dimarts, 3 de juliol del 2007

FRA VICENT FERRER, SANT I PATRÓ DEL PAÍS VALENCIÀ

Conèixer sant Vicent Ferrer, la història de la seua vida i la devoció dels calijons envers aquest il·lustre frare valencià d'ençà la seua pujada als altars, ha estat el que ens ha mogut, encara que només siga per damunt damunt, a escriure les línies següents, per a les quals, i pel que fa a la seua biografia, ens hem fet servir de la Gran Enciclopèdia catalana, d'on hem extret el que transcrivim a continuació:

«Sant Vicent Ferrer, eclesiàstic i escriptor, va nàixer a València el 1350 i va morir a Vannes el 1419. Fill d'un notari gironí, ingressà a l'orde dominicà, i, després d'estudiar a Barcelona, Lleida i Tolosa, fou ordenat l'any 1378. Del 1378 al 1395 residí a València, on fou lector (1385-1390) i mestre de la càtedra de teologia de la catedral. El 1389 fou nomenat predicador general de l'orde. Assolí aviat una gran fama com a conseller en totes les escales de la societat, malgrat l'oposició que li mostrà Nicolau Eimeric, gran inquisidor de Catalunya-Aragó. El 1380 escriví el seu tractat De moderno Ecclesiae schismate, en defensa del papa d'Avinyó Climent VII, obra que dedicà a Pere III de Catalunya-Aragó. El papa Benet XIII el cridà a la cort papal d'Avinyó i el féu confessor i capellà domèstic seu i penitenciari apostòlic (1395-1399).
Influït pel papa i per la cort de Castella, contribuí a imposar, amb el seu prestigi i la seua oratòria, el candidat Ferran d'Antequera al Compromís de Casp, on fou un dels compromissaris, en detriment del candidat català, Jaume d'Urgell. Poc després, davant la manca de col·laboració del papa Benet XIII a resoldre el Cisma d'Occident, l'abandonà, i s'encarregà de publicar la sostracció d'obediència de Ferran I de Catalunya-Aragó en un sermó fet a Perpinyà (6 de gener de 1416). Intervingué en les negociacions per a posar terme al cisma. Les seues predicacions, d'una habilitat excepcional, foren iniciadas a València, on assolí les primeres conversions impressionants i multitudinàries. Del 1412 al 1416 es dedicà molt especialment a la conversió dels jueus -i també de sarraïns-, que eren obligats a assistir als seus sermons. La seua tasca missionera i predicadora s'intensificà a partir del 1399, i continuà fins a la seua mort. Travessà diverses vegades els Països Catalans, en molts llocs dels quals encara és viva la tradició del seu pas. També féu llargs itineraris per Castella, fins a Galícia -segurament visità Sant Jaume de Galícia-, i per França, fins a la Bretanya, pel Llenguadoc i fins al nord d'Itàlia i de Suïssa. Es fama que arreu predicà en català davant multituds que el comprenien -per la similitud de llur parla, excepte a Bretanya- i en restaven edificades. Centenars de persones solien acompanyar-lo, empeses i colpides per l'abrandament i l'eficàcia de la seua paraula. Les seues referències a la fi del món i les seues comminacions a la penitència resultaven summament efectives; adquirí, a més, fama de taumaturg. Entre la bigarrada multitud que el seguia, amb els flagel·lants i altres penitents, hi havia notaris i escribes que anotaven els sermons i en recollien, gairebé taquigràficament, els passatges de particular intensitat persuasiva. Hom en conserva un nombre elevat, una part dels quals ens ha pervingut en català i una altra en llatí. No solen ésser sermons complets, sinó només esquemes o fragments més o menys extensos; uns pocs semblen esbossos dictats per ell abans de pujar a la trona, pero la majoria dels sermons catalans són redaccions fetes damunt les dades recollides directament pels anotadors. Així i tot, aquests texts resumits i fragmentats no poden reflectir bé la força i el to directe de l'expressió o la plasticitat del llenguatge de la seua oratòria.
El seu procés de canonització fou iniciat el 1455 pel papa Calixt III, valencià com ell; però, mort aquest, la canonització no fou feta efectiva fins el 1458, per Pius II. A València, on hom conserva la seua casa natal i el seu oratori, és objecte d'un culte molt viu, tant en el pla popular -hi ha molts miracles dramàtics dedicats a la seua figura- com en l'escala oficial, amb la seua declaració com a patró del País Valencià».

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Bona vida la de Sant Vicent

Anònim ha dit...

k copiando para los deberes de sociales ehh? soi gory de 4º c del trinitarias de valencia.