GEOGRAFIA

TEXT: Aureli Querol i Anglés, Càlig, octubre 1998

Situada a la comarca del Baix Maestrat, a l'extrem septentrional del País Valencià, la vila de Càlig s'alça suaument damunt un turó, a 123 m sobre el nivell del mar.

La vila es troba a una distància de 80 km de Castelló de la Plana (cap de la província administrativa) i a 50 km de Tortosa (cap de la diòcesi). Limita al nord-oest amb Sant Jordi (6 km), a l'Oest amb Cervera del Maestrat (7 km), al sud-est amb Peníscola (14 km), a l'est amb Benicarló (7 km) i al nord-est amb Vinaròs (10 km).

El seu terme municipal, que abraça una superfície de 27,45 km2, és tot un seguit de colls de pendents sovint pronunciats i d'escasses planures obertes al cerç -vent fred que bufa de la part de tramontana-, on hi manquen els cingles, comuns més cap a l'interior del Maestrat. Les elevacions de terreny mes representativas són les que formen els colls de la Tossa (169 m) al sud-est, les Forques (185 m) i la Somada (194 m) a l'oest i el Mas d'en Vernet (204 m) al nord. Pel que fa als plans cal assenyalar les Llacunes al nord-est i el Pou d'en Bonet i les Planetes al sud.

A causa d'aquesta singular distribució del terreny, és normal dins el terme calijó, i en època de pluges, el brollament d'ullals i aiguamolls i la formació de nombroses sèquies per on es canalitzen les aigües correnteres, en són un bon exemple entre d'altres: les sèquies del Socors, del Regall i la de la Rasa. No obstant aquests desguassaments el terme es troba travessat per un seguit de barrancs i barranquets que cap a la tardor són habitualment portadors d'aigua. Al vessant nord, vora mateix de la població hi ha el riu Sec o rambla de Cervera, el qual, provinent de la comarca dels Ports, replega les aigües torrenteres i les barrancades que desaigüen en el seu llit fluvial. Altres barrancs a tenir en compte dins el terme de Càlig són el del Surrac al nord, el Pou de Canet a l'oest, els barrancs de la Solana i del Pou d'en Bonet al sud-sud-est.

La vegetació és la pròpia del paisatge de la mediterránia. Aquí creixen la matissa, la romenguera, l'argelaga, el baladre, el margalló, el fonoll, el timonet, el romaní, l'espígol, el coscoll, el carrasquís i la carrasca, d'entre una innombrable quantitat i varietat d'arbusts i plantes que li donen una fesomia característica i encisadora.

Però, amb tot, la millor part de les terres són de conreu. Els abancalaments fets amb pedra en sec i construïts des d'èpoques antiquíssimes estan lligats estretament amb el paisatge que envolta tot Càlig i palesen alhora l'esforç constant i decidit del llaurador calijó en aprotitar fins l'últirn guaret par tal de fer-lo terra conreable.

El garrofer, l'olivera i l'ametler, tots ells conreus de secà, han estat i són la producció básica i més important del camp calijó. Tanmateix, tot just encetada la dècada dels vuitanta i com a conseqüència de la trobada d'aigua subterrània, el paisatge, encara que de mica en mica, ha anat canviant el seu aspecte, ja que novelles hortes dedicades sobretot al conreu d'hortalisses (bajoques, tomates, carxofes, ...) i en menor extensió tarongerar i arbres fruiters, s'han estés amb rapidesa per ci i per lla. Aquest darrer fet ha ajudat sens dubte a un millorament substancial en la forma de vida dels habitants de Càlig.

El poble, segons les dades del padró de 1996, té 1.774 habitants, agrupats dins el nucli urbà amb quasi nul·la dispersió de la població.

El clima que flueix és d'hiverns suaus, colpejats, però, en ocasions, pel gelat bufit de la tramontana, i d'estius calorosos, de vegades interromputs par tronades i plugim.