditori del Centre de Cultura. Aquest curset, que es va impartir dimarts i dijous, de 16.00 h a 19.00 h, i en què van participar vint dones, va començar el 20 de maig i es va tancar el 5 de juny.

Ricard Gumbau i Morera

Capçalera

SEGONA REUNIÓ EXTRAORDINÀRIA DE L’AMPA DEL CP FELICINDA COLLELL SOBRE L’ESO

A la segona convocatòria de l’Associació de Mares i Pares d’Alumnes (AMPA) del Col·legi Públic Felicinda Collell de Càlig hi van assistir cent vint persones, reunides a l’auditori del Centre de Cultura el divendres 30 de maig, a la nit. La finalitat d’aquesta segona reunió va ser informar els presents de les accions dutes a terme per la Junta Directiva de l’AMPA, entre les quals hi ha la presentació a la Conselleria de Cultura i Educació de les dues-centes signatures recollides per aconseguir l’objectiu: que els alumnes que han de cursar 1r i 2n d’ESO ho puguen fer a Càlig i que no s’hi hagen de desplaçar a Benicarló una vegada complits els tretze anys d’edat.

Igual que va passar a la primera reunió, feta el divendres 24 de gener, alguns pares presents van proposar diverses alternatives, van criticar algunes de les actuacions i van aportar idees a la iniciativa empresa per l’AMPA de Càlig. Finalment, es va acordar unànimement seguir endavant amb la tasca encetada que pretén fer possible que els alumnes de 1r i 2n d’ESO puguen cursar els estudis sense moure’s de Càlig.

Ricard Gumbau i Morera

Capçalera

INSTAL·LACIÓ D’ENLLUMENAT PÚBLIC AL CAMÍ DEL SOCORS

Dues setmanes després de la presa de possessió de la nova corporació municipal, la primera acció duta a terme pel nou consistori ha estat dotar d’enllumenat públic el camí del Socors. Al tram que va des del peiró del Canyeret fins a la capella de Sant Josep s’hi han col·locat 18 fanals, que s’han situat a la banda de la vorera construïda ara fa just un any. Aquesta instal·lació de llums completa l’obra de pavimentació del camí fins a la mateixa capella de Sant Josep, situada un poc més amunt del cementeri, i la plantació arbres ornamentals per omplir els espais preparats amb aquesta finalitat a la vorera.

La instal·lació del cablatge per connectar els fanals estava preparada des que es va construir la vorera, per la qual cosa el treball de connexió i la plantada dels pals ha estat poc costós. De cara al bon temps, la llum dels nous fanals il·luminarà el camí als veïns de la vila que de nit pugen passejant fins al Socors.

Ricard Gumbau i Morera

Capçalera

SESSIONS PLENÀRIES

SESSIÓ EXTRAORDINÀRIA

10 de març de 2003

1. S’acorda donar suport i adherir-se a la convocatòria de la manifestació que amb la finalitat de recolzar el Pla Hidrològic Nacional, pel que fa al transvasament d’aigua de l’Ebre, ha convocat la societat civil, ja que entén que així val als interessos de la Comunitat Valenciana, la qual necessita pal·liar el dèficit hídric de manera imperativa per poder mantenir el nivell de desenvolupament en benefici de tots els ciutadans.

2. S’acorda demanar a les institucions europees que faciliten i aproven tota mena d’ajudes per a la realització del Pla Hidrològic Nacional i del transvasament d’aigua de l’Ebre, perquè aquestes infraestructures són una manifestació de l’essència solidària que constitueix i ha de constituir el fonament de la Unió Europea.

3. S’acorda traslladar aquest acord al rei, al Govern d’Espanya, a les Corts Generals, als governs i als parlaments de totes les comunitats autònomes i a totes les institucions que conformen la Unió Europea.

SESSIÓ ORDINÀRIA

7 d’abril de 2003

1. S’aprova l’acta de la sessió anterior.

2. S’aprova la relació de factures i rebuts núm. 3/03, per un import de 8.320,50 euros.

3. S’acorda concedir la llicències d’obres següents:

A Albert Querol Llorens, per substituir la coberta i construir l’ull de l’escala a l’immoble que hi ha al c. la Puríssima, 21. Exp. 21/03.

A Eusebio Puig Puig, per al construcció d’un habitatge unifamiliar a l’immoble que hi ha al c. Peníscola, s/n. Exp. 20/03.

A Víctor Beltrán Geira i Ana Saura Vizcarro, per a la construcció d’un habitatge unifamiliar aïllat a l’immoble que hi ha al c. Montsià, s/n. Exp. 13/03.

A Joaquín Forner Benedito, per a la construcció d’un habitatge unifamiliar aïllat a l’immoble situat al polígon 16, parcel·les 159 i 160. Exp. 10/03.

4. S’acorda procedir a la devolució de la fiança dipositada per la mercantil Construcciones Ortí, SL, en garantia de l’execució de les obres d’«Acabament de la Casa de Cultura».

5. S’acorda aprovat el compte general del pressupost que correspon a l’exercici de 2002, vists els informes favorables emesos.

6. S’acorda deixar damunt taula l’obra que cal incloure dins dels PPOS per al 2004.

7. S’acorda concedir a Isabel García González, a Nicolás Mínguez Muñoz i a Concepción Marí Carreras l’autorització per a la instal·lació de tauletes i cadires al c. Santa Bàrbara, 46 i 95, i a l’av. Constitució, 17, respectivament.

Es concedeix una subvenció de 300 euros a l’associació Mujeres Rurales Salvia.

8. S’aprova, per majoria, la moció del Grup del PSOE, que fa referència a la guerra preventiva il·legítima i contraria a la legalitat internacional sobre l’Iraq.

Es rebutja, per majoria, la moció del Grup del PP sobre un assumpte idèntic.

Es rebutja, per majoria, la moció presentada pel Grup d’UV sobre l’empresa Forés Diseño, SL.

9. Diverses preguntes sobre les jornades culturals i la sala recreativa.

SESSIÓ ORDINÀRIA

12 de maig de 2003

1. S’aprova l’acta de la sessió anterior.

2. S’aprova la relació de factures i rebuts núm. 4/03, núm. 16 al 24, per un import de 16.318,36 euros.

3. S’acorda concedir la llicència d’obres següent:

A Joaquín Cuartero Forner i a Ana Isabel Miravet Caballé, per a l’ampliació i la substitució d’un habitatge entre mitgeres amb magatzem, a l’immoble que hi ha a l’av. Rei Joan Carles I, 6. Exp. 24/03.

4. S’acorda concedir, a Manuel Anglés Borrás, l’autorització per a la instal·lació de tauletes i cadires al c. Doctors Marzà, 4.

S’acorda concedir, a Socorro Llorens Gumbau, l’autorització per a la instal·lació d’un gual permanent a l’immoble que hi ha al c. l’Ermita, s/n.

5. S’aprova el certificat núm. 3 que correspon a l’obra de «Reformes del c. la Raval», emés per l’arquitecte director de les obres, l’import del qual és de 31.410,68 euros.

6. S’acorda, per majoria, sol·licitar de la Diputació de Castelló que incloga dins del PPOS de 2004 l’obra denominada «Renovació de l’enllumenat públic».

7. S’acorda, per unanimitat, ratificar el decret de l’Alcaldia, mitjançant el qual sol·licita de la Diputació de Castelló la delegació per a contractar les obres incloses en el POL de 2003, denominades «Restaurant per a turisme rural, 2a fase».

8. Diverses preguntes sobre la llicència d’obres i el camí del Socors.

SESSIÓ ORDINÀRIA

23 de juny de 2003

1. S’aprova l’acta de la sessió anterior.

2. S’acorda fer les sessions ordinàries el primer dilluns hàbil de cada mes, a les 22.00 h, els mesos d’abril, maig, juny, juliol, agost i setembre, i a les 21.00 h la resta de l’any, i les extraordinàries quan calga i a les mateixes hores.

3. S’acorda la creació de les comissions informatives següents: Especial de Comptes, Economia i Hisenda; Obres Públiques, Urbanisme i Serveis; Festes i Esports; Sanitat; i Cultura i Educació. La composició d’aquestes comissions serà de tres membres, amb veu i vot ponderat: dos del Grup del PSOE i un del Grup del PP.

4. S’acorda nomenar els regidors Miguel Ángel Antolí Cabot i Ana Isabel Cuartero Borrás per al Consell Escolar Municipal; el tinent d’alcalde Vicente Sanz Borrás per al Consorci d’Extinció d’Incendis; l’alcalde Manuel Anglés Anglés i el tinent d’alcalde Vicente Sanz Borrás per al Consell Agrari Municipal; l’alcalde Manuel Anglés Anglés per a l’Associació Maestrat-Plana Alta; el tinent d’alcalde Vicente Sanz Borrás per a la Mancomunitat del Baix Maestrat; l’alcalde Manuel Anglés Anglés per al Consorci del Pla Zonal de Residus, zona I; i Ana Isabel Cuartero Borrás per a l’Àrea de Salut 01, com a suplent Vicente Sanz Borrás.

5. Romanen assabentats de la resolució de l’Alcaldia, per la qual nomena tinent d’alcalde el regidor Vicente Sanz Borrás.

Així mateix, romanen assabentats dels nomenaments dels presidents de les comissions de Festes i Esports; Sanitat; i Cultura i Educació.

6. S’aprova, per majoria, nomenar la regidora Ernestina Borrás Bayarri per al càrrec de dipositària.

7. S’acorda establir les indemnitzacions següents per l’exercici del càrrec: per l’assistència a les sessions del Ple i a les comissions informatives: l’alcalde 162,27 euros/sessió; els regidors 30,05 euros/sessió.

Capçalera

ESPORTS

CAMPIONAT DE FUTBOL 2002/2003

Derrota inesperada que signa un passi per al descens

26a jornada - 6 d’abril de 2003

Càlig 1 - Alcalà de Xivert 3

Gol de Mario

Contra el líder només es va poder aguantar seixanta-tres minuts

27a jornada - 13 d’abril de 2003

Benicense 1 - Càlig 0

Empat que no val per a les aspiracions justes

28a jornada - 4 de maig de 2003

Càlig 2 - Les Coves de Vinromà 2

Gols de Dani Ramia i Òscar Borràs

Victòria fora de casa que manté una última esperança

29a jornada - (dissabte) 10 de maig de 2003

Almassora B 0 - Càlig 2

Gols d’Òscar Balfagón i Miquel

Golejada visitant que dóna a conèixer el descens a la segona regional

30a jornada - 18 de maig de 2003

Càlig 0 - Sant Mateu 4

La recta final de la lliga va servir per a rubricar el descens de categoria del Càlig CF a la segona regional, després de militar a la primera regional durant quatre temporades consecutives.

Durant els darrers cinc partits del campionat encara estaven en joc quinze punts, pels quals s’havia de lluitar fins a l’extenuació perquè la classificació estava molt igualada. L’equip d’Orpesa havia sumat tan sols vint-i-dos punts dels noranta possibles i era l’únic conjunt despenjat a la taula classificatòria i sentenciat de cara al descens. Mentrestant, encara quedaven tres equips –Càlig, Roda i Vilafranca– per a ocupar les altres dues posicions. D’aquesta manera només era un l’equip que aspirava a mantenir la categoria en un final agònic, on cada punt en disputa donaria la recompensa merescuda.

El primer partit que resultava tota una vertadera final per a l’equip entrenat per Josep Maria Andreu es va jugar a casa contra l’Alcalà de Xivert. Els gaspatxers, tot i no aspirar a res més que a ocupar una posició més bona a la classificació, van jugar un bon partit i es van endur els tres punts en disputa. El Càlig CF es va avançar al marcador amb un gol de Mario tot just iniciada la segona part; però vuit minuts després els forasters van igualar el marcador, fins i tot el van posar al seu favor en pocs minuts de diferència, fins al punt de tancar un resultat d’1 a 3 que mostrava com estaven de desequiparades les forces.

Mentre es perdia l’oportunitat de sumar punts a casa –cosa vital i fonamental per a seguir aspirant a la permanència– el següent partit fora de casa no destacava per la facilitat d’enfrontar-se amb un rival fluix. Es visitava, ni més ni menys, que el camp del líder de la categoria; un equip que duia un bagatge de punts més que suficient per a sobrepassar la resta de rivals. El Benicense va tenir més problemes dels esperats per a decantar la balança al seu favor, perquè els calijons van resultar ser un os dur de rosegar. Una jugada aïllada va servir per a donar els tres punts als de Benicàssim, que es convertien gairebé en campions del grup amb el resultat favorable. La defensa calijona es va mostrar molt sòlida, però el millor ofici dels davanters locals va acabar per tancar una nova derrota del Càlig CF.

Un altre dels partits que cal oblidar de la memòria és el que va enfrontar el nostre equip amb les Coves de Vinromà, a Càlig. L’equip calijó es va avançar al marcador en dues vegades diferents, i en les dues els covarxins van igualar el resultat. Al Càlig no li valia cap altre resultat que la victòria, perquè la suma d’un sol punt corresponent a l’empat no era suficient premi per a seguir somniant en l’objectiu final. Més que el partit, els aficionats recordaran aquesta jornada com aquella en què l’àrbitre valencià –no cal esmentar el nom– va realitzar un espectacle tot just quan va assenyalar el final del matx. El col·legiat va mostrar el seu nerviosisme quan va veure que, en enfilar el camí cap als vestidors, hi havia un grup de joves disposats a recriminar-li l’actuació. En aquell precís instant l’àrbitre va avisar el delegat de camp local perquè fes fora el grup d’aficionats, que en cap cas superava la quinzena de components. Quan el públic va veure que l’àrbitre es negava a entrar als vestidors, tothom va esclafir a riure i a increpar el col·legiat, cosa per la qual aquest encara es va posar més nerviós fins al punt de comunicar al mateix delegat que feia falta la presència de la guàrdia civil al camp municipal de Càlig. Tot això, després d’haver intentat de totes les maneres possibles que aquest desistís de la seua actitud defensiva, sense motius aparents, i de romandre sobre el terreny de joc durant més de trenta minuts després del final del partit. Un cop va arribar la guàrdia civil els ànims es van assossegar i van imperar la tranquil·litat i la cordialitat. Tota una aventura mai vista al camp municipal de Càlig.

La victòria més treballada de la lliga va arribar fora de temps, perquè tan sols quedaven sis punts en disputa fins al final. Els almassorins tenien la feina feta i un parell de jornades abans d’aquest partit havien assolit la permanència desitjada per tants equips. El bon partit realitzat pel Càlig CF va servir per a sumar tres punts que mantenien viva una llum d’esperança de cara a afrontar la darrera jornada de lliga. El 0-1 va arribar quan quedaven deu minuts per arribar al temps de descans; però abans de la mitja part encara va haver-hi temps per a l’expulsió de Rodolfo amb una targeta roja directa injusta. A partir d’aquell moment es va haver de lluitar per a mantenir la porteria a zero i per a mirar d’ampliar la diferència al marcador. Aquest fet va arribar quan Miquel va realitzar la mateixa funció que Balfa a la primera part, quan va aconseguir el segon i definitiu gol. Els tres punts i els interessos calijons sortien beneficiats i viatjaven fins a Càlig, per afrontar una darrera jornada agònica.

Càlig, Roda i Vilafranca del Maestrat arribaven a la darrera jornada de lliga amb opcions d’ocupar una de les posicions que donaven la permanència a la primera regional un any més. Al Càlig CF, però, només li valia la victòria i esperar la derrota dels vilafranquins i un empat dels castellonencs per aspirar a aconseguir l’objectiu, cosa que no va passar. Amb tot, a la mitja part, els resultats dels altres partits en què tenia fixada la mirada el Càlig era bo per als propis interessos, sempre que s’aconseguís guanyar –cosa que tampoc va succeir. Però només valen els resultats aconseguits al final del partit. Ni el Càlig ni el Roda van aconseguir furtar-li al Vilafranca la posició ambicionada, i el descens es consumava per als dos primers equips. Per al Càlig, el descens era encara més dolorós perquè es va produir mitjançant una golejada contundent del Sant Mateu, equip que havia estat més de mitja lliga lluitant als últims llocs de la classificació. Aquesta darrera derrota del Càlig era alhora la darrera victòria del Sant Mateu i valia als santmatevans per assolir la tercera posició a la taula classificatòria; aquest fet era impensable a l’inici d’aquest any, aproximadament a l’equador del campionat.

El Càlig CF deia adéu a la primera regional d’una manera agredolça, amb els ulls posats ja en la formació d’un conjunt competitiu que siga capaç de retornar el club a la màxima categoria assolida com a equip federat. Una categoria que mai s’hagués hagut d’abandonar i que, abocats a la història de l’entitat, li pertany al Càlig CF per mèrits propis. Un any a la segona regional valdrà per a demostrar que la primera categoria regional és on ha d’estar el nostre equip.

Ricard Gumbau i Morera

Capçalera

CLASSIFICACIÓ FINAL

Temporada 2002/2003

Càlig CF

Primera Regional. Grup Primer

Equip Pj Pg Pe Pp Gf Gc Punts

1 ACD Benicense 30 16 8 6 49 30 56

2 AT Ondense 30 14 8 8 58 44 50

3 UD Sant Mateu 30 3 9 8 60 37 48

4 AT Consbur-Borriana 30 13 8 9 66 41 47

5 CF Alcalà de Xivert 30 13 7 10 57 47 46

6 UD Atzeneta del Maestrat 30 14 4 12 50 44 46

7 CD Catí 30 13 5 12 52 50 44

8 CD Cabanes 30 11 9 10 41 40 42

9 CD Les Coves de Vinromà 30 10 11 9 40 39 41

10 CD Rossell 30 11 8 11 38 35 41

11 CF Torreblanca 30 12 4 14 52 60 40

12 CD Almassora B 30 10 9 11 42 49 39

13 Vilafranca CF 30 12 2 16 36 68 38

14 CD Roda 30 11 3 16 48 62 36

15 Càlig CF 30 9 5 16 36 46 32

16 CD Orpesa 30 6 4 20 31 64 22

Capçalera